El relleu a la batllia de Badalona assenyala clarament una tendència creixent: els partits del 155 pacten majories espanyolistes com més va amb més comoditat i freqüència. I ja és ben curiós que, mentrestant, les forces independentistes insistesquen a anar separades i, cada dia que passa, tinguen una relació més agra amb aquells que haurien de ser els seus aliats.

És evident que a les eleccions municipals del maig s’hi jugarà bona part del pròxim cicle polític del Principat. I sembla clar que hi ha dos possibles resultats. L’un és que es consoliden, sobretot a les àrees metropolitanes, governs contraris a la independència que puguen fer de contrapès polític a qualsevol política proposada per la Generalitat. L’altre és convertir les eleccions en un nou 14 d’abril. Guanyar tots els municipis del Principat, o pràcticament tots, amb acords sobiranistes és un objectiu a l’abast. I no cal explicar què significaria això i quin panorama polític podria obrir davant nostre.

Tanmateix, el mecanisme particular d’elecció de batlle fa possible que tot depenga d’un grapat de vots minúscul. Per la dispersió de candidatures en els grans ajuntaments, cada volta serà més difícil de formar majories que arriben a sumar la meitat dels regidors. Això farà que la força més votada, per més minoritària que siga, tinga la batllia i, en conseqüència, la representació política de la ciutat. Amb totes les conseqüències que se’n deriven.

És exactament per aquesta raó que la picabaralla entre les forces independentistes és literalment suïcida. A Lleida, per exemple, el 21-D Junts per Catalunya va obtenir 16.649 vots i ERC 16.483. Però Ciutadans n’obtingué 17.722. En unes municipals, això significaria que podrien tenir la batllia de la ciutat, malgrat la clara majoria del sobiranisme. De manera que, a Lleida i arreu, podent guanyar-ho tot si anassen junts –i guanyar alguna cosa més que els ajuntaments–, podrien perdre-ho tot per l’obsessió d’anar separats. És natural el desencant enorme de molta gent de resultes de tanta irresponsabilitat. Però cal trobar-hi solucions, temptejar possibilitats.

En unes quantes poblacions sembla que es faran primàries republicanes, com les que proposa Jordi Graupera a Barcelona. El mètode és molt interessant i positiu, però a hores d’ara comença a ser evident que ni el PDECat ni, sobretot, ERC no voldran participar-hi. De manera que aquest moviment pot esdevenir un gran indicador del malestar que hi ha en una part de l’independentisme, però no un instrument eficaç per a guanyar la ciutat.

Hi ha, també, qui ha proposat de crear plataformes que promoguen d’una manera radical la retirada del vot als partits independentistes si no van junts. Però a mi aquesta proposta em sembla que no té sentit. Potser acabaran aconseguint-ho per la decepció dels votants, però condemnar-nos nosaltres mateixos a l’ostracisme polític no és cap bon argument.

Personalment, crec que una solució possible seria negociar en bloc –entre PDECat, ERC i CUP si vol sumar-s’hi– llistes de coalició o llistes d’independents, però solament en les trenta o quaranta ciutats on són estrictament necessàries. Deixant-ne fora, doncs, aquelles on els pactes postelectorals bastarien i deixant-ne fora també Barcelona. I ho dic perquè crec que Barcelona és la ciutat més important, però alhora la més difícil de pactar.

Mirar de pactar Barcelona aïllada de la resta crec que serà literalment impossible, però em fa l’efecte, a més, que si s’intenta això Barcelona es convertirà en l’excusa per a no pactar enlloc. De manera que potser una idea per a eixir de l’atzucac seria regalar Barcelona al partit independentista més ben situat, ERC, que també és el més recelós de tots a pactar. Regalar-li-la, directament, per a remoure l’obstacle principal, però també com a senyal que hi ha coses que van canviant, perquè quan s’ha proposat una llista unitària sempre s’ha demanat a ERC que renunciàs a competir amb el PDECat i potser seria just que qui hi renunciàs ara, vista la situació, fos el PDECat…

PS. I insistesc en la pressió. A l’editorial d’ahir deia que dins el PDECat i ERC hi ha sectors que tornen a sentir-se còmodes en la gestió del poder autonòmic, cosa que eludeix qualsevol possible concreció del mandat del primer d’octubre. Només els podria frenar la pressió al carrer o un canvi radical en la política catalana, que no descarte pas que acabe arribant, com ja va passar el 2012, però que encara no sé veure enlloc.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb