Una màquina universal, quasi-perfecta. Múltiples versions amb una única funció: traduir a proteïna allò que està escrit als àcids nucleics de tots els éssers vius. Això és el ribosoma. Així podríem definir l’objecte d’estudi que li va proporcionar a Venki el premi Nobel de Química el 2009, compartit amb Tom Steitz i Ada Yonath. Ell el va resoldre estructuralment i atòmica, obrint nous horitzons en el coneixement d’un procés cel·lular fonamental, la traducció. Sir Venkatraman Ramakrishnan (Chidambaram, 1952), Venki, és un indi amb nacionalitat americanobritànica, membre d’acadèmies nacionals de ciències als Estats Units, Anglaterra i l’Índia i investigador al Laboratori de Biologia Molecular del Consell de Recerca Mèdica (MRC-LMB) a Cambridge, Anglaterra. Des del passat 30 de novembre és el nou president de la Royal Society, l’acadèmia de les ciències britànica, fundada el 1660 i que ha estat presidida per cien-tífics tan rellevants com Newton, Huxley, Lister o Rutherford.

Són les dues d’una vesprada típica de tardor britànica a l’LMB. M’acoste al seu laboratori, on sols hi ha Israel, el seu investigador postdoctoral madrileny, que m’avisa que el «gran cap» és a l’oficina. La resta dels seus col·laboradors són a la cantina acabant de dinar. Venki està fent feina amb l’ordinador portàtil, encara que en té un de taula. De fet, sols té això i una foto de la seua esposa, Vera, una nord-americana il·lustradora i escriptora de contes infantils. L’oficina és menuda, amb unes vistes que no estan a l’alçada de la personalitat científica que l’habita. Durant la següent hora repassem la seua trajectòria i els reptes que l’esperen a la Royal Society. Recalca la importància de la divulgació científica i em fa saber el seu gust per la llengua espanyola i l’exercici físic. Transmet honestedat i rigor científic alhora que calma i serenitat, no sempre presents en els ambients científics.

Quin és el paper de les acadèmies de ciències al segle xxi? No estan obsoletes avui dia?
Són potser més importants ara que quan es fundaren. Es crea tantíssim coneixement que el públic desconeix els fets. Les acadèmies sovint prenen el paper de destil·lar la visió experta consensuada sobre qualsevol tema i la transmeten en termes planers. A més, també faciliten intercanvis científics i relacions entre països i poden promoure la cultura científica del públic en general. Històricament la Royal Society organitzava conferències científiques. Ara són societats més especialitzades les que ho fan. Tanmateix, sí que organitza conferències en nous camps científics que sorgeixen de la convergència de disciplines i per als quals encara no hi ha creades societats.

Aleshores, quins són els seus objectius com a president de la institució?
No importa què tingués pensat perquè la Royal Society ja ho fa, és una societat ben establerta i organitzada. Els meus grans objectius, però, serien millorar la cultura científica de la gent i advocar per la ciència davant del govern i altres institu­cions, promovent decisions racionals basades en evidències. També, com a persona internacional que sóc, m’agradaria promoure intercanvis entre països, especialment asiàtics perquè ja tenim lligams naturals amb Europa, però Àsia està creixent i pot esdevenir molt important en el futur. I hem de tenir un paper de lideratge per assegurar l’accés il·limitat a la ciència, independentment de l’estatus econòmic, gènere o regió geogràfica.

Pensa vostè que la presidència de la Royal Society és un treball polític?
Potser parcialment, però jo trobe que no. La Royal Society actua com a advocada per la ciència, per recalcar-ne els beneficis, i s’assegura que les decisions i polítiques científiques que pren es basen en proves. És a dir, intenta educar la gent. També és cert que els científics hem d’entendre com parlar al públic i convèncer-lo, com fan els polítics.

Com creu que el nou càrrec afectarà la seua llibertat d’opinió? Vostè s’ha manifestat públicament a favor de temes controvertits com el consum d’organismes modificats genèticament. Pensa que ho podrà continuar fent?
És una qüestió delicada perquè fins i tot quan recalques que són opinions personals, sempre es reporta com «el president de la Royal Society ha dit…» Per tant jo diria que el càrrec sí que em constreny lleugerament per assegurar que les meues opinions són consistents. I si ocasionalment el meu punt de vista difereix del de l’organització, què hem de fer? Així és la vida. Els científics discrepem, és part del que som.

Per tant la divulgació científica és un tema cabdal per a vostè.
I tant, molt més que 100 o 200 anys enrere, quan la societat encara era agrària. Si algú hagués viatjat de l’any zero al segle xviii s’hagués sorprès però encara reconeixeria el món. Ara, però, vivim en una societat molt tecnològica i ens cal un mínim coneixement científic per entendre tot allò que ens envolta, per jutjar si les decisions polítiques són encertades.

Vol dir que és una obligació dels científics cap al públic?
Sí, els contribuents paguen els nostres salaris, nosaltres els els hem de tornar. Ja saps, vinc d’Estats Units, on això dels impostos és un tema molt seriós. Hem d’explicar la nostra recerca a pagesos, conductors… I si no ho sabem fer, potser no hauríem d’investigar això. Al públic general li agrada la ciència i vol saber-ne.

Però és un tret intrínsec dels britànics?
No, la ciència va sobre la natura, tothom és curiós. Tothom naix científic. Quan som menuts tots volem saber com creixen els arbres, però en un punt de la seua vida, els que no són científics perden la curio­sitat. És cert que els estàndards britànics són molt alts, però estic segur que si contares la teua recerca a València o Galícia, també s’hi interessarien. Al Regne Unit la BBC [l’ens públic de radiotelevisió] ha contribuït emetent un contingut científic superb, però tampoc trobe que l’oferta dels mitjans de comunicació defineix els interessos reals de la gent.

Hauria pogut fer la mateixa carrera científica si s’hagués quedat als Estats Units?
Potser, perquè gent com Harry Noller, Tom Steitz i Jamie Cate treballen als Estats Units i estan fent molt bona tasca. Però l’avantatge de venir a l’LMB fou no haver-me de preocupar constantment per si el meu finançament s’anava a renovar cada tres o quatre anys. Per tant ací vaig poder ocupar-me de problemes científics abastables a llarg termini i si hagués estat professor universitari als Estats Units hauria d’haver triat projectes científics de més curt termini.

Sovint, quan els científics sol·liciten finançament per a projectes de ciència bàsica se’ls demana que siguin aplicables. El seu estudi del ribosoma és un exemple de ciència bàsica. Què en pensa, d’aquests requeriments i de la dicotomia ciència bàsica/aplicada?
Pense que els governs han d’entendre que la ciència bàsica ha generat moltes aplicacions transformadores. Amb la ciència aplicada s’obtenen avanços incrementals sobre allò que ja es coneix. En canvi, la ciència bàsica descobreix coses noves, amb aplicacions que ni tan sols imaginem. Hi ha casos clàssics com el World Wide Web (www), que començà al CERN, una instal·lació de física d’alta energia ideada per descobrir com es generaren les forces, el secret de l’univers. Aquest sistema permetia als investigadors del CERN compartir resultats entre laboratoris, i ha crescut ràpidament en el món actual. L’altre exemple clàssic és el sistema de navegació GPS. Per tal d’aconseguir un rellotge suficientment acurat es requerí tot tipus de recerca bàsica, incloent-hi la teoria general de la relativitat d’Einstein. Per tant la dicotomia arriba perquè la ciència bàsica no és part de la nostra cultura d’incrementar coneixements, però és extremadament beneficiosa a llarg termini. Però no es pot predir què i quan serà útil, pot ser-ho en dècades, en segles o mai. Els governs haurien d’assignar partides diferents per a recerca completament bàsica i per a l’aplicada. Als Estats Units ja ho fan, no has d’inventar-te raons peregrines per fer que la teua recerca bàsica sone més atractiva. Al Regne Unit també estan fent-ho bé.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Paola Marco-Casanova. Career Development Fellow, Medical Research Council-Laboratory of Molecular Biology, Cambridge.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb