Una cadena de confiança

  • «La cadena de confiances, aquesta cadena emocionant i èpica que ja del bressol estant ens va convertint en un país diferent, és exactament això. Ciutadans, parlament, partits i govern treballant braç a braç»

Vicent Partal
31.10.2017 - 22:00
Actualització: 01.11.2017 - 09:09
VilaWeb

Abans de la moció de confiança al Parlament de Catalunya, la CUP va explicitar la necessitat d’establir allò que aleshores es va anomenar una ‘cadena de confiances’. Ho consideraven imprescindible per a poder arribar a la independència. Calia que els protagonistes d’aquesta epopeia col·lectiva que vivim es tinguessen confiança entre ells, que es fessen confiança. Creien que sense això no era possible de fer res. I tenien raó.

La compareixença del president de la Generalitat ahir a Brussel·les va ser, en aquest sentit, una prova definitiva per a entendre fins a quin punt aquesta cadena de confiances era necessària. I ha funcionat. En una intervenció històrica per molts motius, Carles Puigdemont va esvair els dubtes sobre què havia passat arran de la proclamació de la República i sobre què calia fer aquests mesos. I la major part del moviment independentista, la immensa majoria, va reaccionar atorgant-se els uns als altres la confiança necessària per a continuar.

Puigdemont va dir coses molt importants. Els partidaris de la monarquia espanyola poden riure tant com vulguen, cridar tant com vulguen i enutjar-se tant com vulguen. Però els gests i les paraules del president i del govern expliquen ben clar i català unes quantes coses fonamentals: que aquests polítics, aquesta generació de polítics, no són dels habituals i que la República Catalana no serà un país igual que Espanya. Va dir que no hem arribat fins ací per comportar-nos de la manera com es comporta Espanya i això va ser un missatge enormement poderós. La Catalunya republicana vol ser un estat diferent, nou. Un estat amb uns valors ètics i morals compartits i d’una gran altura de mires. Fins al punt de retre momentàniament l’administració per tal d’evitar un conflicte armat, en cerca d’un camí una mica més lent però més adequat als valors que aquest país vol fer preeminents. Aquells qui s’han passat anys dient que la República Catalana seria un país tan miserable i cínic com tots els altres ahir van rebre una lliçó magistral: no, no ho serem.

Rendir l’administració no és rendir el govern i en aquest sentit cal remarcar que el govern de Catalunya no s’ha agenollat: planta cara. I planta cara en el territori més intel·ligent i més convenient per a nosaltres, que no és el de la força sinó el de la raó. Amb això el govern de Catalunya ha respost a la confiança que hi tenen dipositada més de dos milions de persones, aquells que van posar el cos per defensar les urnes avui fa tot just un mes. I ho fa posant ara els seus cossos i només els seus cossos en defensa del nou estat. Salvant els funcionaris i la població de la violència que l’estat espanyol estava disposat a descarregar.

Tots els membres del govern tenen família. Tots són conscients que podrien anar a la presó i tots s’ho juguen tot. Tothom sap que ja hi ha Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la presó. De manera que sobre això no s’hi val a fer broma. Puigdemont i el govern ens van dir ahir, bàsicament, que ens pagaven el deute que tenien amb nosaltres des del dia 1. Nosaltres els vam fer confiança i ells responen. I responen depositant de nou la confiança en nosaltres i demanant-nos que guanyem unes eleccions convocades d’una manera il·legal, però que han de servir per a demostrar a Espanya i a Europa que la repressió no és el camí. Només els vots compten i els vots són i seran l’única arma que estem disposats a empunyar.

La cadena de confiances, aquesta cadena emocionant i èpica que ja del bressol estant ens va convertint en un país diferent, és exactament això. Ciutadans, parlament, partits i govern treballant braç a braç. Gràcies a aquesta confiança vam arribar a la proclamació de la República i continuarem fent efectiu el nou estat fins que l’obvietat siga indiscutible: aquest conflicte és un conflicte democràtic i la violència i la repressió no el podran aturar mai. Per més barbaritats que vulguen fer i per més pressió a què ens vulguen sotmetre, el cas català es resoldrà finalment a les urnes i no a l’Audiència espanyola. Perquè no es poden empresonar en cap cas els milions de persones que la cadena de confiança ja  abasta avui.

PS. L’arribada del conseller Forn a l’aeroport de Barcelona, aquesta nit, ha deixat veure, precisament, que aquesta cadena de confiança pot fallar si tots ens deixem anar. Ni ell podia arribar sol ni podia ser que ningú no l’esperàs. Mitja dotzena d’ultres, o d’una altra cosa més organitzada, amb tres banderes espanyoles van ser prou per a organitzar un escàndol indigne. No solament per un conseller del govern sinó també per l’home que va dirigir les operacions contra l’atemptat del mes d’agost. No passeu per alt, en aquest sentit, l’extraordinari article que avui signa Pau Vidal.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor