Tots estem en perill

Pier Paolo Pasolini (1922-1975) va ser un dels grans intel·lectuals del segle XX. Cineasta, escriptor i, sobretot, una veu molt lúcida en l’anàlisi i la crítica radical al tomb expansiu que aleshores feia el neocapitalisme liberal amb la seva estratègia d’hiperconsumisme, el nou feixisme invisible, segons ell.

Ell va alertar del desastre mundial que significava identificar progrés amb desenvolupament i consumisme de manera absoluta, vulnerant sense escrúpols la llibertat i els drets de la gent a la salut, la cultura i l’educació. ‘El consumisme és un pur i simple cataclisme antropològic’, escrigué.

Pasolini es manifestava públicament sobre els fets polítics quotidians, les matances de l’extrema dreta, la hipocresia dels intel·lectuals i la corrupció del poder polític i econòmic. Alhora, en essència, anava construint, profundament convençut, una crítica apassionada i argumentada contra el neocapitalisme salvatge i la inoculació de la seva ideologia de fals progrés i falsa felicitat en les ments dels ciutadans. I contra tots aquells que ho impulsaven d’una manera o d’una altra.

Va criticar tots els responsables: l’estat, els empresaris, els polítics, els intel·lectuals, l’església, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació, especialment la televisió. Era una posició tan avançada al seu temps que avui gairebé sembla profètica.

A banda els films que tothom pot conèixer, en què, entre moltes més coses, denuncia el feixisme modern i reivindica amb fermesa –amarada d’ironia i tendresa– els desheretats, els marginals, els delinqüents, els brivalls o les prostitutes, Pasolini va fer un curt documental, Le Mura di Sana’a (1971), que adreçà a la UNESCO, demanant de salvar el Iemen de la destrucció, ‘frenant l’especulació en un país on ningú la denuncia’. ‘Itàlia està acabada, però el Iemen encara es pot salvar’, deia. Ningú no li va fer ni cas.

L’enemic públic número u del poder

La justícia italiana el va sotmetre a trenta-tres processos judicials. Tenia molts enemics al poder, a l’església, a la dreta i a l’esquerra, entre els pseudo-moralistes, els corruptes, els sequaços del poder i els feixistes, tant els clàssics, com els que feien la seva ‘transició democràtica’. Ell els criticava i els escandalitzava amb els seus films i els seus escrits.

Tot ho deia en públic, a la cara. ‘Tothom té l’obligació d’odiar el poder de la seva època’, deia. Va ser objecte de censura, persecució i escarn pels seus atacs al sistema capitalista corrupte i la defensa dels marginats, de l’homosexualitat i de la llibertat d’educació, d’acció i d’expressió.

Va ser assassinat brutalment a la platja d’Òstia, prop de Roma, el 2 de novembre de 1975 a la nit. Enguany farà quaranta-cinc anys. Hi havia anat en companyia d’un jove prostitut. S’han fet tota mena d’especulacions sobre els autors del crim. Des de la venjança homofòbica fins a complots de l’extrema dreta i de l’establishment polític i empresarial. Potser temien que revelés les seves investigacions sobre l’assassinat d’Enrico Mattei, president de la companyia estatal petroliera ENI. No s’ha sabut mai la veritat. Potser no se sabrà mai. L’estat no va voler mai arribar al fons de la investigació, cosa que ja ens diu molt sobre l’estat i sobre l’autoria del crim.

A la Itàlia dels anys seixanta i setanta del segle passat, Pasolini va forjar un conjunt de conceptes crítics, ja inapel·lables llavors, que han anat adquirint una dimensió universal. S’avançà al seu temps.

Allò que ell deia contra el feixisme del consumisme i el desenvolupament com a eina única de progrés ha evolucionat després, en tots aquests anys –i li ha donat la raó–, en la globalització amb les nefastes conseqüències per a la salut del planeta i les persones. També per al coneixement i la informació. Gràcies a la submissió cega a la tecnologia que destrueix el periodisme i els mitjans de comunicació, a còpia, també, de rendibilitat: d’índex d’audiència, likes, tweets i fake news, cosa que fomenta la ignorància, la manipulació i els populismes.

Fins ara nosaltres la tragèdia la vèiem lluny. Els qui eren víctimes de la depredació de les indústries extractives, de la degradació del planeta i les catàstrofes ecològiques eren els pobres del Tercer Món. Quan vénen cap ací per a refugiar-se o buscar feina i provar de sobreviure, els reprimim abans no hagin fet res, els tractem com a perillosos delinqüents. Això també és rendible en vots. La rendibilitat sempre és l’objectiu.

A ell ningú no li va fer cas en el seu temps. Ni després. Ho va advertir moltes vegades, fins que el van matar. Avui cal llegir-lo en tota l’amplitud i profunditat. Com també és evident, crec, que caldria fer cas, finalment, dels teòrics de l’ecologia política i l’economia del decreixement, de qui podríem dir que potser Pasolini va ser un pioner sense saber-ho.

Els llibres que contenen articles, entrevistes i escrits inèdits de Pier Paolo Pasolini que tinc a mà en aquests moments per a escriure aquestes línies i recomanar són Siamo tutti in pericolo (en castellà, Todos estamos en peligro. Entrevistas e intervencions, editorial Trotta, 2018), Lettere luterane (en castellà Cartas luteranas, editorial Trotta, 2017), i Demasiada libertad sexual os convertirá en terroristas (2014), editorial Errata Naturae.

L’última entrevista: ‘Tots estem en perill’

‘Tots estem en perill’ és el titular de la darrera entrevista que li va fer el periodista Furio Colombo un dissabte a la tarda a casa seva. Era el primer de novembre de 1975. L’endemà, diumenge, el cos sense vida de Pasolini era al dipòsit de cadàvers de la policia de Roma.

L’entrevista es va publicar, pòstumament, a Stampa Sera, el 3 de novembre. És com si d’una manera inconscient i premonitòria, ell hagués volgut condensar-ho tot. Com si fos la seva darrera oportunitat de fer-nos un advertiment.

N’extrec algunes coses que ell afirma, seguint l’argument de l’entrevista:

‘El rebuig ha estat sempre un gest essencial. Els sants, els ermitans i també els intel·lectuals, els pocs que han fet la història, són els que han dit NO, i mai els cortesans i els ajudants dels cardenals.’

‘La tragèdia és que ja no hi ha éssers humans: hi ha estranyes màquines que xoquen l’una amb l’altra. I nosaltres, els intel·lectuals, agafem la guia de trens de l’any passat, o de fa deu anys, i després diem: que estrany! […] Com s’hi han estavellat d’aquesta manera? O el maquinista ha embogit, o és un criminal aïllat o hi ha una conjura, […] una conjura que ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos per nosaltres mateixos amb la veritat.’

‘El poder és un sistema d’educació que ens divideix en subjugats i subjugadors. Però, compte. Un mateix sistema educatiu ens forma a tots, des de les anomenades classes dirigents fins als pobres. Per això tots volen les mateixes coses i es comporten de la mateixa manera.’

‘Has vist mai aquells titelles que fan riure molt als nens perquè el cos mira cap a un costat i el cap en direcció contrària?… Doncs bé, així és com jo veig la tropa d’intel·lectuals, sociòlegs, experts i periodistes amb les més nobles intencions: les coses passen aquí i el cap mira enllà. No dic que no hi hagi feixisme. Dic: deixeu de parlar-me del mar mentre som a la muntanya. És un paisatge diferent. Aquí hi ha el desig de matar. I aquest desig ens lliga com a germans sinistres a un fracàs sinistre de tot un sistema social.’

‘Primera tragèdia: una educació comuna, obligatòria i equivocada que ens empeny a tots a tenir-ho tot a costa del que sigui. […] L’educació rebuda ha estat: tenir, posseir, destruir. […] L’anomenada escola obligatòria fabrica forçosament gladiadors desesperats. La massa augmenta, igual que la desesperació, igual que la ràbia.’

‘Sento nostàlgia de la gent pobra i autèntica que combatia per enderrocar aquell patró sense convertir-se en aquell patró. Com que estaven exclosos de tot, ningú no els havia colonitzats.’

‘Aquí falta el cirurgià que tingui el coratge d’examinar el teixit i dir: senyors, això és càncer, no una anècdota benigna. Què és el càncer? És quelcom que canvia totes les cèl·lules, que a totes les fa créixer d’una manera embogida, al marge de qualsevol lògica anterior.’

‘Jo escolto els polítics amb les seves formuletes, tots els polítics, i em torno boig. No saben de quin país parlen, són tan lluny com la Lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de qualsevol gènere.’

Cap al final de la tarda, quan comença a fer-se fosc, el periodista li demana per què creu que per a ell certes coses són realment més clares, Pasolini respon: ‘No voldria parlar més de mi; potser fins i tot n’he parlat massa. Tothom sap que les meves experiències les pago jo personalment. Però també hi ha els meus llibres i els meus films. Tal vegada sóc jo qui s’equivoca. Però continuo dient que tots estem en perill.’

‘Com penseu evitar el perill i el risc?’, li demana, per acabar, el periodista. No hi ha resposta. Entre tots dos revisen les notes. Pasolini li diu que l’endemà li donarà una conclusió per escrit, que s’expressa millor escrivint que no parlant. L’endemà, a l’albada, el van trobar mort, apallissat i esclafat amb el seu cotxe, a la platja d’Òstia.

Passió i mort de Pasolini, segons Abel Ferrara

L’any 2014, el director Abel Ferrara estrenava el film Pasolini, interpretat per Willem Dafoe, Ninetto Davoli i Maria de Medeiros, entre més actors. Vaig assistir a l’estrena per escriure un article. Em va agradar. Per exemple, en vaig dir que, contràriament al que es podia esperar d’un director iconoclasta i provocador com Abel Ferrara, Pasolini és un intens homenatge intel·lectual a l’actitud ètica d’un creador radicalment crític.

El film, protagonitzat per un Willem Dafoe calcat a Pasolini, narra l’últim dia i mig de la seva vida, les converses amb la mare i els amics, els seus projectes i pensaments, la darrera entrevista que va donar i el seu assassinat. El film podria decebre al final perquè no aporta res de nou sobre l’assassinat: no diu si el va matar l’extrema dreta, assassins a sou de les multinacionals o si va ser un crim homofòbic. ‘La vida privada també és un fet polític’, deia ell. És la vida, la seva actitud d’home lliure, que Abel Ferrara vol reivindicar d’ell: qui era, què pensava, què somiava, per què el van matar, per què tenia tants enemics, per què era un home acorralat. Les coses que avui el fan més viu que mai. El seu llegat ideològic.

I en el rerefons, sense aprofundir-hi, rau, també, la incògnita mai no resolta del seu tràgic final. Ferrara es mostra fidel a una de les frases clau de Pasolini que el film subratlla: ‘Això meu no és un conte, és una paràbola. El significat de la paràbola és la relació de l’autor amb la forma que ell crea.’

El film evoca el ric i enigmàtic univers pasolinià: la poesia, la filosofia, la política i la vida. Avui és rabiosament actual la seva crítica frontal al poder i la lluita contra els fraus del sistema: en la política, la cultura, la moral i els mitjans de comunicació. Com va fer dir als seus personatges: ‘La fi no existeix. Cal continuar esperant. Alguna cosa passarà’.

Potser ja passa ara…

Willem Dafoe: ‘Em fa por l’actualitat de Pasolini’

En les presentacions i les entrevistes que li van fer quan es va estrenar el film, l’actor Willem Dafoe, encara il·luminat pel personatge i els seus escrits, afirmava: ‘Pasolini era un escriptor enorme i un profeta. Em fa por la seva actualitat. Ens va advertir dels perills que ens sotjaven, ho va escriure, i tot i això no hem fet res. Almenys continuem aprenent d’ell i dels seus bells texts.’

Llegint els escrits de Pasolini, pensant en la seva marginació i allò que avui coneixem per intel·lectuals, crec que, com deia ell, ells també han estat absorbits pel consumisme de la indústria cultural i mediàtica, al servei dels interessos del poder que els és més proper.

Recordo una frase de Pierre Bourdieu sobre el món intel·lectual: ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent d’aquest joc amb les regles del joc un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’

Potser ja és arribada l’hora, finalment i per necessitat, d’estalviar-se el soroll mediàtic dels transgressors controlats per escoltar atentament la paraula dels heretges en respectuós silenci.