Han calgut anys, segles, perquè es comencés a parlar del biaix de gènere en la medicina, han calgut moltes veus de dones trencant llances i reajustant els focus del coneixement i de la investigació científica perquè comencéssim, massa tardanament, a explicar que, també en aquest àmbit, les dones patíem greuges comparatius respecte als homes. Tot i que fa temps que l’assumpte d’aquestes desigualtats sistèmiques és tractat a la premsa, en conferències i en llibres, no tinc clar que en l’imaginari col·lectiu la idea hagi calat del tot. Com que durant tota la vida s’ha utilitzat el cos masculí com a model estàndard per a estudiar malalties, per a investigar medicaments i per a testar-los i alçar postulats mèdics i científics, milions de dones al llarg de la història han patit silenciosament i sense renou social les conseqüències d’aquesta mirada esbiaixada: retards en diagnòstics, tractaments inadequats, excés de medicació o manca de medicació i tantes dones que han mort, per exemple, d’atacs de cor, perquè resulta que els símptomes que pateixen els homes quan el cor els està a punt d’explotar són ben diferents dels que pateixen les dones, i és clar, hom sap que un dolor fort al pit en un home és alarmant i cal córrer a urgències, però ben poca gent pot sospitar que una dona pot estar patint un infart de miocardi si presenta mal d’esquena, nàusees o fatiga extrema. En el terreny de la salut mental el biaix és encara més greu, i fins i tot podríem dir que doble, perquè a elles se’ls va penjar l’estigma de la histèria femenina, segurament un dels diagnòstics mèdics més misògins que coneixem. La parauleta ‘histèria’ ve del grec ὑστέρα i significa ‘úter’ o ‘matriu’, i alguns senyors van decidir que qualsevol comportament de les dones de caràcter no tradicional o no desitjable socialment, com ara l’ansietat, l’insomni, els fogots o la irritabilitat, s’explicava perquè el seu úter feia coses estranyes. És fascinant! Consideraven que l’úter de la dona era una mena d’òrgan errant que es movia pel seu cos embogint-la, una mena d’animal dins d’un altre animal. I així, tot allò que es feia estrany en elles, tot allò que la ciència no sabia entendre perquè no ho havia volgut estudiar, es fotia en aquell gran calaix de sastre anomenat histèria.

Tant de bo totes les dones que al llarg de la història han estat considerades boges poguessin reviure només per un moment per veure com, a poc a poc però amb determinació, les dones del futur, és a dir, les dones d’ara, comencen a mirar d’equilibrar la balança del biaix mèdic. I és trist, que hagin de ser elles, les dones científiques que han crescut sense referents d’unes altres dones en la ciència (perquè la història les ha silenciades i esborrades) les que posin els seus propis cossos al servei d’un coneixement que sempre les ha bandejades.

Us posaré dos exemples que són una bona mostra del refrany “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix ell llit”. O més ben dit i reformulat: “si vols estar ben servida, mira’t tu mateixa la ferida”, o bé, “si vols estar ben atesa, ocupa’t tu de l’empresa”. Des de fa dos anys, podem gaudir d’un nou enfocament mai vist fins ara pel que fa a l’embaràs i, més concretament, sobre què li passa al cervell femení mentre gesta. La neurocientífica cognitiva Liz Chrastil va convertir la seva pròpia experiència de gestació en un experiment que mai ningú, cap home, no havia fet abans. Chrastil va voler entendre allò que moltes dones volem entendre: com afecta el batibull hormonal que patim durant l’embaràs el nostre cervell. La dona va sotmetre’s a vint-i-sis ressonàncies magnètiques abans, durant i després de l’embaràs i així va poder crear el primer mapa detallat del cervell d’una femella durant la gestació. Fins aleshores s’havia estudiat el cervell, però mai durant l’embaràs. Tot plegat no ho va fer sola, la va acompanyar una altra dona, la neurobiòloga Emily Jacobs, experta en l’estudi de les hormones sexuals. Els seus grans descobriments: el volum del cervell es reduïa a causa de la reducció de la substància grisa, l’encarregada de les emocions, del llenguatge i del raonament. Augmentava la força de la matèria blanca, que ajuda a la connexió entre les neurones. I encara una darrera cosa: com més gran era el canvi en el cervell, més fort era l’aferrament de la mare i la criatura.

Aquesta setmana, al nostre país, una altra dona científica ha aportat més coneixement al món gràcies a esdevenir pacient i alhora investigadora de la seva pròpia malaltia. El seu nom és Dora Koller. És bioinformàtica, treballa a l’Institut de Recerca de Sant Pau i ha participat en una recerca internacional en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i Sant Joan de Déu. En aquest cas, han elaborat una anàlisi genètica a gran escala sobre l’endometriosi, la gran malaltia desconeguda, el gran mal silenciat que afecta una de cada deu dones al món. Koller ha patit en primera persona l’endometriosi. Van trigar quinze anys a diagnosticar-l’hi i va saber què era viure sense cap tractament. La seva impotència i frustració la van portar a reorientar la seva carrera per investigar aquesta malaltia tan infradiagnosticada i que, si llegiu altres articles meus en què n’he parlat, com ara aquest o bé aquest altre, veureu que fa segles que existeix, però que, clarament, no ha interessat prou de descobrir-ne més les causes perquè la patim les dones, i al món, una mica, tant li fot el que ens passi.

Koller i el seu equip han descobert que hi ha fins a vuitanta regions del genoma que s’associen al risc de desenvolupar la malaltia, de les quals trenta-set encara no s’havien descrit fins ara.

I no puc tancar sinó donant les gràcies a aquestes dones científiques que, malgrat la situació precària que viuen les dones a la ciència, malgrat que no han tingut referents durant la seva vida en aquest sentit, malgrat que els ha tocat d’obrir camí, i malgrat que sovint quan fan grans descobriments veuen com la premsa oblida de posar els seus noms i només diu que són dones, han decidit lluitar per fer que el coneixement científic sigui una mica menys esbiaixat i perquè la resta de dones, sobretot les del futur, pateixin una mica menys aquest greuge sistèmic.