Un gest nazi

Steve Bannon, cervell gris del primer trumpisme, va fer ahir la salutació nazi en públic. Hi ha poc marge de dubte: fins i tot el número dos de l’extrema dreta francesa, Jordan Bardella, va retirar la participació en la cimera dels conservadors nord-americans arran del gest. L’episodi d’Elon Musk a la inauguració de Donald Trump encara és massa calent perquè sigui una casualitat. És una transgressió que posa la pell de gallina i que, evidentment, no és accidental. L’estratègia és normalitzar l’escenificació de l’extremisme i del fanatisme, de suprimir tots els compressors, tots els consensos tàcits que han sostingut Occident els darrers cinquanta anys. Hi ha una aliança internacional per a trencar tots els tabús. Primer, fan reeixir la banalització amb aquesta mena de teatre, amb la desinhibició física; després, tot aprofitant la jungla, miraran de desbocar els fets. 

Aquí, ja fa un any que va explicar-ho perfectament la periodista Alba Sidera en un article que aquests dies és útil de rellegir: “Nazisme d’aquí a deu anys”. Hi explicava els contactes de polítics i empresaris d’Alternativa per Alemanya amb cercles neonazis que fa molt de temps que treballen per planificar l’expulsió de milions de migrants. Volen tornar a purificar racialment el país. Un d’aquests ideòlegs, Martin Sellner, “calcula que calen deu anys més de batalla cultural perquè el seu pla sigui socialment acceptable”. L’extrema dreta i la ultradreta occidentals tenen moltes diferències, però ara remen plegades perquè coincideixen en el primer punt del programa: volen que sigui “socialment acceptable” a mitjà termini de renunciar a la democràcia. Per això el trumpisme impulsa aquesta teràpia de xoc: vol fer convulsionar la conversa pública per esbocinar una moral social que ja era molt degradada. 

Hem arribat als estadis més avançats del conte del pastor i el llop, en què els vilatans ja no fan cas del pastor quan el llop arriba finalment. Aquestes darreres dècades, l’ús dels termes “feixista” o “d’extrema dreta” s’ha dispensat a tort i a dret contra oponents polítics que no encaixaven en la definició, i així s’ha erosionat tant el concepte que ara no serveix com a advertència. Els traumes del segle XX s’han fet servir d’excusa per imposar un sistema econòmic que posa entre l’espasa i la paret les classes mitjanes d’Europa i dels Estats Units, a les quals s’havia promès l’oportunitat de progressar. D’ençà potser de les Torres Bessones, i encara més d’ençà del 2008, en nom de la democràcia s’ha justificat una regressió seriosa en drets fonamentals. Localment, només cal pensar com el PSOE i l’esquerra espanyola han tret a passejar el cadàver del dictador Franco per recuperar Catalunya després d’impulsar-hi i de tolerar-hi la repressió. 

La degradació del llenguatge, el procés pel qual els significats s’han tornat inerts, ingràvids, ja era al cor de la victòria de Trump l’any 2016, de la qual Bannon va ser l’arquitecte en cap. “Me’n podria anar a la Cinquena Avinguda de Nova York, disparar algú i no perdria cap votant”, va dir famosament. Aquella manca de vergonya, les provocacions i les grolleries, que aleshores es van interpretar, en general, com un recurs comunicatiu per a connectar més amb el públic, ja duien la llavor dels excessos actuals, molt més salvatges. Quan el llenguatge es banalitza fins a aquest punt, quan es perd la profunditat dels significats, es fa més complicat de reaccionar davant els abusos. Tot es va tornant físic. En menys d’una dècada, els demòcrates nord-americans han passat de creure que podrien derrotar Trump a còpia d’escandalitzar-se perquè insultava contrincants a restar de braços plegats davant les salutacions romanes. 

Però el cas és que Trump no guanya només per la visceralitat; la comunicació no és una ciència. No guanya ni creix pas per la naturalesa de la seva desinhibició, sinó pels silencis i les mentides que deixa en evidència. És clar que ell també és un mentider i un estafador: la part important no és pas que digui la veritat, sinó que amb el verí verbal il·lumina l’absència de veritat dels Obama i dels Clinton de torn. La batalla important és com s’omple de contingut, després, Trump, i en aquest punt convé que ens aturem en Bannon: un supremacista fanàtic que el va preparar perquè encarnés la venjança dels perdedors de la globalització. Com explicava ell mateix fa poc en una entrevista extraordinàriament recomanable a The New York Times –potser una de les peces periodístiques recents més importants per a entendre què passa–, la promesa de la reconstrucció industrial, l’hostilitat amb la Xina i la denúncia de la traïció de les elits va ser la palanca per a articular una nova hegemonia autoritària i reaccionària. 

Així com el problema de Hillary Clinton eren les mentides, el problema de Bannon són les veritats que instrumentalitza per fer desaparèixer la democràcia. Avui, el seu gran enemic és Elon Musk, l’home més ric del món, a qui considera “una molt mala persona” i “un immigrant il·legal parasitari”. Tots dos treballen per a Trump en sentits, de fet, incompatibles: Bannon creu que l’essència genuïna del Make America Great Again era el replegament absolut, un estroncament brusc de la immigració per a congelar la composició de la societat nord-americana, superior a la resta, que finalment havia d’assolir allò que es mereixia. Musk necessita immigrants per a les seves empreses; només vol aprimar l’estat i posar-ne el tros que en resti a la seva disposició, per això branda la motoserra de Javier Milei. Segons Bannon, Musk i els altres “tecnofeudalistes” s’han aferrat a Trump com una paparra quan han vist que s’imposaria la seva visió, però la solució implica que els superrics paguin més imposts i perdin els monopolis que Barack Obama els va permetre de construir.

El fil que els uneix és un gest nazi perquè cap dels dos no pot guanyar sense l’autoritarisme desbocat. El món que ens ofereixen Bannon i Musk és un combat de models autoritaris –a petita escala, dins el cervell de Trump, que ha de decidir a qui fa més cas; a gran escala, entre els Estats Units i la Xina. Aquest autoritarisme no es combatrà amb una renúncia a la democràcia en nom de l’autodefensa europea, com sembla que s’imaginen Pedro Sánchez o Emmanuel Macron quan proposen més control social i menys llibertat. El moviment ha de ser exactament el contrari: més democràcia en el sentit pur. No hi haurà una salvació neta, només una cadena de petites lluites carrer a carrer.