Un país sense política, però amb gent

  • No hem arribat encara al punt on havíem d'arribar per posar-nos al nivell mínimament exigible si volíem fer política, que és la independència. I el país se’n ressent

Vicent Partal
11.11.2024 - 21:40
Actualització: 11.11.2024 - 21:49
VilaWeb
Els presidents Illa, Mazón i Prohens

L’any 1968 Joan Fuster va escriure a Serra d’Or un article que, passats els anys, acabà esdevenint un llibret per si sol –especialment celebrat en el moment de publicar-se. Un país sense política era, en definitiva, un clam amarg sobre la incapacitat crònica, en un primer moment dels valencians, però finalment de tots els catalans, per a fer política. No en sabíem fer. No en sabem fer, venia a dir l’escriptor de Sueca.

Per moltes causes. D’entrada, per la manca d’estructures pròpies on exercir-la durant segles; també per una certa tradició diguem-ne anarcoide que ens fa més propicis a la bullanga i a les revoltes que no pas als despatxos; per “poc entrenament”, en definitiva, arribava a dir d’una manera ben gràfica i entenedora.

Quan Franco es va morir i ens van moure, ells, de la dictadura a aquesta espècie de democràcia per on transitem avui, l’invent duia aparellat l’aparició de l’estat de les autonomies i, doncs, d’una classe política que es pensava que seria pròpia, d’una incipient burocràcia local, d’un poder, aparent si més no, autòcton. Sobretot al Principat, que a València i a Palma la cosa sempre ha estat més residual que no pas a Barcelona.

Fuster, fi observador com era, se’n va desencantar de seguida. Va ser dels pocs, com Pedrolo o Xirinacs, que van veure molt de pressa que açò no menava gaire lluny i que una “classe política” –com Déu i el senyor Carles Marx manen– requereix molta cosa més que un parell de nomenaments en un butlletí oficial o un parell de plaques a la porta d’edificis il·lustres. La distància entre un administrador i un polític pot ser molt escassa de vegades, però les conseqüències de tenir una cosa o una altra al capdavant dels afers col·lectius sí que són remarcables.

Passats els anys, tot plegat ha derivat tan malament com podia semblar, i cada dia empitjorem. Les autonomies s’han anat transformant en diputacions grosses, entitats dedicades a ordenar la burocràcia i autoreproduir-se, però despullades de qualsevol intenció política real, d’allò que es diu canviar la vida de la gent. La Generalitat de Catalunya ara fa deu anys, a partir del 9-N, això sí que va ser una altra cosa, una mena de pseudo-estat bastant admirable, o de mig estat, però que els polítics es van encarregar de malbaratar amb les seues picabaralles i que Espanya va rematar ben a plaer amb allò del 155. La resta, res de res. I la Generalitat de Catalunya ara tampoc. Amb Illa, Mazón i Prohens, tots tornem a ser el país sense política que Fuster blasmava amb aquell fuet que feia servir com a màquina d’escriure. I els fets ho demostren.

Mazón, a banda de ser un criminal, és la viva imatge de la impotència política de la nostra societat, de la incapacitat que tenim en aquest camp. Les urnes, és a dir, tots nosaltres, hem posat un incompetent total i un barrut a gestionar la cosa pública. I aleshores passen les coses que passen.

Ja ho sé, que hi ha països independents que també tenen incompetents al capdavant dels governs; la nòmina és abundant. Però l’estat –l’estat com a concepte– rarament deixa de funcionar. Saben que hi ha uns subjectes que emeten avisos meteorològics, perquè són seus, saben que els telèfons reben missatges, perquè són seus, i si cal saben mobilitzar els recursos que calga sense demanar permís a ningú, perquè són seus. Ep!, sense demanar permís de vegades ni al qui, formalment –i sempre transitòriament–, mana. Veure aquests dies Mazón amb la seua ridícula motxilleta, movent-se com un ninot, desespera o fa riure –depenent de l’estat d’ànim de l’observador. Quan te’l mires, ja veus que en ell no hi ha poder ni es fa política. Si de cas, hi veus un més que mediocre administrador de la “Comunitat” –que qui es va inventar un nom tan ridícul ja sabia de quin peu calçaven, les autonomies. He vist presidents de la meua finca de veïns amb més prestància, solvència i capacitat que aquest home.

Però, alerta, que de la Sénia en amunt la cosa no és gaire diferent, tampoc. D’ací a pocs dies en farà cent que Salvador Illa ocupa la butaca de president de la Generalitat i si en aquests cent dies li ha vist ningú res que puga ser catalogat de gest, ja no dic d’estadista, sinó de polític en majúscules, que avise. Dir-ne gris és l’expressió més benvolent. Cap idea, cap projecte, cap anhel, cap direcció.

Aquell seu article primigeni Fuster el va escriure l’any 1968. Han passat prou anys, doncs, perquè puguem haver millorat l’espècie. En l’entremig és veritat que hi ha hagut moments en què, si més no, hem tingut polítics amb el cap moblat i amb projecte. Però al final, entre tots, resulta que no hem arribat encara al punt on havíem d’arribar per posar-nos al nivell mínimament exigible si volíem fer política, que és la independència, és a dir, la gestió completa del poder, sense traves.

El consol i l’esperança és que tenim poble; això sí, un poble extraordinari, com ha demostrat fins ara el procés d’independència, com es va demostrant en la reacció de la gent a la gota freda. Però avui, ara mateix, la punyetera realitat és que som orfes de política i de polítics. Amb majúscules. De persones preparades que sàpiguen agafar tot això que es veu al carrer i conduir-ho a bon port. I el problema, com ja va assenyalar l’homenot de Sueca, és que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Però si el senyor Fuster, un escèptic de raça, confiava en la gent –i no hauria fet tot allò que va fer si no hagués tingut aquesta íntima confiança en la gent– no veig per què, tants anys després, no hem de continuar-hi confiant nosaltres també. Mal que siga mentre esperem el temps de la política.

 

PS1. Amparo Tortosa-Garrigós és una experta en seguretat i política internacional que ha voltat mig món assessorant en la gestió de crisis i situacions d’emergència sobre conflictes diversos, al Llevant, a països africans, a Ucraïna o a l’Amèrica Llatina. Però en aquesta entrevista que li ha fet Josep Casulleras parla a títol personal, i com a valenciana angoixada i indignada. I parla clar: “No et pots quedar dinant incomunicat si hores abans hi havia una alerta roja”.

PS2. El paper de les xarxes socials en tot allò que ens passa és motiu d’una àrdua i intensa reflexió. Amb el seu estil tan personal i perspicaç, ens dóna la seua opinió Marta Rojals, en aquest article: “Això no ho veuràs a la televisió“.

PS3. Us expliquem tot allò que passa avui, perquè la nostra missió és informar tothom, amb accés obert. Si podeu, en contrapartida, ajudeu-nos clicant ací.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor