Archives

TITULARS:”Colau i Maragall es disputen l’alcaldia per pocs vots a l’Eixample”, a la portada de l”Ara’

ACN Barcelona.-Titulars diversos als diaris d’aquest dilluns. ‘El País’: “La izquierda desbancaría de la Comunidad de Madrid al PP”. ‘El Periódico’: “Maragall flaqueja i Colau avança”. ‘El Punt Avui’: “Dies d’excepció al Congrés i al Senat pels presos polítics”. ‘La Razón’: “Batalla ajustada entre bloques”. ‘Ara’: “Colau i Maragall es disputen l’alcaldia per pocs vots a l’Eixample”. ‘ABC’: “Nadal siempre vuelve”. ‘El Mundo’: “Josep Borrell: ‘Hay que hacer pedagogía en Europa contra las mentiras del secesionismo'”. I ‘La Vanguardia’: “Barcelona i Madrid es juguen les alcaldies al tram final”.

Lleida torna a ser ‘Medina Larida’ després de la victòria del bàndol moro en la batalla de la Festa de Moros i Cristians

ACN Lleida .-La ciutat de Lleida ha tornat a ser ‘Medina Larida’ després que el bàndol moro hagi vençut aquest diumenge els cristians en la 24a festa de Moros i Cristians. La batalla, que s’ha lliurat al pont Llevadís de la Seu Vella i ha comptat amb la participació d’unes 700 persones, ha estat vistosa, molt dialèctica i “gens sagnant”, tal com han apuntat els dos capitans, Ermengol VI de l’Urgell i Caid Musawa. Un diumenge festiu que ha arrencat amb la desfilada infantil i el concurs de bandes, que ha guanyat Unió Musical de Lleida. A la tarda, ha tingut lloc la desfilada de gala de les sis comparses —tres mores i tres cristianes— des de la Porta del Lleó de la Seu Vella i fins a la Paeria. A dos quarts de deu de la nit, s’ha iniciat la batalla amb diàlegs de l’actor Eduard Muntada i sota la direcció artística de Ramon Caballol, que ha culminat la festa amb la mirada posada en la propera edició, la del 25è aniversari, i la idea de crear un himne propi.

El capità del bàndol moro, Caid Musawa, ha estat interpretat per Pau Cabiscol, de 23 anys. Cabiscol ha explicat que el seu nom en àrab vol dir “igualtat” i ha assegurat que ha passat el que esperaven, guanyar. El capità ha afegit que espera que “tothom se senti integrat” en la nova ‘Larida’. Cabiscol ha explicat que porta dotze anys formant part de la festa. “Una professora que tenia i que era de la meva comparsa em va animar i aquí estic”, ha recordat. Per a Cabiscol, la batalla ha estat molt “vistosa” i “gens sagnant”. El seu contrincant, el cristià Ermengol VI de l’Urgell, interpretat per Ferran Villahoz, ha dit que, malgrat la derrota, s’ho han passat “molt bé” i espera seguir participant de la festa molts anys més. “Hem de seguir batallant”, ha dit, fent broma. Villahoz porta 23 anys formant part de la batalla de Moros i Cristians de Lleida. El diumenge suposa el plat fort d’aquesta festa amb la desfilada infantil al matí i el concurs de bandes de música, que acompanyen les sis comparses. A partir de dos quarts de set de la tarda, les comparses s’han vestit de gala i han desfilat des de la Porta del Lleó de la Seu Vella i fins al centre de la ciutat. Ahir dissabte tenien lloc les Ambaixades a la Plaça Paeria, on les comparses estableixen una discussió sense acord, enguany escrita per l’advocada i escriptora Alexandra Cuadrat, que els va emplaçar a la lluita el diumenge a la nit, al Pont Llevadís de la Seu Vella. Una festa participativaEl president de l’Associació de Moros i Cristians, Josep Lluís Gázquez, ha explicat que la festa és “integradora i transversal i hi té cabuda tothom”, i ha afegit que entre d’altres coses, el seu objectiu és “passar-s’ho bé”. En relació al fet que la festa la guanya un bàndol diferent cada any, Gázquez ha explicat que intenten relatar uns fets històrics “no lineals” i ha afegit que les batalles de l’Edat Mitjana eren més aviat “entre els mateixos senyors feudals o entre els reis de Taifes, i no tant entre moros i cristians”.L’any vinent, la festa complirà 25 anys i per aquest motiu des de l’associació han obert un concurs per a aconseguir l’himne de la Festa de Moros i Cristians. “Hem obert un concurs encarat a compositors que puguin compondre l’himne de la nostra festa”, ha dit Gázquez, que ha puntualitzat que està obert a músics d’arreu. La festa de Moros i Cristians de Lleida ha comptat enguany amb la visita de Pepa Prats, presidenta de la Unió Nacional d’Entitats Festeres (UNDEF), que no coneixia de primera mà la celebració lleidatana, però sí a l’associació, que és l’única entitat catalana que forma part d’aquesta organització. Prats ha elogiat la festa i el marc on se situa, especialment la Seu Vella i el palau de la Paeria.

AMPLIACIÓ:Tarraco Viva tanca amb una recreació que simula unes eleccions romanes

ACN Tarragona.-El festival Tarraco Viva ha tancat aquest diumenge la 21a edició amb la recreació de la ‘Comitia’ davant de gairebé unes 500 persones al Recinte Firal del Palau de Congressos de Tarragona. El públic ha contemplat com eren les eleccions en temps dels romans i ha copsat que els candidats es presentaven individualment i sense una ideologia política. En la cloenda han participat una seixantena de figurants i membres d’entitats. Durant les dues setmanes de certamen, s’han programat més de 400 actes que han reivindicat el paper de les ciutats en l’antiguitat. Els organitzadors ja han avançat que el treball i l’alimentació seran la temàtica central de l’edició de l’any vinent

El director del festival romà, Magí Seritjol, amb les seves explicacions ha conduït la recreació històrica sobre com es desenvolupaven uns comicis en temps dels romans. Ha detallat aspectes com qui podia concórrer a les eleccions i com es feia la campanya electoral o bé les votacions. Segons el director, encara existeixen moltes similituds amb els comicis actuals, com és el fet que llavors també hi havia ‘lobbys’ de pressió. Ara bé, entre les diferències, ha precisat que els candidats no responien a cap partit ni ideologia. “No prometien res, sinó que senzillament deien que eren dignes de la cosa pública, era una qüestió de prestigi”, ha subratllat.Durant els quinze dies de festival, s’han celebrat debats, conferències, recreacions, tallers familiars i gastronòmics i visites guiades, entre d’altres. En total, 427 actes en els quals han participat prop d’un miler de persones de la ciutat. De fet, Seritjol ha destacat que Tarragona és l’única ciutat d’Europa que compta amb vuit grups de reconstrucció històrica i que això converteix Tarraco Viva en un certamen de referència europea. “Som pioners en una manera de divulgar la història en viu i amb bons materials didàctics”, ha expressat. En aquest sentit, ha remarcat que estan teixint aliances per crear una xarxa europea de festivals romans amb el certamen francès Arelate i la fira alemanya de museus del parc arqueològic de Xanten.Una altra de les línies de treball amb les quals el festival continuarà serà el foment dels grups de recreació entre els estudiants d’ESO i Batxillerat. En aquesta edició, s’han doblat les activitats dirigides aquest col·lectiu. “Busquem pedrera, gent que s’enganxi a la divulgació de la història de la nostra ciutat”, ha dit Seritjol. A banda, gairebé 3.100 nens i nenes vinguts d’arreu han participat de les activitats escolars programades al Recinte Firal. Per tot plegat, l’organització ha fet un balanç molt positiu i només ha assenyalat que la pluja va obligar a suspendre algunes de les activitats previstes del divendres del primer cap de setmana.El treball i l’alimentació, protagonistes de l’edició de l’any vinentEn la cloenda del festival també s’ha donat a conèixer la temàtica de la 22a edició de Tarraco Viva, que girarà entorn del treball i l’alimentació en temps dels romans. L’organització encara no ha dissenyat la programació, però ha avançat que el fil argumental mostrarà com es guanyaven la vida els romans i com produïen i distribuïen els aliments. Segons Seritjol, és important saber que en aquella època qui controlava el preu dels aliments, controlava l’economia.

Irene Lozano

La carta del ‘Foro de Profesores’

Tres anys abans de la creació d’España Global, l’aparell de propaganda exterior del ministre Borrell, el diari El País m’havia associat a un suposat lobby independentista als Estats Units. El periodista que va cuinar la notícia sabia perfectament que no n’hi havia cap, de lobby, però saber-ho no li va pas impedir d’identificar-me com a membre actiu de la conxorxa, juntament amb uns altres professors catalans que ni estàvem organitzats ni ens comunicàvem entre nosaltres. Sense entrar en consideracions sobre les activitats d’altri, de mi puc dir que no he provat mai d’influir en cap instància de govern, que és allò que per definició fan els grups de pressió, els quals, diguem-ho de passada, solen disposar d’importants recursos per a decantar les voluntats dels servidors públics.

L’endemà de la publicació de l’article ja rebia el primer correu electrònic ofensiu. Cal suposar que aquesta reacció primària era prevista, si no era ja l’objectiu cercat. La intenció del diari no podia ser cap més que fer creïble amb noms i cognoms la faula d’una xarxa d’acció exterior catalana a l’ombra, un equip d’influencers al servei d’una estratègia política. Llegit amb perspectiva i del revers, aquell insòlit article es pot entendre com el tret de sortida cap al desplegament de la unitat de propaganda comandada per Irene Lozano. Sense causa de força major, em resulta incomprensible que l’articulista, que em coneixia de temps enrere, considerés que advertir del perill que representa per a l’estat la meva posició acadèmica tingués gens d’interès.

En quaranta anys de residir als Estats Units, trenta-tres dels quals dedicats a la docència, puc assegurar que no he tingut mai cap més vinculació amb el govern de Catalunya que el brevíssim episodi de l’Observatori Català, un conveni entre Stanford i el Patronat Catalunya Món, avui Diplocat, que jo mateix vaig rescindir dos anys després de posar-lo en funcionament. Val la pena de recordar que el patronat no era pas una entitat governamental, sinó un consorci amb participació de la Generalitat, entre més institucions.

Reminiscències a banda, l’article d’El País feia alarmisme amb la possibilitat que un grapat de catalans acadèmicament ben situats poguéssim emprar la càtedra per impulsar versions heterodoxes d’allò que passa a l’estat. Però, a part d’exposar un cop més la secular persecució de l’heterodòxia, l’article era un exemple de l’arrogància amb què la intelligentsia espanyola s’arroga el dret de fiscalitzar les universitats estrangeres mentre repel·leix qualsevol retret que vingui de fora, amb el subterfugi de l’afer intern. Això ja ho feia Ortega y Gasset en plena guerra civil espanyola, però ara la prepotència és proporcional a la facilitat amb què es pot pressionar a distància, sense necessitat de trucar a la porta d’una institució amb la pretensió de dictar-li l’agenda;  sense exposar-se, doncs, que amablement et responguin que t’has equivocat d’àmbit i de país.

Però si la infatuació d’erigir-se en àrbitre de l’activitat acadèmica global fa poc la protagonitzava gent vinculada als partits i a les seus diplomàtiques, o en alguns casos la premsa, és a dir, gent amb un nul concepte de l’autonomia universitària, la insolència ateny un nivell insospitat quan la palesa un cos acadèmic. És el cas de la carta enviada per un anomenat ‘Foro de Profesores’ a la Unió d’Estudiants d’Oxford en protesta per la invitació del president Puigdemont. Els cent signants, gairebé tots professors d’universitats espanyoles, es queixen del suposat biaix d’aquesta associació d’estudiants pel fet de convidar Puigdemont a explicar-los què hi fa a l’exili, com l’estat li ha impedit d’ocupar el càrrec que li atorgaren les urnes, i per què la judicatura espanyola fa mans i mànigues per impedir-li d’obtenir acta d’eurodiputat, entre més curiositats que refermen la percepció com més va més certa que Spain efectivament is different.

Puix que l’estat ha aconseguit d’avortar més compareixences del president, aquest grup de pressió, que ja va interferir a la Universitat Iberoamericana, a Cambridge, a Groninga i a més indrets, ara ha cregut adient d’irrompre en un fòrum d’una universitat de llarga tradició liberal. Al nacionalisme espanyol, cal reconèixer-li originalitat, car, per si de cas fracassa en l’intent d’anul·lar l’acte, ofereix com a segona opció i com la cosa més raonable del món d’enviar-hi ‘experts’, a triar entre un mostrari. Dit en altres paraules, els membres del ‘Foro de Profesores’ s’autoconviden a rebatre el convidat d’honor, definint-lo amb escrupolosa objectivitat com a pròfug de la justícia, sense tenir en compte que Puigdemont ha estat jutjat i posat en llibertat per un tribunal independent a Alemanya. Seria injust de passar per alt, però, la finesa democràtica amb què els signants admeten al final de la carta, de passada, que, malgrat totes les raons adduïdes per silenciar-lo, el president conserva el dret de llibertat d’expressió ‘mentre duri el judici’.

Les activitats d’aquest fòrum en revelen el caràcter de policia ideològica. Però si ells creuen que actuant com a grup de pressió podran emboçar el president Puigdemont i expulsar-lo dels espais universitaris, els planyo per tanta feina malaguanyada. Al contrari, hi serà més present com més l’estat s’esforci a barrar-li-hi l’accés. Puigdemont és, en bona mesura, una creació de l’estat. La persecució l’ha fet créixer, encomanant-li una missió que ell no hauria imaginat mai ni segurament tampoc desitjat.

D’aquests professors del ‘Foro’, què se’n pot dir, més enllà de constatar-ne la pèssima condició moral i poca intel·ligència democràtica? D’antuvi, que deshonoren la seva professió i en degraden la deontologia, car el privilegi d’apel·lar a la llibertat acadèmica pressuposa l’obligació de no vulnerar-la. Dit en unes altres paraules: la pretensió de ser escoltat implica el deure d’escoltar. Algú s’imagina una corporació de professors catalans creada per a protestar urbi et orbi contra els parlaments del cap o els ministres de l’estat? Amb raó pensaríem que s’havien begut l’enteniment. I no pas perquè els dignataris espanyols mereixin més respecte que un president de la Generalitat, sinó perquè, fora de la fantasia d’El País, resulta inconcebible que un lobby de professors catalans menystingui tant la llibertat acadèmica que pretengui infringir-la quan algú li esguerra el relat. Sols un ultra amb tinença de càtedra pot esgrimir el seu privilegi per a comminar els organitzadors d’una conferència a redissenyar-la, com fa Marchena amb les defenses dels presos quan l’estat podria ser posat en evidència: ‘Faci una altra pregunta.’    

cambra de comerç

‘First we take Manhattan, then we take Berlin…’

El gran poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va compondre una magnífica cançó (anomenada ‘First We Take Manhattan’) a la qual em permeto de manllevar el vers principal com a títol suggeridor d’aquest article: ‘Primer prendrem Manhattan, després prendrem Berlín…’

Ve a tomb tot plegat perquè durant aquests últims deu dies o dotze no es parla de cap altra cosa que la victòria –inesperada per aclaparadora– de la candidatura Eines de País a la Cambra de Comerç de Barcelona, que, com tothom ja sap, va gaudir del suport de l’ANC, el Cercle Català de Negocis, l’Associació Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat. En unes altres paraules, la millor representació de l’independentisme en el món social, econòmic i empresarial.

Que l’independentisme hagi aterrat amb majoria absoluta a la institució més representativa, important i influent de Catalunya entre els empresaris és un fet transcendental. Només cal constatar la barreja d’estupor, desolació, sentit tràgic i indignació de l’establishment per comprendre l’abast de la fita aconseguida. Per primera vegada a la història, la majoria de l’empresariat català (essencialment independentista) ha aconseguit democràticament d’apoderar-se de la Cambra i amb el dret de gestionar-la d’acord amb els seus principis programàtics. I, n’estic segur, això farà. Amb l’enorme responsabilitat, també, de garantir que una estructura d’estat com aquesta mantingui i millori, de Catalunya estant i en benefici del país i de tota la ciutadania, el pes i prestigi que avui gaudeix en vista de les grans estructures empresarials i polítiques de tot el món.

Però no és la meva intenció de parlar ara de què farà Eines de País a la Cambra o de la manera com afrontarà les setmanes i mesos vinents. Els seus portaveus –i el president o presidenta– ho faran ben aviat.

A mi m’interessa de destacar les dues grans lliçons que, a parer meu, es desprenen d’aquesta fita històrica.

La primera és que la unitat ho guanya tot. Quan els reptes –els grans desafiaments– s’aborden amb la generositat que exigeix la unitat, les possibilitats de reeixir creixen exponencialment.

Ningú no dubta que els grans èxits de les manifestacions de l’11 de setembre de l’ANC o del referèndum de l’1-O radiquen fonamentalment en la unitat. En la disponibilitat generosa de tothom de posar tot allò que sabem i podem al servei d’una finalitat comuna, sense preguntar-nos ni exigir-nos cap més protagonisme ni cap més fidelitat que l’objectiu comú. Entendre, en definitiva, que no es tracta mai d’una batalla individual, sinó col·lectiva i de país.

Això ha fet, ni més ni menys, la candidatura Eines de País. Cap dels membres no ha sabut –ni ha volgut saber– les afinitats polítiques dels altres candidats ni qui havien votat aquestes últimes eleccions ni qui votarien a les vinents (no ens calia). Encara més, ni tan sols vam voler saber qui seria, finalment, la presidenta o president en cas de guanyar o de ser decisius a l’hora del nomenament. Més generositat, impossible.

Sí que se sabia que hi havia l’oportunitat única i històrica de conquerir una estructura d’estat al servei del país. I amb aquest objectiu transcendental tothom s’ha dedicat, en cos i ànima i amb tota la generositat del món, a capgirar la realitat envellida i endogàmica de l’establishment per aconseguir d’albirar un futur nou i engrescador mitjançant la Cambra i que la República Catalana pugui esdevenir un dels països més pròspers i socialment més avançats del món.

Aquest és el camí. La unitat generosa per als grans desafiaments. Les discrepàncies, només per a les petiteses (importants, o no) del dia a dia.

És amb la unitat que l’adversari no troba manera de fer front al nostre objectiu. És la nostra manera particular (probablement l’única, atès el capteniment de l’estat espanyol de negar-nos el dret d’autodeterminació) de demostrar-los una vegada i una altra, a ells i a tot el món, que l’independentisme representa la immensa majoria de la ciutadania catalana. No ho oblidem.

L’altra gran lliçó és la descoberta ‘màgica’ –que molta gent ha fet amb motiu d’aquestes eleccions camerals– que és possible de conquerir veritables estructures d’estat.

Que si ens ho proposem de debò podem conquerir, de manera pacífica i democràtica, una rere l’altra, les institucions i corporacions més importants del país. Les públiques i les privades. Dels ajuntaments fins als col·legis professionals. Dels col·legis fins a les associacions o clubs esportius, dels clubs fins als gremis professionals o els sindicats. En definitiva, ens podem estendre com una immensa taca d’oli la unitat que nosaltres volem i que la partitocràcia ens nega. Aquesta sí que és una manera d’avançar. La manera de ‘controlar’ el país i el territori. La manera de poder fer efectiva la República. Tal com deia el nostre Raimon en un dels seus magnífics poemes (esdevenguda cançó) i que també em permeto de manllevar: ‘En som molts més dels que ells volen i diuen.’

I perquè som tants i tants, podem sacsejar la societat de dalt a baix i assolir les fites que ens proposem. La Cambra ha estat el primer pas. Hem pres Manhattan. Hem de conquerir Berlín.

Antoni Noguera

Antoni Noguera: ‘Jo era federalista però els atacs d’Espanya fan que vulgui l’autodeterminació’

La primera cosa que va fer Antoni Noguera (Més per Mallorca) quan va estrenar la batllia va ser retirar el quadre del rei espanyol del despatx i canviar-lo per un retrat d’Emili Darder, el darrer batlle republicà de Palma, assassinat pels franquistes el 1937 al castell de Bellver. Després de dos anys de mandat –els dos primers van ser per a José Hila, del PSOE–, repassa les dificultats que s’ha trobat al capdavant de l’ajuntament més representatiu de les Illes amb querelles incloses de grups empresarials contraris a les seves polítiques i explica els desafiaments de futur de la ciutat. Es defineix com a fill del boom turístic, de mare andalusa i pare porrerenc, i argumenta com el centralisme dels diferents governs espanyols ha fet que deixi de creure en l’opció federal i l’han convençut que el camí és més autogovern i l’autodeterminació. Noguera també es mostra crític amb el suport del PSOE al 155, però avança que tornaran a cercar un pacte amb el PSIB després de les eleccions: ‘Hem de separar una qüestió de l’altra’, diu.

Què significa per a vós la figura d’Emili Darder?
—És un referent polític. Una persona superdotada. Metge a divuit anys. Va plantejar un model de ciutat basat en la república i la igualtat d’oportunitats en què l’educació, la cultura i la sanitat eren els pilars fonamentals. Crec que avui encara és vigent aquest pensament polític per a la nostra ciutat.

I assassinat pel franquisme.
—Sí. Va ser quan la democràcia es va veure violada pel feixisme. Va ser una de les etapes més tristes d’aquesta ciutat: com un gran batlle de la nostra ciutat és mort assassinat pel franquisme.

El feixisme ha tornat sense complexos amb Vox o és que mai no se n’havia anat?
—Hi ha opcions polítiques que volen tornar quaranta anys enrere. Hem sentit declaracions de dirigents de Vox dient que la figura militar de Franco era bona. Nosaltres entenem que la democràcia té tres pilars fonamentals: la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i el dret d’informació. Nosaltres lluitarem aferrissadament perquè a la nostra ciutat l’extrema dreta no fracturi aquests tres pilars. N’hi ha que volen tornar quaranta anys enrere quan nosaltres proposem la ciutat dels quinze anys vinents o vint.

Al despatx vau substituir el quadre del rei espanyol pel d’Emili Darder?
—Cadascú personalitza el despatx de batlle com vol. Ara mateix som aquí al despatx i hi veig tres quadres. Un és un reconeixement del GOB [Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa] que ens va concedir el premi Alzina per la regulació del lloguer turístic. Al mig n’hi ha un d’Unicef, que ens va reconèixer com a ciutat que cuida la infància i al costat hi ha el d’Emili Darder, un referent polític.

Durant el mandat heu tingut cap relació amb la monarquia espanyola en les seves visites d’estiu?
—Bàsicament, com a representant de la ciutat ens hem reunit dues vegades a l’estiu i hem comentat l’actualitat de les Illes Balears i de l’estat espanyol. Ell del seu punt de vista i jo del meu.

Republicà i independentista. Deveu ser molt molest per a alguns sectors de la ciutat.
—L’estat espanyol, després de la transició, tenia una oportunitat de convertir-se en un estat plurinacional i plurilingüístic, però aquesta transició es va resoldre malament perquè hi ha hagut governs molt recentralitzadors que van contra la diversitat lingüística, cultural i econòmica. La meva mare és de Jaèn i el meu pare és de Porreres. Som fill del boom turístic i la meva vocació sempre havia estat federalista. Però després dels atacs continuats cap a les Illes i la perifèria és quan et planteges que has de tenir quotes importants d’autogovern i d’autodeterminació.

Per tant, sou dels qui heu arribat a la conclusió que l’estat espanyol és irreformable?
—Jo diria que aquesta ha estat una etapa complexa, difícil i de manca de diàleg. El cas de Catalunya n’és un exemple. Veure que avui dia hi ha gent a la presó per haver defensat unes idees democràtiques no deixa gaire esperança quant al model d’estat. Hi ha hagut un canvi d’actitud, però no de contingut. Per començar una normalitat negociadora s’han de treure els presos de la presó perquè és totalment injust.

D’ençà del procés independentista hi ha hagut un augment d’agressions feixistes a la ciutat? Tenen impunitat?
—A Palma les agressions són una qüestió anecdòtica. No n’hi ha de manera regular ni són un afer del dia a dia. No tenim aquest problema vinculat a la violència feixista.

Heu pogut treballar amb plena llibertat?
—Crec que he estat un batlle valent i decidit. Tenim un full de ruta que vol convertir Palma en una ciutat moderna i europea. Més eficient, més verda, més creativa i especialment més justa. Quan tu defenses aquest interès general sempre trobes lobbys que volen coaccionar aquesta vocació amb la por i la querella continuada.

Teniu la sensació de ser un batlle d’un estat plenament democràtic?
—Hi ha pilars que trontollen, com el de la llibertat d’expressió. Som en un estat democràtic amb fissures. Si es fan estructurals, perdrem aquests pilars democràtics.

Com explicaríeu, per exemple, al batlle de Berlín què passa a Palma?
—Devem tenir problemàtiques comunes. Li diria que Palma treballa per convertir-se en una ciutat moderna i europea. Som una ciutat físicament preciosa, però tenim tres grans desafiaments: la mobilitat sostenible, l’accés a l’habitatge i la diversificació econòmica.

Teniu cap ciutat referent?
—Em quedaria amb Copenhaguen.

Quants alemanys viuen a Palma?
—Tenim dades de quinze mil residents alemanys a les Illes. A Palma poden ser devers deu mil.

Ada Colau ha demanat el vot per al candidat de Podem a Palma, Alberto Jarabo. És el vostre gran rival en la bossa de votants de l’esquerra a la ciutat?
—Podem no és un rival, és un aliat. Nosaltres ja no encarem les eleccions en clau bipartidista, PP-PSOE. Contraposem el bloc d’esquerra i el bloc de dreta. Jarabo és un competidor. Jo vaig més enllà i faig feina perquè guanyi el bloc d’esquerra. I és normal que Ada Colau li doni suport perquè té un vincle molt clar amb Podem. Jo he rebut el suport de na Janet Sanz i de n’Albano Dante Fachin. Es tracta de ser més i estic segur que amb n’Alberto Jarabo conformarem aquest govern transformador.

Parleu de bloc d’esquerra. Considereu el PSOE un partit de l’esquerra?
—És evident que nosaltres fa quatre anys que hi governam. Les seves polítiques especialment en l’àmbit estatal són més tímides. Nosaltres som un govern amb tres actors i hem d’aprendre a conviure amb la diversitat i créixer junts. Aquest és un dels grans problemes dels governs de l’esquerra a les Balears en el període democràtic. No hem de lluitar per la distribució dels vots entre l’esquerra. Hem de fer que cada vegada hi hagi més persones que optin per les nostres opcions.

Pactar amb el PSOE, que ha defensat el 155, no us crea cap problema de consciència?
—Hem de separar una qüestió de l’altra. Nosaltres governam municipis i miram per l’interès general. Entenem que el govern i el bloc d’esquerra és importantíssim per al projecte de ciutat. Jo puc fer crítiques al govern del PSOE de l’estat referides a aquesta qüestió, però també tinc una responsabilitat social envers la ciutat i estic content del pacte que hem fet.

Als darrers comicis vau fer un gran resultat amb 23.000 vots, a només cinc mil del PSOE i tercera força. Es pot superar aquest sostre?
—Treballam per a això i per aconseguir la confiança de tots els ciutadans que viuen a Palma. Veurem què decideixen. Crec que fem una campanya intensa, positiva, amb idees i amb un gran projecte de ciutat.

Per a la vostra formació política, què és més difícil de penetrar, a barris perifèrics com Son Gotleu o Son Roca o bé a la part noble de la ciutat?
—Al centre de la ciutat, al barri de l’ajuntament, vàrem guanyar les eleccions fa quatre anys. Tenim més dificultats per a arribar a barris més despolititzats i més vulnerables.

Viure plenament en català a Palma és possible?
—Sí. És veritat que hi ha algunes excepcions però jo desenvolup el meu dia a dia en català sense problema. Vull destacar especialment la feina que fa l’escola, que és un element d’integració fonamental. De cada vegada hi ha més persones que coneixen la nostra llengua. I hi ha els fills de les persones que han vingut a viure aquí que ja parlen català.

Palma és dels seus ciutadans?
—Palma és dels seus ciutadans perquè hi ha hagut un govern que lluita perquè això sigui possible. Hem estat la primera ciutat del món que ha regulat el lloguer turístic, prohibint-lo a plurifamiliars. Som la primera ciutat d’Espanya que ha impedit que qualsevol edifici residencial es pugui convertir en un hotel. I desenvolupam projectes tan importants com és que Palma pugui tenir el primer bosc urbà, concretament a l’antic canòdrom. Un dels meus desafiaments era d’aconseguir que el sentiment i el vincle del ciutadà cap a l’ajuntament s’enfortís. I crec que a poc a poc ho anem aconseguint.

Qui forma Fevitur, que és qui us ha posat la querella per la regulació del lloguer turístic?
—És el típic lobby que prova de suplantar la sobirania municipal mitjançant querelles, por i afers judicials amb denúncies falses. És una anomalia democràtica, que a ells els surt gratuït i que a nosaltres ens fa perdre molt de temps i diners.

Com es fa front a aquests grans grups de pressió econòmics i empresarials? N’hi ha prou amb el registre que voleu impulsar?
—A aquesta gent allò que li fa més mal és que hi hagi un batlle valent, decidit i que no tingui complexos a l’hora de fer front a l’interès general. Aquest n’és l’antídot, encara que després hi hagi conseqüències judicials.

Com podreu regular el preu del lloguer si no hi teniu competència?
—Demanam una modificació de la llei d’arrendaments urbans per tal que els ajuntaments tinguin eines per a poder fer front als nostres desafiaments. I l’habitatge n’és un. Explorarem la via jurídica amb la llei de l’habitatge de les Illes Balears perquè es pugui modificar i que els ajuntaments hi puguin legislar. És l’única manera de poder resoldre-ho.

Per què us ha criticat tant una candidatura sobiranista i rupturista com és Crida per Palma, en matèria social? Us pot restar vots?
—Els votants no són de ningú, es guanyen dia a dia. Qui es pensi que té un banc de vots estable s’equivoca. No entraré a valorar comentaris que s’hagin pogut fer perquè no els conec en profunditat. Nosaltres hem estat un govern de la gent. Hem obert l’oficina antidesnonaments, que ha ajudat a més de 1.800 famílies. També hem estat un govern ecologista. Hem salvat el Molinar Port Petit, hem fet caducar les llicències de Ses Fontanelles i hem salvat més de setanta hectàrees de pulmó verd de Son Gual i Can Tàpera. I també hem projectat la ciutat per als quinze o vint anys vinents, amb la cultura al centre de la nostra política i amb un projecte espectacular com és la reforma de l’antiga presó en un gran centre cultural. A partir d’aquí, que les eleccions vagin bé a tothom, però nosaltres fem el nostre camí.

Palma és desbordada pel turisme?
—Quan vam entrar a governar era una ciutat poc planificada i amb una sensació de saturació i col·lapse. Ara mateix nosaltres som en aquesta fase planificadora amb mesures com ara el lloguer turístic o els establiments hotelers. El pas següent és regular els creuers amb un màxim de tres al dia i un màxim de deu mil persones. Crec que hem estat un govern innovador en matèria turística. Nosaltres no volem que la ciutat s’adapti al turisme. Volem que el turisme s’adapti a la ciutat. Volem que Palma sigui una ciutat d’èxit i no que mori d’èxit.

La proposta principal i més potent del vostre programa?
—Un tram bus. Un transport elèctric d’alta capacitat que pugui connectar el centre de la ciutat amb l’aeroport i la platja de Palma. Som una ciutat amb una dependència important del cotxe i la legislatura que ve volem fer una revolució verda amb la mobilitat sostenible com a pilar principal.

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

Quin és el vostre defecte principal?
—A vegades tinc mal caràcter.

Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—L’omnipresència.

Quantes hores al dia dormiu?
—Sis.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Pol i Agnès.

Quin és el vostre artista preferit?
—Antònia Font.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Robin Hood.

Quin personatge històric valoreu més?
—Emili Darder.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
París era una festa, de Hemingway.

Quin és el vostre lema?
—És un lema del moviment escolta. N’hi ha dos: ‘Sempre a punt’ i ‘Tant com puc’.

Quines feines heu fet fora de la política?
—Treballava d’educador en els serveis socials de l’Ajuntament de Palma.

L’escola on porteu els fills (o els portaríeu si en tinguéssiu) és pública o privada?
—Seria l’escola de barri, especialment pública, sí.

Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—No tinc fills. Amb la meva mare hi parl en castellà i amb el meu pare en català.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa bastant de temps.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Un dia em van enregistrar al carrer i jo parafrasejava en Rubianes. Al final tot es va acabar convertint en una gran mentida.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Tinc en molt bona consideració n’Aina Calvo, en democràcia.

La cosa que ha fet més bé l’actual batlle?
—L’oficina antidesnonaments i el bosc urbà

La que ha fet més malament?
—M’hauria d’haver ocupat més de l’agilitat de l’ajuntament. La burocràcia de vegades ens supera.

Quant cobrareu si sou batlle? I si sou regidor?
—Em qued per a jo 2.500 euros. De regidor seria un poquet menys, 2.300 o 2.400.

A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—N’hi ha moltes que m’interessen. Madrid sempre m’ha agradat molt. Especialment alguns barris com Lavapiés. Possiblement Madrid.

Qui us ha fet políticament?
—La meva inquietud política va néixer a l’associacionisme del moviment escolta i guiatge de Mallorca.

Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—La meva feina només la puc fer jo. [Riu.]

Qui creieu que la faria pitjor?
—Qualsevol batlle de dretes és totalment l’antítesi de la feina que jo faig actualment.

La crisi climàtica, no el canvi

El diari The Guardian ha decidit aquesta setmana de deixar de fer servir l’expressió ‘canvi climàtic’ i canviar-la per ‘crisi climàtica’, que sens dubte reflecteix molt millor la situació real. L’expressió ‘canvi climàtic’ té un sentit analític, de pura observació, mentre que ‘crisi climàtica’ en remarca la urgència i conté en si mateix una crida a l’acció. Una crida, a parer meu, plenament justificada pels esdeveniments actuals.

Fa deu dies els habitants de l’illa de Masig i més illes de l’estret de Torres, entre Austràlia i Papua Nova Guinea, varen denunciar davant l’ONU el govern australià per haver permès la crisi climàtica. És una denúncia que ara mateix ningú no sap on pot acabar, però que vincula directament la responsabilitat del govern amb la destrucció d’un hàbitat humà que ben aviat, si les coses no canvien, caldrà abandonar. A l’estret de Torres hi ha unes dues-centes illes, en vint de les quals viuen quatre mil persones; són illes habitades des de temps immemorial. Els indígenes de les illes Torres són reconeguts, amb els aborígens australians, com els primers habitants del continent.

Unes quantes illes, entre les quals la de Masig, especialment important perquè és al centre de la trama geogràfica que ha fet possibles les cultures de l’estret, perillen de desaparèixer. El nivell de l’aigua ja hi ha pujat tant que cal prendre mesures immediates per impedir que la terra hi desaparega. I no ha estat cosa de fa quatre dies. El 2014 el govern australià va prometre que hi instal·laria defenses contra l’augment del nivell de l’aigua. Les hi instal·là el 2017 però el nivell de l’aigua continua pujant i ara mateix centenars d’habitants de sis de les illes són a punt de ser evacuats, finalment, al continent.

Deixaran enrere la terra dels seus avantpassats i tot allò que significa per a la seua cultura. I això els ha duts, amb el suport d’organitzacions de tot el món, a denunciar el govern australià. Argumenten que els drets humans hi han estat violats, en la mesura que el govern australià no ha complert els objectius de reducció d’emissions i ha continuat aprovant projectes polèmics de mineria a cel obert. Afirmen que Austràlia té l’obligació de complir l’acord de París i que, no fent-ho, ha contribuït a destruir-hi no solament la terra, sinó també la cultura, la història i la manera de viure, la trama social. Si els pobles indígenes no poden disposar de la seua terra ancestral, no poden continuar vivint com han viscut durant centenars d’anys, argumenten. I, seguint el contingut del Pacte sobre els Drets Polítics i Civils de les Nacions Unides, diuen que el govern d’Austràlia té l’obligació de protegir la seua cultura i el seu dret de família i de vida.

Això que passa a les illes de l’estret de Torres pot ser vist per alguns com una pura anècdota o com una curiositat remota. Però la reacció dels seus pobladors podria ser la punta de llança jurídica d’un moviment que reclamàs accions immediates contra la crisi climàtica que a Europea, particularment, es va estenent molt de pressa. I amb raó.

Cal saludar la declaració d’emergència climàtica feta pel govern català la setmana passada, seguint els passos d’Escòcia, Gal·les i el Regne Unit. Els governs valencià, balear i –sobretot, pel fet de ser un estat– d’Andorra farien bé de declarar-la també. Però cal advertir que tenim davant un fet que no pot ser respost amb paraules i prou. La declaració del govern català suscita un escepticisme comprensible, vist que la llei aprovada fa dos anys encara no ha desenvolupat ni tan sols els tres imposts que s’hi dibuixaven i que hi ha decisions paral·leles que entren clarament en contradicció amb l’anàlisi que el canvi climàtic ha donat pas a l’emergència.

 

PS. Em permetreu que us recomane d’una manera molt especial avui la sèrie en vídeo ‘Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya‘ que aquesta setmana publiquem a VilaWeb. És una mirada profunda als problemes de la ciutat, més enllà dels eslògans. I aquests són els tres primers capítols:

1- Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’
2- Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’
3- Jaime Palomera (Sindicat de Llogaters): ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’

Una Comissió Europea d’esquerres?

A Maastricht, durant el primer debat entre els candidats a la presidència de la Comissió Europea, el candidat socialista Frans Timmermans va afirmar de sobte que votar verd era ‘votar-nos a nosaltres tres’. Va obrir els braços cap a la dreta i l’esquerra, en direcció a Violeta Tomić, d’Esquerra Unida, i Bas Eickhout, dels Verds, que va reaccionar furiós a una cosa que va qualificar de manipulació del candidat socialista. Però el de Timmermans va ser un gest calculat.

A la campanya, ja de bon començament, els socialistes europeus –que segons les enquestes podrien perdre entre quaranta escons i cinquanta i obtenir el segon lloc– proven de bastir la imatge que és possible una Comissió Europea d’esquerres. Això significaria un canvi total respecte d’allò que ha estat fins ara, sempre amb el PP i el PS units a dins. La proposta trencaria amb la tradició i seria una novetat molt destacable. Però el problema és que ni té credibilitat, provenint de Timmermans, que representa la dreta del Partit Socialista i és vice-president de l’actual Comissió, ni, com sembla, tindrà els números necessaris perquè siga possible.

Un parlament europeu més ingovernable que mai

Les enquestes només són enquestes i en una elecció particularment complicada com és aquesta fa de molt mal dir si es poden agafar com a definitives. Però encara que la majoria de països votaran diumenge, dijous els Països Baixos i el Regne Unit seran els primers a votar i els números no quadren.

Segons les enquestes, els socialistes aconseguirien al voltant de 150 escons, els Verds i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha Esquerra Republicana de Catalunya i Compromís) al voltant de 55 i l’Esquerra Unida Europea (on hi ha Podem i Esquerra Unida) una mica menys de cinquanta. Amb la qual cosa la suma cau molt lluny dels 375 escons necessaris per a la majoria. Sumant-hi els liberals de l’ALDE (on hi ha Ciutadans) s’hi arribaria, però és impossible de pensar que partits tan diferents acceptarien una coalició.

Timmermans juga, encara, amb una dada nova. Per primera vegada les enquestes diuen que el PP i el PS sols no aconseguirien la majoria absoluta al Parlament Europeu, una novetat que obligaria a sumar i restar entre les diverses forces polítiques. No solament amb relació a l’eix dreta-esquerra sinó també amb relació a l’eix europeisme-euroescepticisme.

Un socialista molt de dretes

Per aquí intenta fer forat Timmermans, presentant-se alhora com el campió de l’europeisme. Però el seu problema no són tan sols les xifres i les complicades sumes i restes de diputats. Té un passat que dificulta molt que, de sobte, puga aparèixer com el dirigent de l’esquerra europea. I la seua gestió aquests darrers anys a la Comissió fa que aparega molt sovint com la personificació de la burocràcia brussel·lesa. Especialment al seu país, els Països Baixos, que semblen ser el pròxim candidat a abandonar la Unió Europea. I això no és fàcil d’arreglar simplement amb una campanya electoral més agressiva i presidencialista que no s’ha vist mai fins ara.

D’entrada les enquestes al seu país no ajuden. Segons que indiquen, la plataforma euroescèptica Fòrum per la Democràcia hi guanyaria les eleccions i els socialistes obtindrien la cinquena posició amb menys del deu per cent dels vots. Si això es confirma, Timmermans ho tindrà difícil, a part que potser ni tal sols seria elegit eurodiputat. Si finalment ho fos, és veritat que no hi ha regles per a elegir el president de la Comissió Europea i res no l’impediria d’accedir al càrrec, però políticament seria molt difícil de justificar que un candidat rebregat d’aquesta manera a casa seua s’imposés com a president de la Comissió Europea sense haver estat els socialistes primers a escala continental.

A més, no ho tindrà fàcil ni tan sols dins el grup socialista. El 2012 els seus companys mateixos el van qualificar amb el malnom de ‘Brutus’ per la seua implicació en la destrucció del dirigent socialista neerlandès que volia portar el PS cap a l’esquerra. D’aleshores ençà una part de l’esquerra socialista europea el veu com un home que vol portar el partit cap a la dreta, imatge que ha estat molt reforçada amb el pas per la vice-presidència de la Comissió Europea.

De fet, ha estat el primer vice-president en la història de la Comissió Europea, un càrrec creat per Jean-Claude Juncker. Formalment s’havia d’ocupar de les relacions amb les altres institucions europees, de la regulació i del delicat afer de les anomenades democràcies il·liberals. Però a la pràctica ha estat el braç dret de Juncker en tot i no se sap de cap oposició real a cap decisió política del dirigent del PP europeu. Fins i tot ha dirigit el retorn de competències als estats membres i de la renovació de les lleis europees en el marc del ‘millor i més eficaç govern’, un programa que l’esquerra europea ha considerat la bandera del neoliberalisme.

El seu enfrontament amb els governs polonès, hongarès i romanès pels dèficits democràtics creixents li ha fet gaudir d’una certa popularitat entre els europeistes. Així i tot no és clar que això siga suficient per a compensar la imatge de cap de la burocràcia europea que s’ha forjat aquests darrers anys quan, en vista de l’evident deteriorament físic de Juncker, tothom sabia que era Timmermans qui controlava els passos, polèmics i discutits ben sovint per l’esquerra, de la Comissió. Compensar ara aquesta feina d’anys, que l’ha deixat tan marcat, amb una campanya electoral sembla una tasca difícil, si no impossible.

 

llistes nomes dones eleccions

Les dones s’obren pas a les eleccions amb llistes no mixtes

Malgrat que encara és excepcional que les dones arribin a ocupar alts càrrecs polítics, cada vegada és més habitual que tinguin una presència destacable en les llistes electorals. A l’estat espanyol la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) obliga a garantir-hi una composició equilibrada entre homes i dones per tal que voregin la paritat. Però aquesta normativa no afecta les poblacions de menys de 3.000 habitants i per això en alguns municipis del país s’han creat llistes formades exclusivament per dones. És el cas de la candidatura de Compromís a Llíber, un poble de mil habitants de la Marina Alta. Aquesta llista és formada per dones d’orígens diversos d’entre vint-i-cinc i setanta-cinc anys. També és el cas de la candidatura Juntes per Corbera d’Ebre, la llista de JxCat d’aquest poble de mil habitants de la Terra Alta, que fins i tot ha feminitzat el nom. En aquest cas són universitàries, mares de diferents edats i una senyora de setanta anys ja retirada, per tal de reflectir la diversitat dels veïns del poble.

Tal com explica Andrea Kruithof, la cap de llista de Compromís a Llíber, no és que pretenguessin ser només dones, però ha esdevingut molt positiu: ‘Va ser una candidatura d’urgència sorgida a l’última hora en veure que, si no ens hi presentàvem nosaltres, el PP s’hi tornaria a presentar en solitari i tindríem quatre anys més d’un ajuntament sense oposició. Ningú no volia afegir-s’hi i les úniques que van respondre positivament van ser dones. Després vam estar molt contentes amb la decisió perquè al poble, com a tot arreu, la política sempre l’han fet els homes. En certa manera, compensem un dèficit històric. Per què genera sorpresa? Estem massa habituats que aquests llocs només els ocupin homes.’ M Carmen González, la cap de llista de Juntes per Corbera d’Ebre, hi coincideix: ‘Igual que les llistes d’homes mai no han estat notícia, les llistes de dones tampoc no ho haurien de ser.’ Però en aquest cas sí que era una cosa que cercaven. ‘Buscàvem un candidat però no el trobàvem. M’ho van proposar a mi i vaig dir que ho acceptava però que volia fer una cosa diferent, que no s’hagués vist mai a Corbera’, explica. ‘És per a demostrar que les dones també tenim el nostre punt de vista en política i podem fer diferent les coses diferent. Es tracta de ser més i dir que podem i que volem que es parli de nosaltres; no volem fer coses diferents de les que fan els hòmens.’

A Llíber, l’encara batlle i candidat a la reelecció pel PP, José Juan Reus, és imputat pel conegut Cas Llíber, que ha acaparat gran atenció mediàtica. Kruithof es mostra satisfeta perquè ara el poble és notícia per una cosa positiva com aquesta candidatura, que ha aixecat gran expectació. Quant a la reacció dels veïns, explica que els adversaris polítics l’han criticada perquè no és mixta, però que la reacció general ha estat positiva. ‘Molta gent hi ha reaccionat amb un “ja era hora!”. Hi ha molta gana de canviar de rol, de reivindicar l’espai públic per a les dones, al qual podem introduir el nostre aprenentatge de l’àmbit privat’, explica. En el cas de Corbera d’Ebre, González assegura que la rebuda ha estat del tot positiva: ‘De la mateixa manera que va ser positiva la reacció de les veïnes quan vaig proposar de fer una llista d’aquesta mena, el poble ha rebut molt bé la iniciativa.’

Per Kruithof, el fet diferencial de la seva candidatura és que les dones poden tenir més sensibilitat en la gestió de qüestions com l’educació, la sanitat o els serveis socials. ‘Podem impulsar moltes propostes per a millorar la qualitat de vida. Ens preocupem de si els xiquets, quan ixen de l’escola, no tenen activitats extraescolars o de si la gent gran no té ningú que la cuide. L’element feminista és portar la política de les cures avant, però no dirigim la perspectiva només cap a les dones.’

La cap de llista de Compromís a Llíber es mostra molt segura que les dones han arribat a la política per quedar-se i que cada vegada serà més normal de veure llistes formades majoritàriament per dones. No obstant això, de moment aquestes llistes només són permeses en els municipis petits, una norma que Kruithof considera que no té gaire sentit. González diu que estaria bé que les poblacions més grans també poguessin tenir llistes de dones, malgrat que prefereix la paritat total i no la proporció 40-60 que és obligatòria per llei.

Llíber i Corbera d’Ebre no són excepcions. Aquestes eleccions aquest fenomen s’ha repetit en més poblacions del país. En són bons exemples la candidatura La Vall d’Albaida ens Uneix de Benissoda, un poble d’uns quatre-cents habitants; la candidatura de Fem poble, Fem Miravet de Miravet, un municipi de la Ribera d’Ebre de set-cents veïns; o la candidatura Independents per Belianes-AM, d’aquest poble de l’Urgell de cinc-cents habitants. Ara, en alguns comicis anteriors això ja havia passat. A Castellfollit de la Roca (La Garrotxa) el PSC va presentar el 2007 una candidatura formada només per dones i a Sant Martí de Llémena (Gironès) ERC el 2015 .

 

steve bannon

Steve Bannon, el gran manipulador o la banalització d’un ultradretà

Steve Bannon és una de les figures emergents més inquietants de les que mouen els fils de la política internacional d’extrema dreta. Ex-executiu de Goldman Sachs i ex-director de la revista digital ultradretana Breitbart News, va ser l’artífex del triomf de Trump i assessor presidencial fins que va inventar la norma de vedar l’entrada als EUA a ciutadans musulmans i el van expulsar de la Casa Blanca.

Llavors va caure en desgràcia. Però, com a bon intèrpret del paper de fanàtic il·luminat connectat al poder i la riquesa i bulímic negociant, ha continuat endavant amb el suport econòmic de multimilionaris ocults, expandint les seves teories i diners per Europa. El seu projecte, anomenat The Movement, ha estès els  tentacles per Europa, on ha establert escoles per a la formació d’alts funcionaris ultradretans i ha col·laborat amb elements ultres com ara Matteo Salvini, Marine Le Pen i Viktor Orbán, que ell considera el seu heroi, oferint-los tècniques de propaganda digital, idees i, òbviament, importants donacions poc demostrables.

Ja el 2016 Bannon va estar molt actiu per Europa donant suport, a l’ombra, al sí en el referèndum del Brexit. Malgrat les divisions de la ultradreta europea i la seva incapacitat fins avui d’unir-se en un front comú (els seus interessos patriòtics particulars entren sovint en col·lisió), un personatge com Steve Bannon podria actuar de galvanitzador i trampolí, quan ja ha demostrat als EUA que es pot guanyar si es deixen assessorar per ell.

La documentarista Alison Klayman acaba d’estrenar a Filmin i als cinemes el documentari Steve Bannon, el gran manipulador, un retrat quotidià, pròxim, del personatge. Durant una mica més d’un any, entre que va ser expulsat de la Casa Blanca i les eleccions de mig mandat que van donar el control del congrés al Partit Demòcrata, la càmera de Klayman ha seguit Bannon en reunions amb empresaris (com John Thornton, ex-president de Goldman Sachs ), polítics europeus ultradretans (com Nigel Farage o Matteo Salvini), platós de televisió, avions, trens, mítings i suites de luxe de quinze mil euros diaris.

Són especialment alarmants les seves reunions i sopars privats, en suites d’hotel amb les persianes abaixades, amb coneguts polítics europeus populistes d’extrema dreta com ara Mischaël Mondrikamen (Partit Popular belga), Jérôme Rivière (Rassemblement National), Nigel Farage (UKIP), Kent Ekeroth (Demòcrates Suecs) i el nacionalista flamenc Filip Dewinter, de Vlaams Belang.

Rafael Bardaji (Vox i FAES) i Steve Bannon.

El film aconsegueix de mostrar-nos els hàbits i les actituds d’un personatge inquietant, provocatiu i, fins a cert punt, pervers, perquè s’expressa a còpia de mitges veritats o mentides que després nega, contradiu o manipula demagògicament, com sempre ha fet el vell feixisme, apel·lant als instints bàsics i els sentiments de les masses menys informades. Sempre té a disposició algun llibre d’Abraham Lincoln, del qual extreu cites aïllades que li donen la raó. És el rei de la manipulació de la cita fora de context, tan recurrent avui entre els freaks pseudointel·lectuals de Twitter, les xarxes socials i la política activa, sigui real o virtual.

Opino que un documental que no aprofundeix en una investigació amb dades que il·luminin les moltes zones fosques que envolten el protagonista (és a dir, que no aporta gaire més informació nova i on tot es limita a una exhibició del monstre, evidentment, d’acord amb el monstre), de retruc, potser sense que l’autora ho pretengui, podria banalitzar el monstre, generar una simpatia ‘rollingstoniana’ envers diable que contribueixi a crear més fans i més adeptes entre els sectors socials que ell pretén de conquerir.

L’estil i els mètodes de la documentarista Alison Klayman potser eren útils per al retrat d’un artista a Ai Weiwei: Never sorry, però són clarament insuficients a l’hora d’acostar-nos al supremacista Steve Bannon quan es disfressa d’angelet. Molta posada en escena i poca profunditat de discurs, d’anàlisi i de crítica política. Però potser l’objectiu de l’autora és generar encara més misteri al voltant del personatge. Si és així, ella sabrà… Per mi, alimentar la incògnita i la farsa seria un frau. Sobretot perquè deixa sense resposta les principals preguntes que preocupen. Bannon aconsegueix, una vegada més, i durant noranta minuts, censurar la informació més important, mantenint-la oculta en la foscor i l’ambigüitat.

Per exemple: Qui el finança? Quins són realment els pactes concrets que té amb els dirigents d’extrema dreta europeus a Itàlia, Hongria, França, Bèlgica, Finlàndia i Espanya, on s’ha trobat amb Vox però només n’hem vist una foto? Una qüestió, per exemple, que malauradament acaba fora del documentari. O bé: Quina és la seva relació ideològica i financera amb Israel i Netanyahu? Per què va esclatar l’aliança amb Trump? Van trencar realment o els seus mutus padrins el van destinar a unes altres missions expansives? Quins són els veritables objectius d’un home que admira Orbán i Leni Riefenstahl, que nega ser neonazi o antisemita, que alhora es relaciona amb polítics neonazis i antisemites i que, quan parla d’Auschwitz és capaç de fer-te posar els pèls de punta?

Steve Bannon diu al film que Auschwitz és el lloc més inquietant que ha visitat en la seva vida. ‘No és fet pel dimoni, és fet per l’home’, reflexiona. I sembla que l’impressiona més com es va construir aquella factoria industrial perfecta per a l’assassinat en massa que no pas l’horror de què s’hi va esdevenir. ‘És enginyeria de precisió al grau màxim’, diu, i anomena amb admiració, entre més, Mercedes i Krupp mentre fa un mig somriure angelical. En aquesta situació i en més seria imprescindible d’ampliar el diàleg per esbrinar el fons profund de què diu, però l’autora no fa preguntes i frustra les ganes de saber més que té l’espectador mínimament informat.

El pòster que anuncia el film és revelador: la seva silueta de perfil sobre fons negre i a baix, a prop del seu peu, una pilota que és la bola del món. Ell se la mira de dalt estant com si el món fos el seu gosset. Segons les imatges de Google, és un disseny que s’associa amb films de mafiosos, fantasmes, zombis, terror i crims en sèrie.

Steve Bannon, Matteo Salvini i Mischaël Modrikamen.

El documentari, eina del sistema contra el periodisme?

És una llàstima, i una pèrdua de temps, que gran part del documentarisme actual sigui tan contrari a la investigació periodística de denúncia. És una llàstima, perquè evitant continguts incòmodes en un afany de ser comercial o per l’egolatria de voler cercar un estil propi, més postmodern, menys clàssic, i cercar suposades ‘noves mirades’ sobre la realitat, allò que es fa, generalment, és acontentar el sistema. Perdre’s en detalls innocus o anècdotes i desviar la mirada crítica i de denúncia, si més no la més bàsica i necessària, la purament il·lustrativa, informativa i generadora social de debat crític i coneixement.

Hi ha una idea del sociòleg francès Pierre Bourdieu sobre la intel·lectualitat que sempre m’ha fet pensar: ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent, d’aquest joc amb les regles del joc, un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’

A mi em sembla molt probable que aquest documentari l’hagi controlat l’omnipotent Steve Bannon, que fa veure que es deixa filmar lliurement i que l’autora, Alison Klayman, en la seva passivitat o empanada pseudocreativa, li ha fet tot el joc, inclòs el d’introduir algun element contra ell per aparentar llibertat d’expressió i de crítica.

Un dels moments més interessants on es posa en evidència el protagonista, una petita concessió gairebé de justícia poètica, és quan s’inclouen uns quants minuts d’una entrevista punyent del periodista Paul Lewis de The Guardian. Gran periodista. Ell ataca amb arguments i Bannon i la seva col·lega italiana es defensen desautoritzant-lo o dient-li mentider. Un vell recurs del poder. Fins i tot hi ha un moment que hi interfereix el traductor simultani acusant-lo d’entrevistador feixista. Sembla, doncs, que per a Alison Klayman és més important la intervenció patètica i gratuïta del traductor en favor de Bannon que moltes de les preguntes del periodista.

Per sort, The Guardian la va publicar extensament. Si algú s’hi vol entretenir, que la miri aquí i compari un reportatge com cal amb un documentari pretesament independent, de creació, innocu, divulgat per Filmin, però molt sospitós d’estar al servei del poder i de qui es deixa filmar. I que potser, indirectament, el finança.

Una dada important que aporta el periodista Paul Lewis en els seus reportatges a The Guardian és que la clau de l’èxit d’Steve Bannon és el seu domini de la tecnologia numèrica, la manipulació i les notícies falses. Un dels seus finançadors és el multimilionari Robert Mercier, un científic informàtic que s’ha enriquit fent servir algoritmes per a influir en els mercats financers.

L’Steve Bannon a l’ombra d’Steve Bannon

Un altre detall que desmereix el documental és que en noranta minuts de film, que pretenen de representar més d’un any de les activitats i discursos d’un ideòleg i impulsor mundial de l’extrema dreta, no hi apareixen qüestions com ara el moviment feminista, la causa LGTB, l’avortament, l’ecologia o l’escalfament del planeta… Ens el pinten com un monjo misogin, que treballa dia i nit i dóna la vida per una missió nacionalista profunda. Res més lluny del neofeixisme, el masclisme, l’homofòbia, el negacionisme i la fe creacionista que, en realitat, inspiren el protagonista i els seus sequaços.

Per sortir de dubtes, si algú encara en té, i poder veure allò que el documentari no explica i ni tan sols contrasta, convido els lectors a donar una ullada a Breitbart News, el digital d’extrema dreta que Steve Bannon dirigia. La web és un atac permanent a l’estat del benestar, una línia obsessiva i contradictòria amb el populisme de classes mitjanes i obreres que ell assegura defensar amb fervor. Allà s’hi han publicat aberracions ben oposades. Com per exemple notícies que asseguren que les ajudes socials ‘fomenten el terrorisme’ o ‘l’Estat Islàmic’ o que ‘es gasten cada divendres en els clubs d’striptease’.

Trump i Bannon.

Fins on pot arribar el cinisme de Steve Bannon?

El seu cinisme pot arribar fins ben lluny mentre hi hagi films com aquest. I crítics, periodistes i mitjans que hi donin suport. És ben clar que Steve Bannon és un gran actor, un cínic, un farsant, un tafur trampós, un oportunista. Però la qüestió és fins on és capaç de ser-ho. Fins on li permetran de continuar els foscos poders que el financen?

De moment, sembla que el seu idil·li amb l’extrema dreta europea no acaba de reeixir, però Bannon és molt tenaç. Si va ser capaç d’impulsar Trump, pot ser decisiu, també, en el futur, en el seu suport per a l’extrema dreta europea? És un farsant més que un dia desapareixerà o bé que crearà escola?

El seu discurs simplista es basa en un grapat de conceptes que a còpia de repetir-los pretenen acabar semblant axiomes: nacionalisme econòmic, família i tradició cristiana, odi a l’altre, estar del bon costat de la història, preocupar-se pels ‘nostres’ i odiar la globalització. Els conceptes són tan amplis que poden generar suficient ambigüitat per a adaptar-se a moltes geografies i discursos polítics nacionalistes. Bannon ha fabricat un estil i un argumentari que podria ser una mena de mínim comú denominador per als nacionalismes de tot el món.

La farsa és tan evident que potser per això triomfa? Com pot odiar la globalització un home que viu del gran capital que ha generat, precisament, aquest estadi actual mundialista del capitalisme? Com pot tenir la barra de parlar en contra del feudalisme econòmic, si ell, en el fons, és un factòtum a l’ombra del nou feudalisme econòmic nord-americà mundial?… Més ben dit: el nou feudalisme líquid, potser, com diria la pedanteria postmoderna mediàtica?

O més encara: com pot gosar, un ex-executiu de Goldman Sachs que hauria d’estar a la presó o, si més no, pel cap baix, inhabilitat per haver intervingut en afers de política econòmica pública, presentar-se amb tota la cara com el geni que té la solució per a aixecar una economia que ells mateixos van enfonsar? O és que, potser, l’estratègia és novament la de sempre, obtenir més beneficis a partir de solucions i idees màgiques que ho enfonsin tot encara més? Fins a l’infinit.

El negoci de Bannon, a qui li agrada molt de pronunciar paraules com ‘guerra’ i ‘revolució’, és, com en els conflictes bèl·lics, fer negoci destruint per després fer negoci tornant a construir? Sigui com sigui, de moment, el seu negoci és xerrar, intoxicar, manipular i convèncer. Per aconseguir quina cosa, a banda diners i poder? Potser tant és on s’arribi, si s’arriba a algun lloc. El negoci el fa fent camí i cobrant perquè remena fum.

En el documentari El gran manipulador d’Alyson Klayman, Bannon és en escena constantment i la domina, actua i ens mostra el seu costat humà, seductor, gairebé d’idealista sacrificat, addicte a la feina i bevedor compulsiu de Red Bull. Ens mostra un home que creu en les seves idees, que, a la seva manera, vol el bé per als americans i del món sencer i que ha engegat una guerra mundial de propaganda política perquè triomfi la ultradreta arreu del món. Ens presenta un home incansable, entregat i lluitador, estiguis d’acord amb ell o no. Això transmet, a primer cop d’ull, el film. Quants espectadors retindran només aquest retrat, en el fons simpàtic, d’un patriota americà sonat, disposat a donar-ho tot pel seu ideal?

Si el personatge és inquietant, inquietants també ho són els efectes que pot generar el film. Una cosa és clara: el rei de la propaganda i la manipulació sap com travessar la pantalla, sap seduir la càmera i arribar a l’espectador mitjà amb la seva aparent humanitat, ironia i fatxenderia. Els seus gests i mirades, els seus missatges simples, i l’evocació d’una missió gairebé divina per a salvar les classes mitjanes i populars dels EUA i del món sencer poden ser tan atraients per a molts, com també ho va ser Donald Trump per guanyar la presidència.

Bannon amb Marine Le Pen.

Tots els polítics voldrien tenir d’assessor Steve Bannon?

Vist i criticat Steve Bannon, el seu documentari, i donant voltes al tema, hi ha una reflexió que m’és evident: si Bannon és un model, el sistema democràtic necessita urgentment una renovació a fons. Estic convençut que molts dels polítics que coneixem (i suportem) voldrien tenir d’assessor un Steve Bannon. Sense perdre, però, el seu petit cubicle geogràfic de poder i d’espai social intoxicable a rendibilitzar i redimir. Ni, òbviament el suport de la seva cort privada de periodistes i d’intel·lectualets, generosament recompensats en mitjans públics i privats.

Miris on miris, de lluny o de prop, tots els polítics impregnen de populisme el seu discurs i el simplifiquen en eslògans fàcils. No lluiten en el debat ideològic ni discuteixen el compliment de projectes promesos ni els resultats concrets i reals. Tots apel·len a un ‘nosaltres’ que és el seu i generen l’odi contra l’oposat i el dissident esgrimint sentiments ètnics, racials, folklòrics, patriòtics, rurals o religiosos. Tots solen dir que l’enemic és l’altre, que la culpa de tot, inclosa la seva incompetència i corrupció, és de l’altre, sigui el país veí, els immigrants negres, xinesos o musulmans o els seus mateixos dissidents irreductibles, en cas que en restin. I tots, tots, es pretenguin de dretes o d’esquerres, diuen que es preocupen dels ‘nostres’ i que són ‘al bon costat de la història’.

L’estil d’Steve Bannon, simptomàticament, podria unir tots els xarlatans i comissaris polítics ben poc honorables que avui governen arreu. Les mateixes frases valen per a diferents banderes i ideologies, fins i tot aparentment oposades, perquè serveixen als mateixos interessos i objectius del capital. És un estil que cada dia ens acosta més al pitjor dels escenaris totalitaris del segle XX.

David Fear, crític de Rolling Stone, ha compartit una impressió sobre aquest documentari que comparteixo absolutament: ‘És un film recomanable de la mateixa manera que un doctor recomana regularment colonoscòpies; no és una experiència de les més agradables, però és millor aguantar aquesta molèstia perquè les alternatives són molt pitjors.’

Carles Puigdemont: ‘Tornaré a una República. Si torno a una Catalunya autonòmica, és que torno a la presó’

El president Carles Puigdemont fa any i mig que viu a l’exili i ara es presenta a les eleccions europees de diumenge que ve. Explica que és part de l’estratègia catalana de República i independència. En aquesta entrevista a la Casa de la República, a Waterloo, parla d’Europa, del procés català, dels rivals independentistes i dels unionistes. Puigdemont rep VilaWeb i la primera cosa que fa és preparar el cafè ell mateix a la cuina de casa. La darrera que fa, ja fora d’entrevista, és mostrar una col·lecció d’originals de la revista Ariel. ‘A tu t’agrada, oi, la cultura?’, diu mentre toca amb delicadesa i admiració la revista. Entremig, Puigdemont respon les preguntes amb temps.

Per què voleu ser eurodiputat. Quin és l’objectiu?
—Ser eurodiputat s’ha d’entendre com una peça més d’una estratègia catalana de República i independència, amb dos fets circumstancials: A mi m’han suspès tots els drets polítics d’ençà del juliol de l’any passat. Políticament estic paralitzat. No ens van autoritzar la investidura, no em permeten d’exercir política per ser elegit i després resulta que tenim unes eleccions al Parlament Europeu que arriben en un moment de maduresa de l’acció exterior. Ens permet de fer un gran salt gran endavant. És per a posar-ho al servei de l’acció exterior i de l’exili.

Com valoreu Juncker?
—El president del Brexit. Ha estat molt decebedor. Si buscàvem un lideratge europeu en què ens poguéssim reconèixer, no és Juncker.

Hi heu parlat, amb ell?
—No.

Quins canvis necessita Europa?
—Europa necessita canvis d’arrel democràtica. Si analitzes les estatístiques de l’Eurostat, veuràs que hi ha un procés, preocupant, de distància entre la societat i les institucions. Tan sols menys del 50% pensa que el seu vot compta a la UE. Els nascuts als anys cinquanta consideren essencial de viure en una democràcia, però, dels nascuts als anys vuitanta, menys del 47% ho comparteixen. Això vol dir que tenim un problema de valors. Un problema important.

El 27-O Europa ens falla. Per què?
—Jo no diria que ens falla el 27. Diria que ens falla el dia 1. I ens falla successivament. Va romandre indolent, i fins i tot còmplice, veient que ciutadans europeus eren agredits visiblement, públicament, per la policia d’un estat membre sense cap motiu. I això viola totes les normes i els valors fundacionals. No és que ens falli en el procés d’independència. Ja sabíem que no ens farien costat i que farien costat a l’estat espanyol. Però com a ciutadans europeus qui ens havia de protegir, no va fer-ho.

Alhora, s’ha de dir: sou lliure gràcies a Europa. És com una paradoxa.
—Precisament és l’esperança. Tot això que he dit és vàlid. Europa és imperfecta i ha de millorar. Europa té amenaces i problemes, Europa no sempre fa les coses ben fetes. Però és l’únic camí possible. No hi ha cap espai de democràcia més gran al món que aquest. Tot i les imperfeccions.

Hi ha votants espanyols que us podran votar a Madrid, a Sevilla, a l’estat espanyol en general. Quin missatge els doneu?
—Hi ha una pàtria que compartim, que es diu democràcia i Europa. No hi ha cap mecanisme millor per a arribar a una plena democràcia que un sacseig del règim del 78. I tots els intents fets fins ara han fracassat. Crec que el procés català és el que més ha ensenyat les vergonyes del règim. I l’ha posat en una situació en què s’ha de confirmar a si mateix en aquest status quo tan insuficient i lamentable o bé s’ha de renovar.

Als unionistes catalans, quin missatge els doneu?
—Un de doble: ens necessitem mútuament per a poder reforçar la democràcia. I aquí hi ha un consens ampli. L’unionisme català no té res a veure amb l’unionisme espanyol. L’unionisme català no es pot confondre amb la intolerància antiindependentista que hi ha en part a Espanya. Tenen una idea molt clara: ‘No volem la independència, però ho volem decidir a les urnes.’ És un element diferencial que cal respectar. Segon element: en qualsevol cas haurem de fer un país compartit. O una República compartida, o una monarquia, però compartida. Per tant, ens hem de posar d’acord, i crec que hi estem, en quin model tenim d’escola, de salut. Perquè hi portem els nostres fills. Detecto un gran consens de model. Hem de reforçar aquesta idea de model compartit.

Els ciutadans es trobaran dues llistes independentistes. Per què han de votar la vostra i no l’altra?
—Tothom ha de trobar les seves raons. La resposta és complicada si no vull entrar en desqualificacions ni menysteniments, cosa que no vull fer. Sí que puc dir que nosaltres pensem anar a Europa a fer una feina que la gent ja ha vist que fèiem. Amb uns recursos molt limitats i amb moments de perill molt alt. I crec que ens hem guanyat la credibilitat en la defensa de les nostres posicions. I que hem aconseguit coses. Ara demanem de fer un salt endavant. Necessitem les condicions per a recórrer Europa, parlar amb gent, i això crec que és una necessitat que té el procés d’independència.

Sou president d’una República que no existeix. De moment.
—Nosaltres tenim una República en construcció. En marxa. Som una República que va decidir de néixer per voluntat popular i que sap que el procés de maduració és llarg. I en el mateix naixement de la República hi ha la síntesi: es basa en la voluntat de la gent. Això va, això va anant al marge dels lideratges.

El professor Jorge Cagiao diu que el ‘com pitjor, millor’ funciona. Per exemple, el PP al poder fa créixer l’independentisme. D’aquest punt de mira, tenint-hi el PSOE és molt més complicat que creixeu. Veient-ho així, va ser un error investir Pedro Sánchez?
—Al marge de si comparteixo aquest punt de vista, crec que no. No va ser un error d’investir Pedro Sánchez. Ho hauria pogut ser. Però no. Diguin què diguin, Europa mira molt aquest procés. I mira la nostra actitud i la de l’estat espanyol. I veu que, tot i tenir gent a la presó, a l’exili, i una posició dura davant, l’independentisme català fa una proposta clara d’alternativa democràtica. I això no és sinó benefici. En termes interns, mireu, encara podríem discutir algunes coses. Però en termes d’estratègia, només podíem sortir-ne reforçats. És igual com el dia 10. És un error? En aquell moment, sí, però en termes de relat de cara enfora nosaltres hem demostrat que la nostra invocació al diàleg és sincera, no retòrica. Que estem disposats a suportar coses molt dures. I que mentrestant l’altre costat no fa res.

Potser sí que ens falta instint matador.
—Això m’ho ha dit gent, gent no catalana ni espanyola. Gent important que m’ha fet aquesta mateixa anàlisi. Però vam decidir que nosaltres triàvem un camí inèdit cap a la independència. I per tant n’hi ha poques referències i referents. I no ens hem de desviar d’aquest camí. És un camí molt segur i lent. Malgrat les coses que ens han passat, no hem reculat. Aquesta societat es va emancipar.

El full de ruta de l’ANC diu que si superem el 50% a les eleccions hem de declarar la independència. Abaixar bandera, etc. Com ho veieu?
—Hem de debatre-ho bé amb l’ANC i amb els altres actors polítics. Això té sentit si mantenim aquella unitat estratègica i de treball que ens va portar a l’1-O. Hem de treballar i acordar com fem la fase següent. Crec que això ens falta fer-ho. Els efectes de la repressió hi han estat i l’exili afecta, el cicle electoral afecta. Hem d’esperar a tenir un altre paisatge polític i judicial abans de prendre decisions.

Eleccions municipals i europees. Si superem el 50%, més enllà del full de ruta de l’ANC, quins canvis produirà, a parer vostre?
—Hi ha una cantarella que diu: ‘No sou prou gent i quan siguem prou gent tindreu legitimitat.’ Si això és així, potser aquest argument haurà decaigut. Com que serem prou gent, això ens legitimarà per a un acte unilateral per la independència. Potser aquesta idea màgica que l’estat espanyol ens respectarà quan siguem més del 50% en unes eleccions desapareixerà, també.

El procés català posa en qüestió l’estat nació. Hi esteu d’acord?
—Hi ha coses que no cal que les posi en qüestió el procés català. La revolució industrial mateix les posa en qüestió. O el concepte d’identitat. Una llengua, una cultura, una pàtria. Això és estat nació. I tot això ha saltat en mil bocins. La globalització, les onades migratòries, per mil raons. L’estat nació és una eina obsoleta per a respondre als desafiaments. És d’escriure a mà quan la gent necessitat ordinador. L’estat nació clàssic se sent qüestionat i reacciona amb violència o amb patriotisme. Però les societats i els estats han canviat molt. El 1972 hi havia un 40% de gent sense escolarització. D’aquí ve aquella frase: ‘Compte amb els referèndums, que la gent no sap què vota.’ Paternalisme democràtic. Perquè avui la societat té tanta formació o més que la classe dirigent. Avui l’equip de govern d’un ajuntament ja no és necessàriament aquella elit.

Mas-Colell a l’Ara: ‘Ha arribat l’hora d’ERC. Són ells els que tenen l’hegemonia. Ara els toca a ells.’ Hi esteu d’acord?
No ho sé. No sé si estic d’acord que això del combat per l’hegemonia entre els partits sigui la millor eina per a dirigir un procés d’independència. No hi he participat. I si ens diem ‘Junts per Catalunya’ és perquè compartim que aquesta és una hegemonia de la societat i que els partits hem d’atendre’n les demandes. O reunim les màximes forces o la suma de debilitats no ens farà més forts.

Mirant el resultat de les eleccions espanyoles, veieu que potser hi ha un canvi d’hegemonia?
—Depèn de per a què  ha emès el vot la gent. Hem de mirar-ho amb perspectiva. El 21-D havien de passar unes coses que no van passar. A les eleccions generals la gent va votar, segurament, la llista que va veure que tenia més opcions de guanyar. Però mirem un cicle electoral complet per a analitzar aquesta situació.

Fem una travessa: a les municipals guanyarà ERC i a les europees, Puigdemont.
—No ho sabem. Si això és un combat entre partits, no guanyarem. El meu adversari no és ERC. El meu adversari és l’estat espanyol. Un estat autoritari i demofòbic que ens ha enviat a l’exili i a la presó. Les energies no les focalitzo a apartar de la lluita per la independència cap formació política que consideri aliada. El meu esquema és un altre.

L’espai postconvergent (Junts per Catalunya, la Crida, PDECat), qui ha de reconstruir-lo, qui ha de bastir-lo? Vós?
—’Postconvergent’ o ens engloba a tots o no engloba ningú: ERC també és postconvergent, i la CUP.

El centre-dreta català, doncs. Qui l’ha de bastir?
—Exactament igual. Hi ha gent de Junts per Catalunya que no és de centre-dreta ni de centre. Em sembla tremendament injust aquest reduccionisme, sovint interessat, que diu que tot això que no és aquest altre és dreta. És una tremenda injustícia. Hi ha molta gent, Jordi Sánchez mateix, que no mereix aquesta ofensa.

Ho deia perquè com a país ens interessa de tenir un centre-dreta, una dreta independentista. Oi?
—Ens interessa de tenir com més independentisme millor, cert. Però en aquest país, la visió que no és estricament sota l’etiqueta d’esquerra no pot ser considerada no progressista. Aquesta patrimonialització excloent del progressisme que fa una certa esquerra ortodoxa, antiga, poc moderna, no fa servei al país. Quedeu-vos vosaltres la dreta, com que socialment és minoritària… No és una anàlisi correcta de la realitat catalana. Allò que abans era un espai clàssic de dreta o centra-dreta, ara ha mutat.

On us situeu? De dreta o de centre-esquerra?
—Jo no he estat mai de dreta. He estat sempre progressista. Però fa trenta anys que m’etiqueten de dretes. I demano: tots aquests que etiqueten algú que visiblement no és de dreta a la dreta, se’n cansaran mai? No. Per què ho fan? Per interessos espuris de partit. Deixem-ho estar, això. Si milites en un partit socialista, això et fa d’esquerres? Potser ets un refotut conservador, amb les teves polítiques. Conec molts conservadors d’esquerra. I molts progressistes suposadament de dreta.

Per què hi ha aquesta connexió entre vós i Die Linke? És un partit que alguns veuen com l’extrema esquerra alemanya.
—Die Linke és divers. Hi ha Bodo Ramelow, president de Turíngia, una persona de gestió brillant d’un land, fins a gent que potser sí que ve del comunisme, i alguns altres de l’SPD. Die Linke són gent demòcrata. Coincidim amb el reforçament democràtic d’Europa. Són antifeixistes de manera militant, aquí ens trobem. Encara que puguem tenir discrepàncies en el model econòmic o social, no en tenim en els termes democràtics. Però no van ser els únics. Recordo les declaracions d’un alt dirigent del partit liberal, el vice-president del Bundestag, que va dir que no em podien detenir. Té a veure amb la mirada mental. Si la fem hispànica o europea. A Europa no són sota el paraigua del sectarisme ideològic.

Quin any serem independents?
—Ens hem emancipat mentalment. Quin any serem reconeguts internacionalment? No ho sé. Vaig preguntar a alemanys si haurien imaginat sis mesos abans que el mur cauria, i em van dir que sis mesos no. Sis dies.

Però abans em dèieu llarg termini.
—Pot ser qüestió de llarg termini. El mur de Berlín va durar molts anys. I es va ensorrar en qüestió de minuts. Hi ha factors que ignorem. Circumstancials o atzarosos. No sabem quins efectes pot tenir una sentència. Hem d’estar preparats, això sí. Fer pronòstics és molt complicat. La cosa important és el procés: no recular.

La reacció a la sentència quina hauria de ser?
—No la podem aventurar. No en sabem ni data ni contingut. Hem d’estar agafats a l’esperança que l’estat espanyol s’adonarà que l’única cosa que li convé és una absolució.

Què creieu, que tornareu a una República o a una Catalunya autonòmica?
—Sens dubte a una República. Si torno a una Catalunya autonòmica és que torno a la presó. És evident que l’estat espanyol, a mi, m’empresonarà. Això és així. Però bé, ja ho veurem.

L’exili i la presó canvien la perspectiva. Quina lucidesa heu guanyat?
—He pres consciència que juguem en una altra lliga. Una altra dimensió. Que és veritat que hi ha una dimensió hispànica del conflicte. N’hi ha. Però també hi ha una dimensió europea i internacional que hem de reconèixer i jugar-hi.

Una qüestió delicada: potser hi ha morts pel camí. No perquè matem ningú. Sinó perquè potser ens maten. Si continuem anant al fons, potser ens agredeixen. Això no caldria dir-nos-ho els uns als altres, com a societat madura que som?
—L’estat espanyol no s’ha compromès mai a rebutjar la violència per impedir la independència de Catalunya, mentre que nosaltres sí que hem dit explícitament que rebutjàvem la violència per aconseguir-la. Això ja et diu que tenim mirades diferents en aquest conflicte. Però jo encara penso que en l’Europa del segle XXI, que ens precedeixen tants conflictes, que tenen origen en la manca de respecte d’aquests principis fonamentals, ningú no es pot permetre de caure en cap error. Parlàveu de l’estat nació: se sent amenaçat, l’estat nació. Sap que l’actualitat no l’apel·la. I que la seva transformació és tan dura que pot qüestionar els fonaments de la seva autoritat secular. I, com que se sent amenaçat i qüestionat, pot reaccionar amb violència. Però és qüestió de temps que ens en sortim, no en tinc cap dubte.

Què en penseu, de Pérez Rubalcaba?
—No el vaig conèixer personalment.

I de l’afer Iceta?
—Iceta té un problema: no sap amb qui ha d’estar enfadat.

Què us sembla Jordi Graupera?
—L’he conegut. Té un projecte de laboratori d’idees interessants, però honestament, crec que la ciutat de Barcelona només té una alternativa seriosa, sòlida, en Quim Forn i l’Elsa Artadi.

I Jaume Asens?
—L’he conegut més ara que no abans. Tinc un gran concepte d’ell com a persona, com a demòcrata. És una persona d’esperit republicà en el sentit més noble del terme i a qui sempre estaré agraït. Lleial i solidari en temps difícils.

Artur Mas?
—És una persona admirable, honesta, solidària, resilient, afectuosa. M’ha tractat bé sempre.

Digueu-me un unionista que us agradi.
—Alberto Garzón i Pablo Iglesias. Val molt la pena de conèixer els seus punts de vista.

Mas demana el vot per a Puigdemont i diu que el procés ‘no té marxa enrere’

Artur Mas ha entrat en la campanya electoral i ho ha fet per assegurar que el camí que va prendre el sobiranisme el 2012 no té marxa enrere. Mas considera que l’alternativa a seguir empenyent i treballant és molt pitjor, i ha reclamat que el pròxim 26 de maig es voti a Junts per Catalunya. ‘Sabem que és fatigant, dur, empipador i també emprenyador, però requereix picar pedra i assumir danys col·laterals’, ha reblat.

El president Mas ha explicat que és necessari votar Junts per Catalunya tant a les municipals com a les europees, per no posar entrebancs al govern i per aconseguir que Puigdemont pugui entrar al parlament europeu, com Turull, Rull, Sánchez, Junqueras i Romeva ho faran al congrés i al senat.

‘Vam decidir que hi havia prou gent en aquest país per anar cap a la sobirania, i deixar l’autonomisme. Això ara no té marxa enrere’. D’aquesta manera ha arrencat els primers aplaudiments en l’acte que ha servit per presentar la llista de Junts per Catalunya a Banyoles. ‘Això no serà gens fàcil. S’ha d’estar disposat a pagar moltes contrapartides i alguns les estan assumint des d’un punt de vista personal, però no es pot defallir’, ha reblat Mas.

filologia

Vols dir que vols fer filologia?

Segur que no vols fer el científic?, demanaven a la indecisa postadolescent sobre qui havien dipositat tantes esperances unes hores abans de lliurar la preinscripció de batxillerat. Que tothom sabia que els intel·ligents anaven a ciències i els justets es quedaven a lletres, pobres, a fer com bonament poguessin. Bé, si més no, no fa l’humanístic, devien pensar mig alleujats com a premi de consolació. Tant com prometia. Un núvol negre instal·lat sobre l’edifici, i llamps i trons. Al social, com a mínim, farà una mica de matemàtiques i coses que li puguin servir d’alguna cosa el dia de demà. I aquell projecte de persona adulta es passaria la resta de la vida sense trobar cap context ni excusa per a fer unes integrals que, això sí, li van servir per a pujar la nota final de la selectivitat allà pels volts del nou segle, quan el futur gloriós encara havia de venir. Els nostres estalvis són perquè pugueu estudiar i fer una carrera. Una carrera útil, de profit, que serveixi d’alguna cosa. Que tingui sortida, això.

Passem a càmera ràpida les orles penjades amb orgull a la paret, la crisi, vull dir l’estafa, un entrar i sortir de facultats i unes agulles de brúixola ballant inquietes, que la vida no té guió. Ens aturem avui i encara continua sonant el ‘Que tingui sortida’ en els Greatest hits del 2019. Tot i no tenir ni idea de quins seran els oficis del futur, que segurament no existeixen encara. Missatge en una ampolla: estudia el que et doni la gana, si llegeixes això. [Bé, i si ets dels privilegiats que pot accedir a la universitat i fer-hi estudis.]

Tot aquest preludi és per a dir que arrosseguem prejudicis que han fet molt de mal, i que si avui voltem per les facultats de filologia catalana ens trobem unes aules molt més buides. D’acord, les raons són múltiples. Segurament caldria mirar si els plans d’estudis són prou atractius, si les universitats han incorporat la innovació que seria esperable, etc., però també com han calat algunes cantarelles que circumscriuen la filologia a mons tancats i sense futur.

Fa un temps saltaven les alarmes: els estudis de filologia han anat perdent estudiants any rere any. Tot just ara sembla que comencen a remuntar, però la piràmide encara està invertida. I avui, repic de tambors, falten filòlegs. És ben curiós, resulta que tot català de bé porta a dins un entès en llengua i està sempre en disposició de treure’l i ficar cullerada en l’enèsima discussió lingüística, però a l’hora de la veritat, amb coneixement de causa cada dia n’hi ha menys. Missatge en una ampolla: estudia filologia, si de debò et ve de gust o penses que t’agrada.

Encara més, estàs de sort, perquè no seràs dissuadit a cop de ‘que tingui sortida’. Aquesta vegada, els tòpics s’estavellen contra la realitat: els filòlegs van buscats. En calen per ensenyar català als instituts; tants, en falten, que han de treure professors de sota les pedres. I més enllà de secundària també, que cada dia hi ha més gent que vol aprendre la llengua d’aquest país, dins i fora, una llengua de futur, per molt que alguns l’hagin volguda arraconar. O és que, què en farem del català, si no tenim qui l’ensenyi? I encara, més enllà de la docència, als mitjans de comunicació, a les editorials, etcètera, també en calen, de filòlegs, de professionals que assessorin, que sàpiguen de llengua i de literatura i facin córrer coneixements i aprenentatges en un món com més va més necessitat de fer-se entendre i comunicar-se.

No hi ha excuses. Deixeu de dissuadir els filòlegs vocacionals amb clixés que ja fa massa anys que es reprodueixen. És més, motiveu-los cada vegada que us sembli intuir-los entre les taules verdes (encara són verdes?), perquè a vegades cal una empenta. I si és en la mateixa direcció, no hi haurà ensopegades, ai, el dia de demà.

Jaime Palomera: ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’

Una beca Erasmus, a Londres, va canviar-li la vocació. Fill de pare català i mare argentina (que arribà a Barcelona per causa de la repressió de la dictadura de Videla), a casa, ell i els seus dos germans, sempre hi han respirat aires de política i de lluita social. Estudiava filologia anglesa, però l’estada al barri de New Cross (al sud-est de la capital anglesa), que d’antuvi havia de durar uns quants mesos i que va acabar allargant-se dos anys, el va convertir en antropòleg. Més concretament, en etnògraf, és a dir, en un investigador especialitzat a submergir-se dins de comunitats diverses per a fer-hi recerca. Recerca sobre les desigualtats socials, en el seu cas. No pas per casualitat, quan va tornar a Barcelona, l’any 2007, es va instal·lar a la Ciutat Meridiana, un dels barris més perifèrics i menystinguts de la ciutat. Fou una decisió deliberada, per convenciment social i, alhora, per què no dir-ho, motivada per inquietuds antropològiques.

El destí va fer que justament aleshores esclatés la crisi immobiliària més negra de la nostra història i que precisament fos la Ciutat Meridiana el barri més colpejat i esclafat, ‘el barri on s’havien concedit les hipoteques més depredadores’. Fou la primera topada de Jaime Palomera (Barcelona, 1982), actual portaveu del Sindicat de Llogaters, amb l’especulació immobiliària més crua. ‘Vaig veure de primera mà com habitatges que costaven 30.000 euros passaven a costar-ne 200.000 per causa dels tipus d’interès volàtils; com l’endeutament es cruspia tot l’equilibri social; i com centenars de famílies es trencaven en bocins, bé perquè eren directament desnonades, bé perquè la soga dels bancs feia emergir tensions agres i tristes entre germans i cosins que es rellogaven habitacions entre ells mateixos per poder encarar el deute.’

El resultat dels anys que Palomera passà a la Ciutat Meridiana no és pas poca cosa: d’una banda, una tesi doctoral (vegeu-la ací), que descriu i analitza a fons l’impacte econòmic, social i emocional de la crisi hipotecària precisament a la Ciutat Meridiana; i, per un altre costat, a més d’un grapat d’amics, l’aprenentatge adquirit als carrers de la ‘Meri’, la solidaritat resistent de la lluita veïnal més dura.

Avui Palomera viu de lloguer al barri de Sant Antoni, amb la parella i una filla. I ho veu clar: ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona.’ Treballa d’investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma, mitja jornada, i, l’altra meitat, a La Hidra, una cooperativa de Sants dedicada a la transformació urbana. L’any 2017, quan van apujar-li el preu del lloguer a Sant Antoni, va decidir d’afegir-se a algunes de les primeres trobades d’un incipient Sindicat de Llogaters, que ja aleshores maldava per agrupar els llogaters de la ciutat amb el propòsit de fer front comú contra uns preus que no cessaven de créixer. De fet, com recorda, el 40% dels barcelonins viuen de lloguer i actualment més del 90% dels centenars de desnonaments que es continuen fent a Barcelona són executats per impagaments del lloguer i no pas de la hipoteca. Però que aquella crisi hipotecària ja sigui part del passat és, per a ell, una gran fal·làcia. I avisa: ‘A Barcelona vivim una bombolla del lloguer que ens empeny cada dia més a una nova crisi hipotecària: el lloguer és inassumible i moltes famílies acaben comprant habitatges i endeutant-se contra la seva voluntat i per sobre de les seves possibilitats, talment com si no tinguéssim memòria…’ Però afegeix: ‘No és que no hàgim après res; simplement passa que els nostres governs treballen de fa dècades a les ordres dels bancs i la indústria immobiliària; i ara els han col·locat una gran catifa vermella perquè puguin repetir, avui amb el lloguer, el mateix negoci que havien fet amb les hipoteques; i a sobre, amb els mateixos habitatges. Fins al punt que l’ONU i tot ha hagut de venir a donar-nos la raó i a renyar el govern espanyol.’

Certament, ara ja ho diu l’ONU (comunicat). Però sembla que no n’hi ha prou. El Sindicat de Llogaters va començar fa un any la campanya ‘Ens quedem‘, que promou assemblees de comunitats de veïns i de blocs de pisos sencers perquè els ciutadans es plantin contra les pujades del preu del lloguer. ‘En un any ja hem aconseguit que més de mil famílies hagin dit prou i que centenars de propietaris s’hagin fet enrere.’ Per Palomera, ara han de ser els ajuntaments que també hi plantin cara d’una vegada i exigeixin als governs espanyol i català que regulin finalment els preus del lloguer. De fet, el Departament de Justícia ha anunciat que justament aquesta setmana presentarà un decret llei per a regular els arrendaments urbans. El Sindicat de Llogaters ho aplaudeix (comunicat), però se’n malfia i es demana, una vegada més, per què el decret arriba tan tard, si no és que aquest anunci és una maniobra electoral…

Palomera té la veu fatigada però la mirada clara. No té temps de llegir tant com voldria i lamenta haver de fer filigranes per passar més temps amb la família. Però es declara optimista i convençut que res no és endebades i que tot, absolutament tot, serveix, tard d’hora. En aquest tercer capítol de la sèrie ‘Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya’, Palomera parla clar, destria el gra de la palla i apunta la recepta per al nou govern municipal: ‘Malgrat que la major part de competències en habitatge depenguin, sobretot, del govern espanyol, però també de la Generalitat, els ajuntaments poden fer-hi molt més: que es plantin, en bloc, amb una única veu, siguin del partit que siguin, que exigeixin més habitatge públic en tota nova promoció de pisos, que siguin inclements amb l’assetjament immobiliari que veiem cada dia i que, especialment a Barcelona, regulin els lloguers turístics, no solament d’habitatges sencers, sinó també d’habitacions.’

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’

Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’

closcadelletra

Closcadelletra (CLXXVI): Tocar la pell de l’aire

M’agradava el gust de la vinagrella i rosegar els primers ametlons.

Hi havia un perfum d’herbamel al caminoi que duia a la bassa on agafava granots.

Els núvols eren vaixells que em feien circular per tots els mars del món i em condormia mentre els mirava avançar per les aigües tempestuoses del meu cos.

Les hores s’estiraven com si el temps fons infinit.

Llegia tebeos de batalles i de princeses, contes d’animals i novel·les d’Agatha Christie, que en acabar-les baratava a la llibreria fosca i petita de madò Joanaina.

L’estiu s’acostava perquè arribaven els exàmens finals i la mar compareixia com un horitzó de desigs.

Després de molts d’anys retornen i es despleguen sensacions oblidades de la història de la nostra vida: fumeres sordes que s’enlairen dins la claror capvespral, tan ínfimes i tan eternes que no les té en compte ningú.

En aquestes clarorineues d’un foc colgat escolt la meva solitud dins el bosc quan un cruixit de branques em regirava mentre sentia créixer al coll un torrent de llàgrimes.

Ja sabia que el vol de les oronelles obeeix a lleis invisibles, però les mirava caçar mosquits amb aquelles fues seques i aquells xiscles aguts  com si la seva precisió fos un prodigi.

Em treia les sabates Gorila i els mitjons de llana, feia un clotet amb les mans i posava els peus dins la terra molta d’estona per amarar-me de les vibracions subterrànies dels planetes.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Ho havia llegit a una contarella oblidada i allò em feia molt de bé.

Vetlava els canvis de color dels camps de blat que passaven del verd al daurat sense témer-me’n.

La llum del capaltard d’aquella primavera d’estiuem deixava embadalit, i mirava unes ovelles amb una pastora davall els ametlers com si fossin una aparició que podria desaparèixer en qualsevol moment.

Queien les paraules damunt la plagueta com una pluja fina, com si fossin les respostes a preguntes que no s’han fet mai. I ressonaven molt de temps dins el meu interior.

Tot es condensa en això: una veu que contesta a una altra veu.

Potser va ser llavors que vaig començar a entendre els jeroglífics secrets i lents, aquell comerç amorós, que gargotejava com a respostes d’un que retura a la melopea dels boscs, i de les muntanyes, dels penya-segats i de les cales, de la mar gran i de les ones que ballaven pels bladars els dies de vent.

Passejar per camins quasi esborrats que no duien enlloc entre mates llentrisqueres i esbarzers plens de pues esdevenia una de les fetes més clares per aprendre les absències.

Hi havia un no sé què fraternal en els plecs de tendresa que em despertaven els llocs familiars: la cuina amb la cova emblanquinada de la xemeneia on es podia entrar, al menjador hi havia unes natures mortes oleogràfiques que m’encisaven, a la sala bona el Bonjesuset de Praga em feia por, el lloc comú al corral no pudia, els porxos a dalt de tot de la casa era on m’amagava a l’hora de la sesta per poder llegir a gust estirat damunt els sacs d’ametles, d’ordi, de blat; al vespre em sortien faves a les cuixes i em gratava com un condemnat fins que em feia sang.

Només el tacte de la pell de l’aire em permet entrar dins la festa còsmica per arrabassar al record la meravella d’uns grans d’or que quan els vull agafar es fonen.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

255.000 persones visiten Girona pel Temps de Flors

La 64a edició del Girona Temps de Flors ha rebut 255.000 visites, 5.000 més que l’any passat, que s’han repartit en els nou dies de la mostra, segons que ha informat l’Ajuntament de Girona en un comunicat. ‘Estem molt satisfets per les dades que tenim de visitants i perquè estem parlant d’una situació d’equilibri’, ha dit la batllessa de la ciutat, Marta Madrenas, que ha explicat que enguany els caps de setmana s’ha reduït la congestió.

Madrenas ha valorat que vinguin molts visitants estrangers, ja que demostra que Girona és una destinació de qualitat, i ha subratllat que en gairebé tots els allotjaments hi ha hagut una plena ocupació hotelera. S’estima que l’ocupació a la ciutat durant la mostra ha estat del 85-90%, deu punts per damunt a la de l’any passat. A més, hi ha hagut un augment en el nombre de plantes i flors, amb 93.831 unitats de flor, 20.000 més que l’any passat (73.513) i tres vegades més que en 2017 (27.880 unitats) i que en 2016 (23.350 unitats).

Els espais més visitats han estat el claustre de la Catedral, l’església de Sant Martí, els soterranis de la Catedral i el monestir de Sant Pere de Galligants, a més del fossat de l’absis de la Catedral, un dels espais nous d’aquesta edició.

Els presos electes del Congrés i el Senat lliuraran dilluns la documentació i dimarts prendran possessió de les actes

ACN Madrid.-El matí d’aquest dilluns els presos electes des de les eleccions del 28-A pel Congrés i el Senat sortiran de la presó de Soto del Real per anar “degudament custodiats” a complimentar els tràmits de presentació de les credencials i la declaració d’activitats i de bens. Oriol Junqueras (ERC), Jordi Sánchez (JxCat), Jordi Turull (JxCat) i Josep Rull (JxCat) aniran al Congrés i Raül Romeva (ERC) al Senat per dur a terme uns tràmits que hauran de dur a terme “sense dilació” amb l’objectiu que “siguin reintegrats al centre penitenciari al més aviat possible”, segons la interlocutòria del Tribunal Suprem. Dimarts tornaran per assistir a les sessions constitutives del Congrés i del Senat. A la represa de les sessions del judici de l’1-O al Tribunal Suprem el dimecres ja hi aniran essent diputats i senador.

En el cas dels futurs diputats, no era necessari que dilluns fessin les gestions personalment, les podien haver fet per delegació, però els seus advocats així ho van demanar i així ho podran fer.Dimarts tornaran a les cambres per participar a les sessions constitutives per prendre possessió del càrrec. Hauran de jurar o prometre, ni que sigui per imperatiu legal, acatar la Constitució.El Congrés preveu que tinguin llibertats de moviments a l’hemicicle aquell dia, tot i que les portes que donen accés a la sala estaran custodiades per agents. No podran fer reunions de treball ni assistir a compromisos de comunicació pública i premsa.Junqueras va anunciar en una roda de premsa a l’ACN que no descarta aprofitar la sessió constitutiva del Congrés per parlar amb el president espanyol, Pedro Sánchez. Si ho fa haurà de ser en un recés de la sessió, ja que hauran de tornar a la presó “sense dilacions” un cop la presidència de les cambres hagi posat fi a la sessió. La seva participació posterior en l’activitat parlamentària està per veure. Segons La Vanguardia els magistrats deixaran la decisió a mans de la Mesa del Congrés dels Diputats, que tindrà majoria progressista i que estarà presidida per Meritxell Batet. Podrien encarregar un informe als lletrats del Parlament espanyol per determinar els passos a seguir.La setmana del judici de l’1-O al Tribunal Suprem arrencarà dimecres amb l’última sessió destinada a les declaracions de testimonis, la fase més llarga de tot el procés. Dimecres estan citats a declarar 13 testimonis i també està previst que comencin les proves pericials.

Tarraco Viva tanca amb una recreació que simula unes eleccions romanes

ACN Tarragona.-El festival Tarraco Viva ha tancat aquest diumenge la 21a edició amb la recreació de la ‘Comitia’ davant de gairebé unes 500 persones al Recinte Firal del Palau de Congressos de Tarragona. El públic ha contemplat com eren les eleccions en temps dels romans i ha copsat que els candidats es presentaven individualment i sense una ideologia política. En la cloenda han participat una seixantena de figurants i membres d’entitats. Durant les dues setmanes de certamen, s’han programat més de 400 actes que han reivindicat el paper de les ciutats en l’antiguitat. Els organitzadors ja han avançat que el treball i l’alimentació seran la temàtica central de l’edició de l’any vinent.

Tarraco Viva tanca amb una recreació que simula unes eleccions romanes

ACN Tarragona.-El festival Tarraco Viva ha tancat aquest diumenge la 21a edició amb la recreació de la ‘Comitia’ davant de gairebé unes 500 persones al Recinte Firal del Palau de Congressos de Tarragona. El públic ha contemplat com eren les eleccions en temps dels romans i ha copsat que els candidats es presentaven individualment i sense una ideologia política. En la cloenda han participat una seixantena de figurants i membres d’entitats. Durant les dues setmanes de certamen, s’han programat més de 400 actes que han reivindicat el paper de les ciutats en l’antiguitat. Els organitzadors ja han avançat que el treball i l’alimentació seran la temàtica central de l’edició de l’any vinent.

El cap de setmana es tanca amb una víctima mortal a les carreteres catalanes

ACN Barcelona.-Una persona ha mort aquest cap de setmana a les carreteres catalanes, segons informa el balanç oficial del Servei Català de Trànsit (SCT). La víctima és un jove de 32 anys, veí de Sant Gregori, que conduïa un turisme que ha patit un xoc frontal amb una furgoneta al quilòmetre 28 de la C-65 a Girona. A conseqüència de l’accident mortal, el conductor de l’altre vehicle ha resultat ferit lleu i ha estat traslladat a l’hospital Josep Trueta. Pel que fa a l’operació retorn del cap de setmana, s’han registrat pocs problemes per a circular. En concret, a l’N-340 s’han produït 2 km de retencions a l’Arboç i 4 km a Roda de Barà en sentit Barcelona.

Puigdemont: ‘Europa no es pot desentendre de Catalunya’

Carles Puigdemont ha participat en un acte de JxCat a Madrid i ha denunciat que l’estat espanyol no respecta les normes democràtiques i que té presos polítics a qui no deixa fer campanya. ‘Jo fa un any i mig que visc a l’exili i no hauria de ser aquí en forma telemàtica. Segur que no hauria de ser candidat a les eleccions europees’, ha dit, ‘però avui a l’estat espanyol hi ha presos polítics, perseguits polítics, i uns quants vivim a l’exili i hi estem bàsicament per continuar lluitant’. Ho ha sentenciat en una intervenció per videoconferència a un acte de Junts-Lliures per Europa a Madrid, on ha recordat que no podria fer aquest acte si estigués a Espanya ‘perquè estaria a la presó i no tindria el dret de poder expressar-se i circular’. En l’any i mig que ha passat fora de Catalunya, ha destacat, ell mateix ha pogut visitar diversos països europeus per a denunciar la repressió de l’estat espanyol i recordar que ‘ningú a Europa es pot desentendre de Catalunya’.

Puigdemont ha protagonitzat un acte de la seva formació a Madrid, on els assistents –entre altres Laura Borràs, Josep Lluís CleriesBeatriz Talegón i Gonzalo Boye– han estat increpats a la porta per dos individus que els han insultat. Puigdemont ha defensat el vot per JxCat perquè l’estat espanyol ‘noti la vigilància’ europea, i ha insistit en la lluita democràtica des de les opcions no violentes perquè sense reconeixement de l’altre no és viable un diàleg d’igual a igual. ‘Europa està realment preocupada pel que està passant a la justícia espanyola i a l’estat’, ha dit.

En aquest sentit ha afirmat que els ciutadans tenen ara una oportunitat per ‘donar la veu potent, clara, directa i sense intermediaris’ a les institucions europees d’aquesta lluita per la democràcia. ‘Sabem que la democràcia està en risc a tot el món i hi ha amenaces en forma de populisme i xenofòbia, i de ressorgiment del nacionalisme d’estat, que és al·lèrgic a la diversitat i combat les minories nacionals’, ha sentenciat.

Dos homes han increpat els assistents a l’acte on han participat l’advocat Gonzalo Boye, la diputada de JxCat Laura Borràs, la periodista Beatriz Talegón i el senador Josep Lluís Cleries. Tots han estat insultats juntament amb els seus acompanyants a la porta de l’hotel madrileny on es feia l’acte, just abans que hi entressin.

El portaveu de JxCat al senat espanyol, Josep Lluís Cleries, ha afirmat que l’intent de designació del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, com a president del senat, demostra que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ‘encara té la mentalitat del 155′ i ha justificat el no de la formació a la votació sobre la designació d’Iceta. ‘Es pot parlar de cortesia quan hi ha presos polítics, exiliats i quan el senyor Iceta va votar la suspensió de diputats i va girar l’esquena als familiars dels presos quan van venir al Parlament?’, ha preguntat Cleries.

La diputada de JxCAT al congrés espanyol, Laura Borràs, ha afirmat que malgrat els incidents que han tingut lloc a la porta la seva formació dóna la cara en defensa dels drets dels ciutadans. Segons Borràs, la llista de Junts-Lliures per Europa, amb Puigdemont al capdavant, és una opció transversal que actua de manera cívica, pacífica i democràtica com a persones lliures a una Europa lliure. Borràs ha augurat un vot massiu que s’ha de convertir, ha dit, en immunitat parlamentària per a Carles Puigdemont i Clara Ponsatí.

La periodista Beatriz Talegón ha denunciat ‘l’odi, la ràbia, l’insult i l’agressió’ que han patit els assistents a l’acta i ha assegurat que espera que la resta de formacions condemnin aquest ‘atemptat contra la democràcia’. ‘Aquesta és la raó d’una candidatura oberta com aquesta’, ha afirmat, ‘que va més enllà de les sigles’. Talegón ha assegurat que no és la primera vegada que s’intenta impedir la llibertat d’expressió.

L’advocat Gonzalo Boye ha afirmat que la candidatura de Puigdemont ‘no és contra ningú, sinó a favor de tothom, fins i tot els energúmens que estaven a la porta’ de l’acte. Segons Boye, l’estat està ‘provant per tots els mitjans que el president Puigdemont arribi al Parlament europeu’.

 

Iglesias diu que “els rics no necessiten la llei, els serveis públics ni l’estat però la gent normal sí”

ACN Palma de Mallorca.-“Quan la CEOE diu que no vol que estiguem al govern, està reconeixent que la major part de la gent d’aquest país necessita que estiguem al govern”, ha exposat el secretari general de Podem, Pablo Iglesias. En un acte de campanya a Palma de Mallorca ha dit que “els multimilionaris no necessiten la llei, no necessiten serveis públics, no necessiten l’estat, però la gent normal necessita la llei, que es compleixi la llei, que la llei limiti el govern dels poderosos, i això és la democràcia”, ha assegurat. Pel que fa a les negociacions amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, per la governabilitat de l’estat, ha reiterat que demanaran “simplement que es compleixi la llei” però també ha volgut indicar que van fer president a Sánchez “sense demanar res a canvi”.

Iglesias ha dit que li ha fet “ràbia” una polèmica a les xarxes socials per unes declaracions creuades entre la candidata de Podem a la Comunitat de Madrid, Isa Serra, i el líder de Ciutadans, Albert Rivera. La primera ha dit que la sanitat pública “no ha d’acceptar donacions ni almoines d’Amancio Ortega” i Rivera ha respost al seu Twitter personal que està d’acord que “qui pugui ajudi als altres”.El secretari general de Podem ha explicat que el seu fill i el seu pare estan vius gràcies a la sanitat pública. “No es pot consentir que les sanitat pública depengui de les almoines d’un multimilionari”, ha dit Iglesias. “Que se n’assabenti Amancio Ortega, que una democràcia digna no accepta almoines de milionaris, sinó que fa que paguin impostos i tractin amb dignitat els treballadors”, ha reblat.

AMPLIACIÓ:Barcelona reivindica la lluita contra l’estigma de les persones amb problemes de salut mental

ACN Barcelona.-Desenes de persones s’han concentrat aquesta tarda a la Barcelona per exigir que es posi fi a la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental. Sota el lema ‘Catalunya treu a passejar la seva bogeria’, desenes de persones han participat en la segona edició del Dia de l’Orgull Boig. “Volem reivindicar la normalitat, el respecte a la diferència i a la diversitat psicosocial”, ha explicat Andrea Quintana, membre de la comissió organitzadora, que ha denunciat que el Govern espanyol està incomplint la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Amb crits com “no som malalts, tenim diversitat” o “la llibertat és la millor cura”, els assistents han commemorat el Dia de l’Orgull Boig. Han sortit de la plaça del Poeta Boscà i han recorregut alguns dels vials més transitats de la Barceloneta, sense deixar indiferents als vianants, al ritme de la percussió del col·lectiu Explosió Rítmica.La iniciativa l’han impulsat diferents entitats de salut mental i grups de suport mutu. L’objectiu, ha explicat Quintana, és traslladar la problemàtica a la ciutadania i alçar la veu i lluitar contra la discriminació que pateix el col·lectiu. “Tenim problemes per accedir al mercat laboral, a l’habitatge, en les relacions socials…”, ha posat com a exemple, tot exigint “respecte”.Incompliment de la convencióEntre els aspectes que han volgut denunciar els participants a la protesta amb els seus càntics, primer, i després amb la lectura del manifest, hi ha l’incompliment, per part del Govern espanyol, de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat. Recentment, han explicat des de l’organització, el Comitè sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat ha alertat de què s’estan incomplint alguns aspectes bàsics del document i han recomanat “una política centrada a garantir el respecte dels drets de les persones amb discapacitats psicosocials”.”Ens trobem amb internaments forçosos, contencions mecàniques i químiques, interrupcions de l’embaràs o tractaments farmacològics en contra de la voluntat”, ha lamentat Quintana, qui ha recalcat que es tracta de “vulneracions en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida”.

Maragall i Colau freguen l’empat en la victòria, segons una enquesta d’’El Periódico’

ACN Barcelona.-Els alcaldables a l’Ajuntament de Barcelona Ernest Maragall i Ada Colau freguen l’empat en la victòria a les eleccions del pròxim 26-M. Així ho indica la segona enquesta preelectoral del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) que publica ‘El Periódico’ aquest diumenge, que dona un 21,5% dels vots i deu regidors a ERC i un 20,4% dels sufragis i entre nou i deu edils a BComú. El PSC quedaria tercer i doblaria els quatre regidors que tenia en l’últim mandat, mentre que la candidatura de Manuel Valls seria la quarta força, amb uns cinc o sis edils, segons el sondeig. Seguidament, quedaria JxCat, que dividiria els regidors obtinguts el 2015 en la meitat i se’n quedaria amb cinc. La CUP entraria a l’Ajuntament i el PP se’n quedaria fora.

A una setmana del 26-M, l’enquesta del GESOP mostra que Maragall i Colau mantenen un frec a frec que s’ha intensificat respecte al primer sondeig publicat per ‘El Periódico’ sobre les municipals fa 15 dies. Així, el candidat republicà ha perdut força passant del 22,5% dels vots a un 21,5%, mentre que Colau ha retallat distàncies augmentant el 20% que augurava l’anterior enquesta a un 20,4% dels sufragis.El sondeig també reflecteix que el PP es quedaria a les portes d’entrar al consistori amb un 4,1% dels vots, mentre que la CUP sí que hi aconseguiria dos o tres regidors. De fet, els anticapitalistes han millorat els resultats obtinguts a la primera enquesta del GESOP en un punt i mig i han passat d’un 4,6% dels sufragis a un 6,1%.D’altra banda, tampoc no entraria a l’Ajuntament la candidatura encapçalada per Jordi Graupera, Barcelona és capital, que assoliria un 3,8% dels vots.

Insults a Borràs, Cleries, Boye i Talegón en un acte de JxCat a Madrid

Dos homes han increpat aquest diumenge els assistents a un acte de Junts- Lliures per Europa a Madrid protagonitzat per l’advocat Gonzalo Boye, la diputada de Junts Laura Borràs, la periodista Beatriz Talegón i el senador Josep Lluís Cleries. Tots han estat insultats juntament amb els seus acompanyants a la porta de l’hotel madrileny on es feia l’acte, just abans que hi entressin. A què veniu a la capital?’, els ha dit un d’ells, que duia una samarreta del Cid Campeador. ‘No aconseguireu res. No us sortireu amb la vostra. Alguns hem jurat bandera, sabeu? I si cal lluitar, lluitarem fins al final’, ha insistit en un to agressiu assenyalant-los amb el dit.

‘Grava, grava i després ho traieu a la puta TV3’, ha continuat l’home quan diverses persones han començat a gravar els fets amb el mòbil. En un primer moment, els insults es dirigien només a Boye a qui ha dit ‘segrestador’, ‘terrorista’, ‘roig de merda’ i ‘col·laborador d’ETA’. Un altre home els ha titllat d’ignorants catalans’ o ‘gentussa’, entre altres insults. Finalment han acabat marxant.