Em disposo a travessar el Líban sencer a peu

En deien la Suïssa del Llevant. No era una mala comparació. Tenia l’honor de ser el país més muntanyós de la regió, i també era un símbol de prosperitat. La lira libanesa era de les més fortes del món i els ciutadans gaudien d’una educació, una cultura i unes infrastructures que eren l’enveja dels seus veïns. Semblava un miracle, que un país artificial que aglutinava tantes creences i ideologies diferents pogués conviure amb una certa harmonia. No obstant això, en poques dècades el país va trencar aquesta estabilitat amb conflictes entre fidels de diferents religions, culminats per una guerra civil de quinze anys, i amb una corrupció endèmica decidida a enfonsar la nació a canvi de l’enriquiment personal. La situació caòtica actual, agreujada per la hiperinflació que sofreix el país, ocupa portades als informatius, però la crisi ja fa anys que va començar. Un gran exemple d’aquesta decadència és el servei de ferrocarril, una gran xarxa que unia les diferents puntes del territori i que ara és completament inexistent. Amb el pas dels anys, la natura s’ha apropiat dels centenars de quilòmetres de vies del tren que travessaven el país.

Però les muntanyes continuen impassibles. Si hi ha cap lloc on sembla que el temps no passa, és aquest. M’ho va explicar Ginebra Peña quan la vaig entrevistar per a la sèrie “Viatgers sense límits” l’estiu passat. Juntament amb la seva mare, Gemma Gimeno, van caminar d’Istambul fins al Caire per honorar la mort del pare. Va ser una aventura que les va marcar per sempre i que els va permetre d’experimentar les cultures del Llevant de primeríssima mà, accedint a les llars de desenes de famílies que els obrien la porta. La Ginebra em va deia, amb una gran nostàlgia, que el seu pas per les muntanyes del Líban l’havia marcada especialment. No tan sols per la varietat paisatgística, sinó també per la diversitat cultural de les comunitats que habiten el país i que es representa a petita escala en les cotes més altes. “En una vall ens trobàvem un poble cristià i, en una altra, un de musulmà”, m’explicava en una trucada del Perú estant. “Allà vam experimentar una gran hospitalitat.”

El seu relat em va fer reviure molts records de les meves experiències viatjant a peu. Com quan vaig travessar tot Cambotja caminant o quan vaig anar d’un extrem del Gran Himàlaia a l’altre. És una manera com cap altra de descobrir un lloc nou. No hi ha res més lent i vulnerable que viatjar a peu. Però hi ha alguna cosa d’ancestral quan veus canviar el paisatge només al ritme de les teves passes que fa que aquesta sigui una experiència especialment bonica i singular. A més a més, hom pot endinsar-se per senders que són intransitables per a un vehicle i accedir a indrets altrament impossibles de visitar. La reacció dels autòctons acostuma a ser sempre molt positiva, amb un somriure i una gran curiositat. De fet, els viatgers a peu són, segurament, els qui reben més hospitalitat. Amb ells s’aprecia perfectament la regla de la vulnerabilitat. Com més vulnerable, més exposat als perills provocats per tercers, però també a la protecció de tercers. Les dones que viatgen totes soles, per exemple, asseguren que reben més hospitalitat que no pas els homes.

Aquesta connexió amb els autòctons fa que siguin unes aventures didàctiques. Xino-xano, s’aprèn de les cultures i realitats de les persones que habiten els camins pels quals es transita. El desafiament físic i mental és una bona excusa per a aprendre tant de mons exòtics com dels límits propis. I d’això tractarà “El quadern de l’Unanue”, l’espai que inaugurem avui i que donarà cabuda a aquesta travessa pel Líban i també a les aventures que la seguiran, no totes forçosament a peu. Parlarà dels obstacles i les recompenses de viatjar pel món de maneres poc ortodoxes, al mateix temps que retratarà històries de vides llunyanes.

El camí a Síria

Les oracions que s’emeten pels altaveus dels minarets ressonen per la ciutat fins a esvair-se sobre l’onatge del mar. Fa poques hores que sóc al país i encara no m’acostumo a aquesta tradicional banda sonora tan característica dels països que segueixen l’Islam. Ara bé, el Líban no és ni de bon tros exclusivament musulmà. Hi conviuen divuit sectes religioses reconegudes. Sense anar més lluny, a menys de cinc minuts a peu d’on em trobo puc arribar a dues esglésies melquites, una altra de maronita i un convent de monges apostòliques armènies.

Ací les esglésies abunden, perquè sóc al barri cristià de Tir, una ciutat del sud del país. De fet, aquesta és una regió xiïta, bastió de l’Hesbol·là, la formació política (amb secció paramilitar inclosa) més influent al Líban, històricament. Fins i tot ací la multiconfessionalitat libanesa tan característica és ben present. Des d’aquesta antiga ciutat fenícia amb gairebé cinc mil anys d’història espero arribar a Marjayoun, al costat de la frontera amb l’estat d’Israel. Allà és on començo aquesta nova expedició, la primera de l’any i per primera vegada al Llevant.

M’esperen més de 500 quilòmetres de camins i senders, molts dels quals abandonats durant l’hivern, que em permetran d’arribar, si tot va bé, a Andqet, a escassos quilòmetres de Síria, al nord del país. La travessa sobrepassarà els 2.000 metres sobre el nivell del mar en el tram més septentrional del recorregut i m’ha de portar per zones veritablement aïllades.

Un grup d’entusiastes va crear fa uns quinze anys la Lebanon Mountain Trail Association, una organització que tenia com a objectius fer accessible una ruta que permetia de travessar el país de punta a punta per les muntanyes i distribuir l’impacte econòmic del turisme en zones remotes. Ells són els qui han fet els mapes, han creat les rutes i han mantingut els camins, els quals asseguren que canvien constantment per manca de consciència a l’hora de construir. Tot i l’èxit de l’associació, que ha fet una gran feina any rere any, la ruta encara és força desconeguda per la majoria de persones, fins i tot les més afeccionades al senderisme de llarga distància.

Pels carrers de Tir abunden imatges d’Ebrahim Raisi, l’actual president de l’Iran, i de Casem Soleimani, que havia estat cap de la Força Quds de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran i que els Estats Units, sota les ordres de Donald Trump, va assassinar el 2020. Apareixen en grans panells publicitaris, en grafits a les parets i, fins i tot, en catifes a les entrades de les cases. La potència persa és ben present allà a on l’Hesbol·là té més suport. També es fan veure les metralletes que policies i militars carreguen penjant de l’espatlla, amb un posat antinaturalment tranquil i despreocupat.

La pressió històrica de l’estat israelià sobre aquesta regió del país, que fins i tot va controlar durant prop de vint anys, fa que les precaucions siguin màximes. Sense anar més lluny, jo mateix em veig obligat ara a fer unes quantes voltes per algunes ciutats per aconseguir un permís especial del servei d’intel·ligència libanès que certifica que no sóc un espia sionista. Aquest és l’únic obstacle que em separa ara mateix de Marjayoun, el punt de sortida.

Amb un moviment mecànic, diposito la motxilla a l’enèsim maleter alhora que les suspensions de l’antic Mercedes corregeixen la seva posició i s’adapten al nou pes. Diuen que a Tir els cotxes sempre són més vells que els conductors. Dins la motxilla, hi porto la casa, l’oficina i la cuina que faré servir les pròximes setmanes. Sens dubte, la meva esquena haurà de suportar molta més càrrega que no li convindria. Sóc conscient que aquest serà un dels grans impediments per a completar l’expedició, però és un preu que estic disposat a pagar.

L’aventura pel Líban comença, i així s’inaugura aquest quadern de viatges sense pretensions. Passa rere passa, anem desfilant centímetre a centímetre, entre gargots i esbossos, aquest planeta complex que ens acull, cercant de comprendre’l, gaudir-ne i compartir-lo.