Jo no vull mantenir el català

Miro el cel per empassar-me les llàgrimes,
soc un ocell immòbil enmig la catàstrofe,
del meu bec surt un desig i de l’arbre,
ja no hi creix res, pendent de retrobar-te.

Hi haurà qui llegint aquests quatre versos, aquesta estrofa, ja entoni una melodia i fins i tot es llanci a continuar-la (“Cada hivern te’n vas lluny d’aquest gener…”). Hi haurà qui la llegirà per dins com si fos un poema. Hi ha qui l’ha cantada saltant i envoltat de gent, al vespre, en una plaça… No és un poema, és una cançó. Continua així:

Cada hivern te’n vas lluny d’aquest gener
i jo t’espero aquí conscient
que tornaràs amb el bon temps.

L’escolto detingudament i em vénen a la memòria les classes de “Prosa i vers” a l’institut, una assignatura optativa que sempre era plena com un ou perquè la professora era una font d’entusiasme que et feia llegir Carner, Espriu, Vinyoli. Llegíem a poc a poc, un sonet podia durar dues classes, ens aturàvem en cada imatge, en parlàvem, després la professora ens deia d’on creia que venia allò, i apareixien els noms dels clàssics dins de l’aula perquè hi havien estat convidats pel poema. Res era forçat perquè la professora ho vivia i ens ho feia viure, i no us heu d’imaginar cap senyora abrandada perdent els papers per la lírica, era una professora fent de professora. 

I tot i els blaus d’aprendre a deixar anar,
sé que on te’n vagis hi estàs bé
i quan arribis cantaré…

Érem “millors”, nosaltres, adolescents dels noranta, que els d’ara? No. Potser la clau rau a deixar de fer comparacions i a atenir-se al present per tenir futur. Parlo de la llengua però també de la literatura i de la lectura, i de la comprensió lectora i de tot el reguitzell de sintagmes nominals incòmodes que repetim els del sector educatiu i cultural dia sí dia també perquè estem amoïnats. La situació actual de la llengua catalana no és responsabilitat dels adolescents d’avui, els carreguem un mort que és nostre, que en tot cas serà seu quan no sigui nostre.

Vola, vola, vola contra el vent,
que aquest amor desfaci el gel.
Quan se t’acabi el cel,
sempre en trobaràs un altre.
Vola, vola, vola contra el Sol,
que jo demà estaré millor.
La pluja és teva i l’aire
és més fred quan sap que marxes.

Hem arribat a la tonada de la cançó, potser ara en sou més els que la canteu. Jo m’adreço més aviat als que encara la llegiu com un poema, tot i que en realitat parlo per a tothom, també per a mi.

I de cop, quan començava a florir el roser,
es va sentir de lluny “tralaralarala”…

Si heu identificat la cançó, ara heu sentit un “es roser” i un “se va sentir” que us han dut cap a una illa. És la veu de la cantant mallorquina Maria Hein. La cançó que us he anat espigolant fins ara és Els ocells, del grup català Ginestà, del seu últim disc, Vida meva (Halley Records, 2024).

I ara necessito que volin uns asteriscs.

* * *

Si ara la situació del català és dramàtica és per culpa de qui ens governa, i si us plau que se sentin al·ludits tots els que tenen o han tingut mai en els darrers quaranta anys alguna responsabilitat política pel que fa a l’educació i la salut lingüística del país, no els que han estat a peu de carrer i d’aula. Al·ludits i si pot ser remoguts i culpables i que els pesi la culpa, la responsabilitat, perquè és ben seva, tota sencera, i no som ni nosaltres ni els nostres joves els qui l’hem de carregar. 

Perquè una llengua no mori, a banda de mantenir-la, cal enriquir-la, i això vol dir fer-la sonar bé, cantada, recitada, parlada, però que soni i que tingui el seu propi so. Ara mateix els responsables d’aquesta catàstrofe ens han dut a un punt pervers, ens fan preguntar si es pot viure les vint-i-quatre hores del dia en català. Penseu-hi un moment. És molt grossa aquesta pregunta. No es tracta de poder demanar un cafè amb llet en català i que no te’l duguin amb gel. Com ho hem pogut simplificar tant? Estem tan desesperades, i els responsables d’això ens han deixat tan soles i desarmades, que ara cridem a mantenir el català.

Jo no vull mantenir el català, no vull només mantenir el català, vull que llueixi, que brilli, que s’enriqueixi, perquè ja ho és, de ric, de brillant, de divers, d’assortit. Ho he vist, ho he sentit, ho he llegit, tot això ja ho tenim i ha de lluir. Però no ho podem fer soles, necessitem el suport de les institucions que precisament ens han dut fins a aquesta situació actualment empobrida. Hi podrem comptar? No m’ho feu dir. L’empenta, la iniciativa, la tenim, som nosaltres; només necessitem els recursos. I els recursos hi són, hi poden ser, si no es malversen. 

La bandera és la cultura. Hi posem recursos o seguim fent campanyes i declaracions per carregar el mort a qui no toca? Enriquim el català, hi invertim? Ho deia Joan Brossa: “Volem viure plenament en català.” Subratllo plenament.