10.10.2024 - 21:40
Terezín és una població txeca, a uns seixanta quilòmetres al nord de Praga, de vora tres mil habitants que carrega un feixuc passat militar, ja des del segle XVIII durant l’Imperi Austrohongarès, i fins a la Segona Guerra Mundial, quan la Gestapo, al novembre de 1941, la va transformar en un camp de concentració, Theresienstadt, on s’hi van deportar 144.000 jueus. Va ser el camp que la Creu Roja Internacional va visitar per fer una «inspecció» sobre les condicions dels deportats. I al final de la guerra, els 88.000 deportats que hi quedaven van ser enviats a altres camps, com ara Auschwitz. Dels 144.000, en van sobreviure 19.000. Ilse Weber no va ser una d’elles.
Al gueto de Theresienstadt Ilse Weber era una jueva (d’origen txec i parla alemanya) que treballava d’infermera pediàtrica, i va fer tot el que va poder pels seus petits pacients, fins i tot proporcionar-los medicaments, tot i que estaven prohibits per al interns jueus. El seu fill petit, en Tomáš, estava al camp amb ella, i també el seu marit, Willi Weber, però el fill gran, en Hanuš, l’havien enviat a Anglaterra, a casa d’uns amics, i després va anar a parar a Suècia fins que acabà la guerra. De fet, Hanuš Weber va marxar de Praga amb molts altres nens en un dels últims trens de Sir Nicholas Winton (el Schindler britànic, en diuen).
Ilse, Willi i Tomáš s’hi van estar dos anys, del 1942 al 1944, al camp de Theresienstadt, i van aconseguir tenir-hi una vida «tranquil·la». Els pares escrivien cartes al fill gran explicant-li tot el que podien del camp, sempre en un to optimista i esperançat, en part per no amoïnar la criatura i en part sobretot perquè no els era permès explicar res. En Will treballava de jardiner. El camp de Terezín va ser un camp peculiar, hi van anar a parar molts artistes i sempre sota la supervisió dels nazis podien fins i tot representar obres de teatre i desconnectar de la duresa de la realitat amb petites dosis de cultura «controlada».
Al 1944, en Will va ser deportat, juntament amb 5.000 homes més, primer a Auschwitz i després a Gleiwitz. Li van assegurar que la seva deportació garantia que la seva dona i el seu fill petit es podrien quedar a Theresienstadt «còmodament» i que es podrien continuar escrivint cartes. Però va ser una promesa falsa, com tantes altres. Poc després, a l’octubre, quan van informar que deportarien tothom de la infermeria infantil, Ilse Weber es va negar a abandonar els seus petits pacients i es va oferir voluntària a acompanyar-los, juntament en Tomáš. Anaven a Auschwitz. I el 6 d’octubre, la infermera, el seu fill i totes les criatures van entrar a la cambra de gas.
Willi Weber va buscar la seva dona i el seu fill petit pertot arreu quan va poder sortir de Gleiwitz, viu però greument ferit. A tots els supervivents d’Auschwitz que trobava els pregunta per ells dos, i al 1946 es va rendir a l’evidència. El Tribunal del Districte Civil de Praga els va declarar morts el 9 de gener de 1947. Quan es va acabar la guerra, Willi i Hanuš Weber es van retrobar a Praga.
Abans que l’enviessin a Auschwitz, en Willi, aprofitant que era jardiner, va poder amagar sota terra un bon feix de papers de la seva dona que passada la guerra va poder recuperar. Els va enterrar en un sot al cobert de les eines de jardí del camp de Terezín. Tres dies després el deportaven. I al 1945 va tornar-hi, ja lliure, per desenterrar aquell tresor…
Què era aquell tresor? Poemes i cançons escrits per Ilse Weber al camp de Terezín. Ilse Weber no era infermera, era poeta i compositora, abans de la guerra. Havia publicat llibres de contes i havia treballat a la ràdio txeca. Els primers escrits els va publicar amb el seu nom de soltera, Ilse Herlinger. Passada la guerra, en Willi i en Hanuš van anar rebent escrits dels supervivents de Theresienstadt, eren les cançons que Ilse Weber cantava al camp i que ells s’havien après de memòria, cançons de bressol, cançons de consol que ella escrivia i cantava, amb una guitarra que havia aconseguit d’amagat, per donar una mica de caliu i confort a les criatures que guaria i cuidava. Les seves cançons van ajudar a molts reclusos a conservar les ganes de viure malgrat l’horror del camp. Això ho poden fer la música, la literatura, l’art. «Theresienstadt», deia Willi Weber, «va ser el punt àlgid de la carrera de l’Ilse com a escriptora. (…) Amb els seus poemes i cançons va donar a la gent noves esperances d’un futur millor.»
Molts anys després, quan Willi Weber ja era mort (va morir al 1977), en Hanuš va rebre un bagul amb totes les cartes (1933-1944) que la seva mare havia enviat a la dona que el va acollir a ell a Anglaterra, Lillian von Löwenadler, durant la guerra. I un temps després, un vell amic txec que havia sobreviscut a Auschwitz li va explicar que havia coincidit amb ella en els seus últims moments de vida…
El 6 d’octubre de 1944, l’Ilse, en Tomáš i els nens de la infermeria pediàtrica de Theresienstadt són enviats a la «dutxa». Ilse Weber topa amb aquest vell amic de la família, originari d’Ostrava com ella, i li pregunta si és cert que ara els dutxaran. Ell li respon, i ho recorda textualment: «És una cambra de gas. I ara et donaré un consell. T’he sentit cantar sovint a la infermeria. Entra abans a la cambra, seu a terra amb els nens i comença a cantar. Canta el que sempre cantes amb ells.» Ilse Weber va cantar una cançó seva, de bressol i de consol, carregada de simbolisme. La música, la literatura, l’art, ho poden fer, això.
Wiegala
Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta,
com també canta en tots els prats
el rossinyol de cap al tard.
Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta.
Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaira i brilla
fins dalt de tot del firmament
i fixa el món dessota seu.
Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaira i brilla.
Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma
i cap temor ja no hi té lloc;
dorm, fillet meu, no tinguis por.
Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma.
Versió en català del disc
Cançons de la resistència (2016)
de Marina Rossell.
Escolteu Ilse Weber:
Wiegala cantada en la versió original alemanya per Anne Sofie von Otter.
Wiegala cantada en català per Marina Rossell.
