La carretera que va de València al Perelló és un regal si fa bon oratge com avui i no hi ha gaire trànsit. La sensació s’accentua quan arribes al Saler i la pineda de la devesa et saluda verda i exuberant. Encara no són les nou del matí i, a la dreta, les aigües de l’Albufera són planes com un plat. El color que té no convida gaire a l’optimisme, però si ho passes per alt, l’estampa de les estaques amb les xarxes i les dues barquetes pescadores que hi feinegen fa que, durant una estona, oblides que fa un any i mig aquestes aigües van ser el gran abocador de la fúria desencadenada i destructora del barranc de Torrent. El 29 d’octubre de 2024, la ira de la pluja va desbordar rius i barrancs que van agranar una comarca sencera. El rastre de vides trencades és, encara avui, insuportable. No ho oblidem i hi posem noms i cognoms.

Per això, la calma de l’Albufera quan encara no hi ha turistes és enganyosa i ens retorna al motiu del viatge. Anem al Perelló a trobar-nos amb José Ramón Asensi, encara que tothom el coneix com Pepe el butaner.

Un dia normal i un plat d’arròs a taula

Pepe, que encara no té cinquanta-nou anys, va deixar de ser qui era aquell dia d’octubre: va tornar de treballar a les tres de la vesprada sent un home fort, capaç de traginar una bombona de butà a cada mà; i al vespre era un vell, sense ànima ni esperit. La barrancada el va travessar i el va migpartir, però el delme més gros va ser la pèrdua de sa mare, Amparo Bou, que tenia vuitanta-quatre anys, una salut envejable i una vida molt activa.

Tot això, Pepe ens ho conta assegut a la terrassa de la casa que té al Perelló. Ell, sa mare i sa germana vivien mig any ací, vora la mar, i l’altre mig any a Alfafar. Tots tres tenien la vida ben organitzada. Eren feliços fent coses junts, com ara anant al cinema o a dinar fora de casa. Els agradava de viatjar. De fet, el 29 d’octubre encara no havien acabat de desfer les maletes del darrer creuer que havien fet la setmana anterior: València, la costa italiana i Eivissa per a tornar a València. Celebraven el natalici d’Amparo.

A Pepe li costa caminar, li costa dormir, li costa parlar, li costa alenar. En definitiva, li costa viure després del tràngol. Ens ho explica molt lentament. A vegades, repeteix les coses. Unes altres, oblida el nom d’objectes tan habituals com el congelador.

De la terrassa estant no es veu la mar, però s’intueix per la briseta salada que ens n’arriba. Pepe comença el relat pel començament, pel carrer de Francisco Vila d’Alfafar, que és on tenen la casa: planta baixa, corral i cambra. Si hom mira el mapa, queda ben lluny del barranc de Torrent –o de Xiva, com li diuen al poble–, però és situada pràcticament a l’epicentre de la destrucció. A quatre passes del barri de la Torre de València i fent intersecció amb Sedaví i Benetússer.

“Vaig arribar a casa a les tres, em vaig dutxar i ma mare em va posar el plat d’arròs a taula. És el que feia sempre. Ella s’asseia en una butaca d’aquestes reclinables mentre jo dinava i posava el programa de la Sonsoles. Jo li deia que potser hauríem d’haver vingut al Perelló per a estendre la roba fora, però ella em va dir que no, que volia arreglar la roba de les maletes del viatge”, diu. Mentrestant, la seua germana, Amparo, onze anys més jove que ell, havia anat a fer-se les ungles i a comprar una mica. Diu que sí, que quan tornava a casa sí que ja va saber que per Bunyol i Xiva plovia molt, però a Alfafar gens.

La televisió mostra la caiguda de la passarel·la de Picanya

A la terrassa hi ha Rafaela, una tortuga d’aigua molt grossa i lluent: fa vint-i-vuit anys que algú li la va dur de les sèquies del Pla Badajoz i continua ací. S’està tan quieta, que a primer cop d’ull ens ha semblat un figura de ceràmica. Però no ho és: li agraden els musclos i fer empipar la petita Lluna, un terrier de Yorkshire de cinc mesos que s’ha convertit en una gran companyia per a Pepe, que continua el relat. Diu que va ser al programa de Sonsoles que van veure com queia la passarel·la de Picanya i que sa mare es va alarmar perquè tenia amigues al poble, “les picanyeres”. De seguida va agafar el telèfon per a parlar-hi: li van explicar que havien sortit a veure tot això del pont i Pepe, que ho sentia, els va demanar prudència, a veure si l’aigua els entrava a casa. Fa un esforç per recordar l’hora i diu que passava una mica de les set. La cosina que tenen a Massanassa també els va trucar per dir-los que miraven com passava l’aigua i que ja feia més d’un metre.

La germana de Pepe va eixir al cantó del carrer a veure què passava i va tornar a casa dient que tots els cotxes que baixaven deien: “Ve aigua, ve aigua!” “Jo li dic que entre de seguida, perquè l’aigua ja pujava damunt la vorera. Demane a ma mare i a la meua germana que duguen tovalloles i mantes per posar a la porta, perquè l’aigua no hi entre. Molt prompte, l’aigua m’arriba al metre i vint centímetres a l’entrada de casa. De seguida, ma mare em diu que lleve alguns mobles de l’entrada perquè no es banyen, però la meua germana diu que l’aigua ja ix pel desaigüe i que arriba al primer calaix de la cuina. Se n’anà la llum. Ma mare fa ‘ajuda’m’, perquè ja arribava al primer calaix del moble. Va dir a la meua germana que entre totes dues l’agafaren i el pujaren a la cambra, perquè hi havia les escriptures. La meua germana va dir a la mare que també pujara a la cambra, però ella va voler anar a agafar el calaix de l’or. I ja no va tenir temps.”

La força de l’aigua ho rebenta tot

Pepe s’atura un moment per agafar aire i continuar un relat que, això sí, té ben memoritzat. Diu que la mare no va tenir temps d’agafar l’or perquè una onada va esbucar la paret del corral de darrere. “Jo la cride, ‘vine cap ací’, i ella em diu, ‘espera’, i de seguida, tot allò que hi havia a la cuina va ser arrossegat cap al saló. Arribà als dos metres i seixanta centímetres. I vaig cridar ‘mamà, mamà!’ i ella ‘ai, ai’. Tot era a les fosques i jo la buscava a cegues. Tots els mobles venien cap a mi i em colpejaven tot el cos, i ja no la vaig veure més. Jo l’esperava per ajudar-la a pujar a la cambra.”

La germana sí que era a dalt, però tots els mobles i els objectes que l’aigua havia arrossegat s’havien convertit en una muntanya insuperable i ni ella podia baixar ni Pepe podia pujar.

“A les palpentes, perquè no m’hi veia, vaig buscar ma mare i vaig arribar a la porta de la seua habitació, que feia dues ventalles. Com vaig poder, em vaig enfilar en una, només agafat per ací [s’assenyala l’aixella], amb les cames penjant. Hi vaig estar prop de quatre hores. Sentia com la meua germana cridava i cridava demanant socors.”

Un vell

Toni, un veí, va poder accedir a la casa i es va trobar l’escena. “Em cridaven i amb la llum del mòbil em deien: ‘Pepe, on ets?’ Però no els veia. Quan l’aigua va baixar, la meua germana em va dir que nedara com poguera. La porta per a accedir a la cambra era plena de trastos. No hi podia pujar. El veí i la meua germana apartaren els trastos i quan vaig intentar de pujar em vaig quedar com si fos un avi, tot encorbat. Tremolava tot. Estava tot banyat. Entre tots dos m’agarraren i m’ajudaren a pujar, però jo no podia, no notava ni les cames ni els braços ni res. I estava tot morat.”

La germana el va estirar al sofà que tenien a la cambra i el va embolicar amb flassades per fer-lo entrar en calor. Tenia un vidre clavat al peu i ella li’l va traure, però encara li’n va quedar un tros a dins. Quan es va fer de dia i el nivell de l’aigua ja havia minvat prou, tornaren a baixar per a cercar sa mare. “Quan baixàrem, semblava com això de la guerra. Tot desfet. Tots els mobles tombats. A la primera habitació hi havia la nevera, el congelador, l’extractor, tot el rebost tirat. Trobàrem ma mare a la seua habitació. Era dins el fang. L’armari de la roba li havia caigut al damunt. Tenia les mans obertes i els ulls tancats. Ja estava inflada. Vam agafar un matalàs per a deixar-la al damunt i la vam tapar amb un llençol.”

El cos d’Amparo Bou –Amparín, com la coneixia tothom– va estar dos dies dins la casa, entre la runa i el fang, perquè les restes de cotxes i tota mena d’objectes amuntegades al carrer obstaculitzaven del tot el pas. Fins dijous no hi van aparèixer els soldats de l’UME, i els van dir que tenien el cos d’Amparo. Quan per fi se l’endugueren, els van avisar que no la tornarien a veure. Li van posar el nom i a ells els van donar un número de telèfon. Pepe no recorda si li van dir que la durien a la Fira de Mostres. Té lapsus de memòria. Uns dies més tard, els donaren un pot amb les cendres que Pepe va guardar uns dies en casa.  

El temps no guareix

Han passat divuit mesos de tot allò. Gairebé tenen la casa refeta. Ha estat la germana qui s’ha encarregat de tot. Ell no volia ni anar a veure com havia quedat. De moment, fins que no passe l’estiu, continuaran al Perelló. La seua vida ara són passejades, sense cansar-se, i estar pendent de les visites als metges, a la psicòloga, a la psiquiatra. Diu que pren dotze pastilles cada dia i que dorm poc. Que a vegades encara somnia que s’alça del llit i que diu a sa mare que se’n va a esmorzar amb els amics, i que ella li diu que a les dues tindrà el dinar a taula.

Amparo era una dona molt popular tant a Alfafar com al Perelló. Tenia un grup d’amigues i encara anaven a la platja a nedar. Li agradava de tenir la casa neta. Pepe no deixa de recordar que era una dona molt activa i sana: li agradava d’anar al cinema, cosir, mirar la televisió i eixir a passejar.

El moment de la conversa que més plau a Pepe és quan recorda els més de vint-i-set anys que va repartir bombones de butà a Catarroja i Massanassa. Diu que ho troba a faltar. Se sap el nom de totes les clientes i, fins i tot, del malnom de les famílies. Ara li truquen i li demanen com està. I els diu que no pot, que les cames no el duen i que, si camina massa, ha d’acomodar l’esquena contra una paret perquè té la sensació que se li desmunta. Té ansietat i mareigs i amb prou feines pot agafar la bossa del supermercat: ell, que agafava dues bombones i les pujava als pisos de la gent. Les amigues de la mare també el cuiden. El visiten i li donen ànim. A la zona del Perelló on tenen la casa hi ha molta gent de Catarroja que també hi té la segona residència. Això anima Pepe, que sap que no està sol.

Les llàgrimes de la jutgessa

I, sobre això de repartir el butà a Catarroja, la casualitat va fer que la jutgessa que instrueix la causa, Nuria Ruiz Tobarra, el reconeguera quan va anar a declarar. “Jo no estava bé i no podia parlar, vinga el plor. I ella, la jutgessa, deixà l’ordinador on escrivia i va venir i em va abraçar i es va posar a plorar amb mi. I les fotografies que la meua germana tenia al telèfon, va dir que les passàrem a una gent que hi havia a la primera planta del jutjat. És molt bona amb nosaltres, la jutgessa.”

En l’exposició raonada que la magistrada va elevar al TSJ valencià el 24 de febrer passat, Amparo Bou és la víctima que fa dotze de la llista de 230 a qui dedica unes quantes línies. “[…] Estava acompanyada pels seus fills, Amparo i José Ramón Asensi Bou. Van veure per televisió com queia la passarel·la de Picanya. Els va sonar l’alarma a les 20.11 al mòbil d’empresa de José Ramón. En un primer moment van intentar de protegir alguns mobles, cadires, perquè no es banyaren, agafar les escriptures […] El cos d’Amparo Bou es va trobar davall el fang. Li havia caigut un armari al damunt.”

Pepe el butaner no vol parlar de política. Quan li preguntem per tot el debat que hi ha hagut al voltant de Carlos Mazón, diu que no ha mirat la televisió. I quan li preguntem què diria a Mazón si el tinguera al davant, respon que res: “Ja ho va dir la meua germana. Estava molt calenta, però jo, en aquest moment, encara revisc tot allò que va passar a ma mare, encara pense en ella cada dia i no me la lleve del cap.” Però no penseu que s’hauria pogut fer d’una altra manera? “Avisant la gent. Ens tocaren a les 20.11 i ja teníem l’aigua que eixia pel vàter.”

Els amics que no l’abandonen

La conversa continua una estona més. Lluna lladra perquè Rafaela vol pujar l’escaló que du a la cuina. Els obrers que arreglen el bany que hi ha al garatge fan servir la radial. El sol, que ha trencat una mica el tel de núvols que hi havia, es va movent i ja ens toca de valent. L’olor de la mar és cada volta més intensa. I Pepe repeteix que li falten forces, que no és el mateix, que sap que ja no tornarà a fer de butaner i que ara ha de mirar com els metges li arreglen tot això dels papers de la invalidesa, que ja han passat divuit mesos i a ell li tremolen les cames i ja ha caigut quatre vegades i ara, quan Lluna tinga tots els vaccins, ja la podrà traure a passejar pel carrer. De moment, li fa molta companyia. Li llepa les mans i la cara quan el veu trist i s’acomoda entre els seus braços per adormir-se.

Quan tornem a València és inevitable de reviure tot això que ens ha contat José Ramón Asensi. La natura ja no sembla ni tan amable ni tan agradable. Ja hi ha barques amb turistes que solquen l’Albufera. Què amaguen encara aquestes aigües calmes i enganyoses?