L’infern de la literatura infantil

Després del paradís ve l’infern, oi? En dic infern, de tots els maldecaps que hi ha rere bambolines i que patim tots els que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil. Un dels principals problemes és el poc ress ò que se’n fan els mitjans de comunicació, de la literatura infantil. A banda de les recomanacions (llistes de títols i res més) que es fan en dates assenyalades (Nadal, Sant Jordi i estiu), si surt mai res als mitjans generalistes sobre literatura infantil és o sobre un premi (i sempre ocupant tan sols unes línies d’un article dedicat a la resta de premis “seriosos”) o sobre una persona famosa que ara escriu per a la canalla. Recepció crítica, cap. Entrevistes en profunditat a gent del sector, cap. Peces d’anàlisi, cròniques, cap. I no em serveix l’argument tronat de dir que a la literatura per a adults li passa el mateix, perquè no és veritat: pot tenir poc espai als mitjans, hi regnen unes normes no escrites on preval més la notorietat que la qualitat, etcètera, etcètera, però sempre s’hi percep una pàtina de prestigi, sota l’etiqueta. 

No fem historietes ni dibuixets, és literatura, és art, hi ha feina al darrere, es pensa abans d’agafar el pinzell, i sovint es pensa en equip (autora i il·lustradora), i pensar creativament en equip és una cosa que us recomano, perquè quan hi ha sintonia tant les lletres com els traços hi surten guanyant i això els lectors ho detecten i en gaudeixen. Escriure per a infants no és més fàcil. No són els lectors del futur, són lectors ara. Només són petits, no rucs. Escriure per a ells és tan fàcil o tan difícil com escriure per a adults. 

Crec que parlo per tots (o gairebé) els del sector de la literatura infantil quan dic que durant bona part del temps que hi dediques tens la sensació insistent de militar, de defensar una causa, d’haver de tenir sempre tota una sèrie de reivindicacions a l’abast de la mà, penjades del cinturó com les pistoles dels cowboys, perquè és un terreny ple de paranys. La manca de prestigi social de la literatura per a infants ho empudega tot i sovint ens trobem en atzucacs. Cansa reivindicar-se cada dia. A més, la militància sempre ve de bracet de la inseparable precarietat. Per què en el món de la literatura infantil es té la sensació de veure els mateixos noms a tot arreu fent tots els papers de l’auca? Les males llengües en diran endogàmia, però és la precarietat la que ens empeny a fer de tot per poder viure. 

I en realitat no és cert que sempre siguem els mateixos. De tant en tant arriba gent nova, han sentit tocar campanes, s’han cregut que fer llibres per a nens és tenir la gallina dels ous d’or i vénen a provar sort. Llegeixen literatura infantil abans de llançar-se a escriure’n o publicar-ne? No. Coneixen els lectors a qui es volen adreçar? Tampoc. Però no patiu, tenen un as a la màniga: o són famosos o són experts en educació emocional. Ja hem tocat os. Amb un discurs simplificat, saben adreçar-se als pares, als adults que compren els llibres per als nens, els enreden amb encanteris barats sobre emocions, colors i monstres i la trampa està tan ben parada que hi acaben caient pares, mares, àvies, avis, mestres, pedagogs, tothom. I aquests sí que trobaran espai als mitjans i el fet de dedicar-se tangencialment als llibres per a criatures els servirà fins i tot de rentada de cara, perquè si escrius per a nens només pots ser bona persona. L’autoajuda, amics i amigues, fa anys que ha arribat al camp dels llibres per a infants, i és encara més perillosa i més tendenciosa. Si els adults deixen de fumar (sic) gràcies a un llibre, els nens deixen els bolquers (sic) gràcies a un àlbum. El mètode és semblant. Llibres que serveixen per a coses “útils”. 

Fem-nos-en el càrrec. Tu ets, no ho sé, posem per cas que una política o activista famosa, dels que fan declaracions i encapçalen manifestacions, i llavors tens criatures i et demanen un conte abans d’anar a dormir i te l’inventes sobre la marxa. Fins aquí, cap problema: això, sàpigues que ho hem fet tots, tots els que hem tingut criatures a càrrec. Tard o d’hora tots ens hem trobat amb un infant, o uns quants, que s’avorrien, que no tenien son, que anaven amb tren o amb cotxe i el viatge se’ls feia llarg, i hem hagut d’improvisar. La diferència és que tu, senyora famosa, has fet un pas que altres no hem fet: agafar aquella improvisació i sense donar-li gaires tombs, aprofitant que el teu nom té plaça fixa als mitjans, convertir-la en un conte per a nens. I el vendràs, en dedicaràs molts per Sant Jordi, sortiràs a la llista de més venuts, és clar que sí. I contribuiràs a visibilitzar el sector? No, absolutament el contrari. Gràcies. De veritat, sort en tenim de tu per continuar mantenint viva la flama de la militància i la precarietat. 

Dedicar-se a la literatura infantil és fer de formigueta, confiar en cada gra, en cada molla, en molts sentits. Tot són gestos petits, projectes petits, victòries petites, no perquè els lectors i lectores siguin petits, sinó perquè has d’enfocar molt, personalitzar, acostar-te, fer-te escoltar. Hi ha dues figures clau, igual de precaritzades, igual de militants, que són les que es dediquen a la mediació i les que es dediquen a la narració oral. Són vitals perquè, penseu-hi, el nostre “client” és passiu, és a dir, ell no té diners, no té poder de decisió, hi ha un adult que decideix i paga per ell, perquè és menor. Fer llibres per a infants és crear-los i pensar-los per a ells però tenint en compte els adults del seu voltant, els que decideixen per ells. I de vegades això fa de mal resoldre i apareixen a escena aquells llibres que carreguen tant de missatge que la trama és un fil prim que no pot sostenir tot aquell pes. 

Si escrius pensant en el missatge, es nota, però si a més escrius pensant en el missatge i a alliçonar a qui t’adreces, perquè és menor, el fracàs literari és estrepitós. El problema és que hi ha qui compra aquests fracassos. Per això són tan importants els mediadors, i la formació en mediació, perquè ara mateix tot depèn de les mans en què caus, de si qui fa la feina de mediació se la pren seriosament (i hi torna a haver un alt percentatge de militància), ja sigui des de la llibreria, la biblioteca o l’escola. No pot ser que la formació literària dels nostres infants i joves depengui de la voluntat d’uns quants. Sobretot perquè hi ha infants i joves que tenen un accés a la literatura molt restringit i per tant menys opcions d’arribar a llegir-ne. Aquí la figura de la biblioteca escolar és clau, ho sap tothom però no ho aplica tothom. 

I què podem fer per revertir tot això? Ja en fem de coses, moltes. Som els de sempre i fem tots els papers de l’auca, però no ens estem de braços plegats queixant-nos i prou. La nostra és una queixa activa, amb mans i peus i caps que fan tot el que poden per provocar canvis. I un dels canvis grossos que calen és el del prestigi, perquè hi va tot lligat. 

S’estudia la literatura infantil a les universitats? Sí. Però en quines facultats? Les de magisteri. I a filologia? No. Més enllà de centenaris i aniversaris de números rodons, som conscients d’on venim? Parlo de literatura infantil i juvenil en català i vull posar el focus en les dones. On són? Qui se’n recorda de les que van obrir camí? Autores i il·lustradores que van apostar per la literatura infantil i juvenil en temps més difícils que els actuals. Lola Anglada i Mercè Llimona als orígens, però tantes dones després. Hi ha una manera de ser més invisible encara que sent dona i escrivint en català, i és sent dona i escrivint per a infants i joves en català. Visibilitzar-les contribuirà a recuperar el prestigi i a seduir les noves generacions d’autores i il·lustradores perquè entrin al paradís etern de la literatura infantil, malgrat l’infern –que no ha de ser etern.