La crítica llepa

“Gairebé no cal dir que el prestigi actual de la novel·la és escassíssim, tan escàs que la frase ‘no llegeixo mai novel·les’, la qual fa una dotzena d’anys es pronunciava amb un deix de disculpa, actualment es pronuncia sempre en un to d’orgull i de confiança.” Així comença un assaig que George Orwell va publicar el novembre de l’any 1936 a New English Weekly. Sembla escrit ahir. El podeu llegir en català en el recull Per què escric que publica Edicions de 1984 per commemorar els setanta-cinc anys de la mort de l’autor, la traducció i l’epíleg són de Pau Dito Tubau. 

En obrir el llibre topareu amb la taula de continguts i podreu anar directament a les peces que més us interessin: jo m’he llançat de cap en aquest “En defensa de la novel·la” i en acabat he anat enrere cap a “Memòries d’una llibreria”, també del 1936, de quan l’escriptor va treballar de llibreter en una llibreria de vell “a la frontera entre Hampstead i Camden Town”. Després he llegit amb fruïció les “Confessions d’un crític literari” (1946) i “Per què escric” (1946), i amb la set ja saciada, he anat a raure mig per desídia a “Algunes reflexions sobre el gripau comú”, també del 1946, i a banda d’entendre la coberta del llibre (“Fes servir les armes de l’enemic”, Homenatge a George Orwell amb IA, 2024), que d’entrada m’havia xocat, m’ha semblat que Orwell parlant del gripau que anuncia la primavera cada any també en temps de guerra, era un Orwell tan polític com el de Rebel·lió a la granja o 1984. 

Fa setanta-cinc anys que va morir George Orwell, vestit d’esmòquing perquè així ho va demanar a l’hospital on li tractaven la tuberculosi, ell que no havia tingut mai cura del seu aspecte i que diuen que fins i tot xarrupava el te que li queia de la tassa al plat. Les peces de Per què escric són del 1931 al 1948, el 1949 publica la novel·la 1984 i el 1950 es mor. I nou anys abans de publicar Rebel·lió a la granja ja es veia abocat a defensar la novel·la i a carregar el mort del seu desprestigi al que ell anomena la crítica llepa: “Quan se’ns assegura que totes les novel·les són obres genials, és ben natural que assumim que no n’hi ha cap que s’ho valgui. Entre la intel·lectualitat, aquesta assumpció és ara mateix un prejudici.” Ara mateix, diu. I ara d’ara, al segle XXI, també: “La crítica llepa és de fet una necessitat comercial”, diu unes ratlles més avall, i acaba fent una radiografia del sistema editorial que gairebé un segle després encara encaixa amb la realitat. 

“No és possible que hi hagi una bona crítica de novel·les mentre s’assumeixi que totes les novel·les mereixen una crítica […]. La novel·la no seria desprestigiada mentre se sabés que en un lloc o altre hi ha una colla de crítics de novel·les que no es dediquen als subterfugis.” El prestigi! La mare dels ous! 

Per a què serveix la crítica? Per vendre llibres? Encara som aquí. La recepció d’un llibre en poques ocasions és realment crítica. Hi ha reaccions més que anàlisi, i les opinions parlen més de qui les emet que del llibre en qüestió. No descobreixo res, que ja ho deia Orwell. A “Confessions d’un crític literari” (Orwell va ser un munt de coses a banda d’escriptor, periodista i crític; va ser llibreter, ja ho hem dit, però també mestre i rentaplats i fins i tot va formar part de la Policia Imperial de l’Índia), escriu: “Sempre m’ha semblat que la millor pràctica es basaria simplement a ignorar la gran majoria dels llibres i fer ressenyes molt llargues, de com a mínim mil paraules, dels pocs que semblen tenir valor” (ho publica a Tribune el 3 de maig de 1946). Per sort, aquest paper el fan algunes revistes especialitzades, però la novel·la és de per si un gènere popular i privar el públic majoritari d’una crítica en condicions és condemnar-la a aquest desprestigi que ja descrivia Orwell fa gairebé un segle. 

És la millor lectura que podem fer, aquests textos de Per què escric, ara que s’acosta l’època més mediàtica i exposada de l’any per als del gremi de la lletra. No podem tallar els fils dels titelles, cadascú se sap el que és seu, però sí que els podem veure i fins i tot assenyalar-los, i dedicar temps, esforços i també gaudi a les novel·les que s’ho mereixen, que no són totes, això ho sabem tots, titelles i titellaires i espectadors. 

“No he tornat a escriure una novel·la durant set anys”, diu Orwell a la peça que dóna nom al llibre (publicada l’estiu del 1946 a la revista Grangel), “però espero escriure’n alguna ben aviat. Segurament serà un fracàs, cada llibre és un fracàs, però sé amb certa claredat quina mena de llibre vull escriure.” El llibre que va escriure, i que va publicar tres anys després, va ser la novel·la 1984. 

A “La política i la llengua anglesa” ens dóna unes normes per a quan ens falla l’instint en escriure i llegint-les trobo que també funcionen com a detectors d’una determinada manera de parlar de llibres que s’acosta a l’espectacle de titelles que dèiem abans i que s’abona a l’exageració entusiasta per encegar tothom, per començar a l’editor i l’autor que toca acontentar, però també al lector, i això em sembla més greu. Són aquestes:

(I) No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa. 

(II) No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.

(III) Si és possible eliminar una paraula, elimineu-la. 

(IV) No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’actiu. 

(V) No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.

(VI) Desestimeu qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

“Aquestes normes sonen massa elementals, i ho són, però demanen un canvi profund d’actitud en qualsevol persona que s’hagi acostumat a escriure en l’estil que ara està de moda.” Jo hi afegiria una setena norma, adreçada només als que hagin de fer crítica: mesureu l’entusiasme. No vull dir que el reduïu, vull dir que en prengueu la mida i l’adeqüeu a cada ocasió, perquè llegint mitja dotzena de crítiques vostres puguem fer-nos una idea de què us interessa i què no, i així valorar si podeu ser o no el nostre crític de confiança. Si tot us agrada exageradament és que en realitat no us agrada res, és que tot ho fingiu perquè sou, com deia el mestre, crítica llepa, i se us veuen els fils.