“Com a professionals de la salut mental, tenim el deure ètic d’advertir la població que Donald Trump és una amenaça existencial per a la democràcia. Els seus símptomes d’un trastorn greu i inguarible de la personalitat –narcisisme maligne– el fan ser mentider, destructiu, delirant i perillós.” Així començava la carta de dos-cents professionals de la salut mental publicada el 2024 sobre Donald Trump. La carta va ser publicada en forma d’anunci al New York Times i no va evitar el triomf de Trump a les eleccions. I això que els experts consideraven que l’home encaixava amb els “criteris del ‘trastorn narcisista de la personalitat’, ‘trastorn antisocial de la personalitat’ i ‘trastorn paranoide de la personalitat’, tots agreujats pel seu sadisme intens, que és un símptoma del narcisisme maligne”.

Els psicòlegs i psiquiatres ens descrivien així el narcisisme maligne: “A causa del seu sadisme, els narcisistes malignes sovint obtenen plaer d’infligir sofriment als altres perquè en menyspreen les emocions i el benestar, especialment dels qui perceben com a enemics. Per exemple, segons relats de primera mà, Trump va mirar durant tres hores per televisió la violència que havia desencadenat el 6 de gener amb ‘alegria’, veient-ne les parts preferides ‘una vegada i una altra’ rebobinades.”El final de la carta és aquest: “Sens dubte, els narcisistes malignes han estat els líders més grandiloqüents, paranoics i sanguinaris de la història. Inevitablement, es van desbocant fins a trobar-se completament fora de control, i acaben destruint-se a si mateixos i les nacions que dirigeixen.”

Jo també ho he pensat, amics. Donald Trump es desboca, fa guerres que no controla, i ens destruirà a tots, i a ell també. I diria que no sóc sol, que ho pensa. En som uns quants.

La carta, però, té un taló d’Aquil·les important, que s’ha de fer notar, i que els mateixos autors reconeixen: la carta trenca la dita regla Goldwater, que als EUA afirma que els professionals de la salut mental no poden emetre judicis de gent que no coneixen personalment i que no han tractat en una consulta. Els autors de la carta es van defensar dient que havien passat molts anys d’ençà de la regla Goldwater, del 1964, que els mètodes i la tecnologia havien millorat i que ells havien pogut observar milers d’hores del comportament de Trump [interpreto que en conferències de premsa, entrevistes, piulets, etc.], reforçades per les observacions de desenes de persones que hi havien interactuat personalment.  [Dos exemples recents: Ty Cobb, advocat de la Casa Blanca durant el primer mandat de Trump, va dir al periodista Jim Acosta que el president és “un home que és clarament boig” i Stephanie Grisham, ex-secretària de premsa de la Casa Blanca de Trump, va escriure la setmana passada a internet que “és evident que no està bé”]

Doncs no sé si combrego a cegues amb els autors de la carta. La cosa és molt pitjor, que em queda el dubte i, per tant, em trobo en un estadi encara més fosc que la certesa. Visc en el cruel interrogant, de si no som, tots plegats, en mans d’un home inestable que no pren decisions basades en geopolítica, interessos nacionals o seguint el consell dels seus assessors, sinó impulsos de la personalitat que l’acosten a Neró.

I és en aquest estadi que em trobo més disposat que mai a viure intensament el present, l’ara i l’aquí. Si el futur és fosc, ara i aquí. I aquesta actitud, que he rebut a casa, sé que té molt mala premsa perquè es relaciona amb la lleugeresa, la festa, i la diversió, però que a mesura que passen els anys (i el mandat de Trump avança) jo tròbut més sàvia i responsable. Actitud que no lligo exclusivament amb la festa i la diversió, sinó també en el fet de concentrar-me, per exemple, en la manera que la meva filla de tres anys diu “home, pareeee”, picant-se els braços contra les seves cuixes de pocs centímetres (en un to i gest d’impaciència nou, desconegut fins ara); o bé rellegint altra vegada el Bauçà que més m’agrada (Què més bell que una coloma que no dubta per triar el cop d’ala més exacte quan té ganes de salpar) o el Casasses que em sé de cor (Cadenes, tot el que neix, cadenes, la policia i cadenes, tu mateix, per la puta gelosia) En definitiva, davant Trump i el seu estat mental, concentrar-me en l’ara i l’aquí, en una alegria responsable, sàvia i plena de poesia.