Una mica de mentida

L’estiu del 1953, el pintor Nicolas de Staël viatja amb la seva família cap al sud sortint de França, i hi va sense pinzells ni pintures, sense material per pintar. Durant dos mesos i sota un sol ardent, viatja pel sud d’Itàlia i per Sicília i s’emborratxa de colors, llum i bellesa i fa infinitat d’esbossos amb retoladors per fixar l’esquelet del paisatge. Françoise Chapouton –que és la seva segona esposa després que el 1946 enviudés de la pintora Jeannine Guillou– explica que “dibuixava molt, en sèrie, com sempre, d’un full a un altre, molt ràpid, sense dubtes ni retocs”. En el seu periple estival va passar per Agrigent i d’allà en va sortir, de memòria, una sèrie de quadres a la qual pertany la que il·lustra aquestes ratlles. 

De tornada a França, entre el 1953 i el 1954, De Staël pinta una vintena de paisatges mediterranis, i els pinta després de veure’ls, després del que René Char en diu el “xoc estètic”, perquè mai pinta el que veu, sinó “el cop que ha rebut” en veure-ho. L’oli que he triat potser és un dels més ardents de la sèrie, amb una paleta de colors càlids impossible que pot fer pensar en l’Etna en erupció. Un cel de color pruna, un horitzó d’un groc brillant, i la terra vermella i rosa, tot geometritzat, com a la resta de quadres de la sèrie, però aquest cop amb una calidesa cromàtica que és ben bé un incendi que se’n va cap al centre del quadre. 

Es diu que el paisatge del sud mediterrani va canviar el pintor, i si es fa un cop d’ull a la seva obra, pel que fa al color és ben segur que hi ha el que se sol dir un abans i un després d’aquell viatge, tot i que el després sigui breu perquè De Staël va morir el 1955 en el que alguns asseguren que fou un accident però que molts afirmen que té tot l’aire d’un suïcidi. La terra siciliana en mans del pintor d’origen rus, de terres i nits blanques, ens encén la mirada alhora que ens fa agusar el pensament amb una abstracció que concentra emocions i memòria cromàtica alhora que s’allibera de la línia i ens la fa posar a nosaltres, els espectadors de l’oli. 

Dit això, jo el que veig en aquest Agrigent del 54 és que la línia no hi és però hi té un espai, i en aquesta absència de línia que n’és com una invocació, m’entretinc a estrafer la mirada per veure com els colors convergeixen al mig de la tela i l’abstracció i el figurativisme del pintor s’uneixen gràcies posem per cas que a un volcà sicilià. 

“Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”, escriu Montserrat Roig. “Els cervells que no accepten aquesta convenció, creuen que la vida és ‘real’.” Ho relaciono amb la taca i la línia en l’art. Per mi, ara, la línia és escriure veient el que escrius, assegut davant del paisatge d’Agrigent. La taca, en canvi, penso que és tornar al teu estudi a França i intentar reproduir a la tela l’impacte d’aquell paisatge. Faig trampes i ho sé, però me les deixo fer perquè em sembla un camí, com la mentida, com la ficció, per arribar a algun lloc. La línia és la realitat. Si vols ser realista, has de començar esbossant amb el llapis i els colors vindran després. I et caldrà observar el que vols reproduir a la tela per capturar-ho tan exactament com puguis. També es pot escriure així. 

Però pots tornar d’Agrigent i pintar-ne el record de memòria. Recordar no és reproduir, hi ha una mirada, una distància i un temps, i llavors ve la taca que és memòria i és oblit i no es pot destriar. I l’espectador mira i també necessita un temps o una distància o una mirada o totes tres coses per discernir què hi veu, o pot no voler discernir-ho, pot deixar-se mirar i després, lluny d’aquell Agrigent, com el pintor, recordar l’oli, els colors, i hi poden aparèixer les línies. Es pot escriure així. I es pot llegir així. 

Llegir així és apanyar-se. Escriure així és no tenir pietat pel lector. Però és que quin lector et demana que siguis pietós, digues. Quin lector et demana que siguis fidel a la realitat, digues. Quin lector vol veritat quan llegeix. Qui escriu amb taques no fa concessions, diria, com si esperés que les línies les posés qui llegeix. És simplificar-ho molt i pressuposar que només hi ha dues opcions, línia o taca, però per començar a explicar-se és un primer pas. Si és fàcil de dir no cal que ho diguis, hem quedat. Si la línia es veu, no la dibuixis. Si la línia es veu i tot i així la dibuixes, prova de dibuixar-la on no té l’espai assignat, que pot ser tan subjectiva i imprecisa com la taca, tan suggeridora. 

I la taca se’t pot rebel·lar, deixar-se definir per la línia, ser una taca que ve després de la línia, domesticada, ensinistrada, delimitada. I fins l’obra més explícita és veritat que pot suggerir, perquè hi ha el lector aquell que tractem sense pietat i que és subjecte actiu, si ho vol ser, si l’obra el crida o se sent cridat. I em sembla que m’explico amb taques i ara caldrien línies. No sé si és més fàcil tacar la línia o ratllar la taca, dic fàcil i no és això el que vull dir, és una paraula taca. 

He buscat fotografies de paisatges d’Agrigent, de l’Etna, i amb la mirada i la memòria hi he superposat els colors de Nicolas de Staël i sense coincidir-hi han coincidit, han coincidit d’aquella manera que fem convergir el que llegim o el que escoltem o el que mirem quan l’atenció és porosa com una esponja, perquè jo volia que coincidís d’alguna manera, perquè hi he posat una mica de mentida, com deia Roig, per perseguir una veritat que la vull més taca que línia.