I Laporta ho ha tornat a fer
La coherència personal no és un acte heroic. Més aviat és simplement la voluntat de no trencar allò que ens constitueix. Però la veritat és que no abunda
Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?
Et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle
M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat
He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat
Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?
Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat
Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades
Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?
La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma
Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible
La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir
Diré que vull saquejar i sacsejar aquestes onades d’estupidesa que ens amaren per totes bandes com si fossin una pandèmia a la qual ningú no vol posar adob
Cav i excav la llengua materna per trobar-hi una altra llengua: la literatura
Llegesc llibres a voler i descobresc moltes de coses de la meva vida: això podria ser una definició de la lectura?
El meu sender de la creació comença amb aquesta plana en blanc on vull arrelar mot darrere mot
Em capfic en la contemplació d’un sentiment germinatiu que em resulta familiar, que pot ser quasi insignificant, però malgrat tot és inefable
Com puc contar-te aquesta fragilitat que m’entabana i em deixa tot ple d’alens que s’esbuquen dins una ofegor íntima?
Tot, en les nostres vides, és terriblement simple
Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats
La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral
Som el somriure, l’única prova del nostre pas damunt la terra
Cal entendre que l’apocalipsi on nedam és una revelació
Cal sortir del carrusel! L’univers mut ens espera, és brutalment negligit per tots els discursos
"Es podria dir 'traucar' aquesta feina de sargir traus per trobar el bessó pelat de les coses? Escric el romanent d’una espoliació? Caldria que fes 'tabula rasa'? Desposseir és la direcció? És això el que em volia dir el somni?"
Si es considera el present des del punt de vista del record se l’anomena passat
A cada instant em sent viu, mir la pluja que rega el jardí, / i cant. / A cada instant estam a dos dits d’un miracle
Per què no volem tenir una consciència aguda i dramàtica de la irreversibilitat del temps?
Escriure, vertaderament és estimar, i estimar, vertaderament, no és gaudir, és cremar
"Així és com funcionen les coses de la vida: l’esquelet preval damunt la carn"
"Saps, de vegades no sé on aferrar-me, i em pega com un entorn de cap i sembla que me’n vaig."
"Nedes per davall aigua i encara que volguessis dir quatre mots de la veritat no et seria possible"
"I tendràs la boca permanentment tancada sense llengua i sense saliva, sense moviment i sense cordes vocals, sense capacitat de pronunciar un mot"
No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit
Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible
Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?
Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera
M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions
Obr la finestra i em trob un joiós pessimista
He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res
Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants