El president Mas, en perspectiva
Escoltant ahir Artur Mas costava de no pensar quin actiu tan gran va perdre el moviment, tot el moviment, no tan sols aquest partit o aquell, bàsicament per les obsessions ideològiques de la nostra esquerra
La Mary era diferent, ella duia pèsols secs i una sarbatana i, zzzzip!, bufava fort i t’enviava aquell llegum diminut directe contra el vidre, plinc!
Sala des de l’assaig i Tavares des d’una mena de ficció inclassificable que parteix de l’observació de l’obra d’art ens carreguen de municions per no entendre el món i no acceptar-lo tal com és
Escriure és fer equilibris entre la vulnerabilitat i la vanitat, ho ha estat sempre, però ara amb menys temps, menys espai i més sobreexposició
Les Feres és una tragicomèdia, tragicomèdia tel·lúrica, escrita seriosament perquè no es pot escriure d’una altra manera si es volen sentir riures
I el que no deia la lletera de nosaltres ho dèiem nosaltres..., ho dèiem mirant-nos-la amb ulls nous després de dues classes d’història
L’adolescència és inclassificable, és tot d’excepcions que confirmen la norma, per molt que la vulguis atrapar, definir, delimitar, sempre et cal un etcètera
Si cada dia dibuixes un drac no és sempre el mateix drac, no ho ha de ser, no ho pot ser
No és un escriptor explicant com escriu, és un escriptor escrivint. És un amic que és escriptor i escriu
Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré
Només en té quaranta i com sempre que llegeixo Maier tinc la sensació de llegir les paraules mesurades d’un savi atemporal que si va néixer el 1981 és perquè ningú pot triar en quin any neix
Sabeu què no ens agrada a les contistes? Que ens diguin “això pot ser un conte”. Nosaltres ho podem dir, vosaltres no
Ollikainen crea espais de llum i ombra per aïllar els seus personatges i donar-los tot el protagonisme en cada escena, són natures vives!
Els sostenidors els va inventar una poeta!, tinc ganes de cridar
Si hi ha una cadira, hi ha una història. No és veritat que calgui un descampat. La cadira tota sola, la posis on la posis, et pot explicar una vida
Com deu ser que et mirin esperant uns mots que no diràs? Com deu ser tenir tot l’alfabet a dins i no poder fer-lo sortir endreçat en braçalets de paraules?
El somriure d’Hirayama és el pinyol de la pel·lícula. El somriure de Koji Yakusho. Si en sortir de la sala topéssim amb aquest actor pel carrer, costaria reprimir-se les ganes de fer-li una abraçada
“Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte”, Josep M. Espinàs
Hi ha obres al carrer, han tallat l’aigua, el terra foradat. Dos murets, dins de dos ronyons, acariciats amb pinzells per dues dones vestides de groc
Crec que la d’Evaristo és una novel·la de matisos, de mostrar-te una realitat que ella coneix bé amb totes les variants que ha trobat per fer-te veure que no hi ha una sola manera de ser dona, ni de ser negra, ni de ser escriptora
Hi fa passar segles, pel seu poble de ficció, Berta Creus
Les sales d’espera són laboratoris de temps. Veus què sap fer la gent quan tot s’atura
Així que et pots morir passejant, et pots morir amb un cometa..., però de vegades passa que llegeixes la notícia de la teva mort, com li va passar a Kipling, que després de llegir-la i rellegir-la mentre esmorzava, va trucar al director del diari
Deu anys per a això? Com ho vendrem? La gent és idiota, no entendrà que algú hagi necessitat deu anys per escriure 'només' dues-centes pàgines
A mi el que em ratlla és que la cuina sigui de butà. Per què? És rústic. No diguis més rústic, fes el favor
Viure d’escriure què vol dir? De quants euros estem parlant? Què entenem per "viure"? Què entenem per "escriure"?
Què t’inquieta, no entendre-ho tot? I quan és que ho entens tot, fora dels llibres?
Els que no n’han dut mai ni s’imaginen fins a quin punt les ulleres poden contenir identitat
Per què us penseu que cada cop més es fan llistes llargues i després llistes curtes i en acabat es tria un sol guanyador i encara hi ha el “risc” que aparegui un accèssit perquè algú no ha pogut suportar l’extrema unció de la tria última?
Bardera és Txékhov de tornada de tot
‘A tren perdut’ és la fugida d’una mare anciana que surt a buscar un branquilló per a la seva filla
Escriure una novel·la de guerra sense morts és escriure i ja està?
I si així, en aquesta situació tan incerta com certa, el que et preocupa no és solament què expliques sinó com ho expliques, Anne Frank, ets escriptora
Crec que es comença a escriure així, imaginant per omplir els buits del teu voltant
No era tan divertit com s’havien pensat, perquè sempre quedava aquell fons d’angoixa i de neguit, de saber que tot allò no era per a ells i que d’un moment a l’altre els en podien fer fora
Tots els trets propis dels gats són arguments a favor de la defensa de Lovecraft. Però tot el que per a l’autor són defectes del gos, per a un amant dels cànids es podrien convertir en virtuts
Pots estar vivint el moment més tràgic de la teva vida i alhora pensar la cosa més banal, i Moshfegh és especialista en això
Tornarem al poblet de Galícia que la dictadura franquista va voler negar en tots els sentits, hi tornarem en cotxe, en un dia de boira i fred
Si li puc parlar dels colors de l’Alguer a ma germana és perquè sóc tercera generació
Escriure és no fer la foto i confiar en la paraula. Escriure és l’equilibri entre no fer la foto sinó explicar-la i mostrar però no dir
No hi ha cap persona sola que pugui ser millor que un nosaltres