Un enorme far polític per al país: la declaració d’independència un any després

«A mi no em sembla prou haver-la proclamada sense haver-la implementada. De cap manera. Però tampoc no crec en la teoria de l'ocasió perduda ni estic disposat a treure valor a allò que va ser capaç de fer aquella generació de polítics»

Vicent Partal
Vicent Partal
26.10.2018 - 19:51
Actualització: 26.10.2018 - 21:39
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En la vida de qualsevol societat humana hi ha dies que són únics, que la marquen per sempre. En el nostre cas, el primer d’octubre, el dia del referèndum d’autodeterminació, ens ha marcat a tots molt més que cap altre dia, segur que més que cap dia des de la mort de Franco, potser que cap dia des dels fets del 14 d’abril de 1931 que varen obrir la porta a l’esperança de la Segona República Espanyola i a la foscor de la subsegüent dictadura franquista.

La proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya avui fa un any, el 27 d’octubre de 2017, va ser la conseqüència immediata més concreta dels fets del primer d’octubre. Un any després, continuem discutint sobre els detalls més mínims que es van esdevenir aquell dia i els dies anteriors i següents, cosa que és inevitable, precisament per la transcendència de tot allò que va passar. Però també per la seua complexitat. Que alguns dels protagonistes proven, a curt termini, de treure’n un benefici partidista no és excusa per a negar i entendre que la complexitat de les coses que vàrem viure superava i supera de molt les que havíem viscudes mai tots plegats, i més concretament, que havia viscut cap polític català des del president Tarradellas.

Però, si alcem la vista, no costa gaire de veure que aquella declaració aprovada a les 15.27 de la vesprada del 27 d’octubre, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, és la pedra angular del mandat polític creat al carrer el primer d’octubre per una ciutadania heroica que va fer possible la derrota més dura que l’estat espanyol havia patit en dècades. Un mandat que encara no s’ha completat –això no ho pot discutir ningú–, però que és la referència sobre la qual pivota tota la vida política catalana i, encara més, fins i tot, la vida política espanyola.

Només cal imaginar on seríem avui si els diputats de Junts pel Sí i la CUP no haguessen tirat endavant la declaració d’independència, si el govern hagués acabat acceptant la repressió i hagués convocat eleccions autonòmiques, després de la proclamació fallida del 10 d’octubre, dividits i barallats tots amb tots. Quan mirem les coses dolentes que han passat aquest darrer any, aquelles que no ens agraden gens, tenim un tast només del desastre monumental que s’hauria abatut sobre el país i sobre l’independentisme si no s’hagués fet el pas necessari de proclamar la independència, avui fa exactament un any.

I dic això sense conformisme. A mi no em sembla prou haver-la proclamada sense haver-la implementada. De cap manera. Però tampoc no crec en la teoria de l’ocasió perduda ni estic disposat a treure valor a allò que va ser capaç de fer aquella generació de polítics. Els qui donen per enterrat el procés d’independència, si de cas, expressen un desig, que és poc compatible amb la realitat que vivim. Cal lamentar, és clar, el greu error de no haver-la proclamada el dia 3 o el dia 10. I cal criticar durament que el dia 27 no es fes res per mantenir aquella proclamació i fer-la efectiva. Però hem de ser conscients que tampoc no hi hauria hagut 21-D sense proclamació. Que el govern a l’exili no hauria existit i, per tant, no s’hauria denunciat amb aquesta efectivitat la inexistència de la democràcia a l’estat espanyol, eix central de la causa justa de l’autodeterminació. Que cap alt tribunal alemany no hauria deixat tan visible com ho és ara l’excentricitat del sistema polític i jurídic de l’estat, amb totes les coses que això significa. O que la lluita antirepressiva, recordant que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja eren tancats des d’abans, no hauria deslegitimat el règim com ho fa ara, amb l’esforç increïble que posen en primer lloc i davant de tots els familiars dels presos i exiliats. Però també hem de ser conscients que sense la proclamació de la independència el govern del PP a Madrid tampoc no hauria caigut estrepitosament. Ni s’hauria posat en relleu l’existència d’estats que ja no tenen por d’enfrontar-se a Espanya en defensa dels nostres drets. Ni s’hauria creat un Consell de la República que, separat completament del sistema polític espanyol, molt probablement alterarà de manera substancial les relacions institucionals al nostre país.

Catalunya serà un dia un estat efectivament independent, tret que Espanya faça molt de pressa un canvi tan gran que és impossible de creure-se’l. Aquells que pensaven o volien pensar que el problema només era el PP cremen etapes de manera accelerada. El règim postfranquista ha quedat obert en canal davant els nostres ulls i, més important encara, davant els ulls del món. I és la declaració del 27 d’octubre, concreció del mandat del primer del mateix mes, el gest que ha donat la força necessària a aquest país per a resistir l’onada de repressió més salvatge que s’ha vist a Europa des de fa molts anys. Aquell text que fa dir a tanta gent que ‘som República’ ha estat el far que fins i tot en els moments més foscos ens ha obligat a anar endavant. Hauríem de reconèixer-ho i donar-hi valor. Perquè marca el final del camí amb una precisió que no havíem vist mai. La constitució del Principat com a estat ‘independent i sobirà, de dret, democràtic i social’ ja no és una entelèquia de futur sinó un projecte que obliga.

Dels errors, molts, que es van cometre aquells dies, ens cal aprendre’n. Jo estic segur, i em consta, que els seus protagonistes n’han après. I crec que tota la societat. Catalunya és avui un país infinitament més conscient que no fa un any de què s’hi juga. Encara hi ha debats, enervants en alguns casos, però ara sabem moltes coses més que no sabíem aquells dies. Ja ningú no amaga ni nega –el ministre Maragallo, el darrer– que l’estat espanyol estava i està disposat a fer servir la violència més gran, l’autoritarisme més dur, contra l’anhel democràtic de la ciutadania. Ens enfrontem a això, i ens hi enfrontarem. Ja sabem amb pèls i senyals que si el dia 2 d’octubre a Madrid es van organitzar maniobres insòlites, com ara pressionar les empreses perquè canviessen la seu de lloc, és perquè per a ells la proclamació de la República era una possibilitat molt més que real. I hem vist caure al pou la figura del monarca espanyol, segurament fins a un extrem que mai no se’n refarà. I hem constatat que molt poca gent s’ha rendit i que la fortalesa del moviment democràtic per la independència és enorme.

De tot plegat naixeran noves oportunitats per a completar la tasca. I probablement, n’hi haurà poques amb tanta capacitat com el judici ja imminent contra els dirigents sobiranistes que avui són tancats injustament a la presó. Avui, i a la vista de les experiències viscudes aquest darrer any, nosaltres sabem bé en quins errors no podem caure mai més i quines són les accions imprescindibles que no poden fallar una altra volta. Mentrestant, ells ja han cremat totes les eines que podien fer servir. La credibilitat propagandística de la guerra econòmica serà nul·la, per exemple. I no caldrà proclamar novament la República, perquè el parlament ja la va proclamar avui fa un any. La misèria, el vol esquifit, que molts dies hem d’aguantar en el debat polític català, cansa molt. I és normal que molta gent es demane si en aquestes condicions serem capaços de fer les coses que tots sabem i diem que cal fer. En el meu cas, subscric completament les paraules d’ahir de la consellera Clara Ponsatí: si sóc crític és perquè tinc ben afermada l’esperança que no hi ha cap més eixida possible al conflicte polític encetat el 2006 amb l’aprovació del nou estatut que la República, que l’estat independent de Catalunya.

Des d’aquell any, des del 2006, he vist créixer i consolidar-se una majoria social que ja ha canviat de dalt a baix el Principat, que ha destruït la sociovergència i el poder factual que s’hi arrecerava, que ha somogut les aigües a tots els racons del país i totes les ideologies i que ha tingut l’enorme virtut de crear un projecte sòlid i raonat que ni la violència no podrà aturar. Crec, si voleu que ho diga així, en Carles Puigdemont, en Oriol Junqueras i en Anna Gabriel. O en Quim Torra, Pere Aragonès i Carles Riera. Però encara crec molt més en la Sílvia de Vidreres, en el Manel de Vilanova de Bellpuig, en la Júlia i la Txell de Barcelona, en l’Emigdi de Campredó, en el Paco de Roquetes, en la Maria de Mataró, en el Toni de Súria, en l’Eulàlia de Palamós, en el Carles de Sant Cugat, en la Pilar de Valls, en la Neus de l’Hospitalet, en l’Àlex de Dosrius, en la Carmina de Lleida, en el Jofre de Vilanova, en l’Oriol d’Arenys, en el Joan de Constantí, en el Joan de Girona, en l’Ignasi de Verges, en el Jordi de Vic i en tanta i tanta gent no tan sols del Principat sinó de tots els Països Catalans que saben perfectament que ja no hi ha marxa enrere possible i que ho donaran tot per anar més de pressa cap endavant. Perquè han fet del combat la seua vida.

Ells, més i tot que cap polític, són i seran la meua garantia perquè ells han sostingut en les seues mans des de fa anys, i molt especialment aquest darrer any, el mandat sorgit de la voluntat popular. I ells, perquè els conec i no els he vist defallir mai, sé que seran la meua i la nostra garantia, fins aquell dia en què, ritualment, quan algú ens demane quin dia es va proclamar la independència, li responguem que es va proclamar al parlament el 27 d’octubre de 2017 però que encara vàrem haver de lluitar un temps per a fer-la efectiva.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
26.10.2018  ·  22:43

Haurà passat un any d’una pedra angular, que ens haurà de servir de recordatori d’allò molt meritable que vam fer, i que haurem de tornar a fer. Ser un poble unit, alegre, combatiu. Ple de dignitat, hereu de molta dignitat anterior, sembrador de molta dignitat per al futur.
A partir de l’any de dol que hem tingut, un veritable any de cendra, hem d’anar tancant el dol. I obrint algunes portes… No s’entendrà, per moltes justificacions tècnico-jurídiques que s’hi condimentin, que uns presos polítics que no han comés cap delicte romanguin empresonats i siguin jutjats per uns tribunals parcials, injustos. Si molts hem criticat que no s’exiliessin per tal de no concedir més hostatges a l’estat espanyol, ara tampoc entendrem si en un acte de sobirania, dignitat, justícia, coherència, el govern que vol fer efectiva la república no sigui capaç de fer efectiva la llibertat d’uns presos polítics.
Se’ns acabarà aviat la paciència de retòrica inútil.

Josep Usó
Josep Usó
26.10.2018  ·  23:05

Tots n’hem après, en aquest any que ha passat. I la gent continua endavant. Malgrat l’interès d’alguns per tornar enrere, ja no hi ha “enrere” on tornar. El règim del 78 està ferit i sembla que de mort. I l’únic camí és apartar-se’n, com més de pressa i més lluny, millor. Els flamencs els coneixen bé. Van ser els primers en derrotar-los. I els ha anat infinitament millor sense castellans de què els hauria anat. I no els temen, perquè saben de la seua gran feblesa. I ara, una gran part del poble català, ha arribat al lloc que anunciava Estellés. Hem arribat a un dia que que no podem més. I llavors ho podem tot. Feliç aniversari. La xiqueta continua en la incubadora, però sembla que està bé de salut.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
26.10.2018  ·  23:25

Un editorial que renova en tots nosaltres l’orgull i l’esperit de compromís del que ens vam proposar assolir ara fa un any.

En Partal esquiva, amb confiada generositat, l’escull de saber si es pot realment comptar amb tothom de cara a la desitjada i necessària unitat.

Jo també estic per apel.lar a la unitat, és clar, però tinc les meves reserves ja no sobre qui incorporar a aquesta unitat i qui mantenir al marge, sinó, més greu, si no estarem bastint, tot sent manipulats, una unitat per construir, per anar vers un objectiu diferent del que ens havíem proposat i conjurat d’atènyer.

Quan hom sent les declaracions del Conseller d’Exteriors a la BBC li entren tots els dubtes del món; quan hom sent segons quins mots d’ordre i sentències lacòniques arribades de Lledoners, el mínim que pot fer és preguntar-se si realment determinats companys de viatge són de fiar, o com deia, si estem fent el mateix viatge…

Jordi Miralda
Jordi Miralda
27.10.2018  ·  03:42

Gràcies, gràcies, mil gràcies per aquest editorial, el millor que he llegit mai de Vicent Partal. Gràcies sobretot per oposar-se a tota aquesta gent escrivint articles per la premsa dient que la declaració del 27 d’octubre va ser un error. La declaració es va fer, i la gent no som pas estúpids de creure en una República inexistent, sinó que sabem simplement que la República comença a la nostra ment i comença en la legitimitat democràtica i en la voluntat comuna de voler-la construir. Gràcies a tots aquells polítics i la gent que van fer possible el referèndum i la declaració d’independència. Va ser el millor encert.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
27.10.2018  ·  04:20

Jo també ho veig així. Moltes gràcies, Vicent!

Lluis Arambilet
Lluis Arambilet
27.10.2018  ·  07:24

L’emoció que omple aquest escrit connecta amb la terra que ens veu créixer. Gràcies per la teva feina Vicent. I com fas be de recordar, la de tants altres. Visca la República!

Blanca Anguera
Blanca Anguera
27.10.2018  ·  07:47

Subratllo el seu escrit. Moltes gràcies Vicent Partal.

Marina Adillon
Marina Adillon
27.10.2018  ·  07:54

Gràcies Vicent!!! Mentre caminem cap al far, les teves paraules són com els oasis que fan el desert més encoratjador. Som mooooooolts els que t’estem agraïts!!!

Antonieta Jarne
Antonieta Jarne
27.10.2018  ·  08:06

Agraeixo aquest editorial, Partal, però necessitem saber com hi vam arribar i en quines condicions perquè tot fa indicar que per continuar endavant alguns lideratges que hi havia i que encara hi ha són profundament tòxics. No es poden seguir llegint les pàgines d’un llibre si les anteriors no s’han comprès.

Oriol Roig
Oriol Roig
27.10.2018  ·  08:29

Molt d’acord amb en Vicent avui. Catalunya serà independent. Els meus fills ho veuran. Jo ho veuré, possiblement abans de jubilar-me. Em sap greu, molt, per mon pare, que si no ens afanyem, no ho veurà. És per ell, i molts com ell, que tinc pressa…

Eva Moreno
Eva Moreno
27.10.2018  ·  08:43

En els temps que corren es dificil trobar un article que dongui esperança. Gracies Vicens, no l’hem perdut!!

Albert Miret
Albert Miret
27.10.2018  ·  08:53

Vicent. Recordar-nos tot el que hem fet fins aquí, és una cosa que no et podrem agrair mai prou. És ben veritat que hi ha coses que et fan indignar, però també és cert que la por que trasllueixen constantment i en tots els seus actes és molt més profunda que la nostra indignació. I hom veu extasiat com l’única arma que dominen és la violència, i que fora d’això, sembla que no facin o no sàpiguen fer res més. A l’amenaça constant un arriba a respondre amb avorriment, no amb la por que desitgen, i l’ostentació de crueltat els fa més enemics de tot i de tothom, catalans i no catalans, cosa que em sembla mentida que no vegin que els perjudica enormement. O potser és que veient-ho, no saben o no poden fer res més. És evident que Catalunya ja mai més tornarà a voler ser a Espanya, i si el que es proposen és mantenir una colònia cada vegada amb més violència, han de saber que avui dia és impossible. Crida l’atenció però, que continuïn amb el seu ús i abús com a única arma contra nosaltres. La violència ja els la va prohibir la que els mana en realitat, i perseverar en una cosa tan limitada no els portarà cap bon resultat. Ho tenen perdut i ho saben, i dóna la sensació que els més privats de llibertat siguin ells a casa seva per les guerres internes que procuren ocultar contínuament. No poden desfer l’immens garbuix que el Rajoy i la seva banda els ha deixat en herència, i la guerra entre societat, poder polític, poder judicial i la banda de l’IBEX 35, els impedeix cap acció intel·ligent. Per això ens ho passem tan bé llegint les cagades de cada dia. Els estem guanyant i sembla que ells en són més conscients que nosaltres mateixos, i seria important que ens ho comencéssim a creure, perquè per a vèncer, primer cal estar segur de la victòria. Gràcies Vicent per refer-nos els ànims.

Núria Coma
Núria Coma
27.10.2018  ·  09:08

Els arbres no ens han deixat veure el bosc, i avui de cop l’hem vist. Un miliò de gràcies. Ens calia deixar de plorar, d’estar enfadats, decebuts, desconfiats…i per uns minuts veure el què és la realitat més gran i indiscutible. Catalunya està escrivint el relat, que d’aquí uns anys ( no masses) els escolars estudiaran a les classes d’història, el temps , i els aconteixements i circumstàncies, que van fer que la República Catalana, proclamada el 27-10- 2018 s’acabés inplementant finalment…..
Hem fet el.més gran.
Felicitem-nos-en i no defellim.
Reiteru el més prufond agraïment per haver pogut gaudir d’un preciós bosc aquest fred matí

Gemma R.
Gemma R.
27.10.2018  ·  09:51

Gràcies Vicent, jo també ho veig igual. Mai Catalunya havia arribat tant lluny, i ens hem de felicitar. Però jo com Oriol Roig, tinc pressa per veure-la feta efectiva, per la meva mare, els meus tiets, els seus amics, que tot i que ja ténen una edat i les han passat de tots colors, doncs van néixer a la post-guerra, amb això es diu tot, no fallen mai a cap manifestació, sopar pels presos, concerts per la llibertat, i tot el que és faci per ajudar a veure fet realitat el seu somni de veure Catalunya lliure de les urpes d’aquest estat colonialista, que voldria veure’ns morir com a nació. Els he vist la llum als ulls tantes vegades veient el despertar de Catalunya, que em fa ràbia pensar que puguin marxar sense saber com acabarà. Però em recomforta que ells no es queixin, en ténen prou amb tenir la oportunitat de ser partíceps i poder posar el seu gra de sorra, pels que deixaran, i no es cansen ni es cansaran mai de lluitar. Són així aquesta marevellosa gent. Seguim!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.10.2018  ·  11:01

No ens servirà de res “haver arribat tant lluny” si no canviem el nostre relat.
L’estat té un relat contundent mentre el nostre és molt pobre.

Per l’estat nosaltres som els que no acatem la constitució.
Hauríem de demostrar que EspañaUna no compleix la llei des del 1714 ininterrompudament.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.10.2018  ·  11:16

L’editorial repassa els fets i injecta esperança.
Ens calen aquestes injeccions d’esperança, ja que convençuts ja estem de que la independència és la millor sortida per Catalunya, però els nostres representants (em nego a dir-los-hi líders perquè alguns estan fent tot el contrari) no semblen estar per la labor, mes aviat intenten el contrari, intenten fer realitat les paraules de l’unionisme ranci i naZionalista espanyol de que els souffle baixarà, i ho fan més o menys subtilment des de dins.

Posem-hi noms.
Doncs el conseller Maragall menystenint el pes del referèndum del 1-O, el conseller Bargalló intentant descafeinar la immersió lingüística amb un projecte multilingual que podria ser vàlid en un país independent on la seva llengua oficial no estigués en perill, un President del Parlament que es dedica a no complir les promeses electorals del 21-D, un líder d’un partit que es diu a si mateix independentista però que com Maragall menysté els fets del 1-O parlant de que no som prous i que cal eixamplar la base,….. podria continuar amb més actors i fets que volen des de dins minar la esperança d’un poble.

Sr. Partal, vostè injecta optimisme, injecta esperança, amb una visió realista, però al cap o a la fi il·lusiona.
En canvi, com ja vaig dir en un altre comentari fa un parell de dies, tenim els penosos i negatius programes “el Suplement” de Cat Info portats per Roger Escapa, en teoria la nostra ràdio, on es convida a gent més pròxima a les tesis derrotistes de Junqueras o Maragall que no pas a gent realista però il·lusionant.
No ho suporto i acabo tancant. En un entorn mediàtic molt majoritàriament espanyolista, no ens cal convidar a tertulians que facin d’espanyolistes, ni tan sols amb l’excusa de pluralitat, és un tret al peu. Els tertulians més pro Catalunya no donen la talla i els que fan la feina de zapa, davant una audiència catalana, son més efectius, lo dit sembla fet expressament.

Avui mateix un d’aquest ha vingut a dir
“…. siguem conscients, malgrat les excuses de la repressió, el 1-O només erem un 40%, amb això no es pot fer la independència…”.
INDIGNAT he tancat la ràdio. És la tesis dels unionistes i dels que parlen s’eixamplar la base, i es pasen pel folre que aquest 40% va votar SI, que al Brexit va votar un 35% i va ser vàlid, i que la millor prova de que el SI guanyaria de carrer és que no ens deixen fer un altre referèndum vinculant.

Lo dit gràcies Sr. Partal per el realisme il·lusionant, és el que cal fer.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
27.10.2018  ·  11:34

Editoral de lectura obligada i tertúlia justificada. Moltes gràcies…!

ernest ramos
ernest ramos
27.10.2018  ·  11:37

mentres, i com a informació ( i fer-ho públic ), no es podria fer un estudi de com ens ha anat i com ens va, amb l’administració des de Madrid i de com ens va anar i què vem fer els set anys de la Mancomunitat, quan ens vem administrar nosaltres mateixos ?

Pep Agulló
Pep Agulló
27.10.2018  ·  11:38

LA REPÚBLICA CATALANA VA NÉIXER DE LA FORÇA DELS FETS

El 27-O és la cua de l’1-O. Una conquesta, una pica, un far… Allò que dóna sentit polític al referèndum. Ens manté tota l’esperança i ens obliga a culminar la lluita.

El 27-O vam assegurar la nostra persistència en la victòria en una mena de conjur col·lectiu, i això té un immens significat polític.

La crònica d’en Vicent (avui s’ha posat de diumenge com requereix la data) llueix reflexions sobre els errors i també sobre els encerts, poc reconeguts. Les comparteixo sincerament. Encerts, com diu, que van corregir claudicacions que ens hagueren portat al fracàs. Donem valor al que vam fer tots. Som on som amb poques baixes (sempre doloroses) i amb tota la moral.

Encara avui, lamentablement, a la mateixa portada de VilaWeb podem llegir un article que diu: “un any després de la proclamació buida”. Em sembla que per algunes, els fets incontrovertibles del 27-O els han espatllat el titular…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.10.2018  ·  11:43

Quan d’aquí molts anys els llibres d’història expliquin el procés d’independència de Catalunya, tot el que ha passat en aquest darrer any tindrà sentit i segurament només podria passar de la manera que ha passat. És veritat que el 1 d’0ctubre vam fer i guanyar el referèndum i tan cert com això és que el govern d’aleshores no tenia gens clar com implementar la república perquè comptaven que Espanya i Europa negociarien. Ara sabem que Espanya no negocia i que Europa ha donat cobertura a la repressió de l’estat, fins a on?. Doncs jo crec que els governs europeus s’haurien girat d’esquena davant d’una repressió més contundent fins i tot amb morts. Parlo dels governs europeus, no de la població. Sabem que els independentistes som més de dos milions però menys de dos milions i mig, que hi ha quasi dos milions de persones que no són independentistes i que l’unionisme ha aconseguit mobilitzar-ne una gran part. Sabem que els unionistes es mobilitzen perquè tenen por, no il·lusió ni esperança. Sabem que l’unionisme no té cap mena de projecte i només es mou, en gran part, de manera molt primària i esquemàtica a l’entorn d’una emoció de pertinença. Dic que és una emoció perquè si fos un sentiment seria pensat, valorat i reflexionat. Els independentistes ens movem per l’elaboració d’un sentiment forjat en molts segles d’història, de greuges i de frustracions. El govern del President Puigdemont, ara ho sabem, no tenia molt clar que havia de fer després del 1 d’octubre, segurament comptaven que Espanya es veuria obligada (per Europa?) a negociar. Sabem també que el govern espanyol no comptava amb l’exili ni amb la caiguda de l’euroordre, ni amb la negació de rebel·lió dels jutges alemanys i belgues, ni amb el reconeixement de la causa catalana, cada cop més evident, de la població europea, ni amb la victòria independentista al Parlament el 21-D, ni amb la pendent ferroviària de la causa que afecta als empresonats. A l’octubre del 2017 es van moure les fitxes del tauler i ara, després d’un any, la partida té un altre caire. La independència de Catalunya pot trigar més o menys però és irreversible. Hem de fer el que sigui per donar elements de reflexió aquesta part de la població que té por de perdre les seves arrels. Hem d’explicar (que arribi a tothom) el país que volem i que es vegi clar què si guanya. Els polítics han de madurar i entendre que no som en temps de prioritzar ideologies ni de passar per corriols, la tasca que ens espera requereix unitat. Quan tot això estigui a punt serà l’hora de l’embat final i, que ningú ho dubti, guanyarem.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
27.10.2018  ·  11:59

Tirar endavant el projecte independentista amb un 47,8% de vots el 27S2015 és el que fa riure a la comunitat internacional i per això pasen de nosaltres, olimpicament. Els independentistes de sempre (pre 2006) sabem que l’única manera de guanyar és guanyant-los al seu tauler de joc que és l’únic vàlid a nivell internacional.

Faltava res per aconseguir pasar el llindar psicològic del 50% i ser guanyadors “de facto”, faltava res, un 2,3%, per a demostrar al món que havíem guanyat i que ningú ens aturaria i que els Catalans sóm gent honesta treballadora i pacífica. Fins que no aconseguim aquest +50% en vots no posarem a prova realment als politics. Gràcies a l’ANC per tota la feina pre 27S2015.

El gran problema que tenim ara es que no sabem a qui votar, si anessin junts, no hi hauria dubte..

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
27.10.2018  ·  11:59

Si que haurem de lluitar un temps per a fer-la efectiva, el què calgui, però la farem. Gràcies Vicent.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
27.10.2018  ·  12:19

Felicitats VICENT per aquest magnífic article, ple de veritats i font de força.
Salutacions i bona República a tots.

joan rovira
joan rovira
27.10.2018  ·  12:29

“Brilla, dins l’únic coneixement del negre, l’or del meu somni” S. Espriu. Gràcies Vicent per comprendre i compartir, d’una manera enraonada i entenedora, una experiència transcendental de la història recent de molts de nosaltres i de tot el país, amb els clarobscurs de l’època, que no s’atura.

Jaume Cirera
Jaume Cirera
27.10.2018  ·  13:18

Gràcies per fer-nos veure, una vegada més, on és el far

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.10.2018  ·  13:27

Gràcies, Vicent. Les teues Editorals, les teues arrels i dignitat ens honoren als valencians, part entranyable, inseparable de com ha d’acabar el procés a més curt o llarg termini.
I al sr. Guitard dir-li que estic cansat de raonaments com els d’ell respecte al 47′ 80 % dels vots favorables, tot comptant amb les les circumstàncies que van concorre. Quin percentatge real hi va haver en contra? És que l’abstenció i vot en blanc se’ls hi ha de sumar? Quina llei regeix arreu del món democràtic en tota contesa electoral? Per favor, ja n’hi ha prou d’alimentar dubtes.

Nina Santiago
Nina Santiago
27.10.2018  ·  13:36

El 27/9 va ser un nyap i no vàrem arribar al 50% perquè els comuns no s’havien definit i sempre van jugar a ambigüitat, i ens van faltar els vots de la seva part independentista. Té gràcia que ara un any després volen refer el partit.
L’1O va ser un gran èxit d’organització i participació però el gran problema imperdonable és la per molts avisos que s’anaven donant de la gent i la CUP se sabia perfectament que els mossos no respondrien, i la Generalitat o el govern sempre els defensava, mirant cap a altre costat.
Sense tenir una policia a favor impossible fer res, a la mínima es van posar a les ordres d’Espanya i mira com estan Trapero i cia., tot i ser obedients.
Imperdonable i d’una gran ingenuïtat no haver buscat a fora qui ens defensés, no es van lligar tots els caps.

I tal com diu el Sr.Anglada no s’ha tingut en compte esforços en altres països que ens hagueren donat suport, i a sobre si no es va publicar en el DOGC menys encara perquè és com si no haguéssim fet res, en canvi per Espanya hem fet una rebel·lió.
No sé com ho solucionaran, perquè jo veig gent més assenyada fora de la política que a dins. El Sr.Partal és un exemple, la Rahola, els diputats bascs que donen gust de lo bé que s’expliquen i fins i tot ens defensen i com diu la Sra. Ponsati no tenim gent de la categoria d’Àlex Salmond o Nicola Sturgeon.
Tenim en Roger Torrent que la va cagar des del primer dia, el Sr.Torra que cansa amb les seves frases cultes i llargues però que no pren cap decisió.
Jo ja ho he dit mil vegades, un cop els presos vagin a declarar a Madrid ja no tornaran.
La Sra. Paluzie ha tingut una idea estupenda de publicar la DUI però com sempre en lloc d’actuar sigil·losament i intel·ligentment, anem cacarejant tot i els adversaris es preparen per fotre’ns la clatellada.
S’ha de treballar des de l’exterior i discretament.
I des de l’interior editar el llibre que mai es va editar, un llibre explicant els pros i contres de la independència, repartit amb el 20 minutos, la Vanguardia, etc., perquè la gent prengués consciència dels avantatges de pertànyer a un país millor, creació de llocs de treball i de millor qualitat, millor justícia, etc.
No s’ha sabut fer aquest eixamplament i també imperdonable com d’oblidats han tingut alguns barris.

Josep Maria Puig
Josep Maria Puig
27.10.2018  ·  13:43

Em sap molt de greu que encara hi hagi gent independentista que s’enganxi al discurs espanyolista que som el 47’5% de catalans partidaris de la independència. El 47’5% és del cens que varen votar opcions al Parlament. Aquests vots no inclouen els independentistes de Comuns (33%) ni molts d’altres que no van anar a votar unes eleccions a un Parlament autonòmic però que anirien a votar a un Referèndum. Per tant qui vulgui parlar de percentatges que se n’abstingui sense defensar la celebració del REFERÈNDUM VINCULANT. I si es remet a la situació del Parlament que accepti les regles parlamentàries de majories. Sisplau, que no veieu que Madrid ens obliga a jugar a futbol aplicant les regles del parxís?

Carme Garcia
Carme Garcia
27.10.2018  ·  14:22

Gracies Vicent, Com sempre un gran artícle, aclaridor i sense partidísmes.

Sr.Sergi Guitard, no veig gaire coherent, dir que necesitem més del 47,8% per que ens reconeguin internacionalmenti en canvi dir que aixó o saben els independentistes d’abans del 2006. S’ha parat a pensar que es el que diu? no te cap ni peus, si tots aquets que s’han unit a la causa després del 2006 no s’arribaría ni al 30%.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
27.10.2018  ·  15:06

El problema és que tal dia ha fet un any.

Roser Caminals
Roser Caminals
27.10.2018  ·  16:35

L’article és una radiografia exacte del moment actual del sobiranime. La frase clau: “Els qui donen per enterrat el procés d’independència, si de cas, expressen un desig, que és poc compatible amb la realitat que vivim.”
Comparteixo els dubtes sobre alguns companys de viatge, pero no sobre el desti del viatge. Hi haurà més vacil.lacions, concessions i passes en fals, però el camí està traçat. Les vostres (nostres) reaccions als comentaris del Vicent ho demostren.
A primers del segle XX. Suècia va posar tropes a la frontera de Noruega per frenar la seva marxa cap a la sobirania. Fins aquí va arribar el conflicte. Ja sabem com es va resoldre.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.10.2018  ·  18:50

Siento ser en parte el aguafiestas.

Sr. Vicent Partal no nos durmamos en los laureles.

Por supuesto, nada a partir del 1-O volverá a ser igual en Catalunya y por supuesto en España. Y todo lo que usted dice de positivo lo es, no hay duda, y tiene usted toda la razón y se le agradece que desde su tribuna con audiencia escriba editoriales que animan al pueblo desanimado pero cabría no olvidar cuál es la razón del desánimo y, sobre todo, estudiarla, analizarla y sacar las pertinentes conclusiones.

La razón del desánimo no está en la actuación de la Corte del Reino. Ésta ha podido sorprender a algunos. A mí, como vasco que vive desde hace relativamente poco tiempo en Catalunya, no me sorprende ni un ápice que la Corte del Reino se defienda como gato panza arriba. Sorprenderme sería como desconocer la Historia de España. Lo que me sorprende es que a algunos catalanes les sorprenda.

El desánimo no viene de ahí. El desánimo viene de constatar que los propios partidos políticos independentistas no han estado a la altura (cada uno en su medida) de las expectativas, reivindicaciones del pueblo catalán independentista.

Vamos a ver.

Yo le cuento a alguien de otro país que los que han mandado al garete el proyecto de independencia son los propios partidos políticos que lo defendían (ahora sabemos que de boquilla) y es que se parte de la risa.

Porque no nos engañemos, el proyecto ha sido mandado al garete o a la bodega como se le quiera decir.

Una de las razones es que lo de las condenas está ya pactado a cambio de mandar el proyecto de independencia a madurar en la bodega. De hecho, entre los que están en el ajo, se barajan ya un cierto número de años de cárcel (incluso antes de que tenga lugar el juicio – “Spain is different”- ya lo decía don Manuel Fraga Iribarne).

Las condenas serán asumibles. Digo bien “asumibles”.

Serán lo suficientemente fuertes como para que los partidos políticos españoles, ahora reinantes mantengan la cara ante su electorado. Sí, tal y como lo digo, “mantener la cara ante su electorado” porque de eso se trata. Una condena clara pero una condena soft. Al cabo de unos años, la ralea española que lo mismo le da un Toro de Miura que un Iphone (la cosa va según le apetezca), con coeficiente de inteligencia (política) que ronda el -10 seguirá siendo fiel al bipartidismo reinante y resultante del atado y bien atado de Don Francisco Franco Bahamonde.

Y serán lo suficientemente “soft” como para que el establishment político independentista (el de los partidos políticos), apoyado por todo ese conglomerado financiero que corta el bacalao tanto en Cataluña como en España, los Conde de Godó, los Isidre Fainé, los Oliu Creus, aderazado todo ello con una pizca de granos de pimienta exótica de Malasia molidos a baja temperatura con subidón de temperatura en el último momento de los Hermanos Roca y del químico de la cocina Ferrán Adriá, agachen la cabeza ante el Rey de España y/o su representante de turno.

Sr. Partal, muchas y sinceras gracias por su editorial y gracias anticipadas por señalar (espero que en un futuro próximo) al enemigo de verdad: la maquinaria político partidista del conglomerado PdeCat-ERC.

Yo como vasco catalán estoy dispuesto a seguir dando el callo pero no para que me llamen idiota que como bien decía uno de los comentaristas de sus editoriales, significa en griego: “aquel a quien no le importa lo que ocurre en lo público y sólo se interesa por sus intereses privados”.

Salut i República
(sobre todo hoy, en este triste y confuso aniversario)

carme vilella
carme vilella
28.10.2018  ·  00:20

Sento a perlar molt que és necessita més d’un 50% per demanar la república, però segons tinc entes a tot Espanya hi ha força més d’aquest tant per cent demanant un referéndum per triar so volem o no el rei, i aquí, no és mou ningú. Catalunya, si depen s’espanya ni amb un 75% serem mai independents.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies