Archives

finançament

La Crida pel Finançament convoca una protesta davant de la delegació del govern espanyol

La Crida pel Finançament ha convocat un acte avui a les 11.00, davant de la delegació del govern espanyol a València, per a reivindicar una millora del finançament i ‘contra l’espoli que patim les valencianes i valencians’. També es lliurarà un manifest al delegat del govern espanyol.

La Crida pel Finançament agrupa diverses entitats i persones que consideren que cal implementar un altre sistema de finançament i ‘acabar amb l’espoli per poder avançar en un veritable autogovern, millorar la vida de les treballadores i treballadors i del conjunt de la societat i per encarar el nostre futur com a poble’. Considere que ‘no podem esperar mesos i anys a tindre un nou sistema de finançament per poder tindre els recursos necessaris per aplicar les polítiques que les valencianes i valencians necessitem’.

La Crida pel Finançament insta el govern espanyol a obrir un veritable procés de negociació per poder ‘disposar dels propis recursos, condonar el deute històric, augmentar les inversions per damunt de la mitjana estatal, i avançar envers una sobirania econòmica i fiscal per tindre les claus de la caixa’.

El Defensor del Poble espanyol pressiona contra la llengua catalana a l’Ajuntament de Maó

El Defensor del Poble espanyol ha fet arribar a l’Ajuntament de Maó un requeriment en què li reclama que aporti una informació demanada unes quantes vegades arran de la recomanació perquè el consistori esmeni el reglament d’usos lingüístics. El Defensor del Poble espanyol considera que aquest reglament vulnera la igualtat dels ciutadans segons la seva llengua habitual.

Sobre aquesta normativa, el PP hi va presentar un recurs al Defensor del Poble espanyol, que li va donar la raó. El PP denunciava ‘la prevalença del català per sobre del castellà’ a l’administració local.

En diversos escrits, el Defensor del Poble espanyol ha recomanat que el consistori anul·li aquesta suposada desigualtat. La darrera resposta obtinguda de l’Ajuntament no l’ha considerada satisfactòria i ara li ha reclamat més documentació. Com que no n’ha obtingut resposta, li ha fet arribar un requeriment. L’ajuntament sosté que el reglament d’usos lingüístics aprovat és el mateix que el del Consell Insular de Menorca, que el va elaborar. Fa referència a l’estatut de les Illes Balears, que reconeix el català com a llengua pròpia i oficial, juntament amb el castellà.

Teixint de groc per la República

Van començar durant l’Acampada de plaça de Catalunya a Barcelona. Anaven cada dia a la plaça a teixir. Estaven ajudant a construir la bufada més gran de Catalunya. Una bufanda groga de més de dos quilòmetres que es va desplegar a Caldes de Montbui. Era la seva manera d’ajudar els joves que havien decidit acampar a la plaça per reclamar la implementació de la República.

Després d’haver estat desallotjats de la plaça per la Guàrdia Urbana, aquest grup de dones que teixien van decidir que no podien acabar les seves mobilitzacions així. Una vintena d’elles, la majoria persones d’edat avançada, van decidir organitzar-se i continuar teixint de groc per reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, així com la implementació de la República Catalana.

Teixeixen tota mena de materials. Això sí, tots de color groc. Fan flors, gorros, paravents, bufandes… Tenen molts encàrrecs. Són molts els que fan un donatiu a canvi d’una de les seves peces.

Allà on van, les teixidores per la República porten una guardiola on recapten donatius, després aquest són entregats directament alguna associació que treballa per la independència o ajuda als represaliats. Ja han donat una guardiola a Roger Español, als familiars dels presos i exiliats o alguns CDR. L’última, li van entregar a la Tamara Carassco i pròximament, tenen previst donar-ne una a l’associació Drets. Les guardioles les acostumen a entregar en mà, amb tot un ritual al seu voltant.

Quan fa bon temps volten molt més, però ara a l’hivern surten menys. Fa fred per estar moltes hores a l’aire lliure teixint. Malgrat tot, tenen unes cites que mai fallen. Els dimecres sempre van a la concentració de la plaça del Rei per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Estan una estona teixint i reivindicant.

Una altra cita indispensable és un cop al mes a la plaça de Tetuan, reivindiquen el seu canvi de nom. Proposen, amb altres col·lectius independentistes, que es digui plaça 1 d’octubre, en record del referèndum del 2017.

Aquest acte solidari és un dels centenars que es fan cada setmana a tot el país per demanar l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. VilaWeb els aplega i us els explica a la secció ‘No esteu sols’.

Salvini

Salvini torna a l’Alguer per fer campanya electoral

El polèmic ministre d’Interior italià, l’ultradretà Matteo Salvini, ha anat a l’Alguer a fer campanya per a les eleccions regionals de diumenge que ve. En un acte al mercat, ple de gent, el líder de la Lliga ha promès millorar el trànsit de l’aeroport de l’Alguer –’quatre avions no són prou per a volar’, ha dit–; també ha promès millores en matèria de salut, turisme i treball.

Davant un públic fidel, ha tornat a parlar d’immigració, per reiterar que Itàlia no acceptarà més immigrants, i ha anunciat que el vaixell d’una ONG alemanya que salva refugiats no serà acceptat en cap port italià. Salvini anava acompanyat de l’hongaresa Michele Pais, la coordinadora de l’Alguer, Giorgia Vaccaro, i el comissionat regional, Eugenio Zofili. Després, ha visitat les instal·lacions dels bombers algueresos. Ací podeu veure’n la intervenció:

pressupost

El govern del Botànic vol convertir les mesures del pressupost de Sánchez en decrets llei

El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha anunciat que en la comissió bilateral Generalitat – estat espanyol que es farà dijous proposarà que les mesures previstes per al País Valencià al pressupost tombat al congrés es puguin recuperar amb decrets llei de l’executiu de Pedro Sánchez abans no acabi la legislatura.

Una volta se sàpiga quants decrets llei es podran fer d’aquí a la fi de la legislatura per a pal·liar alguna de les insuficiències que ha comportat la no-aprovació del pressupost espanyol, caldrà ‘readaptar’ el pressupost valencià, ha dit el conseller.

Soler ha fet aquest anunci durant la presentació de la nova directora general de l’Agència Tributària Valenciana (ATV). Ha confirmat que a la reunió de dijous hi assistirien la ministra de Política Territorial espanyola, Meritxell Batet, i la secretària d’estat d’Hisenda, Inés María Bardó. A parer del conseller, els comptes de l’estat coincidien amb el programa del Botànic, per la prioritat de les polítiques socials, i això volia dir que moltes partides del pressupost haurien servit per a ‘cofinançar’ polítiques pròpies del govern valencià.

TITULARS:Turull i Romeva declaren

ACN Barcelona.-Titulars diversos als diaris d’aquest dimecres. ‘El País’: “El Pacto de Toledo se frustra después de tres años de debate”. ‘El Periódico’: “Turull nega ara que el Govern muntés l’1-O”. ‘El Punt Avui’: “Desfent l’acusació”. ‘La Razón’: “Sin gobierno hasta octubre: “Negociar antes del 26-M es un suicidio político””. ‘Ara’: “Turull i Romeva defensen el caràcter pacífic del Procés”. ‘ABC’: “El PSOE no ve delito en los referèndums ilegales”. I ‘La Vanguardia’: “La campanya dinamita l’acord de les pensions”.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició amb un total de 32.613 espectadors, 2.005 persones més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, fins a 32.613 persones han anat a veure una de les funcions dels diferents espectacles. Aquesta xifra representa 2.005 persones més que l’any passat (30.608).A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món.

Un espectacle de jocs icaris s’emporta el premi del jurat i del públic en el Festival Internacional del Circ de Girona

ACN Girona.-L’espectacle de jocs icaris Martínez Bros, de Colòmbia i Japó, ha aconseguit el premi del jurat i del públic en la 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona. El jurat també ha reconegut al National Circus of Pyongyang, que feien un espectacle de bàscula, i l’atracció Mistery of Gentlemen, la companyia de Mongòlia que voltava sobre esferes. A més, la crítica ha premiat a Mukhamadi Sharifzoda, que feia equilibris. El premi de la imatge ha estat pels funambulistes russos Troupe Krasnov. Amb l’entrega de premis aquest dimarts a la nit, el Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona ha tancat la seva 8a edició “superant de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat Genís Matabosch, l’organitzador del festival. Això representa uns 3.000 espectadors més que l’edició anterior.

Doble victòria per l’atracció Martínez Bros en la 8a edició del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona. La companyia de Colòmbia i Japó s’ha emportat el premi del públic i l’Elefant d’Or del jurat amb els jocs icaris que han representat aquests dies a la ciutat de Girona.El jurat també ha premiat amb l’Elefant d’Or a la companyia National Cirus of Pyongyang, que realitzava salts a la bàscula. De fet, aquesta companyia també es va emportar el premi l’any passat. L’última distinció daurada ha estat per l’atracció monogola Mistery of Gentlemen, que voltaven sobre esferes.Per altra banda, els Elefants de Plata han estat pels ucraïnesos Oskar & Danylo, amb un espectacle mà a mà i els americans LunaStorme, que feien un número de cercle aeri. Els llaços de la Fujian Acrobatic Troupe of China també s’han emportat l’Elefant de Plata, igual que els vietnamites Duo Hien Phuoc amb les cintes aèries.Els elefants de bronze han estat tots per companyies russes. Denis Degtyarev, que ha realitzat un espectacle de pals aeris, la Tropue Saralev amb l’atracció de perxes aèries, i la Tropue Krasnov amb els funàmbuls han rebut aquesta distinció de bronze per part del jurat.Precisament aquesta última companyia també ha rebut el premi a la imatge. D’altra banda, el premi de la crítica ha estat per Mukhamadi Sharifzoda (Tadjikistan) amb el seu número d’equilibris. El premi Elefant d’Or Honorífic ha estat per Camino D’Angelo, el director de l’orquestra del festival entre el 2012 i el 2018.Els premis s’han repartit durant la gala Elefant d’Or, en què només hi han participat dotze companyies d’entre tots les que hi havia en els espectacles blau i vermell. 32.613 assistents al festivalLa 8a edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or de Girona s’ha celebrat entre el 14 i el 19 de febrer en una carpa instal·lada al Camp de Mart de la Devesa. En aquests sis dies, s’han superat “de llarg els 33.000 espectadors”, ha detallat l’organitzador del festival, Genís Matabosch. Aquesta xifra representa unes 3.000 persones més que l’any passat (30.608). El motiu és que aquest any s’ha allargat un dia més la fira.A més, l’organització ha recordat que també es va fer una representació de l’espectacle The Totti Show a la Cúpula de les Arts durant el festival, en què hi van assistir 684 persones més. D’altra banda, es calcula que unes 3.000 persones també han passat per la primera edició del Circus World Market, que s’ha instal·lat durant els dies del festival a l’espai de Fira de Girona. Es tracta de la primera fira sectorial en què l’entrada era gratuïta. A l’interior hi havia exposat el Circ Gleich, la maqueta de circ més gran del món. De fet, segons Matabosch l’ampliació de la fira és un dels objectius per fer créixer el festival de cara a les properes edicions. “Som un festival petit, però ambiciós”, ha reblat l’organitzador.

El congrés espanyol aprova per unanimitat de reclamar rebaixes fiscals als citricultors afectats per l’acord entre la UE i Sud-àfrica

El congrés espanyol ha aprovat per unanimitat de reclamar rebaixes fiscals pels citricultors afectats pels acords comercials de la Unió Europea amb Sud-àfrica, estudiar un sistema de compensació per les pèrdues i reforçar els controls sanitaris i d’inspecció en les fronteres per evitar la penetració de plagues. La moció proposada per Compromís i pactada amb el PSOE i Units Podem ha rebut el suport de tots els grups.

La coalició valencianista ha reivindicat l’activació de la clàusula de salvaguarda en l’acord comercial amb Sud-àfrica si es constaten ‘distorsions del mercat atribuïbles a aquests acords’. El text aprovat demana al govern espanyol que analitzi ‘les conseqüències negatives que, si s’escau, estan tenint en el sector citrícola els acords de la Unió amb tercers països’.

El text també demana de ‘reforçar el seguiment de les condicions fitosanitàries de les importacions de cítrics’ i un seguiment específic de les mesures de mitigació que estableixin els tercers països per garantir un adequat control de plagues.

Altres de les mesures són una reducció dels índexs de rendiment net per al sector citrícola en l’IRPF de l’exercici 2018, en el cas que les peticions que presentin els corresponents governs autonòmics estiguin justificades i excepcionalitats en el pagament de l’Impost de Béns Immobles (IBI), amb compensacions als ajuntaments corresponents.

Així mateix, el congrés espanyol demana d’estudiar possibles exempcions per als exercicis 2018 i 2019 dels cànons i tarifes que el govern espanyol ha recaptat o vagi a recaptar a les comunitats de regants i societats de reg de les zones citrícoles, tal com estableix la Llei d’Aigües, per compensar el desastre de la campanya citrícola.

mapa industrial

El pes industrial de Catalunya, cada vegada més a l’interior

Habitualment, quan fem referència a la Catalunya industrial i obrera, pensem principalment en el cinturó de Barcelona, on hi ha grans fàbriques, com ara la de SEAT, de Martorell.

Però això ja no és exacte. Aquestes darreres dècades, la indústria ha evolucionat de tal manera que ha fet que adquirís més pes econòmic en les comarques de l’interior i allunyades de Barcelona, com ara l’Alt Camp, la Conca de Barberà, la Ribera d’Ebre, la Segarra i la Garrotxa.

Sobre el mapa, es pot comprovar que les comarques amb més pes industrial són a l’interior de Catalunya, en una franja que connecta la Garrotxa amb la Terra Alta. En aquests indrets, la indústria representa més del 30% de la vida econòmica.

La comarca amb més pes és la Ribera d’Ebre (65%), on hi ha dues centrals hidroelèctriques –la de Riba-roja d’Ebre i la de Flix–, la central nuclear d’Ascó i un sector químic potent (de colorants, electroquímica, etc.).

La segona comarca en què la indústria té més pes industrial és la Segarra, on es destaca la Corporació Guissona, que hi aporta el 40% del valor afegit brut. En general, en les comarques amb més importància industrial, aquests darrers deu anys aquest pes hi ha augmentat. És el cas de la Garrotxa (+4,3), l’Alt Camp (+10,6), la Conca de Barberà (+3,8) i la Segarra (+6,2). L’única excepció d’aquest grup és la Ribera d’Ebre (-3,7).

En canvi, al Barcelonès i a les comarques de la rodalia (el Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès), tot i concentrar en bona part el pes industrial del Principat, ha decrescut en termes relatius: fa deu anys era del 63,4% i ara és del 59,6%.

El valor afegit brut de la indústria sobre Catalunya s’han reduït mínimament aquests darrers deu anys (-0,95); en canvi, en totes aquestes comarques ha baixat considerablement més, perquè s’hi ha diversificat l’activitat econòmica. És el cas del Barcelonès, on ara és del 9,1 (ha baixat de 10,2 punts percentuals en deu anys); del Maresme: 18,2 (-6,1); del Baix Llobregat: 25,9 (-8,4); del Vallès Occidental: 28,8 (-8,2); i del Vallès Oriental, 41,2 (-3,4).

És a dir, sí que és al cinturó de Barcelona on es concentra el pes econòmic català, però no es pot considerar en cap cas que sigui una zona industrial, perquè aquest sector hi té un pes inferior en comparació amb moltes de les comarques catalanes i aquest pes és com més va més reduït.

Per una altra banda, si, per determinar el caràcter obrer de cada comarca, ens fixéssim en la renda, comarques com el Montsià (17.900 euros per habitant), el Garraf (17.900) o el Baix Penedès (17.700), tenen un PIB per capita molt inferior al del Vallès Occidental (29.500), el Vallès Oriental (30.800) i el Baix Llobregat (31.000).

Tal com hem dit, les comarques que mantenen més pes industrial, aquests deu anys hi ha crescut. Per tant, continua havent-hi una transferència del pes industrial cap a comarques interiors, que porten a qüestionar-se quina és de debò la Catalunya industrial.

Sergi Perelló: ‘La vaga de demà tindrà un impacte important’

La gran incògnita de les vagues generals és saber quin seguiment tindran. És el cas de la que es farà demà a Catalunya, que arriba enmig del judici als presos i després de la gran manifestació de dissabte passat. En aquest context, el vice-secretari i portaveu de la Intersindical-CSC, Sergi Perelló, pronostica que tindrà un gran seguiment. ‘No serà com la del 8-N’, diu, un mes després del referèndum del primer d’octubre, quan aquest sindicat independentista va fer-se a conèixer al gran públic. Més d’un any després, han duplicat el nombre d’associats i tornen a capitanejar la convocatòria d’una vaga.

Molta gent desconeix la Intersindical. Què la defineix?
—La Intersindical pretén aplegar dos elements cabdals en un país que cal transformar i que és compost, encara que la gent no s’hi consideri, majoritàriament per treballadors. Gent que té un salari i que va a treballar cada dia, inclosos els autònoms, molts dels quals encara tenen més mala situació que els treballadors que treballen per compte d’altri. La Intersindical-CSC, doncs, vol aplegar dos conceptes bàsics: la dignitat per defensar els treballadors sense renúncies i el país. Nosaltres considerem que una organització sindical ha d’estar arrelada al país. És la manera de defensar els drets des d’aquí i no des de Madrid, que és on a vegades es negocien alguns convenis.

I com us definiu políticament?
—No ens definim, però sí que és un sindicat que considera que cal una transformació social en les relacions de producció, és a dir, que el país cal que es transformi cap a una societat més justa. Per tant, l’eix vertebrador de la Intersindical és una proposta progressista, d’esquerres, avançada i transformadora. Creiem que el capitalisme no és la forma més idònia de millorar la vida de les persones. I, transformant això, podem arribar a allò que els humans en diem felicitat. I arribar a la felicitat implica transformar el nostre entorn i que hi hagi benestar. Cadascú té els seus mètodes per a assolir això, no ens arrenglerem en cap isme.

Però sí sobiranista. Què hi podria guanyar, la classe treballadora, amb la independència?
—Bàsicament, les independències i les construccions de nous marcs polítics no són cap panacea en si mateix. Són oportunitats. I nosaltres partim del fet que les relacions socials, econòmiques, polítiques i culturals dins el regne d’Espanya no són beneficioses per als interessos del conjunt de la població, que és composta per treballadors i treballadores. I creiem que la República és una oportunitat, més que una eina, per a assolir més quotes de progrés, de benestar i dignitat. Per què? Perquè construir una república et permet, si més no, d’entrada, de poder vestir des de zero aquelles polítiques orientades a millorar la vida de les persones. Tenint en compte que vivim en l’Europa occidental, que el regne d’Espanya és un estat que en els últims quaranta anys ha tingut polítiques que han anat en contra dels treballadors i que han retallat drets civils, bàsicament el fet de voler una independència, és simplement, perquè la gent visqui una mica millor. Que no és cap panacea, com he dit abans.

Qui hi pot participar, en la vaga general del 21 de febrer? Les claus principals de la mobilització

D’ençà de la vaga del 8-N, la Intersindical ha anat agafant més presència, és més coneguda. Hi heu notat un creixement?
—Sí, hem passat de tenir un dos mil afiliats, a tenir-ne gairebé quatre mil. Els hem duplicat. Som un sindicat modest i que treballa en un camp monopolitzat per CCOO i UGT, però hem crescut molt en un any i mig, i enguany en podríem tenir un miler més.

Per què vàreu decidir d’ajornar la vaga?
—Primer, hem d’entendre el context social i polític d’aquest país. Cal fer una puntualització prèvia i és que en aquest país, a diferència del País Basc, de Galícia, de Còrsega, de Sardenya, del Quebec, per exemple, no hi ha una expressió sindical pròpia que sigui important ni, molt menys, majoritària.

Voleu dir sindicats sobiranistes o nacionalistes.
—Sí. En tots aquests països hi ha expressions sindicals que, o són majoritàries o tenen un pes molt important en la societat. Per tant, tenen la capacitat d’incidir en les polítiques que fan els governs, propis o forans, a partir del fet d’aturar la producció. Nosaltres encara som un sindicat modest. No tenim prou capacitat per a aturar tot el país, encara que tenim presència a tots els sectors. Per tant, si volem aturar el país i fer mobilitzacions, necessitem el consens de més actors socials. En aquest cas, era imprescindible tenir el suport de la USTEC, que és el principal sindicat d’ensenyament, o alguns altres. També és veritat que diverses seccions sindicals ens van transmetre que era massa precipitat poder preparar bé la vaga per a fer-la el dia 7. I per això vàrem creure que era millor ajornar-la.

Que el judici no hagués començat, també hi va influir?
—Nosaltres convoquem la vaga sense tenir en compte aquests elements perquè ens centrem a convocar vagues de caràcter social i laboral. Considerem que tenim una funció determinada que és defensar els drets dels treballadors i treballadores, i per exemple, una de les agressions que perpetra l’estat espanyol és anul·lar lleis de caràcter social del parlament. I per això a nosaltres ens toca respondre en aquest camp. A les entitats civils ja els toca respondre en un altre camp. Quan nosaltres convoquem la vaga no ho fem segons si els judicis són abans o després, perquè la nostra funció és protestar i fer pressió per les demandes que presentem.

La vaga de demà serà multitudinària?
—S’han constituït una cinquantena de comitès de vaga en pobles i ciutats per a organitzar les mobilitzacions durant els dies de vaga. I en molts casos no són afiliats al nostre sindicat, perquè no arribem a tot arreu i ens donen suport a sindicats, entitats i partits. No tindrà el mateix impacte de la vaga del 3-O, perquè és un context diferent i perquè CCOO i UGT aquella vegada no van fer vaga però sí que van fer una cirda a l’aturada. Aquesta vegada no han dit res. Per tant, tenint en compte la nostra dimensió, fem una proesa. Però perquè la vaga tingui èxit, que en tindrà, cal el concurs d’una part important del teixit social del país.

Creieu que demà aturareu el país?
—En part, es podrà aturar el país, sí, sí. No serà una vaga com el 8 de novembre. Serà més modesta, però la vaga tindrà un impacte important.

En quins punts del Principat preveieu més seguiment?
—Primer de tot hem de desmitificar on es troben els cinturons industrials. Un estudi publicat fa pocs mesos posa èmfasi que la segona corona, la que va del Ripollès i fins a les Terres de l’Ebre, és on hi ha més concentració de teixit industrial. Barcelonès i Baix Llobregat ja no són el cinturó amb més indústria. I, és clar, pel context polític i social, en aquestes àrees hi podria haver més suport. També és cert que aquests darrers anys s’ha trencat la dicotomia que en les zones metropolitanes hi ha menys seguiment de les lluites que tenen contingut social i polític al mateix temps, perquè hi ha més població i perquè aquest és un país on estem barrejats i hi ha hagut molta més cohesió que en altres llocs. Aquí no hi ha separació ètniques. Només cal veure que en les últimes eleccions els partits sobiranistes obtenen resultats molt bons a la zona metropolitana. Per això, que el seguiment també serà bo en aquestes zones. Però sense oblidar que els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, no fan res i no donen suport a la vaga.

Totes les mobilitzacions de la vaga general del 21 de febrer

S’han aclucat d’ulls o hi han anat en contra per a boicotar la vaga?
—Com altres vegades, com el 8-N, no hem vist una actitud tan agressiva. Sí que hem detectat alguns casos en què deien que els treballadors no podien fer vaga en tal o tal empresa perquè la Intersindical no hi estava representada. Això és mentida.

Hi ha membres de tots dos sindicats que participaran en la vaga. Us n’heu trobat gaires casos?
—Els sectors independentistes de la UGT i CCOO sí que hi participen. I sabem, com ja es va publicar, que el 43% dels afiliats de CCOO eren votants de partits sobiranistes. Per això, que en les seves files segur que hi haurà seguiment, encara que no tinguin l’autorització.

Aquesta vaga que heu impulsat, fins a quin punt us ha servit per a fer-vos publicitat per a les eleccions sindicals del març?
—Bé, les eleccions s’haurien fet igualment. I nosaltres ja  teníem al cap que el 2019, pel context polític i social, seria un any de moltes mobilitzacions i aturades. El 21-D, de fet, ja vàrem escalfar motors amb la vaga de dues hores. Vull dir que si no hi hagués hagut eleccions, també ens hauríem mobilitzat.

El terreny del sindicalisme és el que l’independentisme menys ha treballat. És dur, penetrar en un terreny clarament dominat per dues organitzacions?
—Sí, es fa molt complicat. Són dues estructures que tenen exèrcits de gent contractada i d’alliberats, amb més de cent mil afiliats. I nosaltres som una cosa petita. Hem de tenir en compte que la legislació és bastant pensada per als sindicats grans. Un exemple: si volem presentar-nos en una empresa on no hi ha hagut prèviament cap elecció sindical, no ho podem fer. Tret que la meitat dels treballadors ho demanin. Això no acostuma a passar perquè fa certa por. Per això ens és molt difícil d’entrar a les empreses, fins i tot en les que molta gent voldria que hi entréssim. A més si entrem en una empresa, hem de poder respondre pels treballadors, i això implica una gran estructura. Si tu no pots solucionar els problemes que et presenten perquè no tens prou infrastructura i no arribes allà on no tens locals, com Tortosa o Tremp, no pots atendre les necessitats d’aquells treballadors. Llavors, per a ser efectius, necessitem temps, anar creant xarxa.

Sant Jordi aclaparat (pim-pam)

Vejam… La història comença un dia plujós de Sant Jordi en una cèntrica llibreria barcelonina. El protagonista –un famós escriptor que aquell any no presentava cap novetat– s’adona que a les taules hi ha unes quantes piles d’un llibre amb el seu rostre i el seu nom a la portada i amb tots els indicis de ser una autobiografia… que no ha escrit ell. Unes piles que, a més, baixen amb gran rapidesa perquè resulta que el llibre en qüestió és l’èxit de vendes del dia.

De seguida s’assabenta que en aquelles pàgines es presenta un retrat de la seva persona ple de racons foscos: infidelitat, violència masclista, allunyament domiciliari i, fins i tot, un assassinat. Es diria que el nostre home està aclaparat per aquella inesperada situació. Si més no, ens ho hauria de fer pensar la proliferació de frases com «Perquè és que a veure. Un moment, no pot ser», «Però… però un moment, però què és això…» o «Però quina broma és aquesta?», que s’escampen per les primeres pàgines. Però alguna cosa no acaba de rutllar com caldria perquè, almenys a mi, que llegeixo el llibre que ho explica (i que ha guanyat el darrer premi Sant Jordi de novel·la), d’angoixa no me’n transmet gaire, francament.

Curiositat sí, perquè de seguida la història es bifurca en dues direccions narratives: d’una banda, els fragments de la falsa autobiografia i, d’una altra, les reaccions de l’escriptor quan els llegeix. A través d’aquest doble recurs m’assabento que la seva vida és bastant anodina, que és professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i que manté una relació amb una de les seves alumnes. També de passada se m’explica que tragina un Rolex aturat a les 6.57 i amb el vidre ratllat

Frases per a subratllar

En aquest punt començo a adonar-me que, més enllà de les tribulacions de l’aclaparat protagonista, el text de Jordi Cabré m’obsequia amb un generós ramell de frases que em criden molt més l’atenció. Com unes quantes de dedicades a la descripció dels atributs físics de la senyoreta –que sempre apareix invocada com a Ella i amb majúscula– majestuosa com «la filla predilecta d’un tsar», dotada «amb nasset de germana de Tintín» i amb «mugrons mig marcats sota la camisa com si fossin poms de calaixos semioberts».

Fugint de la llibreria l’home es refugia al Cafè de la Pedrera mentre espera que arribi la seva agent literària. Aquí la collita continua: «Alço la mirada i contemplo l’arquitectura comestible marcant corbes i fent cantonades enmig de l’Eixample, o més aviat trencant cantonades, trencant Cerdà, com un somni plantat enmig d’un pensament», mentre la meteorologia del dia a poc a poc es va aclarint: «entre el gris dels núvols s’ha obert pas un blau prometedor. Blau perquè sí. Blau amb ganes». Poques pàgines més endavant, mentre fa plans amb l’agent, m’assabento que «el llibre queda obert damunt la taula com una Bíblia basada en fets reals» i quan surt novament al carrer trobo una nova imatge per a l’antologia: «La llum verda d’un taxi lliure avança lentament com una prostituta passant l’escombra.» Més endavant llegeixo encara el que algun malpensat consideraria una definició: «Jo és que mai no havia escrit així. Tan tal com raja, tan pim-pam. És com escriure jazz, com fer de mecanògraf de les entranyes.» Tan pim-pam, diu…

M’adono que encara no he explicat que una part del llibre és ambientada a Cadaqués i que amb aquest pretext l’autor escampa de tant en tant unes quantes referències dalinianes: «Era com els infants de parvulari quan juguen a futbol, perseguint tots alhora la pilota com espermatozous perseguint un ovari… Era com un nen aixecant amb summa precaució la pell del mar per descobrir-hi els misteris ocults…» I com que la fortuna ajuda sempre els audaços, professor i alumna no tarden gaire a trobar-se al catre, cosa que em proporciona un parell de perles més per a la llista: «Jo era aquell d’allà, jo soc aquell. El noiet prim que mai no ha tingut un cos gaire escultural però que per follar amb Ella es va treure els mitjons de l’esperit i els preservatius de l’ànima»  i «Li vaig fer l’amor com ningú, com a ningú, l’hi vaig fer com me l’hauria fet a mi mateix.» Sense descuidar-me’n una altra que trobaré unes quantes pàgines més endavant: «Va obrir-se de cames pornogràficament […], generosa com un dia de l’espectador.»

Realitat, ficció

Com qui no vol la cosa, ja sóc a la meitat de la novel·la i sembla que es va preparant un intercanvi de relats. Vull dir que la realitat i la ficció es comencen a barrejar. De fet, la tercera part del relat, titulada ‘Metamorfosi’, i la referència al títol del llibre ben bé podrien ser-ne pistes: «—Digues. Què vols?. Digues un desig. […] —Algun dia m’agradaria ser un personatge de novel·la.» Però, vaja, la trama continua i, paral·lelament, la llista de fragments a subratllar creix, com quan «un llamp encén el cel com si fos un paparazzi furtiu…», o quan parla d’una església moderna «davant la qual tres o quatre sensesostre construeixen façanes de cartró i parquets de paper de diari», o «La porta és de fusta dura, com un implacable porter de discoteca», una altra perla per a l’antologia; sense oblidar descripcions com aquesta: «Les pedres de davant del Marítim han agafat un to de cendra i d’esquena cremada. També la tarda, a mesura que va marxant el sol, es va fent com més sincera. Més de setembre. Potser també jo escric de manera més sincera perquè s’acaba l’estiu. No sé, tot hi ajuda, no?»

Un altre moment notori de la trama és la visita que el nostre home fa a l’Arantxa, que «és una psicòloga jove amb cara de nudista d’Eivissa», gràcies a la qual descobrirà dues coses: la importància de somriure sempre, fins i tot en les situacions més aclaparadores, i els orígens –ocults en el més pregon de la seva infantesa– del Rolex amb el vidre ratllat i aturat a les 6.57 del qual no se separa mai. No avançaré detalls, només diré que hi surten unes cosinetes.

A mesura que avança la novel·la de l’alumna –sembla que és Ella qui escriu el llibre de l’escàndol– decreix el seu interès pel professor que, en conseqüència, evoluciona de l’aclaparament a la desesperació: «Agafo els coberts i em menjo els ous que no tinc i el valor que mai no tindré, i les paraules que no li vaig dir, amb patates», o «La sensació d’impotència se m’anava acumulant com la radioactivitat d’una central atòmica». I més endavant, tot anant cap a Cadaqués, un parell de detalls més en aquesta mateixa línia: «El cel és molt més negre quan arribo a l’altura de Sant Celoni, amb el massís del Montseny marcant paquet entre la nit i l’autopista» i «Els carrers estan posats abans a Cadaqués que a qualsevol altre poble de la Península. Potser per això les cafeteres del Casino es desperten sense pressa, amb els llençols enganxats, i encara ningú no ha activat el botó que posa en marxa les onades de la badia».

Un llibre catabàtic

La història va acostant-se al final amb uns quants matisos cromàtics dignes de remarca –«El cel es va apagar uns quants pantones més, del 369C al Black C» i «El capvespre s’ha ruboritzat amb una discreció molt professional»– i tot plegat s’acaba com el rosari de l’aurora. Veig, però, que després de la pàgina d’agraïments de l’autor el llibre té encara una coda final en forma de breu comentari del jurat en el qual es defineix Digues un desig com «un joc de miralls de naturalesa catabàtica» (au, cap al diccionari hi falta gent!) «que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura. Una experiència de lectura que ens interroga sobre els mecanismes de la creació i que qüestiona l’estatut de veritat que emmascara l’artefacte.»

Una experiència de lectura catabàtica que dialoga, ens interroga i s’enjogassa, diuen els membres del jurat. Ja m’oriento. I un llibre que, això ho dic jo, sembla que aplega atributs suficients per a guanyar un premi prestigiós com el Sant Jordi en una edició en què, precisament, hi ha canvi d’empresa editorial i de sistema de promoció.

Però, vaja, també podria ser que tot el llibre fos una broma des de la primera pàgina a l’última. Una broma desmesurada, talment com la imitació a escala 1:1 de la novel·la primerenca d’una alumna d’escola d’escriptura. O potser el deliri d’un personatge que figura que és un escriptor el desig més gran del qual és esdevenir un personatge de novel·la. És complicat, tot plegat, ho reconec…

I també, ara que hi penso, podria ser que jo no hagués entès res de res. No ho descarteu pas.

Anatomia de la bondat

Si poséssim una bona persona en una taula de dissecció d’aquelles que surten a les pintures del Renaixement, segurament no podríem trobar cap fibra, cap múscul ni cap víscera que la diferenciés d’una persona dolenta o d’una no tan bona. És cert que aquest exemple no serviria per a aquells que pensen que la fisonomia mateixa o la brillantor dels ulls són sempre prou fidels per a avaluar la qualitat de l’esperit. Poca cosa podem dir amb certesa científica, però potser una és que les bones persones no ho són mai en termes absoluts, sinó que cal posar-les en context, en relació amb els altres.

Aquesta setmana he vist La bona persona de Sezuan, l’obra que Bertolt Brecht va escriure per qüestionar-se què és això de ser una bona persona. Brecht proposa un viatge a la Xina ancestral per descobrir-ho, però l’obra de Broggi amb un cartell en què els protagonistes porten roba del segle XXI ja dóna per descomptat que aquest dilema no està lligat a cap espai concret, o millor dit, està lligat a tots, a cadascun dels llocs que habitem cada dia.

Tres déus visiten un petit poble a la recerca d’una bona persona i hi troben la jove Xen Te, una prostituta que accedeix a allotjar-los. Primer els diu que no li va bé perquè ha quedat amb un client que li ha de donar els diners suficients per a pagar el lloguer de tot un mes, fet que l’interessa molt, és clar, però finalment diu que sí als forasters. Aquest primer acte hospitalari serà el preludi d’una successió de dilemes en què haurà de decidir sempre entre dues possibilitats. Una pràctica i una altra poètica. Una inútil i una altra útil. Una de raó i una altra de cor.

Brecht confronta la protagonista a una dualitat permanent. Quan se’n surt d’una, apareix una altra disjuntiva, i després una altra, i una altra. A la butaca sembla que una veu dins nostre digui ‘no tornis a dir que sí, Xen Te, s’aprofiten de tu’, però després apareix una sensació plaent i plena que aspira que accepti deixar-se portar per l’emoció, un cop i un altre, i que deixi que l’ànima –sense càlcul– la porti a l’abisme.

Com a espectadors, abandonem la sala sense cap conclusió clara sobre quina és la recepta per a saber viure millor, pensant que la cosa més realista que podem fer els anys que ens queden potser és assumir que continuarem fent equilibris entre el deixar-nos enamorar i la vigilància que s’anticipa a possibles perills.

Potser l’única manera d’acostar-nos a la bondat, més enllà de qualsevol deure moral, és donar valor a les interaccions que ja tenen lloc en el nostre dia a dia i afegir-hi una mica més temps –en forma d’atenció– i delicadesa. Una conclusió semblant a la que arribaven Fina Birulés i Teresa Forcades aquesta setmana al vis a vis ‘Les revolucions. A la llum del pensament de Simone Weil’, organitzat per la Bonnemaison, en què, interpretant Weil, la revolució, com la idea de bondat, no és cap ideal que s’ha d’assolir sinó que té lloc en allò que ja passa a la nostra vora.

El compromís sempre és amb allò que tenim més prop. Per això aquesta obra no tindria sentit sense dibuixar tots els personatges que formen la vida quotidiana d’una comunitat. La parella de botiguers ancians, el barber que ha acumulat diners tota la seva vida i ara busca una mica de tendresa, el jove seductor que s’ha cansat de seduir i busca l’autenticitat.

Veiem com l’empatia de Xen Te, en certa manera, s’ha convertit en aglutinadora de la comunitat. Com el seu deixar-se afectar també inspira la conducta d’uns altres. Diu el filòsof Josep Maria Esquirol: ‘El més viu és l’amor, però no un amor difús, sinó personal.’ La innocència de Xen Te és un acte subversiu vers l’estructura dels que suposadament són adults i han après a copiar la maldat dels altres perquè ells ja saben com funciona el món.

Sortim del teatre amb la satisfacció –cada cop més escassa– de no haver estat alliçonats per cap conte zen, ni atabalats per correspondre cap ideal, però sí amb la intuïció que la bondat és una cosa senzilla que cal revalidar cada dia perquè, si no, queda obsoleta.

De Pierre Lemaitre a Anna Moner, les novetats de Bromera

A Bromera l’hauríem de començar a anomenar Grup Bromera. Les grans novetats editorials de cara a Sant Jordi i a la Fira del Llibre de València, les grans cites literàries de finals d’abril, les han presentat en tres segells diferents: Bromera, Més Llibres i Ànima Llibres. I entre els autors destacats, presents a la conferència de premsa, la novel·lista Anna Moner, 30è premi Ciutat d’Alzira per la novel·la La mirada de vidre; Maiol de Gràcia Clotet, per la novel·la Projecte tothom; i Rocío Bonilla, que recupera la petita Minimoni, protagonista de De quin color és un petó?, amb més de 200.000 lectors a tot el món, traduït a disset llengües i present a vint països. Bonilla ha creat una nova història protagonitzada per la Minimoni, titulada T’avorreixes, Minimoni?

Anna Moner i certes perversions refinades

La mirada de vidre, trentè premi Ciutat d’Alzira, és una de les apostes més rellevants de Bromera. Moner ha explicat que el protagonista de la novel·la és un fotògraf que, en el tombant del segle XIX-XX per tal de poder accedir a la morfina que necessita, accepta un repte estrany, el de fotografiar esperits. Alhora, no oblida uns fets passats en un centre de Sant Gervasi que tracta malalties mentals, i sobre les pràctiques del doctor Isaac que el regenta i sobre una pacient.

Va dir Moner: ‘M’abellia parlar de com s’ha construït la imatge de la dona que ens ha arribat avui. Ja ho deia Foucault que cal anar a l’origen, i la imatge de la dona que encara tenim avui es construeix a mitjan segle XIX, quan els metges comencen a furgar en les interioritats orgàniques de les dones i, per altra banda, es construeix la mirada de l’artista, que crea una visió idealitzada de la dona.’

I va continuar: ‘Jo crec que la literatura no ha de jutjar ni opinar, però sí que ha de mostrar, com fa un espill. És una novel·la incòmode, que mostra certes perversions refinades que es practicaven, perquè he volgut parlar de la depredació clínica, artística i sexual. La imatge de la dona és una creació del segle XIX, una creació masculina i jo entre en eixe joc per a incomodar.’ Aquesta és la tercera novel·la que publica Moner, totes tres dins el catàleg de Bromera.

Maiol de Gràcia Clotet i la mirada de l’altre

Durant la conferència de premsa també es va presentar la segona novel·la de Maiol de Gràcia Clotet, Projecte tothom, publicada per Més Llibres, un segell que s’aixopluga sota el paraigua de Bromera però que té seu a Barcelona i és conduït per l’editor Ricard Vela. Maiol de Gràcia feia sis anys que havia presentat la seva òpera prima, La peixera. Aquesta nova novel·la té dos referents geogràfics: un petit poble dels Estats Units, on s’esdevé una matança, i la Barcelona dels anys vuitanta. És una obra coral, però en destaquen dos personatges que són amics, un escriptor que reflexiona sobre la creació, i un director teatral polèmic, acusat d’haver perpetrat la massacre. També hi ha un tercer personatge curiós, un mort que parla.

Maiol de Gràcia va explicar: ’Tenia la intenció de parlar de la visió que tenim dels altres i de com sovint ens equivoquem en la percepció. Vivim en la crítica constant i sovint no és gens fàcil conèixer l’altre.

Els autors Anna Moner, Maiol de Gràcia Clotet i Rocio Bonilla a la presentació de les novetats de Bromera a la llibreria La Impossible.

Rocío Bonilla recupera la Minimoni

Rocío Bonilla també ha presentat el seu nou àlbum il·lustrat, T’avorreixes minimoni?, on recupera la simpàtica i entranyable Minimoni, aquesta vegada no pas per explorar la creativitat a través dels colors sinó per explorar la imaginació a partir de l’actitud de molts infants d’avui en dia i el seu avorriment, quan no se’ls programa una activitat concreta. Però el conte ens mostra com es pot passar de l’avorriment a viure una aventura extraordinària. ‘És un al·legat en favor de l’avorriment’, va explicar l’autora i dibuixant.

Traducció de Bromera i Més Llibres

L’editor Gonçal López-Pampló va presentar les traduccions de Bromera. La més destacada, la novel·la de caràcter històric de Pierre Lemaitre, Els colors de l’incendi: ‘Aquesta novel·la en l’obra de Lemaitre vol ser un salt endavant. Després de les novel·les de sèrie negra, ara torna a la novel·la històrica, continuant en la línia de l’anterior novel·la Ens veurem allà dalt. Els colors de l’incendi no podem dir que és la segona part d’aquesta altra, sinó que l’hem de concebre com a part d’un tríptic sobre la història d’Europa. Aquesta nova obra se situa en la França d’entreguerres.’ Bromera, en la col·lecció L’eclèctica, també publicarà una traducció d’una novel·la d’Erri de Luca La natura exposada, i acaba de publicar una nova novel·la negra de Benjamin Black (John Banville), Els llops de Praga.

L’editor Ricard Vela de Més Llibres també va presentar dues traduccions: Amor armat, de Jennifer Clement i Maternitat, de Sheila Heti, dues nordamericanes de naixement que no han fet la vida als Estats Units i que també tenen en comú que no s’havien traduït al català mai abans.

‘La protagonista de Maternitat, de Sheila Heti, es pregunta sobre si s’ha de ser mare o no, si vol ser-ho o no, si se la pressiona perquè ho sigui o no… i va una mica més enllà del que és políticament correcte.  Reparteix bufetades a tothom, en especial a les mares. Però els anys passen i ha de prendre la decisió, que no us desvelaré, és clar’, ha dit Vela.

L’editor també ha parlat de la novel·la de Jennifer Clement, actual presidenta del Pen internacional, primera dona de la història de l’entitat en ser-ho.  Tot i que va néixer als estats Units, tota la vida se l’ha passada a Mèxic i a més d’escriptora s’ha destacat com a activista social i cultural. Escriu les novel·les en anglès però també ha publicat poesia en espanyol. A Amor armat planteja una història molt crua sobre les armes als Estats Units, el tràfic d’armes amb Mèxic i com és créixer en el desarrelament, la pobresa i el context d’aquest ambient.’

 

 

vaga general vilaweb

Demà, vaga general: nosaltres tanquem

Aquest dijous la Intersindical-CSC ha fet una convocatòria de vaga, una aturada de país, que ha d’esdevenir un reflex més del combat que Catalunya lliura contra l’autoritarisme, contra el judici injust que es fa a Madrid, per la llibertat, per la democràcia i per la independència.

Seguint la tradició establerta al nostre país pels diaris dels anys trenta, la manera com VilaWeb s’afegirà a la vaga serà tancant les portes de la redacció i treballar per servir als seus lectors únicament la informació de la vaga i del judici que la motiva. Demà aquestes seran les úniques notícies que trobareu al nostre diari. El nostre piquet són els ordinadors i els mòbils, la nostra tasca com a vaguistes és fer arribar a tothom la mobilització que, al vespre, també prendrà forma de manifestació als carrers de Barcelona, Tortosa, Tarragona, Lleida i Girona, i a migdia de concentracions a les capitals de totes les comarques del Principat.

Per aquesta raó demà no hi haurà article editorial, tampoc. I per això avui, excepcionalment, no únicament en el meu nom sinó en el de tota la gent que fem VilaWeb, volem aprofitar aquest espai destacat de la nostra publicació per demanar-vos, a aquells qui viviu i treballeu al Principat, que us adheriu a aquesta vaga. I per demanar també la solidaritat activa als qui viviu a la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o a l’estranger.

Nosaltres tanquem. I ho fem per expressar així, una vegada més, el nostre suport a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras. Tanquem per ser al costat de Carme Forcadell. Tanquem perquè volem veure lliures i a casa, demà mateix, Jordi Turull i Raül Romeva (quines defenses tan extraordinàries ahir!), Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Dolors Bassa i Josep Rull. Tanquem perquè sabem que Marta Rovira, Anna Gabriel, Lluís Puig, Meritxell Serret, Toni Comín i Clara Ponsatí no tan sols han de caminar sense cap trava sinó que ho han de poder fer ací, entre nosaltres. Tanquem en solidaritat amb tots i cadascun dels represaliats en qualsevol causa, amb tot els perseguits, multats, confinats, inhabilitats o forçats a l’exili.

Demà aquesta lluita per la independència, tenaç i positiva, popular, que és a punt de marcar ja una dècada sencera de la vida del nostre país, es manifestarà amb les persianes abaixades, amb les portes tancades, amb els cartells de vaga, amb l’ocupació d’espais públics, amb les aules buides, amb la gent que tornarà a omplir els carrers. Com ho va fer dissabte passat. Com ho ha fet cada volta que ha calgut. Farem baixar les persianes, tancarem les portes i eixirem al carrer en suport d’aquells que han de suportar en la pròpia carn la repressió demofòbica de l’estat espanyol, però ho farem també per nosaltres i pel nostre futur. Per enfortir-nos més i continuar avançant fins a fer inevitable la plasmació d’aquella república que vàrem viure tots, ni que fos uns pocs minuts, l’octubre del 2017.

Per la llibertat, per la democràcia, per la independència, per la República Catalana, pels presos i els exiliats, nosaltres tanquem.

JxCat PDECat

El 28-A fa créixer la tensió a JxCat i la Crida

Les eleccions espanyoles del 28 d’abril han fet créixer la tensió interna al PDECat, JxCat i la Crida Nacional per la República. El calendari és molt atapeït, i es troben forçats a resoldre en poques setmanes els debats interns que arrosseguen per les eleccions europees i municipals del 26-M. El 15 de març s’ha de registrar formalment la candidatura i, el 25, les llistes. El PDECat ha decidit de concórrer a les espanyoles amb el nom de JxCat, però hi ha una pugna oberta entre la direcció del partit i l’entorn de Carles Puigdemont pel perfil del candidat, pels integrants de la llista i per la mena de campanya electoral. La Crida, a més, consultarà telemàticament a les bases què ha de fer en aquestes eleccions. Hi ha tres fronts de batalla oberts que condicionen la tria de candidats i la configuració de les llistes.

1. JxCat: Eduard Pujol o un independent

L’entorn de Puigdemont vol que encapçali la llista el diputat de JxCat Eduard Pujol o bé un independent. També es parla que sigui un pres polític, com ara Jordi Turull o Josep Rull. Qui ha descartat de ser-ho és Elsa Artadi, consellera de la Presidència. Sigui com sigui, es defensa que dins la candidatura s’hi han d’integrar independents per traspassar les fronteres electorals del PDECat. També es vol que la campanya sigui similar a la que van fer en les darreres eleccions catalanes. Aleshores els dirigents del PDECat no van ser a la primera línia mediàtica ni formaven part de la llista. Aquesta pugna es reprodueix amb els mateixos termes en les eleccions europees i en la candidatura de les municipals per Barcelona. De la resolució d’aquesta negociació, en depèn, també, que Artadi confirmi els dies vinents que acompanya Joaquim Forn com a número dos a la llista municipal de Barcelona, cosa que es considera segura, amb Neus Munté de número tres.

2. PDECat: la disputa entre els dos sectors

El PDECat viu una altra pugna interna entre el sector moderat i el més arrenglerat amb Puigdemont. David Bonvehí ha de negociar el candidat al 28-A amb el nucli que pilota JxCat al parlament, però abans ha de tenir un candidat propi que sigui elegit per primàries. Per això Bonvehí va apuntar dilluns que espera reunir-se amb Jordi Turull i Josep Rull. Dos noms que, enmig del judici contra el procés, tenen una gran projecció pública tot i que no podran participar en la campanya electoral. A més dels presos, a les travesses hi ha el nom de la vice-presidenta del partit i coordinadora dels diputats i senadors a Madrid, Míriam Nogueras, que, d’ençà de l’últim congrés del partit, ha intentat que els diputats a Madrid viressin cap als postulats de Puigdemont.

Nogueras, de fet, ha pres la decisió personal i política de mantenir-se al capdavant dels diputats al congrés, tot i que alhora és candidata per Mataró a les municipals. També caldrà veure quins noms del sector moderat es presenten a les primàries (n’hi haurà per cada demarcació, segons fonts del partit) i a les eleccions de vegueria, on es triaran la resta de noms que, després, la direcció endreçarà. No ha aclarit si s’hi presentarà Carles Campuzano, portaveu dels diputats del PDECat al congrés, i representant dels moderats a Madrid. L’altre home fort a Madrid d’aquest sector és Jordi Xuclà, que va ser rellevat per Nogueras com a coordinador dels diputats i senadors després del congrés. Tots es van presentar amb el nom de CDC en les espanyoles del 2016, abans de la fundació del PDECat. El sistema actual d’elecció dels candidats posarà a prova el suport dels dos sectors al territori. Tampoc no es pot descartar que el partit es trenqui. L’amenaça no s’ha esvaït.

La marca de JxCat, d’una altra banda, pertany al PDECat, que la té registrada. Si no hi hagués acord amb els de Puigdemont, la direcció de David Bonvehí tindria potestat per a presentar la candidatura igualment. Però això obriria crisis profundes dins mateix del PDECat i amb la direcció de JxCat al parlament, on precisament les dues cúpules han començat a fer reunions periòdiques de coordinació, després de més d’un any de tensions cícliques.

3. La Crida: què fer sense candidatura unitària?

La Crida també té obert un debat intern. La direcció defensa la unitat de les candidatures independentistes, però ERC es presentarà a les eleccions amb una llista pròpia i la CUP no s’hi presentarà. Què farà la Crida quan admeti que la unitat és impossible? Aquesta és la clau, i hi ha dues opcions. La primera: que hi vagi amb candidatura pròpia (com a Crida) o en coalició amb algú (com ara JxCat). La segona: que no hi vagi, i potser doni suport a totes les llistes independentistes.

Si opta per anar amb JxCat, quedaria marcada només de néixer. La Crida s’ha definit com un moviment transversal que refusa l’etiqueta de ser l’enèsima refundació convergent. En aquest context, el secretari general, Toni Morral, defensava en aquesta entrevista a VilaWeb que la Crida no anirà en coalicions ni en federacions, i defensava d’avançar en el desplegament organitzatiu. D’una altra banda, si la Crida s’activa com a partit per a presentar-se al 28-A, esclatarà el conflicte latent amb el PDECat i ERC per la doble militància dels seus associats. A la direcció de la Crida hi ha diversos integrants del PDECat i també Pep Andreu, d’ERC, batlle de Montblanc.

Per això serà molt revelador l’enunciat de la pregunta que la Crida sotmetrà a consulta telemàtica. El govern de la Crida encara ha d’acordar-lo. Segons fonts consultades, és probable que sigui complex, i que vagi més enllà d’una simple resposta de sí o no. La consulta podria durar dos dies. Per tant, caldrà veure quin marge de decisió dóna la direcció de la Crida a les bases tractant-se d’una qüestió tan determinant per al seu futur. Hi ha molts condicionants organitzatius que pesen. La Crida no té drets electorals i, per tant, tindria una projecció pública més limitada que no la resta de partits independentistes. Tampoc no disposa encara d’una estructura territorial organitzada que li faciliti de fer campanya a pobles i ciutats. I tot això quan la Crida semblava reservar-se com a marca per a les pròximes catalanes, amb més múscul organitzatiu que l’actual.

Tot són vasos comunicants. Perquè el moviment que faci la Crida, al mateix temps, afegirà pressió al PDECat. I aquesta pressió pot facilitar que la direcció de Bonvehí accepti una candidatura de JxCat semblant a la del 21-D o bé pot afegir tensió al partit fins al trencament. Cal tenim en compte que Elsa Artadi, Laura Borràs, Gemma Geis, Albert Batet i Damià Calvet són alhora membres de la direcció de la Crida i del nucli més influent de JxCat i tenen tothora connexió amb Puigdemont. De manera que hi ha tres fronts de batalla oberts, però íntimament connectats, i en tots tres hi ha, al capdamunt, Puigdemont.

entrevista antoni ferrando fabra

Antoni Ferrando: ‘El fabrisme és cosa de tres’

És catedràtic emèrit de la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ara Antoni Ferrando (Benicolet, la Vall d’Albaida, 1947) acaba de publicar Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (PUV), un volum on s’apleguen alguns dels seus treballs, revisats, en homenatge a Pompeu Fabra i a la resta de la tríada que, amb ell, va donar forma i consistència al fabrisme.

Al seu despatx de la Universitat de València, que presideix un retrat de Manuel Sanchis Guarner, tot ordenat i pulcre, Antoni Ferrando s’hi sent còmode. Parla de pressa. Perquè l’entrevista s’ha encabit entre dues reunions i perquè el tema l’apassiona. Tant, de fet, que abans no s’engegi l’enregistradora, ell ja ha començat a enfilar raonaments:

—Hi ha hagut una visió molt monolítica del fabrisme. Avui, però, ja es parla dels tres pares del fabrisme. És un canvi molt important. L’altre dia, a la presentació, hi varen venir els tres directors generals de política lingüística. Sembla que aquest llibre és de les primeres coses que han fet en col·laboració.

Parleu dels ‘tres noms indissolubles’ en la història de la llengua catalana al segle XX: Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner.
—Sí. Indissolubles. El fabrisme transcendeix Catalunya: és una cosa de totes les terres de llengua catalana. Ara ja s’ha assumit que el fabrisme és cosa de tres. Normalment, la insistència en tot el domini lingüístic ve sobretot dels perifèrics. Per raons òbvies. És cert que al nord hi ha sectors molt sensibilitzats, però no és l’actitud majoritària. Al IEC tampoc, eh? Te’n diré una dada: de les sales de la seua seu, amb els noms corresponents (Puig i Cadafalch, Prat de la Riba…), vàrem aconseguir, fa cosa de deu anys, una Sala Alcover. No n’hi ha cap de dedicada a Sanchis Guarner. Ni a Joan Fuster. A cap valencià.

Ja és gros que digueu ‘vàrem aconseguir’: la insistència, sempre…
—…ve de fora. Al llibre també comente, diplomàticament, que, de fet, calgué que hi haguera un conflicte al IEC, als anys cinquanta i seixanta, sobre si calia difondre o no el Diccionari català-valencià-balear, per tal que hi entraren, després de cinquanta anys, un valencià i un mallorquí: Sanchis i Moll. L’any 1962. I calgué que arribara la democràcia (entre cometes, ja ens entenem), perquè un català que sí que es creia els Països Catalans, a qui estime moltíssim, Jordi Carbonell, vinguera, delegat pel IEC, per intentar que hi haguera valencians i mallorquins. Perquè hi havia el problema de l’autoritat normativa: tenim l’autoritat, sí, però com pot ser, si no hi ha valencians ni mallorquins? I hi entràrem Pitarch i jo, i Josep Maria Llompart i Aina Moll. A partir d’aquell moment, la Filològica ja va tenir una estructura més integradora.

I més lligada a la realitat. A què atribuïu aquesta actitud tan totsolista?
—Com que hi ha un decalatge polític entre els uns i els altres, imagine que l’actitud dels catalans és la de ‘ja anireu fent el vostre camí, perquè no podem esperar-nos, necessitem anar avançant en aquest camí de més autonomia, o més autogovern, o independència’. I ara quan proposes coses de Països Catalans hi ha una certa reticència. Molt gran. Molt. Allà.

Tenim una visió massa monolítica de Fabra, pensem que sempre és el mateix i resulta que no

 

Fins i tot en l’àmbit estrictament cultural?
—Sí, sí. Havíem aconseguit tenir força membres de la Filològica. Ara en som menys de la meitat. L’excusa és l’Acadèmia [AVL]. Però si el IEC hagués estat… [gest d’englobar, amb les mans] no s’hauria creat l’Acadèmia. Per què no es va crear res de similar en el cas del basc? Perquè, des del començament, l’Euskaltzaindia és una acadèmia dels set territoris històrics, amb presència obligada de membres dels set territoris, amb seus a tot arreu i amb presidències de tot arreu. Eixe tema, ací, no s’ha cuidat. De fet, al llibre s’explica com Bernhard Schädel, romanista alemany, ja va retraure a començament del segle XX que el IEC no comptara amb cap valencià. I va proposar la persona que hi podia haver estat, Roc Chabàs. Imagineu-vos, un canonge. Ho retrau. Un estranger.

De vegades des de fora es veuen millor les evidències.
—El llibre comença en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana: si s’intentava crear una autoritat lingüística que involucrara totes les terres de llengua catalana, la cosa més normal hauria estat que, així com es va integrar Alcover, també hi haguera hagut un valencià.

En el cas de Pompeu Fabra, que aneu desgranant al llarg del llibre, expliqueu que, resumit, l’objectiu que tenia era proposar un model de llengua que fos acceptable al Principat i compatible amb la resta.
—En ortografia, que és la cosa més vistosa, el vestit, diguem-ne, havia de ser igual: si no hi ha una ortografia unitària, no hi ha percepció unitària de la llengua. I va fer una proposta unitària al 98%. En ortografia i en sintaxi. Les diferències que hi ha són detallets de mínims i que passen en qualsevol llengua. En morfologia, en canvi, és clar, vingui i vinga són incompatibles; parlo i parle; etcètera. Hi havia d’haver una adaptació a la millor tradició literària de València i les Illes Balears, que Fabra sempre va pensar que era continuadora dels usos clàssics.

Hi ha l’exemple de la -r en els infinitius verbals, que en català oriental no es pronuncia i que Pompeu Fabra va establir gràficament bo i pensant en els valencians.
—És que tenim una visió massa monolítica de Fabra, pensem que sempre és el mateix i resulta que no: va començar essent molt de Barcelona, i va anar evolucionant perquè va estar en contacte amb valencians i amb mallorquins. Al començament, per exemple, pensava en alguna solució del tipus ‘que els valencians posen la -r i nosaltres no’… Era una mena de tres cantonalismes. Però en la mesura que va contactar amb Miquel Duran de València, Martínez Ferrando, Josep Giner, i que va venir a fer algunes visites en moments clau, es va adonar de la importància que tenia el valencià dins del domini lingüístic.

En moments clau?
—L’any 1915, perquè hi havia el problema que els sectors dominants ací volien fer una alternativa a la normativa fabrista. Després, l’any 1930, les vespres de les Normes de Castelló. L’any 1935, perquè era un moment de certa plenitud del valencianisme cultural i polític i hi havia la qüestió de la toponímia i volia la màxima convergència. I després, en temps de la guerra, al Congrés d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, on va fer una ponència conjunta amb Carles Salvador. Pensava que València era molt important. Cal remarcar també que Josep Maria de Casacuberta, en representació del IEC, va venir l’any 1968 a la Universitat de València i hi va fer un discurs parlant precisament de l’atenció que Fabra tenia als valencians i la consciència més progressiva sobre la necessitat d’incorporar coses del valencià en la normativa general. Deia que volia incorporar moltes paraules que en un principi havia bandejat.

Oh!
—I més coses. Perquè ho anuncia, però no sé quines formes volia reconèixer. Podria ser el meua, per exemple. En les seues gramàtiques sempre hi ha meva. Però en la pòstuma ja hi posa l’una i l’altra. Si saps que meua és la forma que diuen al Rosselló, a gran part de les Illes Balears, a la major part de la demarcació de Tarragona, a tota la de Lleida i a tot el País Valencià… És la majoritària geogràficament! Per tant, no té sentit optar per meva. I sembla més lògic que hi haguera una reconeixença perquè afecta tots els Països Catalans. En la mesura que Fabra sabia més de la llengua de tot arreu, variava també de posicionament. Pensa que el Diccionari català-valencià-balear dóna molta informació dialectal i, mentre ell vivia, només se’n van publicar els dos primers volums. O l’Atles Lingüístic del Domini Català de Veny. En canvi, hi ha una cosa curiosa: feia vacances al Pirineu, i arreplega una sèrie de paraules d’allà perquè les sentia. Si haguera tingut la mateixa experiència respecte de València o de les Illes Balears, si haguera pogut tenir una vida normal i no s’haguera hagut d’exiliar l’any 39, i Fuster ho diu, hauria fet una normativa més integradora i més global.

Ara totes les pressions que hi ha des de Barcelona, sobretot des de la premsa, avancen cap a la dialectalització del català

 

També dediqueu un apartat a Joan Fuster, al llibre: comenceu marcant la tríada i l’acabeu amb Fuster.
—La tríada són els que elaboren i difonen la norma. Fuster la defensa. També parle de Verdaguer…

Que forma part de l’altra tríada, l’anterior.
—Jacint Verdaguer, Teodor Llorente i Marià Aguiló. Això també és important. A voltes passem amb la idea que no hi havia res, abans. I no: hi hagué un esforç convergent d’una persona que tenia molt clara la unitat de la llengua: Llorente. A casa seua, hi tenia una habitació reservada a Jacint Verdaguer. Verdaguer també tenia la mateixa actitud. I Marià Aguiló, òbviament. Ell va dir a Fabra: ‘No, no pots posar las portas, ha de ser les portes perquè és com s’ha fet sempre, és una cosa comuna, perquè els catalans deien els plurals valencians.’ Que, de fet, no són els plurals valencians, són els plurals pancatalans, per expressar-ho d’alguna manera. Per tant, Aguiló, Verdaguer, Llorente han tingut molta influència.

Expliqueu les diferents opcions a l’hora d’escampar la proposta fabriana: a Catalunya es compta amb la institucionalització; a les Illes Balears, parleu d’una ‘adhesió tel·lúrica’; al País Valencià, de les ‘minories actives’ que sacsegen l’alienació lingüística.
—Sí. La gran sort que tingué Fabra fou que pogué comptar, almenys durant vint anys, amb l’oficialització de la seua norma. Això, ací, no va passar. Justament quan s’hi haguera hagut de comptar, amb Sanchis i amb Moll, fou en temps de Franco: impossible. Què va fer Sanchis, per tant? ‘Hem de ser lleials al valencià, és la nostra llengua…’ Són exhortacions morals. I sempre, sempre, recordant els clàssics: ‘És la llengua d’Ausiàs Marc, de Sant Vicent Ferrer, d’Isabel de Villena…’ Tal com recomanava Fabra: si volem recuperar unes formes dignes, més acostades al català, l’estratègia era recórrer als clàssics. I Sanchis ho va fer. L’Adlert, que al començament era molt catalanista i després va passar a ser anti, se n’adonà, i repetia que l’estratègia de Sanchis era justament catalanitzar-nos per mitjà dels clàssics. No anava mal encaminat [somriu].

I a les Illes?
—La crida a la fidelitat a les nostres tradicions, la nostra cultura, les nostres rondalles… Hi havia una tradició, sobretot a l’església, que tenia molt de pes i s’havia d’aprofitar.

Si Fabra haguera pogut tenir una vida normal i no s'haguera hagut d'exiliar l'any 39, hauria fet una normativa més integradora i més global

 

Si hi havia cap percepció monolítica de Pompeu Fabra i del fabrisme, la desmunteu de cap a peus.
—Fou un personatge extraordinari. I va comprendre que la història ens ha fet diversos. Per tant, hem de partir de la diversitat per a construir la unitat. L’única cosa que encara no he trobat, i això no ho havia dit encara enlloc, és quina va ser la resposta de Fabra a l’aprovació de les Normes de Castelló. I trobe que potser va callar perquè pensava que fer-ho era més diplomàtic…

Per què?
—Perquè les Normes de Castelló no parlen de ‘llengua valenciana’, però tampoc de ‘llengua catalana’. Codifiquen la mateixa normativa però no reconeixen d’on prové. No parlen de l’autoritat, sinó que la deriven cap a futurs treballs fets per valencians… És un pacte, i és clar… Crec que a Fabra no el va acabar de convèncer la formulació. Però tampoc no hi podia estar en contra perquè, de fet, reconeixia allò que ell volia. M’ha cridat molt l’atenció no haver trobat cap reacció seua sobre les Normes de Castelló, sí.

Pompeu Fabra tenia una aspiració de vertebració política dels Països Catalans.
—Sí. Ho té molt clar. I denuncia precisament els atemptats de la constitució republicana contra les relacions de les terres de llengua catalana. També hi ha una citació, de la qual després no n’he aconseguit la referència, d’un discurs que envià al president Francesc Macià on es queixava que l’estatut d’autonomia de Catalunya no preveia aquestes relacions. Cosa que també ha passat ara.

Escriviu: ‘La nostra llengua continua essent víctima d’unes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes.’ Les dues punxes que l’amenacen.
—Sí: intentar que tinga menys drets i que siga una llengua percebuda com a secundària. I l’altra, els cantonalismes: si no hi ha unes polítiques de cohesió, des de les direccions generals de política lingüística, i des dels mitjans de comunicació, estem fent cantonalisme. Ens agrade o no. Fins i tot si es fa en nom de l’independentisme, tot s’ha de dir.

Encara no havíem acabat el segle XX que ja explicitàveu, en un article que ara reproduïu, com la pràctica autonòmica pot afeblir els llaços de relació entre la comunitat lingüística.
—És que quan arribes a Tortosa s’ensenya el català de Barcelona! I allà al costat, al País Valencià, on resulta que parlen igual que a Tortosa, s’ensenya un valencià que és el d’ací.

De l’Horta.
—Abans hi havia una espècie de contínuum. Ara el sistema d’ensenyament i de mitjans de comunicació van fent fronteres. I, per tant, mentalitats autonòmiques. Els mitjans de comunicació potencien els trets de les capitals, i es va creant allò de ‘llengua valenciana / llengua catalana’. És un poc perillós. La situació ideal seria mitjans de comunicació unitaris. No solament amb l’intercanvi, que de fet vol dir intercanviar mentalitats autonòmiques, sinó comunitaris: que s’alternaren els uns amb els altres, que els locutors foren d’un lloc i d’un altre, que els temes foren d’ací i d’allà de manera indistinta… Això és el que crea unitat de llengua. La resta no ho sé. Tinc molts dubtes que amb el mer intercanvi (que tampoc no el volen de cap manera) fóra suficient.

La situació ideal seria mitjans de comunicació unitaris. No solament amb l'intercanvi, que vol dir intercanviar mentalitats autonòmiques, sinó comunitaris

 

De moment, no sembla que vagi per aquí.
—No. Ni d’una manera ni d’una altra. No va de cap manera. Ara què dirien Sanchis Guarner i els altres? Jo crec que dirien això. Sanchis sempre insistia en la seua dèria: un acord policèntric, que vol dir que el fem des de tots els centres, però convergent. Convergent. Ara totes les pressions que hi ha des de Barcelona, sobretot des de la premsa, amb Pla Nualart i la resta, avancen cap a la dialectalització del català. Ara pressionen perquè hi haja les combinacions dels pronoms febles de Barcelona! Si és així, en fi, ja tenim llengua catalana / llengua valenciana.

No es pot aturar, això?
—Ací, l’Acadèmia, en part, ha salvat molts trastos. Però també fa prioritzar les coses particulars. I després invoca la unitat. Diu una cosa però després tendeix a practicar-ne una altra. A la primera gramàtica hi havia cinqué i sisé, a la segona, ja hi ha quint i sext. Si continuem així, no contribuïm a la cohesió de la llengua.

Però vós formeu part de l’AVL.
—Sí. I intente sempre anar en contra d’aquestes coses. Perquè demane que hi haja eixa convergència. Al IEC què faig? Igual des de l’altra banda, recordar que hem de mirar el conjunt. He de defensar la meua llengua amb dues perspectives diferents. Al començament això em creava uns problemes enormes. Però no: el meu partit és aquest: les institucions són instruments en favor d’una cosa, que és la llengua. Uns altres veuen que les institucions van primer i, després, la llengua.

En un dels articles del llibre escriviu: ‘És encara massa aviat per a poder veure si la recent creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià.’
—Sí.

Ja es pot veure?
—Bé, jo puc dir que en la primera renovació autònoma, que és molt limitada, ja es nota que hi ha més pressió convergent. I cal dir que, avui, les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans són normals, amb comissions mixtes de gramàtica, de lèxic… De fet, ací hem aprovat també l’ortografia d’allà. Amb problemes, perquè, és clar, deien ‘és que no ens han tingut en compte’… Que això també…

És cert.
—Sí. Per això dic que la meua tasca és intentar convergir. I hi ha una cosa curiosa: Gabriel Bibiloni, per exemple, ha dit que ha trobat la gramàtica normativa valenciana primera, que va dirigir Pérez Saldanya, més unitària que no la de l’Institut d’Estudis Catalans. Com pot ser que una institució ‘secessionista’ haja fet una normativa més unitària? Per tant, ací, farem tant com podrem, des dels dos costats, i en favor de l’objectiu únic [toca el llibre]: ser fidels a aquests senyors.

Monestir de Montserrat

Els abusos de l’església catalana (i a Montserrat, també)

O fas costat a les víctimes, o fas costat als botxins! No pots fer equilibris amb una cosa tan mesquina com la violència exercida sobre els menors, sobre qualsevol persona. Els abusos són abusos, a Montserrat i al Vaticà, a Madrid i a Barcelona; els perpetri ‘la Manada’ o un frare benedictí. Les agressions sexuals són agressions sexuals, des de la seva mínima expressió fins a la màxima brutalitat, i si busques excuses o exempcions, esdevens còmplice d’una de les aberracions més grans: l’exercici de l’autoritat –de la força que et confereix l’autoritat– per a fer mal físic o psíquic a una persona.

Llançar la sospita sobre la víctima és deplorable. A propòsit de les denúncies sobre un monjo de Montserrat, he llegit i sentit algunes preguntes que resulten tràgiques en la seva simple formulació: i per què ho denuncien ara? Per què han esperat a fer-ho després de tant temps? I jo responc: perquè ho fan quan volen. O quan poden. Qualsevol víctima, pel sol fet de ser-ho, administra el temps del seu greuge i de la seva denúncia. I suposant que fos certa l’estúpida hipòtesi conspiratòria, com també he llegit alguna vegada, i que ho fan ara per desprestigiar el monestir de Montserrat en plena guerra entre els qui defensen la legalitat de l’estat espanyol postfranquista i els qui volem el ple exercici democràtic de decidir d’un poble, això resulta irrellevant. Es van cometre abusos sobre infants, com el monestir mateix ha reconegut, i la nostra única afecció hauria de ser cap a les víctimes, s’hagin fet de grans d’un color ideològic que ens agradi o no.

L’abat de Montserrat ja ha demanat perdó, exclamen també els qui els costa d’assumir que dalt de la muntanya que ‘els angelets serraren’ es van practicar abusos. Que molt temps després d’haver ocultat el pecador –l’únic que de moment es coneix– es demani perdó canvia res? Si els violadors de ‘la Manada’ demanen perdó a les seves víctimes, els perdonarem? Els posarem l’altra galta? Podem acceptar les immundes paraules de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, quan va dir que qualsevol persona té un mal moment, en referència a uns altres abusos executats per capellans del seu bisbat? ‘La canalla no es toca’, ‘Prou corbs amb sotana’, ‘La pederàstia és un crim, l’encobriment també’, deien algunes pancartes en una manifestació a Tarragona en contra d’aquests casos.

I no em sortiu ara amb allò que dins de l’església hi ha bones persones i que fan una feina humanitària esplèndida. Això ja ho sé. Jo mateix he conegut capellans que lluitaven al costat del moviment obrer i dels més desfavorits en èpoques de lluita, i conec monjos de Montserrat que despleguen una activitat digna d’elogi. Però el seu silenci en aquests temes és molt decebedor. La complicitat gremial en aquests temes és devastadora perquè ratifica que ningú no està per damunt dels altres per assenyalar-nos el camí de la moralitat. Sobretot un conjunt de vells, vestits amb parracs sumptuosos, reunits al Vaticà i ordenant com ha de ser la vida de la gent (el sexe, la política…) mentre permeten les pràctiques obscenes dels seus correligionaris.

I és que potser seria hora que anéssim a l’arrel del problema: l’església catòlica en si mateixa. Posar nens, nenes i joves enmig d’homes que viuen en contra de la natura per mor d’unes normes irracionals és un perill. Perquè resulta irracional el celibat, la prohibició del sexe entre persones, aquest desplegament de l’amor en el seu estadi més instintiu. Com irracionals són algunes normes que comparteixen totes les religions: el tracte discriminatori, si no vexatori, cap a les dones; o les prohibicions de segons quins aliments per mandat governamental.

D’una altra banda, hi ha una altra arrel podrida respecte a l’església catòlica, també la catalana, és clar. I és que perdem de vista que és una institució que ha exercit un poder despòtic i criminal al llarg de la història. Un exemple: cremaven dones acusades de bruixeria. Ara mateix, a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida, hi ha una exposició fascinant de l’artista Olga Olivera-Tabeni, ‘Temptativa d’inventaris’, que ha treballat sobre els macabres processos que hi va haver al pla de Lleida. I quan no cremen bruixes, persegueixen artistes, com Abel Azcona, que va escriure la paraula pederàstia amb hòsties consagrades, i fa pocs dies va plantar el jutge que havia admès una demanda contra ell per part d’uns advocats cristians que s’havien sentit ofesos. Expliquem-ho bé: ofesos per una representació simbòlica, allò a què es dedica l’art, però gens ofesos pels fets reals: que unes persones a qui se’ls atorga el poder de consagrar hòsties practiquin la pederàstia. Visca la llibertat de l’art enfront de la foscor hipòcrita de les lleis!

O fas costat a les víctimes, o fas costat als botxins! Jo desitjo amb tots els meus ànims que en el futur no surti mai cap home que ens digui que, de nen, mentre era a l’Escolania de Montserrat, va patir cap mena de vexació. Ni la més mínima. Però el meu desig, benvolguts lectors, no té res a veure amb el prestigi del monestir, ni amb l’estima per la muntanya, que jo també sento. Hi ha un motiu més important: saber que no hi ha hagut ni hi haurà més víctimes innocents en mans de degenerats imbuïts d’una falsa santedat.

ACTUALIZACIÓ:Tallen quatre carrers al trànsit a Sant Feliu de Guíxols per una fuita de gas

ACN Sant Feliu de Guíxols.-La Policia Local de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) ha tallat quatre carrers al trànsit a la zona de l’avinguda Canàries després que a les vuit del vespre s’hagi alertat d’una fuita de gas. Els Bombers, que hi han anat amb dues dotacions, han explicat que un testimoni ha avisat que feia pudor de gas a l’entorn d’una rasa d’una obra. El cos d’emergències ha recomanat que es confinessin els veïns als seus domicilis. Cap a dos quarts i mig de nou s’ha detectat que el problema podria tenir l’origen en una vàlvula de sobrepressió, i s’ha indicat que la pudor de gas remetia. Tècnics de la companyia han inspeccionat la instal·lació per acabar de solucionar la incidència.

(S’ha afegit el final de la incidència)Cap a les nou de la nit, s’ha confirmat que la fuita provenia de la rasa d’obres i la companyia de subministrament l’ha aturat. Posteriorment s’ha restablert el trànsit als quatre carrers, inclosos l’avinguda Canàries i el carrer Pamplona, on se situava la fuita. També s’ha aixecat el confinament dels veïns i els Bombers s’han retirat.

Sánchez i Casado pugnen pel control del 155

TEMA DEL DIA
Ressuscitar.
Una de les institucions més inútils d’Espanya, el senat, ha recuperat un inesperat protagonisme abans de les eleccions espanyoles del 28 d’abril. Aquella enorme butlleta de color salmó, plena de noms desconeguts, a la qual ningú no solia fer cabal, aquesta vegada va molt disputada. El fet de ser la cambra que té la potestat de decidir si s’aplica l’article 155 de la constitució espanyola contra Catalunya ha fet ressuscitar la pugna per controlar-lo entre el PP i el PSOE. De sobte, ha reaparegut en l’agenda electoral, sobretot del PP, que l’ha convertit en un dels principals objectius a conquerir. El PSOE ho fa més sibil·linament, com sempre, i ho maquilla amb l’argument de superar el blocatge jurídic que implica el dret de vet de la cambra. En canvi, Pablo Casado ho fa a pit descobert: ha començat la pre-campanya enarborant la bandera del 155 per encapçalar la disputa que manté amb Ciutadans pel vot espanyolista. I, de passada, intentar taponar una més que probable fuita de vots cap a Vox. La seva promesa estrella és que, si guanya les eleccions, aplicarà automàticament el 155 contra Catalunya.

Aquesta promesa electoral té un problema. A banda que en teoria hauria de venir motivada per alguna decisió ‘inconstitucional’ del govern de la Generalitat –però per a Casado ho són totes–, exigeix la majora absoluta del senat. Una majoria que ara té el PP, però que li perilla a les eleccions del 26 d’abril. La dispersió del vot de dretes entre el PP, Ciutadans i Vox li pot permetre de tenir majoria absoluta del tripartit al congrés però perdre-la al senat. A causa del sistema electoral de la cambra alta espanyola, el partit més votat hi aconsegueix la majoria i, segons les enquestes, el PSOE té possibilitats de ser-ho.

Al senat espanyol, 208 escons dels 266 que hi ha són elegits directament per les urnes, en llistes obertes. D’aquests, avui el PP en té 130. Ara mateix només li fan falta quatre dels vint senadors per designació autonòmica que té per a controlar la cambra. Però les majories poden canviar radicalment. Cada província espanyola –llevat de les Illes Balears, Ceuta i Melilla– escull quatre senadors. I el sistema concedeix al votant la possibilitat d’assenyalar tres candidats a la papereta. Essent llistes obertes, no cal que els aspirants siguin del mateix partit. Però els electors tendeixen a triar noms d’una mateixa formació política. Normalment, d’aquella a què han donat suport al congrés. De manera que el partit amb més vots acaba tenint la majoria dels senadors de la circumscripció. Si el PSOE és el més votat, és molt probable que recuperi la majoria absoluta al senat, ni que després, amb els pactes al congrés, el PP, Cs i Vox sumessin més escons i poguessin fer govern.

Casado fa cada dia una crida al vot útil de dretes per al PP per garantir-se la majoria absoluta a la cambra alta espanyola, perquè sap que no la hi té pas assegurada. Ha descartat de fer llistes conjuntes al senat amb el partit d’Albert Rivera, però sí que intentarà arribar a un pacte no escrit amb Cs i Vox perquè afavoreixin el vot útil al PP al senat, en canvi de garantir-los que aplicarà el 155 contra Catalunya. Fins i tot ha posat nom a la candidatura del PP al senat: ‘Senadors pel 155’. Ni Ciutadans ni Vox no semblen gaire disposats a fer aquest regal a Casado. A més, tampoc no és clar que arribés a funcionar.

Una majoria absoluta del PSOE al senat tampoc no és cap garantia que no s’apliqui el 155, perquè ja ho va fer una vegada i no se’n penedeix. Pedro Sánchez explica en el seu llibre Manual de resistencia que va ser com un ‘bàlsam’ per a la societat catalana, que es va aplicar de manera ‘intel·ligent’ i que va significar el retorn a la normalitat de la política catalana. Oficialment, al PSOE vol aconseguir majoria al senat per evitar el blocatge legislatiu que ha exercit el PP durant els vuit mesos que ha durat el govern de Sánchez, com va passar amb el límit del dèficit, aprovat al congrés i refusat després al senat. Però tenir el botó per a prémer el 155 ho desitgen tant Casado com Sánchez. L’un per a pitjar-lo l’endemà de les eleccions i l’altre com a amenaça permanent si es reprèn el diàleg amb la Generalitat.

MÉS QÜESTIONS
El govern del Botànic vol convertir les mesures del pressupost de Sánchez en decrets llei.
El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha anunciat que en la comissió bilateral Generalitat – estat espanyol que es farà dijous proposarà que les mesures previstes per al País Valencià al pressupost tombat al congrés es puguin recuperar amb decrets llei de l’executiu de Pedro Sánchez abans no acabi la legislatura. Una volta se sàpiga quants decrets llei es podran fer d’aquí a la fi de la legislatura per a pal·liar alguna de les insuficiències que ha comportat la no-aprovació del pressupost espanyol, caldrà ‘readaptar’ el pressupost valencià, ha dit el conseller. Soler ha fet aquest anunci durant la presentació de la nova directora general de l’Agència Tributària Valenciana (ATV). Ha confirmat que a la reunió de dijous hi assistirien la ministra de Política Territorial espanyola, Meritxell Batet, i la secretària d’estat d’Hisenda, Inés María Bardó. A parer del conseller, els comptes de l’estat coincidien amb el programa del Botànic, per la prioritat de les polítiques socials, i això volia dir que moltes partides del pressupost haurien servit per a ‘cofinançar’ polítiques pròpies del govern valencià.

Ciutadans deixa només un dia per a presentar-se a les primàries a la presidència de la Generalitat. Els militants de Ciutadans només han tingut un dia per a presentar-se a les primàries per a elegir la candidatura a la presidència de la Generalitat. La direcció ha aprovat avui un reglament que deixava temps fins a les 20.00 per a la presentació dels candidats. Això sí, no necessitaven recollir avals. És una maniobra per a evitar que ningú pugui qüestionar el lideratge de la llista per la circumscripció de València a Toni Cantó, que ja va anunciar que volia optar a ser el pròxim president de la Generalitat. Tot i axí s’hi han presentat vuit persones. Les primàries exprés de Ciutadans resoldran els dubtes en un màxim de deu dies. Segons el calendari aprovat, demà començarà la campanya que durarà fins el dia 27. Si hi ha més d’un candidat, les votacions es faran entre el primer de març a les 10.00 i el 2 de març a les 10.00.

El Defensor del Poble espanyol pressiona contra la llengua catalana a l’Ajuntament de Maó. El Defensor del Poble espanyol ha fet arribar a l’Ajuntament de Maó un requeriment en què li reclama que aporti una informació demanada unes quantes vegades arran de la recomanació perquè el consistori esmeni el reglament d’usos lingüístics. El Defensor del Poble espanyol considera que aquest reglament vulnera la igualtat dels ciutadans segons la seva llengua habitual. Sobre aquesta normativa, el PP hi va presentar un recurs al Defensor del Poble espanyol, que li va donar la raó. El PP denunciava ‘la prevalença del català per sobre del castellà’ a l’administració local. En diversos escrits, el Defensor del Poble espanyol ha recomanat que el consistori anul·li aquesta suposada desigualtat. La darrera resposta obtinguda de l’Ajuntament no l’ha considerada satisfactòria i ara li ha reclamat més documentació. Com que no n’ha obtingut resposta, li ha fet arribar un requeriment. L’ajuntament sosté que el reglament d’usos lingüístics aprovat és el mateix que el del Consell Insular de Menorca, que el va elaborar. Fa referència a l’estatut de les Illes Balears, que reconeix el català com a llengua pròpia i oficial, juntament amb el castellà.

Salvini torna a l’Alguer per fer campanya. El polèmic ministre d’Interior italià, l’ultradretà Matteo Salvini, ha anat a l’Alguer a fer campanya per a les eleccions regionals de diumenge que ve. En un acte al mercat, ple de gent, el líder de la Lliga ha promès millorar el trànsit de l’aeroport de l’Alguer –’quatre avions no són prou per a volar’, ha dit–; també ha promès millores en matèria de salut, turisme i treball. Davant un públic fidel, ha tornat a parlar d’immigració, per reiterar que Itàlia no acceptarà més immigrants, i ha anunciat que el vaixell d’una ONG alemanya que salva refugiats no serà acceptat en cap port italià. Salvini anava acompanyat de l’hongaresa Michele Pais, la coordinadora de l’Alguer, Giorgia Vaccaro, i el comissionat regional, Eugenio Zofili. Després, ha visitat les instal·lacions dels bombers algueresos. Ací podeu veure’n la intervenció:

Polèmica a Mallorca per un desallotjament violent. Stop Desnonaments ha denunciat públicament que ahir la policia espanyola va actuar violentament durant el desallotjament dels llogaters d’un habitatge al carrer Onofre Jaume de Palma, tot i que estaven al corrent de pagament. L’actuació policíaca ha desfermat molta polèmica. Tres furgons de la policia espanyola s’hi van presentar a les 9.00 per tallar el carrer. A les 12.00, els agents van pujar cap a l’immoble i van actuar molt durament contra els veïns que provaven d’aturar-los. Finalment els ocupants del pis van ser desallotjats. Un dels portaveus de Stop Desnonaments, Joan Segura, ha explicat que és el tercer intent de desallotjament malgrat que ‘ho tenen tot pagat’. La plataforma denunciarà el cas judicialment i demanarà responsabilitats penals.

PEL FORAT DEL PANY
La dimissió d’Elisenda Alamany del grup parlamentari d’En Comú Podem és la culminació del seu allunyament progressiu de les idees dels comuns i un acostament a les independentistes. Actualment encapçala la plataforma Sobiranistes i s’especula sobre la possibilitat que acabi en alguna candidatura d’ERC a les eleccions espanyoles o a les municipals.

LA XIFRA
90.800 hectàrees protegides ja té el Parc Natural de Cabrera. És el primer parc amb mar profunda protegida i l’àrea és important per als cetacis, les tortugues i la tonyina.

TAL DIA COM AVUI
El 19 de febrer de 2016 es va morir l’escriptor, filòsof i semiòleg Italià Umberto Eco. Va escriure gran quantitat d’assaigs sobre filosofia, lingüística i semiòtica, però el seu llibre més conegut és la novel·la El nom de la rosa.