Als interessos de qui serveix l’actitud de Pedro Sánchez?

  • «Hem de suposar que de l'altre costat, de la gran trama econòmica de l'Ibex, Sánchez rep una pressió més eficaç que no del nostre»

Vicent Partal
22.03.2020 - 21:50
Actualització: 23.03.2020 - 02:54
VilaWeb

Diuen els experts que ara comença el pitjor moment de la pandèmia, ens expliquen que els quinze dies vinents ens posaran a prova com mai. A part de la feina dels hospitals, l’autoconfinament a casa és la millor mesura que podem adoptar per a intentar contenir la velocitat del contagi i ajudar a resistir així el pic que ja veu que difícilment podrà contenir el sistema sanitari. Però per desgràcia, i malgrat la insistència, el govern espanyol autoproclamat autoritat competent encara no ha adoptat les mesures necessàries per a fer possible aquest autoconfinament amb garanties –al nord, a l’estat francès, la situació és també complexa, amb un contrast entre mesures igual de poc eficaces i unes altres de molt més directes i encertades com ara el toc de queda implantat a Perpinyà, única ciutat catalana que ha adoptat fins avui una mesura com aquesta.

En vista de l’experiència que ja tenim i d’allò que s’ha vist que ja passa a més indrets d’Europa, hi ha tres mesures que tothom sap que s’hauran d’acabar adoptant però a les quals el govern espanyol es resisteix: el confinament total i absolut de la població a casa, l’aturada total de la producció que no siga imprescindible i el tancament dels territoris amb més índex de contagis. Les dues primeres són connectades entre si: si hi ha gent que treballa en feines no imprescindibles que és obligada a acudir al seu lloc de treball no es podrà aconseguir de cap manera un confinament suficient de la població. Totes tres mesures, a més, tenen en comú el fet que són tempodependents. És a dir, que l’eficàcia depèn del moment en què s’adopten. Com més aviat, més ajudaran a abaixar la famosa corba que cal aplanar. Com més tard s’adopten, menys eficàcia tindran. La pregunta, doncs, és per què Pedro Sánchez es nega a adoptar-les?

Aquestes darreres hores, diversos dels opinadors d’aquest diari, com Andreu Barnils, Bel Zaballa, Jordi Goula o Joan Ramon Resina han escrit texts durs i aclaridors respecte de l’actuació del president del govern espanyol. Els subscric. I subscric també la piulada d’Albert Lloreta resumint l’actuació del president espanyol d’una manera tan precisa que preferesc copiar-la: «Vist amb perspectiva, l’únic que ha fet el govern de l’estat és alentir les comunitats que volien prendre mesures més dràstiques més de pressa i ha pres el control general bàsicament per controlar el discurs públic, oferir presència als militars i prendre mesures lentes o a pedaços.» És això. Ara, la gran pregunta és per què. A quins interessos serveix Pedro Sánchez? Quin és el contrapès de la balança que l’empeny a prendre decisions completament equivocades encara que li ho diguen, li ho expliquen i li ho repetesquen.

L’altre dia un lector em recordava la Navalla de Hanlon, aquell aforisme que demana això: ‘No atribuesques mai a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l’estupidesa.’ En filosofia, una ‘navalla’ és un mètode que es fa servir per a reduir el camp de les hipòtesis que tracten un fenomen. I és veritat que habitualment fem grans preguntes sobre per què algú fa alguna cosa passant per alt que en realitat pot explicar-se per l’estupidesa o la ignorància.

Però aquest cas és massa greu, massa greu, per a pensar que algú amb responsabilitats públiques és tan agosarat i té tan poca consideració moral d’ell mateix per a no preguntar-se si això que li diem no deu ser veritat i si ell no deu estar equivocat. No em puc creure, de veritat, que aquestes alçades de la crisi i en vista de les dades que ell té a la mà i que estic segur que són més dramàtiques encara que no ens expliquen, Pedro Sánchez no dubte. En la conferència de premsa de dissabte, de fet, va arribar a dir que, quan s’està equivocat, cal canviar. Però no va canviar. I la seua mirada, a punt de plorar més d’una vegada, em va semblar que retratava un home superat pels esdeveniments. Per què, doncs, quan ahir no ja solament la Generalitat de Catalunya sinó quatre governs li demanen confinaments ell continua sense dir que no? Per què continua evitant el tancament de les empreses que no són imprescindibles, el mateix dia que Itàlia, deixar només oberts cent sectors productius en total i reconèixer que ho hauria hagut de fer molt abans?

Descomptant l’estupidesa i, sobretot, descomptant la ja impossible ignorància sobre els fets, a mi només em resta una resposta possible. Que és que de l’altre costat Sánchez rep una pressió més eficaç que no del nostre. Al president Torra, després de la reunió d’ahir amb els altres presidents se li va escapar una frase per mi molt significativa: ‘És la vida o l’economia’, frase que intuesc que explica el debat que van tenir en privat. I que pren sentit veient les declaracions no tan sols d’alguns dirigents socialistes, sinó fins i tot dels Comuns, que semblen –i jo no puc entendre-ho de cap manera– més preocupats per l’economia que no per la salut de la gent, quan aquesta contraposició és falsa perquè no parlem de ‘economia’, sinó dels interessos d’uns certs actors econòmics.

Tenim al davant un fenomen nou i sorprenent, és veritat. Però aquest fenomen actua sobre una societat que coneixem molt bé perquè fa dècades que hi vivim, amb què treballem, que l’analitzem i que lluitem per canviar-la. Concretament, sabem a la perfecció i de sobres que ‘més que un projecte polític, l’estat espanyol és, ha estat, un projecte econòmic. I, més concretament encara, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que l’han saquejat, que l’han fet servir sense gens de vergonya ni prudència’. Aquestes elits, que solem identificar dient-ne ‘l’Ibex’ o les ‘400 famílies’ o la ‘llotja del Bernabéu’ han dominat el franquisme i el postfranquisme fent que ‘a l’estat espanyol la política i l’economia es confonguen a uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu’, aprofitant sobretot que no és que el PSOE renegàs de l’objectiu de la ruptura política, sinó que va renegar sobretot de l’objectiu d’alliberar-se de la trama econòmica de poder que havia creat el franquisme. Afegint-s’hi per mitjà de les portes giratòries i les maniobres político-econòmiques que tots coneixem.

Aquests texts que he deixat entre cometes corresponen al capítol ‘Cansats de ser espanyols’ del meu llibre Nou homenatge a Catalunya, escrit el 2017, ara fa tres anys. L’anàlisi, aleshores, era sobretot política perquè allò que hi havia en joc tenia a veure amb l’organització de la vida pública. Però avui és la vida de les persones. I he de dir que això que vaig escriure aleshores, lamentablement, crec que és l’única explicació racional de per què Pedro Sánchez fa com fa, l’única explicació sobre a qui serveix realment el president del govern espanyol. L’única explicació de qui mana de veritat a Madrid, contra la gent, si cal.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor