Un crit de ràbia pels dos Jordis

«Si els Jordis podien ingressar a la presó tots nosaltres podíem ingressar a la presó. I acceptar que vivíem en una Europa que en ple segle XXI podia tenir presos polítics ens duia a una perplexitat enorme»

Vicent Partal
Vicent Partal
15.10.2018 - 20:01
Actualització: 15.10.2018 - 21:07
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Crec que molta gent recordarà tota la vida on era i què feia el dia i el minut que vàrem saber que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entrarien a la presó. A la redacció de VilaWeb ja feia hores que preparàvem les notícies de l’endemà, especialment mirant de pensar en una portada del VilaWeb Paper que evidentment havia de girar entorn d’allò que podia passar a Madrid, però que no podíem dibuixar, de tants nervis que teníem. Dos dies abans un periodista espanyol havia fet pública aquella conversa indecent escoltada en la recepció del seu dia nacional, que deia que els dos primers entrarien a la presó quaranta-vuit hores després. Els dos primers eren ells dos, però tots ens resistíem a creure que fos possible. Josep Rexach, en aquest reportatge, explica aquelles hores tan i tan complicades i com les varen viure els qui els acompanyaven. Cuixart havia enregistrat el seu vídeo dies abans i Sànchez el va haver d’improvisar. Semblava impossible que tornàssem tan enrere, fins al punt de tenir presos polítics. Però va passar.

A la redacció de VilaWeb, va esclatar-hi un crit sec, dur, d’un dels redactors, el primer de rebre la notícia. Un crit poderós i ple de ràbia. Que va anar seguit de plors i abraçades, una cosa molt poc habitual en la redacció d’un diari i que posava en relleu fins a quin punt aquell dia ja no seria mai com qualsevol altre. I després, de seguida, vingué la necessitat d’escriure amb la boca eixuta, amb els ulls extraviats, i d’explicar-vos a tots la gravetat de la situació. Perquè en aquell moment, en aquell precís instant del crit de ràbia, l’estat espanyol va travessar una línia terrible, la que separava el fet de sentir-nos en democràcia del fet de pensar-nos en dictadura. Si els Jordis podien ingressar a la presó tots nosaltres podíem ingressar a la presó. I acceptar que vivíem en una Europa que en ple segle XXI podia tenir presos polítics ens duia a una perplexitat enorme.

Potser per això en el meu editorial d’aquell vespre, escrit minuts després, em vaig atrevir a fer una cosa que crec que no he fet mai més: em vaig atrevir a parlar en nom dels lectors també. Perquè restava i reste convençut que en poques coses estem tots tan d’acord com a exigir la llibertat dels Jordis i la de tots els presos i exiliats que van arribar després. Vaig escriure: ‘Ho paguen car. Avui ho han pagat massa car. I per això és imprescindible que els mostrem la nostra solidaritat més gran i incondicional. Ho faig en nom meu, en nom de l’empresa editora de VilaWeb i en nom de tots els qui hi treballem. Però estic segur que ho faig també en nom de tots els lectors d’aquest diari, que avui hem tremolat d’indignació quan hem sabut la notícia.’

Un any després, els Jordis continuen a la presó i encara tremolem d’indignació cada nit quan ens gitem, cada matí quan ens rentem la cara. Tots dos, ara, a més, acompanyats de la presidenta del Parlament de Catalunya i de mig govern de la Generalitat, amb el vice-president al capdavant. Aquell segon en què tanta gent va sentir que tot allò que havíem viscut fins aleshores canviava radicalment s’ha allargat molt més que no esperàvem. I encara es va complicant. Ara amenacen la cúpula de mossos, començant pel major, però també la de l’AMI. I, dissortadament, estic segur que, amb un govern socialista, no tan sols veurem com es mantenen tancats els presos polítics actuals sinó que n’hi veurem entrar de nous.

Potser Espanya creu que aconseguirà alguna cosa així. A mi em costa molt d’imaginar en quina ment mínimament estructurada hi cap la pretensió que la repressió i la violència, més enllà dels efectes clarament pertorbadors de la normalitat, tindran la capacitat de resoldre un problema polític que tan sols poden resoldre la política i la democràcia. I aquest any que ha passat n’és una prova clara.

Pocs dies després de la detenció dels dos Jordis no vàrem saber fer la República quan tocava, el nostre govern es va equivocar i es va perdre una oportunitat d’or. Però després el país s’ha mantingut ferm i ha estat capaç de plantar cara a un estat que es pensava que era totpoderós i que podia tancar-nos entre quatre murs, però que ha eixit molt malparat de la resistència catalana, perquè n’ha resultat molt més afectat que no som capaços de percebre. I en aquesta resistència ferotge, valenta i digna que ha desmuntat el 155, que ha enviat Rajoy a sa casa, que ha fet caure la careta democràtica del règim, que li ha creat maldecaps per tot Europa i que ha ensorrat la monarquia, hi ha un far que brilla en els moments més difícils i ens obliga a tots a treballar més enllà del límit de les nostres forces. Aquest far porta el nom de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, que avui compleixen 365 dies de presó. I el d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn que avui ja n’acumulen 348, com també els de Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva, que ja n’hi han passats 238, i el de tots els exiliats i represaliats. Per ells ho donarem tot, per ells som tots.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ignasi de
Ignasi de
15.10.2018  ·  22:16

Estem en dictadura!
Fora la dictadura!

Jordi Nogués
Jordi Nogués
15.10.2018  ·  22:34

Podeu paralar en nom nosre sempre que vulgueu Sr, Partal, perque sintonitzem perfectament. Vos des de la redacció del diari i nosaltres des del carrer, pero anem tots en la mateixa direcció i no afluixarem!

Josep Usó
Josep Usó
15.10.2018  ·  22:37

Ja fa molt temps que Vicent Partal va explicar per primera vegada (al menys que jo sàpiga) allò del pendent ferroviari. Ara ja està clar que a l’estat espanyol hi ha gent que voldria aturar el tren; i també que hi ha altra gent, molt poderosa, que no ho permetrà de cap manera. Si s’hagués aprofitat la ocasió de fa un any, ara ja ens ho miraríem des de la barrera. Però ara, malgrat ser on som, ja es veu que les seues quadernes grinyolen i molt. Tothom va entenent, dins i fora, quina és la diferència real entre democràcia i dictadura. I les dictadures no agraden a ningú. Especialment, si estan massa endeutades.

Jordi T.
Jordi T.
15.10.2018  ·  22:40

Els poders de l’Estat han muntat una causa judicial contra l’independentisme.
Es tasca dels governs de PP i molt especialment del PSOE fer veure a la opinió publica espanyola que son a la presó i processats de forma justa d’acord amb la legalitat i amb respecte a l’Estat de dret. I la majoria dels espanyols s’ho creu perquè la crua realitat es massa dura d’empassar fins i tot per a ells.
Hi ajuden també els mitjans de comunicació. Les capçaleres de Madrid destilant aquell odi i vomitant bilis. Però molt pitjor també algunes capçaleres de Barcelona, com l’article de la Vanguardia que avui mateix la Txell Bonet ha hagut de parar els peus per mitigar que el lector català s’acabi empassant el relat de l’Estat.
I a fe de Deu que ha fet efecte aquest relat entre els catalans. Molts, inclosos membres dels partits independentistes, esperen el judici per encara no se que… si es que potser tenen una mínima esperança de benebolença.
I mentre ens deixem trepitjar contínuament i deixem que la nostra vida política se centri en la instrucció d’aquest macro judici, ens empassem tots plegats el relat de la judicialització.
Estic segur que enfrontant-nos a aquest Estat, pacíficament però ferms i assumint totes les conseqüències, es la millor manera de desmuntar aquest castell de cartes que estan aixecant perquè ens oblidem de la independència durant 40 anys mes.

Ramon Perera
Ramon Perera
15.10.2018  ·  22:51

Recordo aquell editorial en que Vicent Partal, tal com avui ens en fa memòria, també va parlar en nom dels lectors i jo vaig estar molt d’acord amb les seves paraules, tant com ho estic amb l’editorial actual. En aquest esmenta un aspecte que a mi fa temps que em preocupa i que en general no veig tractat. L’aspecte del que parlo es pot exemplificar amb aquesta cita: “I encara es va complicant. Ara amenacen la cúpula de mossos, començant pel major, però també la de l’AMI.”

No és que a l’estat espanyol se li vagin acudint noves maneres, o noves ganes, de fer por, de reprimir, els catalans. És que ells van dissenyar un procés de repressió en creixement sostingut per aplicar-lo sense pausa fins anorrear-nos per complet. Per aquesta raó és un error estratègic greu pensar la nostra resposta només en funció de com és la repressió avui, de com ha estat fins avui. Demà la repressió haurà augmentat de grau, de facto també de caràcter, i la resposta preparada haurà perdut el seva eventual eficàcia.

Si fins el primer d’octubre de 2017, el tempo l’havíem marcat nosaltres, ara el marca l’estat espanyol, i això ho hem de tenir en compte.

jaume vall
jaume vall
15.10.2018  ·  23:14

Unes quantes coses simples. Més enllà del brogit del dia a dia, i dels tecnicismes legals, judicials, econòmics. Els ciutadans de a peu hem de fer servir el sentit comú i el bagatge de civilitat que s’ha aconseguit amb sang, suor, llàgrimes i temps. És a dir, sentit comú i drets humans, per sobre del soroll de les notícies.
L’estat espanyol, i doncs, bona part dels espanyols que tenen accés a governar Espanya, no suporten Catalunya. Per això, han assassinat un pensador com Ferrer i Guàrdia, un barcelonista com el president del Barça Josep Sunyol, i un president de la Generalitat com Lluís Companys. Per això castiguen amb presó actuacions pacífiques com les fetes per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per això mantenen a la presó polítics per actuacions al Parlament, per això voldrien castigar el President Puigdemont si no fos a l’exili.
Per això Tarradellas va haver de fugir a l’exili, i va mantenir la línia successòria de la Generalitat, amb més repercussió històrica que la seva nouvinguda Constitució.
Per això tenen a la presó per delictes econòmics un expresident de Barça.
Per això ens volen tan mal. Per la nostra sempiterna resistència catalana.

En termes de relació interpersonal seria una relació tòxica. El més assenyat seria fugir, separar-se, divorciar-se.

Però hi ha persones que s’autoanomenen d’esquerres i progressistes que posen excuses per no comprendre que el millor per la part feble és separar-se. Persones que lideren projectes polítics, que per la seva condició personal, sexual, social, volen capgirar situacions injustes, poden gaudir de la seva llibertat perquè d’altres han lluitat per capgirar situacions injustes, però que posen excuses per no permetre capgirar la nostra situació injusta.

Unes poques coses simples. El seny i els drets humans han de permetre guiar-nos, i deixar enrere excuses, raonaments, sofismes, impotències que utilitzen els que volen justificar la seva posició de privilegi.

Quan has de lluitar contra un enemic més poderós, necessites tenir clares unes poques coses. Una és el fet de reunir forces, deixar egoïsmes per a més endavant. Ara mateix hem dispersat les forces per tacticismes partidistes. L’adversari manté la unitat davant del nostre desafiament. No podem guanyar. Les excuses, els sofismes, les impotències que els nostres líders vulguin fer servir per justificar la falta d’unitat només demostren la seva incapacitat.

Oriol Roig
Oriol Roig
15.10.2018  ·  23:24

El Gobierno, sigui del color que sigui, i l’estat tenen molt clar que no poden evitar que tard o d’hora Catalunya acabi independitzada. El que sí que poden fer és posar pals a les rodes per endarrerir-ho i mirar de munyir la vaca mentre la tenen als estables. En són prova les actituds dilatòries de la judicatura, la manca d’inversions i les retirades de capital.

Rafel Torner
Rafel Torner
15.10.2018  ·  23:28

Per mi el cas dels dos Jordis, junt amb la presidenta del Parlament, és el més flagrant, el més significatiu, perquè ells, dues persones no només pacífiques, sinó pacifistes, com a presidents d’Òmnium i de l’ANC, les entitats que van organitzar les grans manifestacions per la independència, i com a persones que havien fet un munt de xerrades, col·loquis i mítings cívics i polítics per tot el país, representen en estat pur els drets d’associació, de manifestació i la llibertat d’expressió, és a dir, els pilars de la democràcia. I ara ja fa un any que es troben, falsament acusats, a la presó.

Com també hi tenen la Carme Forcadell, que representa el Parlament, la institució base de la democràcia, que es troba també tancada per parlar, per deixar parlar els representants escollits pel poble.

Ho dic amb tot el respecte per als altres presos, també falsament acusats, evidentment; però potser aquests tres casos són els més flagrants.

Montse Massot
Montse Massot
16.10.2018  ·  00:03

N’estic molt emocionada de com m’ha fet reviure lo que va succeïr sr.Partal és així com ho vaig patir pels Jordis i es així com en trobo ara

Eduard Gracia
Eduard Gracia
16.10.2018  ·  02:40

Bon editorial, però m’agradaria afegir-hi una observació. Per a mi, els viatges dels dos Jordis (i d’en Trapero, no ho oblidem) a Madrid el setembre i l’octubre passats a instàncies de l’Audiència Nacional, sabent que podien ser sotmesos a presó preventiva, varen ser una de les dues proves clau (l’altre va ser la impotència dels mossos per a defensar els catalans el día 1-O) de que el govern català no anava seriosament cap a la independència. Recordeu, de fet, que el segón viatge (que va acabar amb l’empresonament dels Jordis) va ser després de la declaració “suspesa” d’independència. Si la declaració havia estat realment “suspesa” a l’espera de fer-la efectiva en qualsevol moment, com és que permetíem que el país veí disposes dels nostres líders a voluntat? Per a mí, el día que el govern de la Generalitat va permetre que es fes aquest viatge sense posar-hi objections va demostrar, més enllà de qualsevol declaració, que no anava de debó… I aquesta evidència, la voluntad dels Jordis (i del cap suprem dels mossos) de sotmetre’s al mandat d’un jutge de Madrid tanta cops com els ho fos requerit, prova sense cal mena de dubte que no planejaven cap rebel.lió ni sedició, i per tant fa el seu empresonament encara més injust.

Enric Ubach
Enric Ubach
16.10.2018  ·  05:43

Crec que aixo começaria avarreglar-se amb una marxa que s’iniciés a la Catalunya Nord i passés per cada una de les presons on hi ha presos polítics i la gent entrés i els alliberés.

És important que aquesta marxa fos encapcelada pel presidemt Puigdemont i que estigués protegit en tot moment per la societat civil (al menys 40.000 persones) i defensat per mossos de paisà que edtiguin de vacances.

Un cop alliberats els presos, la marxa continuaria fins al parlament on seria envestit president, ratificaria la declaració d’independència, declararia nuls els judicis, prendria el control dels mosos i decretaria l’expulsio de de la guardia civil espanyola, la policia nacional i l’exercit

Finalment treuria els jutges del règim i els substituiria per advocats.

Després, la marxa, sempre pacifica, aniria una a una per totes les comiseries de policia i guardia civil a segellar-les.

És possible que enviessin l’exercit i que hi haguessin morts. Molts morts i ferits. Qui vagi que sigui conscient del risc que asumeix pel país.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
16.10.2018  ·  07:25

Em dol a l’ànima dir que Espanya, efectivament, ha aconseguit molt.

En això esmeno totalment el to optimista habitual de l’editorial.

En un any ha aconseguit que bona part de la societat estigui atemorida, l’independentisme barallat, el feixisme en alça i els mossos inactius, controlar les poques veus dissidents del poder judicial i que Europa no faci res. Conseqüències econòmiques per ells ? Cap. Conseqüències polítiques a nivell internacional (més enllà de la pèrdua momentània de desprestigi) ? Cap. Que jo sàpiga veure.

A canvi han arruïnat una generació de dirigents independentistes, a qui els han matat la vida. Fins i tot si ara sortissin, de manera immediata, no crec que gosessin fer cap més pas més enllà, per por. Quan no els han revertit a un independentisme ligth- per no dir autonomisme- com en el cas del vice-president Junqueras.

Per tant efectivament, objectiu aconseguit. I qui cregui que no poden governar indefinidament contra 2 milions de persones, que es miri les actuacions del PSOE o quines alternatives serioses hi ha al parlament espanyol als partits que ens volen fer la pell, suprimir-nos l’autonomia o intentar l’n-sima enganyifa (i aquests són els benèvols).

M’agradaria ser més optimista, però crec que ens tenen sotmesos per una o dues generacions- llur objectiu inicial des de sempre (no cal estranyar-se: porte uns 300 anys fent el mateix- són previsibles).

I d’ací dues generacions, si encara queden catalans que aixequin el cap un cop més, potser ells ho assoliran.

Ara, qui estigui en aquell lloc que mai oblidi que amb un estat com l’espanyol, etern i repressor des del seu mateix naixement a sang i foc, no se li pot anar amb la revolució dels somriures, ni amb grans manifestacions. Això els és igual i vas a parar a la presó exactament igual que si t’haguessis rebel·lat amb metralladores com en Tejero: l’única possibilitat és l’astúcia, la unitat sense politiquejos, les accions de força (que no violència) que els facin mal i tenir un pla perfectament traçat i articulat, no com les “estructures d’estat” que mai varen existir, o els innombrables fulls de ruta que no han servit de res o simplement han estat ignorats. Espanya mai ha deixat anar res de bon grat: els han hagut d’obligar o bé s’han hagut de trobar que no podien fer res.

Recordeu que a Cuba, després de la primera guerra, els varen enviar un estatut d’autonomia que- a sobre- no varen complir, amb la qual cosa varen anar de cap a la segona que- aquesta sí- i contra un enemic molt més poderós que el pinxo hispànic, varen perdre. Si no hagués estat pels EUA, Cuba encara seria la província 52 d’Espanya.

Com deia el molt ximple d’Unamuno, el seu millor “filòsof”: Levantinos, os puede la estética. I així és. Ens agraden les coses ben fetes i rodones, encara que no portin enlloc. En ells no els pot l’estètica i van per feina. El primer que hem de reconèixer és que sí, el dia 1 d’octubre va ser molt maco i una gran revolta cívica. Però vàrem perdre. Perquè l’objetiu final no s’ha assolit. I al final, això és el que compta.

Albert Miret
Albert Miret
16.10.2018  ·  08:11

Cada vegada que el nostre govern deixa passar un dia més sense cap reacció ni cap enfrontament a la barbatitat a la que estem sotmesos, ens desviem i perdem energia. Cada vegada que un partit que es fa dir independentista permet que l’enredin votant amb als carcellers dels seus propis presos polítics, estem anant enrere. Cada vegada que els dos partits independentistes es barallen públicament, els enemics fan un pas endavant. Cada empresa que ens traeix i marxa a Espanya, ho fa amb els diners que ha guanyat aquí, i per tant hi perdem. I cada vegada que algú d’aquí hi compra alguna cosa els estem dient que no sabem reaccionar encara que ens robin. Cada vegada que tornem a esperar que l’estat espanyol canviï, negociï o actuï democràticament, estem creient en l’impossible i enganyant a molta gent. Cada vegada que algú argumenta que cal esperar a saber les sentències que condemnaran als nostres presos polítics per a decidir qualsevol reacció, està enganyant a tot el poble perquè ja fa temps que les coneix. Cada vegada que algú explica que el degoteig d’encausats i de presos polítics ja s’ha acabat, està mentint també, perquè pot saber perfectament que això és una tècnica usada per les tiranies des de temps immemorial per a desfer la moral de l’enemic, i no s’acabarà fins que ens considerin vençuts. Cada vegada que els nostres mitjans perden temps i diners convidant a hooligan’s ultres coneguts per tots a què llencin per aspersió la merda que porten dins a totes les nostres orelles, estan retardant la independència. Cada dia que passa mentre seguim depenent d’un enemic que només ens vol per a espoliar-nos i humiliar-nos, l’hem perdut per sempre. I recordem sempre que cap govern espanyol es diferent d’un altre, sempre que la referència sigui Catalunya.

Pep Agulló
Pep Agulló
16.10.2018  ·  08:33

A UN ANY D’INJUSTA CRUELTAT CONTRA ELS JORDIS

La normalitat de la barbàrie és una eina de la guerra bruta de l’Estat. Declarem la guerra a la normalitat que té empresonats i exiliats a gent innocent i digna. Ni que sigui de pensament, que la nostra consciència resti pertorbada per l’esperit de la revolta. La revolta per la llibertat d’ells i elles, i del país.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Gemma R.
Gemma R.
16.10.2018  ·  09:12

Personalment no recordo exactament ón era o què feia. Però si recordo i no oblidaré mai la sotragada al cor que em va donar la notícia “se’ls queden”. La frase correcte era:” se’ns els queden” o encara més precisa:” se’ns queden”, Dés de llavors crec que cap de nosaltres s’ha tornat a sentir igual de segur que abans, ni igual de lliure. Però estem resistint, ni els han empresonat del tot a ells, ni a nosaltres. La ignominia dels Jordi’s és la imatge gràfica del que és Catalunya per a ells. És una colònia que si es porta bé, se li deixarà pensar que camina per si mateixa i que se li respecten alguns drets. Però a la mínima que es rebel. li, res de parlar-hi ni d’entendre què li passa! Què s’ha cregut aquesta Catalunya! A veure si s’ha pensat de debò que tenia els mateixos drets que nosaltres!Ens és igual el que els passa, si no están bé que marxin del territori, que aquella terra és nostra per dret de conquesta. Això o a la presó. I punt. Per això el procès d’independència no té marxa enrere. La meitat ja hem marxat mentalment. Fer-ho efectiu dependrà dels tempos que ens obliguin la por de qui pilota. O dels contrapesos que siguem capaços d’exercir nosaltres per empènyer contra el poder de la seva por.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
16.10.2018  ·  09:18

Vicent, vols dir que s’ha perdut l’oportunitat d’or?
Vols dir que tot el que ha passat després no ha estat necessari per obrir els ulls d’Europa i del món.
Vols dir que no es millor ara que hi ha tantes veus clamant DEMOCRÀCIA?
Sí…costa sentir ara el nou moment d’or que ens ha de portar a fer passos cap un NOU ESTAT D’EUROPA.
La resistència és també això, dubtes, ràbia, indignació…i…no perdre de vista l’objectiu i no permetre que ens passi pel cap la més mínima possibilitat d’abandonar.

LLIBERTAAAAAAAT Jordi Sànchez i Jordi Cuixart!!!!!!!

Josep Salart
Josep Salart
16.10.2018  ·  09:41

En JR Gomà, l’altre dia ho explicava molt clar amb el tema dels pressupostos espanyols. Que vagin a la prórroga i que votin totes les propostes.
Si els nostres representants a madrid no actuen, a la gent no els pots demanar rés més. Ni tant sols al MHP Puigdemont i exiliats.
Si començem per aquí, les coses seràn creibles per nosaltres i per ells.

Contrariament, votaré la CUP i en faré tanta propaganda com sigui possible. Cada vegada ho sento més pel carrer de gent que ho diu seriosament.

Si hi ha una majoria del President Puigdemont i de la CUP, potser les coses aniran endavant. Els demés, ja veurem si ballen, si pacten o si s’enfondren en el camí de la doble moral i fer veure lo blanc, negre.
Prou de llaços, sopars i costellades. La gent d’aqui ja va sent el moment de guanyar la primera guerra. Ostia que bèlic que sóc, però és que ja no tinc més ulls de poll. Prou¡¡

Joan Begue
Joan Begue
16.10.2018  ·  10:10

Ja han dit els anteriors companys tertulians el meu pensament. Però no puc estar observant sense que per dins meu no en segueixi bullint la conciència.
Renego del meu govern quan no entenc que fa negociant esperan a ser-hi més, pujant cims, ofrenes i parlaments en molta part inútils.
Els presos seràn condemnats amb més O menys severitat però hi seràn .
Que amb aquesta Espanya no podem negociar res, la seva divisa no ho permet.
Una Grandesa Libre.
És la meva opinió i no demano seguiment
Però si volem trencar aquesta Una, cada un pels seus anhels, O anem fent O valorem que diuen aquestes)s de la CUP
Que dins del seu raonament són els més coherents a l’hora de fer República.
I sabeu que el meu vot a corregut per les tres candidatures.
Llibertat als presos polítics I Sempre Visca la República Catalana

Josep Maria Morera
Josep Maria Morera
16.10.2018  ·  10:49

Com sempre l’editorial perfecte , i completament d’acord amb el comentari del Sr.Albert Miret

Victor Serra
Victor Serra
16.10.2018  ·  10:52

Com podem transformar la ràbia que tots sentim en una estratègia positiva i guanyadora ? Crec que en els escrits que hem anat coneguent durant tot aquesta any , tant de Jordi Sánchez com de Jordi Cuixart, hi ha la resposta. Com saps Vicent, no estic d’acord amb que l’any passat es va perdre l’oportunitat d’implementar la República anant a totes el dia 10 o el 27. Crec honestament que no sabem què hauria passat si haguéssim ocupat les institucions i defensat la declaració d’independència sortint tots al carrer. Sabem que l’Estat espanyol segurament hagués actuat amb molta més violència. El resultat d’aquesta actuació no el sabrem mai. Però si la resposta és que Europa no ho hauria permès, vist el que hem vist, ho dubto molt.

TEO VIDAL i SOL Vidal
TEO VIDAL i SOL Vidal
16.10.2018  ·  11:59

Gràcies a tots, començant pel vicent, TOTS vosaltres (95%, sempre uns es poden enga,yar) seu tot un exemple de claredat, valentia, intel.ligència, de ment oberta i un gran etc, UNS Cracs i humans de debó!…

i una especial atenció a frases de (demano disculpar-me a tots els altres):

– jaume vall 15.10.2018 | 23:14
‘Unes quantes coses simples. Més enllà del brogit del dia a dia, i dels tecnicismes legals, judicials, econòmics… … …’
i
– Ramon Perera 15.10.2018 | 22:51
‘No és que a l’estat espanyol se li vagin acudint noves maneres, o noves ganes, de fer por, de reprimir, els catalans. És que ells van dissenyar un procés de repressió en creixement sostingut per aplicar-lo sense pausa fins anorrear-nos per complet… …’

Josep Maria Rovira
Josep Maria Rovira
16.10.2018  ·  12:06

tot es sustenta en la mentida com en la època feixista, i la mentida és compartida per guàrdia civil, fiscals i jutges, això en ple segle XXI, i diuen que això es democràcia. Cap persona amb consciència democràtica es pot creure aquesta confabulació.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
16.10.2018  ·  12:43

Al cap d’un any, el que puc dir és que l’odi de l’estat espanyol és la garantia més ferma de que serem independents en poc temps. Cada cop més estic convençuda che no manca molt de temps.
Ho pagarán molt car. La vergonya d’aquests empresonaments els perseguirá durant molts anys.
I la nostra independència i progrés serán un turment directament proporcional al seu odi.
Una abraçada molt forta als Jordis i a tots els presos politics i a totes les preses politiques i a tots els exiliats i exiliades. No esteu sols.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
16.10.2018  ·  12:54

Crec que les coses són així:
—des del tripartit, Erc sembla haver-se empeltat de l’esperit del Psc-Psoe.
—de vegades, quasi en sembla un satèl•lit (pel que fa als fets, no a les paraules)
—el Pdcat, en el que sembla que es troba més bé, és en la política del “peix-al-cove”
—després del 21D, Pdcat i Erc semblen haver pactat amb el Psoe fer-li costat i col•laborar a rebaixar el que allà en diuen el “soufflé independentista”, a canvi de no se sap què (que l’Estat, com que tindrà cada cop més la paella pel mànec, no tindrà cap necessitat de complir) –en una de les seves intervencions parlamentàries, en Joan Tardà, no fa gaire, adreçant-se al govern espanyol, va deixar anar “Sobretot, no ens torneu a enganyar!”
I heus-ho aquí.

Agusti VILELLA
Agusti VILELLA
16.10.2018  ·  13:33

Al Jordi Sànchez i al Jordi Cuixart els deuen un any, un any sencer. Aquests dos homes no són polítics, no són violents, són líders socials pacífics i pacifistes, i el dia 20 de Setembre de l’any passat van contribuir decisivament a que davant de la Conselleria d’Economía no passés res irremeiable malgrat els esforços que hi van esmerçar altre gent, fins i tot deixant armes a la vista dintre de vehicles oberts. I això ho sap tothom, i més que ningú ho saben els que els van tancar i els mantenen a presó; de moment, els han robat un any de la seva vida i pel que es veu tenen intenció de robar-los-en molts més. Ho saben els que els hi han robat (ho repeteixo: els hi han robat) que això no els ho podran tornar mai?, i que com més temps els hi tinguin més gran serà el deute?. Segur que la justícia no els passarà comptes perquè “la justícia” són ells; però, i la vida?.

Roser Caminals
Roser Caminals
16.10.2018  ·  15:57

Peco mes de fatalista que d’ingenua, pero no oblidem punts absent als quadres mes negres que alguns companys pinteu. La repressio te limits: Les pallisses al referendum es van acabar aproximadament a les 2:00 de la tarda, amb una trucada de la Merkel. Esteu segurs que el gobierno continuara empresonant indefinidament? Podra engarjolar un altre govern sencer, tota una ANC, tot un AMI? Podra apallissar mes votants? Podra ignorar els veredictes d’Estrasburg sense consequencies? No son preguntes retoriques, realment m’agradaria sentir-ne les respostes.
La repressio te un limit, pero no el te a curt termini. Fa un any que estem encallats, encepegant a cada revolt, i ens impacientem sobretot perque tenim presos politics i exiliats. Sempre he dit que es questio d’anys, no de mesos, cosa que ningu–jo la primera–vol sentir. Pero es la realitat.
Tanmateix, si fem jocs de mans amb la persistencia i la paciencia i arribem a formar un moviment que aglutini societat civil i forces politiques amb una espurna de valor rupturista ho assolirem.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
16.10.2018  ·  16:59

Molt d’acord amb Eduard Gràcia. Les proves de que no volien declarar la independència fan molt més injusta la presó i l’exili, i al meu entendre, qüestionen fins quin punt podrem tirar endavant aquest projecte si no hi ha un nou lideratge.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
16.10.2018  ·  17:53

Aquest estat durant tot un any s’ha fet un retrat de cos sencer sense baixar del ruc com el del comte-duc. Democràcia?. Això no arriba ni a dictablanda!. Que desbarren els Zipi i Zape del PP i de Cs ja és lamentable a una EU del segle XXI, però del sedicent govern socialista és increïble. La fiscalia de l’estat, i ja no diguem l’advocacia. han actuat fins ara com el braç executor de la Moncloa i heus ací que desfer el tort és un atac a la divisió de poders. Qui s’ho creu això? Xe que deixen Franco on és mentre sigui viu i no facin més el fariseu. O que siguin demòcrates.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
16.10.2018  ·  19:51

Graciès Sr. Partal per parlar en nom del poble.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
16.10.2018  ·  19:54

Me indigna que los Jordis lleven ya un año en la cárcel pero también me indigna que un año después los grandes partidos políticos independentistas, además de no haber cumplido con lo dicho, a fecha de hoy todavía no nos han explicado y siguen sin explicarnos y seguro que seguirán sin explicarnos qué ha pasado en este país que tenía y tiene una masa de ciudadanos tan decididos a decidir. ¿Qué ha pasado y sigue pasando entre las bambalinas del poder político catalán independentista y desde hace por lo menos un año?

No soy catalán y no llevo el tiempo suficiente en Catalunya como para hacerme una idea de cómo es el tejido social. Pero, de verdad, esto llega a ocurrir en mi país y ya habían rodado cabezas. Con una capacidad de llenar la calle como la que tiene el pueblo catalán independentista ya habían rodado cabezas de políticos.

No entiendo que este pueblo se deje ningunear de esta manera por sus propios políticos, por la que supone que es su propia gente. No lo entiendo.

En algún momento esas tragaderas que por lo visto están en el ADN de los catalanes tienen que dar lugar a una indignación tal, esta vez en contra de sus políticos, para se dé una regeneración en nombre de la honestidad (política).

Si ese momento no llega y sintiéndolo mucho: no habrá República de Catalunya.

¡Vosotros veréis!

El problema ahora no es la Corte del Reino y su Tribunal Supremo, el problema ahora está en casa.

Es decir que menos brindis al sol (y que se me disculpe la expresión y el tono) y más claridad en lo que se quiere hacer para llegar a donde se quiere llegar.

eva salas
eva salas
16.10.2018  ·  20:42

Gracias sr. Alegria por el rapapolvo. El pueblo catalán està anestesiado: que si los aparatitos, electrónicos, que si las redes sociales, que si el fútbol, que si la estètica..

porquè se cree que las iaias i los iaios son los más activos en esto?

Jaume Bosch
Jaume Bosch
16.10.2018  ·  21:53

Ejpaña es for un tir al peu cada día i nosaltres esperant què? l’esperit sant? que és un colom, coi!
El Sr. Alegria ens ho ha dit prou clar, no?

A vegades des de fora es veuen millor.

Aturem el coi d’estat, diners fora del banc, rebost plè i aturem.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies