Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Deia Joan Fuster que ‘seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront’. El geni de Sueca va trobar en el seu admirable rigor intel·lectual i en la seua enorme capacitat pedagògica la clau per a reduir un debat difícil, que avui ens fa perdre tant de temps, als seus termes exactes. Ho mata amb una sola frase: ‘Seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront.’ I jo i molta més gent com jo vam tenir la sort de llegir-lo de ben joves per poder entendre-ho.

La segona meitat del segle XX va ser una època convulsa com poques en el nostre país, però entre les poques sorts que teníem aleshores hi havia l’existència d’uns intel·lectuals extremadament lúcids i preparats que ens servien de guia, ens estalviaven debats absurds i ens il·luminaven sempre amb la seua honestedat i coneixement. I sincerament aquesta és una de les coses que trobe a faltar més en el nostre país d’avui.

No dic que no tinguem intel·lectuals, déu me’n guard. És cert que dubte que els tinguem de la talla d’aquells, però sempre em pregunte a continuació si això no deu ser perquè em vaig fent vell i se m’apodera l’enyor. Ara bé, no tinc cap dubte que la presència pública dels intel·lectuals de talla que tenim avui és marginal, perquè el debat s’ha omplert de xerraires de tercera divisió que inunden els platós de televisió i les ràdios i que dirigeixen, i així ens va, l’estratègia dels partits polítics. El món s’ha capgirat i ara resulta que en comptes d’escoltar gent que en sap i proposar rutes a partir d’escoltar-los deixem que ignorants o cínics, que no sé mai on és el límit, proposen rutes que després alguns ens provaran de vendre amb teories ad hoc, molt sovint infumables. I com a exemple ací tenim aquesta cosa del no-nacionalisme, aquesta obsessió contra el nacionalisme, a la qual Esquerra Republicana tant s’ha afeccionat darrerament.

Des del marxisme més pedestre (i manipulador) el debat es podria rematar de seguida. Per exemple, l’altra nit, Laura Rosel preguntava al president del parlament si una Catalunya independent hauria controlat millor el coronavirus. És una pregunta totalment legítima, que no té res d’estranya. És com preguntar si el PP ho hauria fet millor que el PSOE, si Oriol Junqueras ho hauria fet millor que Quim Torra o què hauria passat si en comptes de Donald Trump la presidenta dels Estats Units hagués estat Angela Merkel. Però, curiosament, la seua resposta no és dir que sí, que no o que no ho sé, sinó fer un discurs on primer diu que ‘l’última cosa que demana aquesta crisi és que fem plantejaments nacionalistes’, per després afirmar que el millor que li pot passar al moviment independentista és ‘sobretot fugir de determinades connotacions que poden ser considerades nacionalistes’ i rematar-ho dient: ‘Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista.’

He dit que el debat es podia acabar ràpidament perquè a mi em sembla molt difícil discutir que aquestes afirmacions tan agosarades, el Molt Honorable Roger Torrent les fa, sobretot, des de la seua condició de classe i defensant els seus interessos de classe. I no parle de l’obrera, a la qual no pertany, sinó del partit –i ja em perdonareu la hipèrbole. Un dels dirigents republicans actuals més importants ho redueix tot magníficament, però supose que sense adonar-se del que diu, amb una expressió deliciosa: ‘Que no és l’hora que la meua àvia, que netejava escales, guanye?’ Em disculpe si no era l’àvia exactament qui apareixia en la cita, però és igual. Perquè, al final, la frase, que s’entén perfectament, ho delata tot. Ell en realitat vol dir: ‘Que no és l’hora que jo guanye?’ I curiosament no diu: ‘Que no és l’hora que guanye aquest país?’ Lamentablement, ací rau la clau del moment, em sembla a mi. Perquè és per aconseguir aquest objectiu domèstic, que no és guanyar la independència sinó guanyar la gestoria administrativa en què s’ha convertit la Generalitat, que es fa tot el que es fa.

Que ERC guanye les eleccions autonòmiques i governe o que ho faça Junts per Catalunya m’és del tot indiferent, a mi. M’és igual qui faça de president, perquè el 2017 ja vam descobrir que des de l’autonomia no es passa a la independència i que, per tant, el camí a la república catalana, que és el que jo vull tenir, és un altre. A eixa guerra de partits, jo no hi entraré mai, de cap manera, i si algú em vol utilitzar, des d’ací ja li’n negue el dret, tot i que sé que això no servirà de res. Ja s’ho faran entre ells i ja es barallaran pel respectable vot de lectors i resta ciutadans. Jo no escric contra els uns ni a favor d’uns altres. No és la meua guerra.

Ara bé, com a periodista i com a ciutadà, no estic disposat a callar quan es degrada perillosament el discurs públic i es brutalitza l’intel·lecte col·lectiu fins a l’extrem d’erosionar la raó. I d’erosionar, també, les bases teòriques que sostenen i han sostingut aquest país, les mateixes que ens ha de portar a ser d’una vegada per totes un estat independent. I no callaré, especialment, si crec que això, que ho crec, ens ho podríem estalviar perquè en realitat es fa purament per interessos espuris. De manera que avui demanaré als lectors una petita indulgència que els arribarà en forma d’una sèrie de tres articles entre avui i dilluns. Perquè l’atac a la raó que representa aquest discurs antinacionalista d’ERC és tan monumental que jo no el puc despatxar en un no res. M’explicaré in extenso, doncs, i després vosaltres, com sempre, feu el que vulgueu.

···

Tota aquesta xerrameca de tebeo contra el nacionalisme (ep, contra el nacionalisme català!) ve de lluny, perquè alguns intel·lectuals d’ERC, entre els quals gent que considere amiga i amb qui m’he barallat ben de gust, tenen el mal costum de fer el seu treball a la inversa. En comptes d’analitzar el món o el país per ajudar la gent a entendre’l, ells treballen per a vestir les decisions pragmàtiques del comitè central, o com es diga la burocràcia pertinent, amb la visió posada sempre en la conquesta del màxim poder. Quan la lluita amb els convergents, o com es diguen ara, s’accentua, i la cosa és cíclica, com qualsevol lector amb una mínima edat recordarà bé, aleshores el mètode científic de pensament és alterat. Ja no és qüestió de trobar la manera de tombar el nacionalisme que, en paraules de Joan Fuster, tenim enfront, això és, l’espanyol –en aquest cas concret i sense oblidar el francès–, sinó de tombar el projecte polític que ells creuen que tenen enfront, el que, en qualsevol cas, els ha frenat fins ara a l’hora de tenir la presidència o la majoria parlamentària.

I com que el màrqueting i la xerrameca s’ho mengen tot en les nostres societats, identifiquen les quatre cosetes que, amanides amb la dosi pertinent de demagògia, maximitzen la seua identitat contra els convergents i les llancen entusiàsticament com a dards per mirar de convèncer la població que els voten a ells i no als altres. I canviant-se la camisa, si cal, a una velocitat que no veus ni com es descorden els botons. La proclamació de la independència el 2017 i la repressió posterior sembla que els va decidir a fer una giragonsa d’una velocitat mai vista i ara resulta que són ells els moderats, tan i tan moderats que ja han passat al punt de ser públicament antinacionalistes. Cosa que no deien, o no remarcaven, quan el combat per la república era imminent i la divergència dins el camp independentista, desdenyable.

Però la cosa té dos problemes. El primer i més important és que les diferències entre convergents i republicans, que en el passat eren més que notables, avui són, francament, de matís –qui em negarà que Pere Aragonès i Elsa Artadi podrien ser en el mateix partit, i que Carles Puigdemont i Marta Rovira també? Durant molts anys, els dos partits eren dos universos, sobretot fora de Barcelona. En molts llocs del país, ERC era un bastió contra el caciquisme que s’havia fet fort dins Convergència i contra el clientelisme, la corrupció, que va arribar a dominar el partit de Jordi Pujol. I no cal dir que durant molts anys ERC podia patir repressió perquè era la independència i CiU no perquè era l’autonomia –projectes irreconciliables, per tant. Però avui les diferències s’han escurçat tant que mig país vota els uns o els altres sense cap fidelitat a les sigles, només segons l’elecció que toca o el candidat que hi ha. I tots dos partits tenen presos polítics i exiliats, la llibertat dels quals reivindiquem sencera, sense fer matisos per la seua adscripció a aquests o aquells.

En conseqüència, els dos partits es diferencien ben poc perquè l’Espanya d’avui, negra, negríssima, fa impossible el matís. A la cort madrilenya fan allò del divide et impera que tan bé els ha anat sempre. Però no és fàcil oblidar que Oriol Junqueras, amb una injustícia especial perquè li neguen de ser l’eurodiputat que és, es troba a la presó, s’hi ha estat i s’hi estarà segurament un bon grapat d’anys més, per més simpàtic que el pobre Rufián, tan acostumat als afalacs i les abraçades de Madrid, vulga ser i ho intente.

I com que, malgrat allò que voldrien i necessitarien, en realitat avui ERC i Junts per Catalunya són tots uns, quan els dos partits han de barallar-se, i per desgràcia de tots nosaltres això és el que fan, els recursos que han de fer servir són per força esotèrics. N’hi ha un, un de sol, que és seriós: la renúncia a la unilateralitat o no, que és igual com dir la renúncia a la independència o no. Però aquest debat en què tant s’esforcen algunes patums d’ERC sobre si som nacionalistes o ho deixem de ser és infumable, pura estratègia adreçada a esgarrapar quatre vots als altres, encara que siga al preu, indigne, d’abraçar-se a la campanya permanent de l’espanyolisme i treure profit del vent de cua que provoca.

Aquesta estratègia antinacionalista que sembla haver-se apoderat d’Esquerra, encara que he de dir que molts militants que conec ni l’entenen ni els agrada, els portarà un dia o un altre a un cul-de-sac irreconciliable amb el que són, això és evident. I a mi em sabrà particularment greu. Perquè la irracionalitat no es pot frenar una volta disparada. Però m’imagine que, en el càlcul, esperen que l’electorat no se n’adone quan tornen a fer el canvi, si és que toca fer-lo. I això és així perquè la seua experiència passada els diu que la memòria del votant és curta. L’argumentari antinacionalista, ho recordareu perfectament si feu un poc memòria, ja el van fer servir per a justificar el segon tripartit, no el bo de Maragall, sinó el nefast de Montilla. I tots sabem que no els ha anat pas malament després.

De manera que ells aniran fent. Tornen a recórrer a un argument que, si us hi fixeu, mentre la lluita per la independència era real i a curt termini, va desaparèixer. I ho faran a risc que, en alguns casos, declaracions desmesurades, d’aquelles que desafien la lògica més bàsica, puguen originar un petit escàndol o la vergonyeta dels seus i tot.

S’aprofiten que la discussió sobre el nacionalisme és sempre elusiva perquè la matèria és difícil de definir. Eugeni d’Ors refutava, fins i tot, que es pogués parlar del tema ‘perquè ni Paul Valery, ni el papa, ni vostè, ni jo sabem què és una nació’. De raó, no li’n faltava. No ens posarem mai d’acord al 100% dues persones sobre què és una nació i què no ho és i, per tant, tampoc en què és un nacionalisme i què no ho és. Però d’això a deixar que una part d’ERC es dedique a imitar la inconsistència del senyor Horst-Grunert i mine així el projecte col·lectiu de país hi ha un abisme perillós.

M’explique: el tal Horts-Grunert és el protagonista, oblidat, d’una de les històries més ridícules que conec sobre el nacionalisme. No recorde el detall de quan era, els anys setanta més que probablement, que aquest individu de professió diplomàtic de l’extinta República Democràtica Alemanya va provar de convèncer l’ONU que ja no hi havia una nació alemanya sinó dues. El canceller Brandt havia invocat la unitat nacional alemanya per sobre dels dos estats existents en aquell moment en un discurs a Nova York i el tal Horts-Grunert es va embrancar en una rèplica, còmica vista des d’avui, però plena d’arguments irrisoris.

Hauria de buscar el pamflet –el dec tenir en algun lloc de casa– que la diligent agència de propaganda de l’Alemanya de l’Est va imprimir amb el discurs d’aquest senyor. Però així de memòria recorde que va dir que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar l’existència d’una nacionalitat comuna a la RDA i la RFA. Però que, en canvi, calia tenir en compte el socialisme i l’existència del mur de separació, el molt animal va arribar a dir això del mur, com a senyals indiscutibles i irrefutables que la RDA era tota una senyora nació per si sola. Al marge, completament al marge, de la pèrfida i capitalista RFA.

Segons aquella ‘teoria’, ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten feien als alemanys ser ‘uns’. Però el mur, en canvi, sí. L’argument no s’aguantava dret ni aleshores, però uns anys després, la història l’ha condemnat amb una eficàcia irrefutable. Mentre escric aquest primer article de la sèrie –demà més–, tinc davant quatre pedretes del mur berlinès que jo mateix vaig arrencar amb les mans el 10 de novembre de 1989, unes pedretes que solc tenir a mà al meu estudi per a no oblidar mai que en política no hi ha res, absolutament res, que no puga passar. I, sobretot, que és millor pensar-se les coses i les conseqüències de dir-les dues voltes, cosa que em tem que no ha fet el president Torrent, abans de fer un ridícul que et perseguirà anys després, per tota l’eternitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.