Una trobada amb la bellesa

  • «Penso en la pau i la serenitat que aquests ulls aquosos, aquesta veu càlida, claríssima, hauran proporcionat a qui l'hagi pogut tenir d'esposa, mare o àvia»

VilaWeb

Ens hem creuat uns quants cops pel barri, a la fruiteria, al súper, potser al quiosc. A la nit ven bitllets de loteria al restaurant de la cantonada. Aquest matí era davant meu, a la cua per a pagar del súper. Poques coses a la cistella: formatgets, pa, porros, un bric de llet…

—Li falten quaranta cèntims, senyora…

Ha obert un petit moneder de pell negra gastada i llustrosa i n’ha tret unes quantes monedes de coure que ha desat damunt el taulell mirant tot somrient la caixera. Després, s’ha passat les mans, llargues, blanquíssimes i solcades de fines venes blaves, pels polsos, i s’ha recollit els cabells blancs al clatell. Jo, petit somiador de barri, m’he quedat fascinat. Quina trobada amb la bellesa! L’he mirada amb insistència i ella m’ha dit, somrient: ‘Ja no hi veig gaire bé, però aquí sempre són molt amables amb mi.’ Cap autocompassió: en el seu to només hi ha serenitat. No hi ha ressentiment. No trasllueix ràbia pels esforços que ha de fer per a tirar endavant, amb la seva pensió de misèria, si és que en té cap, i l’ajuda de la venda de loteria. Ni pel pas del temps, que li ha afeblit les cames. Amb més de vuitanta anys, tira, lleugera, del carret. En el seu arrossegar, hi veig la representació sense escarafalls del treball sord i circular de les bèsties de càrrega de la història –la seva llar. No resignada, autosuficient, car les ha vistes de tots colors. Penso en la pau i la serenitat que aquests ulls aquosos, aquesta veu càlida, claríssima, hauran proporcionat a qui l’hagi pogut tenir d’esposa, mare o àvia. Euga de l’última carretada, jo voldria ser el teu poltre i abeurar en la teva font!

Mentre intentava obrir la cadena de la moto, la dona ha passat pel meu costat.

—Senyora, li voldria dir que vostè és molt bella.

Ara sempre intento dir allò que penso, encara que a vegades m’emboliqui.

Un instant d’estupor, però no gaire. Qui sap quants cops li ho deuen haver dit en la seva vida. Potser no gaires, des de l’última vegada que algú l’hagi aturada pel carrer. Tot i que un noi amb una moto pintada de blau amb rodes verdes… potser encara no li havia passat.

—Oh, això serà la cosa més agradable de tot el dia, noi!
—I també del meu, preciosa. També del meu.

Ella ha girat la cantonada i jo he engegat la moto.

De cop, la caixera ha sortit del súper cridant com una boja.

—Agafeu-la, agafeu-la…!
—Què passa?
—La senyora amb qui parlaves…! Que ha obert un pack de llaunes de tonyina i se me n’emporta dues sense pagar!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any