Com succeeix en tots els moments revolucionaris, la situació del nostre país es caracteritza per una gran confusió en què la multiplicació de subjectivitats impedeix de llegir amb un mínim d’objectivitat qualsevol que pretengui una mirada distanciada dels fets. Potser allò més evident és que vivim en una superposició de legitimitats entre un govern legítim, una part del qual és a la presó i l’altra a l’exili, que emana del mandat electoral del 2015 i del parlament, confrontat a la usurpació dictada per l’estat espanyol a partir d’una interpretació esbiaixada de l’article 155. Aquest intervenció respon a la deliberada voluntat d’avortar un moviment democràtic que qüestiona la continuïtat no tant del règim del 78 com de l’herència franquista. Aquesta nova situació, que té la seva falla tectònica en la declaració de la República, seguida d’una usurpació per la força i la versemblança de l’ús de la violència al llarg del 27 d’octubre, ha fet que vivim en uns llimbs polítics que tenen un nou punt calent en la cita a les urnes del 21 de desembre. Mentrestant, som en un moment d’incertesa, en què les institucions pròpies són intervingudes per una potència estrangera, una bona part dels partits polítics i les entitats cíviques (ANC i Òmnium) es troben desconcertades, i s’aplica al país una repressió quàdruple: la policíaca, la judicial, la paramilitar (a còpia d’ultres que assumeixen el rol de la privatització de la violència) i la mediàtica.

En aquestes coordenades, la societat civil, que ja porta una dinàmica d’anys d’autogestió de les lluites i resistències, ha anat reinventant les respostes a l’erdoganització d’Espanya. De fet, si fem una mica de memòria, a partir del moment en què el referèndum d’autodeterminació va anar prenent forma al setembre, i l’estat espanyol va respondre a còpia de prohibicions i de l’enviament de les forces repressives a perseguir urnes i butlletes i a tancar webs, la ciutadania, més enllà de la condició independentista, ja es va autoorganitzar per penjar cartells, imprimir butlletes electorals o participar en una xarxa clandestina d’importació i custòdia de material electoral d’una manera prou exitosa. Un dels moments culminants fou la defensa dels col·legis electorals de la pretensió, per part de fiscals i guàrdies civils, d’evitar-ne l’obertura en la jornada de l’1 d’octubre. Precisament aquest episodi va precipitar la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum, que en certa mesura van suplir, amb força eficàcia, les carències de les institucions catalanes encarregades de l’organització.

La brutal repressió del referèndum de l’1 d’octubre va causar un impacte moral que va fer augmentar el grau de determinació de les persones i les agregacions ciutadanes més o menys espontànies fins al punt que va fer fracassar la intenció de l’estat espanyol de desmantellar la votació. Malgrat la retòrica propagandista, mai la monarquia ni el règim no havien sofert una derrota al carrer tan dolorosa, cosa que explica la dura reacció del monarca i l’establishment. Malgrat la violència, compartida de manera ràpida a les xarxes socials, i mostrada al món com el veritable rostre de la Marca Espanya, una bona part del país, sovint amb escasses inclinacions independentistes, va anar a votar i va desafiar un règim que, literalment, havia embogit, entre la indiferència (o l’hostilitat) còmplice d’una part de la societat espanyola i l’estupor i la covardia de les institucions europees.

L’estranya jornada del dia 3 d’octubre, una vaga general reconvertida en una aturada de país, va ser un moment intens, amb una atmosfera emocional carregada de determinació i alhora esfereïda per la naturalesa repressiva de l’estat espanyol. Qualsevol testimoni presencial haurà constatat que no hi ha referents del grau de paralització del país decidit a fer una ruptura més enllà del debat independentista. La ruptura, sens dubte, va ser total respecte del passat, la monarquia i l’ordre derivat de la continuïtat de la dictadura que els seus defensors intenten transvestir de constitucionalisme. És en aquesta confluència de forces, on no hi manquen aquells elements que van estirar l’organització del moviment independentista (les entitats sobiranistes i les formes innovadores de participació política de les CUP, a banda d’una certa espontaneïtat de poble i de barri) que els CDR van bescanviar la erra de referèndum per la erra de república. Així, mentre es va succeint l’onada repressiva oficial (la de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i les dels sectors més extrems de la judicatura) i l’oficiosa (els grups de paramilitars, disfressats d’ultres, atiats des de les entitats unionistes, amb la propaganda dels mitjans de comunicació estatals), els CDR van articulant la resistència a còpia de mobilitzacions i capacitat d’organitzar respostes i modular estratègies en funció de l’escenari. Les primeres detencions, els primers presos polítics no fan sinó apujar l’escalada de tensió que, si bé és previsible en circumstàncies com aquestes, esquerden de manera irreparable l’escassa confiança entre la majoria de catalans i un estat que no ha dubtat de sacrificar la democràcia per preservar una precària unitat. A partir d’aquí s’obren escenaris imprevisibles, tanmateix, la virulència de l’estat espanyol tan sols s’explica a partir de la consciència de vulnerabilitat del règim. La vaga general del passat 8 de novembre, feta contra la voluntat de les grans centrals sindicals, va ser capaç de paralitzar de nou el país i congriar una energia destacable en allò que caldria considerar com a un assaig general, una gimnàstica revolucionària d’accions futures, en funció de l’evolució dels esdeveniments.

I arriba el 155, acompanyat de la jornada electoral del pròxim dia 21 de desembre, una cita probablement imposada per les institucions internacionals per intentar evitar que el conflicte acabi essent més gros i que la Unió Europea es trobi amb un racó ingovernable i un focus de desestabilització continental. Tanmateix, malgrat que formalment són unes eleccions, més aviat caldria considerar-les com un referèndum de ratificació de la República. Malgrat que els mitjans volen normalitzar aquesta votació com unes eleccions normals, malgrat que hi ha una aparent rebaixa d’intensitat en el clima polític, no és possible enganyar la gent. El 21-D és una data important que posarà a prova, de nou, la força i la determinació de l’independentisme.

És innegable que la repressió contra el govern, els partits i les entitats sobiranistes ha desgastat la primera línia d’activistes socials, encara que el ressentiment civil i la voluntat d’avançar amb la República continua essent, permeteu-me avaluar sense haver posat l’examen, hegemònic. És aquí on els CDR o les lluites a còpia de grups més o menys autònoms, amb una coordinació més o menys informal, són importants. Perquè, a risc d’errar en els pronòstics, què passa si hi torna a haver una victòria independentista? Què passa, si, a més, la victòria és prou considerable? Deixar el govern en mans, de nou, d’una primera línia de polítics i líders civils pot ser arriscat, tenint en compte la seva vulnerabilitat a còpia de ‘gurucetisme’ judicial. És aquí on cal que els CDRs, en tant que són desenes de milers de persones més o menys organitzades i més o menys decidides, han de tenir el protagonisme i portar el lideratge col·lectiu per fer col·lapsar el règim.

Ja sé que les comparacions històriques les carrega el diable i que el centenari de la Revolució Russa ens imposa certes reflexions sobre el passat. Tanmateix, en la confusa revolució de febrer de 1917 i els mesos posteriors, els actors precisament més revolucionaris, aquells que podrien haver fet el procés revolucionari més pròxim a les aspiracions populars va ser el dels soviets o consells de treballadors i soldats. Salvant les distàncies, la idea que tot el poder havia de restar en mans dels soviets era un clam prou important com per transmetre la idea que, davant el despotisme o el perill de la reacció, la millor garantia consistia a assumir la direcció d’un procés revolucionari de manera col·lectiva.

A veure, els soviets i els CDRs no tenen res a veure (per sort), però, tanmateix, sí que és cert que en una situació en què la voluntat popular s’expressi en la direcció republicana, el protagonisme l’ha de tenir la gent autoorganitzada, especialment en l’espai públic, al carrer, i també a les institucions. Una victòria independentista ha de ser la confirmació de la unilateralitat, un desbordament democràtic respecte al despotisme vigent, en què els propis constitucionalistes se salten la seva pròpia legalitat i escarneixen la ciutadania catalana més enllà de les seves possibilitats. Si els partits no poden, els CDR han de ser capaços de forçar la situació perquè l’estat espanyol sigui foragitat de les institucions catalanes i desarticular la repressió dictatorial de la qual han abusat en els darrers mesos, i esdevenir alhora la matriu del procés constituent. En unes altres paraules, parafrasejant la consigna soviètica: Tot el poder per als CDR!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]