Aquella Amèrica

  • Samarretes d’universitats americanes? No, aquí no en teníem, però és que tampoc teníem universitats americanes, per què n’havíem de tenir samarretes?

Tina Vallès
23.01.2025 - 21:40
VilaWeb
Aquella Amèrica era ficció per sobreviure.

Fa anys que crec en els viatges en el temps. Quan era petita i els parents d’Amèrica ens visitaven, hauria posat la mà al foc que venien del futur. Els sentia parlar de les virtuts del lloc on vivien –tot i ser europeus– i no entenia que ho conjuguessin tot en temps present, tot allò sonava tan marcià. Ens ho venien com a privilegis i ho entomàvem com a excentricitats. Veia com als adults se’ls activava el dimoniet de l’enveja i jo, en canvi, innocent però ja descreguda, escoltava amb els cinc sentits en guàrdia i l’afany de versemblança en estat d’alerta. 

Recordo que els parents d’Amèrica telefonaven en ple hivern i ens parlaven dels centímetres de neu que hi havia al seu carrer. Vivien en cases idíl·liques amb jardins verds. Vint centímetres, deien, i jo treia el regle de la motxilla i me’l col·locava paral·lel a la cama i feia el gest d’enfonsar el peu en una neu imaginària que només coneixia per via telefònica. Trucaven a hores estranyes i el primer que feien era demanar quina hora era a casa nostra, per subratllar de bon començament una diferència horària que jo pensava, secretament, que corroborava la meva teoria del viatge en el temps. 

Per Nadal, sempre ens enviaven fotografies perquè veiéssim com el celebraven, i cada cop hi havia més cares desconegudes als retrats de família, tots calçats només amb mitjons, vestits amb xandalls enormes i plens de lletres, amb un arbre de Nadal falcat per una muntanya de regals perfectament cúbics com els dels dibuixos animats.

I quan venien, arribaven carregats, ens duien coses que creien que aquí no teníem i ningú es preocupava de dir-los que o bé sí que en teníem o bé no ens calien. Samarretes d’universitats americanes? No, aquí no en teníem, però és que tampoc teníem universitats americanes, per què n’havíem de tenir samarretes? A les petites de casa ens duien sempre piles de roba originalíssima que si ens la posàvem per anar a l’escola totes les converses giraven al voltant d’aquelles mudes. Deies que allò venia d’Amèrica i era com dir futur. 

Durant un temps, a més, vam acollir uns estudiants americans a casa. Els recordo enormes. Vivien a l’entresolat de casa, els vam muntar un dormitori i els vam tenir a dispesa potser un mes o potser més –a mi se’m va fer curt, als pares, etern. Havien vingut a aprendre castellà. Jo pensava, aquí? Per què? I per què el volen aprendre? Són americans, saben anglès, tenen poders! Eren dos nois, amics d’un cosí meu. Forts, rossos, musculats, absolutament monolingües. Recordo l’olor que feien. Recordo que pensava que el sabó a Amèrica era diferent. Sortien al carrer descalços perquè vivíem en un poble de la costa. La casa se’ns va tornar petita amb aquells dos gegants del futur a dins. 

Jo era petita, tenia massa imaginació, pescava les converses adultes a mitges i en acabat n’omplia els buits com em semblava. Amèrica era un lloc idíl·lic dins del meu cap. En lloc de coloms o rates, allà tenien esquirols i fins i tot mofetes. Els ho envejava tot. Ho recordo tot ara i no em sembla gens ridícul, era el missatge que em donaven tots plegats, els adults que venien i els que els rebien. Quan ets petita les expectatives solen ser colossals en general i després la vida ja s’ocupa de fer-te-les a mida, que normalment vol dir reduir-les, encara que sigui regatejant. 

Les sobretaules amb les visites americanes eren monòlegs amb accent de Kentucky, descripcions i narracions plenes d’imatges que només havia vist a les pel·lícules. Jo em preguntava: però per què vénen aquí? Si jo visqués a Amèrica, no en marxaria mai! Si algun cop se m’acudia mig insinuar que per què no érem nosaltres els qui els fèiem una visita a ells, allà en aquell món perfecte on vivien, els pares de seguida arrufaven el nas i desplegaven un ventall infinit d’excuses disfressades de raons per fer-me veure que era impossible. Vaig aprendre a desxifrar silencis gràcies als parents d’Amèrica. Els pares vivien arrelats al present, viatjar al futur no entrava als seus plans, si després n’havien de tornar; aquesta era la meva interpretació dels fets.

Ara alguns d’aquells adults ja no hi són i els que érem petits som grans i no ens venem sopars de duros els uns als altres, parlem de feina, de diners, de família i els nostres problemes s’assemblen tant que a les sobretaules acabem parlant de ficcions perquè hem vist més o menys les mateixes pel·lícules i sèries, per exemple, i per fugir ja no ens serveix cap Amèrica. Ara només els sento físicament lluny i aquella visió fabulosa d’un país del futur queda en el record. 

Amèrica, aquella Amèrica que deia, era els Estats Units, només els Estats Units. Escric “només” i hi vull posar molt de pes, en aquestes cinc lletres. No era tot mentida, era ficció, ficció per sobreviure. Els esquirols són rates, les mofetes fan pudor, la neu està sobrevalorada i en realitat és més grisa que blanca. Que aquí siguin les tres de la tarda quan allà són les nou ens va quedar fixat per sempre l’11 de setembre de fa vint-i-quatre anys. No m’havia encaixat mai el descobriment d’Amèrica de Colom i companyia amb el que vivíem a casa cada cop que rebíem aquelles visites. Forçava la imaginació fins a límits impensables per entendre aquella Amèrica que era idíl·lica però que l’havíem descobert… nosaltres?

Deu fer quaranta anys d’aquella Amèrica del futur, ara tot és present, i el present el veus, no l’imagines, no hi ha ficció que el disfressi. No sé quina deu ser la promesa de futur dels que ara són petits, si en tenen cap. Hauria de ser un altre planeta. Ha passat un quart del segle XXI, avui ho pensava, i sí que seguim vivint pendents del que passa allà, aquesta setmana s’ha fet evident més que cap altra, però si hi veiem cap futur, és de tot menys idíl·lic, i sap greu, no per Amèrica, sinó pels que s’ho miren des d’una infantesa àvida d’altres mons possibles i impossibles.

Ara Amèrica és una amenaça, som molt lluny de dir “Això és Amèrica!” amb to de disbauxa ni de parlar de “fer les Amèriques” com a projecte que anuncia riqueses i èxits a mans plenes. La llengua atresora molts altres vestigis de realitats desaparegudes, això rai. Ara Amèrica és un termòmetre que ens diu que si allà bullen aquí bullirem, perquè si tenim tots els mateixos problemes i veiem les mateixes pel·lícules, és perquè ni els nens poden imaginar cap futur que passi per aquest planeta. Fa tant de sentit que les ficcions que més triomfin siguin fugides en el temps, distopies i aventures intergalàctiques i derivats. No n’hi ha prou, ara, de travessar l’Atlàntic per somiar un altre món possible.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor