Tornem-ho a fer (i 3)

Vull recordar-vos que els nostres polítics anaven tan perduts o encara més el 2006 i que això no va frenar la primera gran onada del procés

Vicent Partal
Vicent Partal
27.04.2020 - 10:57
Actualització: 27.04.2020 - 12:57
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels dèsset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent. Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l’escalf del país i moments en què et penses que tot se n’anirà per l’aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.

Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n’hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m’apareixen cada pocs minuts a la safata d’entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m’hi sent. N’hi ha que m’ho han dit, però no he comptat quantes són ni m’importa. Allò que m’importa és saber on som.

He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m’ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d’Almansa i que hem d’unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N’hi ha hagut en què ha semblat impossible. Però, com més temps passa, més d’acord hi estic.

I ara veig que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. Com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. Però no per això deixe de ser què sóc.

En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m’amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies governs aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me. M’agradaria que aquest país fóra diferent. M’agradaria confiar en els meus polítics. M’agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M’agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d’ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l’opinió d’altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada.

Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible.

***

Disculpeu-me d’haver-vos confós amb el començament d’aquest tercer article de la sèrie que he publicat tot aquest cap de setmana. (L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme i L’ariet de l’enemic com a argument de la censura). Perquè tot això que heu llegit fins ací és l’editorial de VilaWeb, sí. Però el del 7 de novembre de 2006. De fa tretze anys i mig. I supose que deveu estar d’acord amb mi que l’hauria pogut escriure avui. És a partir d’aquesta confusió interessada, doncs, que m’agradaria de rematar aquests tres articles.

L’editorial que acabeu de llegir va ser escrit només de saber-se que ERC, després de les eleccions del 2006, refusava un pacte amb Convergència i Unió per a un govern nacionalista i donava pas, així, al tripartit d’esquerres presidit per José Montilla. El PSC acabava de matar políticament el president Maragall. Però, malgrat això, malgrat que els partits de govern havien perdut escons i malgrat que ERC havia estat expulsada mesos abans del govern per haver votat no a la retallada de l’estatut a Madrid, sorprenentment, en poques hores es va negociar la formació d’aquell govern. El record dels anys nefasts del segon tripartit és prou nítid per a no reclamar més explicacions. Tot i que els anti-ERC militants també haurien de recordar, per emmarcar ajustadament els fets, que anys abans Jordi Pujol havia refusat amb insistència les propostes de pacte dels republicans, i les havia refusades per abraçar-se al PP en aquell infame acord que se’n va dir del Majestic.

Molts us deveu demanar per què avui us pose davant aquest espill de la història. És molt senzill: per a fer-vos conscients, en un moment de desencís com l’actual, de tota la feina que heu fet d’aleshores fins avui, de la manera com heu canviat el país i heu fet possibles somnis impensables. I també, sí, per a explicar que la mediocritat dels nostres polítics no és cosa d’ara.

El trencament entre ERC i CiU que hi hagués arran del segon tripartit feia preveure que el nacionalisme, l’independentisme, no alçaria el cap en dècades. Dividits, enfrontats, insultant-se els uns als altres, amenaçant-se i agredint-se… La tensió era insuportable i a Madrid, bé us en deveu recordar, se sentien tan segurs que no varen saber veure el xàfec que els venia a sobre. Tres anys després d’aquell editorial, el 13 de setembre de 2009, mentre encara governava Montilla, a Arenys de Munt, un grupet de gent va organitzar una consulta popular. Aquell mateix dia, allà mateix, Pugès i Strubell van imaginar una cosa que es diria Assemblea Nacional Catalana, que no es faria realitat fins el 25 de maig de 2011. I entremig, el 27 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la sentència contra l’estatut i el carrer es va omplir d’estelades.

Tots vosaltres, o la majoria, heu viscut de primera mà el procés històric que us explique. Amb una intensitat que ningú no ens podrà prendre i que Stefan Wollin explica millor que no ho faria mai jo quanta i quanta força i determinació crea amb vista al futur. Hi ha un munt de records que s’acumulen al meu cap sobre aquest període però en conserve un de molt especial. Era el 20 de febrer de 2010. Ja s’havia fet la primera tongada de les consultes populars i alguns no cessàvem de fer actes públics per a la segona, que s’havia de dur a terme una setmana després. Aquell dia em va tocar anar a Breda, una població que en aquell moment era moda, especialment, perquè s’hi rodava la sèrie Ventdelplà –i de fet a l’acte hi va prendre part també l’actor Miquel Gelabert, el Jaume de la sèrie. A l’eixida em vaig trobar per primera vegada convergents i republicans enganxant cartells, junts, pels carrers d’un municipi. En colla. Recorde com si fos avui la conversa que hi vaig tenir. L’odi, perquè era odi, que les cúpules dels partits es tenien mútuament a Barcelona, a Breda s’havia dissipat del tot. Perquè els uns i els altres havien entès que era possible d’aconseguir la independència i que això passava davant de tot.

La resta de la història ja la sabeu. El camí va ser complicat però tots junts vam arribar al primer d’octubre de 2017 i vint-i-sis dies després, a les 15.27 de la vesprada, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, el Parlament de Catalunya va votar la declaració d’independència. Vist a partir del desencís amarg i profund  que jo mateix reflectia el 2006, des d’aquella manca total de perspectiva que m’ofegava, allò que vam arribar a fer el 2017 ens explica una cosa essencial que és la que vull remarcar avui: que si ho volem, podem.

Tres anys després de la proclamació de la independència, és evident que no vivim en la república que volíem. No ho vam saber fer a la primera i això, com és ben evident, té un preu especialment greu aquests dies de mort i pandèmia. Tan evident com que els nostres polítics van absolutament perduts. Però és per això, precisament per això, que vull recordar-vos que els nostres polítics anaven tan perduts o encara més el 2006 i que això no va poder frenar la primera gran onada del procés.

Aquesta sèrie de tres articles la vaig començar per culpa de la indignació intel·lectual que em van causar unes declaracions del Molt Honorable president Roger Torrent, probablement l’arquetip més arquetípic, amb el conseller Buch, d’aquesta classe política que no ens durà mai enlloc. A l’article d’ahir vaig canviar de registre per a deixar clars alguns conceptes teòrics necessaris i bàsics, perquè estic convençut que hi ha coses que no poden ser rebregades impunement sense que això afecte la qualitat del projecte col·lectiu. Em semblava imprescindible. Avui us demane que em deixeu tornar a canviar de registre i baixar, finalment, a terra.

Tres anys després, és evident que l’estratègia del ‘govern efectiu’ és un fracàs complet, malgrat la bona voluntat posada pel president Torra i uns quants més. Tres anys després, és evident que el Consell per la República no ha funcionat i que el president Puigdemont, per la raó que siga, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d’assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seues mans. Tres anys després, el món que s’aplega entorn de Junts per Catalunya continua sense atrevir-se a trencar definitivament amb les restes de la pitjor Convergència i consent, per activa o per passiva, aberracions com el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Tres anys després, ERC fuig cames ajudeu-me del nacionalisme i la unilateralitat, fuig, encara que ells no vulguen saber-ho, de la independència, somiant ser el PSC S.A. del nostre futur. I han encimbellat un personatge, Gabriel Rufián, prou irresponsables per a fer broma amb 155 monedes enmig del moment més difícil. El conec personalment i només puc dir que res d’allò que puga dir o fer no em sorprendrà. Tres anys després, la CUP ha desaparegut i ningú no sap on és. No sé ni tan sols si està partida o no. Tres anys després, els intents de fer una cosa nova, d’inventar-se alguna alternativa, no han reeixit. Tres anys després, hem vist nítidament com hi ha gent que amb una mà ens fabrica tsunamis i amb una altra ens atonyina amb els Mossos. Tres anys després, els presos continuen injustament a la presó i la consellera de Justícia de la Generalitat, que té el dirigent del seu partit tancat als Lledoners, fins i tot els discrimina negativament i els ho fa passar pitjor que a cap altre pres.

Tot això és veritat i desespera. Però, ep!, tres anys després també han passat, passen i passaran coses molt més importants i extraordinàries que no hauríem de perdre de vista.

Com ara que l’envit català del 2017 ha deixat Espanya feta miques i Pedro Sánchez l’arrossega ara cap al pou més profund que puguem imaginar. I a més s’hi enduu els comuns i tota la seua demagògia hipòcrita. Tres anys després, la pandèmia del coronavirus i la mala gestió de Madrid ha posat més que mai en relleu la urgència de construir una república pròpia independent com a única manera sensata de bastir a curt termini un país millor per a tots. I tres anys després, confinats i tot, no tinc cap dubte que als carrers continua havent-hi la gent necessària per a fer possible la revolució, dels conceptes, de les prioritats, de la vida, que tan urgentment ens cal ara.

Parle de gent que vàrem veure caminar durant tres dies eterns, només fa mig any, en les Marxes per la Llibertat, convocades per l’ANC. Jo vaig tocar les espardenyes d’Apa destrossades per l’asfalt i quan vaig fer-ho vaig saber que res no l’aturaria.

Són gent que veiérem enfilar a peu la carretera de l’aeroport sense dubtar gens què hi anava a fer, amb una decisió que naixia de dins de cadascú i que ni la violència més extrema no podria aturar. Ho vaig veure en els ulls decidits de la Montserrat i vaig saber que res no l’aturaria.

Són gent que vam veure mentre encenien barricades al centre de Barcelona amb una capacitat tècnica i una decisió política inaudites. No en sé el nom, però ells, amb la caputxa posada, a la cantonada del passeig de Gràcia amb València, m’ho van saber explicar tot a la perfecció, tant que vaig entendre perfectament que res no els aturaria.

Són gent que vam veure derrotar la policia a Urquinaona i obligar-la a retirar-se després de quatre nits, en la victòria més inesperada de totes les que hauria pogut imaginar mai.

La mateixa gent que vam veure escridassant Pedro Sánchez als passadissos de l’hospital, vestits amb les mateixes bates blanques que avui fan servir per lluitar contra el coronavirus fins al límit material de l’esgotament.

Són la gent que vam veure omplir plens de joia i confiança els carrers de la nostra Perpinyà, fa quatre dies mal comptats, desafiant-ho tot, ignorant totes les ordres i totes les divisions i superant amb escreix fins i tot les xifres ja enormes que els organitzadors es pensaven que podien aconseguir.

Els dies, setmanes i mesos que vénen ara no seran fàcils. Però no ho era tampoc aquell 2006 i bé ho vàrem saber resoldre, no? Algú pot opinar que la història no és cíclica ni es repeteix. No necessàriament. Però no crec que cap de vosaltres puga defensar honradament que aquest país avui està menys preparat per a la independència, i per a defensar-la, que el 2017 i encara menys que el 2006. Ni que està menys disposat a canviar-ho tot ara, quan, després d’haver vist la cara real del sistema gràcies a la pandèmia, més gent que mai ha entès que no n’hi haurà prou de canviar de bandera i d’himne. Que la independència vol dir crear una nova societat.

La meua faena no és fer de polític. Jo no sé com s’ha de fer, això, com no ho sabia tampoc el 2006. Em limite a saber quina és la meua faena. La meua faena només és fer aquest diari amb la voluntat d’ajudar a entendre el món, fer-lo tan fort com siga possible perquè així puga incidir tant com siga possible en la nostra societat; i fer-lo tan honradament com el sàpiga fer, respectant sempre els lectors però parlant sempre amb el cor obert. Per això us dic que avui no crec en els polítics que tenim ni en la manera com ens governen. Però hi afegesc immediatament que, dit això, he après, vaig aprendre del 2006 al 2017, que la gent, el carrer, és capaç d’inventar-se nous actors o fins i tot de portar els vells pel camí correcte. Si deixa de pensar que els necessita i reclama de manera audaç el seu protagonisme en la història. Amb el seu vot, sí. Però també, i diria que sobretot, amb els seus peus –a mi, un vell internacionalista militant com sóc, sempre m’agrada recordar que a l’antiga RDA, quan aquella societat lluitava per l’impossible de tombar el mur, d’anar a una manifestació en deien ‘votar amb els peus’. Tornem-ho a fer.

 

PS. Andreu Pujol ha escrit aquesta piulada sobre un detall de l’editorial que és pertinent que pose a l’abast de tothom. Jo recorde la conversa, perquè em va impactar, i la dada concreta la tinc anotada a més en la llibreta que portava aquells dies, que he tornat a repassar avui. Si el que hi vaig veure va ser una confusió, com afirma l’Andreu, jo ara amb tanta distància no sóc capaç d’esbrinar-ho. Sé, sabem tots, que aquest procés es va donar com també és veritat això que l’Andreu remarca en el sentit que en molts pobles CiU estava en contra de les consultes i la CUP, amb ERC, les impulsava.

Diu ‘@vpartal escriu això sobre Breda on, suposadament, convergents i republicans encartellaven junts. He de dir que deu ser una confusió amb un altre indret, atès que la consulta popular de Breda la van organitzar persones de l’entorn d’ERC i la CUP però no de CDC. Jo n’era portaveu’.

I després: ‘Moltes gràcies. Potser es deu al fet que l’alcalde d’aleshores va participar en l’acte on tu també vas participar. Va ser a petició i insistència de l’organització de la consulta, per donar-hi un caire institucional. De tot això no en diria res si no hagués sortit el tema’

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
26.04.2020  ·  22:23

Magnífica sèrie d’articles! Gràcies Vicent! Gràcies VilaWeb!
Visca Catalunya Lliure !!*!!

Josep Usó
Josep Usó
26.04.2020  ·  22:25

La gent continua convençuda del que vol. I com més va, més es veu on ens pot arrossegar continuar amb Espanya. Fa uns anys, recorde tindre discussions sobre la possibilitat d’arribar a la independència. I l’argument era que eren necessaris morts i ningú estaria disposat a assumir. El propi MHP Puigdemont va dir que ell no estava disposat a fer-ho. Desgraciadament, ara ja tenim morts. I molts dels morts, si ens comparem amb Portugal la immensa majoria, eren evitables. No és que una República Catalana ho hauria fet millor. És que no ho hauria pogut fer pitjor. Si es vol, és possible.

jaume alcacer
jaume alcacer
26.04.2020  ·  22:27

Mes que mai , endavant!

Gabriel Vives
Gabriel Vives
26.04.2020  ·  22:31

Hauríem de fer un partit nou, basat en democràcia participativa, totalment horitzontal, que no es pogués prendre cap decisió sense ésser consultada a la gent que afecta. I on els polítics només poguessin exercir un any, un any sabàtic de servei a la comunitat; després retorn a la feina de sempre. Si no, estem condemnats als polítics que miren pels seus interessos, i no pels nostres; o per líders o projectes autoritaris, que encara son pitjors.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
26.04.2020  ·  22:35

Enhorabona, Vicent!
Exacte!

Miquel Amorós
Miquel Amorós
26.04.2020  ·  22:35

Hola. No se si algú va anar a la presentació del llibre MANUAL DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL de Mark i Paul Engler.
El mateix Mark, ens deia que per arribar a l’independència calia polarització. I per això calia patiment. Sortir de la zona de confort.
Doncs bé. Crec que, per bé o malament, els aconteixements ens porten per aquest camí.
Només es una opinió.

miquel martinez
miquel martinez
26.04.2020  ·  22:36

a votar doncs !!, gràcies Partal, per aquesta visió ben real d’on som, com diu aquell sabi , el camí més llarg comença fent un pas i un altre i un altre….
totalment d’acord també , en què cadascú ha de fer tan bé com sàpiga, allò que millor fa.

Joan Cusidó
Joan Cusidó
26.04.2020  ·  22:41

Una alenada d’aire fresc, Partal ! Moltes veus es van afegint a l’evidència d’allò que no es va saber (voler) fer l’octubre del 17. Només ens falta, col·lectivament, de deixar de creure les excuses que impedeixen que n’assenyalem les causes. I que demanem la responsabilitat que ens deuen com a poble. Fins que tot això no passi, l’independentisme seguirà atrapat al cul de sac d’ara.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
26.04.2020  ·  22:46

Sr. Partal el seu escrit i el seu optimisme està molt bé i jo me’n vull encomanar però no veig com s’ha de fer per tornar al carrer. L’ANC està desapareguda, els polítics ja veiem el peu que calcen ( excepte el president Torra que tot sol no pot fer res) i no apareix cap llum nova que il’lumini el camí. Qui espera desespera.

Jordi Peiró
Jordi Peiró
26.04.2020  ·  22:48

Moltes gràcies Vicent!

jaume vall
jaume vall
26.04.2020  ·  22:54

Demà procuraré fer una llista dels comentaris. Com vaig fer ahir.
Avui em limitaré a dir tres cosetes. Una: ara mateix fan el programa del Basté a TV3 sobre la manipulació política. Molt recomanable.Pràctiques vomitives per a gent acrítica. De fet, per a tot al món
Dues: recomanar la dissertació de Yuval Harari a la Universitat Central Europea, a Budapest, sobre el nacionalisme. Precisament el discurs que Sala-Martin utilitza per contradir Rufián quan aquest critica tots els nacionalismes. Molt interessant.
https://www.youtube.com/watch?v=v1xXF4RjC9A
Tres: renovar l’agraïment a Vilaweb per continuar a donar-nos la possibilitat de saber més veritat que en d’altres mitjans digitals. També de les reflexions valentes, incloent les editorials plenes de dades, òbviament d’informació certa i contrastada, i finalment de tractament respectuós als lectors.
Gràcies sr. Partal.

joan rovira
joan rovira
26.04.2020  ·  23:06

Si en el primer, (Joan Fuster) prendre “consciència” és prendre “forma” en els “fets” -Primer d’octubre-. En el segon, (Francesc Mira) la “idea” s’organitza, no tant en els fets, sinó en el “saber”. Ambdós, consciència i idea comparteixen un punt d’unió, en tant s’organitzen per a l'”acció” de prendre forma i saber, respectivament.

Ambdós articles comparteixen l’acció que condueix al “viure” individualment i col•lectiva. A diferència dels perills que suposa confondre-ho amb un “existir” desarrelat tant de la “forma” com del “saber”; com posa en relleu tot citant a (Voltaire) “…perquè no es pot prendre la força que han adquirit”, a les persones.

El tercer, suposa deixar el segle XVIII que és on realment és l’estat espanyol per recuperar el 2017 de l’autodeterminació del Principat de Catalunya i tota l’acció desenvolupada en un relat tant sincer com acurat i brillant, a l’ampara de (Stefan Wollin), com a causa de la degradació del sistema polític català.

PD. Un cop diagnosticada la malaltia com “totalitarisme invers”(captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans), cal treure-li el cascavell al gat per deslliurar-lo de la teranyina colossal existent. Qui ho fa si els partits en viuen d’això?

“La democràcia fugissera”(és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.) Les espardenyes, el poble, com?

Des del meu punt de vista. Un cop s’ha demostrat que el junquerisme és un aparell a les ordres del “totalitarisme invers” amb l’opa espanyola de (Rufián, Nuet, Maragall i Torrent), sobre les bases d’ERC. Ara queda per veure quant tarden la gent de JuntxCat i la CUP tant al Parlament (J. Costa, G. Geis i cia) com (C. Riera i cia) i a l’ajuntament (E. Artadi, N. Munté i cia) a posar en relleu l’acció de canvi del partit (JuntxCat) i activar la CUP o, no? Mentrestant, els Comuns buidant de continguts el comú de la ciutat, amb els jacobins del PSC manant a la corona metropolitana per tal de sotmetre-la i governant amb C’s a BCN.

Estem assistint a la trista realitat del país que qui governa ha perdut, amb els nostres vots, la consciència. D’unes dimensions similars a Espanya. Amb una diferència important la ciutadania independentista té una “forma” -Repúbica catalana- que davant la caiguda econòmica haurà, juntament amb els assimilats espanyols, de despertar, aixecar-se i calçar-se les espardenyes, si vol no “existir”, com els que s’han venut la consciència, sinó “viure”.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
26.04.2020  ·  23:08

No hi fa res Vicent, pel 2029 de n’Alexandre Deulofeu només queden 9 anys. Ho tenim a tocar. I no faig gens de broma. La gran crisi que cal per a treure’ns de la zona de comfort i passar de les “perfomances” independentistes a la independència real, no pas per somni sinó per punyetera necessitat, és a la porta i pica amb força. Essent com som especialistes en “arreglar el món” (dels altres), viatjar i esdevenir allò que el gran Monzó va batejar com capital de la internacional papanates, ara tenim la misèria a casa, o sia, que haurem d’espavilar-nos sí o sí.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
26.04.2020  ·  23:22

Mai he dubtat de la força de la nostra gent, l’única arma que tenim. També crec que tenim una classe política de baix perfil general, que no ens la mereixem. Però també sabem tots que hem arribat a proclamar una república per l’empenta de la gent i per aquesta mateixa empenta arribarem al final, encara que les cúpules partidistes saltin pels aires i desapareguin en la més absoluta mediocritat que es mereixen. No tots els polítics són iguals, encara confio molt en diversos líders de tots els partits, amb la gent de Poble Lliure, amb l’Antoni Castellà, amb el President Torra i també amb Puigdemont, entre d’altres. Amb gent com ells guanyarem

LIDIA URREA
LIDIA URREA
26.04.2020  ·  23:22

Som capaços de tot. Tenim el sentiment. Tornem i tornem-hi.
Gràcies immenses, Vicent. Ets el més gran.

Daniel Llorca
Daniel Llorca
26.04.2020  ·  23:23

Benvolgut Vicent, jo també crec en aquestes paraules, i és per això queentre d’altres coses que sóc subscriptor de Vilaweb, no només per a poder llegir-te jo que sóc subscriptor, sinó per a que també puguin llegir-te aquells que no ho són.
Gràcies una vegada més.
Hi ha esperança i, amb el vent en contra o a favor, continuem caminant fins arribar al nostre destí.

Gerber van
Gerber van
26.04.2020  ·  23:26

Amèn, Vicent.

francesc felip
francesc felip
26.04.2020  ·  23:28

Gràcies, Sr. Partal. I l’ànim a fer una entrevista al President Puigdemont.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
26.04.2020  ·  23:30

No estic d’acord. Avui qui està fallant més som la gent.

A mi em desmoralitza i em deprimeix veure que dues-centes mil persones es mobilitzen per anar a Perpinyà però només 88.000 s’han fet membres del Consell per la República. Que milions de persones es manifestin per la diada però que encara no tinguem un banc de la República amb seu a l’estranger. Que la gent es jugui la llibertat apedregant a la polia a la plaça Urquinaona mentre les empreses del Ibex continuen facturant a Catalunya pràcticament el mateix que abans. Que la gent posi desenes de milions d’euros per regalar-los a l’estat espanyol pagant fiances i multes en comptes de declarar-se tots insolvents i indemnitzar els perjudicats amb diner negre. La gent es mou molt per fer costellades, actes flocklòrics i piulades, però quan s’ha de treballar dur i arromangar-se, la majoria mira cap a un altre cantó i si fa quelcom ho fa pagant l’IVA i complint la “ley de protección de datos” donant-se d’alta al registro de asociaciones ….

Fins que la gent no s’adoni que avui les guerres no es guanyen manifestant-se, ni votant, ni tirant pedres a la policia ho tenim magre. Avui la guerra es guanya tenint més dades i informació que l’emnemic, es guanyen submovent el poder econòmic de l’enemic i reforçant el propi. Es guanyen fent exactament el que explica el Pla de Govern del Consell per la República: https://consellrepublica.cat/ambits-de-treball/#action En particular l’àmbit d’acció econòmica i tecnològica.

Sincerament admiro la santa paciència del MHP Puigdemont. Jo al seu lloc, veient que només hi ha 80.000 inscrits al CxR, ja hauria engegat als catalans a prendre vent. També és veritat que el fet que es digui “Consell per la República” no hi ajuda gens. S’hauria de dir “Govern de la República a l’Exili”.

Històricament Espanya ha perdut les colònies en moments de crisi profunda i ara es trobarà en una de les més profundes de tota la seva història. La anterior onada independentista va perdre la oportunitat de la crisi del 2008, el 9N del 2014 quan Espanya encara estava submergida en la crisi i l’agafavem desprevinguda, no a l’octubre del 2017 quan ja aixecava el cap i li haviem donat temps per reformar lleis i preparar-se.

Ara en tindrem un altre d’oportunitat. Ara tenim una oportunitat impagable, l’estat espnyol està destrossat, el PSOE i Podemos han perdut tota credibilitat, la situació econòmica de l’estat i de tota Espanya és explosiva. Peò m’ho creurè quan vegi que el govern de la república a l’exili comença a fer una crida massiva de voluntaris per lluitar per a fer efectiva la república i que la gent s’hi començi a apuntar massivament. Quan el govern de la repḉublica a l’exili posi en marxa un banc i emeti moneda i doni instruccions als catalans per deixar de pagar impostos a Espanya i eines per evitar que Espanya els pugui embargar. Quan vegi que els presos surten de la presó i no hi tornen i no es deixen detenir…

Carles Guillem
Carles Guillem
26.04.2020  ·  23:32

Moltes gràcies Vicent. Necessitem gent com tu que ens ajudi a entendre la realitat tan complexa que ens envolta. Daixò en dic Periodisme.

Joan Benet
Joan Benet
26.04.2020  ·  23:33

Llarga vida a Vilaweb…
No entenc, ni que em matin, com té 17.000 subscriptors i no 170.000…

Jordi Isern
Jordi Isern
26.04.2020  ·  23:36

Jo també sóc nacionalista. Gràcies, Partal, l’article d’avui el guardaré sempre. Avui em sento molt orgullós de ser subscriptor de Vilaweb, un dels pocs espais lliures que queden en el nostre país. Ho aconseguirem. Serem una República.

Jordi Juan
Jordi Juan
26.04.2020  ·  23:47

Bravo Vicent! Subscric tot el que dius.

Josep Carreras
Josep Carreras
26.04.2020  ·  23:52

Molt bé Sr. Partal!!!
Quan podré tornar anar a fer una estona de companyia a la segrestada Dolors Bassa a Puig de les Basses, presó més propera a on visc.???
Quan podré tornar anar a la Plaça del Vi a Girona a fer costat als segrestats a les presons de Catalunya, dignament custodiats per la nostra xeneralità de cataluna???
Quan podré tornar anar a Meridiana.???
Quan podré tornar anar a C/ Barcelona/ Emili Grahit.???
Sí tu estires fort per aquí i jo estiro fort per allá…???

Isabel Pitarch
Isabel Pitarch
26.04.2020  ·  23:52

En Francia tenemos un periodico, “Le Canard enchaîné” que es un pilar de la democracia, destapando y persiguiendo mentiras y estafas de los poderosos desde un poco mas de cien años. Aunque Vilaweb sea muy diferente en el método y la forma me lo recuerda muchas veces, y especialmente estos tres editoriales, por su rigor y su honestidad.

Ferran Ribó
Ferran Ribó
27.04.2020  ·  00:06

Moltes gràcies Vicent per la perspectiva, imprescindible per no defallir en la desesperança puntual del curt termini i per continuar amb força lluitant pel mig i llarg termini. Perspectiva que tan bé domineu professionals com tu (i altres intel•lectuals també, molts d’ells companys de la comunitat de Vilaweb) impregnats cada dia dels fets que ens envolten i del mon que va evolucionant, i excel•lents docents de la interpretació del passat i del present.
Perquè les teves paraules d’aquest cap de setmana ens escalfen l’ànim i ens refermen en el que des del començament del procés la gent del carrer tenim més clar que res: que ÉS EL POBLE el que ha iniciat el procés irreversible d’independència de Catalunya i ÉS EL POBLE el que continuarà lluitant per la seva Nació Catalana i ÉS EL POBLE el que anirà trobant el camí cap a la llibertat, canviant fins on calgui tot allò que calgui, inclòs la nostra classe política.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
27.04.2020  ·  00:14

Els polítics que tenim no van perduts, ho fan deliberadament, són part del sistema i aquest, com tots els sistemes, crea el seu “target” de gent que hi vulgui/pugui entrar. I tots sabem quin desastre són els polítics (i els empresaris) que governen aquest sistema. Jo suggereixo passar d’ells i dels noticiots que generen (pur soroll imbècil) i autoorganitzar-nos, que ja és una manera d’autodeterminar-nos (no dic fer una nova ANC perquè els carnets de partit han acabat amb la original). Els tres milions d’independentistes hi som. I la nostra missió és tornar a tenir èxits i desorientar als polítics. A tots. I amb això, començar a fer una bola de neu. Bona sort a tothom, i Visca Països Catalans Lliures.

Josefina Julià
Josefina Julià
27.04.2020  ·  00:15

Vicent, gràcies, gràcies pel que penses i escriure-ho . Llegir que hi ha gent que creu que la força hi és malgrat els polítics, malgrat la retòrica decepcionant que fan servir em dona força per seguir.

Carles Balbastre
Carles Balbastre
27.04.2020  ·  00:30

Ens jugàvem la llibertat, el benestar i la cultura. Ara hem vist que ens hi juguem, sobre tot, literalment la vida.

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
27.04.2020  ·  00:30

Ara és el moment perquè apareguin noves forces polítiques i nous lideratges, els que se supis que tenim ja estan més que amortitzats.. Segur que hi són i estan ametents a aparèixer en qualsevol moment, si no han fet ja, per agafar embrnzaida, si saben fer les coses bé, amb gosadia i prudència ben aplicades en els moments precisos…

Francesc-Xavier Platz
Francesc-Xavier Platz
27.04.2020  ·  00:46

I amb la veu ben alta, cridar tots a una: „Wir sind das Volk!“

Pepi Borrego
Pepi Borrego
27.04.2020  ·  00:55

Brillant!! ( i 3) gràcies per molt.

Araceli Esparducer
Araceli Esparducer
27.04.2020  ·  00:57

Acabo de donar-me de baixa de l’aportació que porto fent de fa dos anys aproximadament al Govern a l’exili. Em dol el cor. Molt. Ens ho vam creure. Els vam creure. Estàvem disposades a defensar la República. Però ens han mentit, ens han utilitzat, mercadejat i ara ens rebaixen a una colla d’hiperventilats. No puc més. Quina colla de miserables personatges són els nostres polítics. Quina pena i quin desastre. Em sap greu per la Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i tots els catalans represaliats per haver estat demòcrates i conseqüents en la defensa dels nostres drets. Són els que ens queden: els únics dignes entre una colla de desgraciats. Per ells continuaré treballant.
A curt i mig termini espero que sorgeixi una nova generació de polítics ferms i valents que realment estimin el poble de Catalunya al menys tant com el propi poder i la cartera. Potser Primàries…no sé. Temps foscos s’albiren. Estic segura que si volem guanyar en llibertat i democràcia hem de ser un poble lliure…espero que els meus fills ho vegin.
No deixaré de ser-ho. Però ja no crec en el govern efectiu, en el govern a l’exili, en el Consell, ni en els partits polítics. Em resisteixo en donar-me de baixa de l’Assemblea però tal i com anem, aviat arribarà.
Una abraçada a tots els independentistes autèntics.

Anna Linares
Anna Linares
27.04.2020  ·  01:07

Moltes gràcies sr Partal, llegir els seus articles és un balsam per les nostres atormentades ments, vosté te el do de posar paraules al que molts sentim i al nostre estat anímic, guardaré aquesta trilogia d’articles per quan em senti atrapada en la història, trista i decebuda o per quan un amic meu es senti igual, la gent hi és, te tota la raó i sóm molts, d’ançà del confinament pel covid 19 molta gent que cada dia ens trobavem al ajuntament de Terrassa demant amb cants l’alliberament dels
Presos , ara ho fem cada dia telematicament i no defallim, serem lliures visca la Republica catalana!

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
27.04.2020  ·  01:08

Som-hi!

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
27.04.2020  ·  01:26

Tres anys després, és evident que el Consell per la República no ha funcionat i que el president Puigdemont, per la raó que siga, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d’assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seues mans.

Tens tota la raó, amic Vicent. Per això hi ha molt poca gent apuntada. I no em dono de baixa pq es l’únic que queda….No m’agrada ficar.me amb el MHP legítim,però no em queda més remei. I jo em veig incapaç de fer ‘objecció fiscal contra la monarquia’, com demana el CxR

Per cert, ahir en Josep Marrassé proposava puntuacions a polítics;Torrent-4, Puigdemont-5,Junqueras-4,Torra-0, Aragonés-1,Rufian-3, Alba Vergés-2, Laura Borrás-4, Meritxell Budó-3, Carles Riera-1

Mercè Viladrich
Mercè Viladrich
27.04.2020  ·  01:42

Moltes gràcies Sr. Partal.

Gemma R.
Gemma R.
27.04.2020  ·  01:46

Potser nosaltres estem menys preparats x fer la independència perquè no sortim del shock constant. Primer de la resposta espanyola a l’ 1 Octubre, després la reacció del govern el 27 de setembre 2017, després el judici farsa i la seva sentència. Passant per la fugida cap enrera d’ ER i de la incapacitat de Juntsxcat per desfer-se del Pdcat, o de la CUP per mantenir-se. I amb tot això ens cau una pandèmia q ens deixa sense auto-govern, i sense llibertats. ER dient q no és nacionalista i fent el discurs dels Comuns, aquests fent el de Ciudadanos, i el PSC el del PP. Malgrat tot, crec que el país está millor posicionat per Fer la independència, tant per la comprensió exterior a la causa, com x la desfeta del Règim que no sap ón agafar-se. Tenim el vaixell encarat i la terra a vista, però percebem que no hi ha ningú al timó. Simplement estem en aquell moment en el que el votants ens mirem els uns als altres, ens tornem a reconèixer mútuament, i aquest cop sabem que no és per res il.lusionant com era la fita de l’ 1 Octubre, ara és perquè sabem que hem de fer quelcom amb ” els nostres”, i no sabem per ón començar. No hi ha menys ganes, ni menys creença, si no més. No hi ha menys gent, si no més. Falta la guspira que crea el líder del no res. Per un fet insòlit, o una casualitat. Però necessitem una senyal. Alguna llum que en la foscor ens faci veure aquesta terra ferma que intuïm tant aprop. Res més.

Matilde Font
Matilde Font
27.04.2020  ·  03:10

Res més a dir, Vicent. Has expressat amb els tres articles tots els sentiments que tinc, més bé tenim, moltíssims nacionalistes catalans.
Imprimiré els tres junts i els tindré d’anàlisi de capçalera.
Gràcies a Vilaweb per totes les reflexions que ens brinda. Sort en tenim!

Àngels Folch
Àngels Folch
27.04.2020  ·  03:20

Una trilogia impecable, impagable i molt, molt, necessària. Gràcies Vicent.

Calen, com el pa que mengem, reflexions clares directes i serioses com aquestes. Cal parlar clar, dir-nos la veritat a la cara, analitzar d’on venim i on anem, denunciar les actituds demagògiques, incoherents, covardes, mesquines o partidistes. Dir, per damunt de tot, allò que pensem, córrer el risc d’equivocar-nos, no deixar-ne passar ni una, i exigir-nos rigor intel·lectual. Per això ha estat un goig llegir els tres darrers editorials. Algú ha dit que no hi està d’acord, que els qui hem fallat hem estat nosaltres. Que nosaltres també hàgim fallat no treu que els polítics també ho hagin fet. tan sols podrem trobar la sortida per continuar avançant si no ens fem trampes al solitari i, sense cofoisme detectem i reconeixem els errors comesos per tots plegats, sense oblidar mai, però, que en 10 anys hem fet molta i bona feina, que estem molt millor i políticament molt més madurs que fa deu anys. Tinguem-ho present i sapiguem-ho aprofitar. Ens queda encara feina i l’hem d’acabar.

Santi ALBORS
Santi ALBORS
27.04.2020  ·  06:29

Sr. Vicent Partal soc sanitari i les he viscut de molt grosses, per això, soc poc procliu a plorar, i li tinc que expressar que el seus comentaris me emocionant no tan sols per els continguts, sinó per la caritat de idea que dona, amb una honestedat digne d’enveja, per tan només li dic:
Gracies per existir.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
27.04.2020  ·  07:00

Excel·lent Director. Salut.

Rosa Guallar
Rosa Guallar
27.04.2020  ·  07:17

Moltes gràcies Vicent Partal. Ets imprescindible per endreçar la nostra mirada endavant, que ara la tenim un pèl perduda observant la devastació de l’estament polític català.
I en un altre ordre de coses, dir-vos que m’acontenta que el sr. Torrent, per una vegada, hagi sigut útil per alguna cosa positiva: esperonar aquests 3 articles.

Coral Puig
Coral Puig
27.04.2020  ·  07:30

Wow. Quin fart de plorar. Quina llàstima i també quin “subidon”. No pararem. De caminar ni de votar. Catalunya no és dels polítics, sinó dels catalans. I ens ho volen fer oblidar.

Carles Serra
Carles Serra
27.04.2020  ·  07:38

Gràcies Vicent com sempre, he acabat el seu article amb una pena i angoixa per reflectir-me amb lo que denúncies.
Ahir diumenge em vaig donar de baixa de l’ANC, a veure si reaccionen (se’n soci des de la seva fundació i formant-hi part a on resideixo) per arribar a fer aquest pas imaginat com tinc d’estar d’abatut.
ER fa lo mateix que el partit de Lerrux, un partit antimonàrquic i en aquells temps anticlerical, però nacional espanyolista. L’única diferència a dia d’avui és aquest últim punt que faig esment, l’exemple és en mossèn Jonqueres; Lerrux va rebre el recolzament dels Republicans catalans.
Ara ER vol portar en els Ajuntaments del nostra País per intentar que es faci una comissió per investigar la monarquia, mentres recolza aquells que si negant i igual estimat Vicent com el temps de Lerrux.
Jo no tinc tant clar que una part important de la societat catalana ho tingui clar, quan fa una enquesta la universitat de Barcelona i surt que el segon diari amb més credibilitat es La Vanguardia o segueix sent client de La Caixa, Banc de Sabadell, BBVA o d’Endesa per
exemple.
Tenint molt mala peça en el taler Vicent, ojalá m’ha equivoque’s

Pepita Carlos
Pepita Carlos
27.04.2020  ·  07:59

Moltes gràcies Vicent pels articles.
Malgrat el desanim intenterem seguir lluitant
per aconseguir la llibertat del nostre país.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
27.04.2020  ·  08:02

Abans de la crisi del 2009 érem 4 gats els qui cercavem la independència. El poder econòmic d’aquí és qui “mana’ i fou qui va impulsar el procés amb l’objectiu de pressionar el poder econòmic de Madrit i així alleugerir l’estrenyada de cinturó que els hi practicaven. El que va passar a continuació ja es sabut per tothom però és evident que se’ls hi va escapar de les mans.
Ara, com a conseqüència de la nefasta gestió de la pandèmia, la crisi que ens ve a sobre és molt pitjor que la del 2009… Els actors no canvien i aplicaran la mateixa política, per tant, una altra oportunitat que es presenta al nostre davant i que, com ja varem fer abans, cal que el poble prengui el timó del nou procés al poder econòmic per d’aquesta manera, aquest cop si, fer efectiva la República. Pel poder econòmic, l’objectiu no és la República, sino millorar les seves condicions contractuals. El poble ha d’aprofitar l’ocasió per fer efectiva la República.
Bon text Vicent.

Ignasi de
Ignasi de
27.04.2020  ·  08:35

Gràcies Vicent. Ha estat una aportació important aquesta trilogia. M’agradat molt la lletra menuda.

Albert Miret
Albert Miret
27.04.2020  ·  08:49

Estimat Vicent. De jove vaig tenir un amic d’Almacelles que sempre que l’ajudaves a resoldre un problema sobretot de matemàtiques, deia: “noi, ets els codiyó de la meua gardufe” (ets el cordillet de la meva baldufa), cosa, que sempre la recordo i em fa molta gràcia perquè té molt de sentit. Una baldufa, per molt bonica que sigui, no es belluga si no hi ha “cordiyó”. Doncs bé. Avui t’ho haig de dir a tu, Vicent, perquè ets ben bé el cordiyo de la gardufa de tots els lectors. Aquest editorial en tres parts, ha estat necessària, oportuna, i d’obligada lectura periòdica, sobretot quan d’aquí a poc temps, es comenci a valorar no només per nosaltres sinó per tot el Món, el darrer enfilall d’animalades del gobierno d’ehpaña jugant a dictadors a manera de charlot’s amb la vida i la mort dels ciutadans. Quan comencin a baixar de la poltrona i la realitat de la desfeta política i econòmica del país es tradueixi en misèria implacable. Quan vegin que s’ha acabat la paciència dels països europeus de seguir-los mantenint la profunda corrupció en la qual viuen, i quan constatin que Catalunya ja l’han fet tant pobre com ells amb el seu espoli irresponsable i ara ja no els pot ajudar, serà el moment de l’autèntic tsunami, no només nostre, sinó també de tota la seva gent, que molt a poc a poc, sembla que ja es va adonant que no és Catalunya la seva enemiga – com els han ensenyat a creure-, sinó la seva oligarquia criminal i depredadora presidida per un dèspota traficant d’armes. Gràcies Vicent per a mantenir les baldufes en moviment.

Elisa Vilaret
Elisa Vilaret
27.04.2020  ·  08:52

En aquests moments, només sóc capaç de dir: Gràcies, Vicent. Jo, que no vinc de l’independentisme des de jove, com tu, tampoc vull perdre l’empenta.

Carles Serrano
Carles Serrano
27.04.2020  ·  08:58

Per guanyar la llibertat, a més de realistes, cal ser optimistas. El Vicent Partal, te una bona dosi d’optimisme. No obstant, i están d’acord majoritariament amb tot el què diu, l’he trobat una mica massa cruel amb alguns polítics nostres; concretament amb el President Puigdemont. Jo crec què aquest confinament ens ha deixat en stand by a tots.
Només tenim un camí: persistir, persistir, persistir…i no defallir. He vist algunes opinions que no m’han agradat. Hi ha gent que abandona la trinxera: MAL FET¡¡¡. Segur que ara us fa mal el cor.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
27.04.2020  ·  08:59

Ens llegim. Ara som a la mateixa plana.

Maria Teresa Flix
Maria Teresa Flix
27.04.2020  ·  09:03

Molts gràcies Vicent pels teus articles! L’article d’avui em retorna la confiança i la força per seguir endavant en aquests moments tan foscos.

Joan Deulofeu
Joan Deulofeu
27.04.2020  ·  09:16

Vicent, gràcies per aquests editorials. Espero que al
Parlament també els arribin les teves reflexions.

Teresa Calveras
Teresa Calveras
27.04.2020  ·  09:20

Moltes gràcies per la sèrie d’articles en aquests moments tan caòtics a tots nivells.
Malgrat que pugui semblar el contrari a mi em sembla que aquesta editorial i el comentari d’en Joan Ramon Gomà es complementen.
Durant un temps vam confiar més del compte amb els partits polítics, sense pensar que tenen la seva pròpia dinàmica i que, encara que en alguns moments aquesta pot coincidir amb les mobilitzacions al carrer, en realitat volen aconseguir el poder per portar a terme el seu programa que no sabem mai quin és exactament. Els objectius a llarg plaç sempre queden apartats pels més propers, que sovint són guanyar les eleccions i poca cosa més.
Aquest fet ha fet mal al moviment independentista, ens ha desmobilitzat perquè precisament havíem confiat massa en que els partits ens farien la feina. I no només no ha estat així sinó que hem de ser conscients que això no passarà mai.
Per tant tenim feina. Crec però que aquesta crisi ha clarificat moltes coses i que ha de sevir per reorientar la base del moviment.

Marià Puig
Marià Puig
27.04.2020  ·  09:21

Nacionalista d’esperit + Honest de cor + de Ment lliure = Quina sort tenim de gaudir de la teva existència. Avui, respiro una mica millor, desprès de llegir-te.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
27.04.2020  ·  09:21

Fantàstica sèrie d’editorials, molt necessària. A mi em falta una mica d’autocrítica (no només a l’editorial sino en general) com a societat en conjunt, atès que els polítics fan allò que nosaltres els deixem fer. Personalment, m’incomoda força aquesta necessitat ancestral que tenim d’autoafirmar-nos enaltint la gran societat que som. Si la nostra autoestima fos millor, no la tindríem aquesta necessitat i aníriem més per feina. Preferiria una mica més d’equilibri. Fem coses molt bé i d’altres no tant bé.

Per suposat que ara tenim més eines que abans, coneixem millor l’enemic i també els infiltrats (que són molts i molt diversos), però per mi la diferència amb 2006 és que hem estat víctimes d’una retraumatització col·lectiva. Això explicaria que molts personatges hagin tornat a les velles pors i pretèrites rancúnies.

Recordo un gag del Polònia en què l’Espanya de Rajoy i la Catalunya de Mas es juguen la independència en un partit de futbol. Catalunya guanya i a Rajoy li sembla prou bé, però a l’hora de la veritat, a Mas li agafa el canguel·li i diu que no està tot decidit, que fa falta un partit de tornada. Crec que aquella Catalunya tenia por de la victòria, i encara no tinc clar que això s’hagi superat.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
27.04.2020  ·  09:22

Després d’una extensa reflexió al mirar la fotografia he arrivat a la conclusió de que “de misa i catalá (alguns diuen catalanista) no s’ho pot ser.
Bon diumenge, de Pascua.

jordi Rovira
jordi Rovira
27.04.2020  ·  09:28

En l’editorial “L’ariet de l’enemic com a argument de la censura (II)” de la sèrie, hi havia una reflexió molt interessant al voltant de qui era o no nacionalista. Interessant en el sentit d’ensorrar l’extraordinarietat de l’adjectiu. Tothom és nacionalista; des de Mandela a Stalin. Nacionalista ho és qui se’n diu i ho juga com a un element de conscienciació política (com a un nom, ens diu el text); o bé, qui no. I en aquesta editorial d’avui, hi ha un tros del text que no voldria deixar passar: “Amb el seu vot, sí (…) –a mi, un vell internacionalista militant com sóc, (… ) ‘votar amb els peus’. Tornem’ho a fer.”
Em pregunto a mi mateix què em crida l’atenció d’aquest retall. En primer lloc, la crida a votar amb els peus i a tornar-ho a fer, que és també el punt recollit al títol. Però amb segon lloc, he de ressaltar la proclama de ser un vell internacionalista militant. Sembla contradictori i no ho és gens. Tot al contrari, recull la resultant del llarg camí en la recerca de la nostra normalitat nacionalista. Resulta doncs, que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. I resulta també, que ja hi som. Aquest internacionalisme que veu de la tradició d’una esquerra que connecta les seves arrels al principi de la revolució industrial, no tapa de cap manera l’adjectiu de ser i estar en un lloc. De sentir-se d’un lloc. Un sentir que és una entrega personal e intransferible. I no ho tapa en un moment que serà difícil per convuls; doncs potser hi corri la sort de deixar que una part de la política esdevingui adjectiu, tocar de peus a terra, i comptar el que hi ha. En definitiva, deixar de banda tanta especulació; abandonar tanta internacionalitat, tant d’universalisme, tants imperis del bé i del mal.
Al final doncs, sembla com si el nacionalisme hagi deixat de ser un nom i també un adjectiu, per esdevenir un obligat complement de lloc. La gestió, té uns límits de concreció que calen ser tinguts en compte. Un bon maldecap per aquells qui s’amaguen darrera el nom d’Espanya. Mala peça al teler per tots el altres que s’amaguen darrera qualsevol altre nom…

Assumpcio Suau
Assumpcio Suau
27.04.2020  ·  09:34

Sr.Partal
Vosté està a on ha d’estar complint la seva missió per la que ha estat dotat de mpltíssimes cualitats! alimenta el nostre intel.lecta i ens ajuda a pensar i repensar… prendre la nostra decissió personal, amb Vilaweb ha unit els Països catalans com mai! NO POT DEFALLIR! Si els polítics no es fan dignes de la nostra confiaça si ho sou alguns periodistes amb els que anam afafats de la mà
Tot el meu apreci i reconèixament Sr Partal !!

Pilar Arumí
Pilar Arumí
27.04.2020  ·  09:39

Bon dia! Gràcies i felicitats per aquests 3 articles! I per tots els anteriors! Dir que el d’avui el trobo excepcional i comparteixo bona part del què dius, sents i esperes. Només afegir que m’agradaria que la indignació que et van provocar les paraules d’en Roger Torrent i les actuacions preses i fetes per ERC que van portar-te a escriure el primer d’aquests 3 articles, també et portessin a analitzar i a ser tant crític amb els altres partits … potser no et motivaran el mateix nivell d’ indignació com el cas ERC.Però si ho fessis , crec que el Vilaweb i les teves editorials donarien evidències de periodisme més imparcial, més equilibrat, més objectiu, menys partidista…
Gràcies!

Blanca Anguera
Blanca Anguera
27.04.2020  ·  09:46

Em sumo als lectors que li donen gràcies, profundes gràcies, per la seva feina.
Observo que, encara que va avisar que serien tres editorials sobre el tema, no hi ha hagut cap veu, de cap partit, que hagi gosat raonar i/o discrepar. El silenci dels “partits” fa pensar.

Joan Rius
Joan Rius
27.04.2020  ·  09:52

En aquests moments de “moral de derrota”, és reconfortant tornar al poema de K.Kavafis “Ìtaca” en què es dóna tant o més valor a l’aventura i l’aprenentatge que suposa el viatge que a l’objectiu d’arribar-hi. Persistirem i guanyarem!

ISABEL CASALS
ISABEL CASALS
27.04.2020  ·  09:59

impressionant, fantàstic! gràcies per confiar en la gent! gràcies per recordar, i dir les coses ben entenadores, gràcies, Vicent Partal per ser-hi!

David Badia
David Badia
27.04.2020  ·  10:05

Parlan de nacionalisme, s’ha de tenir present que en el nostre pais, hi han 3 partits nacionalistes catalans ( Junts xCat, ERC i CUP ) i 5 partits nacionalistes espanyols ( PSOE-psc, Podemos, Ciudadanos, PP , Vox) , a l’hora d’anar a votar escollir be , si no es com fer volar coloms. L’aigua i el oli no es poden barregar, per aixo hi han catalans i espanyols en la nostra terra, despres els que diuen que son catalans-espanyols aixo es un engany doncs el 90% son espanyols i aquest franja de votans son els que ERC vol mimar per guanyar vots.i diuen per exemplar la base. aquesta es la realitat.

Joaquim ramirez
Joaquim ramirez
27.04.2020  ·  10:08

En l’article d’avui el Sr josé Mujica ho diu molt clarament l’òrgan mes sensible de l’ésser humà es la butxaca. I dissortadament la majoria de polítics catalans per cor tenen la butxaca… o la cadira
El mal està en com i per quan els escollim.
No pot ser que els polítics facin de la política la professió de la seva vida.
Es el sistema que hem de canviar.

rosa casas
rosa casas
27.04.2020  ·  10:11

Gràcies Vincent, per tot el que dius…Jo també sòc optimista i ho tornarem a fer. Dit aixó m’engoixa molt pensar, que una de mes maneres de rebalar-nos, serà votant….I si tornen a apereixer llistes amb gent com en Buch,Torrent, Ferràn Bel…per exemple o altres de tant mediocres que no recordem ni els noms???Que farem…Qui votem?? Gràcies per dedicar dues ratlles en Rufian, quan llegueixo alguna cosa d’ell, sempre imagino un monstre que acaba destruïnt el seu creador.

Carles Matute
Carles Matute
27.04.2020  ·  10:12

Magnífic editorial. Bon dia i moltes gràcies, Vicent.

Carles Farre
Carles Farre
27.04.2020  ·  10:14

Em reitero amb el que he comentat varies vegades, anar a votar amb l’actual sistema electoral, no serveix per canviar gran cosa o res, cap dels partits polítics com a col.lectiu, o individualment, estarà per tirar-se pedres al seu propi teulat, i mes tal com estan les coses, i pitjor que es posaran. Em temo que els temps que venen, no seran temps d’idealismes ni romanticismes, si no que s’haurà de ser abans que res pràctic, i pensar mes amb la part lògica del cervell, que no amb la sentimental, si no els “7,5 milions de futurs”, les passaran canutes…excepte els senyors i senyores diputades, sempre i quan no desobeeixin les taules de la llei, un bon sou..7 anys treballant, i a cobrar la seva pensió, amb 100 x 100 del salari, aquests es podran canviar les jaquetes de colors tan sovint com el Sala Martin..

Pep Agulló
Pep Agulló
27.04.2020  ·  10:17

PRIMER, JA HI ÉREM, DESPRÉS, SERÀ LLARG, I ARA…

L’editorial-discurs d’avui és del tot clara i la comparteixo.

No penso entrar a mata-degolla a les files de l’independentisme. Ni amb els pocs polítics honrats que estan al govern i que gestionen la humiliació constant de Madrid; també hi ha aquests “independentistes” que fugen de la independència, aliant-se amb els social-estalinistes, contra els altres independentistes. Passarem comptes; hi ha l’avantguarda revolucionària que ha posat els seus dogmes per damunt de la realitat i ara són la patrulla perduda. Cap d’ells em representen.

La pregunta és. I ara què fem?

Estic segur, no he llegit res, que veurem comentaris crítics de tot tipus, alguns plenament justificats. Que si el 2017; que si JxC, que si ERC; que si la CUP; que si tenim el que ens mereixem; que els castigarem no votant; que si el 51%; etc. Enfangats en la pugna fratricida del partidisme ens obstinem, la majoria, a perseverar en l’error de pensar que aquests partits que ens han dut a la paràlisis actual ens trauran de l’atzucac i que unes noves eleccions seran la solució dels nostres problemes.

De què ens ha servit que hàgim tingut la força que hem tingut si ara no hi confiem?

Com vell resistent (*), no em puc renunciar a allò perquè he lluitat sempre, els vells principis de la revolució francesa. Menys quan no ens han ni tan sols derrotat, quan tenim a un Estat contra les cordes. Com podem renunciar a la independència?

Passem per sobre dels partits! “Votem amb els peus”. Ells, ja ens seguiran…
———————
(*) “a mi, un vell internacionalista militant com soc.” Vicent et manquen cicatrius per ser “vell militant”, encara ets jove i per molts anys. Tot és relatiu.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
27.04.2020  ·  10:24

Gràcies a tots per ser-hi
Gràcies snyr. Partal per compartir aquest sentiment unitari amb tant de claretat i optimisme.
Jo que soc mediocre intel.lectual però no de pell puc sentir l’energia i força que ens donen les seves paraules… i les reflexions al marge dels subscriptors… clarividents i savis… pell de gallinàcea em posseu molts de vosaltres companys/nyes.
som-hi, sempre endavant sense defallir!!! Insurrenders, perque viure no és el mateix que existir!!!

Josep Maria Rovira
Josep Maria Rovira
27.04.2020  ·  10:25

compatriota Vicenç Partal, conec la teva trajectòria política perquè mai t’has amagat, sé q

Josep Salart
Josep Salart
27.04.2020  ·  10:26

Aqui tením la representació del país. Si només diguem “gràcies Vicent i fins demà”, ja ho tením resolt tot esperant que algú es mogui.
Sempre, al llegir Vilaweb, ens pensem que la gent de Catalunya està visquent el “moment” com ho fem nosaltres i no és així. Passen de tot i esperen i esperen, ni tant sols s’apunten al Consell ni cancel.len els comptes corrents. Misèria.

Si ens remetem als fets des de 2017, sí ALS FETS, veiem que hem de recolzar als polítics que no volen viure de la política, com el MHP,Puigdemont.

Per què la gent va anar a Perpinyà? Per dir que hi havia anat? Veure en Puigdemont de “carn” com si fos el teu amic personal?, Fardar després al wattsap?. No hi ha cap més polític que arrastri encara a la gent d’aquesta manera. Cap.

Per tant, com diu en Felip, o com escriu en Gomà, VILAWEB ja sería el moment de fer una llarga entrevista a Waterloo treient el suc i exprimint el tema fins a fer entendre que encara hi ha algú que, sense por (AQUI RAU LA CLAU), ens pot portar fins ala porta de sortida.

No hi ha el suficient nivell cultural, ni consciència, per voler entendre que tiendríem un país millor (DIGNITAT + 16MM) i es per això que, els que manen, trafiquen i roben, saben que viuran de la seva darrera colònia fins que hagin d’anar a Euskadi o a Portugal, fins i tot. Saben que ens autodestruim entre nosaltres i ens posem les benes als ulls per poder trepitjar merda cada dia, escoltant Catradio, TV3 i LV.

Ahir mateix, els mateixos que aplaudeixen a les 8, repiquen atuells i canten el resistiré, es passàven pel forro l’esforç dels sanitàris, dones de la neteja i tothom que lluita a primera línea. Hipòcrites¡¡. No, no em parleu dels nens, jo de tenir-ne de petits, m’hagués fet una fotografia molts dies enrera, passejant-lo amb collar i corretge. O lliurament com algún país europeu assessorat per pediatres, no per militars ex-pastors de cabres..

Pere Porquet
Pere Porquet
27.04.2020  ·  10:32

Crec que tenim els “soldats” per aquesta lluita el que ens falten son els “generals”, si els dirigents fallen els ciutadans ja no tenen ganes de rebre per ells perquè ja saben que el seu sacrifici és estèril

Josep Almar
Josep Almar
27.04.2020  ·  10:49

Gràcies Vicent!
Per ser propositiu: sí a les pròximes eleccions, tenim majoria de vots, deixem al marge els partits polítics (que no als polítics) i a través del Consell per la República i amb el suport dels càrrecs electes municipals, declarem la independència efectiva. El MHP Puigdemont publicant al BOC les lleis de desconnexió i els ajuntaments que posin fil a l’agulla.
Està clar que la paret dels partits polítics no la saltarem mai. Directament s’ha de dinamitar per començar de zero.

Marta Vizcarro
Marta Vizcarro
27.04.2020  ·  10:57

Jo estic convençuda que ho acabarem de fer, i més aviat del que ara ens sembla

Joaquim Cucurull
Joaquim Cucurull
27.04.2020  ·  10:58

Gràcies Vicent, ets el meu líder i el meu intel·lectual de referència. Mil gràcies pel teu compromís amb la Nació catalana, tota sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.04.2020  ·  11:03

‘…mentre encara governava Montilla, a Arenys de Munt, un grupet de gent va organitzar una consulta popular. Aquell mateix dia, allà mateix, Pugès i Strubell van imaginar una cosa que es diria Assemblea Nacional Catalana, …’
La pólvora hi és, d’artillers n’hi ha, de savis que ens tornin al camí i passin per l’adreçador als vells polítics i són … qui encendrà la metja?

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.04.2020  ·  11:12

Vicent, gràcies pels tres articles tan aclaridors com necessaris. No et moguis d’on ets, tot i que trobem a faltar polítcs de la teua talla pensant i ens mou a tentar-te que t’hi impliques. Cada dia hi som més gent concienciada de ser espanols només per impratiu legal. De ser apartidistes però no apolítics. De que, com quasevol llaurador, per exemple, aspira a tindre en escriptura de propitat la terra que treballa, que li correspon per herència, per plantar-hi o arrancar el que millor entenga. Amb llibertat. Per aprendre’n dels encerts i errors propis, no supeditats als dels altres, sempre a sou, a la seua administració i a entregar-los els fruits de nostres treballs.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
27.04.2020  ·  11:13

Moltes gràcies Sr. Partal, sobretot per parlar tan clar.
No tinc ni idea com és la manera més adient per aconseguir la llibertat de Catalunya, però ara sé més que mai que sigui com sigui ho hem d’aconseguir….ens hi va la vida ara!
Primer de tot el més important….com també a la vida…deixar d’autocompadir-nos i plorar…
Vicens la feina que fas és molt important però crec que podries posar tot el teu saber en liderar un moviment que veritablement lluiti per la independència.

Xavier López
Xavier López
27.04.2020  ·  11:22

Totalment d acord Vicen¢. Si hagués estat pels polítics, el referèndum del 2017 no s hagués fet. Va ser la for¢a de la gent el que el va fer possible. Primer un part independentista unificat per guanyar la República i després ja en parlarem.

teresa labourdette
teresa labourdette
27.04.2020  ·  11:29

Moltes gràcies Vicent per aquests articles. Que Espanya és un desastre, ja ho sabíem i cada dia que passa ens ho confirma. Ara bé el problema gros el tenim aquí. Els nostres polítics o són a l’exili o bé a la presó i els que haurien de governar cap a la República no ho fan. Però malgrat tot el que passa estic convençuda que la gent seguim dempeus, que hi ha gent preparada per prendre el relleu, que no ens adormiran amb cançonetes. Prou de molles, volem el pa sencer.

JORDI GUIMET
JORDI GUIMET
27.04.2020  ·  11:30

Amb aquests politicots covards i traidors al poble català i als seus propis companys de partit, que no han posat en marxa la República com se’ls va manar, amb aquests ni tornarem a fer-ho ni farem res, a les properes eleccions els hem d’eliminar, deixar-los que es quedin a casa i no facin més nosa, son espanyolistes, ja han demostrat lo incapacitats que son per fer la feina encomanada.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
27.04.2020  ·  11:37

Sr. Partal GRÀCIES amb majúscules.

Hi érem i hi som i hi seguirem essent: LA GENT, el POBLE.

No defallirem, *ENDAVANT, sempre ENDAVANT*.

VENCEREM, no en tinc cap, cap dubte!!!

Josep M Armengou
Josep M Armengou
27.04.2020  ·  11:54

Vull posar l’accent en la fotografia de portada de l’article: 5 personatges 5, tots homes, dels quals almenys 3 ( !!) -i encara no identifico el segon per l’esquerra- han demostrat que no ens en podíem refiar en absolut. Balanç -de la foto- per plorar.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
27.04.2020  ·  12:09

Qualsevol nit pot sortir el sol… d’una urna. Però cal bastir una llista i, en triar, que hi siga la papereta adient.

Enric Mauri
Enric Mauri
27.04.2020  ·  12:21

Agraeixo molt el treball i el resultat analític i expositiu del Sr. Partal, Sense cap dubte! … tanmateix …

Hom ha tornat al “sermó”, el sermó que quan els “feligresos” surten de “missa” diuen “Què bé que ha parlat el Mossèn! / Quanta raó que té en el que diu!” … i ja està, i cap a casa …

Els dos darrers escrits són una exposició teòrica de tipus conceptual-emocional, amb l’efecte propi intel·lectual i sentimental, que estan “per damunt” de les coses que es toquen (!), i que és fàcil que apleguin consens …

El primer escrit fou una posició crítica (!) de tipus dialèctic-polític (no per això menys conceptual, però no emocional), amb implícits o potencials efectes reals i d’acció, que estaven a ran de les coses que es toquen, de fet les “tocava” ara i aquí, i que, certament, podien suscitar dissens (el qual no és gens dolent) … Per cert, ho feia amb la segona autoritat de Catalunya, i amb el presumpte primer partit del país (!) …

Fet el primer tret, naturalment figurat, és possible, només dic que és possible, que el tirador s’hagi impressionat (Per l’estrèpit?), i hagi enfundat l’arma, naturalment també figurada … podria ser o m’he pregunto …

– – – – – – –

Algú ha fet notar molt encertadament que hi ha més d’un milió de persones a les grans manifestacions, dues-centes mil a la concentració a Perpinyà, i sols són (som) uns 80.000 els inscrits com a membres del Consell per la República … per cert (subscriptors, lectors, etc.), Ja hi esteu inscrits?)

MIreu/mirem … és fins i tot probable que a Catalunya hi hagi una majoria de ciutadans, poc o molt folgada, a favor d’un estat independent català, però la gran majoria d’aquests ciutadans esperen asseguts a casa que hi hagi (torni a haver) un referèndum per la independència, i prefereixen o esperen que sigui un referèndum legal d’acord amb l’Estat Espanyol … perquè, i és que en tinc el dubte, de, si ara fos, tornar a fer el que van fer anant a votar l’1 d’Octubre en aquelles condicions, Ai!, això molts potser només ho saben/poden/volen fer un cop a la vida, i Ui!, és que, es diuen a un mateix, podria haver pres mal …

Fan bé d’esperar asseguts! … però aleshores sí, per descomptat, si hi ha aquest referèndum, a votar SÍ (molt bé) … però mentrestant res més o no gaire res més … i que el que calgui fer ho facin els altres, uns altres, uns no pocs però minoria d’altres (!) …

Fins aquí, i moltíssimes gràcies.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
27.04.2020  ·  12:26

Sí Vicent, va molt bé que el periodista militant i crític ens recordi la lletra de la història recent com si fos avui mateix. La força d’aquest país segueix anclada en la seva gent empoderada i mobilitzada. Estic segur que quan passi el confinament responsable a causa de la pandèmia el poble sabrà rwedescobrir camins d’alliberament nacional. Els actuals polítics quedaran desfaçats si només es plantegen demagogs “eixamplaments de base” per anar aprimant l’autonomia o un ressó internacional nostàlgic i esteril si els carrers no estan mobilitzats. Que les nostres associacions civils -ANC, Òminum, ACV- ho tinguin també molt present.

Josep-Anton Monfort
Josep-Anton Monfort
27.04.2020  ·  12:27

Gràcies Vicent per aquest editorial tan cru. Els teus escrits sempre tenen la voluntat d’explicar i d’orientar la lluita cap el que volem, la independència. Aquesta trilogia també, però incorpora un grau de sinceritat, de dubte i de desengany personal que és el que falta en la majoria d’editorialistes.

Com la majoria de lectors, comparteixo la teva anàlisi i lamento profundament que les circumstàncies semblin i siguin tan negres per la nostra gent.

No comparteixo l’opinió d’alguns lectors que culpen els partits catalans de la situació de sotmetiment social i nacional en la que ens trobem, i esperen unes noves eleccions per votar no se sap qui. Els partits són necessaris i hi ha dirigents en tots ells, que mereixen el meu respecte, tot i que, en general, ens han decebut molt, segurament perquè n’esperàvem massa. Un partit és una estructura de poder partidista, que necessàriament es dedica a guanyar escons, col·locar a la seva gent i gestionar el dia a dia segons com bufa el vent, vingui la ventada de la gent que mana (el més habitual), o de la gent que sofreix (en raríssimes ocasions).

Sóc dels que crec que la independència de Catalunya és un canvi de règim i un objectiu revolucionari. Crec que no ens adonem de la desproporció de l’objectiu i dels mètodes de lluita que hem emprat i la majoria vol seguir emprant. Una revolució no és qualsevol cosa ni es guanya votant i passejant. Un dels problemes més grans que tenim és que aquesta revolució la condueixen, des dels escons i des del carrer, gent de les classes mitjanes, no les classes depauperades que no tenen res a perdre i poden anar per totes.

Ningú no pot dir que no s’ha fet camí en pocs anys. Tenim davant l’Estat espanyol que ens ha “ajudat” força a que molta gent obri finalment els ulls i s’adoni que no es pot esperar cap equitat ni llibertat mentre depenguem d’ells. Però som on som. En una mena d’impàs, com dos exèrcits enfrontats que saben que no són prou forts per derrotar del tot l’adversari, intentant imaginar com podem avançar i sense cap estratègia que resulti viable.

Tenim davant un Estat acostumat a lluitar i a manar. Desprestigiat, envilit, caduc, tot el que vulgueu, però amb tot el seu poble unit sota la bandera de la unitat a qualsevol preu, incloent la injusticia, l’espoli, l’abús de poder, l’ús intensiu i descarat de la mentida, de les clavegueres… tot. I la seva força rau en aquesta actitud de metròpoli autoritària que no tolera indisciplines de cap colònia, és absolutament transversal a Espanya i compartida per tots els partits, sindicats, mitjans de comunicació, intel·lectuals i pallussos. Tothom hi està d’acord, salvant, naturalment, casos comptadíssims i meritoris que, tanmateix, no tenen cap influència en aquesta batalla.

I que tenim a la nostra banda? Fàstic, impotència, i una quinta columna molt nombrosa, ben finançada i que domina el nostre panorama empresarial, mediàtic i polític, que en bona part han colonitzat política i culturalment un territori petit però amb moltíssima població i que han fet de Barcelona una capital d’esquena al país. També tenim, és clar, més gent que mai tipa de tanta injustícia i amb ganes de ser lliures per ser un país més just i social.

I ara què? Veurem, dependrà del que estem disposats a fer (i a arriscar). A més d’anar a manifestacions, cal desobeir. I la primera desobediència és la fiscal. Quanta gent està disposada a no pagar l’IRPF i a assumir un embargament? Si ho fan uns quants centenars, els seus béns seran embargats i no cal confiar que cap caixa de resistència cobreixi aquestes pèrdues (les caixes estan buides, com ho està, força, la voluntat d’omplir-les). Si aquesta desobediència la fan centenars de milers de persones, la cosa canviarà, però no cerquem maneres miraculoses i indolores de fer una revolució.

Aquesta nova crisi que patim, a més de sanitària és sistèmica. Part de la nostra feina consisteix a explicar que no podem “superar-la”, “recuperar-nos” i tornar on érem perquè, precisament, el lloc d’on venim és el problema i si hi tornem cada vegada serà pitjor. Això és d’una evidència tan clara que possiblement una part de la gent que fins ara no estaven prou motivats a “canviar de bandera”, veuran ara que importa, i molt, ser ciutadà d’una república que pugui començar de nou, sense tota la brutícia que ha acumulat l’Espanya negra en segles de domini i corrupció i que no es volen treure de sobre. Que potser val la pena fer un país millor on s’escolti la veu dels ciutadans, ja no súbdits, menats i manats per “la autoridad competente”. Veurem.

Finalment, una de les coses bones que està tenint aquesta crisi, és que ha posat tothom al seu lloc. S’ha acabat el joc de miralls i tothom s’ha retratat. Tothom ha vist que el PSOE/PSC no té res de socialista ni de federal i és un partit més de dretes i de l’”España eterna”; que Podemos/Comuns s’han rendit amb armes i bagatges per cinc ministeris i han llençat per l’aigüera qualsevol promesa de canvi en el sistema, deixant Espanya sense un sol partit d’esquerres. Pel que fa a Catalunya, els partits també s’han retratat i els que formen el (mal)govern, han renunciat completament a desobeir les ordres de Madrid i, per tant, a la independència. La CUP tampoc sap què fer perquè, suposo, tampoc veu viable i amb suport suficient la via revolucionària. També ha quedat clar que la UE no mourà un dit per defensar els nostres drets. Per tant, podem dir que no sabem per on tirar, però almenys sabem amb què comptem i amb què no. S’ha acabat fiar-ho tot a “jugades mestres” i confiar en ningú més que en el poble. No hi ha res més i les coses aniran per on la gent vulgui i en funció del compromís i els costos que estiguem disposats a assumir. Que res que valgui la pena és gratis.

Joaquim L’Optimista
Joaquim L’Optimista
27.04.2020  ·  12:37

Sr Partal sus tres articulos son una maravilla, no digo mas sobre ello porque todos los comentarios de hoy muestran lo que digo, me voy a referir a algunos de los que estan tan descorazonados que hacen que me sienta morir de pena, porque mi Catalunya se queda desnuda sin la fuerza de todos nosotros. El Consell per la Republica, el MH Puigdemont, estan esperando que en vez de 88.000 seamos 800.000 mil porque es lo que necesita cualquier gobierno para tener la fuerza de la ruptura. Y resulta que desde hoy vamos hacia atras, he leido a algunos dejan de abonar la cuota. Sres hablo por mi ,soy jubilado tengo muchisimos años y mi salud no es lo que deberia ser, pero tengo la esperanza de ver y VIVIR la independencia de Catalunya, creo en la gente de nuestro pais creo en la ANC creo en Puigdemont, el lo dijo, hemos de ser un millon de socios, para ser realmente fuertes, por lo que lo que hace falta es una Maraton liderada por ANC y llegar en nada a la cifra necesaria, por favor catalanes, germans tots hagamos ese partido grande grande, donde todos deseen estar en el .gracias y luchemos gracias

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
27.04.2020  ·  12:42

Gràcies Vicent

Joan Royo
Joan Royo
27.04.2020  ·  12:44

Sóc de Sagunt, la meua pàtria és allà on, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia” (crec que Pla dixit). I sí sóc nacionalista a la manera fusteriana i el que diga un inútil president del parlament m’importa un rave. No acabe d’entendre el paràgraf que dius “Puigdemont, per la raó que siga, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d’assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seues mans”. Sincerament crec que Puigdemont és el líder que ha d’encapçalar el pròxim intent “ho tornarem a fer”. Si pots, justifica aquesta opinió teua sobre Puigdemont. Què creus que hauria de fer? Ja sé que la suspensió de la declaració d’independència va ser un error (ell mateix ho ha reconegut), però a banda d’aquest error, que creus que hauria de fer? No entenc la teua crítica tan ambigua.

Myriam Macchi
Myriam Macchi
27.04.2020  ·  12:46

Partal parla d’assolir la independència com si sols depenguès de la voluntat del “poble” i su capacitat de mobilització. Però això és nomès una pota de la taula, s’ha de comptar amb al menys tres potes més:
1) Recolzament internacional (a algú bloc de poder important li ha d’interessar la Cat independent), sino na nai, ja pots mobilitzar millons de persones que no s’aconseguirà res, tal com ho hem viscut al 2017.
2) El poble català es vol moralment impol·lut (superior a la resta) i vol aconseguir el que mai cap poble ha aconseguit: la independència sense derramament de sang. Ningú sembla adonar-se’n de fins a quin punt és immens el sacrifici que s’ha de fer quan es tracta de prende el Poder, amb majúscules. Això mai surt de gratis, i menys lluitant contra un estat de cultura tan “democràtica” com l’espanyol.
3) La classe política (i pot ser també la gent que els vota) ha demostrat que no està a l’alçada del desafiament, ni al 2017 ni molt menys ara.
Llavor caldria pensar, tenint en compte tot el que hem viscut, quins sacrificis estem disposat a assumir i si realment paga la pena.

David Mascarella
David Mascarella
27.04.2020  ·  12:59

Molt bé Partal per convidar-nos a reflexionar sobre la realitat, posant al centre aquest sentiment d’impotència que tots compartim. Amb els seus encerts i errors ens hi veiem reflectits.
Quan diu : ‘tres anys després no tenim la República que voliem,’ estem admetent que el què no tenim és la força necessària per implementar-la i mantenir-la més enllà d’unes hores.
Així va passar l’octubre del 1934. Això de cap manera es pot negar o qualificar de covardia dels qui han de prendre la decisió.
Em sento impotent si, però optimista, així ens sentim molts, conscients del gran pas endavant que es va fer l’octubre del 17, incomplert si, però es va fer i no s’acabarà aquí. La Història no marca en quin moment passarem de la indestructible voluntat al fet.
Diu: ‘L’editorial que acabeu de llegir va ser escrit només de saber-se que ERC, després de les eleccions del 2006, refusava un pacte amb Convergència i Unió per a un govern nacionalista (? caram) malgrat que ERC havia estat expulsada mesos abans del govern per haver votat no a la retallada de l’estatut a Madrid’.
Aquesta retallada va ser precisament el desencadenant.
Diu encara: ‘Tres anys després, ERC fuig cames ajudeu-me del nacionalisme i la unilateralitat, i fuig, encara que ells no vulguen saber-ho, de la independència.’
Aquí s’equivoca de ple, afirmant alegrement el què no és, fins i tot en clau de futur. Jo podria fer el mateix, només és un exemple: Partal encara que no ho vulga saber, està promovent una opció…

Jordi Romeva
Jordi Romeva
27.04.2020  ·  13:17

Bravo, Vicenç, com diria el mestre Puyal: T’estimo!
Dius que volies fer un diari que ajudés a entendre el món, que incidís en la nostra societat, honradament, respectant els lectors i parlant sempre amb el cor obert. I ho has aconseguit, Vicenç, ho has aconseguit.
I així ho entenem els teus lectors, i coincidim amb les teves anàlisis i amb les teves reflexions, i amb les de molts dels teus col·laboradors.
La teva trilogia ens ha pujat la moral, ha estat com assistir a un mitting (dels d’abans).
Ara bé, em dóna la impressió que al final, t’has deixat anar, “t’has emborratxat de pilota” i t’has oblidat que no jugues sol; que no està sol; que no tots els altres jugadors de l’equip són uns paquets; que no podem posar tots els càrrecs electes de Catalunya en el mateix sac, perquè no tots els alcaldes, regidors, diputats, eurodiputats, consellers, … són uns incompetents, maldestres, aprofitats, cara-girats, camacurts i ballarics.
I és cert que algunes de les eines (organitzacions) de que ens vàrem dotar per aconseguir la independència, ja han arribat al final del seu recorregut i el millor que podrien fer és dissoldre’s, però crec que és precipitat afirmar que “els intents de de fer una cosa (organització) nova, d’inventar-se alguna iniciativa, no ha reeixit”.
El confinament ha estroncat més d’una iniciativa, abans de consolidar-se: els “Consells locals per la república” coordinats des de Brussel·les, per exemple o “Independentistes d’Esquerra”, moviment impulsat per les mateixes persones que varen col·laborar en les votacions d’Arenys i en el naixement de l’ANC.
Es evident que una de les nostres millors capacitats és “votar amb els peus”, però hem de tornar a considerar les limitacions que ens comporta el confinament.
Cal recuperar la nostra capacitat d’organització, de debat, de reflexió. Cal poder-nos reunir, per explicar, per consensuar, per decidir.
I em de pensar en el post-confinament, molts dels nostres conciutadans en sortiran tocats, moral i econòmicament.
Estic d’acord amb tot el que s’ha dit, es diu i es seguirà dient, en aquestes pàgines, nomes cal que conservem l’entusiasme unes quantes setmanes més, anar greixant la maquinaria per posar-la en marxa de seguida que es pugui.

Ramon Dalmau
Ramon Dalmau
27.04.2020  ·  13:32

Molt be Partal, ara un article sobre el Grup Mutuam, i la mortaldat als geriatrics que controla. 400 de 1000 al Principat. Tots son dolents, pero posats a triar hem decanto pel menys lladre.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
27.04.2020  ·  13:38

Magnífica sèrie d’articles Partal. Felicitats! Estic d’acord amb tu: els dos milions i quasi mig de persones adultes que l’1-O vàrem sortir a votar i ho logràrem , més els molts que no ho pogueren fer per les circumstàncies que coneix tot el món hores d’ara, NO ENS RENDIREM MAI!!! Que tothom ho tingui clar. I no ens aturarà res ni ningú: ni la violència, ni l’engany, ni la mentida regnant, ni la por paralitzadora, ni els virus, ni la corrupció instiuida. Volem un altre país millor, amb governants de veritat honorables, amb jutjes de veritat justos, amb respecte radical als drets fonamentals de tothom, sigui d’aquí o d’allà, amb democràcia sense adjectius. Tenim i tindrem molta feina, però no tenim mandra de fer-la!

Ciuida’t amic!

JOAN CORCOY
JOAN CORCOY
27.04.2020  ·  13:43

Moltes gràcies Vicent. Penso el que tu i espero que superada la pandèmia ens en sortim.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
27.04.2020  ·  13:46

Algú en farà cas d’aquests tres articles que són un exemple rigorós d’anàlisi política? Em temo que no. Digueu pessimista. Potser es perquè ja tinc 76 anys.

Jaume Gras
Jaume Gras
27.04.2020  ·  14:42

De la fotografia que encapçala aquesta informació la única persona que crec que és conseqüent i aguanta el tipus, és el Gran Jordi Bilbeny. No és no més un gran investigador sino que quan es posa a fer política de primera divisió, com fou encetar les consultes populars, la va clavar. Ell, amb l’ajuda d’altres, evidentment. No pas dels tres polítics professionals de la banda dreta. Una autèntica estafa. Colossal estafa. Per altre banda aquest debat sobre el nacionalisme encetat des de fa anys (fins i tot pel senyor Carod, malgrat que ell va fundar una partit que es deia “Nacionalistes d’Esquerra (com sempre molt conseqüents) i ara remenat novament pel senyor Rufian denota el que ja sabem. Un marc mental diferent, una cultura diferent. Però si ho fan servir ara, és per marejar la perdiu i desviar l’atenció, com sempre. Mentrestant, ni autonomia, ni esperança amb aquesta colla. I de Badalona i el seu alcalde piripi (pobre noi)…tothom li sembla normal. Tothom calla. Bravo Rufianillo….Això sí que és de Polonia!!!!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
27.04.2020  ·  15:21

NO, NO ES COMO DICE USTED, SR. PARTAL

La motivación profunda de la oposición entre España y Catalunya no reside en el “natural” contraste entre dos nacionalismos distintos.

Y le diré que reducir a eso la lucha de Catalunya para llegar a la independencia es extremadamente peligroso porque quiere decir encaminarse en un camino que llevará al seguro fracaso.

Le diré que la autentica motivación de la aspiración de Catalunya a la independencia es escapar y ponerse al ampro del dominio del autoritarismo y del fascismo de España, esta psicología de masa que afecta a todas las expresiones vitales del individuo y de la sociedad, encerrándolas en un egoismo angosto, mezquino, violento que destroza toda capacidad de la inteligencia y reduce la realidad a una angosta pesadilla psicótica.

Estimado Partal, si España fuese un país de autentica Cultura democrática donde los valores de la Verdad, de la Libertad, de la Dignidad humana fuesen absolutos no existiera ninguna motivación para aspirar a la Republica de Catalunya.

Asi que por favor, Sr. Portal, dejamos a lado el discurso del nacionalismo catalán y volvemos a la lucha contra el fascismo cuya victoria en el siglo pasado sobre las ideologías autoritarias es lo que ha asegurado los progresos civiles en Europa y en el mundo.

Yo, que no soy catalán y soy italiano me encuentro empeñado en la lucha para conseguir la independencia de Catalunya no para favorecer el nacionalismo Catalan, cuya existencia y valoración sin embargo es totalmente legitima, sino porque estoy convencido que la lucha de Catalunya es la lucha universal contra la bestialidad de fascismo.

Volvemos a encontrar los estudios de toda la Cultura Antifascista europea y llevamolos adelante … Vamos a hablar claro … La nuestra es la lucha de la Nobleza de todo Antifascismo contra el monstruo fascista de una España indecente donde el Estado, la Política, la Magistratura, los órganos de seguridad del Estado y todos los órganos de informaciones están hundidos en este pozo de mentiras, engaños,violencias y espantosa suciedad mental.

Aclaramos que el “fascismo” tiene miles modos distintos de disfrazarse, que “fascismo” es lo de una España podrida de autoritarismo y suciedad mental, como es “fascismo” el estremismo islámico y que como bien dijo Wilhelm Reich en “Psicología de masa del fascismo” el fascismo está también dentro al partido comunista.

Empezamo con el espíritu de “Bella Ciao” esta bellisima canción de los “partigiani italiani” que liberales, comunistas, catolicos unidos lucharon y unidos ganaron al fascismo

LA LUCHA PARA LA LIBERTAD DE CATALUÑA ES LUCHA CONTRA EL FASCISMO DE ESPAÑA … TENER CLARO ESO NOS LLEVARÁ A LA VICTORIA … OLBIDARLO Y ESCONDERLO NOS LLEVARÁ AL MAS ESPANTOSO FRACASO

https://www.youtube.com/watch?v=N_GrcZccmKI&feature=share&fbclid=IwAR21vahEXKCowm41CIifh4Fqmk-gjFRxuQUmT5ApkTu0fJ-Wxx8YqjHAk30

Josep Sallés
Josep Sallés
27.04.2020  ·  15:26

Des de fa moltíssims anys enrere, tinc molt clar que Catalunya ha de ser un país independent dins del món. Creia que amb els polítics el 2017 hi podíem arribar més fàcilment. Ara tinc clar que aquells polítics, la gran majoria no serveixen. Val mes que es quedin tancadets a casa i deixin fer a una nova societat que empeny des de la base, sempre el poble és el qui ha empentat els canvis de una societat i massa vegades, massa polítics se n’han aprofitat. No serveixen aquests polítics fraudulents que es venen al millor postor. Visca la república catalana!!!

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.04.2020  ·  15:36

Bihotzez, eskerrik asko Partal Jauna.

Creo que estamos todos un tanto tocados y, la verdad, no es para menos. Tras estos dos años y medio de frustraciones, una tras otra, que provocan, por lo menos a mí, indignación cuando no rabia, va y nos ocurre lo de “éramos pocos y parió la abuela”, el coronavirus.

Yo creo, ojalá me equivoque o me equivoque en parte, que la crisis económica que se avecina, que ya está aquí, llega para quedarse como el virus hasta que se encuentre la vacuna y, desafortunadamente, una vez que se encuentre la vacuna, los muertos por causa de economía serán aún más incontables.

He apreciado mucho la reflexión del sr. Josep-Anton Monfort cuando dice que nos encontramos ante una crisis sistémica. Ahora estamos todos un poco más animados porque ayer los niños pudieron salir de casa y el próximo sábado podrán salir las personas mayores a pasear pero ¿y los que se encuentran entremedio, el medio del medio, el tejido productivo que, finalmente, lo mantiene todo? Muchos, muchísimos de ellos lo van a tener más que crudo. Ni qué decir de los que ya lo pasaban crudo antes del coronavirus.

Creo que no nos damos cuenta de lo que se avecina y, en el caso nuestro, que pertenecemos a un Estado como el de España, en el que el equilibrio de generación de PIB, territorialmente hablando, está más que descompensado, por no decir descuajeringado, las cosas pintan bastos, para nosotros.

La maquinaria propagandística del Estado Español que es muy potente, muy potente, y que no depende de cuál sea el partido que gobierna, encontrará la manera, no me cabe la menor duda (han vivido, viven y tratarán de seguir viviendo de ello), de barrer de un escobazo nuestras pretensiones de nación que quiere crear su propio estado. Y lo podrán hacer porque, además, el grueso de los dirigentes de los partidos “independentistas” (los otros, si bien parece ser que discrepan en el ámbito privado, en el público, agachan la cabeza y no hacen nada por dar voz, voto, a los de a pie) por razones ocultas y oscuras, les seguirán aplanando, en lo esencial, el camino.

No hace falta sino leer el comentario de Eduard Samarra y su cita del gag de Polònia.

Sr. Partal, sin querer ponerme melodramático, usted y Vilaweb tienen un papel muy importante que jugar en estos tiempos que cada vez dejan menos margen de maniobra. Sé que usted no es un político, ni tiene alma de político (cosa que le agradezco) pero usted tiene una herramienta que los de a pie no tenemos. Poder comunicar a muchos líneas de pensamiento, no de pensamiento único, pero sí pensamiento que nos saque de este callejón sin salida que en realidad no es sino una simple ratonera.

¿Tan difícil es promover, incentivar, espolear un movimiento político transversal independentista cara a las próximas elecciones en Catalunya?

Yo creo que no.

No sería la primera vez que un medio de comunicación de prensa consiguiese cambiar las tornas. Me viene así, a bote pronto, el Washington Post con el caso del Watergate.

Y esta vez la cosa no solo va de proclamar la República de Catalunya, esta vez, y desde hace dos meses, la cosa va, también, de no verse engullido, definitivamente, por un Estado, el español, que entre los nacionalistas es el más nacionalista de todos, en la acepción del María Moliner.

Endavant i moltes gràcies.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.04.2020  ·  16:02

Llegir el tercer capítol, avui centro l’interès en el paràgraf que parla d’Espanya “feta miques i que Pedro Sánchez l’arrossega ara cap al pou més profund que puguem imaginar. I a més s’hi enduu els comuns i tota la seua demagògia hipòcrita”…
Em sembla que és un bon resum de tot plegat.
Algú em va fer veure un cop que, quan no se sap a on vas, és saludable mirar enrrere per saber, al menys, d’on vens.
Ara, en els tres editorials de Vicent Partal hem fet l’exercici d’entendre d’on venim, de la rivalitat de partits que es deien nacionalistes, del desgavell del regne d’Espanya sense cap futur i, sobretot, de la voluntat d’una majoria de ciutadans de Catalunya que ens mantenim ferms en l’objectiu de ser un Estat més just, independent i en forma de república.
Només falta afegir que de vegades es guanya no per la pròpia força, sinó per l’esfondrament del contrari. Per això penso que ja no depenem del no nacionalisme d’ERC que tampoc no és independentista, de l’activisme testimonial de les CUP desaparegudes, ni de l’esquerra conservadora dels Comuns, ni del socialisme de dretes del PSC, ni del peix al cove de la Convergència del 3%…, doncs la independència de Catalunya vindrà abans per l’esfondrament inapelable del regne d’Espanya.
No ens distreuen.
Ens hem de mantenir desperts per fer-nos dignes de l’endemà.
Que no ens agafi per sorpresa.

salvador pallares
salvador pallares
27.04.2020  ·  16:31

Les miseries que are ens venen son las que ens portará a la Independence de España. Se acostá la Republique Catalane degut a la corrupción espanyol e. Tingem fe la tenim a tocá.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
27.04.2020  ·  16:37

Sé que som una bombolla relativament petita com per fer projeccions, però algú recorda l’últim editorial que aplegués més de cent comentaris de subscriptors? El simple fet d’encetar el debat, d’assenyalar qui cal per allò que cal -per més mandra que fes començar- ja esperona a pensar què s’hi pot fer a partit d’ara. Tot un encert, aquesta sèrie. Moltes gràcies.

Pau Arranz
Pau Arranz
27.04.2020  ·  18:32

Amb el nacionalisme no creixerem. No és per un “grapats de vots”. És per arribar a una gran majoria de la població que ara mateix viu a anys llum de l’independentisme. I com hi arribarem a tota aquesta gent? No pas amb el nacionalisme i tota la seva retòrica i molt manco amb arguments identitaris, històrics o lingüístics. Però si podem arribar a la població d’origen marroquí, colombià, espanyol… amb arguments econòmics, contra la repressió, per la democràcia… I qui cregui que sense ampliar la base seguirem creixent va ben errat.

El camí que està seguint Esquerra Republicana (i la CUP, que està seguint la mateixa línia en aquest aspecte i ningú en parla) és el correcte. Les dades ho diuen. L’independentisme creixerà per l‘esquerra. La dreta catalanista regionalista s’ha reconvertit en independentista. Molt bé, benvinguts, quants més serem millor. Però aquesta dreta (Junts per Catalunya) té un sostre. O algú es creu que arribarà a tota la gent que ara mateix no és independentista amb el seu discurs?

Cal ser més, molts més, abans de la propera passa. Això va per llarg. Caldria que ens en féssim una idea tots plegats.

Alfons Olivares
Alfons Olivares
27.04.2020  ·  19:31

Crec que no cal dir res més. Esperem que serveixi…

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
27.04.2020  ·  20:12

Es veritat, que si es vol es pot, per que tal com va dir Nelson Mandela, “tot sembla impossible, fins ho vols fer-ho i ho fas”, però es clar, que implica això?, implica no tenir por a perdre res, ni la pròpia vida, implica el risc de quedar sol o sola, i que la teva mateixa família et deixi, si no els hi aportes o poses en perill la economia suficient que et reclamen, si poses en perill el patrimoni, i qui te avui esperit de màrtir? qui el seu patriotisme i el seus ferm coratge esta per damunt de tota la resta de persones? quasi NINGÚ !!!!, i aquest es el mal de tot, per això crec que hauríem de tenir un govern de miquelets, si, altrament no farem el pas, per que la majoria del poble no es covarda, ho em demostrat abastament, però no es vol quedar sol i víctima de la desorganitzada covardia dels nostres polítics, que no son més -sense generalitzar-, que pur i simples comerciants, i amb comerciants, no guanyarem mai la guerra, ni tombarem a aquells que armats ens tenen el peu al coll. Siguem seriosos, si volem podem, però cal arremangar-se, cal no voler tenir tots i totes de forma absurda i infantilment el seu moment de gloria, cal unitat disciplinada, cal una Plana Major del poble, -no política-, i cal començar a fer camí per allí on s’ha d’anar, -una casa es comença per els fonaments, encara que picar pedra per fer las rasses sigui molt dur i desagraït, i s’ha de fer sense dubtes, temors, com no ho varen fer cap dels nous Estats d’Europa del segle passat, voler la llibertat es lluitar-la, però no amb xerrameca, lluitar-la de veritat, i això implica dir a aquells que estimes, que potser d’ara en endavant econòmicament no podran potser comptar amb tu, implica forts sacrificis,…..o a que caram juguem?……..evidentment aquí ni es lloc, ni es pot explicar tot,….. però si es vol, es pot, o no varem posar las urnes i paperetes i cens universal i varem votar?…..només ens cal una classe política com sempre he dit, amb mentalitat de soldat, es clar que molts d’ells o elles no saben ni tenen idea de que vol dir això, o els hi fa esgarrifança, doncs ni han estat en cap guerra de debò, ni han fet mai la mili…..i sense aquests coneixement no serem mai lliures i sobirans….està molt be que anem recordant lo que varem fer durant dècades i dècades i dècades, però prou anar voltant l’illa presó, cal tirar-se a l’aigua i nedar cap a la riba de la llibertat…..Es molt català allò de “No hi vagis, no t’hi posis, deixa’ls estar, si no portes pa per els nens en tindre de buscar un altre”, que jo havia escoltat de xiquet i de més gran, i es que per que hi hagin collons i tenen d’haver ovaris, per que tal com diu la dita,…”Quant las dones agafen la bandera, tots els homes al darrera”……

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
27.04.2020  ·  20:22

Vicent, se’n diu tenir sentit d’estat. La base és la democràcia i la protecció dels drets humans. Qui no ho tingui clar, que marxi. Ja hem vist les sangoneres del sistema podrit colonial on han prosperat personatges nefastos. Per això ja fa molts anys vaig deixar ERC. La majoria han fet del partit el seu modus vivendi… Ningú vol arriscar el pa, no? És això el que hem d’evitar. Llista de país ja!

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
27.04.2020  ·  21:57

Bé, dons com deiem ahir, abans del virus (vegeu l’acte a Perpinyà sino): Anem a bastir la República In dependent de Catalunya!

maria serra
maria serra
27.04.2020  ·  22:07

Gràcies el vostre diari podem anar respirant, Gràcies Vicent per els teus punts de vista, jo encara tinc l’esperança que som molts els que volem un nou país, la prova és que hi ha molta gent que hi dediquen molts esforços a posar-nos tots els entrebancs possibles, això vol dir que encara estem vius

Fèlix Ritort
Fèlix Ritort
28.04.2020  ·  00:35

Bon article Sr Partal, gràcies!

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
28.04.2020  ·  01:31

Enhorabonaa a Vicent Partal per aquesta série de tres articles editorails, del 24 al 26 d’avril de 2020. Son molt importants, plens d’objectivitat amb valentia patriotica. I amb un necesari “espill de historia”, com diu. Son a prendre en compte per impulsar, des del poble de la nació catalana, el “canvi de rumb que considera necesari.
Ja vaig fer un curt comentari al primer d’aquests articles, recordant tesis i propostes de l’Agència del Cens del Poble Català (ACNPC), renovada l’any 2018, que jo presideixo. i avuiaporto comentaris a alguns punts precisos d’aquests articles. fent, també, una mica de història.

Agreixo i felicito especialment a Vicent Partal pel paràgraf 6 del primer article, on escriu: “El 2017 ja vam descubrir que des de l’autonomia no es passa a la independència, i que el camí cap a la república catalana es un altre…”.
Gracies, Vicent. Si, aquest altre camí podria ser, encara ara, el que vigurava en el full de ruta de 2013-2014 de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on proposava, textualment, “en previsió de l’impediment d’un plebiscit pel govern espanyol, seguir els procediments establerts per l’Agència cel Cens Nacional del Poble Català”. I aqull full de ruta de l’ANC continua dient textualment: “L’Agència ha obert un cens en que es poden inscriure voluntariament tots els qui es consideren membres de la nació catalana. El cens ha de servir perqué voti sobre la independència ‘el poble català’ i no ‘la població de Catalunya’, amb la finalitat de legitimar un marc democratic nacional i de preparar un plebiscit organitzat pel poble català…”. Després d’aquell full de ruta de l’ANC ha passat el que Vicent Patal ha fet molt bé de recordar-nos, peró, des dels impediments fets pel govern espanyol del plebiscit o referendum de l’1 d’octubre de 2017, vins avui, l’ANC encara no ha començat a “seguir els procediments establerts per l’Agència del Cens Nacional del Poble Català” que figuraven el el seu full de ruta de 2013-2014.
Aquest altre camí cap a la republica catalana, ja l’havia incós en la meva ponéncia documentada jurídicament per escrit, titulada “El com de l’autodeterminació cap a un estat per al poble catlà”, al Tercer Congrés Catalanista, celebrat l’any 2009.

També agraeixo i felicito a Vicent Partal, com a peridista valent i patriota, pel paràgraf 15 del tercer d’aquests tres articles “Ho tornarem a fer”. Ens hi confirma que “Tres anys després, (de la proclamació de la independència) es evident que el Consell de la República no ha funcionat i que el president puigdemont, per la raó que siga, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d’assumir el paper que la legitimitat històrica ha disposat a les seues mans…”.
Aquesta confirmació em perrmet recordar que que des de fa molts anys he anat documentant i publicant per quina raó, en la situació d’elegit dintre del sistema polític de l’estat espanyol, com era i el cas del senyor Puigdement, no es pot assolir la independ’encia efectiva de Catalunuya, encara le vulgui assumir.
Sobre aquestes qúestións, el Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU, de juliol de 2010, considerant conforme amb el dret internacional la declaració uniladeral de independència de Kosovo, per la condició jurídica dels proclamants, ens va afirmar a l’Ag’encia del Cens Nacional del Poble Català en les tesis citades. I aixó ens va decidir a formalitzar davant Notari, el novembre de 2010, l’escriptura del “Pacte Nacional per a l’Autodeterminació”. Una proposta de pacte entre associacions dels poble català i partits polítics que s’hi avinguin, amb elegits o candidats a eleccions. Els partits s’havien de comprometre a no dir en campanya electoral que proclamarien la independència, peró que ajudarien a que el poble català, ell, arribés a proclamer-la com a veritable subjecte de dret a l’autodeterminació que es. I les associacions es compromatien a fer campanya a favor de tots aquells partits que signessin els compromisos citats i a promoure inscripcions al Cens. Cap partit ni cap candidatura el van signar, i aixi està el procés ara. i 8 associacions nacionalistes populars en aquella época el van anar a signar davant Notari
En el sentit dels que diu Vicent Partal en el citat parágraf 15 del seu tercer article, i en resposta i proposta, penso que el poble de la nació catalana a de tornar a proposar, o imposar, aquest pacte als partits catalanistes i als seul elegits actual i als futurs candidats, incós, bén entés, el senyor Puigdemont (a qui ja varem donar a coneixer aquest pla quan era alcalde de Girona).
En les finalitats destrites, els primers Comités Poble Català de tot d’arreu de la nació, per “anar per un altre camí” al principat, l’any 2018 varem fundar i regstrar a Brusselles, sota la Llei Belga i amb domicili i compte bancari a Flandes, la “Federació de Comités Poble Català”. Hi ha una Web per informar-se i inscriure´s al Cens.

Albert Bertrana i Bernaus

El

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies