La declaració del major Josep Lluís Trapero era de les més esperades del judici. I les afirmacions dient que la cúpula dels Mossos va advertir el govern, abans del Primer d’Octubre, que feien costat a la constitució espanyola han causat un gran impacte. Però pense que cal analitzar-les assossegadament, sense passar per alt ni el lloc on s’han fet ni les circumstàncies. Convé contextualitzar el moment en què passava tot allò i els fets que tots, en definitiva, vam viure. Altrament, no entendrem res.

Recordaré sobretot obvietats. La primera, que això és un judici i que hi ha unes penes que es demanen no tan sols als acusats, sinó també al major Trapero. I aquesta constatació és de sentit comú i ningú no la pot eludir. Perquè després d’aquesta declaració serà gairebé impossible de condemnar Trapero i demostrar la rebel·lió.

No dic –alerta– que tot això siga una conxorxa i prou, perquè no ho és. Trapero ha dit la veritat sobre què va fer i sobre què pensava. Però, alhora, cal recordar unes quantes obvietats més, sense les quals la comprensió de tot plegat aniria coixa. Per exemple, que el major Trapero ha parlat en tot moment en nom de la cúpula del cos. I que l’advertiment d’aquesta cúpula al govern es va fer dies abans del referèndum. Bona part dels lectors van viure en directe el Primer d’Octubre i els serà fàcil, doncs, de recordar, sense cap pressió interessada, si aquell dia van tenir la sensació que els Mossos provaven d’impedir el referèndum o no. De la mateixa manera que poden demanar-se quina relació té això que diu el major amb el comportament de l’escorta del president Puigdemont en el famós episodi del pont sota el qual van despistar l’helicòpter de la policia espanyola. Per exemple.

La notícia que el cos dels Mossos havia preparat un dispositiu per a detenir el president de la Generalitat és evidentment molt estrepitosa. Però la realitat, tornem-hi, és que no el detingueren ni el govern va tenir en cap moment la sensació que el detindrien. El dissabte 28 d’octubre el president Puigdemont va anar a Girona i fins i tot va fer una declaració a la seu de la Generalitat, protegida pels Mossos. I el diumenge 29 el conseller Rull va fer un acte públic a Sant Cugat, protegit també pels Mossos. I després va arribar la marxa a l’exili, una operació molt complexa i delicada que es va dur a terme, com és ben sabut, amb l’ajut de membres del cos dels Mossos d’Esquadra. Com a agents d’aquest cos han protegit i encara avui protegeixen voluntàriament els membres del govern legítim.

És lògic, per tant, que la declaració de Trapero cree confusió. I pense que la clau de tot plegat està en el fet d’entendre una manera d’actuar coherent de l’administració catalana, que l’estat espanyol ni entén ni crec que puga entendre mai.

Trapero ha explicat que el govern, quan ell va presentar la seua posició, li va respondre que fes la seua feina. I ha deixat clar que no el varen pressionar per a fer cap altra cosa. Aquesta actitud del govern català ha aparegut una vegada i una altra durant el judici i ha originat escenes fins i tot còmiques de tant que costa d’entendre a la fiscalia. Hi insistesc: és lògica i coherent. El cos dels Mossos d’Esquadra actua com a policia governativa o com a policia judicial, a les ordres respectivament del govern en un cas i dels jutges en l’altre. Qui mana sobre els Mossos quan actua com a policia judicial no és el govern. I el govern en cap moment no va voler forçar cap funcionari a trencar individualment la legalitat. Perquè aquesta feina corresponia als polítics, no pas als funcionaris. I recupere ací, únicament per remarcar-ne la coherència, les dues explicacions que el president Puigdemont va donar en la primera conferència de premsa a Brussel·les, per a explicar com és que no havien aplicat la declaració d’independència aprovada pel parlament. Puigdemont va dir que la República Catalana no naixeria de la sang, però també que el govern no volia forçar cap funcionari a desobeir de manera individual. No ho va fer.

En veient els policies espanyols cridant ‘a por ellos’, és fàcil d’entendre per què els fiscals del Suprem espanyol no poden capir aquest concepte tan nòrdic aplicat pel govern català, que remarca el paper imparcial dels servidors públics, no al servei d’una idea. Podem pensar què vulguem sobre si això té trellat o no en les nostres circumstàncies. Però no es pot negar que aquest comportament coherent és el que el govern de Catalunya va sostenir sempre i repetidament. Una de les grans lliçons de l’octubre, per això, és que no sembla possible passar de la llei a la llei: caldrà dissoldre la Generalitat per a donar pas a la República. Però això ho sabem ara, no aleshores…

Tornant a Trapero, m’agradaria remarcar finalment tres coses. La primera és que és un excel·lent policia i un bon cap dels Mossos d’Esquadra, com es va poder comprovar durant els atemptats de l’agost i en la manera com va gestionar el Primer d’Octubre –i això és encara més important, tenint en compte què va explicar ahir.

La segona és que evidentment Trapero no és, no era ni havia estat mai un independentista. Però és que el govern no li havia demanat mai que ho fos. I és molt interessant i revelador adonar-se que la imatge que se’n va crear la van forjar, d’una manera absolutament frívola, els espanyols mateix. A partir d’aquell famós ‘Bueno, pues molt bé, pues adiós’, per exemple. Ahir feia riure observar com alguns sectors entronitzaven Trapero, com si la seua declaració fos un colp a l’independentisme, però resulta que foren ells mateixos que el van destituir, que li han fet malbé la vida i que l’han apartat per sempre de la cúpula del cos. El contrast ho diu tot: a un bon professional els independentistes li diuen que faça la seua feina quan es posa en contra seu i els unionistes el trinxen personalment sense ni tan sols adonar-se que és dels seus. Penseu fins a quin punt estarien esbalaïts si us demanassen vint anys per una cosa que no sou i entendreu una mica les tristes circumstàncies que Trapero viu avui; i que poc que diu tot plegat a favor de l’estat que ell volia defensar. Espanya és d’una inconsistència que fa caure de tos.

Finalment, sembla mentida, però cal recordar que el referèndum es va fer el Primer d’Octubre i es va guanyar, hores després de les amenaces de la cúpula dels Mossos. I que el govern el va dur endavant. Aquest mateix govern, el de Puigdemont i Junqueras, sobre el qual tanta gent aboca avui tantes frustracions, va ser valent per a dir a la cúpula dels Mossos d’Esquadra que fes allò que havia de fer i ells van fer allò que havien de fer. I tots vam fer, amb ells, allò que havíem de fer. I vam guanyar. Per això resulta especialment curiós que ahir alguns dels independentistes cansats intentassen aprofitar la declaració del major per a insistir en la seua campanya de renúncies, afirmassen que cal ser realistes i atacassen tothom que no pensa com ells amb aquest concepte analfabet i ridícul que fan córrer de ‘independentisme màgic’.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb