20.04.2025 - 09:40
|
Actualització: 22.04.2025 - 09:11
No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de vint-i-cinc novel·les d’autors catalans. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen llibres amb reconeixements literaris com el premi Ramon Llull, el Documenta o el Sant Jordi, però també autors consagrats i alguns altres que apareixen a les llistes de llibres més venuts.
També us poden interessar altres recomanacions de llibres com ara: llibres per gent que no li agrada llegir, llibres de poesia, llibres clàssic que tornen, novel·la negra, còmics, llibres de salut i benestar emocial, llibres de gastronomia, llibres infantils, ficció traduïda al català i assaig.
Peripècies
Maria Barbal
Columna
“La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”
Maria Barbal és considerada una de les veus indiscutibles de la literatura catalana contemporània. Ha escrit una quinzena de novel·les, una desena de novel·les infantil i juvenils, i una obra de teatre. Potser per això, després de tantes obres i quaranta anys de trajectòria (fites que li han valgut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2021), ara publica una immersió en les ombres de la creació literària i els desafiaments emocionals de l’ofici d’escriptor. A Peripècies, Barbal desgrana com ha estat la seva vida d’escriptora i la personal. Dues vides que, tal com diu en una entrevista a VilaWeb, a vegades costa que es trobin. “La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.”
Que morin els fills dels altres
Roser Cabré-Verdiell
Males Herbes
Amb una imaginació i creativitat desbordant i un gran domini lingüístic, Rosa Cabré-Verdiell ens presenta Que morin els fills dels altres, una novel·la protagonitzada per la Rebeca, una dona que es trasllada a Ocata amb la seva família. De seguida es fan amics de la família del davant, però, a poc a poc, les pors, les sospites i les inseguretats de la Rebeca cap als seus veïns, vius i morts, i el seu entorn, s’aniran enterbolint fins a vorejar la paranoia. Cabré-Verdiell descabdella la família, el desig i els límits del sentit comú a la recerca del poder propi. Amb aquest llibre, l’autora demostra que és una de les veus narratives de ficció més interessants del panorama actual català.
La gran família
Antònia Carré-Pons
Club Editor
“M’ha costat molt reconèixer en públic que sóc filla de carnissers”
Hi ha qui defineix aquesta nova novel·la d’Antònia Carré-Pons com “una auca del senyor Esteve moderna”. A La gran família, Carré-Pons aborda la diferència entre dues germanes: la Rateta i la Sió, filles d’una cansaladeria. Un tema que, segons que va afirmar Carré-Pons fa unes setmanes als mitjans, sempre li ha cridat molt l’atenció. “M’ha intrigat sempre, dues germanes que neixen al mateix lloc, amb els mateixos pares i que, en canvi, tinguin trajectòries tan diferents”, deia l’autora als mitjans. En la primera part del llibre, igual que en l’última, l’autora construeix la novel·la amb fragments de records d’infantesa –alguns d’autobiogràfics, perquè els pares de l’autora també tenien una carnisseria. En la part central, l’autora fa un canvi de to i reflexiona sobre qüestions familiars. D’una manera senzilla i natural, Carré-Pons tracta temes profunds i transcendents.
Somiàvem una illa
Roc Casagran
Univers
Premi Sant Jordi 2024
Roc Casagran publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. L’anterior novel·la, L’amor fora de mapa, l’havia publicada el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell. En aquesta novel·la, Casagran ens presenta la Carla, una noia que decideix d’obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se. Amb una prosa àgil i lúcida, Casagran aconsegueix de fer un exercici complex i bonic com és el de relacions vuit illes reals amb el món de la Carla. “En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista”, comentava Casagran en una entrevista.
La casa de les tres xemeneies
Andreu Claret
Columna
Andreu Claret publica un nou llibre després de l’èxit aclaparador que va ser París érem nosaltres, obra que va valdre-li el premi Ramon Llull de les lletres catalanes i va ser un gran èxit entre el públic i la crítica. Moltes de les novel·les de Claret s’ambienten en la guerra del 1936-1939 –de fet, té una trilogia dedicada en aquest moment de la història–, però ara ha decidit de situar-nos a la dècada dels anys seixanta per parlar-nos d’en Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l’exili que arriba en una Barcelona que comença a obrir-se camí després de la postguerra. Entre la modernitat que es desperta, Claret també ens recorda la riuada del 62, que va devastar barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció.
Si una família
Alba Dalmau
Angle
“Me’n faig creus, que la maternitat sigui tan individual, estàs molt sol amb la criatura”
Alba Dalmau publica la seva quarta novel·la per posar sobre la taula les incògnites sobre les relacions familiars. A Si una família pregunta al lector què és la família, quines formes pot adoptar i quines alternatives al vincle de sang pot haver-hi, i ho fa amb la història de la Paloma, una dona de trenta-vuit anys, hostessa de vol, a qui li canvia completament la vida quan es queda embarassada estant soltera i amb els pares a l’altra punta del món. L’ampli ventall de relacions i sentiments que exposa l’autora en aquesta obra és molt proper al que ja va plantejar a Amor i no (Angle, 21), on qüestionava les etiquetes i el tòpics en l’amor. En una entrevista recent a VilaWeb, l’autora diu: “La família, per mi, és qualsevol vincle que facis fruit de les cures, de l’afecte. No necessàriament va lligat a cap mena d’etiqueta ni a una obligació forta, sinó que la família és la que tu decideixes”.
Un veí ben estrany
Joan Esculies
Edicions 1984
Malgrat que els lectors coneixen Joan Esculies per les seves publicacions de no-ficció (és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas; articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat), Esculies també té alguna novel·la i algun recull de contes publicats, com L’ocell de la pluja (premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002) o Tràilers (premi Mercè Rodoreda 2005). Després de molts anys, torna a la ficció amb Un veí ben estrany, una novel·la en què presenta un món actual amb una precisió quirúrgica que descriu una societat dividida i frustrada en un context d’auge de populismes antiimmigració. “El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora”, deia Esculies en una entrevista a VilaWeb.
Sau
Ferran Garcia
Males Herbes
Sau és un dels títols literaris que va irrompre amb força a començament d’any. L’autor, Ferran Garcia, aterrava al gener a les llibreries amb una nova novel·la després de celebrar el gran èxit que va ser Guilleries: premi Maria Àngels Anglada; millor obra original en català del Festival 42 de gèneres fantàstics, i finalista a la millor novel·la de l’any d’Òmnium i al premi Finestres. El desafiament era immens, però l’ha superat amb escreix. Amb Sau, Garcia ens entrellaça dues històries: d’una banda, ens situa a principi del segle XX, moment en què la família Sala de Bruc torna a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea; però no viatgen pas sols: amb ells, porten dues esclaves i un fantasma. D’una altra banda, ens situa a final de segle al poble de Sant Romà de Sau, a punt de ser negat per l’aigua del pantà. Entre memòries, records i salts en el temps, Ferran Garcia torna a demostrar la força de la seva narrativa. Ramon Mas, editor de Males Herbes, ho explicava així en un avançament editorial: “Amb Sau, Garcia es consolida amb una força aclaparadora, alhora que conclou el díptic crepuscular començat amb Guilleries. Ambientada entre les colònies catalanes a Guinea i la plana de Vic de la primera meitat del segle XX, es tracta de la novel·la més lluminosa de l’autor, i potser també la més ambiciosa.”
Nusos entre els dits
Leila Kadra
Raig Verd
La iraniana Leila Kasra ha decidit de publicar la seva opera prima en català, Nusos entre els dits. El 1981, va emigrar de l’Iran cap als Estats Units i, d’ençà de llavors, ha viscut en uns quants països europeus, fins que fa deu anys va establir-se definitivament a Barcelona, on ja havia viscut una temporada uns anys abans. El fet de viure a l’estranger va obligar-la a comunicar-se amb familiars i amics amb cartes, amb l’escriptura, i a aprendre a adaptar-se a noves cultures. Potser per això ha decidit d’emprar el tema de la identitat en la seva novel·la, on ens presenta l’Anaïs, una noia que és expulsada de Suïssa, el país on viu, i es veu obligada a retornar forçadament al seu país, l’Iran. Per evitar-ho, l’Anaïs accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Amb aquest llibre, Kasra ofereix un debut sorprenent quant a estructura, profunditat dels personatges i, sobretot, riquesa lingüística, i demostra el seu interès per aprendre llengües noves i aprofundir en diverses cultures.
Potser no hi va haver mai primavera
Vicenç Lozano
Proa
“El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”
Vicenç Lozano aconsegueix d’arraconar el periodisme per un moment per a acostar-se a la novel·la. Potser no hi va haver mai primavera és el seu debut literari, una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia. Lozano aconsegueix fer un retrat força realista de l’època. Per fer-ho, ha hagut d’entrevistar un bon grapat de gent: persones grans que aleshores eren nens, historiadors, professors universitaris, etc. Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana o el fet que un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial són algunes de les anècdotes reals que trobarem a les pàgines d’aquesta novel·la. “Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica”, explica en una entrevista a VilaWeb.
Maripasoula
Blanca Llum Vidal
Club Editor
Blanca Llum vidal és una de les poetesses contemporànies més reconegudes al nostre país. De fet, el seu darrer poemari, Tan bonica i tirana (Proa) va ser premiat amb el premi Carles Riba de poesia 2024. Així doncs, tot i que el públic la coneix sobretot pels seus poemaris –ja en té gairebé una desena de publicats–, ara publica una novel·la amb Club Editor, editorial que ja va publicar-li el seu primer llibre de prosa, La princesa sou vós (2022), un llibre que va ser molt aclamat per la crítica. A Maripasoula, però hi trobem una història ben diferent. Aquesta vegada, l’autora s’allunya de l’amor i ens endinsa en un viatge improvisat per la selva amazònica en què ens descriu, en forma de crònica, un món desconegut que es mira per primer cop. “Potser viatjar és un forat: recórrer el perímetre, ser una mica com ell, imaginar què hi ha a dins, mirar molt, escoltar amb intenció, precipitar-se a l’enigma amb la basarda que fa i amb el desig de saber, de cavalcar, de mirar, de respirar a l’altra banda i de caminar diferent. O potser són els núvols que passen de Baudelaire: moviment d’aire net, transparència, la condensació d’allò que existia dispers, una bellesa que no es pot atrapar”, reflexiona al llibre Llum Vidal.
El blau al meu costat
Eva Moreno
Bromera
Premi Ciutat d’Alzira de novel·la 2024
La història de les àvies d’Eva Moreno, Càndida i Alina, va servir d’inspiració i punt de partida de la història que ha acabat essent El blau al meu costat: la primera, l’àvia paterna, va morir durant la guerra de 1936-1939 quan avortava, i no se’n va saber mai més res. De l’àvia materna, en canvi, n’ha pogut saber moltes més coses perquè va deixar escrits tres volums de dietaris que va dedicar a la seva filla, la mare de Moreno. Així doncs, a partir del silenci i del testimoni escrit de les àvies, Moreno ha desenvolupat una història que comença a l’estany de Banyoles (Pla de l’Estany) i acaba a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. És la història de l’Elisa, una noia que lluita constantment per trobar la seva identitat i les seves arrels després de la desaparició de la seva mare, en una ciutat grisa marcada pel règim franquista. En aquest periple, l’Elisa descobreix el poder de la música i la mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu origen. El blau al meu costat va valdre-li el premi Ciutat d’Alzira de novel·la.
Marta Orriols, una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts d’aquests darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món. El més sorprenent és que, en aquest llibre, el lector coneixarà una nova Marta Orriols, que aquesta vegada ha decidit de capbussar-se, també, en un relat que tempteja l’enjòlit.
Teoria del joc
Arià Paco
Anagrama
Premi Anagrama de novel·la 2025
“Fa deu anys tots crèiem en el poliamor, ara ja només queden els convençuts”
El filòsof Arià Paco ha publicat tres novel·les, i totes tres han estat premiades. Va debutar amb Mentir a les mosques (UAB, 2020), obra que li va valdre el Premi Valldaura-Memorial Pere Calders de novel·la. El 2022 va publicar Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), premi Roc Boronat. I enguany ha estat guardonat amb el premi Anagrama per Teoria del joc, un llibre en què Paco exposa temes com el desig heterosexual, el sexe d’uns homes que han crescut durant la quarta onada feminista i la culpa per tenir certes fantasies sexuals. És un llibre que crearà debat i potser fins i tot obrirà la llauna d’una conversa que Paco ha cercat sense acabar de trobar-la mai. En una entrevista a VilaWeb, ho explica així: “No en tinc ni idea, si els homes viuen la culpa masculina d’aquesta mateixa manera o si ho viuen d’una manera molt diferent –amb odi, ràbia, amb felicitat–, si per ells és una cosa divertidíssima i sense problemes, perquè és una conversa que no existeix gaire. Jo la vaig buscant, aquesta conversa, però no la trobo del tot.”
L’home de la casa
Enric Pardo
La Magrana
Després de deu anys de silenci editorial, Enric Pardo torna a la ficció amb L’home de la casa (la Magrana). Primer el vam conèixer amb Totes les noies fan petons amb els ulls tancats (Rosa dels Vents, 2012), que va ser un gran èxit de vendes, i poc després va publicar Primera temporada (Reservoir Books, 2014). Ara torna per acostar-nos al seu món íntim i personal. A L’home de la casa, narrada en primera persona, ens endinsem en una història familiar que relata com els pares del protagonista han estat els primers a estrenar la llei del divorci al poble. Un viatge per la mirada de l’Enric (no és casualitat que el protagonista comparteixi nom amb l’autor) que vol ser, alhora, un homenatge literari a la seva mare.
El cos invisible
Núria Perpinyà
La Magrana
L’obra de Núria Perpinyà és una barreja de reflexions intel·lectuals i d’ironia, amb un estil únic. El cos invisible, la seva darrera novel·la, no és pas cap excepció. Aquesta vegada, l’autora ha escollit l’interior d’un cos humà com a escenari on desenvolupar la història. La protagonitza l’Ubis Q10, un enzim que reparteix energia i que s’endinsa en un món fascinant i en un viatge perillós per la sang ple d’aventures, en el curs del qual trobarem les sirenes, l’Hades i el Polifem que ens habiten. Tenint tot això en compte, doncs, no és d’estranyar que l’obra es compari amb l’Odissea d’Homer i els viatges d’Ulisses de Joyce. Amb una prosa delirant, descobrirem personatges com la mà esquerra i dreta, enfrontades entre si, o uns pulmons de fumador que ja no donen més de si. En una entrevista al diari Ara, Perpinyà explicava que hi apareixien molts versos de Carles Riba perquè va descobrir l’obra d’Homer amb la seva traducció.
La intrusa ha estat un dels llibres més esperats de l’any. Pujadas va seduir-nos ara fa quatre anys amb el recull de contes Els desperfectes, editat també per l’Altra, llibre que li va valdre el premi Documenta de narrativa catalana 2020 i el premi Ciutat de Barcelona 2021. Aleshores, ja va demostrar que era capaç de combinar una prosa humorística i feréstega que va cridar l’atenció del sector literari internacional, com The New Yorker. Ara torna amb La intrusa, la seva primera novel·la, que Tina Vallès va resumir tan bé en un Mail Obert recent: “Pujadas, amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà, però acaba sent incommensurable.” En el llibre, Pujades ens presenta la Diana, una noia que s’anima a emprendre un viatge cap al seu món interior.
Els crits
Víctor Recort
L’Altra
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit…
Els crits és el premi Documenta 2024, ex aequo amb Un gat negre al jardí, d’Irene Zurrón. Per això també és una de les novel·les més esperades de l’any. Els crits ha sorprès els primers lectors perquè desdibuixa la línia entre literatura, crònica social, columna d’opinió i assaig. De fet, Recort mateix va definir-la, en una entrevista a Núvol, com “una columna d’opinió allargassada amb fets que fan avançar la trama”. Per la seva banda, el jurat del premi Documenta en va destacar “la lucidesa amarada de recança, el retrat de la decadència d’un tipus de masculinitat i d’una manera d’entendre l’entreteniment, el sentit de l’humor estripat i que alhora desprèn una certa tristesa, i el ritme agilíssim de la trama”. En la seva primera novel·la en català –no és la llengua materna de l’autor–, Recort narra com tres ex-estrelles de la teleporqueria han de desfer-se del cadàver d’una noia jove, amant d’un d’ells, que ha matat i col·locat amb poca traça dins una nevera.
Aquest debut literari és, ara per ara, un dels més aplaudits de l’any. Jo era un noi, escrita per la directora, dramaturga i ara escriptora Fer Rivas, és una novel·la dificilíssima de catalogar sense caure en simplificacions. Es podria dir que és una novel·la sobre transició de gènere, però seria inexacte. Es podria dir que és una novel·la sobre consciència de classe, però seria incomplet. Es podria dir que és autobiogràfic, però seria imprecís. Jo era un noi és una novel·la amb tantes capes i tan complexa, que és difícil de resumir. Això no obstant, ho provem: Fer Rivas arrenca la novel·la amb l’enterrament del seu pare, amb qui mai va tenir una relació gaire profunda i que serveix de fil conductor per a explicar una infància i adolescència complicada. El trànsit de gènere que va fer es barreja amb altres passatges de la seva vida, sovint crus i molt dolorosos.
El passatge
Maria Carme Roca
Comanegra
Premi Santa Eulàlia 2025
Maria Carme Roca aterra a les llibreries amb una novel·la sobre el barri de Sant Pere de Barcelona que va valdre-li el premi Santa Eulàlia de novel·la d’enguany. La novel·la, titulada El passatge, és la història d’una nena de família humil del barri de Sant Pere. És marcada per la importància de dos passatges paral·lels: el passatge d’en Cirici (avui, passatge de les Manufactures) i el passatge de Sert, i per la relació d’amor i amistat entre la Regina i Josep Maria Sert, el gran pintor i muralista de la primera meitat del segle XX. L’acció d’El passatge arrenca a la Barcelona de final del segle XIX. Les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, cada vegada amb més activitat i noms destacats. A la novel·la, Roca demostra tenir un gran coneixement dels carrers i la història del barri de Sant Pere, per on ha confessat haver passejat molt amb els seus pares. De fet, el jurat va valorar-ne, entre moltes coses, el treball minuciós de documentació històrica, amb un arc temporal tan ampli com rellevant (de final del segle XIX fins al 1949).
Anna K.
Martí Rosselló
Reedició
La Segona Perifèria
Anna K. el posem a la llista de novetats en català tot i que, en realitat, va publicar-se per primera vegada el 2000 amb el segell de Quaderns Crema, editorial on l’autor, Martí Rosselló, també va publicar la seva segona i darrera novel·la, Parelles de tres. Anna K. és una novel·la escrita durant onze anys (del 1986 al 1997), i que en la seva primera publicació ja va crear impacte. El 2018, la col·laboradora de VilaWeb Tina Vallès, per exemple, recordava així l’obra: “Rellegir Anna K. ara que la novel·la fa divuit anys em feia por. Por perquè la novel·la em va fer un fort impacte quan la vaig llegir com aquell qui diu acabada de sortir d’impremta, perquè no imaginava que dins d’aquell home tranquil, pacífic, fins i tot abúlic, hi hagués tot aquell món.” Precisament, Vallès també ha estat autora de l’epíleg de la reedició d’ara, impossible de resumir en quatre línies. És una molt bona notícia, doncs, que vint-i-cinc anys després de la seva primera publicació, i quinze després de la mort de l’autor, Anna K. arribi novament a totes les llibreries del país.
Els eviterns
Anna Salomé
Austrohongaresa de Vapor
Després d’uns anys de pausa, l’editorial valenciana Austrohongaresa de Vapors reprèn l’activitat amb l’edició d’Els eviterns, d’Anna Salomé. Tota una declaració d’intencions per a demostrar l’aposta pel risc i la qualitat de les publicacions. A Els eviterns, Salomé combina recursos de la ciència-ficció amb tres narratius que remeten a la literatura russa i centreeuropea. L’autora ubica l’acció de l’obra en un futur no gaire llunyà, descrit amb trets distòpics, on la gent gran anormalment longeva són internats en geriàtrics estatals, atesos per delinqüents de diversa procedència i formació, que hi redimeixen així les seves condemnes. Un incident tant inesperat com tràgic capgirarà la rutina del centre i traurà a la llum una realitat fins aleshores inimaginable.
Fa solament dos mesos que l’autora recollia emocionada el Ramon Llull, un dels premis literaris més importants del país, per l’obra Aquest tros de vida. Feia vuit anys que Solé no publicava una novel·la. En aquesta obra, parla de la fragilitat i la resiliència humana, una realitat que darrerament ha viscut de prop Solé, que fins i tot va arribar a afirmar que el 2024 havia estat el pitjor any de la seva vida. La història podria resumir-se en la vida d’una científica que malda per conciliar les fites laborals amb la criança i que, en un moment de desfeta personal, decideix de fer un viatge inesperat que la portarà a conviure amb tres desconeguts amb qui es plantejarà dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor. Però la novel·la de Solé va molt més enllà: parla de la relació entre mares i filles, parla de la precarietat que travessa tantes capes de la societat, dels dols, de com afrontem la vida, d’amor, de replantejaments vitals… Aquest tros de vida conté, en realitat, tots els elements d’una vida sencera.
Cor fort
Sílvia Soler
Univers
“La mort del meu pare em va desestabilitzar moltíssim, perquè havia tingut una infància molt feliç”
Sílvia Soler publica Cor fort (Univers). D’ençà que va veure la llum a començament de març, s’ha mantingut en la llista de llibres de ficció en llengua catalana més venuts, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi. Aquesta vegada, Sílvia Soler retrata el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, que ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història, en què moltes vegades s’ha vist obligada a fer “el cor fort”. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa. “Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer Tereses. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals”, explicava Soler en una entrevista a VilaWeb.
La cadira de l’artista indòmit
Ester Vizcarra
Edicions del Bullent
Malgrat que la llista no inclou novetats d’abans del 2025, amb La cadira de l’artista indòmit, d’Ester Vizcarra, fem una excepció per uns quants motius: es va publicar l’octubre del 2024, pocs dies abans de la gota freda i, tal com va passar amb moltes de les novetats editorials d’aquell moment, la publicació no va tenir el ressò que la novel·la mereixia. A més, l’editorial Bullent, de Picanya, va ser una de les més afectades per les inundacions. Amb aquesta selecció, doncs, volem donar una segona vida al viatge d’en Manuel, un artista de l’Alcoi dels anys seixanta que abandona la ciutat natal per anar a Barcelona, València, Madrid, Las Palmas de Gran Canaria i Nova York i desenvolupar-se artísticament.
