12.12.2024 - 21:40
“És groga i molt escabellada. […] Escampa un perfum entre boscà —o sigui sec— i d’herba dallada —o sigui humit. […] Presonera, comença un treball extenuant d’alliberació. Lentament, gira damunt d’ella mateixa, dóna petites estrebades: a la dreta, a l’esquerra. Endavant, endarrera. […] Quan para l’embranzida, torna cargolar-se amb una voluntat infinita i a descargolar-se de pressa sense saber ben bé per què. Aquest patir dura hores i no s’acaba fins que la tija es trenca…” És la “Flor Ballarina” de Viatges i flors (1980) de Mercè Rodoreda.
Gairebé un segle abans, el 1890, Charlotte Perkins Gilman va escriure (i no va aconseguir publicar fins dos anys després) El paper de paret groc. En català el vam poder llegir per primer cop el 1982, traduït per Montserrat Abelló i publicat, és clar, per l’editorial LaSal, Edicions de les Dones. És un relat d’unes vint-i-cinc pàgines d’una dona tancada en un dormitori fent repòs en una casa al camp per prescripció mèdica i marital. La dona, quieta, privada de tot, també d’escriure, “presonera, comença un treball extenuant d’alliberació”, és la Flor Ballarina de Rodoreda. Ajaguda al llit, es fixa en el paper de la paret, és groc, hi ha alguna cosa en aquell paper que l’atreu: “Ara no me’n vull anar fins que no ho hagi descobert.”
La Flor Ballarina de Rodoreda que pateix per alliberar-se és groga, el paper de paret de la dona atrapada en un dormitori de Perkins és groc, un color tradicionalment associat a la bogeria. Dones atrapades, dones que embogeixen, la paret i la flor grogues que lluiten per alliberar-se. La flor rodorediana es recargola, la dona de Perkins s’arrossega.
“Però aquest paper encara té una altra cosa —l’olor! […] Una olor groga.” “Escampa un perfum entre boscà —o sigui sec— i d’herba dallada —o sigui humit”, escriu Rodoreda als anys setanta des de Romanyà de la Selva. I Perkins, un segle abans, des d’un clima també humit, ens parla d’una olor groga que la mareja, groga com el paper. Dones que embogeixen perquè la tija no es trenca, el paper no s’esquinça, però sí que es belluga: “La dona que hi ha al darrere el fa bellugar.”
Rodoreda devia llegir el relat de Perkins? Encara faltaven un parell d’anys perquè Abelló el traduís al català, però potser el va llegir en anglès (en castellà no es va poder llegir fins al 1996).
“Vist en el seu temps com una narració de terror a l’estil Edgar Allan Poe, El paper de paret groc és molt més que això. És una narració feminista, que tracta de política sexual en un temps en el qual pocs autors gosaven fer-ho”, diu Pilar Godayol a On són les dones? Vides i Manifestos (Eumo, 2024), un recull de textos essencials del pensament feminista que va de Christine de Pisan a Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza.
“Charlotte Perkins Gilman va caure en el més profund oblit intel·lectual durant dècades. L’autora i l’obra van patir un llarg període d’oprobi” fins que el 1956 el crític Carl N. Degler va publicar “Charlotte Perkins Gilman on the Theory and Practice of Feminism” a American Quarterly. “La segona descoberta i definitiva, perquè li reportà els honors i la glòria que es mereixia, fou el 1973 amb la reimpressió de The yellow wallpaper per part de l’editorial The Feminist Press, fundada a Nova York, tres anys abans, el 1970”, explica Godayol.
El 1997, Neus Carbonell analitza el conte de Perkins juntament amb La infanticida de Caterina Albert i els emparella com a dues mostres de bogeria textual escrites per dones dins del marc de Paraula de dona. Actes del Col·loqui Dones, Literatura i Mitjans de Comunicació (Diputació de Tarragona, 1997). La infanticida és una peça teatral que Albert escriu el 1898, només divuit anys després del relat de Perkins, i que tracta d’una dona que és enviada a un psiquiàtric després de matar el seu fill. Ja tenim una altra dona privada de llibertat, com la del paper groc, com la flor de color groc que balla per alliberar-se. La dona infanticida és la Nela, ofegada per un entorn masculí que l’esclavitza i la menysté i l’empeny a acabar matant la seva filla per pura supervivència. Albert diu: “Nela no és un ésser pervers […] obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empresa per les circumstàncies.”
Caterina Albert guanyà els Jocs Florals d’Olot del 1898 amb aquest text, però abans de donar-li el premi –s’hi va presentar com a Víctor Català–, el jurat li demana que hi faci uns quants retocs “no sols per no atacar la moral, sinó el bon gust”, i ella s’hi nega. Llavors el jurat hi fa els canvis que vol però Albert acaba no guanyant el premi perquè es descobreix que és una dona. A partir d’aquí, Albert ja ho signa tot amb el pseudònim de Víctor Català. I se m’acut que és un pseudònim tenyit del groc de la flor, del groc del paper de paret, que fa que l’autora pugui escriure, però que s’hagi de recargolar o fins i tot arrossegar carregant un pseudònim masculí.
Si Perkins escriu The Yellow Paper, ella mateixa ho diu, no és per fer embogir més dones, com se li va retreure, sinó precisament perquè vol ajudar altres dones a alliberar-se del que les té atrapades, presoneres, dels papers de paret groc que al segle XIX hi són pertot. “S’anticipà a moltes de les reivindicacions que foren corrents en els anys seixanta del segle passat, quan va rebrotar el moviment feminista a Occident”, escriu Godayol el 2024.
Mercè Rodoreda i Caterina Albert no havien llegit Charlotte Perkins Gilman però no els calia, havien viscut i escrit sobre situacions semblants i això les agermanava més que no pas haver-se llegit les unes a les altres, i de fet això ens empeny, a les que les llegim després, a totes, a veure que hi ha un lligam entre flors, parets i infanticidis, entre el groc que va dels pètals de Rodoreda al paper de Perkins i el pseudònim d’Albert, l’escriure contra la repressió patriarcal, l’escriure des d’un cos de dona, l’escriure des d’una ment de dona que busca la llibertat dins d’una flor, en un paper de paret o en un avortament que arriba tard (llançant una nena que plora a la mola del molí), brots tots no de bogeria sinó de feminisme, de feminisme groc i escabellat, perquè per brotar primer cal travessar la terra amb el cap, empènyer amb la tija per després ser flor, del color que vulguis, i pots voler ser groga.
“Si passa una bona ànima i s’adona del mal quan comença –i porta tisores–, talla els circells i la flor pot viure en pau. Si és una mala ànima la deixa estar i encara s’hi diverteix.”
“Ara digueu-me, per què es va haver de desmaiar aquell home [el marit en trobar tot el paper de paret arrencat per la dona]? Però va fer-ho, al bell mig del meu camí al costat de la paret, així que vaig haver de passar arrossegant-me damunt seu cada vegada!”
“lluny del pare… i la falç… i aquella… mola… que no vull… que m’esclafi… cap més… nena…”
Així acaben Rodoreda, Perkins i Albert els seus relats grocs.
