El cop que ha rebut la justícia espanyola el 19 de desembre de 2019 és el més dur en el terreny internacional d’ençà del començament de la repressió i persecució dels dirigents independentistes, la tardor del 2017. És un revés d’una dimensió i d’unes conseqüències que superen el de la resolució del Tribunal de Slesvig-Holstein denegant l’extradició per rebel·lió del president Puigdemont. Perquè qui ha sentenciat que hi ha un pres polític i dos exiliats a qui el Tribunal Suprem espanyol i el Parlament Europeu han vulnerat els drets polítics durant mig any és la màxima autoritat judicial dins la Unió Europea, el Tribunal de Luxemburg. I els efectes que tindrà aquesta sentència en què es reconeix nítidament que Oriol Junqueras tenia la condició d’eurodiputat d’ençà que foren proclamats els resultats de les eleccions europees, el 13 de juny, seran gairebé immediats.

Fa cent noranta dies que Junqueras, Puigdemont i Comín són eurodiputats i tenen immunitat i que els violen drets fonamentals com el de la participació política i el de la llibertat personal. La sentència del Tribunal de Luxemburg és tan clara com això: ‘Una persona que resulta elegida al Parlament Europeu adquireix la condició de membre d’aquesta institució pel fet i des del moment de la proclamació dels resultats electorals.’ És a dir, posa l’accent en el valor de la democràcia directa, ‘del sufragi universal directe, lliure i secret com a expressió del principi constitucional de democràcia representativa’.

El TJUE tomba l’argument pel qual el Tribunal Suprem i la Junta Electoral espanyola van impedir a Junqueras d’exercir el càrrec d’eurodiputat, adduint que havia de complir el requisit previ de jurar o prometre la constitució espanyola. Quan Junqueras fou elegit eurodiputat a les eleccions del 26 de maig, el Tribunal Suprem li va imposar aquesta formalitat, de la mateixa manera que va fer quan fou elegit a diputat a les eleccions espanyoles. Però després li ho va prohibir. T’imposo aquesta exigència però t’impedeixo que la puguis complir. De manera que ni li va permetre de sortir de la presó per anar a la sessió constitutiva de l’eurocambra que es va fer a Estrasburg el 2 de juliol proppassat. El Parlament Europeu, aleshores presidit en funcions per Antonio Tajani, aliat internacional del govern espanyol en la repressió contra l’independentisme, s’hi va avenir, li va semblar bé.

El parlament de Tajani va dir que si a la llista d’eurodiputats que li enviava la junta electoral espanyola no hi havia els noms de Junqueras, Puigdemont i Comín no eren eurodiputats. Acceptava que les autoritats espanyoles imposessin un condicionant com la jura de la constitució. I ara el TJUE ha dit que no s’havia d’haver fet, que els havien d’haver permès l’exercici del seu càrrec.

Per què Junqueras ha de ser alliberat

Com que el Tribunal de Luxemburg no és executiu, sinó que emet opinions vinculants sobre com s’ha d’aplicar el dret europeu, en el cas d’Oriol Junqueras ha de ser el Tribunal Suprem espanyol que prengui les decisions corresponents a fer complir la sentència d’avui.

La sentència del TJUE és la resposta a unes preguntes que va fer el tribunal presidit per Manuel Marchena sobre l’abast de la immunitat de Junqueras. Aquestes qüestions pre-judicials les van formular amb el judici vist per a sentència, pocs mesos abans del veredicte. I la resposta del Tribunal de Luxemburg diu que d’ençà del 13 de juny (el dia de la proclamació dels noms dels eurodiputats per part de les autoritats espanyoles), Junqueras havia d’haver estat alliberat i havia d’haver pogut anar al Parlament Europeu a exercir el seu càrrec.

El procediment a Luxemburg es va fer per la via accelerada i, bo i sabent que la resposta de la justícia europea no trigaria a arribar, el Tribunal Suprem espanyol va dictar la sentència del judici contra el procés, el 14 d’octubre. Ho va fer sense tenir la resposta del TJUE sobre la immunitat de Junqueras. El va condemnar a tretze anys de presó sense saber si amb aquella sentència condemnava un eurodiputat amb tots els drets intactes.

El TJUE diu en la sentència d’aquest 19 de desembre que els efectes de la immunitat de Junqueras comencen el 13 de juny. Això significa que no es pot considerar nul el judici que li va fer el Suprem, perquè va acabar justament el 12 de juny. Però sí que ha de ser nul·la la sentència contra Junqueras, perquè fou condemnat quan tenia immunitat. El TJUE diu al Suprem que prengui les decisions pertinents per a ajustar la situació de Junqueras a aquestes consideracions; que decideixi d’acord amb el dret de la Unió i d’acord amb la protecció del dret dels eurodiputats de gaudir d’aquesta condició com a electes votats directament per la ciutadania; i que ho faci protegint el Parlament Europeu i els seus membres com a institució de la Unió. Li diu, ras i curt, que Junqueras té immunitat (Junqueras ‘gaudeix d’immunitat’, arriba a escriure a la part final de la sentència) i que la situació d’empresonament viola els seus drets d’europarlamentari.

Ara el Suprem ha donat cinc dies a les parts, defenses i acusacions, de la causa del judici contra el procés perquè presentin al·legacions sobre la manera de respondre a la sentència del Tribunal de Luxemburg. L’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, va presentar un incident de nul·litat contra la condemna i, amb la decisió del TJUE a la mà, reiterarà la petició de nul·litat de la sentència del Suprem espanyol. És la via que té efectivament el Suprem per a complir la decisió de Luxemburg: acceptar la petició de nul·litat de Van den Eynde, invalidar la condemna, alliberar Junqueras perquè pugui exercir el càrrec d’eurodiputat i tramitar un suplicatori al Parlament Europeu per a poder-lo condemnar una altra vegada.

Puigdemont i Comín han de ser eurodiputats

Poca estona després de la publicació de la sentència, el president del Parlament Europeu, el socialista David Sassoli, compareixia a la cambra, més tard de l’hora prevista per a començar la sessió. Perquè havia estudiat la sentència, que ha qualificat de ‘molt important’ perquè ‘afecta la composició de la institució’. Sassoli ha encarregat als serveis jurídics de la cambra que estudiessin l’impacte que té en la situació de Puigdemont i Comín, que segons la nova doctrina fixada pel TJUE gaudeixen ara mateix d’immunitat i hom els hauria de reconèixer la condició d’eurodiputats.

Aquesta decisió, tant per al president i el conseller exiliats com per a Junqueras, implica que han de poder moure’s per tots els estats de la Unió Europea sense que els puguin detenir. El TJUE els considera part de les institucions de la Unió, i per això han de ser protegits. I diu expressament al Suprem que observi aquesta afirmació que apareix en la sentència: ‘La Unió gaudirà en el territori dels estats membres dels privilegis i immunitats necessaris per al compliment de la seva missió.’ Diu que tingui en compte això a l’hora de resoldre la situació de Junqueras.

I aquesta protecció dels eurodiputats ha de valer també per a Puigdemont i Comín. Hi ha pendent una euroordre contra ells per sedició i malversació dictada pel jutge Pablo Llarena. Llarena ja ha demanat al·legacions a les parts perquè es pronunciïn sobre la situació de Puigdemont i Comín després de la decisió de Luxemburg. El tribunal de Brussel·les va ajornar fins el 3 de febrer la vista sobre aquest cas, precisament per a tenir temps de saber quin criteri fixava el TJUE sobre la immunitat dels eurodiputats electes. D’acord amb la sentència d’avui, amb el criteri expressat pel tribunal, Llarena hauria de retirar l’euroordre.

Marchena es va excedir

Aquesta sentència és el resultat d’un moviment arriscat de Manuel Marchena per a tenir controlats i lligats de mans els presos i exiliats, perquè el front europeu no li fugís de les mans. Fins que li ha fugit de les mans. Perquè abans Puigdemont i Comín no veiessin reconeguda la seva condició d’eurodiputats, la immunitat i la llibertat de moviments a tot Europa per part del TJUE, el Suprem miraria d’avançar-se i fer que la justícia europea es pronunciés sobre Oriol Junqueras. Un procediment que podien mirar de controlar formulant a Luxemburg les preguntes sobre Junqueras que més els convinguessin. No van adreçar-hi pas les que feia Van den Eynde; el Suprem va presentar-les a la seva manera, orientant-les perquè fos més fàcil d’obtenir la resposta que cercaven, és a dir, que fos més fàcil que el TJUE acabés responent que la condició d’eurodiputat no es podia obtenir si no es complien els requisits imposats per les autoritats espanyoles i que la immunitat és restringida a l’obtenció d’aquesta condició.

El cas Junqueras s’ha tramitat pel procediment accelerat, i no pas per l’ordinari. Era clar que abans arribaria el pronunciament de Luxemburg sobre Junqueras que no sobre la causa de Puigdemont i Comín. I així ha estat. El Suprem confiava a obtenir una resposta restrictiva sobre la immunitat dels eurodiputats i s’ha trobat tot el contrari. La jugada era bona si els sortia bé, però els ha sortit malament. El Suprem, en totes les interlocutòries amb què justificava l’empresonament de Junqueras, parlava de restriccions, impediments, prohibicions… El TJUE, en la sentència d’avui, ha parlat en tot moment de drets fonamentals. Dues maneres ben diferents d’encarar-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.