La frase la va fer famosa Pablo Iglesias. En aquell congrés de Podem, quan semblava que tot era possible, va dir: ‘El cel no es pren per consens, sinó per assalt.’ I amb aquella frase va il·lusionar centenars de milers de persones, fent-los creure que tenien la revolució a tocar de la mà si els votaven.

La frase en realitat era un eco mal llegit d’una frase de Marx, que, com tantes coses en la nostra vida, es pot traçar cap enrere fins a arribar a la mitologia grega i que és més que probable que Marx copiàs d’un conegut text de Friedrich Hölderlin.

En una mostra més de la indigència intel·lectual de la política d’avui dia, Iglesias va convertir en un eslògan per al triomf allò que de fet és una metàfora del fracàs. Només cal llegir l’Hiperió per entendre que Hölderlin en realitat ens diu que assaltar el cel és una absurditat perquè allà dalt només hi ha el buit. Però també perquè la violència que implica assaltar el cel d’una manera ràpida pot pervertir els ideals en què ell creia: la llibertat i la justícia. Iglesias també es va descuidar, deixem-ho així, d’explicar que en el llibre de Hölderlin l’assalt al cel acaba amb els seus protagonistes matant-se els uns als altres. I no puc negar que l’escena no siga premonitòria de la situació de l’esquerra caviar espanyola.

L’assalt al cel de Pablo Iglesias, avui ja ho sabem, no va pas ser un atac final, estructurador del 15-M, per a canviar la vida política d’Espanya, el règim. Avui aquesta lectura no se sosté i ja no se l’empassen ni tan sols els militants més fanàtics de Podem. El partit de Pablo Iglesias és avui un partit normal, professional, el més interessant de tots, però normal, al cap i a la fi. I el 15-M, com a projecte de revolució de les places contra el règim, ha desaparegut totalment. Lamentablement i trista.

Tanmateix, la lliçó no és banal per a l’independentisme. Gens ni mica. L’independentisme ha estat, com ho fou el 15-M, un moviment basat en el carrer. En la mobilització popular. Els partits no eren al darrere del referèndum d’Arenys de Munt ni de la sorprenent manifestació de l’11 de setembre de 2012. Ni la Convergència d’aleshores ni tan sols Esquerra Republicana no van veure venir aquella onada d’indignació. La CUP, refugiada en les candidatures locals, sabia més bé què passava i, si de cas, allò que acabà essent Solidaritat era el que entenia millor la dimensió del procés –que l’ego de López Tena acabàs destruint-ho tot, àdhuc a ell mateix, és una altra història que avui no ve a tomb.

Tota la gran batalla d’aquesta dècada ha estat entre el partidisme i el carrer. Ho hem contat un milió de vegades. Al carrer, quan ens hem agafat la mà, quan hem alçat una pancarta, no hem demanat mai què vota el qui tenim al costat. I la força del carrer, i sobretot de l’ANC, ha estat tan ferma que no solament ha evitat la batalla partidista sinó que ha estat capaç de crear aquell miracle que va ser Junts pel Sí, la coalició, evidentment irrepetible, que ens va dur a declarar la independència.

La tensió entre el món convergent o postconvergent i ERC no es va aplacar, per això. La gestió del govern Puigdemont-Junqueras va ser gairebé impossible, però la pressió del carrer, la feina excel·lent –i que no agrairem mai prou­– dels independents de Junts pel Sí i la dignitat d’uns quants dirigents clau de tots dos partits ens va dur a la punta, a aquella jornada fundacional del primer d’octubre i a la proclamació de la República. Amb una situació que seria còmica si no fos tan dramàtica, en el darrer moment. Perquè supose que tots som conscients que la República es va proclamar, també, perquè els uns pels altres ningú no volia assumir el paper del covard que li impedís de guanyar les següents eleccions… de l’autonomia espanyola!

Així va anar i així de desastrós és tot el que hem viscut després, tret d’allò que era a les mans de la gent: les extraordinàries manifestacions del carrer de la Marina i de Brussel·les, el resultat monumental del 21-D, les manifestacions davant les presons, la resposta a les provocacions de Ciutadans, l’Onze de Setembre recent. En contrast amb això, els dos grans partits han optat per la politiqueta. No en tot, és cert i seria injust de ficar en el mateix sac tothom i alimentar l’antipartidisme. No podem eludir, per exemple, que les bases d’Esquerra van recuperar la unilateralitat, en un gest que implicava tombar la ponència oficial, en aquella conferència nacional del juny que la cúpula del partit ja ha fet tant com ha pogut per oblidar. I això era dificilíssim. I les bases convergents es van insubordinar contra el pacte de despatxos que havia convertit el seu congrés en un espectacle lamentable. Són gests molt notables i molt d’agrair i que ens fan pensar que un relleu clar en els dos grans partits seria molt positiu. I al costat d’això és evident que el fet que els exiliats i els seus advocats hagen lluitat ferotgement per obrir un camí complicadíssim, l’únic que pot frenar la bogeria repressiva espanyola, és determinant. I hi ha la fermesa de la CUP, que no vol traure profit partidista del moment. I les gestions subterrànies i imprescindibles d’alguns consellers d’ERC i Junts per Catalunya, de determinats membres dels seus grups parlamentaris, que sempre malden per bastir ponts, contra els seus pabloiglesias. I hi ha el paper del president Torra, que jo crec que fa tot allò que humanament pot i sap per a mantenir oberta la via del respecte al mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació.

Amb els matisos que cal remarcar, doncs, el contrast és evident. Victòries al carrer i derrotes encadenades al parlament i a la vida política en general. Quan el 30 de gener el president Torrent va decidir que Carles Puigdemont no seria elegit president, malgrat allò que la població havia votat i el pacte que l’havia dut a la presidència del parlament, ja s’havia d’haver acabat la legislatura de colp. Però Junts per Catalunya i el president Puigdemont mateix, que havia promès tornar i no ho va fer mai, van acceptar-ho d’una manera incomprensible i es van afegir així a aquest joc desconcertant que ara podria acabar amb Llarena decidint qui és diputat i qui no; movent els fils del Parlament de Catalunya com si fos un titella seu i no el santuari de la sobirania nacional.

I mentre passa això ja es veu que Junts per Catalunya o com es diguen ara i ERC tenen al cap no pas fer la república de seguida sinó guanyar les eleccions municipals i europees, formant part d’Espanya. Alerta: guanyar-se entre ells. Sobretot això. Veure qui obté l’hegemonia dins l’independentisme.

El darrer episodi –i que em sembla molt aclaridor– l’hem presenciat aquestes darreres hores, arran del canvi d’Alfred Bosch per Ernest Maragall a Barcelona. Supose que no caldria explicar-ho, però com que ja sent els fanàtics abans no comencen a parlar ho diré tot, un disclaimer. Conec l’Alfred Bosch dels anys vuitanta ençà i sempre l’he vist treballar amb un esforç i amb una honestedat admirables. I tinc en una altíssima estima Ernest Maragall, amb qui he compartit moltes idees i projectes de fa anys. No tan sols això. Vaig dir, vaig deixar per escrit, el 20 de juny en aquest mateix espai editorial, que pensava que la jugada més intel·ligent de l’independentisme seria regalar la batllia de Barcelona a ERC. Perquè aquest partit està en més bones condicions que ningú i perquè crec que està ferit pel resultat del 21-D i necessita un gest dels postconvergents en el sentit que un pacte no és una manera d’aprofitar-se d’ells per a salvar la pell. Ho vaig dir i ho mantinc.

Dit i aclarit tot això, i tot esperant els insults del qui sempre llegeixen el que volen i no el que tu escrius, les coses que he vist d’ençà que es va començar a saber que passaria això que ha passat em preocupen molt. Perquè és obvi que això és un pacte de despatxos que fulmina, a la manera més antiga, la decisió de les bases. Una cosa terrible, tot i que previsible. Ni ERC ni Junts per Catalunya no han entès que els moviments polítics ja no són exèrcits amb generals que donen ordres i soldats que obeeixen. Què hi farem.

Després va resultar que dissabte Ernest Maragall va fer unes declaracions ambigües, que es podien interpretar de més d’una manera. Es podia llegir entre línies que estava disposat a parlar, si més no a parlar, amb els altres partits independentistes. Diversos mitjans, molt diferents entre nosaltres, vàrem titular la notícia així. Però de seguida l’aparell del partit es va mobilitzar per deixar clar als diaris, trucant-nos, que no hi ha res a parlar, tret d’unir-se a ERC. ERC ha de guanyar siga com siga. I Maragall ho va afirmar, ja en unes declaracions disciplinades, ahir.

No entraré en la polèmica absurda sobre si ERC té el dret de guanyar les eleccions o no, de guanyar-li-les als postconvergents. És clar que el té. Qui pot dubtar-ne? Ni tan sols discutiré ara si l’entorn del PDECat cada vegada que parla de llista unitària fa trampa a favor seu. Crec que hi ha una generalització abusiva, però en el cas concret de la batllia de Barcelona, i en més casos, té sentit. Ni tan sols descriuré la desolació que causa de veure els dos partits preparant-se per a guanyar unes eleccions espanyoles al maig, en compte d’abocar-se al cent per cent a fer efectiva la República. De tot això, en podem parlar un altre dia i llargament. Avui tan sols volia cridar l’atenció del lector sobre l’assalt al cel que sembla haver-se convertit en l’única obsessió d’alguns després del resultat del 21-D. I volia recordar que aquest assalt al cel pot significar, en benefici d’uns quants, matar les places i els carrers com ho va fer Pablo Iglesias. Deixar-los, deixar-nos inerts.

Dos aclariments finals. Si això ho vol la major part de la gent cal respectar-ho i punt. No es pot fer cap revolució si la gent no ho vol, el messianisme és massa perillós ni per a intentar-lo. Però la segona: depèn de tots que aconseguesquen deixar-nos inerts o no, no s’ha escrit enlloc que ho aconseguesquen encara que ho vulguen. Però tampoc no és tan fàcil com anunciar unes primàries qualssevol. Com ens va ensenyar Arenys de Munt o la Via Catalana, cal ser molt bons, molt, i fer-ho molt bé i amb molt de risc per acorralar la política professional. I, en aquest cas, crec que l’ANC té avui les credencials i les garanties per a poder controlar i revertir, fins i tot a Barcelona, l’assalt de la política professional al procés. Però cal que ho faça de meravella. Això que tantes vegades –la darrera, l’Onze de Setembre passat– ha fet.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb