Probablement des de la seua creació, els regadius de la façana mediterrània peninsular no han experimentat un canvi tecnològic de tant d’abast i tantes implica­cions com el que s’ha esdevingut en els darrers trenta anys de resultes de la introducció del reg per degoteig. Centenars de milers de camps que durant segles s’han inundat per regar a manta o a través dels cavallons, reben ara l’aigua de conduccions de pressió. Sèquies, partidors i boqueres han deixat pas a canonades, gomes i degotadors, mentre que basses i casetes de control han irromput massivament als paisatges regats. Només en països tan vastos com l’Índia i la Xina hi ha una superfície major que la que avui existeix a Espanya en reg localitzat.

El procés de canvi tecnològic s’emmarca en un conjunt d’accions desplegat en moltes regions semiàrides del món durant l’últim quart del segle XX. Després d’un prolongat període d’aplicació d’un model de gestió de l’oferta d’aigua –en el qual els poders públics van mostrar una enorme implicació en el desenvolupament i expansió de les zones regades–, en els últims anys, davant l’esgotament dels recursos en nombroses conques hidrogràfiques, s’ha assistit a un gir en les polítiques hidràuliques cap a la gestió de la demanda, tot perseguint la reducció de l’ús d’aigua a través de diversos mecanismes, entre els quals destaca la incorporació de tecnologies estalviadores. En aquest context, el reg per degoteig va ser comparat en algunes publicacions internacionals amb una «bala de plata», a la qual se li atorgava la capacitat d’alliberar recursos hídrics i reequilibrar les conques tancades o deficitàries per la via de l’estalvi.

L’expansió de les xarxes de degoteig

Aquesta tecnologia va ser desenvolupada per l’enginyer Simcha Blass en un kibutz del desert del Nègueb a l’inici de la dècada de 1960. Era una idea que Blass havia forjat dècades abans, però que només va poder materialitzar una volta es va generalitzar l’ús del plàstic. En els anys següents, la innovació va ser testada en condicions de laboratori i en nombroses estacions experimentals, on va quedar demostrada la capacitat dels sistemes de reg localitzat per reduir l’ús de l’aigua sense menyscabar el consum de les plantes. Els relats d’experiències reeixides en diferents cultius i condicions climàtiques d’arreu del món afavoriren la disseminació de la nova ferramenta. Posteriorment, nombrosos governs han incorporat aquestes tecnologies a la seua planificació hidràulica, com ara el Pla Verd del Marroc, el PROSAP (Programa de Servicios Agrícolas Provinciales) argentí o els plans de modernització australians, sense oblidar la Missió Nacional de Microirrigació de l’Índia. A més, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, per les sigles en anglès) i diverses ONG han recomanat el desenvolupament d’equips de degoteig de baix cost com una eina clau per trencar el nexe aigua-alimentació-pobresa als països del sud.

Al nostre país, l’expansió del reg localitzat s’inicià a començament de la dècada de 1980. La tècnica de reg es difongué primerament en grans explotacions amb escasses garanties de subministrament del recurs o en finques dependents d’aigües subterrànies. Els nous regadius de la comarca del Baix Segura van ser els que més ràpidament adoptaren el degoteig, sense suport públic. L’aposta de l’administració per les noves tecnologies d’estalvi engegà durant la sequera de 1994-1995, tot just després del fracàs del Pla Hidrològic de 1993. S’orientà, com en altres espais àrids i semiàrids, a la reducció de la demanda agrària (aleshores vora un 80 % de la demanda estatal), però presentà addicionalment una clara articulació política. L’eficiència i productivitat del reg es van convertir en premissa i estendard de les reivindicacions de les transferències de recursos hídrics, com va passar en els casos del Tajo-Segura, l’Ebre-Sud i el Xúquer-Vinalopó. Era necessari demostrar que s’aprofitava fins a l’última gota d’aigua per a poder aspirar a obtenir nous recursos, o bé per a poder sobreviure sense.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Carles Sachis Ibor, Mar Ortega Reig i Marta García Mollá

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb