Dir noms

  • Ho escric sense noms, i sé que sense noms també fa servei, perquè ens ha passat a totes

Tina Vallès
16.01.2025 - 21:40
VilaWeb
Totes tenim un #MeToo

Cada cop que es destapa un nou cas d’abús, es desplega també tot un ventall d’empatia i rebuig que dóna idea de l’entorn en què vivim. És útil, dolorós i reconfortant alhora. Reaccions que van dels cors liles o embenats que mostren empatia sense fer soroll als retrets més abrandats teclejats des de comptes inidentificables. “Ara resultarà que totes les dones han patit abusos”; “Acusar sense proves és molt fàcil”; “Denuncieu-ho”; “Aneu als jutjats”; “Primer volem proves”; “Digueu noms”; “Volem noms”; “Sense noms, això no porta enlloc”…

Repasso els meus #MeToo i em demano: els explicaria públicament? I penso que sí, que ara que ha passat prou temps, sí, però em sap greu fer-ho perquè hi ha dones que han viscut coses pitjors. Llavors em dic: i si els expliqués, diria noms?

Per dir noms calen proves, i com aconsegueixes proves d’una cosa que sol passar en un entorn privat on només hi sou tu i ell? Per dir noms, cal una valentia que no tenim cada dia, que potser avui sí, però i demà? I si ens en penedim? Dir noms vol dir que tothom us imaginarà en aquella escena, i no pots controlar la imaginació de ningú. I després d’imaginar l’escena, se’n faran una opinió, i tampoc ho pots controlar. Tens prou força per sostenir tot això? I el que no preveus… La família i els amics, que potser no ho sabien, que no vas pel món explicant misèries, t’enviaran missatges de suport i consol, i semblarà que allò va passar ahir, i ho reviuràs i se’t farà més gros, perquè de fet molts dels teus #MeToo ho són des que altres persones van explicar els seus casos i et vas adonar que tu allò també ho havies viscut, patit, silenciat i normalitzat.

Noms, demanen. Denúncies, demanen. Com has d’anar ara a denunciar que fa vint anys et van fer allò? I fa vint anys, just quan va passar, què havies de fer? Perdre la feina perquè un senyor que et doblava l’edat i estava professionalment per damunt teu va excedir-se tocant-te i dient-te porcades amb la porta del despatx tancada? Si rondines al moment, ets una exagerada. Si crides, et sentirà algú? I si et senten i vénen, quan arribin, què diràs, què dirà ell? A qui es creuran? I quan hi ha testimonis, per què callen? Hi ha molts silencis darrere de cada situació d’abús, sigui de la magnitud que sigui, per què el de la víctima és el que rep més retrets?

Un dels meus #MeToo és mort, un altre, jubilat, un altre, no sé ni on para, etcètera. I segueixo sense gosar explicar-ho i dir-ne els noms, perquè no suportaria que algú em digués que exagero, com tampoc suportaria haver d’entomar el paper de víctima. Però no dir-ho em fa sentir còmplice i culpable. És un maldecap. En el millor dels casos, és un maldecap. Però també pot ser un malson. Un trauma. I coses més greus. Tinc sort que en el meu cas només és un maldecap, i em rebenta pensar que això és sort. Fins a quin punt ho tenim normalitzat?

Ara mateix, escrivint, penso: per què ho escrius?, ja s’ha dit. Però sé per què ho escric. Ho escric perquè m’hi empenyen tant les reaccions empàtiques com les que no ho són gens. Ho escric sense noms, i sé que sense noms també fa servei, perquè ens ha passat a totes, i m’atreveixo a dir que les que creuen que a elles no els ha passat mai és que ho han normalitzat i no és culpa seva.

Jo vaig normalitzar que un senyor, per ser més gran i més conegut que jo, en fer-me dos petons se’m quedés enganxat al coll més estona del normal i em xiuxiuegés a cau d’orella “quina bona olor que fas”. També vaig normalitzar que un senyor, més gran i amb més poder que jo, quan em passava feina de correctora aprofités per tocar-me la cuixa i sempre, sempre, sempre comentés com anava vestida celebrant especialment els dies que duia faldilla (en vaig deixar de dur si l’havia de veure). I vaig normalitzar també que un senyor, que gairebé podia ser el meu avi quan això va passar, em fes un petó als llavis per celebrar que havíem acabat una feina, i que me’l fes davant de tothom i em fes sentir com un trofeu. I vaig normalitzar que un altre senyor a qui estava entrevistant em preguntés, després d’elogiar la meva joventut, si em podia fer un petó als llavis. I encara vaig normalitzar que un altre senyor, més gran que jo però no tant, en un sopar amb més gent es passés bona part del vespre acariciant-me el genoll de tant en tant per sota la taula. I companyes meves normalitzaven que un professor et cridés al seu despatx, tanqués la porta i et volgués comentar l’examen tot i haver merescut un excel·lent o una matrícula, i per comentar-lo s’aixecava de la seva cadira i venia cap a tu i feia el que li permetessis. I m’aturo aquí però podria seguir.

A l’escola, a l’institut, a la universitat, a la feina, al metro, al tren, a tot arreu. Quan era jove era el pa de cada dia, ara tot és més subtil. I això em feia ser desmesuradament prudent i poruga i sé que en molts casos aquest excés de por i de prudència em va tancar portes que se m’obrien de forma honesta i professional perquè ja no sabia distingir una cosa de l’altra. Però, malgrat tot, et diria a tu que dubtes que si dubtes, opta sempre per protegir-te, allunyar-te, fugir, cridar, el que sigui per sentir-te un altre cop segura. Tens dret a sentir-te sempre segura, i qui t’usurpi això mereix que en dubtis i que te n’allunyis, i si no ho entén, és feina seva entendre-ho, no teva d’explicar-l’hi, per això aquest article s’acaba aquí. 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor