Quan es presenten mapes de l’evolució de les comunitats europees fins a la Unió és ben habitual de fer trampa. Una trampa que consisteix a ensenyar com creix la Unió però amagar com minva.

El mapa que presentem avui n’és una excepció. S’hi visualitzen les ampliacions però també, ni que siga parcialment, els adeus.  Perquè el Brexit no és el primer adeu.

El mapa, molt correctament, inclou l’Algèria francesa d’aleshores dins les Comunitats Europees, perquè en formava part. Va deixar de formar-ne part el 1962, després de la independència, i deu anys després de la formació de l’entitat paneuropea.

Però el mapa no reflecteix acuradament els altres Brexits:

–Grenlàndia va ser part de les institucions europees entre el 1973 i el 1982.
–Les illes franceses de Saint-Pierre i Miquelon, situades a la costa del Quebec, van fer part de les institucions europees entre el 1976 i el 1985.
–L’illa caribenca francesa de Saint-Barthélemy també s’hi van incloure entre el 1952 i el 2012.

Més casos, igualment interessants, no són reflectits en el mapa, car hi ha trenta-un territoris dins la Unió Europea que tenen situacions especials: del Mont Athos a Grècia –que no permet l’accés a les dones– fins a la curiosa carretera entre Värska i Ulitina, a Estònia, que travessa l’únic espai geogràfic de Rússia que forma part de l’Espai Schengen.

Trobareu més informació d’aquestes excepcionalitats en aquest article de la Viquipèdia.