Com un Neruda digital, jo també podria enllaçar els vídeos més bèsties aquest vespre. Podria enllaçar les imatges dels cafres vociferant contra els periodistes, dels piolins apallissant dones i ancians, del fiscal amenaçant urbi et orbi, del portaveu escopint ultimàtums, del diputat bordant des del faristol el dia de la proclamació, del sindicalista perjurant que pel referèndum les forces de l’ordre no empraran la força contra ningú, de l’analfabet baixant de l’autobús per fingir-se català a la contramani, del cap de llista regalimant cinisme per venjar-se de la família de la seva ex, del pare de família brandant el dit del mig a les càmeres de tevetrès, dels torrentes lobotomitzats esgargamellant-se amb vivafrancos al mig del carrer… Podria enllaçar qualsevol de les escenes quotidianes de l’espanyolisme desfrenat que ara mateix campa per les seves i en tindríeu el retrat. Però avui no enllaçaré res; avui ho diré cantant, perquè de vegades una paraula val més que mil imatges.

L’arrogància, la supèrbia, l’altivesa. La fatxenderia del forçut de la classe, de l’abusananos, del milhomes que ho confia tot a la força dels punys perquè si hagués d’enfilar una subordinada o defensar un raonament s’ennuegaria.

El posat, la fatxenderia, el desdeny. L’aire desafiant. El to de repte en la veu, amb les dents serrades i els llavis contrets, els ulls mig clucs, perquè la posició d’atac oculti les inseguretats.

La mentida descarada, el desvergonyiment del fanfarró que sap que la pot dir tan grossa com vulgui que no serà penalitzat. Ans al contrari: millor, perquè contra l’enemic s’hi val tot, i com més grossa la dius més mèrit tens. La falsedat per norma, la tergiversació sense pudor. L’incompliment permanent, metòdic, de les promeses. Perquè les promeses serveixen per enganyar, per aconseguir avantatge, però complir-les és de covards.

La condescendència, el paternalisme, la falsa indulgència. De caducitat immediata, perquè l’altra mà ja branda l’exigència, la comminació, la reclamació.

L’insult sistemàtic i generalitzat (aquí no s’hi valen sinònims: ni ofensa, ni greuge, ni exabrupte, ni vilipendi. Massa sofisticats). L’insult com a resposta automàtica, com a rèplica mínima exigible. Si no insultes ets un merda, un tifa, un cagat. QueponeentuDNI?: cabrondemierda, hijoputa, putazorraguarra. L’insult com a hàbit i com a hàbitat, com a complement pedagògic. Al principi fou el verb cagarsentuputamadre.

L’amenaça, la provocació. La barbeta enfora. El gest groller. Dialogar és de mariques, aquimandoyo, quecoñomiras. La intimidació, el puny a l’altura del pit i la llengua mig enfora cargolada sobre els incisius inferiors avançats. Tepartolaboca.

El vocabulari casernari, l’exclamació tavernària, el lèxic judicial, l’imperatiu. El porquelodigoyo com a axioma. Porquemesaledeloscojones. La testosterona. I el to ben alt, el crit.

Finalment, l’agressió física. L’empenta, la coça, el cop de puny, el cop de bandera, l’escopinada, el llançament d’objectes. La brega, l’escridassada, la baralla. La violència com a fet natural, com a argument irrebatible, com a mostra de superioritat. La força bruta com a confirmació darwiniana, només sobreviuen els forts, i els més forts som nosaltres. Tricornis, porres, manilles, furgones. Esvàstiques tatuades, punys americans. Bales de goma. Presó.

I en aquesta banda d’aquí? Aquí, la paüra. La paüra que ens ha paralitzat durant molts segles i que ara tot just ens comencem a treure de sobre. La paüra que crema per dins i pesa a l’estómac, antiga i arcaica com el mot mateix, ja caducat, en desús. Perquè a mesura que ens la traiem de sobre descobrim que en realitat, darrere de tot allò, només hi ha un enorme, insondable i humiliant complex d’inferioritat. La paüra que, com un joc de mans, cal transformar en paraula.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb