*En Cisco encara té ‘Francisco’ al denaí perquè no ha trobat mai el moment de baixar a Lleida a canviar-s’ho, però pobre del que gosi cridar-lo així. De llavors d’en Franco que no ho tolera a ningú. I als operaris, o als torners del taller del costat amb qui coincideixen a l’esmorzar, encara menys. Tots li diuen Francés (o ‘sinior Francés’), només faltaria. Per aquí sí que no hi passa. Ara, segurament és l’única paraula que se sent en català en aquella nau (a part de quan parla per telèfon). Igual que a l’Spar, d’ençà que van llogar la Ioana. El castellà pastós i maldestre de la gent del poble s’hi ha convertit en llengua franca. Però ves com els ha de parlar, si el que no és moro és de l’est.

*La Mariona és feminista, antifeixista i antiracista. Té uns pares superguais que sempre dialoguen amb ella, no com els de la Laieta que són uns cutres autoritaris i maltractadors i no li volen comprar mòbil. A ella sí, l’hi van regalar pels catorze; l’endemà mateix es va baixar totes les aplicacions de xarxes: Facebook (ara ja és una mica de vells però bueno), insta, WhatsApp i Fire Chat. Està hiperconnectada, perquè el món d’avui és aixís. Tan connectada que, encara que els pares txatxis li mengen l’orella amb lo de la llengua, ella té els perfils en castellà i, a part d’un parell de grups de watts (les amigues del cau i els cosins), sempre hi escriu en castellà. Bueno, i també en anglès, de vegades, per obrir-se al món. Perquè és clar, en català no m’entendrien res, no? I les llengües serveixen per comunicar-se, no per aixecar barreres, tia.

*La Laura sempre diu ‘Española!’ ben fort quan a l’estranger li demanen d’on és. No fos cas. El català és la llengua familiar, en el sentit que amb prou feines la treu de casa. D’ençà que va fer el màster a la London School i el primer stage a Madrid que es va adonar que la miraven malament si la parlava en públic. Com si fos una pobreta, una pagerola. No, amb l’espanyol i l’english vas a tot arreu, i si no se’t nota l’accent millor. Això no li impedeix, naturalment, ser més catalana que ningú. ‘A mi a catalana no me gana nadie’, és una de les seves frases tòtem.

*L’Ousmane acaba d’aterrar en un pis d’estudiants i està en fase d’adaptació. Ha passat infantesa i adolescència en una capital de comarca on la llengua vehicular de la canalla és la del país. Fins i tot pels fills dels llatinoamericans, que com que tenen la comoditat que la materna ja els l’entenen, no s’hi esforcen tant. Però ara que ha baixat al cap i casal li sembla d’haver canviat de planeta: tothom se li adreça en castellà. Tothom. Que ho porta escrit a la cara? Ell, per si de cas, segueix el consell del pare: tu ja tindràs prou problemes pel color de la pell, no te’n busquis més. Així, el català se li ha reduït a idioma dels caps de setmana (juntament amb el wòlof, el de casa). Fins que deixi de pujar-hi.

*La Sandra està molt orgullosa de ser catalana. I això que al suburbi de ciment on es van instal·lar els pares en arribant de Puente Genil això de la catalanitat sonava a marcià. O potser per això. Va aprofitar el primer any d’infermeria per fer el pas: canvi d’entorn, canvi d’estatus, canvi de llengua. No pensava continuar essent una mig inadaptada com aquests palurdos del barri que encara van a la Feria d’Abril. Abans d’acabar el curs ja el parlava perfectament, hi té traça. Això no vol dir que hagi arraconat l’idioma de naixença; al contrari, el manté ben fresc perquè el practica molt: amb la família i amb tots els que també el mantenen. Perquè això sí que no pot; els catalans no sé, però ella, si li parlen en castellà, no podria contestar en català. Seria com… no sé, és que senzillament no podria, no tindria lògica.

*El Robert no és dels que es compliquen la vida. Té una màxima que li funciona: les coses fàcils. Respon en la llengua que li parlin. I quan és ell qui ha de disparar primer (al súper, al carrer, a la botiga de videojocs), en castellà. Així no t’equivoques. I la prova és que no ha tingut mai cap problema. Ni tan sols amb el Salva, que com que es van conèixer en castellà, el dia que van descobrir que tots dos eren d’aquí ja se’ls va fer estrany canviar. I com que els de la colla, els metaleros, són més o menys meitat i meitat però sempre hi ha algun col·legui que baixa de Santako o de l’Hospi, pues al final acaben parlant pràcticament sempre en castellà. Les coses fàcils.

*La Cati ho té clar: en aquesta vida cal saber quines són les coses importants. De jove va córrer davant dels grisos per la democràcia, que és una cosa important; de seguida es va apuntar a un partit d’esquerres, perquè la defensa dels drets socials és important. Quan un parent que votava la dreta li va donar una empenteta per entrar en un diari (“un dels importants”), no s’hi va negar, perquè l’estabilitat laboral és una cosa important. Quan, amb aquell salari tan poc proletari, es va poder comprar el xalet a l’Empordà ho va fer perquè el benestar de la família és important. Ara que, jubilada de poc, gaudeix d’una pensió que triplica el sou base, sap que lo realment important és la salut. I la llengua? Les llengües no són importants, lo important és que ens entenguem.

*La Remei, tot d’un plegat, s’ha convertit en tieta. D’ençà que surt a penjar llaços grocs als fanals amb les companyes de la coral, forma part d’això que als diaris en diuen ‘les tietes del procés’. Qui els ho havia de dir, a les seves velleses, que tornarien a anar de mani. D’ençà d’allò de ‘Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!’ que no protestaven tant. L’altre dia una neboda seva, una de debò, la va renyar per demanar el cafemllet en castellà a l’Starbucks, precisament un dia que tornaven de solidaritzar-se amb els presos. Però ella no n’és capaç.  Si veu que el cambrer, pobret, és de fora… És que és el costum de tota la vida, noia, això vosaltres que sou joves, però jo ja tinc una edat.

*El Pol encara és petit, però moltes coses ja les entén perquè és obedient i sempre creu els papes. Sap llegir i una mica també escriure, i sap què vol dir aquesta bandera amb l’estel que tenen lligada al balcó, vol dir que ells són catalans de debò, i sort en tenen, d’ells, aquests xaves de can Fanga, que si no tothom parlaria nyego. També sap que no ha d’acceptar llaminadures dels senyors que no coneix, però els ha de dir que no en la llengua del Disney Channel. Amb els desconeguts, sempre en l’idioma del Disney. Com fan el papa i la mama, sobretot quan baixen a Barcelona, que allà no t’entén ningú.

*L’Eduard es deia Eduardo, al registre i a tot arreu. Després va ser l’Edu i finalment l’Eduard. El seu periple ideològico-identitari no és gaire original: sempre ha orbitat al voltant de l’esquerra, de nano més àcrata, de jove més catalanista. El que sí que el fa original és la tenacitat del seu compromís: quan va descobrir que el que no facis tu no t’ho farà ningú, es va prometre que lluitaria per la llengua. La seva llengua d’adopció. I parla pràcticament sempre en català, per més que l’acusin de cerrado i de provincià. En tants anys ha tingut poquíssimes experiències negatives: algun funcionari, un parell d’empleats, una vegada fins i tot un senyor del país, que bramava ‘a mi a catalán no me gana nadie!’ Ha confirmat la sentència d’un amic seu diu que ‘hi ha molt més català ocult que no ens pensem’. I precisament això és el que el desanima: si pràcticament tothom l’entén, per què els seus compatriotes l’amaguen? Que no se l’estimen, la llengua?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb