S’ha aturat la vida, aquests dies. Fa una setmana llarga, ja. I, tanmateix, la vida continua, veges tu si ho fa. D’una manera que ens és nova i que fa obsoleta qualsevol novel·la de ciència-ficció. No sé què en diria Manuel de Pedrolo, que tanta distopia va escriure i que aquests dies ens ve sovint al cap; sí que va deixar una novel·la en què la consigna per a fer caure el sistema tirà era ‘quedeu-vos tots a casa’: valgui també per a fer front a una pandèmia vírica que s’escampa per tot el món, que ens ha fet canviar els paràmetres, que fa que ens llevem amb pors i incerteses, no solament per allò que vindrà i que no podem controlar sinó per la manera com porten el vaixell els timoners.

Sembla gairebé que el planeta hagi dit prou, que aquest ritme ja no l’aguantava més i aquí entomeu el SARS-CoV-2 i ja us apanyareu. Us heu cregut massa totpoderosos. La primavera ens ha agafat confinats a casa –més setmanes que ho estarem–, i a ciutat hem d’ensumar-la de lluny. O en les torretes del balcó. Si és que som afortunats i podem estar confinats a casa i amb balcó. Perquè en aquests moments, tenir balcó, i serveis bàsics i connexió a internet, es veu que és de privilegiats. I ja no parlem de poder continuar treballant, en dies que tot fa fallida, i a sobre des de casa. En alguna banda, hi ha algú encenent-se un puro i partint-se la caixa amb la concepció de privilegiats que tenim, nosaltres, la generació precaritzada, molts dels quals ja venim d’haver entomat la bufetada de la crisi del 2008.

I sí, ens hi sentim, en la mesura que hi ha qui no té ni les condicions de vida mínimes garantides, qui s’ha quedat sense feina perquè li han fet un ERTO i cap a casa fins a nou avís, o qui no té més remei que sortir de casa per anar a treballar i exposar-se a encomanar el virus o encomanar-se’n. Sigui perquè treballa en un sector de serveis essencials, sigui perquè la seva empresa l’obliga a anar-hi. Perquè resulta que el govern que hauria de protegir-nos, és més, que ens diu que no sortim de casa sota pena de multa i de persecució policíaca, no impedeix pas que aquests empresaris forcin els seus treballadors a anar a la feina. El sistema, com sempre l’hem conegut, encara. Amb la corresponent lluita de classes.

El president Quim Torra ha tornat a exigir que es protegeixi els treballadors, a més de confinar tota la població i de suspendre el sostre de despesa. Sembla lògic, de mínims! No hi ha competències per a fer-ho: som a mercè del govern espanyol. I Pedro Sánchez continua desoint les demandes d’uns quants governs i d’un grapat de metges i opta per treure la bandera i fer anar el llenguatge més bèl·lic i nacionalista. Però em sembla que en aquest país no vam fer-nos insubmisos perquè ara vingui un general de l’estat opressor a dir-nos que som els ‘soldats’ d’una ‘guerra’ i que hem de lluitar contra un ‘enemic’ que és un virus. No ‘estem en guerra’, com insistia Sánchez, som en una emergència sanitària i social i ens cal més que mai tenir presents les persones. Jo no vull soldats. Vull que el personal sanitari pugui treballar en condicions mínimes dignes sense posar-se en perill perquè resulta que no té el material bàsic per a treballar. Que hi hagi una moratòria de pagament de lloguers, hipoteques i rebuts de serveis bàsics i alguna mena de renda mínima. Que es protegeixi les dones que han de conviure confinades amb el seu maltractador i la gent que viu sola. Que hi hagi llits d’UCI per a tothom que ho necessiti. Que no s’hagi de triar entre salvar un pacient o un altre. Que qualsevol persona amb símptomes es pugui fer la prova. Que es posin els hospitals privats a disposició de l’emergència pública. És clar que en aquesta crisi també és present la lluita de classes. I la memòria, que ens recorda les retallades que s’han fet en sanitat. Mentre escric, sento els veïns que surten a aplaudir per enèsim vespre els qui aquests dies ens curen. Curem-los a ells, també. Començant per no premiar els qui van destrossar el sistema sanitari, aquí i allà.

No sé si això canviarà res. Tant de bo. Però em sembla que els qui abans de la crisi de la Covid-19 ja tenien clar que calia transformar l’economia continuaran treballant com fins ara per fer d’aquest món un lloc habitable, i els qui s’havien acomodat al sistema i ara es troben sense saber com posar-s’hi, ho acabaran passant com sigui, i si de cas es reinventaran procurant que si tot canvia, no canviï res. O potser no. No tinc ni idea de què passarà. Hi ha dies que m’aterra el futur. Em tombo i em quedo aquí, que hi ha prou feina. I penso que sí, que hem de ser exigents amb els governs i que no és just suplir les seves mancances amb la nostra voluntarietat, però també que sort de tenir-nos els uns als altres (‘Ningú s’aguanta dret tot sol’, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat), encara que sigui a dos metres i sense poder-nos tocar, i de les xarxes que s’han muntat als barris perquè cap veí no quedi desatès, i de la gent que s’ha posat a imprimir respiradors i a cosir màscares, perquè, com novament es constata, sols el poble salva el poble.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb