L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme (I)

«Com a periodista i com a ciutadà, no estic disposat a callar quan es degrada perillosament el discurs públic i es brutalitza l'intel·lecte col·lectiu fins a l'extrem d'erosionar la raó»

Vicent Partal
24.04.2020 - 19:51
Actualització: 24.04.2020 - 21:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Deia Joan Fuster que ‘seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront’. El geni de Sueca va trobar en el seu admirable rigor intel·lectual i en la seua enorme capacitat pedagògica la clau per a reduir un debat difícil, que avui ens fa perdre tant de temps, als seus termes exactes. Ho mata amb una sola frase: ‘Seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront.’ I jo i molta més gent com jo vam tenir la sort de llegir-lo de ben joves per poder entendre-ho.

La segona meitat del segle XX va ser una època convulsa com poques en el nostre país, però entre les poques sorts que teníem aleshores hi havia l’existència d’uns intel·lectuals extremadament lúcids i preparats que ens servien de guia, ens estalviaven debats absurds i ens il·luminaven sempre amb la seua honestedat i coneixement. I sincerament aquesta és una de les coses que trobe a faltar més en el nostre país d’avui.

No dic que no tinguem intel·lectuals, déu me’n guard. És cert que dubte que els tinguem de la talla d’aquells, però sempre em pregunte a continuació si això no deu ser perquè em vaig fent vell i se m’apodera l’enyor. Ara bé, no tinc cap dubte que la presència pública dels intel·lectuals de talla que tenim avui és marginal, perquè el debat s’ha omplert de xerraires de tercera divisió que inunden els platós de televisió i les ràdios i que dirigeixen, i així ens va, l’estratègia dels partits polítics. El món s’ha capgirat i ara resulta que en comptes d’escoltar gent que en sap i proposar rutes a partir d’escoltar-los deixem que ignorants o cínics, que no sé mai on és el límit, proposen rutes que després alguns ens provaran de vendre amb teories ad hoc, molt sovint infumables. I com a exemple ací tenim aquesta cosa del no-nacionalisme, aquesta obsessió contra el nacionalisme, a la qual Esquerra Republicana tant s’ha afeccionat darrerament.

Des del marxisme més pedestre (i manipulador) el debat es podria rematar de seguida. Per exemple, l’altra nit, Laura Rosel preguntava al president del parlament si una Catalunya independent hauria controlat millor el coronavirus. És una pregunta totalment legítima, que no té res d’estranya. És com preguntar si el PP ho hauria fet millor que el PSOE, si Oriol Junqueras ho hauria fet millor que Quim Torra o què hauria passat si en comptes de Donald Trump la presidenta dels Estats Units hagués estat Angela Merkel. Però, curiosament, la seua resposta no és dir que sí, que no o que no ho sé, sinó fer un discurs on primer diu que ‘l’última cosa que demana aquesta crisi és que fem plantejaments nacionalistes’, per després afirmar que el millor que li pot passar al moviment independentista és ‘sobretot fugir de determinades connotacions que poden ser considerades nacionalistes’ i rematar-ho dient: ‘Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista.’

He dit que el debat es podia acabar ràpidament perquè a mi em sembla molt difícil discutir que aquestes afirmacions tan agosarades, el Molt Honorable Roger Torrent les fa, sobretot, des de la seua condició de classe i defensant els seus interessos de classe. I no parle de l’obrera, a la qual no pertany, sinó del partit –i ja em perdonareu la hipèrbole. Un dels dirigents republicans actuals més importants ho redueix tot magníficament, però supose que sense adonar-se del que diu, amb una expressió deliciosa: ‘Que no és l’hora que la meua àvia, que netejava escales, guanye?’ Em disculpe si no era l’àvia exactament qui apareixia en la cita, però és igual. Perquè, al final, la frase, que s’entén perfectament, ho delata tot. Ell en realitat vol dir: ‘Que no és l’hora que jo guanye?’ I curiosament no diu: ‘Que no és l’hora que guanye aquest país?’ Lamentablement, ací rau la clau del moment, em sembla a mi. Perquè és per aconseguir aquest objectiu domèstic, que no és guanyar la independència sinó guanyar la gestoria administrativa en què s’ha convertit la Generalitat, que es fa tot el que es fa.

Que ERC guanye les eleccions autonòmiques i governe o que ho faça Junts per Catalunya m’és del tot indiferent, a mi. M’és igual qui faça de president, perquè el 2017 ja vam descobrir que des de l’autonomia no es passa a la independència i que, per tant, el camí a la república catalana, que és el que jo vull tenir, és un altre. A eixa guerra de partits, jo no hi entraré mai, de cap manera, i si algú em vol utilitzar, des d’ací ja li’n negue el dret, tot i que sé que això no servirà de res. Ja s’ho faran entre ells i ja es barallaran pel respectable vot de lectors i resta ciutadans. Jo no escric contra els uns ni a favor d’uns altres. No és la meua guerra.

Ara bé, com a periodista i com a ciutadà, no estic disposat a callar quan es degrada perillosament el discurs públic i es brutalitza l’intel·lecte col·lectiu fins a l’extrem d’erosionar la raó. I d’erosionar, també, les bases teòriques que sostenen i han sostingut aquest país, les mateixes que ens ha de portar a ser d’una vegada per totes un estat independent. I no callaré, especialment, si crec que això, que ho crec, ens ho podríem estalviar perquè en realitat es fa purament per interessos espuris. De manera que avui demanaré als lectors una petita indulgència que els arribarà en forma d’una sèrie de tres articles entre avui i dilluns. Perquè l’atac a la raó que representa aquest discurs antinacionalista d’ERC és tan monumental que jo no el puc despatxar en un no res. M’explicaré in extenso, doncs, i després vosaltres, com sempre, feu el que vulgueu.

···

Tota aquesta xerrameca de tebeo contra el nacionalisme (ep, contra el nacionalisme català!) ve de lluny, perquè alguns intel·lectuals d’ERC, entre els quals gent que considere amiga i amb qui m’he barallat ben de gust, tenen el mal costum de fer el seu treball a la inversa. En comptes d’analitzar el món o el país per ajudar la gent a entendre’l, ells treballen per a vestir les decisions pragmàtiques del comitè central, o com es diga la burocràcia pertinent, amb la visió posada sempre en la conquesta del màxim poder. Quan la lluita amb els convergents, o com es diguen ara, s’accentua, i la cosa és cíclica, com qualsevol lector amb una mínima edat recordarà bé, aleshores el mètode científic de pensament és alterat. Ja no és qüestió de trobar la manera de tombar el nacionalisme que, en paraules de Joan Fuster, tenim enfront, això és, l’espanyol –en aquest cas concret i sense oblidar el francès–, sinó de tombar el projecte polític que ells creuen que tenen enfront, el que, en qualsevol cas, els ha frenat fins ara a l’hora de tenir la presidència o la majoria parlamentària.

I com que el màrqueting i la xerrameca s’ho mengen tot en les nostres societats, identifiquen les quatre cosetes que, amanides amb la dosi pertinent de demagògia, maximitzen la seua identitat contra els convergents i les llancen entusiàsticament com a dards per mirar de convèncer la població que els voten a ells i no als altres. I canviant-se la camisa, si cal, a una velocitat que no veus ni com es descorden els botons. La proclamació de la independència el 2017 i la repressió posterior sembla que els va decidir a fer una giragonsa d’una velocitat mai vista i ara resulta que són ells els moderats, tan i tan moderats que ja han passat al punt de ser públicament antinacionalistes. Cosa que no deien, o no remarcaven, quan el combat per la república era imminent i la divergència dins el camp independentista, desdenyable.

Però la cosa té dos problemes. El primer i més important és que les diferències entre convergents i republicans, que en el passat eren més que notables, avui són, francament, de matís –qui em negarà que Pere Aragonès i Elsa Artadi podrien ser en el mateix partit, i que Carles Puigdemont i Marta Rovira també? Durant molts anys, els dos partits eren dos universos, sobretot fora de Barcelona. En molts llocs del país, ERC era un bastió contra el caciquisme que s’havia fet fort dins Convergència i contra el clientelisme, la corrupció, que va arribar a dominar el partit de Jordi Pujol. I no cal dir que durant molts anys ERC podia patir repressió perquè era la independència i CiU no perquè era l’autonomia –projectes irreconciliables, per tant. Però avui les diferències s’han escurçat tant que mig país vota els uns o els altres sense cap fidelitat a les sigles, només segons l’elecció que toca o el candidat que hi ha. I tots dos partits tenen presos polítics i exiliats, la llibertat dels quals reivindiquem sencera, sense fer matisos per la seua adscripció a aquests o aquells.

En conseqüència, els dos partits es diferencien ben poc perquè l’Espanya d’avui, negra, negríssima, fa impossible el matís. A la cort madrilenya fan allò del divide et impera que tan bé els ha anat sempre. Però no és fàcil oblidar que Oriol Junqueras, amb una injustícia especial perquè li neguen de ser l’eurodiputat que és, es troba a la presó, s’hi ha estat i s’hi estarà segurament un bon grapat d’anys més, per més simpàtic que el pobre Rufián, tan acostumat als afalacs i les abraçades de Madrid, vulga ser i ho intente.

I com que, malgrat allò que voldrien i necessitarien, en realitat avui ERC i Junts per Catalunya són tots uns, quan els dos partits han de barallar-se, i per desgràcia de tots nosaltres això és el que fan, els recursos que han de fer servir són per força esotèrics. N’hi ha un, un de sol, que és seriós: la renúncia a la unilateralitat o no, que és igual com dir la renúncia a la independència o no. Però aquest debat en què tant s’esforcen algunes patums d’ERC sobre si som nacionalistes o ho deixem de ser és infumable, pura estratègia adreçada a esgarrapar quatre vots als altres, encara que siga al preu, indigne, d’abraçar-se a la campanya permanent de l’espanyolisme i treure profit del vent de cua que provoca.

Aquesta estratègia antinacionalista que sembla haver-se apoderat d’Esquerra, encara que he de dir que molts militants que conec ni l’entenen ni els agrada, els portarà un dia o un altre a un cul-de-sac irreconciliable amb el que són, això és evident. I a mi em sabrà particularment greu. Perquè la irracionalitat no es pot frenar una volta disparada. Però m’imagine que, en el càlcul, esperen que l’electorat no se n’adone quan tornen a fer el canvi, si és que toca fer-lo. I això és així perquè la seua experiència passada els diu que la memòria del votant és curta. L’argumentari antinacionalista, ho recordareu perfectament si feu un poc memòria, ja el van fer servir per a justificar el segon tripartit, no el bo de Maragall, sinó el nefast de Montilla. I tots sabem que no els ha anat pas malament després.

De manera que ells aniran fent. Tornen a recórrer a un argument que, si us hi fixeu, mentre la lluita per la independència era real i a curt termini, va desaparèixer. I ho faran a risc que, en alguns casos, declaracions desmesurades, d’aquelles que desafien la lògica més bàsica, puguen originar un petit escàndol o la vergonyeta dels seus i tot.

S’aprofiten que la discussió sobre el nacionalisme és sempre elusiva perquè la matèria és difícil de definir. Eugeni d’Ors refutava, fins i tot, que es pogués parlar del tema ‘perquè ni Paul Valery, ni el papa, ni vostè, ni jo sabem què és una nació’. De raó, no li’n faltava. No ens posarem mai d’acord al 100% dues persones sobre què és una nació i què no ho és i, per tant, tampoc en què és un nacionalisme i què no ho és. Però d’això a deixar que una part d’ERC es dedique a imitar la inconsistència del senyor Horst-Grunert i mine així el projecte col·lectiu de país hi ha un abisme perillós.

M’explique: el tal Horts-Grunert és el protagonista, oblidat, d’una de les històries més ridícules que conec sobre el nacionalisme. No recorde el detall de quan era, els anys setanta més que probablement, que aquest individu de professió diplomàtic de l’extinta República Democràtica Alemanya va provar de convèncer l’ONU que ja no hi havia una nació alemanya sinó dues. El canceller Brandt havia invocat la unitat nacional alemanya per sobre dels dos estats existents en aquell moment en un discurs a Nova York i el tal Horts-Grunert es va embrancar en una rèplica, còmica vista des d’avui, però plena d’arguments irrisoris.

Hauria de buscar el pamflet –el dec tenir en algun lloc de casa– que la diligent agència de propaganda de l’Alemanya de l’Est va imprimir amb el discurs d’aquest senyor. Però així de memòria recorde que va dir que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar l’existència d’una nacionalitat comuna a la RDA i la RFA. Però que, en canvi, calia tenir en compte el socialisme i l’existència del mur de separació, el molt animal va arribar a dir això del mur, com a senyals indiscutibles i irrefutables que la RDA era tota una senyora nació per si sola. Al marge, completament al marge, de la pèrfida i capitalista RFA.

Segons aquella ‘teoria’, ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten feien als alemanys ser ‘uns’. Però el mur, en canvi, sí. L’argument no s’aguantava dret ni aleshores, però uns anys després, la història l’ha condemnat amb una eficàcia irrefutable. Mentre escric aquest primer article de la sèrie –demà més–, tinc davant quatre pedretes del mur berlinès que jo mateix vaig arrencar amb les mans el 10 de novembre de 1989, unes pedretes que solc tenir a mà al meu estudi per a no oblidar mai que en política no hi ha res, absolutament res, que no puga passar. I, sobretot, que és millor pensar-se les coses i les conseqüències de dir-les dues voltes, cosa que em tem que no ha fet el president Torrent, abans de fer un ridícul que et perseguirà anys després, per tota l’eternitat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
24.04.2020  ·  22:16

Llarg editorial, el d’avui. De tot, em quede amb un parell d’afirmacions del principi. Sobre el nivell intel·lectual de molts dels qui ara ocupen llocs de responsabilitat; des d’el mateix Pere Aragonés fins el versàtil senyor Rufian, per exemple. Res més a dir. Qualsevol comparació amb Joan Fuster és tan ridícula com el discurs d’aquell ambaixador de la difunta RDA . I en segon lloc, aquella creença que tenen aquesta gent sobre la memòria dels votants. Com en quasi tota la resta, erren. Perquè la memòria seria curta en circumstàncies normals; però davant d’una debacle econòmica com la que ens està arribant, durarà molts anys. Al capdavall, els problemes fonamentals continuen sent els mateixos. Primer: Catalunya vol la independència. I fins ara, els qui s’han posat enfront, han perdut bous i esquelles. Potser és l’hora d’Esquerra, perquè els comuns ja ho tenen a tocar. Segon: Espanya sembla inviable econòmicament, tal i com van les coses. I, des que ho han centralitzat tot, seria per a riure si no estiguérem parlant de més de 22000 morts comptats oficialment, que ves a saber quants en seran de veritat. I això, la gent no ho oblidarà en molts anys. De fet, encara es recorden els morts de les fosses comunes de la guerra civil.

jaume alcacer
jaume alcacer
24.04.2020  ·  22:37

Aixo enllaça amb la editorial de abans d’ahir , mentre segueixi aixi , ho tenim magre Vicent.

Josep Salart
Josep Salart
24.04.2020  ·  22:43

Gràcies per l’editorial, i els que vindran.

Els que estem fins a la desesperació de tots els partits polítics i que des de fa temps ens diuen que és un instrument necessàri per l’objectiu, sempre ho entenem i ens aguantem. Ara be, que es posi un filtre detector de la gent que no serveix i que els que s’animin a liderar-nos i treballar per tothom, ho demostrin des del primer dia.

Voleu una fórmula que no fallaría: poseu com més dones millor. N’hi ha un grapat que ens il.lusionaría i mai mai ens defraudaría. Penseu noms i les veureu de tots colors i, totes juntes, aniríem lluny.

Penseu, penseu i fem-ne una llista per ordre alfabétic per no trepitjar ulls de poll. Veureu el resultat.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
24.04.2020  ·  22:48

Com pot ser que el President del Parlament de Catalunya parli sense pensar exactament el que signifiquen les seves paraules? D’això a casa en diem ser “un bocamoll”.

Joan Benet
Joan Benet
24.04.2020  ·  23:02

Pel que fa referència al senyor Torrent i el càrrec que ocupa, aunque la mona de vista de seda, mona se queda…
La política s’ha convertit en el modus vivendi d’un bon grapat de pelacanyes que, sense el partit, és dedicarien a fer declaracions de la renda per jubilats sense accés a internet o regentarien la botigueta dels pares. Amb tot el respecte del món per qui viu d’això, faltaria més. Però per president del Parlament o conseller o el que sigui, estaria bé trobar gent més preparada.

Francesc Xavier Bueno
Francesc Xavier Bueno
24.04.2020  ·  23:08

Porto dos anys qualificant a Torrent succesivament i reiterada de xitxarel.lo, tifa, covard, traïdor, cínic, mentider i  ara intel·lectualment eunuc.
Després de l’espantada del 30/01/2018 quan va impedir unilateralment la posibilitat de ratificar amb tots els ets i uts al MHPresident Puigdemont, l’únic i legítim, reitero que estem en mans d’un Molt DesHonorable Pt del Parlament. Està alobunat i mai però mai no farà res per l’investidura/ ratificació del MHP Puigdemont, ni per donar suport al MHP Torra, ni per Catalunya, ni per una mica de dignitat com a País, ni per ningú que no sigui ell i el seu sou de sicari de ERC.

Alobado Torrent i Cia: “Cuando un lobo ataca un rebaño de ovejas tan sólo mata una pero el resto quedan tan traumatizadas que ni dan leche, quedan alobunadas de por vida, improductivas.”

Vist el que ha passat a Junqueres, Forn, etc TOTS els polítics estan ara alobunats (CUP inclosa).Des que Casado li va recordar a Torrent que té filles, just hores abans del 30 gener, va quedar alobunat per sempre més.  Torrent està profundament alobunat amb el precedent Forcadell: restarà immòbil i serà improductiu. La espantada unilateral de la investidura n’és la prova fefaent. Res a fer, un tifa.

Qui coi va posar de president del Parlament un alcalde de poble petit? Sarrià de Ter té  5000hab,  això és com quatre illes de l’eixample. Un alcalde de poble petit viu en un món petit de subvencions de la menjadora de la Diputació, molt allunyat del que es cou en el món de taurons de Madrid i BCN, tot li vindrà gran i estarà sobrepassat.
Que haguessin posat de president un iaio polític ben bregat i a punt de petar i amb dos collons, home!

Aquest homenet ens avergonyeix cada dia una mica més.
30 de gener de 2018
Ni oblit ni perdó. Mai!!

Joan Cusidó
Joan Cusidó
24.04.2020  ·  23:13

Hi ha un partit que vol sembrar tot sol en aquest tros de terra. El que m’amoïna és el fet que no sé si tant se li’n dóna el fruit que en surti. Ni que en patim tothom les conseqüències.

M. Dolors Figueras
M. Dolors Figueras
24.04.2020  ·  23:23

Moltes gràcies Partal per aquest article; estic esperant amb ànsia els que ens has anunciat pels dos propers dies.
Aquest president del Parlament, ja n’ha fet algunes de fortes, però amb la resposta que li ha donat a la Sra. Rosel, demostra la seva “clarividència”. Per desgracia ja estem acostumats que persones que abans de tenir càrrec han parlat molt i molt, quan han tastat cadira, con canvia el seu punt de vista. Quina pena que quan tenen poder polític per ajudar al poble, és quan fan aquest canvi tan vergonyós.
Quina pena, que siguin tan egoistes i que només tinguin paraules.
No pot aprendre de la Presidenta Sra. Forcadell? Li ve gran, no en sap, pobre home!
Molt bé i gràcies per apuntar que siguin dones les que tinguin càrrecs d’aquesta responsabilitat; que els ho deixin provar, que pitjor que ell es fa difícil. Aquí en tenim una mostra de dos presidents. No cal dir qui és més digne, però està clar ho està pagant amb la presó i això és el que aquest personatge nefast, té por.

joan rovira
joan rovira
24.04.2020  ·  23:26

Roger Rogent i Ramió (1979) amb 21 anys s’afilia a les joventuts d’ERC. A 28 anys (2007) Alcalde de Sarrià de Ter i Diputat al Parlament de Catalunya de manera simultània fins al 17 de gener de 2018 que és escollit President del Parlament de Catalunya. Porta vivint de la política dins l’empresa-partit d’ERC 13 anys. Per tant, la seva fidelitat a l’empresa que tan clarament descriu l’editorial era tan clar com el full de ruta.

Va impedir l’elecció del MHP Puigdemont, només 13 dies després de la seva elecció, el 30 de gener de 2018, que va portar a la no elecció del diputat Jordi Sánchez el 12 de març del 2018. Ni del diputat Jordi Turull el 22 de març de 2018, per omissió de la CUP. S’elegeix el MHP Joaquim Torra el 17 de maig del 2018. Perseguit pel TSJC els lletrats del Parlament (Antoni Bayona- Joan Ridao, exsecretari d’ERC) continuen movent els fils colonials de la JEC.

El comportament de Junqueras trencant la unitat del govern a l’exili, es complementa amb l’opa espanyolista prevista pel junquerisme instal•lat al partit i les institucions, mitjançant els escaladors interns com el tàndem Torrent (1967)-Ridao (1979), la incorporació d’arribistes jacobins com Ernest Maragall i Mira (1943), dels comunistes capitalistes com Joan Josep Nuet (1964) o, dels assimilats espavilats com Gariel Rufián Romero (1982), que s’han apoderat dels vots d’Esquerra per a subordinar, des d’un suposat catalanisme polític, el país a la metròpoli.

Després de quaranta-quatre anys de colonialisme a Catalunya enyoren, com ho va CiU i la resta de partits espanyols, ampliar la nòmina dels militants a les institucions i augmentar la seva presència clientelar, mitjançant les candidatures polítiques als col•legis professionals. Tal com ho demostra que no han denunciat les llistes tancades, els nomenaments a dit a les administracions, l’organització territorial colonial, ni les Diputacions, AMB, CZF, Fira, etc., que cap ciutadà vota, ni l’espoli fiscal, etc.

ERC és un partit-empresa idèntic que el PDeCat, PSC, Podemos, C’S, Vox que administren a les ordres dels oligopolis espanyols, catalans i internacionals les seves decisions, amb vots de ciutadans aliens. a tota la teranyina que hi ha muntada al voltant de l’anorreament del Principat; exactament com fan al País Valencià i Les Illes; amb la diferència que allí no enreden a la gent i parlen clar. No han fet encar un Primer d’Octubre i no traeixen la dignitat del poble que ho va fer possible i que implementarà sens dubte el que aquests espavilats volen impedir.

Tan incapaços són la gent d’ERC i dels altres partits colonials de treballar i guanyar-se la vida d’una manera decent? Tan poca dignitat personal tenen que han de trair a gent honrada que vota el que després impedeixen? Tan mesquins són de no cooperar amb la gent que treballa per una societat no sotmesa, ni alienada per unes forces importades i imposades? Si són tan poca cosa, admeteu i digueu només servim per a posar preu a la vostra llibertat. No fem ni deixem fer.

Jordi Isern
Jordi Isern
24.04.2020  ·  23:27

Sempre parles (es parla en general) de la lluita entre els independentistes. Això és fals: n’hi ha un que vol la unitat, JxC, i dos que no, ERC i la CUP. Mira si és així que a les europees el Puigdemont va proposar una candidatura unitària amb el Junqueras de cap de llista (que siguent ell el president déu n’hi do de la humiliació) però el Junqueras va preferir anar amb Bildu. Sisplau, Partal, digues les coses com són, és el que s’espera d’un periodista seriós com tu.

Daniel Crespo
Daniel Crespo
24.04.2020  ·  23:40

Jo crec que a aquestes alçades ningú pot dubtar que Roger Torrent és una persona amb un discurs coherent que sempre posa per davant l’interès de Catalunya al del seu partit.
I sinó, que miri https://www.youtube.com/watch?v=a9H12SseoGc “Si algú te dubtes, si algú es pensa que no ens hem sortirem … que s’aparti”. Sant Pere Pescador, 19 de juny de 2017
Maleïda hemeroteca…

Alfons Collado
Alfons Collado
25.04.2020  ·  00:06

Alfons Collado
Per què cal esmentar Convergència quan es vol fer crítica a ERC ? Digueu el que creieu d’ERC avui, i digueu el que creieu de JxC demà si calgués. Necessiteu fer-se perdonar d’ERC ?.
Crec que la diferència entre JxC i ERC, o ERC i JxC, només és l’estratègia. Cadascú té persones de més o menys vàlua, elles i els seus partits són els responsables dels seus actes.
Crec que si el confinament s’hagués fet com deia el Govern de Catalunya el número de morts hagués sigut inferior, el que és opinable és si el cost econòmic sanitari hagués sigut superior o inferior, i si el cost econòmic de recuperació de la economia seria superior o inferior.

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
25.04.2020  ·  00:26

Molt d’acord amb l’article.
M’agradaria que algun dels dirigents botiflERCs el llegissin, però molt em sembla que ells són més de El País o El Periódico. Bé, darrerament també de La Vanguarra…

Joan Poveda
Joan Poveda
25.04.2020  ·  00:37

Amb aquests tipus de partits que s’anomenen independentistes veig difícil per no dir impossible en un proper o llunyà futur d’aconseguir la independència. Vividors i oportunistes hi han trobat una forma de viure, no cal dir la veritat ni dissimular-la tracten la gent de ximple i veient com es vota dubto sinó tenen raó. Salut a tothom i bon confinament.

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
25.04.2020  ·  00:39

El president Torrent i ER han perdut totalment el nord i van molt errats si es pensen que no tenim memòria. Van fent el joc a Madrid amb aquest ” bonisme” – antinacionalisme català que alimenta el nacionalisme espanyol. Sempre amb discursos d’ una submissió irritant. Per força hem de ser nacionalistes,!per pura supervivència i contraposició a la imposició espanyola que ens trepitja constantment. Estem perduts amb aquesta clase política apoltronada. No faran res de res per la nostra llibertat, per la independència que ja vam votar, perque no la volen. Només volen perpetuar-se en el poder i no ho podem permetre. Sense unilateralitat no aconseguirem res. Si després d’ aquesta crisi tan greu, on hem pogut veure ( encara més, per si alguns no ho sabien prou) l’ autoritarisme, el centralisme i l’ antidemocràcia que exerceix l’ estat espanyol, els nostres representants no es rebel.len i prenen les regnes, no mereixen representar-nos. Prou! La indignació és total. No sé fins a quins límits de tolerància podem arribar. Estem confinats, però molts no oblidem i no renunciem a poder ser.

Oriol Roig
Oriol Roig
25.04.2020  ·  00:48

El vot independentista és un vot “captiu”. No pot deixar de votar perquè aleshores guanyen els unionistes. Ha de decidir entre dolent o pitjor, però acaba votant, ni que sigui amb la pinça al nas. I els maleïts partits ho saben. Cal fer-los por i oferir una opció que aglutini tot el vot descontent. He proposat diverses vegades un partit que no faci res més que recollir vots. Que no vagi al Parlament, que no voti res o que voti “no” a tot, i que destini tots els ingressos dels seus diputats per exemple a la caixa de solidaritat. És una manera sensata d’escenificar la buidor de les competències d’aquest parlament autonòmic però seguir comptant quants volem un parlament com cal en una república independent. Una manera, com diuen als Estats Units, de “starving the beast”, matar de gana la bèstia. Bèstia entesa com a l’aparell dels partits que es barallen pel poder. Potser la gana els aguditzi l’enginy.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
25.04.2020  ·  00:57

No és que no tenim intel·lectuals com en el parell de segles anteriors, sinó que els pensadors forts actuals no tenen altaveu des d’on explicar el món.

El “nacionalisme” en sí no és res. Com la “democràcia” avui tampoc. Tampoc sabem, si s’atureu un minut a analitzar què és el “catolicisme”, el “protestantisme”, el “socialisme”, el “comunisme”, el “liberalisme”, etc. La dessignificació dels mots fa del pensament estructurat un marasme. Però sí sabem què fa aquella persona, o aquella altra. Si ens resulta el seu tarannà i la seua acció convincents i profitoses col·lectivament.

Per contra, sí que sabem què és l’autoritarisme es disfresse com es disfresse. I en això podem catre qualsevol que s’haja engalanat amb les vestes de qualsevulla dels corpus ideològics descrits adés.

El “sorollisme” mediambiental fa que no hi haja una acústica bona. Tot arriba confús i mediatitzat per aquell que fa de mitjancer entre la font i receptor. Entre el missatge de l’autor@ i la “massa” mitjançant el “mèdia”.

El que no és discutible és si una societat -nacional o no- és lliure, o subjugada

Açò és: si és independent o no, dins dels marges actuals d’interdependències normals i globals.

Veient-nos com a espècie animal, si els diferents grups som suficientment autogestionats o som doblegats per l’acció d’uns altres.
I en aquest arribem a que l’única força que s’oposa a l’autoritarisme (àdhuc intern del grup) és l’autosuficiència i l’autogestió.

PS: Aprofite l’avinentesa per a recordar-vos que avui és 25 d’Abril.

25 d’Abril diada vindicativa nacional Valenciana i inicial de la debacle que s’estendria arreu d’aquesta societat estesa des de la muntanya i la plana fins la mar travessant-la fins i tot.

313 anys d’ocupació aliena. Tenim memòria. Famolencs de present i futur.

No oblidem d’on venim. Reconeixem-nos lliures i escampant la llibertat de totes les comunitats humanes.

Per a saber on ens cal anar per a situar-nos tothom globalment. Amb independències generalitzades.

Antoni López
Antoni López
25.04.2020  ·  01:10

Vicens, no son de tercera divisió, son de tercera regional. D’acord en tot el demes. Friso per llegir els de demà i passat. Gracies.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
25.04.2020  ·  01:34

En general, el nivell dels nostres polítics (intel•lectual i ètic) és molt baix però en el cas del Sr. Torrent, va per nota. No m’explico, hores d’ara, com s’ho ha fet per arribar allà on s’està. I tanmateix, tot em fa pensar que en el moment que vivim, si un hom no serveix per a res, el millor que pot fer es dedicar-se a la política que probablement, amb la caterva d’ineptes que l’ integra, arribarà lluny. I així ens va…

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
25.04.2020  ·  01:51

La recerca de l’eixamplament de la base ens té ben descol-locats. No sé si al final se’n sortiran però, a hores d’ara, només han aconseguit que molts estem decebuts i emprenyats.
Podríem entendre que la seva opció sigui assolir l’objectiu a mig o llarg termini, però és que sembla que han renunciat a caminar cap a la independència.
I el que més costa d’empassar és que ho estan fent destil-lant menyspreu cap a l’independentisme i aparent submissió als poders fàctics espanyols. I a Madrid se’ls estan rifant, que se la saben molt llarga.
A veure si hi tornen, que en aquest país no sobra ningú per remar cap a la república catalana.

Berta Carulla
Berta Carulla
25.04.2020  ·  02:28

Sra. Casacuberta, pot ser perquè el president del Parlament és algú molt curt. Miri si em fa el favor els ulls de mico que du a la cara (hi ha micos amb mirada molt més intel.ligent que la del sr. Torrent) i els dos dits escassos de front del que pengen aquests testimonis de la seva absoluta incompetència.

Tot el partit ERC està farcit de genteta molt curta, i és l’explicació del perquè fan el que fan i diuen el que diuen.

No cal enrabiar-s’hi, no hi poden fer més, no hi ha capacitat. Cal evidenciar-ho elegantment i divulgar-ho més elegantment encara: no ens podem permetre el fracàs que significa que culminin aquesta cursa pel pedregar.

Celebro molt que el sr. Partal oarli d’alguna cosa de vital necessitat per a la nostra supervivència.
Els últims dies em feia patir.

Gràcies!

Joan Ortí
Joan Ortí
25.04.2020  ·  03:30

Per la tragèdia que estem vivim resulta d’una frivolitat insultant les discussions partidistes de despatx fetes ni mes ni menys que en el Parlament.
Ja ho he dit en altres editorials no fa pas gaire. El sistema de partits amb la llei actual de partits es totalment obsolet i caduc.
La tragèdia humana que estem vivint amb el dolor humà que està produint i no ja pel fet en si de la mort, sinó de la manera de com s’està produint, un país que no pot protegir els seus metges i infermers ni els avis de les residencies, et crea un desconcert i una angoixa difícil de suportar dins de quatre parets de confinament.
Però aquesta amarga realitat humana hi tenim que afegir el desastre econòmic i social que patim i que patirem en els propers mesos i anys.
Es per tot plegat que quant veus que els teus dirigents es dediquen a discutir bajanades en el Parlament, la teva tensió anímica i el teu estres, pateixen sense saber ni entendre, com es possible que no és reaccioni davant del dantesc panorama amb una inquebrantable unitat independentista.
Si la política catalana continua amb els mateixos paràmetres que de la inèrcia i el continuisme del regim del 78 definitivament no ens en sortirem.
Jo només hi veig que tots els moviments civils i populars i tota la joventut de Catalunya pregui el compromís polític necessari per formular una altre manera de fer política. Prou de majestuoses manifestacions, que ja veiem on ens han portat. Ara el camí es implicar-se políticament. Hem de prendre el poder pacíficament i democràticament. Catalunya està en perill.

Carles Serra
Carles Serra
25.04.2020  ·  06:28

Gràcies Vicent per la teva valentia.
Però en aquest partit ER també milita la germana de la consellera Dolors Basses i la Carme Forcadell, em pregunto, ho deuen veure bé aquesta actitud del seu partit i que fas esment ?
Peró resulta Vicent, que tant l’ANC com OMNIUM, s’han tornat entitats també silencioses a lo que denúncies.
Tot plegat Vicent per fer lo mateix que va fer en Joan Fuster cap a finals de la seva vida, debant dels atacs i agressivitat que rebia dels representants polítics i d’una part de la societat, amb complicitat o en el silenci, defugir d’aquesta societat; Com bé deus saber com València que ets.

Carme Garcia
Carme Garcia
25.04.2020  ·  07:37

Sr. Partal, d’acord amb vosté, nomès hi ha una cosa en la que no coincidim hi es en que no hi ha gent intel-lectual en política, jo aquí discrepo, considero que el President Quim Torra i la diputada Laura Borràs,són molt cultes, potser per això tothom els desmereix, perquè deuen tenir por de la seva capacitat.
Torrent porta tota la setmana d’entrevistas, ( tots afins a ER=TV3,Rac!,Cat.Radio, LV,.etc-) fins el punt que ahir en ple debat de pressupostos,s’en va anar a fer una entrevista per P.Baixa, un programa per cert descaradament dels Comuns.
Perquè ha abandonat ER el nacionalísme Catala? jo o tinc molt clar, es el que fa guanyar vots de la gent NACIONALISTA espanyola, que estima Catalunya, només de paraula, i que es el vot del PSC, aquest que vol guanyar ampliant la base .
Els personatges que darrerament té ER i que t’els has de tragar perqué si ó si, surten al TN, són personatges que no tenen ni un somriure com en Rufián que ha passat de twitter a home que no riu mai i que donna sermons, Torrent, i Aragoès, que per cert deu de ser moda Mossen Junqueres, i Sánchez quan fa discursos.
Molt trist renunciar als teus origens, per el que els nostres avis van lluitar tant per no perdre, personalment els meus eran una gent que no tenía estudis però que mai va voler canviar el idioma, ni quan els nacionals van entrar a casa per endurse el avi. i jo continuo la seva emprenta.

Jordi Planas
Jordi Planas
25.04.2020  ·  08:13

Som una nació.

Daniel Llorca
Daniel Llorca
25.04.2020  ·  08:14

Una més del Torrente català….
El problema és que no és cap pel.lícula

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
25.04.2020  ·  08:16

Completament d’acord amb Joan Rovira. No fem ni deixem fer. Afegeixo que només fem veure que fem, que som, que volem… però en realitat només pidolem. I també demano, com Josep Salart, que hi hagi dones al capdavant. Llàstima que la Muriel ja no hi és…

Adrià Arboix
Adrià Arboix
25.04.2020  ·  08:24

El president Torrent posa per davant les seves ambicions personals per damunt de les de molts dels seus votants. Em sap molt de greu i crec que la Dolors Bassa, la Carme Forcadell, el Raül Romeva també ho deuen sentir així. Cal tenir memòria. O memòria o caos.

rosa casas
rosa casas
25.04.2020  ·  08:32

Gràcies Partal, llegueixo el teu article cada nit.I feia temps que n’esperava un així, espero impacient la resta….Aguanta les presions que segur t’arriben, ets l’unic que es pot llegir lliure de la veu del seu amo. Aguanteu les presions, tú, en Canadell, en Padròs….Gent com vosaltres en llocs clau sou imprescindibles. La Independència serà unilateral o no serà. Que tots tinguem memòria si us plau.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
25.04.2020  ·  08:57

Neteja a fons. Cal crear una front cap a la República Catalana, que parlin clar i que no tinguin por d´amenaces d´anar per casa. L´èxit és segur. Necessitem una gestora provisional.Vinga gent que esteu en disposició i capacitats, endavant i sense por.

Albert Miret
Albert Miret
25.04.2020  ·  08:57

Boníssim i valent editorial Vicent. En l’absoluta indignació d’haver de veure com tantes vegades a la història es produeix el mateix fet en aquest país, crec que serà molt positiu que tu amb el teu coneixement ens tradueixis amb claredat de què punyeta van els polítics de Catalunya en aquest moment. Davant l’exigència d’independència, del poble català, Madrid no té més feina a fer que veure a quin partit s’ha de dirigir per a destruir la unitat que el poble. A Catalunya, no l’han creat mai els polítics la unitat, sinó que l’ha creat el poble en la necessitat d’evitar l’apnea total somiada ancestralment per la madrilenyada. Una vegada Madrid obra la llotja, un partit o altre demana vergonyosament favor a l’amo oferint sempre a canvi la unió que no és seva, sinó del poble. Una vegada signat el pacte, començaran a rebre un tracte de favor menys tenidor sempre, en la seva trajectòria pactada de destrucció de qualsevol altre partit. De vegades, fins i tot els regalen una tauleta que no servirà mai per a res més que per simular diàlegs inexistents.
I aquest és el joc, i posa malalt veure i haver de suportar l’extrema debilitat dels nostres representants que es passen la vida maldant no pel seu poble, sinó perquè l’amo de cal veí els miri, encara que sigui de reüll, sense pensar que com sempre, quan se senti mínimament segur, els destruirà a ells també. Avui mateix, estem vivint un enèsim cop d’estat feixista aprofitant com les hienes els morts del coronavirus, cada dia més clar, i cap del “nostres” partits ho denuncia ni s’hi oposa de cap manera, com si acceptéssim que nosaltres hem de viure per sempre esclavitzats. Del fantasma del Parlament no en vull ni parlar, perquè aquest ja formava part del vergonyós pacte celebrat l’endemà de les últimes eleccions catalanes, i ja n’ha dit i fet tantes d’animalades contra Catalunya, que ja cap ens pot sorprendre.

Marià Puig
Marià Puig
25.04.2020  ·  09:10

El que estic aprenent amb els teus articles, no te preu. Els coneixements, la forma de mesurar les coses i la seva interpretació i com ho absorbeixo, es gràcies a com ho expliques tot. Sols em sap greu, haber-te descobert tant tard. Crec que si moltes persones seguissin les teus articles, les coses serien diferents. Sona adulador, mes ho dic seriosament i amb el cap fred. Son lliçons de democràcia de la de veritat, de professionalitat i tens el do de saber transmetre-ho . Al·leluia…

Pep Agulló
Pep Agulló
25.04.2020  ·  09:36

Obviaré el preàmbul perquè el comentari no s’allargui i perquè el subscric del tot. Només dir que cap partit independentista em representa i que d’unes eleccions autonomistes en la situació actual no en sortirà cap direcció política que entomi l’enfrontament amb Espanya, per aconseguir la independència. Ara, mai deixaré de votar, seria d’insensats.

VADE RETRO NACIONALISME CATALÀ…

Un mecanisme dels partits del país ha sigut agafar la realitat, i en lloc d’interpretar-la, la subjecten al llit de Procust i l’allarguen o li tallen membres per tal que s’adapti a la forma que defineix el comitè central, la direcció del partit.

El problema és que ha plogut molt d’ençà l’1-O, i la ciutadania independentista no està disposada renunciar a la confrontació sigui amb la unitat o sense. Això apreta als partits indepes. I és clar, en aquest fi vel d’independència sí o no, no hi caben vel·leïtats ni aliances impossibles amb “unionistes socialestalinistes”.

La gravetat de l’actuació d’ERC és que abans renunciar a la independència, que no pas aliar-se amb els “convergents”,’estigma que tant agrada de penjar a JxC i a Puigdemont, els unionistes, ara tan amics de l’exèrcit, els podemites i colauístes.

L’argument tronat de tota aquesta estratègia: tornar a agitar que la catalanitat, l’essència que defineix el nacionalisme, és la causa que segrega la ciutadania espanyola a Catalunya. No ho diuen així, ho disfressen amb la paraula nacionalisme que permet manipular-ne el significat segons es vulgui. Però mai atacant el nacionalisme espanyol de les “esquerres pàtries”.

Un argument ideològic contra l’adversari independentista que utilitza l’ariet de l’enemic. Això té conseqüències greus i s’ha de denunciar per salut mental i política.

Rufian venia a dir: “donde estè Rosalia que se quite Espriu” (no recordo el personatge català). Doncs això.

Pepi Oller
Pepi Oller
25.04.2020  ·  09:43

Més enllà de la deriva d’Esquerra, que és d’escàndol, tenim un problema: cap dels partits nomenats ‘independentistes’ ens està apropant a l’objectiu, sinó que ens n’allunya, ja sigui intencionadament o per falta de coratge. Aquesta legislatura havia de restituir el govern legítim i avançar, i mireu on som.
A les properes eleccions es refien que els votarem igualment perquè no tenim més opcions, cosa que devalua el nostre vot i ens deixa indefensos com a electors

Hi ha una opció, arriscada sí, però digna:
Què passaria si dins els sobres de vot hi hagués centenars de milers de paperetes que posessin ‘independència’? (vot nul)
I si fos l’opció majoritària? Ja ho sé, ja ho sé, és difícil perquè la campanya publicitària que faran per convèncer-nos de si hem de triar groc o verd serà superior; però si no obtinguessin majoria, hi perdríem res de substancial?

4 anys els partits independentistes al racó de pensar podria restablir el valor del nostre vot, que ara és menystingut.
La indignació no pot ser estèril. Cap convertir-la en proposta!

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
25.04.2020  ·  09:49

Ja era hora de possar-los en evidència…
Chapeau snyr. Rovira, snyr. Bueno
Unanimitat global. Pensament critic
Bon dia pels valencians i pels paisos catalans. Visca la memoria col.lectiva. Visca la coherència. Visca la connivència. Visca catalunya lliure.
Gracies snyr. Partal

Carles Farre
Carles Farre
25.04.2020  ·  09:54

Ja se que no va amb l’editorial, però si amb la pandèmia, per a tots els que esteu pensant d’oferir el vostre cos en vida a la ciència per experimentar amb suposades cures “científiques”, i a mes teniu ja una edat, aquest enllaç potser obrirà una petita escletxa en algunes ments cartesianes:

https://www.infobae.com/america/mundo/2020/04/21/un-nuevo-estudio-en-estados-unidos-mostro-resultados-negativos-en-el-tratamiento-con-hidroxicloroquina-para-pacientes-con-coronavirus/

Salut i perdoneu la intromissió…

Eduard Samarra
Eduard Samarra
25.04.2020  ·  10:02

Així sí! Molt bé! Algunes apreciacions:
-El Rufián de pobre, res de res.
-Junqueras per força ha de tenir molt a veure amb aquest tomb del partit i d’això no se’n parla.
-Que Marta Rovira estigui apartada d’aquesta forma també és de traca.

Havent dit això, a mi m’agradaria aprofundir una mica en la reflexió preguntant-nos el perquè d’aquest discurs anti-nacionalista ridícul i oportunista. Un lleó no té el verí de la serp per caçar, de la mateixa forma que un conill és veloç però no té les banyes d’un búfal per a defensar-se. Cadascun emplea les seves estratègies en base a la seva fesomia.

El què vull dir és que Esquerra apel·la a aquest discurs també per una raó essencial: és un partit català i aquest debat corromput és molt present en l’imaginari col·lectiu de la nostra nació. Per dir-ho d’una altra forma, un partit equivalent espanyol, diguem-ne Podemos, no reaccionaria amb aquesta motivació per carregar-se el mort del nacionalisme. En canvi, un partit català, sí. El que vull dir, és que aquesta història va més enllà del partit, de fet, fent servir l’encertada premissa de l’editorial que diu que tots dos partits són un, arribem a la conclusió que a JxCat també hi ha qui defensa aquestes postures (i també a la CUP, i tant!).

Per tant, aprofundir en això seria contestar la pregunta: per què els catalans acceptem tant de bon grat la culpa que arribem al punt de carregar-nos la nostra pròpia cultura? I un cop hem contestat aquesta pregunta, què podem fer per a canviar-ho?

Josep Segura
Josep Segura
25.04.2020  ·  10:07

Tot el que surti de la boca d’en R. Torrent és foc d’encenalls (“agua de borrajas” com dirien els seus amics espanyols). El personatge politic més lamentable i nefast de la Historia catalana moderna. Covardia, perfídia i deslleialtat en estat pur. La cosa més lamentable és que ell i els seus camarades han aconseguit donar la raó al (ja mític) pensador i visionari contemporani anomenat Josemari Aznar, que va dir més o menys amb seu castellà impecable: “no os preocupéis, no hará falta hacer ná, van a acabar peleándose entre ellos”, o alguna cosa així. Gran Aznar i tontos de nosaltres (bé, més avait dels nostres brillants polítics).

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
25.04.2020  ·  10:12

Molt d’acord Vicent , moltes gràcies.
També trobo a faltar els intel·lectuals lúcids que hi havia. També pot ser per l’edat o perquè en aquell moment ens van “frapar”, sobtar més.

Joaquim ramirez
Joaquim ramirez
25.04.2020  ·  10:12

Perdoneu, se que no es el tema

Però la Banca ens ha pres (robat) 60 mil milions d’Euros.
Si un pis val 250.000 € vol dir que 240.000 habitatges de Espanya son de la Nostra Propietat.
I estem permeten que diàriament LA BANCA (una colla de lladres) facin fora de casa seva a familias amb gent gran i nens.

Al 1919 per l’acomiadament de “8 treballadors” 8. ¡¡¡. es va començar una vaga anomenada La Canadenca.. que al final com a resultat es va limitar el treballa laboral a 8 hores diaries.

Axó que vol dir.. que nosaltres ja estem capats ?… Jo diria per els sintomes que si que ho estem ¡¡¡

Pere Grau
Pere Grau
25.04.2020  ·  10:19

Meravella -per no dir que esborrona- que un polític (del partit que sigui) en un lloc de tan alta responsabilitat, no hagi assimilat les beceroles del nacionalisme català, que tantes vegades ens han servit als catalans de fora per fer-lo comprendre als estrangers, aclarint i destriant conceptes. I és ben senzill, Senyor del cel! Hi ha un nacionalisme agressiu i un de defensiu (tan diferents com la nit i el dia). L’agressiu (més pròpiament: xovinisme), com l’espanyol (i molts altres), és l’excloent, el que vol eliminar qualsevol manifestació nacional/humana que, al seu parer, posi en perill la seva supremacia. El defensiu, com el nostre, és el que no s’avé a ser eliminat o posat en una petita cleda, i vol defensar la seva personalitat, respectant però totes les altres. És una cosa “de passarell” com diem a casa nostra. I això és tan difícil d’entendre? Dir “jo no sóc nacionalista, sóc independentista” és senzillament una animalada digna d’un analfabet. Punt.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
25.04.2020  ·  10:22

Amb els empleats dels partits polítics catalans, i particularment els empleats “electes”, cal fer un ERO (expedient de regulació d’ocupació)
i no pas un ERTO (el mateix però temporal). Tanmateix fixeu-vos bé que això és així perquè el conjunt de la societat està dominada per entitats corporatives (com els mateixos partits polítics), tant al sector dit estatal o públic (els advocats de l’estat que manen a l’estat profund espanyol) com al sector privat (corporacions multinacionals, grans en dimensió de recursos i sovint- però de vegades no tant- en el de personal, però sempre grans i poderoses com a condicionants de la societat arreu del món).

El polític amb qualitat d’estadista i autèntic lideratge personal és tan escàs com l’intel.lectual fort de pensament i acció lliure. Com ho són les empreses amb un “amo” socialment responsable i que respongui amb tot el seu patrimoni i paraula de l’empresa. Idem de ídem en el camp de les professions liberals. Ja no diguem en oficis, professions i empreses “periodístiques”.

És per això que tenim uns polítics tan ineptes. Són el fusible d’un sistema que a tots els nivells és mediocre i corrupte. Quan ells hagin estat eliminats veurem descarnat el poder de les burocràcies tecnocràtiques, públiques i/o privades. De vegades em pregunto si n’hi ha cap d’ells (dels polítics) que siguin realment conscients de les conseqüències pràctiques de les lleis que voten i de les resolucions que prenen. Sospito que no. Però crec que per dessota, ni que només sigui parcialment (i per això encabat tot sigui monstruós), sí que hi ha algú, si res més no el que redacta la llei i n’espera l’execució-aplicació.

En el cas català, però, el més greu és que no només no ens portaran a cap independència sinó que per mantenir càrrec i empresa corporativa es vendran, fent-nos-en pagar la factura a nosaltres, al millor postor en la subhasta del poder. I ho faran, i ho fan, dòcilment, de manera inversament proporcional amb com s’han esgargamellat en defensa dels suposats principis pels quals lluiten.

Molt bon article el d’avui. Només una cosa Vicenç: necessitem que ens marquis els punts de llum. Volem saber qui hi ha a la política amb un valor i quin valor té, per a donar-los (i donar-nos) una oportunitat. No en treurem gaire res de renyar-los. Hem d’esperonar i animar. Els crits d’ànim, com en l’esport, són els que han de fer callar i ensorrar l’esperit derrotista i l’enveja dels mediocres. Que no tinguin cap més opció que imitar als gegants, única manera que tenim que els nans (l’enveja, la mediocritat, la desvergonyia estupidesa) ens marquin el camí.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
25.04.2020  ·  10:26

Torrent, Rufián y Aragonés

son sólo las nefastas expresiones de la sed de poder y de la falta de escrúpulos morales de unos individuos obtusos, ignorantes, cobardes, espantosamente mezquinos y arrogantes,

perfectamente en línea con la más auténtica “cultura” de una España miserable

David Badia
David Badia
25.04.2020  ·  10:34

Crec que tot es mes senzill del que sembla , a Catalunya hi ha dues mentalitats , la catalana i la española, la catalana la votan Junts per Cat., ERC i la CUP, la española la votan PSOE-psc, Ciudadanos, PP i Vox. Ara ERC vol que la votin una part de la española, d’aqui plora la criatura. En canvi els partits espanyols no fara res per que els votin la catalana, ells pensan que ja tenen la resta d’España i saben molt be que el 80% es nacionalista i franquista española.

Jaume Palau
Jaume Palau
25.04.2020  ·  10:41

Vicent: La claves! No se que mes puc afegir a tot el que dius i reflexionés, especialment, quan et preguntes que diferencia uns i altres, ERC i JxC. Sols tinc una resposta, que es la teva també, n’estic segur, els Antagonismes personals, les capelletes de partits, un passat de baralles absurdes per una regidoria, per una alcaldia, per una bandera mes grossa. Digues-lis prou! Amb el rigor de la teva paraula. I poso un ciri perquè et facin cas i no triguin gaire. Una abraçada.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
25.04.2020  ·  10:51

Jo voldria afegir-hi un tema del que solc parlar: Espanya és centralista, porta 305 anys organitzant Catalunya de manera centralista, i ens ha arribat a contagiar d’aquest centralisme. Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya, i els altres 946 municipis importen poc o gens, des d’una xarxa ferroviària feta exclusivament per a anar a Barcelona fins al fet memorable que tots els mitjans de comunicació d’abast nacional ens parlen cada dia de l’ajuntament del cap i casal, sense esmentar cap dels altres 946 ajuntaments excepte que en passi una de molt grossa. Evidentment no estic parlant dels barcelonins d’a peu, sinó d’aquell àmbit elitista que comprèn el Parlament, la Generalitat, les seus dels grans partits (totes a Barcelona), les grans empreses (no totes a Barcelona, però ja s’asseguren d’estar-hi permanentment en contacte) i els grans cenacles, amb el que fins i tot la cultura és força barcelocèntrica i totalment vedada a qui no faci el que es mana. Tot això és un projecte de país, i passa perquè tot ho decideixin entre uns pocs despatxos, alguns de polítics, altres d’empresarials, més uns pocs famosos amb permís dels anteriors, i la resta de la gent fent de claca i res més. En què enllaça això amb el trist espectacle d’ERC -i fins a cert punt de JxC-? Doncs que ERC, enllaçant amb l’editorial de fa dos dies, no només forma part del sistema sinó que a més veu el món des de l’altíssim pedestal d’aquesta elit enrarida (és com intentar saludar algú que camina pel sud de Manhattan des de dalt de tot del One World Trade Center), i simplement no saben ni què passa de veritat a nivell de carrer. Amb el que a efectes de decisió i de justificació intel·lectual computen només les dades que els arriben des d’aquest petit món enrarit. Clar, llavors diuen sentències l’una darrera l’altra, els mitjans les amplifiquen, i la gent del carrer al·lucinem per 80.000.000.000 tubs. Clar, els tres milions d’indepes ferms seguim al peu del canó. Però amb un problema que ens obliga a un canvi: hem estat set anys seguint líders, i els líders ens han fallat, algun per error i falta de càlcul, quasi tots els demés perquè tenien agenda oculta. El canvi consisteix precisament a aprendre a autoorganitzar-nos de manera no jeràrquica (el problema amb organitzacions tipus ANC és que la cúpula acaba reunint massa fàcilment molts carnets de partit que les frenen) i a pensar pel nostre compte. És tot un canvi i no es farà d’un dia per l’altre, però la diferència és la que hi ha entre compartir memes amb frases grandil·loquents de Paulo Coelho i Mario Benedetti que no signifiquen res en concret, i ser un mateix qui escrigui poemes, contes, cartes, articles, amb una gran originalitat de pensament i amb les idees molt clares. O, si ho voleu, entre fer de claca d’uns pocs i aprofitar al màxim tot el potencialo d’un país. En tot cas, dono per certa la màxima que sols el poble salva el poble. I ho ha de fer de manera totalment descentralitzada: Gandesa o Bellpuig són tan importants com Barcelona. Només així ens funcionarà el país i arribarem a la independència.

Alfred Mollá
Alfred Mollá
25.04.2020  ·  10:53

Molt bon article, friso per la segona part. El poble català no es mereix el FEMER en el que han convertit, els partits, la política del nostre país.

Joan Pagès
Joan Pagès
25.04.2020  ·  10:55

Benvingut sigui el seu tríptic, Sr. Partal. L’altra dia el professor Eudald Carbonell en l’entrevista que va publicar aquest diari deia que el problema de la democràcia és que posem a governar la gent més idiota (no recordo si emprava aquest mot, però la idea era aquesta, entenent “idiota” en el sentit etimològic de la paraula, que no és cap insult). I el President del Parlament confirma l’observació de l’il·lustre antropòleg. I un idiota no pot entrar en argumentacions d’alçada. Per tant, el Sr. Torrent faria bé en limitar-se a vetllar per l’aplicació correcta del reglament del Parlament que és la tasca que el poble li ha encomanat, i deixar la filosofia per a qui hi estigui a l’alçada. D’altra banda, els debats nominalistes no duen enlloc. Què és la nació? I el nacionalisme? I això a qui li importa? L’única cosa que volem és governar-nos sols i parlar en la nostra llengua al nostre país, i tot això l’estat espanyol ens ho nega. Els debats nominalistes són paranys en què els catalans sempre caiem. Abans de l’acció política hem de definir les essències i entrem en la xerrameca de semàntica buida i mentre xerrem deixem que els altres decideixin per nosaltres. Cercle viciós o roda d’hàmster. Hem de jutjar els polítics no pel que diuen sinó pel que fan, però sobretot, pel que no fan.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
25.04.2020  ·  10:59

La mediocritat de Torrent es vergonyant

Francesc Fortian
Francesc Fortian
25.04.2020  ·  11:01

Dintre de la molt interessant editorial d’avui i les acertades matisacions dels comentaris, voldria destacar el concepte de partit-empresa.
Efectivament, estem amb una confrontació més clásica de una lluita per un mercat (o sigui els vots del poble), que d’una lluita per la independència.
Al estrepitós fracàs de la declaració de la Repùblica, i unes vergonyoses retirades cap els campaments d’hivern, entrem a la sumissio a una política de terra cremada dictada des de Madrid. En fi, hem perdut bous i esquelles.
La voluntat soberana del poble català a sigut traïda per una espècie de tertúlia de cafè, que només vol determinar qui la te més llarga.
Els partits-empresa, son producte de la falta de capacitat per crear una ideologia i preferir el navegar segons bufi el vent. El objectiu es el conquerir un mercat (vots) i no una fita per tot el poble, anteposant interessos particulars, o dels benefactors, a les aspiracions de tot un poble.
El peix al cove, s’ha demostrat mes mesquí quan el cove era la pròpia butxaca, i ara sembla que els nostres partits estan més interessats amb tornar-lo a posar en practica amb els nostres vots.

Núria Coma
Núria Coma
25.04.2020  ·  11:15

És un goig poder llegir aquest mitjà i els editorials del seu director.
Som afortunades.
Igualment els comentaris. Hi ha habituals molt cultes i és un plaer llegir-los també.
Altres ens trobem que no tenim el “nivell” per aportar massa res, i sovint ens toca només gaudir i aprendre.
Avui és el cas. L’única pregunta que em ve al cap és perquè sixò només passa a casa nostra i concretament amb un partit.
Com és que els bascos no tenen cap problema amb això? PNV , partit nacionalista basc. EHBilhu, o HB o Euslal Herritarrok…tant se val el nom, sempre han set l’ ezkerra abertzale. Esquerra nacionalista.
I a Galicia? BNG, bloque nacionalista galego.
PNV a part, diria que BNG i ezkerra abertalea,
són bàsicament independentistes, ningú els hi ho discuteix i no han de donar cap explicació.
I Jo , com fa el Sr Torrent, parlant en 1era petsona, sóc d’esquerres, indeendentista i em considero nacionalista, entenent el terme com a reivindicació de la meva nació. I quan pugui viure en la meva Catalunya independent, no seré ja independentista, ni nacionalista, pq aquest si és el nacionalisme dolent, el d’españa, els dels feixistes.Aquest és el nacionalisme que perverteix eel terme.
Mentre tant, cap vergonya de sentir i formar part de l’ezkerra abertzale, que és on puc treballar i aportar, pq visc a Heuskal Herria, i de viure i lluitar per la República Catalana.
Endavant. Aurrera!

( i a veure si anem per feina que vull tornar a casa)

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
25.04.2020  ·  11:25

Excel·lent article que haurien de llegir tots els que creuen que són més catalans que espanyols, molts d’ells votants d’ER (abans ERC). Així a veure si guarden memòria a l’hora de votar, ja que a les darreres eleccions municipals o al regne d’espanya es va produir algo desconcertant, l’augment de vots a ER (abans ERC), tot i les plantades/traïcions d’en Roger Torrent el 30-G, o després al Juny de 2018 davant Llarena, o amb les moltes opinions patètiques fetes posteriorment.
Tot i així em permeto recordar que l’únic mèrit, si se li pot dir així, d’en Roger Torrent és el ser un lacai ulls clucs d’en Mossèn Junqueras, autèntic ideolog de la cúpula d’ER (abans ERC).

Trobo molt indignant aquesta actitud dels de la cúpula d’ER de proclamar-se “no nacionalistes” per acostar-se per pur egoisme de partit als votants de PSC – Comuns – C’s, com si fos un mèrit, i en canvi no afegir si més no en el moment que ho diuen, un esment als ultranacionalistes espanyols, com Borrell, Casado, Sáenz de Santamaria, Aznar, Rivera, Arrimadas, Abascal, Roldan, Espejo, Girauta, Marlaska, Abalos, Celaa, Felipe González, Alfonso Guerra i un llarg etc. format per tots aquells que neguen el dret a la autodeterminació de Catalunya (Icetas, Granados,…..)

Vull puntualitzar, ho he fet altres vegades, que no he estat mai votant convergent, si votant del projecte unificat Junts Pel Si, i que, veient per on anaven les dèries de Mossèn Junqueras que rebutjava el anar junts volent “eixamplar” la base, ja no he votat mai més ER (abans ERC).
El que si tinc clar és que cal votar sempre, i votar independentista, doncs abstenir-se és lliurar Catalunya al naZionalisme espanyol per incomparecencia.

El vídeo que ha referit un altre subscriptor ho diu tot respecte del que cal fer, i és un video de l’impresentable Roger Torrent: “si algú te por, cosa totalment respectable, que faci un pas al costat i deixi fer”.
Si el Sr. Roger Torrent va tenir por de les menaces rebudes del naZionalisme espanyol, cosa respectable en aquell moment, s’hauria d’haver apartat dimitint, aplicant lo dit mesos enrere per ell mateix.

He plantejat també altres vegades, que hauriem d’exigir que tothom que es presenta a ser elegit hauria de fer-ho signant uns carta de dimissió si no compleix les promeses electorals amb les quals van capturar el nostre vot, i nosaltres, els votants, només haurien de votar a aquell independentista que així es presenti, obviant la resta.

Ara, malauradament, amb la Covid19, la Generalitat ha tingut moltes oportunitats de marcar perfil propi, amb mesures que d’entrada no eren desobediència, doncs s’anticipaven a les del Pedro Sànchez, només calia aplicar fets consumats, després l’incompetent gobierno d’espanya podia intentar tirar-les enrere, però aleshores seria ell l’únic culpable de la possible catàstrofe.
Però no, semblava que estaven “alobunats” com ha dit altre subscriptor, i el que es fa era anunciar la mesura, demanar submisanent permís i acatar la lógica negativa, només per portar la contraria i demostrar que manen ells, del gobierno d’espanya. Amb això, demanant permís previ, la Generalitat és corresponsable per complicitat submisa.

No anem bé així, el govern està dividit, el MHP Torra afeblit per la solitud, possiblement per una barreja en el govern de por “alobunada” i seguidisme de partit a mossèn Junqueras autèntic artífex ideològic de cercar el poder autonomista com a únic objectiu.
Per quan les bases d’ERC, idependentistes de debò, no faran fora aquesta cúpula de vividors i recuperaran la dignitat i essència originals.?

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
25.04.2020  ·  11:31

És cert que el nacionalisme és una matèria difícil de definir. O no. Si al bagatge històric, cultural, lingüístic, d’ubicació geogràfica a vegades, d’un poble, en podríem dir vagament nació, el nacionalisme jo el definiría com l’adscripció individual al grup, al poble al que volem pertànyer. I com vivim en societat, formem part d’un o d’un altre grup.
En els països normals, el nacionalisme es pot percebre diferent (i la globalització ha fet molt mal en aquest sentit, per acció i per reacció), però vivint en una colònia espanyola, s’accentua tot. Per oposició.
He començat a llegir l’editorial, esperant la trilogia, amb una idea al cap per comentar, però el director ja s’ha avançat: “aquesta xerrameca de tebeo contra el nacionalisme (ep, contra el nacionalisme català!)”. Sempre igual. El pensament de que el nacionalisme és dolent i com nosaltres som oberts, democràtics i molt bona gent, no som nacionalistes, és fals, manipulat, hipòcrita i l’únic que aconsegueix és afirmar el nacionalisme contrari (i no amplia la base, afegiría).
Per què erc ha caigut en aquest discurs estúpid dels comuns? Quatre vots? Mala estratègia? Visió equivocada? O potser ho ha portat sempre a l’adn dels pobles ibèrics?
La pertanyença a un grup és saludable, enriquidora, augmenta l’autoestima, aporta sentit a la vida, és un valor per llegar a les següents generacions,… no, el nacionalisme no és dolent, a no ser que l’interpretis com un supremacista, volent imposar el teu per sobre els altres. Però aleshores el problema ets tu…

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
25.04.2020  ·  11:44

Espero a llegir, fins a dilluns, els altes articles que anuncia Vicent Partal, per publicar un comentari insistint proposant el “Pacte Nacional per a ll’autodeterminació” entre societat civil i partits i candidats a eleccions:, presentat devant de notari el 10/11/2010, per l’Agència del Cens Nacional del Poble Català. Per pactar fer la independencia des del propi Poble de la Nació catalana i no des dels elegits catalanistes en procediments depennts de l’estat espanyol, els quals si que havien d’ajudar al Poble Català en el seu procés com a subjecte del dret a l’autodeterminació.

Albert Bertrana

Salvador Aregall
Salvador Aregall
25.04.2020  ·  11:45

Per entendre el joc actual de la política catalana cal mirar bé el tauler i les fitxes i, sobretot, recordar els moviments anteriors. L’editorial d’avui és un bon anàlisi i que, en el fons, és una continuació del d’ahir. La dinàmica d’ERC i JxCat (abans CDC o el què sigui) ha estat disputar-se el poder, liderar l’independentisme i guanyar la presidència de la Generalitat. És evident que fa 15 o 20 anys aquests dos partits representaven dos models de societat i aspiracions d’autogovern molt diferents (independència-autonomia), però, com molt bé explica en Partal, aquestes diferències s’ha polit tan que, a hores d’ara, no podem diferenciar-los ni per ideologia ni per aspiració independentista. El problema és que l’impacte de la repressió, després del u d’octubre, que va rebre ERC i les ganes de fer un salt definitiu en aquesta cursa fratricida per la presidència de la Generalitat van fer que, efectivament, fes una giragonsa impensable abans de la tardor del 2017. ERC necessita més vots. D’on treure’ls?, dels votants de JxCat no sembla fàcil, de la CUP menys. Només queda ‘pillar’ vots del món dels comuns. Els comuns són de genètica antinacionalista i tot el que faci olor a CDC, a catalanisme, els produeix un reflex incondicionat que s’expressa gairebé amb odi -recordeu el no que va mostrar Jessica Albiach al Parlament per fer efectiva la repressió-. ERC ha escollit, sembla, aquesta parella de ball i, sense cap escrúpol, perquè l’objectiu no és el país i la seva gent sinó el poder i la presidència, ha fet un cop de timó i un cop fatal al sentiment de molts de nosaltres.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
25.04.2020  ·  11:54

Independent de la valoració de contingut que vulgui fer cadascú, que benvingut que s’obri el meló d’una vegada. Moltíssimes gràcies per començar a asclar-lo, Vicent.

Joan Xuriach
Joan Xuriach
25.04.2020  ·  11:59

Totalment d’acord Vicent… i també amb Pepi Oller. Crec que els polítics dels tres partits catalans, en teoria independentistes, mereixen, d’una vegada i per totes, un escarment exemplar. I què millor que posar en perill la cadira a la que s’aferren compulsivament? Què hi perdrem amb majoria unionista al Parlament? Res, per què ja no queda res a perdre. La Generalitat pateix des de fa temps una llarga agonia, com la d’un peix fora de l’aigua. La llengua en perill d’extinció, l’espoli fiscal, la repressió de les forces d’ocupació, la paralització d’infraestructures indispensables, la prevaricació del sistema judicial espanyol, l’autocensura dels mitjans públics catalans i la intervenció, de facto, de totes les institucions catalanes.
Davant d’aquesta situació d’ofec patim, a més a més, l’actitud temorenca i servil dels nostres representants, més enllà d’alguna proclama cara a la galeria però sense ànim de desobeir ni violentar als colonitzadors.
Per contra tindríem quatre anys per endavant, per preparar un partit nou, o una agrupació electoral o el que fos; bastir un projecte amb cares noves o velles, gent decidida, sense motxilles a l’esquena, amb un únic objectiu: aconseguir la majoria al Parlament, 50% +1, i proclamar i defensar la República Catalana. Un cop en marxa, després del temps necessari, pas a un costat dels ciutadans no polítics professionals i eleccions constituents.
Sense estat propi no tenim cap futur.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
25.04.2020  ·  12:02

S’ha de fer ja foc nou!

Joan BOADA
Joan BOADA
25.04.2020  ·  12:07

Vicent, tens la clientela “convergent” molt contenta….., aixó també t’hauria de fer rumiar, no?.
Ja sé que ERC no ho ha fet tot bé, no és un fet menor que tenim els nostres màxims dirigents a la presó, però crec que els que varen prendre el relleu intenten fer-ho tant bé com saben, i els en dono les gràcies.
Per si algú encara tenia dubtes, no podem esperar rés dels “convergents”, quan se senten amenaçats ataquen a qui pugui posar en risc els seus “negocis”.
Espero que la “gent normal” no canviaran d’opinió i continuaran donant suport a ERC, es la única sortida que ens q

Salut Carbonell
Salut Carbonell
25.04.2020  ·  12:14

Gràcies Vicenç per aquest editorial.
És un goig ser subscriptor d’aquest diari i llegir-lo cada dia incloent-hi els comentaris.
El Senyor Torrent és junt amb el Rufian i l’Aragonés polítics nefastos i mediocres. Per desgràcia no són els sols.
A on són les persones cultes, altruistes i que volen la llibertat del nostre país amb ganes d’acompanyar-nos i liderar aquest llarg camí vers la independència ???
Quand faig aquesta pregunta a les persones de la meva edat (generació que va viure la fosca dictadura) compromesos amb el país i que coneixen el món de la política perquè han viscut sempre aquí (no és el meu cas) em diuen que si que n’hi han però que están farts dels partits i s’han resignat davant la incapacitat per poder-ho canviar vs. fer-ho evolucionar. Aquesta resposta afirma la trista realitat explicada en l’editorial d’avui.
I els 3 millons de independistes que podem fer ?
Jo només veig la manera podent votar llistes obertes ……. però algú em pot dir si aquesta possibilitat és viable i com ?? ….

Josep Marrasé
Josep Marrasé
25.04.2020  ·  12:19

Us proposo que doneu nota, com si fos una assignatura en un examen al paranimf de la Universitat. La nota que proposo va del zero al deu. Heus aquí els personatges a evaluar:
Roger Torrent
Carles Puigdemont
Oriol Junqueras
Joaquim Torra
Pere Aragonès
Gabriel Rufian
Alba Vergés
Laura Borràs
Meritxell Budó
Carles Riera
Si voleu, podeu afegir-hi altres noms que estimeu necessaris. També seria important senyalar que, de tots ells ningú se salva i, per tant, el zero seria la nota més escaient a tots ells, a l’ensems.
Jo crec que aquesta valoració dels personatges pot donar una idea més precisa de la vàlua de tots ells.

jaume vall
jaume vall
25.04.2020  ·  12:33

Un plaer intel·lectual, llegir-lo.

Una devastació clarivident, adonar-nos del significat del que hem llegit.

Quina travessia en el desert de l’autonomia no ens espera, encara, mentre els nostres líders polítics s’entestin a prioritzar la seva ideologia, el seu partit, a la llibertat de tot el país.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
25.04.2020  ·  12:37

Catalunya ha canviat, aquesta és una nova Catalunya, no és la del oasis català, ni la que voldria un diari monàrquic, ni és la de Esquerra Republicana. Els ciutadans tenen criteri i exigeixen un revulsiu. Recordem totes les marxes, reivindicacions i escandaleres a la corona. Els polítics que no estiguin a l’alçada seran escombrats o ignorats. Preparem-nos!

Josep Francesc Pèrez
Josep Francesc Pèrez
25.04.2020  ·  12:51

De polítics ni han

Que lluiten per la llibertat i la justicia del seu poble. Son altruistes, generosos, i tenen ideologia.

Que lluiten pel poder. Aquest son ambiciosos, interessats i tenen dependencia de partit. Sense el partit no son res.

Que lluiten per sobreviure. Aquests son mentiders, traïdors, corruptibles i son capaços de fer el que convigui per mantenir l’estatus. Sense la politica no son res

Us proposo que, amb independència de la vostra ideologia (seriosament) poseu tres noms de politics catalans a cada un d’aquests apartats, que siguin de JxCat, ERC, P$O€, Comuns o CUP.

Si sou seriosos amb vosaltres mateixos (No feu trampes al solitari), veureu el que surt. I penseu-hi. Només es un joc.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
25.04.2020  ·  12:51

Avui 25 d’abril, dia per cantar i recordar Grândola, Vila Morena. També Diada Nacional del País Valencià.

Moltes gràcies Vicent Partal, per perseverar.

ISABEL CASALS
ISABEL CASALS
25.04.2020  ·  12:59

gràcies, Vicent Partal!!!
gràcies per ser-hi!

Isabel Casals Couturier

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
25.04.2020  ·  13:32

Potser no hi ha consens en definir ‘nació’. Però tenim clar que nació no és estat. Que l’estat malda per fer-se passar per nació. Que nacionalitat (pertinença a la nació) no és ciutadania (pertinença a l’estat) però l’estat n’okupa el nom i barreja els conceptes. Que el poble grec no és el turc ni el metropolità supremacista és el colonitzat i explotat. I que, quan els hi convé, espanyol som tots i, quan volen, és el castellà sens opció ni discussió.
I que, després de Fuster, on hi ha els intel·lectuals? I tu ens ho preguntes? … A VilaWeb ens sou uns quants. I de bons, afortunadament. Esperem amatents la continuació de tan encertat editorial.

Jaume Gras
Jaume Gras
25.04.2020  ·  13:48

Amb tots els respectes per la segona autoritat de Catalunya (Parlament nacional…simbòlic, oi?) però si el Sr. Torren és font d’alguna cosa és d’obediència. Obediència cega i anticipada. Qui aporta la savia “intel•lectual” al partit de Companys (màrtir però molt federalista) no és altre que el pinyol metropolità, o del suburbi que diuen alguns. No més cal fullejar el contingut del que aporten al debat d’ emancipació (nacional?) els seus gurus en el llibre de capçalera “Obertura Republicana. Catalunya després del nacionalisme”. Soleturisme 2.0.
Quina és la personalitat col·lectiva de Catalunya (la Nació)? Doncs és la suma de totes les personalitats que hi viuen…sobretot a l’àeria metropolitana, dita Tabarnia, que cada cop és més evident que sí que existeix. Per ells, Catalunya és un recipient físic o un assentament on tot flueix i hi on tot hi cap tot. La seva naturalesa és precisament aquesta. Catalunya és un barrip barrap. Qui marca la seva raó existencial són els darrers 50 anys, no el miler d’anys pretèrits. Una broma de mal gust i un plantejament similar al del social-comunisme de matriu castellana que ha operat a Catalunya durant els anys de la restauració borbónica. Ha estat el discurs central que ha comprat, diria que la majoria per tenir sempre el fre de mà posat.
El que resulta més sorprenent és el fet que més enllà de Sant Coloma, Sant Vicenç dels Horts, Cornellà, Rubí o Nou Barris tothom, des de l’històric partit, i des de la majora de l’opiniò pública, calla com un mort! No fos cas què…

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
25.04.2020  ·  13:48

Emmanuel Ratier fue un ensayista, editor y documentalista francés de la órbita de la extrema derecha francesa, personaje polémico donde los haya, acusado de antisemita y de más cosas inquietantes. Yo seguía sus publicaciones porque soy de los que me lo leo todo, no me limito a leer aquello con lo que estoy de acuerdo y comparto para así pasarme pomada y convencerme de que lo que pienso es lo mejor que se puede pensar.

Hablo de Emmanuel Ratier porque escribió una obra, de lo que sé única en el mundo occidental, que se titula “Encyclopédie Politique Française”. Es una obra de auténtico ratón de biblioteca. Dos tomos, cada uno de más de 900 páginas, que recopilan las biografías de todos los políticos franceses relevantes. La particularidad de esta obra es que todos los datos expuestos fueron recabados de fuentes digamos oficiales públicas, es decir que no era lo de “yo creo o digo que …” sino que se limitó a escribir las biografías, tal cual. Bueno, pues al leerlas lo primero que llama la atención es hasta qué punto el poder político es un poder de una endogamia tal que, si se trasladase al ámbito de la reproducción humana, el número de tarados genéticos sería de tal calibre que ríete tú de las realezas europeas. La cosa era tan escandalosamente flagrante que a Ratier, un número importante de estos políticos, lo llevaron ante la justicia. Ratier ganó todos los juicios porque se limitó a escribir biografías.

Lo que se deduce de las biografías es que todos, sea por cuestiones de promoción profesional (política), sea por intereses familiares, sea, en todos los casos, por el hilo conductor del dinero (el sueldo) y el ejercicio del poder, conformaban (y conforman) una gran familia muy bien avenida, al contrario de las familias normales que cara al exterior se muestran risueñas e intramuros “en todas partes cuecen habas”.

Sé que requiere trabajo y, sobre todo, valentía, porque la mano larga del poder, digámoslo claro, del poder que se autoproclama, totus revolutum, independentistas, soberanistas, puede hacer mucha pupa a un medio de comunicación, sin embargo estaría muy bien, si lo que queremos es salir de este impasse, imbroglio, en el que los paganos y la mercancía somos los ciudadanos de a pie, se fuesen desvelando las biografías, así sin más, de los actuales cortadores de bacalao de la Corte del Reino de Catalunya. Creo que nos llevaríamos más de una sorpresa.

P.S. De hacer esto Vilaweb, tenga usted la certeza (palabra de vasco) sr. Partal que apoyaré, en la medida de mis posibilidades económicas, todo lo que pueda apoyar porque no se me escapa que la independencia de un medio de comunicación reside en su independencia económica y en su honestidad a la hora de informar. De lo segundo, no tengo duda.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
25.04.2020  ·  13:49

Encara que no serveixi per el combat o la lluita, lo que jo pugui escriure, dir que estic totalment d’acord avui amb el vostre article Sr. Partal, que en la línia que expresseu amb diàfana claredad, estic fermament al vostre costat. Dit això, torno a dir que ens cal un altre mena de polítics, amb un sentiment i pensament militar, -i per favor que no us espanti aquesta paraula-, com era i tenia el MHP Francesc Macia, que amb els que tenim ara, -tret de qualcunes honrroses exepcións-, no farem mai allò que enganyosament ens diuen volen fer, es a dir una DUI per la independència,–i ja no serà per morts oi?-, per tant, com n’estic molt desencantat de tanta xerrameca política, de anar renunciant a tot allò que el poble , jugant-se la pell, a votat i a dit que volia, llavors i fent honor a las paraules que va dir el MHP Francesc Macia,…”El seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies” dic i penso,….penseu fer la DIU d’una vegada?…on donareu las “eines” al poble per apuntalar la DUI, als ajuntaments?,….ah, que de moment no hi ha políticament ni estratègia unitària, ni esperit de sacrifici i combat, i que de DUI res de res in “eternum” per por als armats espanyols?,….que seguireu amb las baralles de partits o de empresa en el cas de ERC.S.A., que no es vol fer un partit transversal nacionalista,? -per descomptat independentista unilateral-, i de caire o pensament militar?..on no primi fer-se ric en quatre dies, i on hi hagi democràtica disciplina i Catalunya sigui el motiu de ser-hi i no cap altre, tirant endavant sense arronsar-nos amb tot lo que de segur pugui venir per part unionista, sigui el que sigui, encara que anti democràticament sigui il·legalitzat i ens obliguin a la clandestinitat, fidels al nostre objectiu de fer de Catalunya una Nació lliure i sobirana?…….Doncs molt be, faré com moltes i molts fan, anirem votant de tant en tant, i que no esperin res més de mi els polítics que ara hi ha, el dia que es faci una Plana Major del poble, i hi hagi lo que he esmentat abans,…..llavors i només llavors, -si encara soc viu-, estic segur que moltes i molts, per cert, molts més dels que ells volen i es pensen, i serem a totes….Per tant, no deixeu que us mati aquest virus, que tenim molta feina a fer…..Ja espero els próxims articles que segueixen al d’avui….ens cal escriptors valents, i a Vilaweb ja n’hi han uns quants……

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
25.04.2020  ·  14:36

El nacionalisme és present arreu. Qui el nega és un hipòcrita. Només cal llegir experts com els professors Jorge Cagiao o Montserrat Guibernau… Això sense entrar en la qüestió de l’ apropiació de velles sigles per aventurers polítics atents tan sols al seu exclusiu benefici personal. Cal fer un replantejament total i que tothom realment ensenyi les seves cartes. Prou manipulacio!

Maria Villarroya
Maria Villarroya
25.04.2020  ·  14:41

Jo sóc nacionalista
Jo no vull que la meva llengua i identitat morin. I és el que està passant.
I amb la complicitat d’ERC

Marc Corbera
Marc Corbera
25.04.2020  ·  14:46

Maria, si Junts per Cat estiguessin en el lloc d’ERC, també hauríen donat el suport a Sánchez. ¿Has oblidat ja que Convergència en els seus temps va donar suport al PP d’Aznar i al PSOE? De totes maneres, suposo que teníem que parar els plans al Trifachito. Si manés el Trifachito potser ens matarien la llengua i la identitat en menys de set anys. Poca broma.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
25.04.2020  ·  14:59

Miquel-Àngel Montserrat

Ells són més de El País o El Periódico. Bé, darrerament també de La Vanguarra…

Jo prefereixo 50 vegades més LV que els altres dos(portaveus de Cs)

A part d’això, l’Editorial no es pot agafar ni amb pinces, el Sr Partal s’ha unit a la Croada antiERC?

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
25.04.2020  ·  15:16

Esperem la continuació …

PAU BOLDU
PAU BOLDU
25.04.2020  ·  16:19

Entre el psoe i erc hi ha alguna diferencia? Tots dos treballen per espanya, la seva patria

Jordi Tubella
Jordi Tubella
25.04.2020  ·  17:01

Gran editorial avui, Vicent. Com la gran majoria i que subscric plenament. Ja espero amb candeletes els dos següents.

Del d’avui m’agradaria destacar una de les tantes coses que dius. Que les diferències entre els dos grans partits independentistes avui dia són únicament de matís. Aquí és on rau l’inici de tots els mals que arrosseguem. Compartir l’essència de l’objectiu a conquerir ha fet triar en mirar de diferenciar molt el camí per arribar-hi. I ens estem fent molt de mal entre nosaltres així.

En aquest camí no hi pot haver dos galls, quan tots dos es creuen líders. I a més hi ha una rancúnia palpable. I ve d’anys, això. Algú ha de cedir i ningú ho vol fer. Si seguim així no ens en sortirem. Cal que s’accepti un únic líder entre tots. Ens podem equivocar o no, però és l’única manera d’avançar. I no pas fer-nos la “trabanqueta” cada vegada.

Roser Caminals
Roser Caminals
25.04.2020  ·  17:07

D’acord amb el contingut ric i clarivident de l’article, però hi ha tres matissos que em semblen necessaris:

1. No és indiferent qui guanyi les eleccions. Tot i que el que està greument ferit, per sobre dels partits, és la Generalitat, el partit guanyador indica el pols del país. Havent dit això, l’ideal serien llistes obertes i transversals.
2. És conseqüència de l’1. ERC i JxC no són un, Vicent. Tots dos estan afeblits per la repressió, però els líders són diferents i l’estratègia també, i ho serà encara més segons qui guanyi.
3. És un error aplicar “Convergents” a tots els independendistes menys ERC i la CUP. Elc convergents actuals són el PdCat. I, irònicament, l’estratègia dERC s’acosta més a la del PdCat que a la de JxCat.
Espero amb interès els dos articles vinents.

Joan Royo
Joan Royo
25.04.2020  ·  17:07

Partal, ja faràs bé d’il.lustrar-nos amb bona ciència sobre “nacionalisme” i altres mandangues, però ja ho has dit, tant se val ERC com JuntsxCat, el que importa és “unilateralitat” SI o NO. Unilateralitat vol dir independència i l’altra opció (vés a saber quina) vol dir autonomisme. I vaig al personatge, aquest home és un pobre mediocre, vividor i trepador, sense cap gruix intel.lectual, jo l’equipare al pobre ministre de Sanidazzzzzzz, un tal Illa. I sí que em fique en el tema principal, a les pròximes eleccions Puigdemont i una llista transversal amb un sol punt: posar en vigor la declaració d’independència i declarar Catalunya com a república si en el parlament hi ha majoria independentista. Clarament si en aquesta llista no va ERC, ja s´ho faran, són capaços d’organitzar un altre tripartit. Al marge, fa temps que em pregunta on són els 7.000 vots que Puigdemont tragué al País Valencià en les europees. Vist el camí que fa ja temps emprengué Compromís, caldria organitzar aquells 7000 vots? M’agradaria que algun dia tractares el tema.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
25.04.2020  ·  17:39

Text exquisit. El subscric al 100%. Ansiós de llegir el següent.

Josep Soler
Josep Soler
25.04.2020  ·  18:06

Avui tenim una llista llarga d’opinions que se’m fa difícil retenir, de tantes. En el fons però penso que la gran majoria estan força ben encaminades i pel qual se’m fa difícil incloure-hi res mes d’original, que no sigui el col·laborar per a parlar clar.
En general, la conducta dels catalans ha estat la de donar-ho tot per assolir independència. Es pot demanar mes a un poble que es mobilitza tantes vegades, amb amb el 20 % o mes de la seva població?. Algú es pensa que hi ha un altre lloc al mon, que es pogués produir un cosa semblant?.
Fins ara, fins darrerament, hom no ha gosat dir les coses pel seu nom: No som independents per culpa de la transcendental deslleialtat d’ERC. Una deslleialtat, on es palesa com un país es pot perdre, per culpa de la mala direcció d’un partit i d’un determinats dirigents i que al final, després de molta propaganda, discussió i retòrica , avui som capaços (tant ens costava?) d’assimilar que efectivament així ha estat, el que definitivament ens ha caigut a sobre.
Algú dirà ara, que si la Marta Pascal, que si el Duran, que si el Mas, que si l’altre i extra. que també hi han col.laborat. Doncs en la part que sigui si, però cal matisar en el terreny on ens movíem.
Mai a cap d’aquest personatges, ningú havia confiat que trenquessin amb Espanya, però amb els d’ERC si que hi veiem certa garantia, ni que fos per no estar vinculats a cassos de corrupció, ni que fos per un historial que prometia, o ni que fos, pel discurs innovador d’un Senyor que ningú dubtava de la seva preparació, com era l’Oriol Junqueres i diguem que de tants d’altres super autoanomenats “patas negres” incorruptibles, que l’envoltaven i que certament avien de donar solidesa i autenticitat, al projecte dinamitzador i engrescador del President Puigdemont, de qui avui nom en parlaré ,perquè crec pel tipus de debat, avui no toca.
En tot cas de les accions sorprenents i arbitraries del que fa de President del Parlament, que fins ara es matisaven prou i fins mai ningú gosava considerar-les pel que son: Uns actes d’alta traïció al poble de Catalunya.
Es evident que encara estem sotmesos al gran estupor general, en base a que, encara no som conscients per creure, els jocs, les trampes, els tripijocs de la “jugada” d’ampliar una base, que al final ha estat el que probablement es cercava: un absorció a càrrec de les forces espanyolistes, d’un importantíssima part de l’independentisme, que els hi facilitava la victòria del conflicte. Una gent amb experiència hi que mai acostumen a abandonar, i a deixar res per verd, per la consciencia de saber el que es perdrien, davant d’una Catalunya, lliure, sobirana i independent.
Si comencem per dir les coses tal com son, tampoc ens costar tan de saber quin es el paper que tots plegats, ens tocara aprendre de bell nou.

David Mascarella
David Mascarella
25.04.2020  ·  19:08

Sr Partal, sempre he set independentista, i no sóc nacionalista, això és molt fàcil d’entendre: sóc català i prou, i el què vull és que el meu país visqui en la llibertat que l’hi pertoca , com altres dels que esmentava dies enrere del Nord d’Europa.

Ni de lluny ningú m’ha de dir res sobre això, sobren etiquetes. Perquè tanta virulència? personalitza al mateix temps que ho traspassa tot a un col·lectiu. Em pregunto perquè diu:’ A eixa guerra de partits, jo no hi entraré mai, de cap manera, i si algú em vol utilitzar, des d’ací ja li’n negue el dret, tot i que sé que això no servirà de res. Ja s’ho faran entre ells i ja es barallaran pel respectable vot de lectors i resta ciutadans. Jo no escric contra els uns ni a favor d’uns altres. No és la meua guerra’. Perquè aquesta prèvia?

El crec, però no entenc el flac favor que fa al país amb aquest acarnissament cap a una de les forces imprescindibles com altres, fent afirmacions a tort i a dret que ofenen. hi té tot el dret, però en absolut la raó, per afirmar i reafirmar el què diu. Potser no entrarà a la guerra de partits, però descarrega tots els improperis cap a molta gent, gent de totes les condicions, com passa arreu, igual que al periodisme.

Sospito, però no tinc elements que demostrin el què em passa pel cap. Ens necessitem tots i trobo excessiva aquesta focalització cap a una força que potser no és prou intel·lectualment dotada, però això no és motiu per faltar al respecte a tanta gent que si, que potser estem a la part baixa, però amb tota l dignitat que pretén, sense poder, negar-nos.

Hi altres coses més importants afer, que no pas fomentar el menyspreu cap els altres. Potser comença una nova etapa? No retrec res, simplement exerceixo el lliure pensament i no penso callar, com diu vostè. I aquí tinc les de perdre, però això em fa és fort.

jordi Rovira
jordi Rovira
25.04.2020  ·  19:28

Tal i com sempre ho he recordat es feia una distinció entre ser nacionalista i independentista. La distinció reflectia que per als nacionalistes es posava l’accent en els trets que caracteritzen a una comunitat de persones ( llengua, cultura, voluntat de ser ), subjectes amb una voluntat política; i pels independentistes es posava l’accent en l’impuls a donar a unes institucions que ja tenim en el camí de voler esdevenir estat. La mateixa editorial deixa ben clar que abans hi havia una distància ampla; i hores d’ara, en aquests moment de trànsit entre el ser o no ser de l’estat espanyol, ja no. Tal fet ha de voler dir que hem transitat de l’autonomisme immobilista d’una Convergència Democràtica adscrita al règim del 78, a tot un espectre programàtic nou. Un canvi important, que quan el comenten a l’altre costat; des de les files militants del nacionalisme espanyol, no dubten en caracteritzar com a camí sense sortida (és clar! estem ja enfilant un camí que es surt del marc constitucional del 1978 d’on ells no volen sortir ). Un canvi que incorpora, tal i com comenta l’editorial de forma tan esplèndida, la convergència entre els qui abans eren autonomistes i els qui eren independentistes. De fet, no hi ha cap diferència en aquestes qüestions i es tracta aparentment de matis i de pàtina.
Veurem per on gira l’anàlisi que ha de venir en els propers assajos, però existeix una branca per la que el desplegament programàtic a venir tindrà mirades a contraposar. Si tal i com intueixo, assistim atònits al desplegament paradoxal d’una revolució conservadora en la reforma del capitalisme; les coses canvien i molt. Ho fan en proporció a l’adscripció doctrinal com a alumnes avantatjats de tot una branca post-convergent als nous postulats. I no ho dic pas amb recança, doncs penso que ho fan prou bé. I sí en faig referència pel que tot plegat representa. Em ve a cap l’entrevista tan interessant que he fet a Francesc Cabanes!

Joan Vila
Joan Vila
25.04.2020  ·  19:39

Jo ja fa temps que penso que el sistema de partrits ja no és un bon sistema per a desenvolupar una democracia, per que actualment selecciona els menys capacitats i làbils enfront dels grans poders fàctics. Escollim representants, si, pero després no em representen a mi sino a qui les controla. Si dúes persones que voten a dos partits diferents no es barallen entre sí, per que ho fan les seus representants, que son justamente qui tenen encomanat posar-se d’acord per defensar cada un les intereses des seus representats? Us imagineu un Parlament on per compres de partits hi pagues representantes del Col·legis profesionals, Sindicats, Patronals, Cambres de Comerç, Universitats, Organizaciones Socials i entintas científiques i culturals? On hi hagues la gent más capacitada del país i no els mes inútils?

Teresa Puig
Teresa Puig
25.04.2020  ·  21:30

Fins ara no l’he pogut llegir. Espero ja demà per seguir llegint.
Gràcies senyor Partal. Moltes gràcies.

Jaume Martínez
Jaume Martínez
25.04.2020  ·  22:03

Vista l’opinió i nivell de la majoria de comentaris, resta clar. «Entre tots ho enfonsarem tot». Tanta bilis torna agra el caracter i els somriures. Disparem-nos entre nosaltres i insultem-nos a cor que vols. FEM FÀSTIC! Hivernem i ja vindran temps millors, o no. Som tan covards que com no tenim ni efectius suficients ni estategia revolucionària, ni personal als carrers, dia sí dia també, per dur-la a terme, els catals optem per la nostra millor característica: la violència caïnita. La teràpia suïcida practicada des la primera escissió del Front Nacional. O ja va començar abans?

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
25.04.2020  ·  22:35

De quin ” no-nacionalisme” tan exotéric deuen parlar aquests ? ens demanaven a Euskal Herria quan duran anys i panys el nacionalisme espanyol més caspós, es va treure de la màniga aquest epítec surrealista referin-se a ells mateixos….( el subconscient els enganya…?- era la pregunta que ens feian- )…..i fins aquí esperan els dos nuos editorials educatius del mestre Partal. ( per cert, que ahir varau tancar la posibilitat de fer comentari, quand ni eran tres quarts de 12 p.m….i el dia oficialment no había acabat. Es de nit quan jo puc tenir més temps de gaudir del meu Vilaweb.. ja ho sento )

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes