Archives

testimoni

Cartes creuades: Una campanya rara i un testimoni que vol declarar dues vegades

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Als qui diuen que la sentència del judici del procés d’independència de Catalunya ja és escrita –entre els quals uns quants processats i advocats–, els set magistrats de la taula els han donat un argument d’or: Ha passat una cosa que ni a la ment més imaginativa no se li ocorreria.

Un testimoni va entrar a la sala a declarar, el president del tribunal Marchena li va fer les preguntes usuals i, quan el fiscal va començar a interrogar el nouvingut, un advocat de la defensa es va adonar que aquell testimoni –un dels dos-cents policies que han declarat– ja havia atestat en el mateix judici la setmana passada.

Cap dels set magistrats no es va adonar que ja li havien pres declaració; i no en fa pas dos mesos, quan va començar el judici, sinó fa molt pocs dies. Ni el fiscal no se’n va adonar, encara que era un dels testimonis que ell havia proposat.

Marchena dóna lliçons diàries de dret processal a totes les parts, tant als fiscals com a la defensa. Interromp les preguntes dels advocats de la defensa cada vegada amb més freqüència, els denega l’opció de rebatre les decisions del magistrat (‘no discutirem…’) i una vegada i una altra deixa clar que és ell qui mana. Com és possible, doncs, que un magistrat que vol aparentar ser hàbil no s’adoni que un testimoni repeteix? I en el cas del policia, tantes ganes tenia de dir les mateixes coses dues vegades que no es va adonar –una formació jurídica molt deficient– que no podia ser testimoni dues vegades?

Fa poc temps, a les escoles, a l’hora de qualificar, l’actitud era molt important en la llarga llista dels conceptes que s’avaluaven, després de les notes dels exàmens. Si no hi hagués en joc una cosa tan greu –molts anys de presó per a gent innocent–, això que va passar seria causa de moltes bromes gracioses.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquestes són unes eleccions rares. Vistes d’ací, Martxelo. Evidentment, ja d’entrada unes eleccions en què dos dels caps de llista estan a la presó són rares. Encara més si després de 549 dies de segrest van i els deixen fer una conferència de premsa com si no passés res –Jordi Sánchez dijous i Oriol Junqueras divendres. Amb bandera espanyola i retrat del monarca al fons, segurament per a humiliar sense adonar-se que era la mateixa escenografia que les autoritats turques van disposar per al dirigent kurd Selahattin Demirtas. (I això precisament la setmana en què disset diputats del Partit Socialista Europeu, de quinze estats, van reclamar al Consell d’Europa atenció a la violació de drets polítics ‘a Espanya i Turquia’.)

La campanya, com et dic, és rara. Fins dijous no vaig veure ni un sol cartell pel carrer. Els mítings passen desapercebuts i només sembla que passa alguna cosa quan la dreta extrema i l’extrema dreta es dediquen a provocar, que diria que és l’única cosa que saben fer.

Les enquestes afirmen que l’independentisme creixerà, que s’acostarà a la meitat dels escons en joc i que ERC podria guanyar. No obstant això, la percepció del carrer és més matisada i jo no en faria cap aposta. Tant de bo l’independentisme avance, però veig molt independentista disposat a votar el PSOE per evitar que governe Vox –com si el PSOE no fos culpable del 155.

I per fer-ho més estrany encara tot, una filtració intencionada contra Puigdemont l’ha portat al centre de l’escenari, quan era en un discret segon pla, cosa que ha reanimat els qui diuen que hi haurà una espècie de segona volta un mes després a les europees. Sent molta gent dir que votarà tres coses diferents, una a cada elecció. Rar. Tot molt estrany.

Per cert, VilaWeb va aconseguir de reunir en un debat  tot el sobiranisme: Asens, Borràs, Dante Fachin i Gómez del Moral, que va substituir Rufián. Es va demostrar que en campanya electoral es pot dialogar de manera assenyada.

Laura Borràs

Laura Borràs: ‘La prioritat principal és l’exigència del final de la repressió’

Laura Borràs (1970) és candidata de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol a les eleccions de diumenge que ve. Després del seu breu pas com a consellera de Cultura en el govern del president Quim Torra, aquesta filòloga experta en literatura comparada, professora de la Universitat de Barcelona, ara té la intenció d’anar a Madrid i ser diputada. Borràs va rebre a VilaWeb a la seu de Junts per Catalunya, al barri de Gràcia de Barcelona. L’entrevista es va fer abans de les conferències de premsa de Jordi Sánchez i Oriol Junqueras des de la presó.

Es pot dirigir l’independentisme des de la presó?
—L’independentisme l’han de poder dirigir totes les veus que siguin determinants en la seva acció. Tothom és benvingut a fer aportacions significatives, des de la presó i des de l’exili. Jo ja entenc que qui hi és sofreix en primera persona la repressió, però precisament per la seva generositat i fortalesa les seves aportacions han de ser tingudes en compte. No solament, però també. I de manera molt rellevant.

Es pot investir un president espanyol sense pactar un referèndum?
—En la situació actual la prioritat principal és l’exigència del final de la repressió. Nosaltres, el referèndum l’hem fet. El Primer d’Octubre. L’exercici del dret d’autodeterminació ha derivat en l’escenari de repressió actual. I aquest escenari és intolerable. A Madrid hi hem de demanar que aturin la repressió. Quina és la solució política? Que hi hagi una expressió de la democràcia, com un referèndum, perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

De diferències entre el PP i el PSOE, quines n’hi ha?
—Teòricament són partits diferents, però la unitat d’acció respecte de Catalunya és monolítica. Ho hem vist amb el 155, però també en més coses.

L’independentisme ha de promoure una República Espanyola?
—Nosaltres ja hem fet un referèndum que resol aquesta qüestió. Vam votar un país independent en forma de República. Voler reformar l’estat espanyol és molt legítim, però no és el nostre projecte.

Quina part del programa dels vostres rivals independentistes que es presenten a Madrid us agrada?
—Parlar de rivals quan entenc que tots han de ser companys de viatge… Aquest viatge o el fem col·lectivament o no arribarem a bon port. La República la vols més de dretes o d’esquerres? És que si no la tinc, no podrà ser ni l’una cosa ni l’altra. Tant de bo hi hagi un dia en què ens puguem posar a parlar de polítiques concretes per al país. De programes. Però ara és la prèvia, que no la tenim. I si no fem força per a aconseguir-la, difícilment la tindrem.

Quina part del programa dels vostres rivals unionistes us agrada?
—Ah, però en tenen? De moment només sento o bé destruir allò que s’ha fet, o desqualificacions, mentides i intoxicacions. Em costa de veure-hi propostes.

Laura Borràs

Quina part del vostre programa és la més important?
—La unió dins la diversitat. Contra l’adversitat del moment present, això és un actiu. Aquesta diversitat de veus també es reflecteix al programa. Que puguem disposar d’una persona com Marina Geli, amb l’expertesa que té en la Sanitat. Que hi hagi una persona com Laura Borràs, que ha treballat en la Cultura. La riquesa, la pluralitat, la transversalitat fan el nostre programa més ric, i més plural.

Què opineu de la feina de l’exili?
—Fan una feina extraordinària en termes d’internacionalització de la situació. De divulgar què passa des d’un espai lliure. La repressió funciona, amb censura i autocensura. Ho ha explicat perfectament Marta Rovira quan diu des de l’exili: ‘Jo, a dins no era lliure. Jo, a dins, no podia dir què puc dir ara estant a fora.’ Només per això l’exili ja ajuda.

Quin valor doneu a la sentència alemanya?
—Que a un país amb la potència i el prestigi d’Alemanya facin una sentència en aquesta direcció no solament va ajudar el president Puigdemont, va ajudar tots els exiliats. Hi ha un abans i un després d’aquesta sentència.

Què us sembla l’actitud de Marchena?
—Haig de fer una pausa dramàtica. El to, les formes, la prepotència amb la qual s’expressa és molt definitòria de què podem esperar d’un judici com el que veiem. Marchena pot ben ser una imatge bastant prototípica de què és el rostre de la justícia espanyola ara com ara.

La condemna, què creieu, ja la tenen decidida i escrita?
—Acusar persones pacífiques de delictes violents és despropòsit. La presó preventiva ja ha format part d’un càstig. La presumpció d’innocència no ha estat mai damunt la taula. No sé si la tenen escrita o no, però que la intencionalitat d’això que ha de ser aquest judici ja hi era abans de començar, sí.

Algú us pot dir: Per què demaneu la unitat si no en sabeu mantenir a casa vostra? Junts per Catalunya, el PDECat, la Crida…
—Està bé que m’ho pregunteu, perquè de moment, dins aquesta diversitat, els únics que han pogut afirmar la unitat han estat els d’aquest espai polític que engloba l’exili, la presó, Junts per Catalunya, el PDECat, i la Crida. Fixa’t quin espai, quina forquilla que dibuixo. I conjuntament, tot aquest espai, ha decidit de fer un pas endavant i concórrer com a Junts per Catalunya. Si persones que, com jo, no venim de cap militància política, i algunes altres que vénen de militàncies polítiques rivals, com podria ser Campdepadrós (ERC), Toni Morral (ICV) o Marina Geli i Mascarell (PSC), ara convergeixen a l’espai comú amb gent del PDECat o la Crida, és evident que tot això implica un esforç. Tenim l’heterogeneïtat pròpia de la transversalitat. Però per més discordant que pot semblar fora, demostra que hi ha una voluntat de practicar una unitat real, no pas retòrica.

Quina diferència hi ha entre Laura Borràs i Carles Campuzano?
—Home, moltes. És evident. Del tot. Jo sóc una dona, i ell és un home. Ell té una experiència política llarguíssima. I jo no en tinc gens. Ell coneix extraordinàriament el Congrés dels Diputats, i jo en absolut. Ell milita al Partit Demòcrata, i jo no milito en cap partit. Personalment hi tinc una bona relació. I espero poder aprendre d’ell.

Per què ara hem de votar a les espanyoles? Cal?
—Jo mateixa, independentista de sempre, no creia que fos un escenari que m’interessés. Durant molts anys no vaig votar-hi. Però ara és diferent. Ara on es coarten les llibertats és a l’estat espanyol. Allà on hi ha hagut intervenció brutal de les institucions catalanes és a l’estat espanyol. Allà on hi hagi interessos i drets dels catalans en joc, hi hem de ser. Com diu Fuster, tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres.

Fareu blocatge a Madrid?
—En funció de què. Hem d’anar a blocar el feixisme? Sí. Però també vull desblocar la repressió. Sóc capaç de dialogar amb algú que sigui a les meves antípodes ideològiques. I entenc la política com un exercici d’empatia i que això ajudi a desblocar una situació. Fer política vol dir parlar, parlamentar. La idea de diàleg és bàsica.

On dormireu, a Madrid?
—No hi he pensat, la veritat. Penso en el dia a dia.

Laura Borràs

Què opineu de la desobediència civil?
—És una de les fites més admirables que ha aconseguit la societat per a assolir drets negats. Admiració màxima a tots els moviments de desobediència civil que han treballat partint de postures pacífiques, reivindicatives i legítimes. Que no eren legals, però si justes.

I aquí caldrà? Més enllà del vot?
—És que el vot que hem practicat ja ha estat vist com una desobediència.

El de l’1-O, sí. La resta, no.
—En canvi, penjar un llaç, sí. Portar un color, també. Experimentem àmbits de desobediència perquè ens volen no tan sols obedients, sinó vinclats, vençuts, humiliats. I la desobediència és una manera de plantar cara. De ser-hi. De no fer-nos doblegar. I penso que això ens reclama el poble de Catalunya. Per això quan vas per Catalunya tanta gent et diu ‘gràcies’. Gràcies perquè hi ets en aquest moment. Gràcies per haver-t’hi posat. Per haver fet un pas endavant. Per haver sortit de la zona de confort. L’altre dia ho deia al debat de VilaWeb. Quan qui et precedeix són a la presó o a l’exili, no és que sigui una hipòtesi, és que tenim el precedent. Sabem els riscs que implica. Uns riscs no hipotètics. Riscs reals i, tanmateix els hem assumits, en els quals la desobediència va incorporada, perquè tenim un estat que veu com a forma de desobediència allò que és perfectament legítim.

La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—Diem que l’1-O va ser unilateral, però l’1-O constava en un programa electoral que va aprovar una Junta Electoral Central, que es va anunciar a tothom i sense amagar-nos-en.

La pregunta seria si el pas següent haurà de ser pactat o sense permís?
—Els processos d’independència només s’han aconseguit per una via violenta –que és evident que el poble de Catalunya l’ha rebutjada– o per una via de reconeixement internacional i procediments democràtics. Ens toca d’innovar i de trobar un interlocutor que ho faci possible. Idealment hauria de ser l’estat espanyol. Però de moment les seves credencials són en números vermells. Però en canvi la solució potser vindrà per la via de la pressió internacional. La cosa que serà segura és que no renunciarem a fer efectiu el dret d’autodeterminació.

Quines lectures us han influït darrerament?
Dues Europes, de Ramon Tremosa. M’ha influenciat molt. I el de Jaume Alonso-Cuevillas, 101 preguntes i un judici. A la tauleta de nit hi tinc el darrer llibre del pare Massot, Cròniques de la Ciutat.

Voldríeu afegir res més?
—Poca cosa puc afegir.

 

Andreu Nin, figura imprescindible de la cultura catalana

D’Andreu Nin (1892-1937) se n’han dit moltes coses i la literatura sobre la seva trajectòria política és bastant abundosa, però hi ha tota una altra faceta, la de l’home de lletres, la de pont cultural entre Catalunya i Rússia, que té tanta importància i rellevància en el temps i que en canvi ha centrat molts menys estudis. Per sort, la Judit Figuerola (1972), ha decidit treure de l’oblit la feina cultural de Nin primer amb la seva tesi doctoral i ara amb dos volums publicats per Abadia de Montserrat, on es detalla tant la tasca de traductor (Andreu Nin, revolucionari i traductor)  però també la de militant de la cultura.

‘L’Andreu Nin cultural s’ha convertit en una fixació per a mi en els darrers anys. Jo havia estudiat traducció i havia fet francès i alemany. Tenia molts dubtes, però va ser el moment de la caiguda del mur a Alemanya i això em va tirar cap aquesta llengua i gràcies a això vaig conèixer gent que parlava rus. Llavors vaig començar els estudis de doctorat i a la vegada de filologia eslava, de la primera promoció. Això em va permetre passar un semestre a Sant Petersburg i havia de decidir alguna cosa per a la tesina. Vaig pensar en Andreu Nin perquè havia treballat alguna cosa sobre la traducció amb la Montserrat Bacardit i així va ser com va entrar a la meva vida. Tot i això, el treball sobre el Nin traductor ultrapassava de molt el que era una tesina i va passar a ser l’objecte del meu doctorat, que per sort vaig fer amb els plans antics, amb els nous hauria estat impossible’.

El resultat de tot això és una tasca ingent que ens presenta Andreu Nin des d’aquesta doble perspectiva que es complementa en ella mateixa. Així podem resseguir la seva vocació pedagògica, el primer articulisme i els textos de combat, les ressenyes sobre literatura russa i els texts polítics i després les traduccions, un doble vessant complementari que s’ha convertit en dos volums publicats per Abadia de Montserrat on Figuerola destaca que: ‘Si l’Andreu Nin no hagués passat per Rússia no hauria estat el gran traductor que acaba essent, però també és veritat que no hi hauria anat si no hagués estat abans que res un revolucionari que des de molt jovenet ja escrivia a la premsa comarcal en un català molt maco i molt cuidat, fins al punt que hi havia gent que se’n reia una mica quan parlava. És un home fascinat pel món de les lletres i escriu, és periodista i mestre, però també li poden les ganes de canviar el món i d’aquí prové la seva militància activa, que combina amb tot el treball intel·lectual, i un treball que ja no abandonarà mai i que el situa com un dels intel·lectuals de referència del primer terç del segle XX a casa nostra.

En l’estada a Rússia, Nin descobrirà que els matisos ideològics poden tenir costos molt elevats, però així i tot no volia oblidar el debat ideològic i es decantarà pel trotskisme i per la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (el POUM), una de les causes directes que propiciarà el seu futur assassinat per divergències amb l’estalinisme oficial., ‘De totes maneres és molt difícil que en sapiguem coses segures de com es produir aquest assassinat i del lloc exacte on es troba el cos de Nin avui en dia. El 2008 va ser el moment en què més a prop es va estar d’esbrinar el lloc on està enterrat, però encara hi ha massa interessos per totes les bandes per mantenir aquest silenci. Fixa’t que ni tan sols s’ha acabat amb el misteri de la tomba de Garcia Lorca, o sigui que això em temo que serà complicat’.

Del que no hi ha cap mena de dubte és que Nin ha deixat petges molt fortes en la cultura i en la política catalana. ‘Ell, per a la  Proa que compta amb Puig i Ferrater com a director, és el primer que tradueix directament del rus i això ja és quelcom molt important, perquè a més a més sempre vetllen per la integralitat de les obres que fan’. En aquest sentit, Figuerola remet al pròleg que fa el mateix Nin a la versió de Crim càstig, el primer text que el vendrellenc aboca al català. ‘Allà assegura que traduir és buscar el just equilibri entre no trair a Dostoievki i el fet que el lector no senti que allò que llegeix no està escrit en català’. Per això les traduccions de Nin són tan importants per a la cultura catalana encara avui en dia. Francesc Parcerisas va explicar en la presentació del volum que ‘segurament Nin hauria estat un gran escriptor, però el que és segur és que és un dels traductors imprescindibles de la nostra literatura. Potser alguna paraula avui grinyola, però són traduccions que s’entenen perfectament  i han suportat el pas del temps’.

Molt possiblement sigui per això que les editorials encara fan servir les traduccions de Nin en molts casos. ‘D’una banda és lògic que als traductors actuals se’ls encarreguin llibres que no han estat traduïts per així anar ampliant l’oferta, o que siguin ells els qui facin noves propostes, però arribarà un dia en què algú haurà d’enfrontar-se amb els textos que va fer ell, perquè és necessari. De totes maneres hi ha encara un gran debat al voltant de si això és necessari, amb postures i opinions per a tots els gustos. Però no passarà res, tindrem a la nostra cultura les grans traduccions d’Andreu Nin que hauran de conviure en algun moment amb les modernes’.

Malgrat tot, no hi ha un tret estilístic, excepte el gran domini del català, que dictamini que els textos han passat per les mans de Nin. ‘No hi ha un rastre propi ni uns vicis que facin veure que Nin és l’autor de la traducció, però sí que hi ha aquella gran qualitat del text final’, assegura Figuerola.

De fet, un dels debats que també hi ha és cap on hauria evolucionat la figura de Nin si no s’hagués produït el seu assassinat i hi ha algunes veus que apunten que podria haver estat un molt bon novel·lista, tot i que no hi ha traces que escrivís ficció. ‘El que sembla segur és que Andreu Nin traduïa al català i per a Proa ben conscient de la seva elecció per la llengua catalana, però també sembla que hi ha testimonis que havia aparaulat també traduccions al castellà que varen quedar aparcades per la gerra. També hi ha nombrosos testimonis que apunten que tenia moltes ganes d’escriure alguna cosa sobre en Salvador Seguí, el noi del Sucre, el que no sabem si hauria estat una biografia o una novel·la amb ell com a protagonista’, diu Figuerola. D’altres veus apunten a feines intel·lectuals en les quals s’hauria desempallegat molt bé, per exemple crític literari si s’hagués tret de sobre bona part de la retòrica comunista, ‘i també hem de pensar que com a teòric polític també hauria evolucionat’.

Puig i Ferrater i Andreu Nin

Sigui com sigui, el cas és que no podem fer història-ficció amb què hauria suposat una vida futura de Nin per a la literatura catalana i ens hem de cenyir al que tenim, un home clau per a la introducció de la literatura russa a casa nostra, però també un home amb sentiment de la cultura com a vehicle de transformació de les persones i per tant com a eina revolucionària que no dubta en exercir-la a favor de les seves idees, tal com mostren els dos volums publicats per Figuerola.

La indústria catalana millora les expectatives del segon trimestre

Ha estat una sorpresa. Amb pocs dies de diferència –concretament el 12 i el 16 d’abril– hem conegut dos indicadors prospectius que apunten a una millora de les expectatives de les empreses industrials catalanes. El primer és l’índex de confiança empresarial harmonitzat, que elabora l’Idescat amb dades, bàsicament, de l’INE; i el segon, l’enquesta de clima empresarial que fa l’Idescat conjuntament amb la Cambra de Comerç. En tots dos casos les empreses industrials preveuen un segon trimestre millor que no el primer en els seus negocis. És una dada important –si finalment aquests pronòstics es compleixen–, perquè venim d’uns mesos durs en què s’ha fet notar la desacceleració que travessa Europa i que ha estat materialitzada per diverses institucions internacionals, amb una minva del creixement previst per l’activitat econòmica de cada país. És cert que, en aquestes estimacions, l’estat espanyol no n’ha sortit tan malparat com la resta. Per exemple, en l’última, la de la Comissió Europea, Alemanya perd set dècimes de creixement; França, tres; Itàlia, un punt; i Espanya, una dècima.

I si abans he parlat de sorpresa és perquè l’índex de producció industrial (INE) del febrer parlava d’una baixada del 0,8% en la indústria catalana en l’acumulat dels dos primers mesos de l’any. I, és clar, perquè encara tenim molt tendra la notícia dels sis-cents llocs de feina que vol retallar la Nissan a Barcelona, a més de la deriva incerta del sector de l’automòbil. Bé, dels dos indicadors esmentats, el primer preveu una variació positiva del 2,7% el segon trimestre, si bé encara seria un 3,9% inferior a l’índex de l’any passat. Aquest indicador ja no ens dóna més informació sobre la indústria.

En canvi, el segon és una enquesta que es valora per la diferència entre les respostes positives i negatives (en percentatges) dels empresaris i a més de la marxa del negoci. Pregunta sobre les exportacions, l’ocupació i el grau d’utilització de la capacitat productiva.

Quant a la marxa del negoci, surt una diferència positiva global de 12 punts, és a dir, un 23% d’empresaris creuen que les coses milloraran, un 11% que empitjoraran i un 65% que continuaran igual. La dada més important, del meu punt de vista, és que tots els subsectors menys un –paper, fusta i arts gràfiques (-1)– tenen expectatives positives. S’hi destaca sobretot, la química (+18), l’alimentació (+15), les ‘altres indústries’, que inclou els automòbils (+12), i el tèxtil (+11). També cal remarcar que pràcticament tots veuen una situació millor que no pas la del primer trimestre.

És particularment interessant la previsió que fan de la facturació a l’estranger. Aquí el saldo global és de 9 punts positius. I, com passava a l’anterior, tots els subsectors menys un –el tèxtil (-4)– presenten saldos favorables. En aquest cas, els millors resultats són de la metal·lúrgia (+18), la química i l’alimentació (+11 cadascun). No és tan bo, encara que és positiu, el resultat de les ‘altres indústries’ i la maquinària (al voltant dels 4 punts). Potser en aquest apartat de l’exportació la sorpresa encara és més gran, perquè les previsions sobre el comerç internacional, en general, són fluixes, arran dels problemes entre la Xina i els EUA (sembla que en via de solució) i la situació d’incertesa en què es troba el Brexit.

On l’enquesta és menys positiva és en el camp de l’ocupació, perquè molts subsectors pensen rebaixar-la. El saldo global és de dos punts negatius, de resultes d’un 13% d’empreses que la volen augmentar i un 15% que la pensen abaixar. Però la gran majoria (72%) no creuen que l’hagin de tocar.

I, finalment, però molt important, tenim la utilització de la capacitat productiva. És un indicador clau, perquè posa en relleu l’activitat real de l’empresa. Doncs bé, tots els subsectors pensen augmentar-la el segon trimestre. La mitjana dels sectors esperada el segon trimestre és del 75,9% i l’interval en què es mou va des del 81,2% de la maquinària al 72,7% del tèxtil. Són percentatges millorables, però prou interessants. Observeu una referència: fa set anys, el primer trimestre del 2012, la mitjana era del 62,3%. Això vol dir que ara som més de 13 punts pel damunt. I l’interval de llavors era del 57 de la metal·lúrgia al 68% de l’alimentació. Els canvis organitzatius i productius d’aquests anys han promogut aquest salt tan important.

Tot plegat, en definitiva, apunta a uns mesos una mica millors, en què l’última paraula serà a les mans del sector exterior. Però allò que flairen els empresaris, escenificat en aquests indicadors, és important, perquè demostra que malgrat la situació global de desacceleració de les principals economies mantenen un cert optimisme. I l’optimisme és la clau per a continuar treballant de valent, cosa, que, tot sigui dit, no han deixat de fer després de travessar la crisi més gran d’aquests últims decennis.

 

autobusos elèctrics

Autobusos elèctrics, una eina eficaç contra la contaminació

Els autobusos són una peça fonamental del transport públic arreu del món. Poden substituir molts vehicles privats, són ràpids d’implementar i es poden gestionar amb gran flexibilitat. Per contra, la gran majoria són vehicles dièsel i, per tant, contaminen l’aire de les ciutats i sovint són un dels generadors principals de contaminació acústica. Poden consumir fàcilment 50 litres de dièsel cada 100 quilòmetres i, malgrat ser un percentatge molt petit dels vehicles, poden ser els responsables del 20% de la contaminació atmosfèrica d’una ciutat. Però ara per ara l’electrificació de les flotes d’autobusos només es produeix a la Xina. Què podem aprendre de la lliçó xinesa en el trànsit cap a una mobilitat 100% elèctrica? Per què les ciutats europees, on anualment es moren 800.000 persones a causa de la contaminació atmosfèrica, no adopten aquesta tecnologia? A continuació n’analitzem totes les dades i us n’expliquem els motius.

L’exemple xinès

Segons l’agència nord-americana Bloomberg, el 2017 (últimes dades disponibles) hi havia al voltant de 3 milions d’autobusos municipals a tot el món. D’aquests, 385.000 eren elèctrics, un 13% del total; la gran majoria totalment elèctrics però una petita part eren híbrids. Tot i ser un nombre significatiu, el 99% són concentrats exclusivament a la Xina. A tot el continent europeu, el 2017, només n’hi havia 2.100 unitats, de les quals 1.560 eren 100% elèctriques. Resta clar que els autobusos elèctrics són un fenomen, a hores d’ara, bàsicament xinès. Els motius són diversos. En primer lloc, els gravíssims nivells de contaminació de les ciutats xineses, que ha obligat el govern a apostar fortament per les energies renovables i l’electrificació del transport.

Però també hi ha més raons. La Xina vol ser un líder industrial i tecnològic a escala mundial, com ho havia estat en el passat. Constatant que no pot guanyar en els paràmetres de la indústria de l’automòbil tradicional, i que el motor de combustió és una tecnologia perjudicial i que camina cap a l’obsolescència, ha adoptat una política industrial ferma en favor del seu successor tecnològic, el motor elèctric amb bateries. També vol reduir la dependència de les importacions de petroli exterior. Avui, gràcies a la seva experiència incipient, sabem que per cada 1.000 autobusos 100% elèctrics s’eviten 5.000 barrils de dièsel diaris. Només amb els autobusos elèctrics, la Xina espera d’evitar un consum equivalent al consum total de petroli d’un gegant com el Japó, o 5 vegades el total de l’estat espanyol.

Amb la idea d’impulsar-ne la transformació, la Xina ha subvencionat la compra dels autobusos elèctrics per tal que tinguessin un preu similar, o fins i tot més barat, que els equivalents dièsel. Amb aquesta política han eliminat l’escull principal dels operadors, que és el preu de compra inicial, superior al d’un dièsel. Això ha generat un fenomen que ja es va veure fa uns quants anys amb les plaques solars. Quan el govern alemany va subvencionar i estimular l’energia solar, va generar una gran demanda, cosa que va causar un efecte d’economia d’escala, que va abaixar el preu de les plaques solars de manera dramàtica. Gràcies a aquesta demanda impulsada políticament, es va superar el llindar necessari perquè aquesta tecnologia es pogués adoptar en massa arreu del planeta. La Xina, subvencionant a gran escala la compra d’autobusos elèctrics, sovint amb frau i greus problemes, ha generat un efecte semblant. El preu de les bateries ha baixat de manera notable i, com veurem, ha fet que els autobusos 100% elèctrics ja siguin l’opció més barata arreu del món. Un altre aspecte important per a la Xina: avui dia la indústria de bateries es concentra en aquest país. De cop i volta, el gegant asiàtic ha esdevingut el líder indiscutible de la tecnologia que ha de substituir els motors de combustió, mentre que Europa no disposa de cap fàbrica de bateries i continua propugnant el dièsel.

Europa, sense autobusos 100% elèctrics

Shenzhen, la megalòpoli xinesa de 12 milions d’habitants, té els seus 16.000 autobusos exclusivament elèctrics. Algunes altres ciutats, com Xang-hai i Pequín, són en fase de canviar tots els autobusos dièsel per models 100% elèctrics. Per què no passa a Europa també? Hi ha us quants motius, la majoria amb solució, però alguns altres corresponen a decisions preses conscientment. El primer argument que esgrimeixen els gestors occidentals és l’elevat preu d’un autobús 100% elèctric, amb subvencions públiques que, o no existeixen, o són d’un import molt petit repartit entre diversos nivells administracions, amb les complicacions burocràtiques que implica. Un autobús 100% elèctric costa de mitjana mig milió d’euros, tot i que hi ha models que poden arribar a 700.000 euros. En comparació als 350.000 euros per a un autobús dièsel.

Shenzhen ha solucionat aquest problema fent un arrendament financer (lloguer amb opció de compra), la qual cosa li ha permès de fer una transició ràpida sense un fort pagament inicial. Una altra opció és comprar l’autobús però llogar-ne la bateria. Això té l’avantatge de reduir la incertesa tecnològica, un dels altres problemes argüits. Si apareixen millors bateries o es degraden abans no afirmen els fabricants, es poden canviar en el període del contracte de lloguer. En tot cas, els experts apunten que això no hauria de ser un aspecte rellevant. Cal tenir present el cost total d’operació (CTO) d’un autobús en el conjunt de la seva vida útil, és a dir, el cost de compra, combustible i manteniment. És fàcil de calcular tenint en compte que les rutes són fixes. Amb la perspectiva del CTO, actualment un autobús 100% elèctric surt més barat que no pas un de dièsel, híbrid o a gas en tots els escenaris, facin recorreguts diaris de 80 quilòmetres o de 300 .

Una segona queixa dels operadors europeus és la manca de proveïdors elèctrics. Els xinesos ho han tingut més fàcil, perquè en moltes ciutats l’establiment de les xarxes de transport públic l’han feta de zero. Però al nostre continent, els operadors fa dècades que treballen en xarxes de transport públic amb unes empreses que, principalment, no tenen experiència elèctrica. Això fa que, en comparació amb les empreses xineses, la tecnologia elèctrica europea sigui molt més cara, amb pocs models, de prestacions limitades i amb falta de configuracions adequades per a moltes línies. Hi ha solucions diverses per a aquest problema. La primera, comprar models xinesos mentre els proveïdors europeus no desenvolupin més models elèctrics. Tanmateix, les institucions europees també tenen una política industrial i volen promoure la indústria pròpia. Una altra opció pot ser cooperar amb els fabricants xinesos principals, com ha fet alguna empresa europea, que ha construït l’autobús, però la motorització elèctrica i les bateries del qual, la part més cara, les ha aportades un fabricant xinès. També podrien imitar pràctiques xineses, com ara estimular l’aterratge d’empreses xineses, però obligar-les a formar aliances amb fabricants europeus per tal que adquireixin coneixement i experiència. Per la banda de la demanda, les ciutats poden fer grans encàrrecs, a escala individual o agrupant-se amb altres ciutats, encara que es perllonguessin durant anys. París ho ha fet recentment, encarregant 800 autobusos 100% elèctrics fins al 2022. Això proporciona seguretat als fabricants europeus per a fer les inversions necessàries.

Una tercera queixa ha estat la infrastructura de càrrega. És veritat que, en grans flotes, posar a carregar milers d’autobusos a la nit pot ser inviable, d’entrada per la manca d’espai d’un carregador per cada autobús. L’alternativa és crear sistemes de càrrega per pantògraf (a l’estil dels trens i tramvies) en les estacions finals de cada ruta. En el temps d’espera durant l’operació normal, es carreguen els autobusos, sense necessitat de fer-ho a la nit. Això permet de tenir menys carregadors per autobús i, encara més important, tenir-ne amb bateries més petites. Si volem un autobús que es carregui només a la nit, necessitem una bateria gran (d’uns 350 kWh o més) perquè funcioni durant tot el dia. En canvi, si anem carregant-lo durant el dia, necessitem una bateria més petita, de l’ordre de 150 kWh. Tenint en compte que el preu de la bateria és la cosa que encareix un autobús elèctric, això permet d’abaixar el preu inicial de compra de manera substancial. A més, la càrrega de tota la flota es podria realitzar durant tot el dia, sense concentrar-la a la nit, que podria demanar actualitzacions significatives en la xarxa elèctrica. Tot i que no és res que no es pugui fer amb la tecnologia actual, sí que demana inversions addicionals. I tot i que serien marginals en relació al preu de la flota, els permisos administratius es poden allargar fins a dos anys.

La situació al nostre país i com en podríem accelerar l’electrificació

D’una altra banda, al nostre país les coses no són gaire diferents de la resta d’Europa o Amèrica. Barcelona va ser una de les 12 grans ciutats (amb Londres, París, Los Angeles, Copenhaguen, Quito, Vancouver, Mèxic, Milà, Seattle, Auckland i Ciutat del Cap) que va signar el compromís que a partir del 2025 tots els nous autobusos que compressin serien 100% elèctrics. Són 80 milions de persones i una flota de 60.000 autobusos. De moment, Barcelona, on el 98% de la població respira aire contaminat, ha començat a desplegar-ne set d’elèctrics a la línia H16, amb l’objectiu d’incorporar-ne cent més fins al 2024. Un 7% del total d’una flota d’uns 1.500 vehicles. Preveu que el 100% de la flota sigui elèctrica l’any 2030. Mentrestant, a la ciutat de València han fet proves amb el model elèctric de l’empresa basca Irizar, que prèviament ja en va fer a Barcelona i a Mallorca. Alguns altres municipis, com ara Ontinyent, han gaudit d’una subvenció puntual per a comprar-ne algun model 100% elèctric.

Són accions testimonials si les comparem amb què passa a la Xina. De fet, l’actitud al nostre país és l’actitud general detectada pels experts del sector en els operadors occidentals, i que només alguna empresa municipal ha reconegut obertament. Tots els operadors saben que el preu de les bateries ha de baixar, i senzillament apliquen l’estratègia coneguda com a ‘esperar i veure’ fins que no tinguin un preu de compra equivalent a un de dièsel. Els experts i els operadors saben que a partir del 2025 es produirà aquesta paritat, de manera que signar un acord públic amb aquesta data no representa cap obligació a efectes pràctics. És l’evolució normal del mercat. Mentrestant emprenen accions puntuals que poden servir per a fer proves amb els seus operadors actuals. Però en el fons són accions més aviat obligades per una qüestió d’imatge pública mentre continuen esperant, enfront del clam creixent de la ciutadania per a emprendre accions decidides per a reduir la contaminació a les ciutats i el canvi climàtic.

De fet, com hem vist, París ha començat a desmarcar-se d’aquest acord de mínims. Una de les altres ciutats que recentment ha anunciat plans més ambiciosos ha estat Copenhaguen. Tot i haver signat l’acord internacional, després de dos anys provant amb un nombre limitat d’autobusos elèctrics, sense emetre gasos tòxics ni fer soroll, amb un cost d’operació menor i amb el 92% de satisfacció dels usuaris, han començat a substituir els vehicles dièsel per tal que el 2025 la totalitat de la flota sigui 100% elèctrica. És a dir, no esperaran el 2025 per comprar exclusivament unitats elèctriques que vagin substituint progressivament els vehicles dièsel antics. Han començat comprant models xinesos, en comptes d’esperar la indústria europea.

Així doncs, com potent podem accelerar l’adopció al nostre país, seguint l’exemple xinès i danès? Com hem vist,  ara per ara el cost d’operació d’un bus 100% elèctric és més barat que no pas un de dièsel, híbrid o de gas. És a dir, a més de la reducció necessària dels nivells de contaminació atmosfèrica i de soroll, hi ha un incentiu econòmic: s’estalvien diners. Sobre el preu de compra inicial elevat, hem vist que es poden adoptar estratègies diverses. Subvencions generals en l’àmbit nacional, estatal o europeu. Mecanismes de finançament, com deute, arrendament financer o lloguer de bateries. Tractar directament amb proveïdors xinesos o incentivar sinergies entre ells i els fabricants europeus. Agrupar comandes, especialment entre municipis mitjans i petits, per tal de garantir prou volum de negoci als proveïdors europeus. La infrastructura de càrrega, tot i que pot representar desafiaments puntuals d’implantació, és una tecnologia plenament consolidada. Una altra iniciativa positiva seria fer les reformes necessàries per a accelerar els tràmits administratius, una cosa que només depèn dels poders públics involucrats.

Tanmateix, potser l’eina que pot accelerar més la implantació dels autobusos 100% elèctrics al nostre país és que els ciutadans, aprofitant les eleccions municipals vinents, demanin als seus representants polítics com és que al seu municipi no hi ha autobusos elèctrics quan, de fet, la salut de tots els ciutadans és afectada per la contaminació atmosfèrica i sonora. Tenim dret de respirar un aire net a les nostres ciutats?

 

El conte verídic de la llengua discriminada

Us explicaré un conte, però un conte verídic, que algú, un dia, va regalar-me després d’una sessió de signatures. I em sap greu haver de dir que no recordo qui va explicar-me’l ni on era. És un conte verídic però sobretot és una història tan punyent que volia integrar-la algun dia en una novel·la. Crec, però, que val la pena explicar-la ara i aquí. Tracta de llengua, de llengües i de discriminació.

El conte comença el 1939, en un poble indeterminat (per mala memòria meva) de Catalunya. A l’escola de nines. Una escola amb monges noves de trinca que participaven en la imposició d’una dictadura i de la seva llengua. Monges dures, violentes, desproveïdes de compassió cristiana. Una de les primeres tasques que aquestes monges van encarregar a les seves alumnes va ser de reunir, damunt d’una taula gran, tot el que existia que fos escrit en llengua catalana. Haurien pogut, aquestes monges, organitzar una crema de llibres però havien tingut una idea més brillant, que maridava sentit pràctic i metàfora. Van ordenar a les alumnes d’arrencar totes les planes de tots els llibres, d’una en una i, quan aquesta àrdua tasca va ser acabada van anunciar que les planes arrencades servirien de paper de vàter.

La persona que va explicar-me aquesta història, i li tremolava la veu mentre ho feia, va afegir que la seva àvia, cada vegada que anava al lavabo, amagava entre els plecs de la seva roba un parell o tres de pàgines, que portava a casa seva i resguardava. Pàgines soltes, sense cap més utilitat que de testimoniar humilment l’existència d’una llengua. A mi, mentre escoltava aquesta història, em tremolava la ment. Per la crueltat de les monges i potser encara més per la bellesa del gest d’aquesta alumna. Una heroïna més.

Explico aquesta història perquè sigui clar què pot ser, de debò, la discriminació lingüística. Quan la teva llengua serveix per a eixugar merda, això és discriminació lingüística. El que no és discriminació lingüística és debatre, o parlar en mítings, en una llengua oficial entesa pel 95% de la població. El català, segons l’última enquesta de la Generalitat, és una llengua entesa pel 95% de la població. O sigui que parlar en català a Catalunya no podria ser discriminació lingüística ni tan sols si no fos una llengua oficial.

Alguns diran que el 5% que queda ha de ser respectat, i és veritat. Però qui diu que la totalitat d’aquest 5% entén el castellà? I entre els que diuen no entendre la llengua, quants no l’entenen perquè, simplement, s’hi neguen? Perquè sordegen amb tossuderia a tot allò que és dit en català. He de canviar de llengua quan algú amb tota evidència es nega a entendre la meva? Recordeu aquell acudit tan bo que en realitat és un aforisme: «―Són divuit euros. ―¿Cómo?, háblame en castellano, que no te entiendo. ―Son veinte euros. ―¡Eh, que eran dieciocho!»

Un aforisme penós, però que descriu una part de la realitat. I que és simptomàtica d’una ideologia i d’un propòsit. Hauria de ser clar que un dels objectius principals del bloc del 155 és residualitzar la llengua catalana, mantenint-la en un estatus oficial tan precari que ja no serveixi d’escut per a impedir el procés de desmembrament institucional de Catalunya i l’assimilació definitiva a Espanya. L’unionisme treballa perquè la llengua catalana sigui tan poc útil com ho és, ai las, la llengua irlandesa a Irlanda. Aquest és el somni, aquesta és l’etapa necessària perquè s’acabi l’anomenada qüestió catalana.

Però els ideòlegs unionistes saben que no aconseguiran aquest objectiu sense l’acceptació si més no passiva d’una part significativa de la població de Catalunya, incloent-hi independentistes. Necessiten, per tant, fer arrelar progressivament, per capil·laritat, la idea que expressar-se en català fora de l’àmbit privat perjudica els drets dels castellanoparlants. Que la solidaritat, la fraternitat i el respecte dels drets humans impliquen donar la preferència sistemàtica al castellà. Començant, per exemple, pels debats electorals. El fet que alguns independentistes semblin acceptar aquest argument és dramàtic en la mesura que és un argument que no té límits ni aturador. Quant falta perquè diputats unionistes recriminin als diputats que s’expressen en català al parlament que discriminen els castellanoparlants? I, quan ho hauran fet, quant faltarà perquè algun diputat no unionista cedeixi, amb el fal·laciós argument de ser entès per tots? L’exemple pot semblar extrem, però em fa l’efecte que falta poc perquè ho puguem veure. I què més? Programes en castellà integral a TV3 i Catalunya Ràdio? Segregació dels alumnes per llengua d’immersió? Sempre en nom dels conceptes pretesament humanistes de no-discriminació i d’igualtat. La porta de les concessions, quan l’obren el temor, el conformisme i la inèrcia, ja no es pot tornar a tancar.

Així doncs, la barreja de victimisme i de grollera agressivitat de l’unionisme parlamentari i mediàtic, pel que fa a la llengua, podria fructificar. El complex d’inferioritat de certs catalanoparlants, injectat per segles de submissió política i mental, pot tornar-se a activar en qualsevol moment, disfressat, això sí, de políticament correcte, de cordialitat i de necessitat de ser entès per tots.

Potser, doncs, caldrà reeditar aquell adhesiu dels anys setanta i vuitanta que deia ‘En català, si us plau’. I l’haurem d’enarborar no tan solament davant els unionistes. I ho farem també com a deixebles dels pares d’alumnes majoritàriament castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet que van ser els primers a reclamar la immersió lingüística a les escoles dels seus fills, perquè havien entès que el domini del català no era sols una mostra de respecte cap al país que els havia rebut sinó que servia per a engegar l’ascensor social. Perquè l’evidència per tothom, després d’aquestes dècades de cooficialitat del català, hauria de ser aquesta: parlar català en públic és el contrari exacte d’un acte de discriminació, és un acte d’acollida, és un gest integrador, és la manera més eficaç de fer que tots els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de les oportunitats que ofereix aquest país a qui coneix la llengua pròpia d’aquest país. Com a qualsevol país del món. Haver d’insistir-hi indica que algunes coses no s’han fet bé a l’hora d’explicar què és Catalunya i de què serveix la seva llengua. Per exemple, no s’ha sabut consolidar l’hàbit general de no canviar de llengua de seguida que es percep que algú té un dubte lingüístic, un accent desconegut o un color de pell diferent. Res d’això no indica que un interlocutor no entengui el català, i tot pot indicar que agrairà que l’ajudem a integrar-se a Catalunya.

Acceptar d’abandonar el català, encara que sigui puntualment, és acceptar la marginació estructural del català. Les llengües moren de no ser parlades per qui les sap parlar. Les deixen de parlar els qui tenen un interès personal a canviar de llengua però sobretot els qui tenen por de molestar, per vergonya i per complex d’inferioritat. La feina que tenim, potser, avui, és d’adonar-nos que aquesta vergonya i aquest complex d’inferioritat no han desaparegut mai del tot perquè l’autonomisme i el pretès bilingüisme oficial propicien que la llengua que no té un estat rere seu sigui menysvalorada, conscientment o no.

En la situació anormal que viu Catalunya parlar català no és tan sols parlar en una llengua donada, és fer un acte d’afirmació d’una llengua. Certament, no hauria de ser així, però serà així com a mínim mentre Catalunya no sigui independent. En català, si us plau. Perquè el conte verídic dels llibres trossejats i del paper de vàter és el conte que el nacionalisme espanyol vol repetir. Ara i sempre. I per a impedir que el repeteixi tan sols hi som nosaltres, d’un en un, per exemple cada vegada que hem de decidir quina llengua emprem, en privat o en públic. Cada decisió compta, cada decisió pesa. Cada frase dita en català reforça la llengua, cada frase callada l’afebleix.

‘Cuinant la memòria’, receptes al servei de la qualitat de vida de les persones amb dèficit de memòria

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre Cuinant la memòria. Receptes perquè no se’ns en vagi l’olla!, destinat a les persones amb dèficits de memòria, per a millorar la seva qualitat de vida apoderant-los, no pas limitant-los les capacitats abans d’hora. Aquest volum (que a partir de Sant Jordi es trobarà a les llibreries Laie i Abacus) ha estat possible gràcies a tres fundacions, que han treballat d’una manera col·laborativa i complementària. Ha estat així com, amb professionalitat i unint coneixements, el projecte ha assolit l’èxit. Tal com diu la contraportada del llibre, el receptari és un projecte social impulsat per la Fundació Catalunya la Pedrera, amb la col·laboració de la Fundació ACE i desenvolupat per la Fundació Alícia.

Tres fundacions que sumen
La Fundació Catalunya la Pedrera té un programa social, REMS, que va néixer fa sis anys, centrat en les persones grans amb dèficit de memòria i que impulsa activitats que tenen per objectiu reforçar-la. Durant aquest temps han obert vint-i-tres espais socials per diverses ciutats de Catalunya, que avui disposen de 1.600 inscrits. L’objectiu és que persones amb deteriorament cognitiu s’apoderin. Són els mateixos inscrits els qui proposen activitats i gestionen les seves necessitats. D’aquesta pràctica de donar-los veu ha nascut, per exemple, el decàleg de bones pràctiques ‘Com volem ser tractades les persones amb dèficit de memòria’.

És enmig d’aquest apoderament que s’inscriu l’elaboració d’aquest receptari, Cuinant la memòria. Partint d’un fet quotidià, podran continuar essent autònomes. És una manera de capacitar-les.

I mentre la Fundació Catalunya la Pedrera té els usuaris i els professionals que tracten diàriament aquestes persones amb dèficit cognitiu, la Fundació ACE hi aporta un coneixement més científic. Perquè és una entitat sense ànim de lucre al servei tant de malalts d’Alzheimer o d’algunes altres demències i com de les seves famílies. Els camps d’acció de la Fundació ACE són el diagnòstic, el tractament, la recerca, la formació i la sensibilització. I la Fundació Alícia (acrònim de ‘Alimentació i Ciència’), treballa perquè tothom mengi millor. Un centre amb vocació social, dedicat a la innovació tecnològica en la cuina, a la millora dels hàbits alimentaris i a la valoració del patrimoni agro-alimentari. Han publicat llibres i guies dedicats a millorar l’alimentació en malalts de càncer i pacients afectats d’ELA. També han publicat receptes per a una masticació fàcil.

L’elaboració del receptari
Per crear el receptari, primerament van engegar un procés participatiu entre els afectats de dèficits lleus de memòria, per saber què els agradava de menjar i quins plats cuinaven. Van ser unes jornades de treball entre professionals del programa REMS i els usuaris. I mentre determinaven preferències i gusts, membres de la Fundació ACE van fer un buidatge i una revisió bibliogràfica sobre la relació de la memòria amb el menjar. Tant la informació teòrica com la pràctica la van traspassar a l’equip de la Fundació Alícia, que la va traduir en vint-i-quatre receptes (vint-i-una de plats i tres de postres, per incentivar que mengin fruita llavors).

Són receptes senzilles, de dieta mediterrània. El receptari ofereix la possibilitat de cuinar un plat complet (que vol dir plat únic) o bé un primer i un segon. Les mesures són pensades per a dues persones. És un receptari molt visual, en què ensenyen tots els estris i tots els ingredients necessaris. I totes les receptes les han adaptades a tres passes, per fer-les més fàcils d’elaborar. És cuina tradicional, però es fa servir el microones, un electrodomèstic segur. I en cada recepta també hi trobem, al final, ‘el truc del xef’, per estimular que els usuaris del receptari puguin anar una mica més enllà.

El llibre va ser presentat el dilluns 15 d’abril a l’auditori de la Pedrera. L’acte va gaudir d’una conferència molt didàctica de la neuròloga Mercè Boada, de la Fundació ACE, i després el cuiner David Gil, de la Fundació Alícia, va preparar en directe quatre plats davant els assistents com a mostra d’allò que és el llibre: una sopa d’all, uns fideus a la cassola, un peix blau al vapor amb verduretes, i unes postres, púding de pera.

La neuròloga Mercè Boada, didàctica sobre el cervell
Però primer, la doctora Boada, amb un to proper, planer i agradable, va explicar a un auditori ple que certament som allò que mengem i que per això hem de menjar bé, però que no sempre ho fem, perquè de vegades ‘se’ns en va l’olla’, com diu d’una manera col·loquial i divertida el subtítol del llibre. Tot té una raó científica i hom constata que menjar bé realment ens ajuda a tenir un cervell saludable.

El cervell és determinant en el cos humà. Mercè Boada va donar algunes dades: el 60% del cervell és greix, només és el 2% del pes total del cos, el 15% de la feina del cor serveix al cervell, consumeix el 20% de l’oxigen generat pel cos i el 25% de l’energia que consumeix.

Hi ha una sèrie d’elements que afavoreixen no anar tan estressats (i potser no patir demència), com és l’Omega 3, les vitamines B12 i l’àcid fòlic. I les proteïnes, glúcids i lípids són fonamentals per a la fabricació de neurotransmissors, que permeten que les neurones es comuniquin i puguin actuar.

La neuròloga va dir frases que ressonen, com aquesta: ‘La bona cuina no depèn de ser milionari, sinó de ser intel·ligent.’ Una altra: ‘La dieta mediterrània és seure a taula i compartir l’àpat, és el goig de tenir amics i parar-los una bona taula per a ells.’ Per això va incidir molt en el fet de menjar acompanyats i va recordar que un dels programes de la Fundació Catalunya la Pedrera es dedica justament a això, a possibilitar de menjar acompanyats. Més frases que van ressonar durant la conferència: ‘La polifarmàcia no controlada que tenim a casa no ens va bé.’

També va incidir en què vol dir menjar i quines parts del cos afecta: vol dir ingerir aliments per la boca. Per tant, ens caldrà una bona dentadura, llengua, papil·les gustatives, i poden engolir, perquè el menjar arribi a l’estómac, que és la cuina del cos.

La doctora Boada va parlar de la desnutrició entre la gent gran i va dir que en gran part és a causa de la desídia: el 25% de la gent gran que té demència lleu viu sola a Barcelona. I la majoria són dones. Una altra dada: entre el 30% i el 60% de persones que viuen en institucions estan desnodrides. Com podem revertir aquestes xifres alarmants? Doncs aportant-los unes dietes divertides, gustoses, ben presentades… ‘En una paraula: sexis!’. Perquè les persones hem de gaudir menjant. I aquest és el gran desafiament segons Mercè Boada. Per això, va insistir, que contra el risc de malnutrició cal fer amics i cal tornar a enamorar-nos, fins i tot. No hi ha edat per a l’enamorament. I cal crear la memòria de les olors i del tast. Per això cal tastar els bons àpats i cal olorar-los.

 

Recepta: base de pastís Sacher per a la mona de Pasqua

Ingredients:
per a la base del pastís:
150 grams de xocolata de postres
120 grams de mantega tova
120 grams de sucre
120 grams de farina
8 ous
1 sobre de llevat Royal
1 pot de melmelada de taronja (o d’allò que vulguem)

Per a la cobertura:
120 grams de xocolata de postres
120 grams nata per a muntar
60 grams de mantega

Elaboració:
Fonem la xocolata amb la mantega uns quants minuts al microones i barregem tots dos ingredients.

En un bol batem els rovells d’ou amb el sucre, fins que blanquegi. Tot seguit, hi afegim la xocolata fosa, la farina i el llevat. I anem treballant la pasta. Hi afegim les clares a punt de neu. Ho barregem tot amb cura. Quan la pasta és ben fina, l’aboquem en un motlle rodó engreixat amb una mica de mantega i amb un paper per a anar al forn a sota.

Preescalfem el forn a 180 graus. Ho enfornem de trenta a quaranta minuts. Ho punxem amb un escuradents per saber si és cuit.

Deixem refredar el pa de pessic sobre una reixeta.

Traiem el paper i tombem el pa de pessic. El tallem pel mig i pintem amb melmelada totes dues cares, per dintre i per fora. Les posem una sobre l’altre.

Per fer la cobertura: posem la nata al foc i quan trenqui el bull la retirem del foc. Quan sigui desfeta i afegim la xocolata trossejada i la mantega, remenant-ho bé fins que n’obtinguem una crema fina.

Afegim la cobertura de xocolata per sobre del pa de pessic i l’anivellem amb una espàtula.

D’aquesta manera tindrem la base de la mona preparada, a punt per a guarnir-la, amb ous, plomalls i les figures que vulguem.

 

Eduard Vieta

Eduard Vieta: ‘Les emocions també són algoritmes’

La recerca en salut mental evoluciona molt de pressa. Tant, que és probablement la part de la medicina que més ha canviat aquestes darreres dècades. A més, segons l’Organització Mundial de la Salut, al món un ciutadà de cada quatre tindrà un trastorn o una malaltia mental en algun moment de la vida. ‘És per això que comença a ser urgent que la societat en conjunt estigui més ben formada en salut mental, que es faci més pedagogia.’ Són paraules del doctor Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. ‘En salut mental tot estigmatitza, començant per les paraules i acabant pels mitjans de comunicació, i això no ajuda a avançar’, explica. I afegeix: ‘El cervell és l’òrgan més fascinant de tots, el més complex, el que sembla més inexplicable, perquè és on hi ha les emocions i els sentiments, però la ciència el pot i el podrà explicar encara més, amb els anys, perquè tot allò que hi passa també són algoritmes.’ Al Clínic, de fet, tal com explica Vieta amb orgull, la psiquiatria és dins l’àrea de les neurociències, sota el mateix paraigua on hi ha els neuròlegs, els psiquiatres, els psicòlegs i els neurocirurgians.

Com a màxim responsable de psiquiatria del Clínic, Vieta ha rebut premis i reconeixements i el 2017 fou elegit millor investigador de l’any per la Federació Mundial de Psiquiatria per la recerca en el trastorn bipolar (és director del grup de recerca de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer). Professor titular del grau de Medicina de la Universitat de Barcelona, és també doctor honoris causa per la Universitat de València. Ens rep al seu petit despatx de l’Hospital Clínic. I, sense pressa, parlem de recerca, de genètica, del nostre estil de vida, de teatre, de mitjans de comunicació, de drogues, de suïcidis, d’assetjament, de com ens poden afectar les xarxes socials…

Us dediqueu a estudiar el cervell, que és on hi ha les emocions i els sentiments. Per als no científics, costa d’imaginar que es pugui estudiar a partir de models matemàtics…
—Les emocions, els sentiments i les percepcions també són algoritmes. Són algoritmes més complexos, però també són algoritmes. Penseu es podria treure una part concreta del cervell d’un individu de manera que deixés de tenir emocions, però continuaria viu.

Els sentiments sempre s’han associat al cor…
—Es va crear la idea que les emocions eren al cor, quan encara no es feien ni autòpsies. No se sabia on eren les emocions i es deia que venien del cor perquè sí que se sabia que el cor s’accelerava quan ens emocionàvem. Però és obvi que el cor no transmet cap sentiment. Els sentiments són tots al cervell. I la salut mental, com a disciplina, és aquella part de la salut que afecta els pensaments, les emocions, la interacció amb els altres i la manera de comunicar-nos… Tot això, que és de gran complexitat, és la salut mental. I sí, la ciència la pot estudiar.

Què és un trastorn mental?
—En aquest camp els noms són importants. D’entrada, la salut no és tan sols l’absència de malaltia. Una persona pot ser més sana que una altra sense que ni l’un ni l’altra estiguin malaltes. Pel que fa als trastorns, hi ha alguna cosa en la nomenclatura que també és molt interessant. Perquè el terme ‘trastorns’ ja és per si mateix estigmatitzador. Penseu que en anglès es diu disorder, que seria ‘desordre’, segons com encara més estigmatitzador. En salut mental, gairebé qualsevol paraula estigmatitza. Fins i tot quan s’incorporen al llenguatge i evolucionen. Fixeu-vos en la paraula ‘cretí’. ‘Cretí’, ara mateix, és un insult. Però el cretinisme és l’hipotiroïdisme. Com que l’hipotiroïdisme podia causar un cert retard mental, amb el temps ha passat que dir a algú que és un cretí, que és una paraula tècnica, ara és un insult. Al Japó, per exemple, han canviat, fa poc, el nom de ‘esquizofrènia’ per ‘trastorn d’alteració de la dopamina’. La dopamina és una de les substàncies que s’alteren quan hom té esquizofrènia. És una nomenclatura poc precisa, perquè en el Parkinson la dopamina també és alterada, però és una manera de cercar una fórmula menys estigmatitzadora.

Últimament, als mitjans de comunicació hi apareixen sovint termes com ara TDAH, TOC, TLP, esquizofrènia, autisme… Però probablement no sabem què volen dir exactament o què impliquen. Ens fa falta pedagogia? Qui l’ha de fer?
—Els professionals de la salut mental hem de fer molta més pedagogia i formació al conjunt de la societat, tant als mitjans de comunicació com a tot arreu. En conjunt, els ciutadans, en sabem poc, de salut mental, i molt més d’unes altres coses. Jo mateix vaig a la platja, on la gent té poc espai, i sento converses al meu voltant, en veu alta, sobre el colesterol, demostrant un coneixement notable i sense por. Si parles d’esquizofrènia i de medicació, de cop, a la mateixa platja, tens més espai al voltant i la gent ja no s’asseu tant a prop teu. La gent estigmatitza per ignorància. I és important de trencar aquesta ignorància perquè segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un 25% de les persones que hi ha al món compleixen, avui, els criteris d’un trastorn mental. Per tant, com a societat, ens interessa molt que tots plegats estiguem formats i educats en la matèria.

Una persona de cada quatre té un trastorn mental?
—Bé, aquest 25% és la gent que, de la que hi ha avui al món, es calcula que en algun moment de la seva vida desenvoluparà alguna mena de trastorn mental. I en realitat, la majoria d’aquests trastorns són de bon pronòstic. Qui té una depressió per una situació d’estrès esporàdica, probablement al cap de sis mesos ja se n’haurà sortit per sempre més, però durant aquells sis mesos haurà patit i haurà necessitat ajuda. D’una altra banda, en aquest 25% hi ha trastorns lleus, com la fòbia a volar. L’altre dia veia una entrevista a Iniesta en què explicava que el seu pare no el podia anar a veure al Japó perquè tenia fòbia a volar. És una autèntica fòbia perquè vol dir que qui la té no pot agafar cap avió. Molta gent es posa nerviosa dalt d’un avió, però això no és cap trastorn. Una fòbia és molt més, perquè el cervell no et deixa agafar l’avió. T’horroritza de tal manera que el cervell t’ho impedeix. Una part important d’aquet 25% que estima l’OMS es refereix a trastorns poc discapacitadors, com en aquest cas. Però també és cert que dins d’aquest 25% hi ha malalties força més greus, com ara l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, l’autisme…

Aquestes darreres són malalties cròniques?
—Mèdicament, les podem considerar cròniques, però, com dèiem, els termes tenen un component sovint negatiu. Crònic no vol dir que no s’hi pugui fer res. Una persona pot tenir una malaltia crònica i fer vida normal. Si parlem de la lluita contra la sida, per exemple, és evident. De fet, per sort, hem convertit la sida en una malaltia crònica, perquè abans senzillament te’n mories. Ara pots viure anys i anys fent vida normal. Això mateix passa amb les malalties mentals. És important de tenir-ho clar.

Què ens porta a tenir malalties mentals?
—Les causes poden ser molt diverses, però hi ha una cosa comuna en totes les malalties mentals, amb dosis diferents: la causa sol tenir dos components: un de genètic i un d’ambiental. I ho complica encara més que sovint hi ha un component epigenètic.

Epigenètic?
—Epigenètic vol dir que tu pots tenir uns gens que podem anomenar de risc, però que poden restar inactius fins que algun factor ambiental no els activi. Penseu en dos bessons idèntics en què l’un tingui una esquizofrènia i l’altre no. Això passa. I genèticament, aquells bessons són idèntics. Per què passa? Doncs perquè hi ha alguna circumstància ambiental que només un dels dos ha viscut.

Com ara quina?
—L’exposició a alguna substància, com el cànnabis, per exemple, que és una substància que, consumida en edats prematures, té relació amb trastorns mentals. O un episodi d’estrès que l’altre bessó no hagi tingut, per exemple una agressió física al carrer. Això pot fer que dins el cervell s’activi una reacció contra una situació catastròfica. Aquesta reacció del cervell pot activar aquell component genètic que hi havia apagat, talment un interruptor.

Eduard Vieta

El component genètic és decisiu?
—No és decisiu, però és important. Aquesta és la complexitat de la genètica. Una cosa sí que és clara: que els factors epigenètics són decisius. Perquè només amb una anàlisi genètica no pots detectar-ho. Compta si els gens es troben encesos o apagats. En psiquiatria la recerca se centra actualment en això, perquè és molt important. Gairebé totes les malalties mentals, algunes més que altres, tenen un component hereditari. L’autisme és la que ho és més de totes. En segon lloc hi ha el trastorn bipolar i en tercer lloc l’esquizofrènia. Fins i tot la propensió a tenir una reacció d’estrès posttraumàtic és hereditària. S’ha comprovat que la gent amb risc genètic tendeix a tenir més reaccions d’aquesta mena. Però la genètica sola no és suficient. Cal l’epigenètica. La psiquiatria en general és una conjugació de risc genètic i de risc ambiental.

Com se’n pot fer prevenció, de malalties mentals?
—Hi ha dues maneres de fer-ne prevenció: l’una, abordant l’aspecte genètic; i la segona, abordant l’aspecte ambiental. Quant a l’aspecte genètic, la prevenció se centra en els fills de persones que tenen la malaltia, perquè elles mateixes volen que els fills siguin ben atesos. I només això ja resol moltes coses, perquè els problemes de moltes malalties vénen perquè s’han diagnosticat i tractat tard. Saber que una persona té risc genètic és molt important per a nosaltres. Li fem un seguiment gens medicalitzat i, actualment, molt amable i molt ben fet.

Però ser fill o nét d’algú que hagi tingut esquizofrènia no implica haver-ne de tenir…
—En absolut, hi ha més probabilitat de no tenir mai aquesta malaltia que no pas de tenir-la. Ara, si ho compares amb algú que no té antecedents, el risc és més alt. Per tant, al final és proporcional al risc que implica.

I pel que fa a la prevenció de l’aspecte ambiental?
—Hi ha moltes polítiques de salut pública importants. Abans hem parlat del cànnabis. Per a una persona de més de trenta anys, el cànnabis té un risc molt petit de desencadenar-li una malaltia mental. En canvi, en nois de dotze a vint anys, el cànnabis pot ser molt perillós. La gent no n’és prou conscient, perquè el cànnabis és socialment molt aprovat i acceptat, però és una substància molt perillosa a aquestes edats, perquè produeix uns estats mentals que poden afavorir, i això s’ha comprovat, el desenvolupament de malalties mentals. Per tant, tot i que ja es fa, cal fer més educació a les escoles i a casa per evitar el consum de cànnabis durant l’adolescència. Aquest seria un bon exemple de prevenció abordant l’aspecte ambiental.

Les altres drogues també poden afavorir malalties mentals?
—Sí, he parlat del cànnabis perquè és la més popular. Però la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi… El consum de qualsevol d’aquestes substàncies, especialment en les edats de formació de la personalitat, pot induir de manera clara malalties mentals. En el cas del tabac, per exemple, no. Però hi ha agents inductors, a banda les drogues: per exemple, alguns medicaments antidepressius, si es donen a persones amb risc genètic de bipolaritat, poden despertar la bipolaritat. I aleshores no saps si aquell primer estat depressiu ja era una primera manifestació de la bipolaritat o no. Sense voler, pots haver afavorit l’expressió epigenètica del trastorn a través d’un tractament que, si haguessis sabut que això podia passar, l’hauries fet diferent. Això és més complicat que no sembla, i de fet és una àrea de recerca molt important d’allò que en diem intervenció precoç, que té a veure amb l’anticipació d’allò que pot passar.

No sembla gens fàcil tot plegat… Tenim les eines, infrastructures i recursos per a fer aquesta prevenció i per a tractar aquestes malalties?
—Tenim més eines per a fer tractament que no prevenció. De fet, fem molt tractament i encara poca prevenció. I jo penso que caldria equilibrar-ho. A banda, tenim uns instruments per a tractar que són millorables, com sempre. Evidentment hem progressat molt. Si un es mira la història de la humanitat, només fa setanta anys que hi ha psicofàrmacs. El primer tractament efectiu que hi va haver va ser la teràpia retroconvulsiva, que encara s’aplica perquè és efectiva, tot i que ara de manera molt diferent. I els primers fàrmacs psiquiàtrics es van començar a donar als anys cinquanta.

I quin serà el futur de la psiquiatria?
—D’entrada, ara detectem més malalties mentals, per un doble motiu: primer perquè s’ha millorat en l’accessibilitat a les institucions sanitàries i, en segon lloc, perquè per sort la gent ja no se n’amaga. Si hi ha pacients que ens arriben massa tard és sovint per un problema d’educació sanitària. La gent ve tard perquè li fa por, de la mateixa manera que la gent solia anar al dentista quan no podia més. Hi ha l’estigma, hi ha la vergonya, hi ha el que diran… tot això fa que els pacients arribin massa tard, efectivament. Això, per tant, aquest component social i educatiu, s’ha de treballar. Pel que fa a la recerca, la prioritat continua essent atendre i investigar per als pacients més greus. Però la recerca també ha d’avançar per al gruix més important de població que, sense tenir malalties greus, també pateix. El futur passarà per una psiquiatria més personalitzada, mirant d’evitar cada vegada més la pràctica de l’assaig error en els tractaments. I això vol dir anticipar-se a través d’anàlisis genètiques, de proves d’imatge, etc. I és precisament això que permet el desenvolupament de nous medicaments. Per exemple, ha de sortir un medicament per a la depressió l’any que ve que millora la depressió en un dia. Fins ara calia esperar dues o tres setmanes abans no millora una depressió d’ençà que es comença a tractar.

Millorar la depressió en un dia?
—Sí, en vint-i-quatre hores ja pot tenir resultats. És un inhalador, derivat de la ketamina. La ketamina és també utilitzada com a droga recreativa però en realitat s’utilitza com a anestèsic per adormir els cavalls mentre estan drets. Doncs amb un derivat de la ketamina s’ha desenvolupat aquest medicament que pot ser un gran avenç. I això és gràcies a la recerca, que avança en tres direccions: la primera, aquesta, desenvolupant medicaments; la segona, cercant tècniques d’estimulació cerebral no invasives; i la tercera, la psicoteràpia, les teràpies psicològiques. Aquestes teràpies cada vegada es fan més ad hoc, d’acord amb les necessitats del pacient, a diferència del que es feia abans. I aquest és el bon camí.

És a dir, pel que dieu, no és que hi hagi més malalties mentals que abans, sinó que les detectem més?
—Sí, però també és possible que d’algunes n’hi hagi més, i a l’inrevés. Pel que sabem, diríem que malalties com l’esquizofrènia o l’autisme sempre han existit i que no n’han augmentat el casos. Però d’altres sí que han augmentat, especialment algunes patologies no tan greus, derivades en molts casos de l’estil de vida que portem.

Quin estil de vida?
—Un estil de vida que sovint és estressant, competitiu i fins i tot antinatural. És a dir, estem preparats biològicament per a viure en un entorn natural, no en ciutats carregades i en espais tancats sense llum natural. Biològicament, estem més dissenyats per a fugir de depredadors al mig del bosc que no pas per a travessar carrers vigilant si vénen cotxes o altres vehicles que ens puguin envestir. La nostra biologia és com és. Això no impedeix que hi hàgim guanyat amb la civilització, compte, això és més que evident, i del punt de vista de la psiquiatria és molt important que ara dormim més tranquils, per exemple. Però l’ésser humà abans era més resilient, pel sol fet que les expectatives eren diferents. Un jove d’ara té unes expectatives que poden portar a la frustració. Penseu en la postguerra. Les expectatives d’un jove dels anys trenta eren molt diferents. L’ésser humà històricament sabia que podia morir jove, que podia perdre fills, etc. Ara tenim una qualitat de vida molt millor, i tenim més protecció, però a costa de viure en un entorn que ens és poc natural i en una societat competitiva. És a dir, hem guanyat un seguit de coses molt bones, però també en paguem un preu alt. Jo cada dia rebo 150 correus electrònics. Segons com, només això ja pot ser estressant i desesperant. Penseu en el WhatsApp. Ara ja és una eina de feina… I això fa, sumat a molts altres factors i d’una manera més o menys directa però sí vinculada, que certes patologies augmentin perquè són una reacció a la nostra convivència en aquest entorn.

Patologies com?
—La depressió i l’ansietat, per exemple. Però això passa en tots els àmbits, no tan sols en psiquiatria.

Per exemple?
—Per què ha augmentat l’obesitat? Penseu que l’any passat va ser el primer any de la història de la humanitat en què hi va haver al món més persones obeses que no pas que passessin gana. El problema de la obesitat va superar el problema de la fam. El nostre cervell busca greixos, sal i sucre. Per això ens agraden les patates fregides, aquelles que un cop comences a menjar-ne no pots parar, perquè són greix amb sal. I per això cada dia hi ha més hipertensió, perquè la sal, que abans era un bé preuat, ara la trobem a tot arreu i és econòmica. Les begudes ensucrades també són molt econòmiques i les trobem a tot arreu. Abans, quan l’home trobava a la natura un arbre amb fruita madura era festa major. Tot això que el nostre cervell cerca i que a la natura costa d’aconseguir ara ho hem industrialitzat i ho podem trobar sempre, a tot arreu i amb un cost molt petit. Per això també resulta que la major part d’obesos és gent més aviat pobra, quan en realitat, abans, a l’edat mitjana, ser gras era senyal de riquesa. Això també passa amb la miopia, per exemple, que és una malaltia creixent i pot tenir a veure amb l’exposició als mòbils i a les pantalles. I un altre cas molt clar són les al·lèrgies. Ara tot és net i el sistema immunitari, com que no troba bèsties, va contra el propi cos.

L’artista Clara Peya, premi Nacional de Cultura d’enguany, diagnosticada de trastorn obsessiu compulsiu (TOC), diu a la seva darrera obra, Suite TOC número 6, que ‘en una societat malalta com aquesta en què vivim, qui no té algun trastorn mental és perquè no té ànima…’
—Bé, no he vist l’espectacle i la realitat és que, com dèiem, només un 25% dels ciutadans tenen o tindran durant la vida algun trastorn o malaltia mental. Però hi ha alguna cosa de veritat en això. I també hi ha una hipòtesi amb indicis que l’avalen que defensa que si la teoria evolutiva no ha fet desaparèixer segons quines malalties mentals és per alguna cosa. És a dir, segons la teoria evolutiva, haurien d’extingir-se perquè les anomalies tendeixen a desaparèixer. La impressió és que alguns dels gens que traspassen aquestes malalties són bons, però com passa en moltes coses bones, si en tens massa, és dolent. La hipòtesi és que hi ha malalties mentals que deriven d’un excés de gens que en una mesura més petita serien bons.

De fet, Ramon Llull tenia al·lucinacions…
—I, de fet, podríem dir, popularment, que un petita dosi de bogeria és bona. Un punt de bogeria és bo. En els trastorns bipolars s’hi vincula, a vegades, la creativitat. Però compte, és la mesura que importa. El liti, en una dosi petita, és guaridor; i en una dosi alta és un verí. Igual que l’arsènic.

De l’espectacle de Clara Peya també es desprèn un altre missatge: tothom pot tenir un trastorn mental. És així?
—Absolutament cert, sí. Tindrà algunes probabilitats més de tenir-ne aquell que genèticament hi estigui més predisposat, però en realitat ningú no sap mai del tot quins gens té. Passa que quan algú té canvis de comportament, sovint tampoc l’encerta i no va a cal psiquiatre, per por, sinó que va a cal neuròleg, a cal metge, a cal psicòleg, a cal guru… Tots som candidats a tenir una malaltia mental. Als meus pacients els dic que qualsevol dia puc ser-hi jo, a l’altre costat de la taula. I entendre-ho forma part de la pedagogia que hem de fer, sense por.

Un darrer apunt vinculat a l’espectacle: tot ell és un clam perquè qui tingui una malaltia mental surti de l’armari i ho faci públic. És important?
—Això és fonamental. Hem fet uns quants intents, la Generalitat mateix fa un any, perquè alguns famosos que tenen malalties mentals sortissin de l’armari. Però no ho volen fer. Abans la malaltia mental s’amagava tant que fins i tot hi havia casos de gent reclosa a casa, que no podia sortir. Això, per fortuna, ja no passa. Però necessitem que qui tingui un trastorn mental surti de l’armari, sí, això ens ajudaria molt.

Estem prou preparats i educats per a acceptar-ho sense estigmes?
—Jo crec que sí. Fer-ho públic ho normalitza. Hem de ser conscients que és absolutament normal que el teu company de feina en un banc, en una oficina, on sigui, tingui alguna malaltia mental. I no passa absolutament res. Igual com qui té un càncer o la sida o és celíac. Jo mateix sóc client de persones que sé que tenen una malaltia mental. I no hauria de ser cap problema per a ningú.

Heu parlat de WhatsApp… Les noves tecnologies poden afectar-nos, des d’un punt de vista de salut mental?
—No necessàriament, però sí que algunes d’aquestes tecnologies poden ser factors potenciadors, especialment en edats prematures, en la mesura que generin un estrès artificial. La interacció social s’ha complicat tant que per a les persones vulnerables poden ser estressants. WhatsApp, Twitter… tot això multiplica la interacció humana, que tendeix a histeritzar-se. Qualsevol comentari que publiquis a Twitter resta allà i és potencialment vist per milers de persones. Això cal que els més joves ho tinguin clar, cal educar, perquè pot portar a reaccions de tota mena, com una situació d’assetjament escolar (bullying), per exemple.

Eduard Vieta

L’assetjament escolar pot propiciar malalties mentals en la víctima?
—Sí, però passa que l’assetjament sempre ha existit. La diferència és que avui les xarxes socials multipliquen. Tant allò bo com allò dolent. Algú fa una fotografia o un vídeo a un amic o amiga ensenyant els pits i allò pot circular com la pólvora. El resultat pot ser devastador. Perquè, a més, aquella imatge circularà sense context i la víctima tindrà una reacció cerebral que pot afectar-la molt, sobretot en edats joves.

També hem conegut casos de suïcidi en edats molt joves, darrerament. Els suïcidis deriven d’una malaltia mental?
—En el 95% del casos, sí. Si tractem bé les malalties mentals reduirem molt, moltíssim, els suïcidis. Els països que han aconseguit reduir significativament la taxa de suïcidis ho han fet gràcies a millorar l’atenció a les malalties mentals i l’accés als tractaments. Però hi ha un tabú pel que fa als suïcidis: periodísticament sembla, del meu punt de vista erròniament, que si es parla del suïcidi a la premsa es contagia. Això té una part de veritat i una de mentida. Es contagia el mètode, la manera de fer-ho, i només si es presenta la notícia com un èxit del suïcida. Dir que algú s’ha suïcidat, per si sol, no fa que hi hagi més suïcidis, sinó més aviat al contrari. La taxa de suïcidis, que ja és molt alta, puja cada any una mica. I puja perquè efectivament la depressió és una patologia creixent però també perquè no fem cap campanya per a aturar-los, com sí que fem per exemple amb els accidents de trànsit, i amb èxit. Parlar del suïcidi, si es fa bé, pot ajudar a evitar-ne.

Parlant de la premsa, hi ha hagut darrerament un cas d’assassinat de nens a Godella, al País Valencià, en què, segons els mitjans, l’assassina era una malalta d’esquizofrènia que no va voler prendre’s la medicació i que, en una al·lucinació, va atacar els seus fills…
—Bé, els crims comesos per persones que tenen malalties mentals desperten un nivell d’espectacularitat i d’excentricitat que fa que siguin més notícia. Però compte, les malalties mentals no són un factor de risc pel que fa a la taxa de criminalitat. Que quedi clar. Sí que impliquen més risc de suïcidi o d’agressions, diguem-ne, inexplicables, perquè algú ha tingut al·lucinacions. Però no és pas la norma. Passa que això és més notícia que no l’atropellament d’un nen.

Sigui com sigui, aquest cas sí que demostra que seguir els tractaments i prendre la medicació és fonamental…
—Sí, és molt important. Per això cal fer tota aquesta pedagogia que comentàvem. Pedagogia per al malalt i per al seu entorn. L’any passat per exemple, mercès al conseller Comín, vam inaugurar un hospital mare-nadó a la maternitat. És un hospital de dia dins la Maternitat. En aquest hospital, les mares que tenen alguna malaltia mental poden quedar-s’hi amb el nadó, després del part. I amb això ja fem una gran prevenció, perquè una mare malalta pot tenir una depressió postpart o una psicosi, com possiblement ha passat en el cas de Godella. En aquest hospital mare i nadó són en un entorn controlat, en el qual es poden medicar i tractar-se correctament. I la mare no és aïllada del nadó.

Així doncs, penseu que els mitjans de comunicació no fem del tot bé la nostra feina en l’àmbit de la salut mental…
—Sincerament crec que no. I humilment, amb tot el respecte, diria que molts diaris, encara que siguin de política, ara ja semblen diaris esportius. Si caminem cap a la morbositat als mitjans, no fem cap favor a la psiquiatria ni a la societat en general. I si la paraula ‘esquizofrènia’ només surt als diaris quan parlem d’assassinats, no ajudem gens. Perquè aquest esquizofrènic que comet un assassinat és un esquizofrènic entre un milió d’esquizofrènics. Segur que a Barcelona hi ha més morts per baralles, per addiccions o per molts altres motius.

També s’ha vinculat la salut mental amb la violència masclista…
—Pot haver-hi alguna relació, en algun cas. Però tornem al risc de pensar que les malalties mentals són la causa de la violència. I no és així. És a dir, entre els violents, hi ha gent amb malalties mentals. Però per exemple s’ha demostrat que la incidència del consum d’alcohol en les agressions, especialment les masclistes, és molt més important que cap malaltia mental. I l’alcoholisme, de fet, és una malaltia. A banda el masclisme cultural de la nostra societat, que hi hem de treballar molt, també sabem que si algú és alcohòlic, el podem tractar. L’alcohol, en un consum excessiu, fa augmentar la celotípia, és a dir, la gelosia. Per tant, si tractem l’alcoholisme, que és un factor de risc, potser prevenim morts. Així doncs, com dèiem, és important de tractar els factors de risc, siguin l’alcoholisme o qualsevol altre.

Darrerament hem vist als diaris i televisions que el mossos i la policia local fan cursos per aprendre a tractar persones en estats d’agitació, d’ansietat, o sota els efectes de les drogues…
—Justament he participat en l’elaboració de la guia que hem fet amb la Generalitat i amb el consorci sanitari de Barcelona, amb la participació del SEM i de la policia, que consisteix a fer una sèrie de recomanacions sobre com abordar persones en estats mentals diversos. La policia sap abordar un delinqüent que per exemple té una pistola i hostatge, però la policia es desconcerta si ha d’abordar algú que en aquell moment és fora de la realitat. Els psiquiatres en sabem més, d’això, perquè fa anys que tractem amb gent que pateix estats d’ansietat, psicosis, etc. El que hem fet és formar aquests altres professionals per saber encarar aquests casos i, a més, ensenyar a fer-ho a través de contencions poc agressives, que no facin mal, perquè una acció violenta pot ser contraproduent. Hi ha una part psicològica en tot això que és molt important i cal que els professionals de la seguretat tinguin formació en això. De fet, en definitiva, necessitem que la societat en el seu conjunt estigui més ben formada en salut mental.

La malaltia mental afecta igual un home que a una dona?
—La mateixa malaltia s’expressa de manera diferent en un home o en una dona. I algunes malalties tenen més incidència en homes que en dones, i viceversa. L’ansietat i la depressió, per exemple, són el doble de freqüents en dones que en homes. Els homes, en canvi, poden patir més autisme i esquizofrènia. A banda, hi ha estigmes socials que poden fer que una dona ho pateixi de manera diferent que un home. Tots aquests factors, tant socials com biològics, es poden treballar i cal treballar-los. Per exemple, les dones, està demostrat, fins i tot per neuro-imatge, tenen més sofisticació emocional que no pas els homes. De fet, les dones, en general, demanen més ajuda que els homes, cosa que és bona i molt important. Cal saber demanar ajuda. I això, als homes, els costa més. Som diferents i això cal tenir-ho en compte. Per exemple també s’ha demostrat, per factors tant biològics com socials, que els homes són més violents que les dones. Ara, de la mateixa manera que hem dit que vivim en una societat que pot ser estressant, també cal dir que una de les moltes coses bones d’aquesta societat és que els homes podem aprendre a ser menys violents. Podem tractar els factors de risc tant si són socials com biològics. I ho hem de fer. Això també és salut mental.

AMPLIACIÓ:Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

La Plaça de l’Ajuntament d’Olot s’ha tenyit de dol aquest dissabte a la tarda. La pluja ha respectat l’acte en repulsa per l’assassinat de la veïna de la ciutat assassinada per la seva parella, un policia espanyol que després ha intentat suïcidar-se d’un tret al cap. “Sentim ràbia, indignació i impotència”, ha assenyalat l’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, que ha recordat que la veïna era una treballadora social d’Olot.El batlle ha donat “tot el suport” a la família i ha lamentat que un tema que tantes vegades es tracta als plens de manera genèrica, avui els ha “tocat de ple”. “Només podem donar suport i fer silenci per la família per la que era una molt bona ciutadana. Estem molt tristos”, ha assenyalat.Corominas ha anunciat que la ciutat ha decretat tres dies de dol oficial per la mort de la dona i s’han suspès alguns actes festius que estaven previstos. L’acte ha acabat amb un minut de silenci i un llarg aplaudiment dels assistents i les diferents autoritats que s’han agrupat just davant del consistori.L’acte s’ha tancat amb les paraules de dues representants de les associacions feministes que treballen a Olot. Les dues han reclamat que es prenguin mesures “el més aviat possible”, i han carregat contra els partits que demanen la derogació de la llei contra la violència de gènere com Vox, o polítiques que “es mofen” com Cayetana Álvarez de Toledo.Les administracions han de treballarA Olot també hi ha assistit el delegat del Govern a les comarques gironines, Pere Vila, que alhora actuava com a president de la comissió de seguiments dels protocols per casos de violència masclista. Vila ha reconegut que “cal seguir treballant” perquè aquestes coses no passin. “Portem dos casos i no pot ser”, ha assenyalat.Per part del govern espanyol ha assistit el subdelegat, Albert Bramón, que ha condemnat els fets. En relació a que es tractés d’un policia espanyol, Bramón ha confirmat que el cos està “profundament afectat” i diu que el que cal és “que el curs judicial segueixi.

JxCat planteja el 28-A com un plebiscit entre l’1-O i el 155

La número tres de la llista de JxCat al congrés espanyol per Barcelona, Míriam Nogueras, ha avisat que el 28-A serà un plebiscit entre l’1-O i el 155. En l’acte d’aquest dissabte al vespre a Puigcerdà (Cerdanya), la vicepresidenta del PDeCAT ha advertit que les eleccions espanyoles no decidiran entre extrema dreta i Pedro Sánchez (PSOE), perquè es decidirà sobre Catalunya: ‘O democràcia o repressió’.

La cap de llista de JxCat al Senat per Lleida, Mayte Rivero, ha carregat contra ERC, a qui acusat de ‘tatxar uns d’herois i altres de traïdors’. El número u al congrés per Girona, Jaume Alonso-Cuevillas, ha asseverat que Espanya sap que la independència és ‘irreversible’ i que ‘ja no és moment’ d’anar a Madrid a pactar uns pressupostos.

Torra a Batet: ‘El que degrada la Generalitat és votar el 155’

El president del govern, Quim Torra, ha carregat contra la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per afirmar que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi ‘degrada’ la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la ‘Ministra del Regne d’Espanya’, la institució no es deteriora parlant de ‘presos polítics i exiliats’. ‘El que la degrada és votar l’article 155, tal com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya’, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter.

Per a Batet, la carta enviada pel president de la Generalitat als funcionaris és ‘impròpia’ i ‘partidista’. El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs davant la Junta Electoral espanyola, destaca la tasca feta per Carles Puigdemont i els seus consellers que són a l’exili o a la presó.

Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

Més de mig miler de persones mostren la seva “ràbia, impotència i indignació” per l’assassinat masclista d’Olot

ACN Olot.-Més de mig miler de persones s’han concentrat a la Plaça de l’Ajuntament d’Olot per reclamar “justícia” per l’assassinat d’una veïna de la ciutat a mans de la seva parella aquest dissabte a la capital de la Garrotxa. L’alcalde del municipi, Josep Maria Corominas, ha volgut mostrar la seva “ràbia, impotència i indignació”, en nom de la ciutat i ha reconegut que “cal seguir treballant” per evitar més casos com el que ha passat aquest dissabte. Aquest punt també l’han compartit les altres dues administracions, la Generalitat, representada pel delegat del Govern a Girona, Pere Vila, i el subdelegat de l’Estat, Albert Bramón, que a més és olotí. Durant l’acte han parlat les dues entitats feministes que treballen a la ciutat que han reclamat “més esforços i mesures” per “eradicar la xacra del masclisme”.

Torra respon a Batet que la Generalitat no es “degrada” parlant de “presos polítics” sinó votant l’article 155

ACN Barcelona.-El president del Govern, Quim Torra, ha carregat aquest dissabte contra la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per afirmar que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi “degrada” la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la “Ministra del Regne d’Espanya”, la institució no es deteriora parlant de “presos polítics i exiliats”. “El que la degrada és votar l’article 155, tal i com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya”, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter. Per a Batet, la carta del president de la Generalitat és “impròpia” i “partidista”.

El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs davant la JEC, destaca la tasca feta per l’expresident de la Generalitat i els seus consellers que són “a l’exili o a la presó”.

Torra respon a Batet que la Generalitat no es “degrada” parlant de “presos polítics” sinó votant l’article 155

ACN Barcelona.-El president del Govern, Quim Torra, ha carregat aquest dissabte contra la cap de llista del PSC per Barcelona el 28-A, Meritxell Batet, per afirmar que la carta enviada als treballadors públics per Sant Jordi “degrada” la Generalitat. Segons Torra, que s’ha dirigit a Batet anomenant-la “Ministra del Regne d’Espanya”, la institució no es deteriora parlant de “presos polítics i exiliats”. “El que la degrada és votar l’article 155, tal i com va fer el PSOE, i amenaçar de tornar-lo a aplicar, com heu dit en aquesta campanya”, ha retret Torra a la candidata socialista en un missatge a Twitter. Per a Batet, la carta enviada pel president de la Generalitat als funcionaris és “impròpia” i “partidista”.

El missatge de Torra als treballadors públics, denunciat per Cs davant la JEC, destaca la tasca feta per l’expresident de la Generalitat i els seus consellers que són “a l’exili o a la presó”.

ACTUALIZACIÓ:Interrompuda la circulació de trens entre Vandellós i Tarragona per un problema amb el sistema elèctric

ACN Tarragona.-La circulació de trens entre Vandellós i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i la pluja. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalies de la línia R16. Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència, que s’estima que duri fins a última hora de la tarda. Amb tot, la circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de la incidència, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat.

(Aquesta notícia actualitza l’anterior amb el mateix titular amb més informació sobre el nombre de trens i usuaris afectats, la causa de la incidència i quan s’estima que es restablirà la circulació ferroviària)

Un problema elèctric interromp la circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona

La circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i el mal temps. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalia de la línia R16. Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència, que s’estima que duri fins a última hora de la tarda. Amb tot, la circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de la incidència, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat.

Afectacions al País Valencià

L’avaria ha obligat a parar el servei ferroviari en diversos trens de Castelló. En concret, ha afectat un tren amb 600 viatgers a Vinaròs, a un altre amb 250 viatgers a Benicàssim i a un tercer tren de 250 passatgers a Castelló, segons ha informat el 112 a Twitter i ha afectat un total de 1.100 passatgers.

Fins a les 21 hores no es preveu que aquests trens puguin reprendre la circulació, segons les mateixes fonts.

Oltra a l’acte central de Compromís a Alacant: ‘Liderarem el Botànic’

La candidata de Compromís a la presidència de la Generalitat, Mónica Oltra, ha assegurat durant l’acte central de la coalició a Alacant que la formació està ‘convençuda de liderar el nou govern valencià el 28 d’abril’, al mateix temps que ha assegurat que ‘aquest govern continuarà plantant cara a aquells com el president de Castella-la Manxa (Emiliano GarcíaPage), que ens nega l’aigua’.

Compromís ha celebrat en el Palau de Congressos d’Alacant el seu acte central de campanya per a les eleccions del pròxim 28 d’abril. Hi han acudit prop de 700 persones, ha informat la formació en un comunicat. Hi han participat el cap de llista al congrés espanyol, Joan Baldoví, i els caps de llista per Alacant a les Corts, Aitana Mas, i al Congrés, Ignasi Candela, entre més.

‘Ja està bé de dependre de l’arbitrarietat i el capritx d’altres governs, ja n’hi ha prou que ens invisibilitzen!’, ha manifestat Oltra que ha insistit que Compromís ‘protegirà l’horta d’Oriola i la Vega Baixa (Alacant), un dels ecosistemes més preciosos del nostre país’. ‘La nostra terra no és el tauler del Monopoly, diem no a l’especulació’, ha agregat.

A més, ha lamentat que hi hagi ‘tres dretes, la bàrbara, la corrupta i la dreta que no s’assabenta de res’, i que ‘no conten el que faran perquè és inconfessable’. ‘Per això agiten les banderes de l’odi i la por perquè no volen donar arguments’, ha reblat.

Oltra ha assenyalat que ‘quan parlen d’una revolució fiscal, en realitat parlen de llevar l’impost de patrimoni, quan dels 5 milions de valencians en realitat sols ho paguen 22.000’. Ha assegurat que ‘només volen governar per a aquests 22.000, que són els que més tenen’, com ‘han fet a Andalusia en llevar l’impost als senyorets i apujar el preu de les escoles infantils’.

‘Les seves banderes tenen el color dels diners, amb els seus fitxatges estrelles i executius que cotitzen en altres països mentre desprotegeixen de recursos i drets a la gent senzilla i honrada’, ha destacat. La candidata de Compromís ha remarcat que quan el seu partit va arribar al Consell el País Valencià ‘era la terra en la qual els més privilegiats eren els que menys pagaven d’Espanya i la classe mitjana i els desfavorits els que més pagaven’. ‘Compromís està aquí per a garantir drets, que han de finançar-se, i no privilegis’.

Oltra ha subratllat que ‘la política ha de servir per a la felicitat de les petites coses’ i que Compromís treballa ‘amb aquest objectiu cada dia’. També ha assenyalat que Compromís és la formació política ‘contra vent i enquestes’, perquè ‘el 2011 ningú no donava res’ per la coalició i va treure sis diputats. ‘El 2015 les enquestes deien que en trauríem entre set i nou diputats i traiem 19. El 2019 les enquestes ens donen 17 diputats, però crec que liderarem el Botànic’, ha remarcat.

En aquesta línia, ha promès que ‘la pròxima legislatura és la de la transformació perquè el vaixell encara navegui a tota vela’. ‘Això només és possible si Compromís lidera el Botànic. Hi haurà resistències però ho farem amb valentia’, ha destacat.

‘Farts de ser els últims’ en finançament

Quant al finançament, Oltra ha assegurat que els valencians no volen ‘ser més que ningú’, però estan ‘farts de ser els últims’. ‘El PP i el PSOE es caracteritzen per demanar una cosa aquí i a Madrid una altra. Puig demanava el finançament amb Rajoy i amb Sánchez se li ha fet la boca petita i no diu res. Volem finançament just, finançament en arranjament al pes poblacional i la regularització del deute que ha provocat aquesta situació i que no és responsabilitat dels valencians’, ha reclamat.

Per la seva part el cap de llista al Congrés, Joan Baldoví, ha reivindicat el paper de la política al servei de les persones. ‘Gràcies a Compromís es cuida de les petites coses, les que en definitiva són importants, les que fan que en un petit poble existeixi o no mantenint l’escola’, ha valorat.

Interrompuda la circulació de trens entre Vandellós i Tarragona per un problema amb el sistema elèctric

ACN Barcelona.-La circulació de trens entre Vandellós i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric. La incidència, que ha començat a dos quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta la línia R16 de Rodalies, a més de dos trens Talgo que feien el trajecte València-Barcelona i Barcelona-Cartagena i un mitja distància amb ruta Barcelona-Tortosa. Els combois afectats estan aturats a estacions properes a l’àrea on s’ha produït la incidència i es preveu que s’habilitin autobusos per traslladar els seus passatgers. Arran del problema elèctric, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat.

El PSOE planteja una reforma de la llei per poder retirar medalles a la ‘policia patriòtica’

ACN Madrid.-El PSOE vol impulsar una reforma legal per retirar les medalles i condecoracions lliurades per l’Estat a persones que han actuat de manera “incompatible amb els Drets Humans i els valors democràtics”, segons ha publicat ‘El País’. Es tracta d’anar més enllà de l’anunciada retirada de les condecoracions –i la prestació econòmica que les acompanya- a persones com Antonio Gonález Pacheco, ‘Billy el niño’, acusat de tortures durant el franquisme, i incloure-hi també a aquells membres dels Cossos de Seguretat de l’Estat o de l’administració que van organitzar i formar part de la ‘policia patriòtica’, que va fabricar proves falses contra els líders independentistes i contra Podem. Actualment la Llei que regula la concessió de medalles és la que es va aprovar durant el franquisme, el 1964, i no contempla la possibilitat de retirar condecoracions.

Durant la campanya el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha insistit que les ‘clavegueres’ de l’Estat van desaparèixer des del mateix dia que ell va guanyar la moció de censura, però la pressió pel cas d’espionatge a Podem i les acusacions falses de finançament del partit de Pablo Iglesias han portat el president espanyol a assegurar també que els membres de la ‘policia patriòtica’ pagaran “fins les últimes conseqüències” la seva actuació. ‘El País’ cita fonts de l’equip del ministre de l’Interior i candidat del PSOE per Cádiz, Fernando Grande-Marlaska, i recorda que set suposats membres de la ‘policia patriòtica’ que estan imputats al cas Villarejo van ser condecorats pel govern del PP per les seves “meritòries trajectòries professionals”. La llei, si s’aprova, tindria efectes retroactius no només per al cas de ‘Billy el niño’ sinó també per als integrants de l’equip que va actuar mentre Jorge Fernández Díaz va ser ministre de l’Interior. El suposat cap de la policia patriòtica, el comissari Eugenio Pino, disposa de la Medalla de Plata al Mèrit Policial des que es va jubilar al 2016 i rep 3.750 euros a l’any per aquesta distinció.

Els Bombers atenen gairebé una seixantena d’avisos pels efectes del vent, la majoria per arbres caiguts

ACN Barcelona.-Els Bombers de la Generalitat han atès entre les dotze de la nit i quarts de cinc de la tarda d’aquest dissabte 57 avisos relacionats amb l’episodi de vent, cap d’ells greus i la gran majoria relacionats amb arbres caiguts o tendals, persianes, banderes, teules o pals elèctrics a punt de caure. Per regions, la gran majoria de trucades s’han rebut a l’àrea de metropolitana, 30 a la part nord i 12 a la sud; i la resta a Tarragona (7), a les comarques centrals (2), a Lleida (5) i a les Terres de l’Ebre (1). Per la seva banda, Protecció Civil ha atès sis trucades entre les 10 de la nit i les quatre de la tarda d’aquest dissabte. L’Ajuntament de Barcelona va activar divendres el Pla bàsic d’emergència pel temporal marítim i la bandera vermella continua hissada a totes les platges de la ciutat.

Aquest dissabte a la tarda els Bombers de la Generalitat han treballat a Cunit per assegurar una vidriera que podia caure a la coberta del local de baix.

Una climatologia adversa marca les vacances de Setmana Santa arreu del país

Una climatologia adversa marca les vacances de la Setmana Santa arreu del país, amb afectacions especialment importants al País Valencià, amb un temporal de pluja i vent d’una importància considerable. Al Principat el vent també es fa notar, especialment a la costa de Barcelona i a Tarragona. I a les Illes Balears, l’avís de pluja i vents forts es mantindrà activat fins demà.

Pluja forta i ports tancats al País Valencià

El port de Castelló és tancat al trànsit marítim a causa del temporal de pluja i vent que afecta el País Valencià, segons que han informat fonts de l’Autoritat Portuària a Europa Press. De la mateixa manera, els ports gestionats per l’Autoritat Portuària de València a Gandia (Safor), Sagunt (Camp de Morvedre) i València també estan tancats al trànsit marítim. D’ençà de divendres a les 23.45 que el port de la capital és tancat per la climatologia.

Avui al matí han tancat el de Sagunt a les 9.30 per les mateixes causes. Una hora més tard han tancat també la instal·lació portuària de Gandia, per mala mar i ratxes de vent de 40 quilòmetres per hora. El recinte portuari roman tancat d’ençà de divendres i, si més no, fins a les 20.00 d’avui, quan es tornarà a avaluar la situació meteorològica.

L’episodi de pluja forta amb temporal marítim ha deixat més conseqüències. Per exemple, s’ha cancel·lat el festival SanSan de Benicàssim (Plana Alta) i s’hi han suspès processons de Setmana Santa.

Aquestes últimes hores s’han registrat entre 80 i 90 litres a Torrevella (Baix Segura), 71 a la Vall de Gallinera (Marina Alta), 60 a Planes (Comtat), i per damunt dels 50 a Oriola (Baix Segura), Elx (Baix Vinalopó), Asp (Vinalopó Mitjà), Bocairent (Vall d’Albaida) o Agres (Comtat).

El vent bufa amb molta força i s’espera que al litoral del Baix Vinalopó i del Baix Segura arribarà a bufar amb força 8. S’han registrat ràfegues de 117 km/h a Alcoi (Alcoià), al cim del Menejador, 103 al Castell de Xixona (Alacantí), 99 a Villena (Alt Vinalopó) o 92 a Santa Pola (Baix Vinalopó) o a Finestrat (Marina Baixa). Els ports de València, Sagunt i Gandia romanen tancats al trànsit pel temporal marítim i les males condicions meteorològiques.

L’Agència de Resposta a les Emergències de la Generalitat ha activat el protocol d’actuació especial. El telèfon 112 ha gestionat 2.680 trucades: 1.409 a València, 992 a Alacant i 279 a Castelló; la gran majoria per qüestions sanitàries i incidents relacionats amb el temps.

A Alacant, el Consorci de Bombers ha realitzat més de 180 intervencions, en la seva majoria relacionades amb caigudes d’arbres, sanejaments de façanes i cornises o l’assistència de vehicles bloquejats per aigua, entre altres. També s’ha produït diferents accidents de trànsit a Novelda, Sant Vicent del Raspeig i Oriola.

Durant la tarda, les pluges han deixat 10,4 litres per metre quadrat a Saix, 10,4, 7,1 a Alcoi, 5,6 a Agost, 4,8 a Agres i 4,6 en Càrcer. Les ratxes màximes de vent s’han registrat a Xàtiva, amb 57 quilòmetres per hora, a l’aeroport de València amb 50 km/h i a Fredes amb 55 km/h, ha detallat el 112.

A València, s’han rebut 85 avisos per vent i pluja a Manises, Nàquera, Godella, Alboraia, Silla, Paterna, Paiporta i Ontinyent, entre més. A causa del temporal, les processons de la Setmana Santa Marinera han estat suspeses.

Durant el matí, els bombers del Consorci de Castelló han realitzat 15 serveis relacionats amb el temporal i, principalment, amb el vent.

Llevantada al Principat

Entre les dotze de la nit d’ahir i quarts de cinc de la tarda d’avui els Bombers de la Generalitat han atès 57 avisos relacionats amb l’episodi de vent, cap de greu i la gran majoria relacionats amb arbres caiguts o bé tendals, persianes, banderes, teules o pals elèctrics a punt de caure.

La gran majoria de trucades s’han rebut a l’Àrea Metropolitana, 30 a la part nord i 12 a la sud; i la resta a Tarragona (7), a les Comarques Centrals (2), a Lleida (5) i a les Terres de l’Ebre (1). Per la seva banda, Protecció Civil n’ha atès sis entre les 22.00 d’ahir i les 16.00 d’avui. Divendres l’Ajuntament de Barcelona va activar el Pla bàsic d’emergència pel temporal marítim i la bandera vermella continua hissada a totes les platges de la ciutat.

Avui a la tarda els Bombers de la Generalitat han treballat a Cunit (Baix Penedès) per assegurar una vidriera que podia caure a la coberta del local de baix.

Inestabilitat a les Balears

El temporal de vent i mala mar afecta també Mallorca. Avui matí hi ha hagut unes quantes caigudes d’arbres, algunes de les quals han tallat temporalment carrers. També hi ha hagut despreniments urbans lleus i fins i tot han deixat quatre embarcacions a la deriva a Calvià. A més, l’Institut Balear de la Naturalesa (Ibanat) ha suspès les autoritzacions d’ús del foc en totes quatre illes durant tota la jornada a causa de la ‘meteorologia extrema’.

Avui al matí s’han registrat vents de 60 quilòmetres per hora a Mallorca i ratxes màximes de 97 km/h a la Serra d’Alfàbia; de 78 km/h en l’aeroport i de 73 km/h en el Dic de l’Oest de Palma.

A Palma, a primera hora del matí un pi derrocat pel vent ha obligat a actuar als Bombers de Palma i retirar-lo. També han sanejat una façana del carrer Guillem Forteza, després de la caiguda d’uns quants rebles a la via pública.

A Calvià, d’ahir fins a les 11.00 d’avui, hi ha hagut 16 caigudes d’arbres; 5 despreniments d’elements urbans i 3 embarcacions han acabat a la deriva, ha informat l’ajuntament. A Palmanova un pi ha caigut sobre un vehicle que anava circulant però no hi ha hagut ferits.

A l’aparcament de l’església de Santa Ponça un altre pi ha caigut sobre dos vehicles estacionats. També n’ha caigut un altre al Club Nàutic de Santa Ponça, sense causar danys i els bombers han retirat un arbre amb perill de caiguda enfront de l’Hotel Lluna Mar. A més, ja ahir hi havia quatre embarcacions a la deriva.

Dues han estat localitzades a la platja de Son Maties (un iot de 20 metres d’eslora i un veler de 12), i una tercera es va encallar ahir a la tarda. Quant a la quarta embarcació, un llaüt, que també s’ha encallat a la platja de Son Maties, Salvament Marítim fa gestions per a localitzar el titular perquè es faci càrrec de la retirada.

A més, a petició de Bombers de Mallorca, avui s’ha tallat al trànsit de vehicles el carrer Duc d’Extremera (Son Maties-Palmanova) per perill de caiguda d’arbres.

El pronòstic per a les Illes Balears és de cel nuvolós amb precipitacions ocasionals que podrien anar acompanyades de tempesta. Temperatures en lleuger descens i vents de l’est i nord-est amb intervals de vent fort i ratxes que podrien aconseguir 80 quilòmetres per hora.

 

AMPLIACIÓ:Homenatgen al sergent republicà Andrés Gallego Méndez, enterrat al Perelló i mort a la Batalla de l’Ebre

ACN El Perelló.-El sergent republicà Andrés Gallego Méndez, enterrat a la fossa comuna del cementiri del Perelló (Baix Ebre), ha rebut un homenatge aquest dissabte després d’anys de cerca de la seva família. En l’homenatge hi han participat una quarantena de familiars, de quatre generacions i vinguts de diversos punts de l’estat espanyol, entre ells Mallorca i Múrcia, d’on era originari el sergent mort en la Batalla de l’Ebre. Tots ells, han subratllat que han tingut sort de poder localitzar el cos i han agraït la “generositat” del municipi i de les autoritats. “No teníem cap esperança, això ha estat una sorpresa i una alegria immensa”, ha dit emocionat José Gallego Méndez, germà del sergent republicà.

El sergent republicà Andrés Gallego Méndez formava part de la brigada 151, concretament del tercer batalló de la segona companyia de l’exèrcit republicà, i va morir amb 27 anys mentre lluitava a la Batalla de l’Ebre el 1938. Era de Leiva, una pedania del municipi de Mazarrón, de la comunitat de Múrcia. El seu germà, José Gallego, que llavors tan sols tenia sis anys, recorda que quan es va acabar la Guerra Civil Espanyola i a través d’un amic van saber que havia estat ferit al front ebrenc. Aquesta però, va ser l’última notícia que en van tenir fins que l’any passat, mitjançant l’Associació Alumbra Alumbre de Mazarrón de memòria històrica, van poder localitzar-lo a la fossa comuna del cementiri del Perelló.Així, la família després de molts de recerca i de no poder parlar-ne han pogut recuperar les seves restes. “Ho vam deixar per impossible perquè ningú ens deia res i quan va morir no es podia obrir la boca”, ha lamentat Gallego. A més, ha recordat que el seu germà no va ser l’únic mort a la família per causa de la guerra. També van morir tres cosins germans i un cunyat, un cop “fortíssim” per la família.En l’homenatge hi han intervingut quatre generacions de la família Gallego que han llegit poemes i han expressat que finalment han pogut posar “llum” al final de la vida del sergent republicà. “He complert el somni que el meu avi no va poder i em fa molt feliç perquè el tiet Pepe també ho ha complert”, ha afirmat Margarita Fuster, una de les familiars procedents de Mallorca. Així mateix, s’ha manifestat en José Gallego, fill del germà del sergent republicà, que ha assegurat que és un dia de molt “alleujament”, “d’esperança”, així com d’agraïment per a tots els que han fet possible que trobessin el seu familiar.En aquest sentit, ha fet una crida a persistir en la recerca de tots aquells que encara busquen els seus familiars desapareguts. “S’ha d’acabar la por, són altres temps i hem de venerar els nostres avantpassats”, ha dit. “No hem d’oblidar però si enterrar moltes de les coses, per això els animo que busquin els seus familiars que tindran segur tanta sort com nosaltres”, ha tancat.En l’acte, s’ha dipositat un ram de flors en la placa commemorativa instal·lada damunt de la fossa comuna, on hi ha enterrades unes 300 persones. També hi ha participat la jutgessa de Pau i la regidora de cultura i patrimoni de l’Ajuntament del Perelló, Maria Cinta Lledó, que ha subratllat que és molt important recuperar els noms de les persones enterrades en fosses comunes. A més, ha afegit que amb actes com els d’aquest dissabte, són una mostra que es fan els “deures bé” i de “tranquil·litat de consciència”.

Pedro Sánchez sobre el crim d’una dona a Olot: “Espanya no serà un país just fins que acabem amb la violència de gènere”

ACN Madrid.-Pedro Sánchez s’ha pronunciat aquest dissabte sobre l’assassinat a trets d’una dona a Olot a mans d’un agent de la policia nacional que era la seva parella. Després de traslladar el seu afecte a la família de la víctima, el candidat del PSOE a les eleccions espanyoles del 28 d’abril ha afirmat que “Espanya no serà un país just fins que acabem amb la violència de gènere”. A través de Twitter, l’actual president del govern també ha lamentat que la violència masclista “no cessa” i ha afirmat que això no es pot permetre. “Ni un pas enrere”, ha escrit Sánchez.