Petit Style Walking 2017. Imatge cedida per Petit Style.

La que se avecina, Polseres Vermelles o, sense anar més lluny, l’anunci de Yomvi, el nuevo Canal+. Aquests són només tres exemples on els nens han estat els protagonistes de la petita pantalla. Cada cop més, en totes les sèries, pel·lícules i anuncis apareixen nens i nenes de curta edat que ens criden l’atenció per la seva professionalitat i el seu carisma. Tot i això, sempre ens preguntem què pot haver-hi darrere d’aquests petits artistes, ja que pel seu propi peu no han pogut arribar allà on són.

Sempre que parlem de menors ho hem de fer amb cautela. El treball infantil és un tema delicat, que sempre ha estat a l’ordre del dia i que és objecte de denúncia. Per això, l’aparició de menors en campanyes de publicitat i moda sempre ha aixecat certa polèmica. Es critica, sobretot, les mares i sovint se les etiqueta i se les jutja per “sobreexposar els seus fills”. En canvi, els pares solen quedar-se més al marge. Les lleis però, són ben clares: el sector de l’espectacle és l’únic en què pot treballar un menor de 16 anys, tot i que les condicions de treball han de ser especials i adaptades a l’infant, com bé explica el següent infogràfic:

Una afició com una altra
La Irene Ayllón té només 10 anys i ja ha protagonitzat diverses campanyes de moda i publicitat. A diferència d’algunes de les seves companyes de “professió”, que duen gairebé tota la vida entre càmeres, la Irene va començar relativament tard, fa només dos anys. Segons ella, la publicitat “és una afició, passar-ho bé amb amigues i amics”. En definitiva, una forma més de diversió i coneixement per la nena. D’altra banda, la seva mare, Lluisa Balagué, té molt clar que, si no fos un divertiment per ella, no haurien continuat. “És una extraescolar més per la Irene, una manera més de passar-ho bé”.

Irene Ayllón durant el Petit Style Walking 2017. Imatge cedida per Petit Style.

Els inicis de la Irene van ser al Petit Style Walking, l’esdeveniment per excel·lència de la moda infantil a Espanya. Es tracta de dues desfilades a l’any, una a la tardor i una a la primavera, que mostren les millors col·leccions del mercat de la mà de la revista Petit Style i de la productora internacional Happy Kids Media. “No ens esperàvem per a res que l’escollissin a la primera, sabent que es presentaven tants nens”, afirma Balagué. “El procés de càsting és online, que ens facilita molt les coses a tots els qui no som de Barcelona”. Aquest fet fa també que els nens puguin evitar les interminables cues que es formen quan la selecció és presencial, que en alguna ocasió poden superar les dues hores d’espera.

L’equip del Petit Style Walking evita que els petits hagin de passar per estones d’espera o d’estar de braços plegats. El seu tracte amb els nens i nenes i la diversió que els seus esdeveniments suposen els han col·locat a la cima del món de la moda infantil. Melissa Corredor, cap de comunicació de la productora Happy Kids Media i del Petit Style Walking, explica que “els nens tenen psicopedagogs, psicòlegs i un equip de treball que els garanteix un ambient apte per allò que estan fent”. Sobre si és o no un treball pels nens, Corredor afegeix que “quan comencen a treballar al món de la moda no són conscients que treballen. Ho fan en un ambient on hi ha més nens, amb els quals creen una relació, juguen i formen un cert vincle”.

Els experts opinen
Si parlem del vessant psicològic, es qüestiona si el fet que els menors de 16 anys treballin en el món de la publicitat o de l’audiovisual pot afectar a la seva vida i al seu desenvolupament. Almudena Muñoz, psicòloga infanto-juvenil del centre Quantum, creu que cada vegada hi ha més anuncis en què apareixen nens i nenes, no només en els de bolquers o joguines, i que, per tant, potser s’estan sobrepassant una mica els límits. A més, afegeix que es tendeix a associar la infància a un món idíl·lic que moltes vegades no es correspon a la realitat.

Muñoz afirma que “els infants que haurien de sortir en anuncis haurien de ser nens i nenes interessats en el món de les arts escèniques i l’espectacle”. Per tant, creu que seria una bona idea buscar aquests nens a les escoles de teatre. En els càstings de pel·lícules i sèries, els propis directors van a escoles de teatre per seleccionar els nens, com és el cas dels films catalans Pa Negre o Heroïs. Ara bé, en el món de la moda i la publicitat, la majoria d’infants provenen d’agències. La psicòloga però, afegeix que “se li hauria de plantejar al nen com una feina, ja que se’n treu un benefici econòmic i hi ha un horari i unes condicions”. Per aquest motiu, creu que s’han de posar uns límits molt clars perquè puguin jugar, aprendre i anar a l’escola com qualsevol altre infant.

En canvi, des del punt de vista jurídic no es mostren tan crítics amb el tema, però sí que adverteixen de tot el que comporta i de quines en són les condicions. L’advocat Robert Castro, de Bastet Advocats, afirma que al menor se’l retribueix per drets d’imatge més que per un règim especial de laboralitat. Segons el lletrat, el que es fa és vendre els drets d’imatge del menor i els pares en són els responsables.

Castro creu que “no és un treball en si, ja que no és un contracte laboral sinó un contracte civil, que signen els pares”. En aquests casos, es fixa una remuneració a canvi dels drets d’imatge del menor. Considera que si es fa de forma puntual, se li podria plantejar al nen com una espècie de joc, però que si es fa regularment, es consideraria un “pseudotreball”. “Crec que és molt lícit que els pares portin als nens a fer anuncis o desfilades, però que per davant de tot això prima el dret a l’escolarització del menor”, conclou l’advocat. Freqüentment, els que no som entesos en el tema, ens preguntem entre quines xifres oscil·la el sou d’aquests nens, un aspecte que augmenta encara més les crítiques:

Després d’haver contemplat les diferents branques d’un tema que genera molt debat en l’actualitat, és indubtable que existeixen opinions força diferenciades sobre l’aparició de menors en el món de la publicitat i l’audiovisual. Mentre alguns consideren que se’ls hi hauria de plantejar als infants com un joc, d’altres afirmen que ells haurien de ser conscients que és una feina. Com s’ha comprovat, el camp de la psicologia és el més crític, ja que analitza l’assumpte des del vessant més emocional del nen o nena i posa en dubte aquestes accions. Per als infants, però, moltes vegades és una bona manera de fer amics, divertir-se i continuar aprenent fora de l’escola. Així doncs, destaquem que el més important en tot moment és respectar la voluntat del menor i detectar precoçment si gaudeix o no participant en passarel·les, anuncis i sessions de fotos.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb