El dol del no

“Si dues persones que un dia es van estimar tant s’asseuen a la vora d’un riu sense posar-se d’acord en la direcció del corrent, com és possible arribar a explicar la història d’un poble, d’una guerra, d’una revolució?”, escriu Joana Bértholo (Lisboa, 1982) en la primera novel·la que li publiquen en català, i que és l’última que ha publicat en portuguès, La història de Roma (traducció de Núria Busquet Molist, Godall Edicions, 2024). 

“Les imatges més veritables són les que menteixen”, diu Bértholo gairebé a l’inici, i em ve al cap la Jean Rhys que s’ho inventava tot i que era, segons Vivian Gornick, “tan dura i honesta en l’escriptura com feble i covarda en la vida”. Però Bértholo accepta la imperfecció inevitable d’escriure, l’accepta en la ficció, vull dir. Ella escriu sobre una escriptora, és l’escriptora qui parla des d’un jo que va amunt i avall en el temps i teixeix tot de línies temporals que acaben bastint una teranyina de records que s’han anat desfent i allunyant del que va passar per tornar-se, com ella diu, “llegendes” o “mites personals”. “La veritat és dels qui no estimen”, es lamenta la Joana narradora, i a poc a poc anem intuint aquesta preocupació per fer encaixar el que va passar, el que ella recorda i el que recorda aquell “ell” que és empaitat, passejat, perdut, trobat, estimat i, en bona part del llibre, mut. 

Pot semblar que aquesta Joana novel·lada es qüestioni “només” l’amor, mentre viatja i es perd (“el viatge sempre serà la millor de les meves males decisions”), pot semblar que la història d’aquesta Roma que no ha sigut sigui la història d’una no-maternitat, però la negació va més enllà de tenir parella o descendència: “Els amics tenen mapes del futur que a mi no se’m van entregar.” La Joana narrada sent que se li ha negat, o s’ha negat ella mateixa, una vida que els altres sí que tenen, i això l’empeny a fer quilòmetres i buscar, i a mirar d’entendre aquesta negació i acceptar-la perquè no és cap imposició sinó una tria, però és una tria que no va pel camí traçat d’entrada. I hi ha un dol pel que no s’ha viscut, sense penediment, però dol de tota manera: “El temps no fa més fàcil la tasca de posar paraules en lloc de la incomprensió. El dol no es deixa escriure.”

La història de Roma és la d’un dol, doncs, o de més d’un, perquè hi ha el del que no s’ha viscut. “L’energia que hauria d’haver nodrit l’experiència ara nodreix la vida no viscuda. La vida no viscuda no és una bèstia immòbil. La vida no viscuda és un animaló molt rabiós, que fa difícil la supervivència”, escriu Gornick a La fi de la novel·la d’amor (traducció de Martí Sales Sariola, L’Altra, 2022). 

La història de Roma és una novel·la d’amor fragmentada, explicada des d’un altre temps que el viscut, recordada i inventada sense saber què és què, empaitada i negada, exhaurida, exagerada i desequilibrada. No hi ha escriptura terapèutica en Bértholo, cal aclarir-ho per si de cas, és una escriptura pensada, rumiada, treballada, però que és més taca que línia, més impressió que expressió, còmplice amb qui llegeix, i exigent també, i que utilitza tots els recursos de la llengua i de l’estil per construir una novel·la que es podria reescriure infinitament, i no perquè li calgui, sinó perquè se sent viva encara. “Al capdavall, què és sinó una reescriptura constant, la vida de l’escriptor?”, diu també Gornick. 

I si reescrius una història d’amor, si la reescrius a més des d’aquest dol que no es deixa escriure, la història queda inevitablement amb costures massa tibades i d’altres de descosides, algun estrip, algun brodat realment bonic, un altre potser de massa recarregat. La teva història, d’amor o del que sigui, no és res més que la teva història, ningú altre la pot explicar com tu, encara que l’hagi viscuda igual, perquè no l’ha viscuda igual, perquè la vida no viscuda no és solament el que has decidit no fer, les negatives que has anat assumint o entomant mentre vivies, és també la vida de l’altre, de qui l’ha viscuda amb tu, la història d’amor (o del que sigui), però des d’ell, no des de tu i, per tant, no com tu, i aquesta vida no viscuda perquè no és teva també hi és en el dol, sobretot si com a La història de Roma hi ha una retrobada i hi ha un intent de posar en comú el que es va viure, com si hagués de coincidir. I és clar que no coincideix. No coincideix ni tan sols la necessitat de narrar-la. I el dol més gros és aquesta “incompatibilitat dels nostres records”. 

“Avui, crec, l’amor com a metàfora és un acte de nostàlgia, no de descoberta”, així acaba Vivian Gornick el seu llibre La fi de la novel·la d’amor i és ben bé que Joana Bértholo ha escrit sent conscient d’aquesta nostàlgia, insisteixo que de doble sentit: del que va passar i del que no va passar, enyorant sobretot el que no va passar, o el que va passar d’una altra manera de com ho recorda ella. I és veritat, Joana, si és impossible escriure les dues versions (si només n’hi ha dues) d’una història d’amor, com escrivim tota la resta? Aquesta pregunta es queda.