12.05.2026 - 18:25
|
Actualització: 12.05.2026 - 19:20
El fiscal Fernando Bermejo s’escarrassa a convèncer tothom que el cas Pujol no és una operació política, però ell mateix l’ha inflat de valoracions polítiques sempre que ha pogut. En les qüestions prèvies del judici va citar ni més ni menys que el fragment amb què el jutge Manuel Marchena demanava de no llegir en la sentència del procés una voluntat de càstig contra l’independentisme: “L’anàlisi s’emboira i les actuacions legítimes de l’estat es converteixen en actes repressius cridats a subjugar un poble.” Avui, en la presentació de l’informe final, Bermejo ha dit que no s’havia pretès mai de “perseguir una família per la seva ideologia”, però durant bona part del discurs, que s’ha allargat més de quatre hores, ha maldat per impugnar políticament el pujolisme.
“Les defenses van aconseguir d’introduir com a testimonis els membres de la denominada policia patriòtica, i no els va servir de res. No els va servir per a intentar de convertir aquest judici en un judici polític i un atac a Catalunya”, ha dit Bermejo només començar. Però tot seguit ell mateix ha remat per convertir-l’hi: “L’anàlisi del cas Pujol obliga a confrontar el discurs públic sostingut durant anys segons el qual ‘Espanya ens roba’ amb els fets investigats en aquest procediment. Mentre s’ha afirmat en nombroses ocasions que la falta de recursos procedents de l’estat impedia de finançar adequadament escoles, hospitals i serveis públics, les conductes examinades judicialment apunten a presumptes pràctiques d’ocultació d’ingressos i elusió d’obligacions tributàries.”
Bermejo, molt qüestionat durant tot el judici per les defenses, que consideren inconcret i vague el seu escrit d’acusació, ha aprofitat el torn final de paraula per tornar-s’hi. Avui ha mantingut plenament la tesi: considera que la família Pujol Ferrusola “va teixir una xarxa de clientelisme per a defraudar, aconseguir una gran fortuna i perjudicar en tot cas la societat catalana”, i que els diners d’Andorra no provenien pas de la deixa de l’avi Florenci, sinó de les comissions. A parer seu, Catalunya funcionava com un club. “El 3% era com la matrícula que es pagava per continuar anant al gimnàs: és a dir, tenir més obra pública”, ha dit.
Com és sabut, la tesi de la defensa és que Jordi Pujol Ferrusola, el fill gran del president, cobrava sumes molt elevades de les empreses esquitxades en aquest cas perquè els feia tasques d’intermediació: és a dir, els avisava d’oportunitats de negocis en què diu que no intervenia cap administració pública o els ajudava en el desenvolupament d’una inversió i, tal com és habitual en el sector privat, cobrava comissions entre un 1% i un 5% si les operacions reeixien. Els empresaris acusats també afirmen que aquests serveis eren reals, però Bermejo no s’ho creu: considera sospitós que les societats per mitjà de les quals el primogènit cobrava no tinguessin personal –tan sols una secretària– ni una estructura empresarial, emetessin factures repetides i no declaressin més que beneficis.
Tanmateix, un dels entrebancs més grossos amb què ha topat Bermejo és la incapacitat de demostrar quins concursos públics haurien estat adulterats, per qui, quan i com. Les defenses li ho retreuen contínuament: la tesi acusatòria diu que els Pujol es van enriquir a còpia de comissions irregulars per adjudicació d’obra pública, però pràcticament no en posa exemples ben delimitats, a banda d’una concessió administrativa al Port de Tarragona. Avui ha esgrimit per què costa tant: “Als empresaris els convé d’avenir-se amb el poder adjudicador. Som conscients del greu problema que això origina […], i que ha provocat que en aquest procediment no tinguem cap empresari que hagi volgut explicar el perquè d’aquestes factures milionàries que no tenen suport documental.”
Conscient que la manca de concreció és un bastó a les rodes del judici, Bermejo ha mirat d’argumentar avui que, en el fons, tant se valia, la concreció. En això, ja li va donar un cop de mà l’inspector de la UDEF Álvaro Ibáñez –el mateix que declarà animadversió contra la família–, que va dir que, com passava en el cas Palau, l’adulteració de concursos no provenia de resolucions puntuals, sinó d’una garantia d’influència prolongada en el temps. Tot i això, les defenses diuen que, si Bermejo no demostra quines adjudicacions es van modificar il·legalment, no pot acusar ningú d’emblanquiment de capital, perquè no és clar si l’origen dels fons és delictiu. És on hi haurà un dels molls de l’os de la sentència. Ell en discrepa. El delicte d’emblanquiment, segons el fiscal, “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons; n’hi ha prou amb l’acreditació de la seva procedència il·lícita mitjançant proves indiciàries, plurals, convergents i racionalment concloents”.
A parer de Bermejo, aquesta procedència il·lícita dels fons amb què els Pujol van engreixar els diners a l’estranger és acreditada perquè les xifres i les transferències dels comptes que hi tenien són tan incoherents que en fan impossible la traçabilitat. Diu que en la fortuna a Andorra hi ha “una desproporció patrimonial”, “una falta absoluta de correspondència entre els ingressos lícits acreditats i el volum patrimonial existent”, “una ocultació estructural i prolongada”, “una estratègia deliberada de sostreure els capitals del coneixement de les autoritats”, “uns fluxos opacs, ingressos en efectiu i mecanismes de compensació” i “inexistència de causa il·lícita acreditada”. L’últim punt és clau, perquè vol dir que Bermejo, ras i curt, no es creu l’existència de la deixa. Les defenses sostenen que és normal que no n’hi hagi rastre, perquè ja en l’origen la deixa era secreta i pretenia d’amagar els fons a la Hisenda espanyola.
Una de les incògnites que el fiscal troba més sospitoses és que els grups ISOLUX, EMTE i COPISA, adjudicataris de la Generalitat, paguessin donacions a la Fundació Albert Pascual. Els empresaris de totes tres constructores acusats –Luis Delso, Carles Sumarroca i Josep Cornadó, respectivament– han dit que van ser ajuts desinteressats perquè Pujol els ho va demanar. El primogènit va assegurar, quan va declarar, que la fundació tenia objectius circumscrits al món de l’esport i que ell no se n’havia enriquit mai. “L’objectiu era fer el millor equip de rugbi d’Espanya i d’Europa amb l’ajuda de la USAP de Perpinyà, però no va sortir bé perquè el Barça se’n va desdir”, va declarar. Avui, Bermejo ha dit directament que li semblaven fórmules encobertes de pagament de comissions.
L’altra acusació d’envergadura és la d’organització criminal, que afecta Jordi Pujol Ferrusola i els seus sis germans. Bermejo considera decisiva la figura del primogènit perquè li atribueix la responsabilitat de coordinar els fons, dissenyar els moviments per a ocultar-los i impulsar les estructures offshore, però també diu que la resta de la família actuava de manera planificada per ajudar-lo a culminar una “arquitectura expressament sofisticada”. També sosté que els comptes de la família es regien per l’anomenat principi de caixa única –és a dir, que a la pràctica els diners formaven part d’un pot comú, encara que fossin disposats en comptes diferents– i que es movien presumptament gràcies a préstecs falsos i operacions irreals.
Tant el president Jordi Pujol com la seva dona, Marta Ferrusola, tenen la causa arxivada: ell, perquè el tribunal va considerar que ja no tenia capacitat de defensar-se; ella, perquè es va morir el juliol del 2024. Tot i això, el fiscal ha volgut deixar clar que considera que tenien un paper actiu en tot plegat: ha recordat que, en la seva declaració, Jordi Pujol Ferrusola va reconèixer l’existència del manuscrit en què la seva mare s’identificava com a “mare superiora de la congregació” per a ordenar moviments bancaris; va reconèixer que havia convençut el seu pare perquè s’atribuís la propietat d’un compte andorrà; i va reconèixer que havia avalat l’última campanya del president, el 1999, amb els diners d’Andorra.
Com era previsible, més enllà de la menció inicial a la policia patriòtica, que s’ha tret de seguida del damunt, Bermejo no ha fet cap referència a l’operació Catalunya, ni a les denúncies dels directius de la Banca Privada d’Andorra que van rebre amenaces per a vulnerar el secret bancari de la família, ni al fet que Victoria Álvarez, la declaració de la qual va servir per a començar la investigació, rebés un sou dels fons reservats de l’estat espanyol.
Així, demana 29 anys de presó per al fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capital, frustració de l’execució i delictes fiscals; 17 anys a la seva ex-dona, Mercè Gironès; 14 a Josep Pujol Ferrusola; i 8 per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer.
Els empresaris acusats són Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cerecedes (Malpaso) i Francesc Robert (ex-director de la Radiotelevisió Andorrana). Bermejo demana cinc anys de presó per a cadascun per delictes de falsedat documental mercantil i emblanquiment de capitals, perquè els considera col·laboradors necessaris. Un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir el 28 de desembre passat, quan feia poques setmanes que havia començat el judici.
