El vídeo filmat per un guàrdia civil des de dins d’un vehicle policíac burlant-se dels presos polítics catalans i de la gent que els donava suport ha causat estupor i indignació. Justificats. La reacció del cos ha estat simplement de suspendre de funcions, només això, el guàrdia que el va enregistrar. De funcions i prou. Ni de sou ni de feina. Amb la qual cosa el missatge és clar: la sanció expressa que el problema és només que s’haja fet públic el vídeo i que alguns polítics hagen protestat, però res més. Perquè si hi hagués ningú dins la Guàrdia Civil que cregués que és perillós de tenir un personatge com el que hi ha rere la càmera no l’haurien apartat del servei, sinó que l’haurien expulsat, segurament jutjat i condemnat. Per aquest motiu el problema real que posa en relleu el vídeo no és l’actuació personal d’un membre de la Guàrdia Civil sinó l’existència d’aquest cos.

La Guàrdia Civil és un cos estrany i incoherent en una democràcia. Sobretot perquè és un cos militar, però que fa funcions de policia civil. Durant la transició l’esquerra va planificar de dissoldre-la però el PSOE, Alfonso Guerra en concret, va decidir de mantenir-la i convertir-la en un puntal del seu poder i en l’eina clau per a operacions il·legals de tota mena, com ara l’ús generalitzat de la tortura i les accions terroristes del GAL. Per netejar-ne la imatge es va posar de moda explicar que la Guàrdia Civil era una institució que no era ben bé militar. Però no cal sinó entrar a la seua web per a veure com ho desmenteixen ells mateixos: ‘El caràcter militar forma part de l’essència de la Guàrdia Civil.’

I efectivament és així, amb totes les conseqüències. La jerarquia hi és absolutament rígida i preeminent i no s’hi pot discutir l’ordre d’un superior per més errònia que siga. Encara hi ha un sistema de càstigs extrajudicials que fa que siga realment perillós de dur-hi la contrària. La profunda connexió entre el franquisme i la Guàrdia Civil ho ha acabat d’arrodonir tot i ha mantingut ben covada la ideologia ultra que valida aquests principis, taponant des de dalt qualsevol possibilitat de modernització. I és d’ací, d’aquestes condicions, que apareix el guàrdia, segurament jove, que enregistra el vídeo. No és cap anècdota. El menysteniment total cap a la població per a la qual en teoria també treballa denota un model de cos que –com tots sabem– es pren la situació de Catalunya com una guerra. I es burla dels seus enemics.

És en base a aquesta concepció, la que diu que una part de la ciutadania són enemics, que el Primer d’Octubre varen actuar amb la brutalitat que ho varen fer. Perquè és evident que el comportament de la Guàrdia Civil a les poblacions on va anar no tenia limitacions ni respectava res. L’estudi de la professora Pujol-Moix que publicàvem fa pocs dies ho documenta.

Cal remarcar que fa molts anys que hi ha estudis importants, arreu del món, sobre la brutalitat de la policia. Aquests estudis expliquen que hi ha factors psicològics individuals importants, però que l’estructura del cos i la seua relació amb la societat és determinant a l’hora d’exercir un grau o un altre de violència contra els ciutadans.

Robert E. Worden ja diferencià en el seu moment dos grups clars de policies. El més democràtic i obert fonamenta el seu treball en la consideració que la reacció dels ciutadans té un origen sempre complex, que cal entendre, de caràcter físic, emotiu, social i cultural. I no es pren mai cap situació com una agressió o un atac personal. Són policies, o cossos policíacs, que conceben el seu paper com a assistent de la societat i que es veuen ells mateixos com una força especialitzada que contribueix a la lluita contra el crim, però entenent que aquesta és una lluita que sempre ha de ser dictada pel consens social.

Per contra, hi ha uns altres policies, o cossos policíacs, que es caracteritzen pel fet de concebre el paper de la policia com una eina de control social, en termes de lluita dels uns contra els altres, i que desconfien dels ciutadans, considerant d’entrada que generalment els són hostils i que no els entenen o que volen limitar la seua capacitat d’acció. Convertint-ho tot en un problema personal. És precisament aquesta classe de policies que tenen una tendència infinitament més gran que l’anterior a ser violents, perquè estan convençuts que són ells qui s’enfronten al crim i que haurien de tenir el dret de fer el que volguessen. Perquè menystenen, quan no neguen, la capacitat de la societat per a solucionar els problemes.

En el seu moment ja Worden va remarcar que aquest model de policia agressiu pouava directament dels conceptes militars d’enfrontament i destrucció  i que això era perillós per a les democràcies. Com tan bé, i tan gràficament, hem pogut tornar a veure ara, amb el vídeo en qüestió.