Archives

Joves amb diversitat funcional de l’Anoia donen “una segona oportunitat” a les bobines de fibra òptica

ACN Igualada / Masquefa.-Les bobines de fibra òptica buides de l’empresa de telecomunicacions Iguana han passat de la deixalleria a gaudir “d’una segona oportunitat”. L’operador anoienc s’ha aliat amb la Fundació Àuria en una nova iniciativa que permet a joves amb diversitat funcional, usuaris d’un programa per fomentar la inserció laboral, reaprofitar-les. D’elles en fan des de taules a fitxes de dòmino, un fet que a banda de potenciar la seva creativitat, els permet desenvolupar altres competències. No només aprenen la importància de la reutilització, a mesurar o a tallar, sinó que si s’equivoquen, “s’hi pot posar solució”, explica a l’ACN l’orientador de la Fundació Àuria, Salvador Salla.

En plena expansió a l’Anoia, Iguana buscava una manera de “revaloritzar” les bobines buides de fusta, que cada cop eren més. L’aliança amb Àuria, explica el soci fundador de l’empresa de telecomunicacions, Aleix Solé, els hi ha permès deixar de llençar-les i dona’ls-hi “una segona oportunitat”. “És una manera d’aportar el nostre granet de sorra a l’economia circular del territori”, afegeix.La Fundació Àuria recull les bobines de les instal·lacions d’Iguana, a Igualada, i les porta fins al centre de formació de Masquefa, on l’entitat pilota el programa Singulars de Garantia Juvenil, destinat a la formació i inserció de joves amb discapacitat funcional. El programa, especifica el seu coordinador, Moisès Castells, pretén ensenyar-los-hi diferents habilitats que els ajudin a trobar feina, entre les quals hi ha la creativitat. I és aquí on les bobines de fibra òptica han pogut reviure.Salvador Salla, orientador d’Àuria i responsable d’aquesta part creativa del programa, explica que van començar, ara fa un any, amb paliers, però que l’acord amb Iguana els ha permès gaudir de millor material a cost zero. Salla assegura que el taller “reuneix molts requisits, competències tecnico-professionals com són mesurar, tallar o crear la peça”. Hi afegeix la importància del material amb el que treballen, la fusta. “Qualsevol tros et serveix per crear”, apunta.De moment, els joves han creat taules. Estela Escolà, alumna del programa, explica que fins i tot en van pintar una d’irisada per commemorar el dia de l’orgull gai. Ara estan fent peces de dòmino i tenen al cap també fer butaques. “És entretingut i recicles”, diu la jove.Abel Torres, també alumne, explica que és una activitat “fàcil”, però que obliga a concentrar-se “per no liar-la”. “Aprenem creativitat, imagines que pots fer amb un tros de fusta i ho pots posar en pràctica”, assegura.Tres cursos d’inserció laboralAquest és el tercer curs del programa Singulars de Garantia Juvenil de Masquefa, promogut per l’Ajuntament de la localitat i gestionat per Fundació Àuria i Fundació Privada Balmes. S’adreça a joves, d’entre 16 i 29 anys, amb dificultats per seguir els aprenentatges a través del sistema educatiu formal i busca afavorir la seva inserció laboral. Enguany compta amb 17 alumnes que fan classe a les aules formatives estan ubicades a la planta baixa de l’edifici de la Llar d’Infants Francesc Mata i Sanghés, a La Beguda Alta. El curs, explica Castells, busca proporcionar-los-hi competències per ajudar-los a trobar feina i mantenir-la. A banda de la creativitat, aprenen habilitats socials i acadèmiques. “No només se’ls hi ensenyen tècniques, sinó també aprenen a ser més autònoms”, diu. Prop del 30% dels alumnes acaben trobant feina.Bobines pel pati de l’escolaLes bobines d’Iguana, però, han trobat més utilitats a banda d’Àuria. Algunes escoles de la comarca, com l’Ateneu Igualadí o els centres de Sant Martí de Tous i Capellades, els hi ha demanat i les han reconvertit en mobiliari pel pati de l’escola.

El drama històric ‘Barcelona 1714’ s’estrena als cinemes

ACN Barcelona.-‘La pel·lícula ‘Barcelona 1714’, d’Anna M. Bofarull, arriba aquest divendres als cinemes. Rodada en català, la cinta és un drama històric ambientat en el setge borbònic a la ciutat de Barcelona a través de la història de l’Agnès, una jove que intenta sobreviure en una ciutat en guerra. Protagonitzada per Alba Brunet i Bernat Quintana, i després de quatre llargs anys de postproducció, la pel·lícula es va preestrenar abans de l’estiu al FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada. Altres estrenes destacades de la setmana són el film de ciència ficció espacial ‘Ad Astra’, que protagonitza Brad Pitt, i també la continuació cinematogràfica de l’exitosa sèrie britànica ‘Downton Abbey’, així com la cinta de terror ‘Ghostland’, que va competir a la darrera edició del Festival de Sitges.

A ‘Barcelona 1714’ la protagonista (Alba Brunet) aspira a viure fora de la ciutat, fet que no pot entendre en Jan (Bernat Quintana), l’home a qui estima, un jove oficial dedicat en cos i ànima a la defensa de la seva terra. Acompanyen els joves protagonistes un elenc coral d’actors catalans (Francesc Orella, Juanjo Puigcorbé o Miquel Sitjar), a banda d’aparicions especials de personatges com Lluís Gavaldà, Joan Fortuny i les periodistes Elisabet Carnicé i Raquel Sans.La recreació dels 40.000 soldats que es preparen per assaltar Barcelona, i els 6.000 homes que la defensaran fins a la mort, combina actors gravats en platós de cinema amb un rerefons digital en 3D. De fet, aquest és el primer film català fet gairebé exclusivament amb croma (pantalla verda) i recreació digital 3D posterior. Aquesta complexitat ha suposat un llarg procés de postproducció feta entre Catalunya i Colòmbia els últims quatre anys. La cinta és una producció de KaBoGa que ha comptat amb la col·laboració de TV3.‘Ad Astra’ L’astronauta Roy McBride (Brad Pitt) viatja als límits exteriors del sistema solar per trobar el seu pare, perdut en una missió d’anys enrere, per mirar de desxifrar un misteri que amenaça la supervivència de la Terra. La seva aventura desvetllarà secrets que desafien la naturalesa de l’existència humana i el lloc de la nostra espècie al cosmos. La pel·lícula és del director James Grey (‘Two lovers’) i compta amb un repartiment d’estrelles com Tommy Lee Jones, Liv Tyler, Donald Sutherland o Ruth Negga. ‘Downton Abbey’‘Downtown Abbey’ és l’adaptació a la gran pantalla de la sèrie televisiva britànica homònima. El film no condensa la trama de les sis temporades estrenades entre 2010 i 2015 sinó que planteja una continuació. Al film, la família d’aristòcrates Crawley (habitants de l’abadia de Downton) i el servei (igualment protagonista) es preparen per un moment crucial: la visita del rei i la reina d’Anglaterra. L’anunci de la visita reial i els frenètics preparatius agiten les vides d’uns i altres. La cinta està protagonitzada pel mateix repartiment d’actors i actrius de la sèrie original, i el guionista és també el de la ficció televisiva, Julian Fellowes, el seu creador. ‘Cegado por la luz’ ‘Cegado por la luz’ (‘Blinded by the light’) és un film basat en ‘Saludos desde Bury Park’, les memòries del periodista Safraz Manzoor, ciutadà britànic d’ascendència paquistaní. A la pel·lícula Safraz és Javed, en els seus anys d’adolescent a la ciutat anglesa de Luton. Javed escriu poesia com a via escapatòria a la intolerància de la seva ciutat natal i també a la intolerància del seu pare envers la seva forma de vida. Un dia un company de classe li fa escoltar la música de Bruce Springsteen, i el jove troba en les lletres del ‘Boss’ grans paral·lelismes amb la seva vida de jove de classe treballadora. A partir d’aquí, el protagonista deixarà anar els seus somnis reprimits i aprendrà a expressar-se amb la seva pròpia veu. ‘Ghostland’‘Ghostland’ ha trigat gairebé un any a estrenar-se als cinemes després que participés en la secció oficial del darrer Festival de Sitges, la tardor del 2018. En aquesta pel·lícula de terror clàssic, el director Pascal Laugier fa de la casa heretada per una mare i les seves dues filles l’escenari dels terrorífics esdeveniments. Setze anys després de l’herència, les tres dones es tornen a reunir a la casa, l’una convertida en una novel·lista d’èxit i l’altra, víctima de desequilibris mentals que ha viscut a la mateixa casa amb la mare durant tot aquest temps. En el moment de trobar-se novament es desencadena una onada de terribles esdeveniments.‘Manou’ Aquesta pel·lícula d’animació alemanya explica la història de la Manou, una petita oreneta que, després d’un incident, és criada per una parella de gavines. L’oreneta creix pensant que és una més de la família fins que descobreix que mai serà acceptada com a tal. Per això, després de diversos intents, decideix fugir per conèixer ocells de la seva mateixa espècia. Molt aviat un problema de gran magnitud farà que orenetes i gavines hagin de treballar juntes per un mateix objectiu, i en aquest moment Manou esdevindrà en el protagonista que mai havia pogut ser. ‘Misión Katmandú’Un segon títol d’animació que arriba als cinemes aquest divendres és ‘Misión Katmandú’, en aquest cas una producció canadenca. A la pel·lícula, la Nelly és una detectiu novell i en Simon un investigador científic que treballaran junts en una aventura esbojarrada per provar l’existència del Monstre de les Neus. Per fer-ho, segueixen el diari d’un explorador desaparegut que conté la ubicació de l’amagatall secret del Yeti.

El drama històric ‘Barcelona 1714’ s’estrena als cinemes

ACN Barcelona.-‘La pel·lícula ‘Barcelona 1714’, d’Anna M. Bofarull, arriba aquest divendres als cinemes. Rodada en català, la cinta és un drama històric ambientat en el setge borbònic a la ciutat de Barcelona a través de la història de l’Agnès, una jove que intenta sobreviure en una ciutat en guerra. Protagonitzada per Alba Brunet i Bernat Quintana, i després de quatre llargs anys de postproducció, la pel·lícula es va preestrenar abans de l’estiu al FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada. Altres estrenes destacades de la setmana són el film de ciència ficció espacial ‘Ad Astra’, que protagonitza Brad Pitt, i també la continuació cinematogràfica de l’exitosa sèrie britànica ‘Downton Abbey’, així com la cinta de terror ‘Ghostland’, que va competir a la darrera edició del Festival de Sitges.

A ‘Barcelona 1714’ la protagonista (Alba Brunet) aspira a viure fora de la ciutat, fet que no pot entendre en Jan (Bernat Quintana), l’home a qui estima, un jove oficial dedicat en cos i ànima a la defensa de la seva terra. Acompanyen els joves protagonistes un elenc coral d’actors catalans (Francesc Orella, Juanjo Puigcorbé o Miquel Sitjar), a banda d’aparicions especials de personatges com Lluís Gavaldà, Joan Fortuny i les periodistes Elisabet Carnicé i Raquel Sans.La recreació dels 40.000 soldats que es preparen per assaltar Barcelona, i els 6.000 homes que la defensaran fins a la mort, combina actors gravats en platós de cinema amb un rerefons digital en 3D. De fet, aquest és el primer film català fet gairebé exclusivament amb croma (pantalla verda) i recreació digital 3D posterior. Aquesta complexitat ha suposat un llarg procés de postproducció feta entre Catalunya i Colòmbia els últims quatre anys. La cinta és una producció de KaBoGa que ha comptat amb la col·laboració de TV3.‘Ad Astra’ L’astronauta Roy McBride (Brad Pitt) viatja als límits exteriors del sistema solar per trobar el seu pare, perdut en una missió d’anys enrere, per mirar de desxifrar un misteri que amenaça la supervivència de la Terra. La seva aventura desvetllarà secrets que desafien la naturalesa de l’existència humana i el lloc de la nostra espècie al cosmos. La pel·lícula és del director James Grey (‘Two lovers’) i compta amb un repartiment d’estrelles com Tommy Lee Jones, Liv Tyler, Donald Sutherland o Ruth Negga. ‘Downton Abbey’‘Downtown Abbey’ és l’adaptació a la gran pantalla de la sèrie televisiva britànica homònima. El film no condensa la trama de les sis temporades estrenades entre 2010 i 2015 sinó que planteja una continuació. Al film, la família d’aristòcrates Crawley (habitants de l’abadia de Downton) i el servei (igualment protagonista) es preparen per un moment crucial: la visita del rei i la reina d’Anglaterra. L’anunci de la visita reial i els frenètics preparatius agiten les vides d’uns i altres. La cinta està protagonitzada pel mateix repartiment d’actors i actrius de la sèrie original, i el guionista és també el de la ficció televisiva, Julian Fellowes, el seu creador. ‘Cegado por la luz’ ‘Cegado por la luz’ (‘Blinded by the light’) és un film basat en ‘Saludos desde Bury Park’, les memòries del periodista Safraz Manzoor, ciutadà britànic d’ascendència paquistaní. A la pel·lícula Safraz és Javed, en els seus anys d’adolescent a la ciutat anglesa de Luton. Javed escriu poesia com a via escapatòria a la intolerància de la seva ciutat natal i també a la intolerància del seu pare envers la seva forma de vida. Un dia un company de classe li fa escoltar la música de Bruce Springsteen, i el jove troba en les lletres del ‘Boss’ grans paral·lelismes amb la seva vida de jove de classe treballadora. A partir d’aquí, el protagonista deixarà anar els seus somnis reprimits i aprendrà a expressar-se amb la seva pròpia veu. ‘Ghostland’‘Ghostland’ ha trigat gairebé un any a estrenar-se als cinemes després que participés en la secció oficial del darrer Festival de Sitges, la tardor del 2018. En aquesta pel·lícula de terror clàssic, el director Pascal Laugier fa de la casa heretada per una mare i les seves dues filles l’escenari dels terrorífics esdeveniments. Setze anys després de l’herència, les tres dones es tornen a reunir a la casa, l’una convertida en una novel·lista d’èxit i l’altra, víctima de desequilibris mentals que ha viscut a la mateixa casa amb la mare durant tot aquest temps. En el moment de trobar-se novament es desencadena una onada de terribles esdeveniments.‘Manou’ Aquesta pel·lícula d’animació alemanya explica la història de la Manou, una petita oreneta que, després d’un incident, és criada per una parella de gavines. L’oreneta creix pensant que és una més de la família fins que descobreix que mai serà acceptada com a tal. Per això, després de diversos intents, decideix fugir per conèixer ocells de la seva mateixa espècia. Molt aviat un problema de gran magnitud farà que orenetes i gavines hagin de treballar juntes per un mateix objectiu, i en aquest moment Manou esdevindrà en el protagonista que mai havia pogut ser. ‘Misión Katmandú’Un segon títol d’animació que arriba als cinemes aquest divendres és ‘Misión Katmandú’, en aquest cas una producció canadenca. A la pel·lícula, la Nelly és una detectiu novell i en Simon un investigador científic que treballaran junts en una aventura esbojarrada per provar l’existència del Monstre de les Neus. Per fer-ho, segueixen el diari d’un explorador desaparegut que conté la ubicació de l’amagatall secret del Yeti.

finançament

La negociació del finançament porta tensió a Compromís

L’avançament dels 250 milions de l’extra del FLA que va anunciar la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, després de la reunió de dilluns amb Ximo Puig, ha suscitat reaccions divergents entre els grups polítics, però també dins els partits. Sobretot a Compromís, on la negociació del finançament és una prioritat. La vice-presidenta de la Generalitat i dirigent de la coalició, Mónica Oltra, no ha dubtat a qualificar la notícia de positiva. Creu que és ‘un raig de llum’, tot i que recorda que cal continuar avançant. Dies enrere, Oltra havia qualificat aquest préstec de ‘vergonya’ i de ‘xantatge’.

Aquest entusiasme d’Oltra d’ara contrasta amb la valoració del portaveu del grup parlamentari, Fran Ferri, que es limita a dir que és un acord decebedor. Per Ferri calen mesures estructurals i exigir amb més fermesa el desblocatge dels pagaments a compte. Compromís considera que Puig no ha estat prou exigent amb el govern de Pedro Sánchez per motius partidistes, unes crítiques que han molestat el PSPV.

El portaveu a les Corts, Manolo Mata, ha subratllat el tractament ‘privilegiat’ que rep el País Valencià per part del govern espanyol amb el FLA i ha fet ironia sobre els qui l’havien ‘satanitzat’, en referència a Compromís. La falta de liquiditat de la tresoreria valenciana requereix l’efectiu que proporciona el FLA. Moltes conselleries, com la d’Igualtat d’Oltra, no poden fer pagaments i la gestió s’hi ha paralitzat.

inundacions

Els llauradors calculen que les pèrdues per les inundacions van dels 100 milions al 200 milions d’euros

La primera valoració de pèrdues directes en les collites afectades al País Valencià deixa una quantitat de vora 200 milions d’euros, segons la Unió de Llauradors i Ramaders. En canvi, AVA-Asaja ho redueix a 100 milions. El principal radi d’acció de la zona afectada abasta unes 30.000 hectàrees de cultiu, però, segons AVA, la zona afectada supera les 46.000 hectàrees.

El Baix Segura és la comarca més perjudicada, amb prop de 25.000 hectàrees i unes pèrdues de 167 milions d’euros; seguida de la Costera i la Vall d’Albaida, amb 2.600 hectàrees i unes pèrdues de 3,3 milions d’euros; el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà, amb 1.200 hectàrees i 4,8 milions d’euros de pèrdues; l’Alt Vinalopó, amb quasi 400 hectàrees i 1,2 milions d’euros; i la Marina Alta i Baixa, amb més de 500 hectàrees i prop de 300.000 euros.

El cultiu més danyat és el dels cítrics, amb més de 131 milions d’euros; seguit de les hortalisses, amb més de 20; el raïm de taula, amb prop de 5; i el de vinificació, amb 3,3 milions. També són afectats l’ametller, la magrana i la flor, per exemple. La xifra inicial augmentarà sens dubte aquestes setmanes vinents: per aquestes pèrdues directes en collites i també pels danys causats en les infrastructures agràries, tant de domini públic –camins i barrancs– com privat –sistemes de reg per degoteig, closos o marges, que en moltes localitats es van destruir completament.

Sánchez ja situa la sentència del Suprem al bell mig de la campanya del 10-N

Quatre eleccions en quatre anys. El 10 de novembre hi haurà unes altres eleccions espanyoles, després del fracàs de les negociacions d’aquests darrers dies entre el PSOE i Podem i la temptativa d’última hora d’un acord entre els socialistes i el PP i Ciutadans per a facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Felipe VI ha completat la ronda de consultes amb els partits i ha constatat que el dirigent socialista no tenia prou suport per a ser investit i ni tan sols l’ha proposat de candidat. Espanya s’estalviarà una nova sessió d’investidura frustrada, però en canvi certifica l’agreujament d’una crisi institucional i política inèdita a Europa.

La gran crisi espanyola (1): El 44% del temps sense un govern amb funcions plenes

El president espanyol volia de bon començament que els partits de la dreta l’ajudessin a ser president amb una abstenció, sense necessitat de tenir cap suport, ni directe ni indirecte, dels independentistes. I en la compareixença que ha fet a la Moncloa per a confirmar que es repetirien les eleccions, Sánchez ha esmentat el conflicte català com una de les raons de la crisi espanyola. ‘El meu deure és defensar l’interès general del país, protegir Espanya, i és això que he hagut de fer. Espanya necessita un govern estable, coherent, no compartimentat ni paralitzat, ni molt menys hipotecat. Cal un govern capaç d’encarar els desafiaments, transcendentals, que vindran. Desafiaments com la correcció de les injustícies socials, la igualtat de la dona, però també amenaces conjunturals, com el Brexit i com les conseqüències polítiques de la sentència del judici contra el procés. Sempre hem tingut clar que calia preservar l’ordenament institucional, l’estat autonòmic i la sobirania nacional.’

Sánchez ha insistit tant en la necessitat de donar resposta a ‘les conseqüències polítiques’ que tindrà la sentència del judici contra el procés del Tribunal Suprem que fins i tot ha avançat, de la Moncloa estant i com a president espanyol, vulnerant la separació de poders, que la sentència es faria pública el mes d’octubre.

Una negociació sense possibilitat de reeixir

El llarg serial negociador amb Unides Podem no va tenir mai cap possibilitat de reeixir, perquè el PSOE imposava unes condicions gairebé humiliants a Podem, estirant la corda en tot moment, fent molt poques concessions. En l’horitzó, hi havia el 10-N, la possibilitat d’un avançament electoral que demoscòpicament sembla que només pot afavorir Pedro Sánchez.

El candidat socialista negociava amb Podem però les declaracions que va fer al congrés espanyol durant la investidura frustrada del juliol eren adreçades principalment a Ciutadans i al PP, instant-los a l’abstenció, apel·lant a una responsabilitat d’estat, de donar estabilitat a un govern que haurà d’entomar envits importants. Aquests darrers dies Albert Rivera va fer un tomb que ha semblat més escènic que no real, dient que estava disposat a abstenir-se juntament amb el PP si Sánchez es comprometia a complir les condicions que requeria.

I Sánchez va repetir, per complaure Rivera, que estava disposat a fer aplicar el 155 de nou a Catalunya ‘si fos necessari’, que no li tremolaria  pas la mà. Però Rivera demanava un compromís més rotund per a augmentar la repressió a Catalunya, per a desfer el govern de Navarra i per a aturar qualsevol pujada impositiva. Finalment, el desacord s’ha mantingut, i Sánchez ha acabat repartint contra els uns i els altres a la Moncloa, on ha fet el primer gran acte de pre-campanya de les eleccions del 10-N.

Vegeu ací el seguiment de tota una jornada que ha certificat la gran crisi espanyola 

El Suprem espanyol revisa avui la sentència contra els joves d’Altsasu

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol revisa avui en una vista pública els recursos contra la sentència de l’Audiència espanyola que va condemnar vuit joves d’Altsasu (Navarra) a penes de dos any a tretze de presó per una baralla de bar amb agents de la Guàrdia Civil. La sentència de l’audiència condemnava Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Oihan Arnanz, Jon Ander Cob, Iñaki Abad, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola pels delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions, desordres públics o amenaces. Malgrat que la fiscalia va mantenir l’acusació de terrorisme abans del judici, durant i després, hi va acabar renunciant el mes d’abril, no presentant cap recurs contra la sentència al Suprem. La sentència que ha de revisar avui aquest tribunal és la dictada per la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola, que només va modificar la pena d’un dels acusats, Iñaki Abad, a qui va rebaixar-li els anys de presó de deu a sis.

Malgrat que els joves no van ser condemnats per terrorisme, aquesta acusació va servir perquè el cas es jutgés en aquest tribunal excepcional, l’Audiència espanyola, i perquè tres dels acusats passessin gairebé dos anys en presó preventiva sota el règim FIES, amb control permanent i vulneració de drets mínims. Per justificar aquestes penes de presó tan altes, la sentència adduïa suposats ‘motius ideològics’ i ‘menyspreu i animadversió’ cap a la Guàrdia Civil. Però els familiars dels condemnats denuncien que el dany més destacat que es va causar en la baralla va ser un turmell trencat a un dels agents de paisà i que moltes de les proves presentades al judici desmunten el relat dels agents.

[VÍDEO] La televisió basca mostra unes noves imatges del cas Altsasu que desmenteix un dels guàrdies civils 

Si el Suprem ratifica la condemna de l’Audiència en la seva resolució, l’últim tribunal a què hauran de recórrer els acusats abans d’acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans és el Tribunal Constitucional espanyol. El tribunal que estudiarà els recursos avui estarà presidit per Andrés Martínez Arrieta i integrat per Antonio del Moral, Andrés Palomo, Susana Polo i Vicente Magro, que serà el ponent de la sentència.

Bel Pozueta: ‘Si aquesta injustícia no acaba al setembre, ens tindran davant’ 

Denúncia al Parlament Europeu

Alguns familiars dels joves van acudir ahir a la sessió plenària del Parlament Europeu, a Estrasburg, per a reunir-se amb eurodiputats i grups parlamentaris i posar de manifest la vulneració dels drets dels condemnats. Concretament, es van reunir amb els Verds i l’Esquerra Unitària. Els eurodiputats Izaskun Bilbao (PNV), Diana Riba (ERC), Pernando Barrena (EH Bildu), Miguel Urbán (Podem), Idoia Villanueva (Podem), Martina Anderson (Sinn Féin), Matt Carthy (Sinn Féin), Sira Rego (IU) i Manu Pineda (IU) van demanar per escrit que la Comissió Europea vigilés el desenvolupament d’aquest procés judicial. 

TITULARS:El 10 de novembre, noves eleccions estatals

ACN Barcelona.-Els diaris d’aquest dimecres coincideixen en el tema principal de portada, la repetició electoral del pròxim 10 de novembre. ‘El País’: “La falta de acuerdo entre los partidos obliga a otras elecciones”. ‘El Periódico’: “Tornada a les urnes”. ‘El Punt Avui’: “De cap al 10-N”. ‘La Razón’: “Nueva política: reelecciones”. ‘Ara’: “Sánchez aboca Espanya a noves eleccions”. ‘ABC’: “142 días después… elecciones”. ‘El Mundo’: “La cerrazón de Sánchez condena a otra repetición de elecciones”. I ‘La Vanguardia’: “La ineficàcia dels partits porta a la repetició electoral”.

Parera anuncia que marxa de la Lliga perquè “pretén reviure CDC”

ACN Barcelona.-Eva Parera ha anunciat en una entrevista a ‘El Periódico’ que deixa la Lliga Democràtica, la formació que va impulsar amb 28 persones més amb l’ànim de reagrupar el centredreta catalanista, perquè, al seu parer, el que s’està intentant és “reviure CDC”. Parera ha dit a l’entrevista que la Lliga que s’està conformant “confon catalanisme amb CDC com en el seu dia confonia Catalunya amb CDC”. A més, considera “un error anar de la mà de Convergents”, que segons la seva opinió, és un partit “clarament sobiranista”. També considera un “problema” que hi hagi Germà Gordó, “per la ideologia i perquè és una persona processada pel cas de corrupció més gran que ha tingut aquest país, que és el cas 3%”. Per aquesta i altres raons, Parera considera que “hi ha hagut un gir” en allò que es va idear inicialment.

La regidora de l’Ajuntament de Barcelona i número dos de Manuel Valls al consistori també ha assegurat que al seu darrere marxa “molta més gent” dels 28 fundadors inicials perquè “tampoc se senten representats amb el gir que ha adoptat la Lliga”. Segons Parera, ara és “un partit més que es vol posar a la cua d’Units per Avançar, Lliures o Convergents”.Per tot plegat, la regidora considera que la Lliga s’ha convertit en “més del mateix. És nostàlgia d’un passat que hem d’oblidar i amb el qual s’ha de ser molt crític”.Finalment, preguntada per si ara que és fora de la Lliga crearà un partit nou amb l’exprimer ministre francès Manuel Valls, Parera ha assegurat que no entra dins dels seus plans, però que si poden contribuir a que el que van fer a l’Ajuntament “sigui exemple del que cal fer a la Generalitat o el govern”, ho faran.

Rufián considera que Sánchez és o “incompetent” o “irresponsable” per anar a noves eleccions

ACN Madrid.-El portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, ha advertit aquest dimarts a la nit, després que Pedro Sánchez hagi dit que ha intentat formar un govern per tots els mitjans, que “si diu la veritat és un incompetent” i “si menteix, és un irresponsable”. El republicà ho ha dit minuts després que, en una compareixença des de la Moncloa, Pedro Sánchez hagi assumit que hi haurà noves eleccions el 10 de novembre després de no haver aconseguit els suports necessaris per presentar-se a un debat d’investidura.

Arrimadas: “Tota Espanya ha vist que Sánchez vol eleccions”

ACN Madrid.-Inés Arrimadas ha afirmat aquest dimarts a la nit que, al seu parer, “Tota Espanya ha vist que Sánchez vol eleccions”. Ho ha dit minuts després que el president en funcions del govern espanyol hagi donat per fet que hi haurà nous comicis i n’hagi culpat Ciutadans, PP i Unides Podem. A parer de la portaveu dels taronges al Congrés, però, el que ha passat és que Sánchez “ha triat socis”. Segons Arrimadas, “prefereix defensar els polítics que han fet un cop d’Estat en lloc de defensar les butxaques dels autònoms i de les classes mitjanes i treballadores d’aquest país”. I ha afegit que si hi ha noves eleccions serà perquè el president en funcions “està utilitzant totes les tretes i totes les institucions del govern per anar-hi amb una maquinària de propaganda que ningú més té”.

Borràs (JxCAT) acusa Sánchez de ser el “responsable” de la repetició electoral per haver renunciat “al diàleg”

ACN Madrid.-La portaveu de JxCAT al Congrés dels Diputats, Laura Borràs, ha acusat el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, de ser el “responsable, o irresponsable” pel fet que els ciutadans vagin de nou a les urnes el 10 de novembre. Segons Borràs, Sánchez ha estat “incapaç de dialogar” i “li ha passat el mateix que li havia passat a Rajoy” perquè “no ha llegit els resultats” ni ha atès “als consensos que són habituals a tot Europa”. “Sánchez pretén gestionar els resultats electorals com si fossin una majoria absoluta que no té i vol corregir el vot dels espanyols i provocar unes noves eleccions”.

Rivera retreu al PSOE el no a una moció contra els indults i acusa Sánchez de treure el partit del “constitucionalisme”

ACN Barcelona.-Albert Rivera ha retret al PSOE que hagi votat en contra d’una iniciativa parlamentària de Ciutadans (Cs) per impedir els indults als polítics independentistes presos. En una piulada a Twitter, el líder dels taronges ha afirmat que per això Pedro Sánchez “no ha volgut signar” les seves condicions per “donar una solució d’Estat al bloqueig”. També ha indicat que Sánchez “ha tret el seu partit del constitucionalisme”, i ha considerat que, per tot plegat, el president en funcions del govern espanyol “és el problema”.

Josep-Lluís Carod-Rovira: ‘La paciència té un límit’

Josep-Lluís Carod-Rovira (1952) ha estat president d’Esquerra i vice-president de Catalunya. Però ara viu la política activa en segon pla, i aquests dies presenta ‘Diversia.cat‘, una col·lecció que divulga la història i el pensament dels Països Catalans. En aquesta entrevista feta ahir a Barcelona parlem d’això, però també i sobretot parlem d’actualitat política, i dels camins que l’independentisme té davant. Carod reclama diagnosi, autocrítica i estratègia unitària. I és crític amb el moment actual.

Vénen eleccions espanyoles. L’independentisme, com hi ha d’anar?
—Pot anar-hi com fins ara, de manera diferent, o no anar-hi.

No anar-hi?
—Totes les fórmules són vàlides si responen a una lògica i una dinàmica pensada. Però si anem com ara, amb res que s’hi assembli…

I vós com ho faríeu?
—Ara hi pensava. Quines coses hauria de fer l’independentisme? Doncs tres coses. Primer, tenir una diagnosi compartida de què ha passat. Volíem una República Catalana, que fos independent i reconeguda internacionalment. No tenim República, no és independent i no som reconeguts internacionalment. De totes les estructures d’estat només en tenim una, que ja la teníem: la gent. El poble. La gran diferència amb el 6 d’octubre de 1934 és que llavors hi havia polítics, però no hi havia un poble nacional, amb consciència nacional al darrere. Doncs ara tenim un poble amb consciència nacional. Però és evident que les coses no han sortit com volíem. Reconeguem-ho.

Segon punt.
—La famosa carta de navegació. Tots sabem que volem anar cap a la independència. Doncs hem de saber quin és el desllorigador. Fins ara semblava que era un referèndum pactat amb l’estat. Hem de saber si continua essent l’instrument. Tens president i algun ex-president que diuen que sí. I tens algun ex-president que diu que no. Que ens diguin quin és. Però no pot ser és que ens diguin simultàniament instruments diferents.

I el tercer element?
—Per mi és molt important simplificar, aclarir i reforçar el lideratge. Qui hi ha al davant? El president de Barcelona, o el de Waterloo? El president d’Esquerra, el president de la Crida, de Junts per Catalunya? El president de les entitats? De quina? Això s’ha d’aclarir. Un procés ha de tenir un rostre públic identificat. No en podem tenir setanta. No ens prendran seriosament. I finalment…

Finalment…
—Algú ha de retre comptes davant la societat amb sinceritat i honestedat explicant quina és la realitat del país. Hi sortirem guanyant si algú surt i diu: ho vam intentar, la repressió va ser més bèstia que no preveiem, nosaltres no vam fer prèviament totes les coses que havíem de fer, i ara ho tornarem a intentar perquè aquesta vegada surti bé. I volem la independència, i això és irrenunciable. I la bona gent faria confiança a qui digués això. Però no pot ser que hi hagi simultaneïtat de missatges polítics, de lideratges polítics i de solucions polítiques. Tot alhora no ho compra ningú. La paciència té un límit.

No acabo de veure clar si el desllorigador, per Carod, és el referèndum pactat.
—Només tens dues fórmules: pots tenir un suport a la independència tan gran que amb un cop de xiulet atures el país no un dia, sinó dos mesos. Aquest és l’estadi que ens pensàvem que teníem quan ens pensàvem que els carrers eren sempre nostres, fins que vam veure que els altres també sortien i els carrers eren seus, encara que vinguessin de fora a omplir els carrers. L’altra opció és trobar un desllorigador democràtic. Les urnes. Espanya no farà mai un referèndum pactat. Ni per cultura, ni per vocació, ni per voluntat. Per tant, el referèndum pactat serà forçat. I només el podem forçar des de dins.

Com?
—Encara no hem pressionat prou com a consumidors i clients, i ciutadans. Hi ha gestos de l’anomenada desobediència que ja hem vist com fan reaccionar Espanya: presó, multes, exili. Però, en canvi, ningú no et pot dir que hagis de tenir sempre la mateixa companyia de gas, aigua, electricitat, telefonia o entitat bancària. Això ho decideixes tu. Parlo que un bon dia, al matí, 100.000 persones es donin de baixa d’una d’aquestes entitats.

Ho ha fet una mica l’ANC.
—Hi ha molta gent que no és sòcia de l’ANC. Quants són? Quaranta mil. Jo parlo que quedi clar que és una campanya de país. La pela és la pela, també per als espanyols. L’única forma que té un país desarmat, com és Catalunya, i una ciutadania en una economia de mercat, és tocar-los el crostó econòmic. I que les seves empreses, bancs, i telefonies, diguin quer s’ha de resoldre, perquè si no se’n van a fer punyetes. I l’altra és que, com a ciutadans, hi haurà un moment que haurem de fer gestos de més claredat pacífica i multitudinària. Al gener comença l’època de calçotades. No és igual fer-la a Valls que a la Jonquera. Però tot això no es pot improvisar. És un procés seriós. Ens vam arribar a creure que tot seria més fàcil. La independència no s’improvisa. I aquí, crec, l’hem anada improvisant. Això s’ha de coordinar: no pot ser un sol partit, una sola persona o una sola institució. Aquests dies analitzo els processos d’independència de trenta-cinc països del món. Processos reeixits. I veus que no s’improvisen, que són uns quants anys, que la repressió és duríssima i que no hi ha cap cas igual. Tenacitat, picar pedra molts anys. Van dir que seríem independents en divuit mesos. I la gent i s’ho va creure. No podem vendre fum.

Com ho veuríeu, de fer-ho per la via d’unes eleccions i no d’un referèndum? Un dia el parlament té el 60% dels vots i l’endemà ens plantem a plaça.
—Jo vaig escriure el llibre 2014 que un dia ho havíem de resoldre a les urnes. I a les urnes es pot resoldre de dues maneres: amb un referèndum d’autodeterminació, que entén tot el món, o amb unes eleccions plebiscitàries. Però aquestes eleccions no poden ser el resultat d’una improvisació, com em fa l’efecte que van ser aquelles eleccions del 2015. Per mi no és mala via. Tots els passos són bons si són pensats en la línia d’aconseguir el resultat final. Però a mi hi ha una cosa que em preocupa.

Quina?
—Jo sempre he dit que no era nacionalista. En el sentit que no crec que el meu país sigui millor que el dels altres. Però sí que sóc nacional. I crec que és un error l’oblit, o menysteniment, dels factors nacionals. Si fem tot això és perquè som una societat nacional diferenciada. L’oblit o el menyspreu que alguns líders de l’independentisme tenen per la llengua del país fa feredat. El català ha deixat de ser, en la política, la llengua de referència. Som una nació, o ens conformem amb allò que diu Pedro Sánchez, un territori? Jo no veig la gent cridant som un territori! Una nació té una llengua nacional i una cultura nacional. I aquest apartat va quedant cada vegada més enrere. Sembla com si el procés d’emancipació fos, només, un procés de regeneració democràtica i de reforma social. Ho és. Però fonamentalment és procés d’emancipació nacional.

Entenc el rendiment de comptes. Però també veig una cosa: un corrent antipolític i demagògic.
—Teniu tota la raó. En algun lloc he dit que ens vam anar animant mútuament: poble i govern ens vam anar animant. El govern deia: Tranquils, anem fent els deures. Endavant, deia el poble! També hi ha una part de responsabilitat que correspon als ciutadans. La improvisació va ser col·lectiva. No solament dels partits i les institucions. Vam pecar tots d’inexperiència i ingenuïtat. No ho podem tornar a fer de la mateixa manera. Ens tornarem a estimbar.

‘Hem de canviar de classe política de dalt a baix.’ Hi esteu d’acord?
—Hi ha de tot i força. Hi ha gent que crec que té una opinió molt valuosa. Tant entre els qui són a la presó, com entre els qui són a l’exili. Però també hem de veure si els qui són a la presó, o a fora, tenen marge de maniobra, i quina visió de la realitat tenen. Perquè la gent que hi ha a la presó té la visió que els porten els qui els visiten més regularment. I a l’exili també deu anar segons les visites que reben. No veig que s’hagi de renovar per renovar, en el sentit de ‘prescindir de’. No s’ha de prescindir de ningú, però sí que s’haurien d’aportar elements nous. I segurament comptar amb gent amb experiència política. Sobretot a llocs clau, com interior, o exterior. Departament clau. En aquests llocs ha d’haver-hi les persones més ben preparades. I potser no aniria malament de girar els ulls enrere i veure com a Interior hi ha gent que hi ha passat i avui encara són considerades. Molt ben considerades. Haver estat alcalde i manar la policia local és molt important. Segurament no n’hi ha prou. O parlar correctament anglès és importantíssim, però has de tenir una agenda pròpia, contactes.

Voldríeu tornar a tenir un paper més actiu?
—No forma part, en absolut, de les meves prioritats.

Respecte de la sentència, quina reacció hi hauria d’haver?
—La resposta és la de sempre: n’hi pot haver moltes, i totes bones. Però només té sentit si no són respostes flamarada. Una vegada em vaig trobar amb Michel Rocard, ex-primer ministre a França, que a Còrsega em va dir, sopant: Què, els catalans, encara feu aquestes manifestacions tan boniques al carrer? I la política, quan? Quan començareu a fer política? Jo crec que al procés li falta començar a fer política. Volem construir un estat i això no s’improvisa.

Passem a la col·lecció ‘Diversia’. Per què comenceu, ara, una col·lecció de llibres?
—El nivell de coneixement que hi ha de la realitat cultural, política i social dels Països Catalans en les generacions joves és pràcticament inexistent. Veus i sents coses increïbles. La intenció és que la col·lecció serveixi d’instrument útil per a aquells que només que hi surti ‘Països Catalans’ ja els compraran, i per a aquells que els compraran malgrat que hi surti. Perquè si volen saber del comunisme, l’anarquisme o l’esperantisme, aquí ho trobaran tot.

Qui us farà el comunisme, per exemple?
—Xavier Domènech. Quan li vaig dir que era sobre els Països Catalans va tenir la mateixa reacció que Núria Cadenes, que farà el feminisme; Francesc Fontbona, que farà l’Art, o Bernat Joan, que farà la llengua: no tan sols ho va acceptar, sinó que li fa il·lusió. Perquè els lligams són molt més subterranis que no sembla.

Qui us farà l’anarquisme?
—Jordi Martí Font. Veus que als Països Catalans, allò que hi arriba tard és el comunisme; l’anarquisme ja hi era. Serà, tant pels temes, com pels autors, l’àmbit cultural dels Països Catalans. Sortiríem amb quatre o cinc títols l’any. El meu paper serà de director: faig proposta de temes i autors i em llegeixo a consciència els originals.

Voldríeu afegir res?
—Insisteixo en el fet que el punt sensible que podem tocar en el procés d’emancipació nacional és l’econòmic, perquè hi ha sectors que fan negoci i viuen de la dependència econòmica de Catalunya. I aquests sectors treballen per la minoria privilegiada que viu a Madrid, i que xuclen de tot l’estat. És sobre aquests sectors que hem d’incidir. No tenim més vies. Hem descartat la via militar. I no serem majoria al parlament espanyol. No ho oblidem mai: hi ha gent que fa negoci amb la independència de Catalunya. A Espanya, sí, però aquí també.

Brossa

Vivim una època obscura

Fa uns quants dies, convidat per la Fundació Joan Brossa a explicar com ‘em va fer Brossa’ en la meva trajectòria, recordava que la seva obra s’havia desplegat majoritàriament en uns temps obscurs, els de la dictadura franquista. Hi posava l’èmfasi perquè no podem oblidar mai que ell, com alguns altres creadors, van fer servir l’acte poètic per a denunciar aquella foscor que els envoltava i de la qual, ni que fos involuntàriament, formaven part. Recordava també que, tot i la seva posició contrària al règim, alguns antifranquistes el van silenciar. Joaquim Molas i Josep M. Castellet, per exemple, van ocultar la seva poesia en l’antologia poètica que van publicar l’any 1963. Per què? Brossa els incomodava, no s’arrenglerava amb els dictats obligats del moment, anava massa a la seva. Ells preferien Espriu o Pere Quart.

És cert que aquests darrers anys de la seva vida, ja en plena transició, Brossa va acceptar alguns homenatges del sistema; sense arribar al cas de Tàpies, que va admetre un marquesat de part de la funesta monarquia espanyola, el poeta, els darrers moments, devia voler pensar que era certa la reconciliació democràtica. Però era mentida. Ara ho sabem prou bé.

Vivim, avui també, una època obscura. No faig comparacions amb la dictadura. Simplement, constato que ens movem entre foscors, sovint imperceptibles. I no ho dic pels aquelarres de la justícia espanyola que vam veure fa pocs dies; ni per l’existència de la repressió en l’àmbit polític i, encara més, en l’econòmic; ni per l’actitud miserable dels partits que, en comptes de defensar els ciutadans que els han votats, o que han votat unes altres opcions, què carall, es protegeixen ells mateixos; ni pel sempre inconclús alliberament de la dona; ni…

Tampoc no ho dic per la fòbia cap als immigrants d’aquells catalanets que es pensen que són progressistes perquè porten un llaç groc, però que els importa una mè què passa al Mediterrani amb la gent desesperada que busca un futur; o per aquells que ja són aquí, els manters o els jornalers del camp, i són perseguits per tipus abjectes com l’Albert Batlle i els qui li donen suport. Arran de la medalla que el parlament va atorgar a Òscar Camps i Carola Rackete per totes les vides que han salvat al mar, passant per alt les lleis de l’Europa genocida, van sortir tot de veus histèriques maleint aquests salvaments i acusant els migrants a mig morir de ser terroristes en potència. No és broma, fins i tot la pàgina de Facebook de VilaWeb va acollir veus d’aquestes, moltes de les quals tenien distintius independentistes en els seus identificadors. Quina por!

Vivim una època obscura, no tan sols per tot això i més, sinó també perquè el món de la cultura catalana continua essent un disbarat, perquè continua havent-hi uns dictats normatius. I, per tant, una gran quantitat de marginats o exclosos pels qui tallen la llonganissa. De fet, durant el franquisme, Molas i Castellet ordenaven l’entorn cultural des de la clandestinitat i amb uns criteris ideològics, equivocats o no; ara és pitjor, hi ha institucions que en premien uns i en silencien uns altres amb la  suposada legitimitat de la conjectura de democràcia en què subsistim, amb pautes que no provenen dels mèrits artístics ni de la ideologia, sinó de la intrínseca banalitat que es desprèn dels mandataris d’aquestes institucions.

Ja sé que això sempre ha estat així, que la cultura institucional dictamina un ordre on hi ha els còmodes en un bàndol, que són premiats, i els empipadors en un altre, que són bandejats. Hi ha una adversativa important, però, pel moment en què ens trobem. Catalunya és un país que ha de suportar unes tensions majúscules, de totes bandes i amb tots els matisos, i en aquests casos són els artistes que empipen els més necessaris. No sé si em faré entendre, però per mi és evident que l’hegemonia poètica de Joan Margarit, la poesia de l’experiència portada als límits; o els fastos que el món de l’art dedica a gent com Jaume Plensa, la visualitat decorativa, no mostren més que l’obscuritat a què em refereixo. La norma cultural va per aquí, el benestar, la indolència; avui, si Brossa publiqués alguns dels seus poemes de combat, seria processat i empresonat o s’hauria d’exiliar.

No és un problema de les altes esferes de la cultura (si és que tal cosa existeix), el problema greu és que la major part de la societat acceptem aquest cant a la comoditat. També l’activisme polític: sortim al carrer a defensar drets, però quan hem de llegir o mirar no estem disposats a fer cap esforç. El cinema català derivant cap a les historietes; les arts visuals retornant al realisme; a la poesia se li demana que no es comprometi amb cap mena de radicalitat, el pamflet és ignorat o sacrificat, els grafits criminalitzats…

La nostra televisió pública és el símptoma estel·lar de tot això: quan Inés Arrimadas va a alguna entrevista a TV3, embeguda per la seva ràbia histèrica, per la seva voluntat destructiva, pels seus dèficits culturals, no sap que els seus trets no van ben dirigits. Perquè el problema de la televisió catalana no són els informatius, allò que a ella i el seu partit tant els irrita, sinó tota la resta. Em refereixo a tots els programes que només aposten per l’entreteniment, per la comoditat, per amagar sota la rialla frívola els combats que es duen a terme en el país real.

Vivim una època obscura. Però passa que, al contrari dels qui lluitaven contra una dictadura, no ens n’adonem o hi ha moments del dia que volem oblidar-ho. Intueixo que les batalles no poden fragmentar-se, que la pugna per la llibertat no admet compartiments tancats: no pots sortir a cridar al carrer contra els desnonaments, contra el racisme, contra els presoners polítics o contra qualsevol altra lluita per fer un món millor i, després, empassar-te aquesta promesa de benaurança que són tants productes culturals o, pitjor encara, la promesa d’estupiditat que representen tants programes de televisió.

I és que Brossa, profètic, ja ho va deixar escrit:

«La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.»

Setmana del Llibre en Català

L’agraïment és cosa de savis

Escriu Sèneca, en la lletra 73 a Lucili, que hi ha gent que es pensa que els filòsofs són gent obstinada i rebeca, que menystenen els governants i els administradors de la cosa pública (avui, dels filòsofs, en diríem ‘intel·lectuals’, si no fos que, segons que sembla, ja no en queden –tot i que, com deia Gramsci, aproximadament, tot fill o filla de veí o de veïna pot ser un ‘intel·lectual’). Però Sèneca afirma que és ben bé al contrari: aquests filòsofs són la gent més agraïda amb els seus governants, perquè els garanteixen la possibilitat de gaudir d’una jubilació tranquil·la, dedicats als estudis nobles, alliberats dels deures imposats a la gent corrent. Ara, és clar, aquest retir assossegat del filòsof demana, en particular, i abans de tot, que l’estat gaudeixi, al seu torn, de tranquil·litat interior. Al país veí, aquella barraca de propaganda feixistoide i doliente, anomenada ‘España Global’, ja procura per tal de garantir la calma necessària als seus capitans de jardins –dic escurabasses– de torn: sostres, espases, sab(v)aters i etcètera. A casa nostra, en canvi, movem més soroll en l’esfera pública com menys estat tenim, amb què encara no hem tret el bec per opinar i ja ens recomanen que fem de canari a la gàbia i comencem a produir matèria narrativa per a la pròxima Setmana del Llibre en Català. Entretant, uns equidistants-neutrals-aguts ‘analistes culturals’ de l’anomenat ‘procés’, com Jordi Amat i Gonzalo Torné, que sembla que no estan al servei de cap estat, s’estalvien totes les crítiques al dominador i ens pronostiquen una hibernació quasi postnuclear als del gremi de la cultura independentista fora de ConTeXT. Pel mateix preu, els podria servir allò que deia Pierre Vilar: ‘L’anàlisi fenomenològica de l’estranger, la psicoanàlisi del “patriota”, potser no són inútils a aquells qui vulguin interrogar els textos, però no ens poden explicar “per què en tal data, a tal lloc” la consciència de grup s’esborra o s’exalta, s’acontenta amb signes vagues de la comunitat o n’exigeix la sobirania, l’afirmació “política”, a vegades amb les armes a la mà. La “capacitat d’acció col·lectiva” és, per a l’historiador, el millor “test”, el millor “sociodrama”.’ És clar que, si llegim entre línies la ideologia cultural que segreguen aquests intel·lectuals de l’equidistància, més aviat sembla que adoptin aquell paternalisme que lloava ‘las virtudes pacíficas del ciudadano laborioso… o… sostiene con sus brazos una parte del estado al paso que da movimiento y vigor a las demás’. Fet i fet, tot rau en la disfunció existent entre l’estat que es reclama i la nació que es reivindica, però, d’aquesta qüestió, els nostres equidistants culturalistes no en volen saber res. Ells es decanten per donar confiança al savi i criticar el partidari. Però, com deia també Vilar, ‘la distinció, és tan clara?’

Afegeix Sèneca, en la lletra esmentada, que els homes que no paren quiets, els qui es troben al bell mig de la bugada pública, o sigui, els polítics, són molt menys agraïts que els filòsofs, perquè mai no reconeixen prou les atencions rebudes (en temps de Sèneca, no hi havia presos polítics catalans), i les seves exigències són més grosses com més satisfetes les troben –l’avidesa, fidel companya de la ingratitud. Per acabar-ho d’adobar, cap ni una de les persones lliurades als afers públics pren en consideració el nombre de rivals que deixa enrere, sinó el nombre dels qui l’han superat; o sigui, que no els és tan agradós de veure molts rivals rere seu com els és, d’enutjós, de veure’ls davant, ni que sigui un de sol (fet del qual, com bé sabem, no està exempt ni el més impol·lut dels nostres dirigents hibernats o no). L’ambició, que mai no mira enrere, i és tan inestable com tota forma de cobdícia, que comença on hauria de finir. (Al si del neoautonomisme, en diuen, amb pedanteria, ‘lluita per l’hegemonia’.)

Molts gestors governamentals, quan es retiren de la cosa pública, ho fan dolguts amb el poder. Si fossin uns intel·lectuals aprofitarien l’avinentesa per mostrar reconeixement a mestres i protectors i es dedicarien al cultiu de l’esperit; si fossin uns intel·lectuals pensarien que, de tot allò que comparteixen amb el comú dels mortals, res no els pertany en exclusiva. (Hem dit que no en quedaven, d’intel·lectuals? O potser la política els ha fet entrar en el totum revolutum de la mera opinió, el pamflet més venut, o la gestió d’aparells mediàtico-culturals?) Però, en els temps que corren, l’ambició dels homes inquiets, dels polítics professionals, no té aturador: serà més fàcil que els nostres ex-gestors no agraeixin el bé comú rebut i, per tant, que no se sentin obligats a retornar-lo en sa justa mesura. En conseqüència, una part de l’experiència guanyada mentre gestionaven els béns del general serà usada en benefici propi. (I és que el sector privat tira molt, com bé demostraven els suquets transaccionals en ple estiu de Pere Portabella i com demostren bé els comiats d’estiu coaguladors de Xavier Vendrell.)

Després tot seran marrameus amb la futura llei Aragonès. O no.

Mercat de Música Viva de Vic

Mercat de Música Viva de Vic 2019: més estrenes que mai en quatre dies plens de ritme

Consolidat com el festival més important del país per a la indústria de la música i un dels punters a escala internacional, el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) arriba enguany del 18 al 21 de setembre amb una programació carregada d’estrenes. De la setantena de propostes que configuren el programa oficial, trenta veuran la llum per primera vegada al mercat.

L’objectiu del MMVV és d’oferir una programació reconeixible però sorprenent i volgudament diversa perquè els programadors del sector tinguin una oferta ben rica i variada d’estils i formats per a tots els públics. Hi haurà, entre més, la poesia d’El nus la flor, d’Enric Casasses, amb Maria Mauri i Manuel Ariño, els concerts de Maria Rodés, Joan Masdéu, Marco Mezquida, Marcel Bagés i el Diluvi, i els espectacles familiars d‘Eva Arimsén i Marc Parrot i de la Fada Despistada.

L’espectacle inaugural

Avui al Teatre Atlàntida s’inaugura el MMVV amb l’estrena de l’obra L’últim camí de Walter Benjamin, de Juliane Heinemann, guanyadora del premi Puig-Porret 2018. L’espectacle vol acostar a la figura del filòsof i escriptor alemany, ara que fa vuitanta anys de la seva mort, amb textos de poetes catalans, alemanys i espanyols com ara Màrius Torres, Rainer Maria Rilke i Antonio Machado, tot acompanyat de música electrònica.

Podeu consultar tota la programació del MMVV

Una programació plena d’estrenes

Enguany, s’hi estrenaran projectes d’artistes tan diversos com Mazoni, Gertrudis, Lidia Damunt, Ferran Palau, Contra Blues, Lagartija Nick, Joseba Irazoki, Maruja Limón, Espaldamaceta, Mateo Kingman, Carla i Javier Rubial.

Destaca l’estrena de l’espectacle de Nico Roig, coproduït pel MMVV, en què el públic viurà l’experiència amb auriculars. També s’hi presentarà la nova descoberta de Refree: la jove portuguesa Lina. En l’espectacle, s’hi combinen el fado de la cantant i la visió pop del guitarrista.

Plaça Major i el Sucre: el festival dins el MMVV

Els escenaris de la plaça Major i el Sucre són els espais més multitudinaris del MMVV i acolliran els concerts pensats en clau de festival divendres i dissabte. Hi passaran grans noms del panorama musical actual que han actuat en grans festivals del país, com ara les Balkan Paradise Orchestra (divendres, 20.30, plaça Major), Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic (divendres, 23.15, plaça Major), Iseo&Dodosound (divendres, 00.15, el Sucre), Lildami (divendres, 02.00, el Sucre), el Petit de Cal Eril (dissabte, 21.45, plaça Major), Dorian (dissabte, 23.15, plaça Major), Buhos (dissabte, 00.15, el Sucre) i Adala&The Same Song Band (dissabte, 02.00, el Sucre).

‘Lítica’ o com habitar en el llenguatge

Lítica, de Lucia Pietrelli, publicada per l’editorial Males Herbes, és una novel·la que embolcalla, que sumeix el lector en un estat boirós, a voltes dens, a voltes lleuger, sempre inquietant. Ella, la germana gran, la protagonista, de qui no sabem el nom, habitant d’un poble del qual tampoc no sabem el nom, habitant d’un temps que podria ser qualsevol temps, habitant d’una casa on només viuen dones, a tocar del bosc, un bosc que amaga secrets i tresors. Com una faula. Ella, la germana gran, que es desespera i desespera el lector, que no viu ni un bri de calma, sempre de pensament brillant però captiu, altament inflamant, com el liti. Lítica, amb característiques del metall, el més lleuger que ha donat la natura, també altament reactiu i inflamable, favorable en casos de trastorns bipolars i de personalitat.

Lítica és una de les novel·les d’aquesta represa literària, abundant i fecunda. La seva autora, Lucia Pietrelli, d’origen italià, fa set anys que viu a Mallorca i té el català de llengua literària. Abans d’aquesta novel·la, ha publicat Cadenes (Edicions 62, premi Joanot Martorell 2015), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Nissaga (Moll, 2013).

L’autora juga amb el recurs de la faula, del mite, del conte i també de l’element fantàstic. ‘Jo crec que el fantàstic està imbricat en la quotidianitat i la diferència és el punt de vista, per això la importància de l’estil.’ Sobre l’estil, diu l’editor, Ramon Mas, que és una novel·la curta però comprimida. Que Pietrelli exerceix una tensió sobre el llenguatge. Per a ella és determinant el com, més que no el què. Pietrelli porta la prosa poètica a la novel·la.

Perquè l’escriptora és abans que res poeta (té publicats sis poemaris) i això marca la seva narrativa, que conté una càrrega estilística molt forta i poc habitual. Diu: ‘El com és la cosa important, perquè és el que fa la diferència. La idea és habitar en el llenguatge. El llenguatge és la nostra manera de comunicar-nos i de silenciar allò que sovint no es mostra mai. Una comunicació sovint gastada, perquè el llenguatge també és ple de coses sobrants.’

Un dels temes importants que apareix a Lítica és la impossibilitat de conèixer completament l’altre: la germana petita narra la història de la germana gran, que li fa de mirall, alhora que se n’ha de separar per ser ella mateixa. La impossibilitat de conèixer la germana gran o la impossibilitat de la germana gran de conèixer el seu xicot. I, en conseqüència, la manca de comunicació, la càrrega de sexualitat, la proximitat dels cossos com a camí de coneixement de l’altre… En aquest sentit, la impotència és un dels grans sentiments de la germana gran. Un altre tema que fa de motor és la construcció de la identitat. ‘Com agafes els referents, com t’afecten, com et construeixen i desconstrueixen la identitat.’

Lítica és una novel·la molt destil·lada, plena de capes, que Lucia Pietrelli ha tardat molts anys a tancar. I com diu l’editor, ‘és una història trista, però les imatges que la creen tenen molta llum.’

Quatre possibles opcions de l’independentisme davant les eleccions del novembre

Hi haurà eleccions espanyoles el 10 de novembre. Pedro Sánchez ha tornat a fracassar en l’intent de ser investit i els ciutadans de l’estat espanyol són cridats a les urnes per quarta vegada en quatre anys per a elegir el congrés i el senat. La gran crisi espanyola no té solució a la vista, doncs, tot i que ja ensenya la poteta en l’horitzó un possible pacte de govern nacionalista entre el PSOE i el PP. Un pacte que resoldria la crisi parlamentària actual, però que sens dubte intensificaria gravíssimament la crisi institucional i política.

Ja veurem quina campanya s’empesca cadascú i què ens expliquen perquè els votem, però és evident que el PSOE ja no té gens de credibilitat parlant de progressisme ni amenaçant amb el perill que representaria una possible victòria de la dreta espanyola. Això, òbviament, afectarà la campanya dels partits d’esquerres, dels diversos partits nacionalistes i molt singularment de l’independentisme català. Ha quedat ben clar que Sánchez no vol comptar amb el vot independentista, en absolut. Encara més: la comunicació de fa unes quantes hores, en què demanava a PP i Ciutadans que el votassen per a evitar la influència de l’independentisme, hauria de fer reflexionar definitivament ERC –i dic solament ERC, perquè Junts per Catalunya ja va abandonar fa mesos l’esperança que el PSOE fos res diferent del PP.

La qüestió ara és com ha d’encarar aquestes noves eleccions espanyoles l’independentisme, oimés tenint en compte que és gairebé segur que al bell mig de la campanya es publicarà la sentència contra els dirigents socials, el govern de Catalunya i la presidenta del parlament. A parer meu, d’alternatives n’hi ha unes quantes.

1.– Continuar com sempre: cada partit a la seua i a veure qui guanya. És l’opció més probable, perquè és l’única que sembla que té en consideració ERC i, a més, la victòria claríssima a les eleccions de l’abril li dóna arguments de sobres per a defensar-la.

El problema és que ara ja no se sap de què serviria, això, a part d’aguditzar la batalleta per l’hegemonia i, en tot cas, com a entrenament per a les autonòmiques. Clar i ras: els quinze diputats actuals d’ERC, i evidentment els set de Junts, no han servit de res, no han tingut cap influència, no han ajudat a fer créixer l’independentisme ni han aprofitat per a plantar batalla a Madrid. I això encara empitjorarà si després del novembre PSOE i PP exploren la gran coalició. A més, caldrà veure què passa amb la CUP i amb opcions com el Front Republicà o la probable escissió autonomista del PDECat que es presentarà dissabte. Ens podríem trobar que al novembre hi hagués no tres candidatures, com a l’abril, sinó quatre o fins i tot cinc, d’alguna manera vinculades amb l’independentisme, amb una possible representació més fragmentada, però, en qualsevol cas, en un parlament on definitivament els seus vots seran menystinguts i rebutjats i on serà inútil de pretendre d’influir-hi.

2.– Una possible resposta a aquest boicot de fet del PSOE a l’independentisme seria provar de fer servir les eleccions com una manera de protestar per la sentència i d’evidenciar, en l’escenari més visible internacionalment, la gravetat del conflicte entre Catalunya i Espanya. Seria una resposta raonable al rebuig i al menysteniment del vot dels independentistes per part de Pedro Sánchez: si els vots dels independentistes no valen per a res, la presència dels independentistes a Madrid tan sols pot tenir sentit per a fer-la servir de plataforma, d’altaveu.

Aquesta opció es faria fàcilment visible si es creàs algun artefacte electoral extraordinari, unitari, que aspiràs a guanyar les eleccions d’una manera molt contundent al Principat i a fer després una política d’oposició frontal i de denúncia permanent a Madrid. I dic molt contundent perquè cal tenir present que ERC ja va guanyar les de l’abril, com sap tothom. Però, tot i que en aquelles eleccions l’independentisme va aconseguir el millor resultat de la història, amb 23 diputats sumant tots dos partits, encara no va aconseguir la meitat dels escons en joc. El problema és que ací tornarem a la discussió sobre si se suma més anant separats o en una llista unitària i això a Catalunya ha deixat de ser una discussió objectivable per a passar a ser un debat religiós.

3.– Tanmateix, si es volgués explorar aquesta via unitària sembla també que tindria un cert trellat tornar a considerar l’opció kurda, apuntada per Arnaldo Otegi. El polític basc en algun moment ha exposat l’interès per l’experiència del Partit Democràtic dels Pobles, que ha bastit una candidatura dirigida pels kurds però que es presenta a tot Turquia i replega el vot també del turcs rupturistes. Otegi ho va arribar a definir com una candidatura que agrupàs totes les forces independentistes i nacionalistes catalanes, basques, gallegues, canàries i amazigues, però que es presentàs per a tot l’estat i demanàs el vot dels progressistes i republicans espanyols, argumentant que l’única ruptura factible amb el règim arribarà de les minories nacionals i reforçant-les.

Tal com tenim les coses, una candidatura d’aquest estil podria aconseguir entre trenta diputats i quaranta i, doncs, pugnaria per ser fins i tot la tercera força política de l’hemicicle i capitanejar l’oposició, amb les repercussions internacionals que tindria en el cas d’un pacte PSOE-PP. Seria una autèntica revolució.

4.– I hi ha encara una quarta opció, que és de no presentar-s’hi. Ja sé que és una opció xocant, d’entrada, però no es pot descartar. Els partits independentistes podrien no participar en les eleccions espanyoles, cosa que originaria una abstenció que seria una forma de denúncia, també, de la degradació democràtica de l’estat espanyol. Si els seus vots no compten, no cal anar-hi.

O, fins i tot, es podria anar més enllà i organitzar una votació desobedient i paral·lela el mateix dia, per exemple a l’anunciada Assemblea del Consell per la República i veure al Principat quanta gent participa en l’una i en l’altra, quina legitimitat té el projecte constitucional espanyol i quina té el projecte constitucional català. Del punt de vista de fer créixer la tensió i la confrontació amb l’estat espanyol i de la repercussió europea i internacional, seria sens dubte l’opció més transgressora, especialment si tenim en compte que a Europa poca gent entén què fa Espanya, però encara no aprecia fins a quin punt la gran crisi és una conseqüència directa de l’envit de Catalunya per a aconseguir de fer efectiu el dret d’autodeterminació.

La gran crisi espanyola (2): l’explosió del bipartidisme

Fins a les eleccions del 2015, la història de la política democràtica espanyola es podia explicar fàcilment amb l’alternança del PSOE i el PP, que s’havien repartit la Moncloa d’ençà del 1982. Però la crisi econòmica, les retallades de Zapatero, el 15-M i l’auge del moviment independentista català van sotmetre el pacte de la transició a una crisi. Com a resposta a tot això, el sistema polític espanyol va provar de reinventar-se i obrir-se a un espectre polític més divers. Però la fórmula no ha funcionat i ara Espanya resta sotmesa a una crisi.

Llevat de les eleccions del 1977 i el 1979, amb els partits encara recol·locant-se després de decennis de dictadura, el 1982 comença l’etapa del bipartidisme. Durant aquest temps hi ha hagut cinc majories absolutes: tres del PSOE –1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’HB– i dues del PP –2000 i 2011. Dit d’una altra manera, en quaranta anys de democràcia, la meitat del temps ha governat un partit amb majoria absoluta.

Aquest gràfic il·lustra la fi del sistema bipartidista d’ençà de les eleccions del 2015. El PP i el PSOE han passat de representar prop del 75% dels vots, a representar-ne menys del 50% a les eleccions de l’abril d’enguany. Ara mateix, els dos grans partits són lluny de la majoria de tres cinquenes parts del congrés i del senat espanyols, com s’havien acostumat a tenir.

Percentatge de vot de PSOE i PP a les eleccions espanyoles.

Entren Podem i Ciutadans

La destrucció del bipartidisme sostingut per l’status quo durant dècades té, doncs, motius diversos. El més destacat és l’entrada de Podem i Ciutadans al tauler de joc. De primer, Podem aplegà l’onada d’indignació del moviment 15-M. El resultat de les eleccions del 2015 ja es va començar a albirar als sondatges del CIS del 2014, que incloïen per primera vegada Podem, una força nova que havia obtingut cinc diputats a les eleccions europees. PSOE i PP començaven a baixar del 50% a les previsions i ‘la fi de bipartidisme’ omplí les pagines de mitjans espanyols. Però això no feia sinó començar. De fet, a principi del 2015, Podem arribà a superar en intenció de vot el PSOE i, segons alguns sondatges, també el PP.

Veient l’ascens, els poders fàctics van decidir d’intervenir-hi. Si el bipartidisme es moria, calia cerca una alternativa al partit de Pablo Iglesias. Per això l’estiu del 2014 el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va fer un prec en veu alta en representació de les classes dirigents espanyoles. ‘Caldria fer un Podem de dretes, perquè, cony, el Podem que tenim ens espanta una mica. Un Podem més orientat a la iniciativa privada i a la possibilitat del desenvolupament del país, això sí que ens convindria.’

Dit i fet. En poc més de mig any, Oliu ja tenia ‘el Podem de dretes‘ que volia. I no era pas cap partit de nova creació; era Ciutadans, un partit present de feia anys en la vida política de Catalunya, però que a l’estat espanyol era desconegut. L’ascens de Cs anà acompanyat d’una forta presència als mitjans, gràcies a la qual arribà a les eleccions del 2015 amb unes previsions de l’11% de vots.

Ciutadans: com s’ha fabricat el ‘Podem de dretes’?

Les eleccions del 2015, doncs, marquen la fi del bipartidisme i l’obertura d’una nova època política a l’estat espanyol. De llavors ençà, hi ha hagut tres eleccions, i ara hi haurà les quartes; a més de tres investidures frustrades i dues mocions de censura. Com publicava ahir VilaWeb, i tenint en compte que les eleccions espanyoles seran el 10 de novembre i, per tant, almenys fins al 3 de desembre no es constituiran les corts, el govern espanyol haurà estat en funcions o amb les cambres dissoltes 655 dies. És a dir, el 44% del temps d’ençà que Rajoy va convocar les eleccions del 2015.

Ara el sistema es va reajustant i els partits més novells tenen dificultats per a mantenir la força amb què van entrar. La suma de Podem i els seus aliats ha passat de 5.972.000 vots i 71 escons el 2015, a 3.733.000 vots i 42 escons a les darreres eleccions. El partit, afeblit amb les crisis internes i la marxa d’Íñigo Errejón, encara podria eixir més perjudicat d’aquestes noves eleccions, perquè la militància de Mes Madrid demanar de presentar-s’hi.

Així mateix, Ciutadans ha tingut alts i baixos, amb una crisi forta arran de la fuita de figures destacades, com ara De Carreras, Nart o Roldan. A més, les previsions que el PP de Casado recuperi part del vot poden aprimar encara més la influència de Rivera. La presència de Vox al congrés –poc interessat a repetir les eleccions–, afegida a la possibilitat que Ciutadans i PP s’ajuntin sota el paraigua Espanya Suma, són elements que afegeixen incertesa a la convocatòria de les eleccions.

Percentatge de vot dels partits a les eleccions espanyoles.

Aquesta fragmentació fa que cap partit no tingui prou pes per a governar amb solidesa. Això també és fruit de la poca tradició pactista d’Espanya, producte d’un sistema polític avesat al bipartidisme. Per si no n’hi hagués prou, abans els governs espanyols podien ser apuntalats de Catalunya estant, com l’any 1996, quan CiU va signar el pacte del Majestic per a donar la presidència a José María Aznar. Tanmateix, el procés independentista i el tomb dels partits sobiranistes ha dilapidat la possibilitat d’aquest suport.

Colau atribueix la responsabilitat de les noves eleccions al PSOE “i molt especialment a Sánchez”

ACN Barcelona.-L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau ha atribuït la responsabilitat de les noves eleccions al PSOE “i molt especialment a Pedro Sánchez”. Ho ha dit a Twitter poc després que el Rei anunciés que no hi ha cap candidat per formar govern i que el mateix Sánchez hagi donat per feta la convocatòria de nous comicis. Amb tot, Colau ha admès que “el fracàs és col·lectiu” i ha advertit: “caldrà treballar molt i amb molta humiltat perquè la ciutadania cregui en la utilitat de les institucions”.

Pedro Sánchez anuncia des de la Moncloa que la sentència del judici contra l’1-O serà a l’octubre

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha dit avui que la sentència del judici contra el procés serà el mes d’octubre vinent. Per més que la decisió sobre quan es farà pública depèn exclusivament del Tribunal Suprem, és a dir, del poder judicial, el president espanyol, des de la Moncloa i durant la compareixença en què ha anunciat que s’avançaran les eleccions novament el 10 de novembre vinent, ha dit això: ‘Espanya necessita un govern estable, saber que es necessita per als desafiaments que tenim per endavant, de la nostra pròpia època, com les conseqüències polítiques que pugui tenir la sentència del procés a Catalunya el mes d’octubre, la tardor d’aquest any.’

AMPLIACIÓ:Sánchez assumeix la convocatòria d’eleccions i en culpa Podem, PP i CS: “Ho he intentat, però ho han fet impossible”

ACN Madrid.-El president del govern espanyol en funcions i líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha donat per feta ja la convocatòria d’eleccions el 10 de novembre i n’ha culpat tant Podem –que és “l’únic partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha impedit quatre vegades un govern progressista”- com PP i Cs –“que han optat per desentendre’s de l’estabilitat del país”. En una compareixença a La Moncloa ha assegurat que el seu objectiu ha estat sempre conformar un govern progressista “que no depengués de forces independentistes” i que pogués donar estabilitat a l’Estat per afrontar grans reptes com la reacció a la sentència del procés per part del Tribunal Suprem. “Ho he intentat per tots els mitjans, però ho han fet impossible”, ha sentenciat.

Sánchez ha comparegut a La Moncloa pocs minuts després que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, hagi posat veu a la decisió del rei Felip VI de no proposar cap candidat a la investidura un cop ha constatat que el líder del PSOE no disposa de prou suports. Segons Sánchez l’Estat “està abocat a una repetició electoral el 10 de novembre” malgrat que els espanyols van “parlar clar a les urnes” i van elegir “avançar sense aventures i amb seguretat i moderació” votant “un govern progressista amb una estabilitat “que no depengués de forces independentistes”.En aquest marc ha repartit culpes entre Podem i les dues forces de la dreta, PP i Cs. Segons Sánchez, per fer possible que l’estabilitat no depengués de forces independentistes calia “una abstenció” del PP i de Cs que “permetés facilitar l’únic govern possible des de l’aritmètica parlamentària” liderat pel PSOE.“Lamentablement les conservadors espanyols tenen poc a veure amb els europeus i han optat per desentendre’s de l’estabilitat del país” i han preferit “posar un cordó sanitari a la socialdemocràcia i abraçar l’ultradreta espanyola”, haa dit. També ha criticat la posició de Podem, “l’únic partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha impedit quatre vegades un govern progressista bloquejant la formació d’un govern liderat pel PSOE”.Per tant, segons Sánchez “ha estat impossible complir el mandat electoral” i constituir un govern “que no estigués dividit en dos”, en referència a la participació de Podem, i que “no depengués de les forces independentistes”. “Nosaltres ho hem intentat tot i ens ho han fet impossible”, ha dit, perquè “hem proposat fins a cinc fórmules de coordinació amb el nostre soci prioritari, Podem”, ha afirmat, “i a totes ha dit que no”. Un cop abocats a les eleccions, segons Sánchez, ara els espanyols “ho diran més clar” a les urnes el 10 de novembre. “Els demanarem que ho diguin encara més clar” perquè “Espanya entri d’una vegades per totes a una senda d’estabilitat”. Sánchez ha descartat que encara hi hagi marge per a una investidura abans del 23 de setembre, quan expira el termini per a la convocatòria automàtic d’eleccions. Malgrat que Podem i Cs veuen encara una possibilitat al calendari per a una investidura, el president en funcions ha afirmat que “no hi ha garanties” d’una investidura “que no sigui novament fallida”.Sánchez ha evitat també posicionar-se sobre si la classe política ha de demanar perdó per aquests mesos en què ha estat incapaç de configurar un govern. Ha insistit que la seva és la força més votada i que cal que els espanyols puguin disposar d’un executiu estable.