La columna Durruti es desplaça pel front d’Aragó durant els primers mesos de la guerra dels tres anys. Joan Sales hi és assignat a contracor com a ‘tècnic’ (una manera d’anomenar els soldats professionals per a diferenciar-los dels milicians). Després d’un període de combat a prop de les files enemigues, la columna es retira a Xàtiva a descansar i recuperar forces. A Xàtiva, Sales fa el seu ‘primer retorn a la pàtria’, i ja s’hi voldria quedar a viure per sempre (‘la resta dels meus 98 anys’).

«Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els ‘llauraors’ en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, ‘mal parlat’. El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre bar­res; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan ‘universal’ que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m’estimo més no parlar de coses tristes.

[…]

A Madrid ja em cridava l’atenció el fet que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès (‘la guerra de la Independencia’ com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues –ben mediocres per cert– dels seus reis que s’alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres? Precisament Prim havia estat el capitost d’una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d’una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d’avis, pobrets. Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb