L’ariet de l’enemic com a argument de la censura (II)

«Ara resultarà que hi ha independentistes que neguen el dret de pensar, discutir o opinar sobre si una Catalunya independent estaria en millors condicions de servir a la seua societat».

Vicent Partal
26.04.2020 - 08:38
Actualització: 26.04.2020 - 10:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s’acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes.’ Torne a començar avui on començava ahir en el primer dels tres articles d’aquesta sèrie: amb Joan Fuster.

La frase en concret correspon a una entrada del seu Diari, escrit els anys cinquanta del segle passat, en plena dictadura franquista. I és reveladora que la trampa ja era la mateixa que els nacionalistes espanyols han recuperat i perfeccionat el segle XXI. Els anys cinquanta, en ple apogeu, doncs, del nacionalisme franquista més totalitari, quan uns quants intentaven alçar de manera tímida les noves bases dels ‘nacionalismes perifèrics’, la reacció del nacionalisme espanyol era, si fa no fa, la mateixa que és avui: negar ‒qui té al seu servei l’estat, la bandera, els generals, les ambaixades, el fons de rèptils, el mercat, la burocràcia, el rei i el sursum corda‒ el dret que alguns no ens pensem a nosaltres mateixos, no ens identifiquem, com a membres de la seua nació. I que no assumim, per tant, el seu nacionalisme banal com a explicació de què som com a persones. I encara menys que puguem tenir l’ocurrència de confrontar-n’hi un de propi.

Joan Francesc Mira ho explicava en una conferència a Gandia el 2006, quan afirmava que per a les persones ‘ni l’espai de naixement o residència ni els límits que el defineixen tenen cap valor significatiu als efectes de ser una cosa o una altra’. I seguia: ‘perquè aquest ser no està en els fets, en el territori mateix, sinó en la consciència que se’n té: és a dir en saber que aquest és el nostre lloc, aquest és l’àmbit que ens defineix com el que som i que això que som és important’.

La definició de Mira implica per força acció, una lluita cultural, política o totes dues coses alhora. Perquè no pots entendre que no ets el que et diuen que ets i estar-se quiet i mut, sense fer res al respecte. La consciència naix d’una lluita alliberadora que sempre és primer interna, la lluita amb un mateix per a descobrir la seua identitat, que després es fa pública, col·lectiva, per normalitzar això que sents, això que tu ets, amb qui se sent com tu.

Jo vaig nàixer en un poblet que en plena dictadura franquista apareixia com a  passablement espanyol, però jo, com molts dels meus veïns, he deixat de ser espanyol, llevat del moment dels tràmits burocràtics més imprescindibles. Aquesta és una circumstància que ha passat, segur, a molts de vosaltres. I això ha estat possible, malgrat tots els malgrats, gràcies a un llarg procés ideològic d’introspecció personal i nacional i com a resultat d’un contrast, sovint dolorós, amb la realitat del dia a dia.

El fenomen no té res d’estrany. Passa cada dia en aquest món que vivim a milions de persones. El lloc on naixes i la bandera que hi oneja quan naixes no et definiran necessàriament com allò que tu ets. I arreu del planeta, quan aquesta lluita personal per descobrir-se un mateix assoleix el nivell de combatre també per una identitat col·lectiva, aleshores ens reconeixem els uns als altres, generalment dient que som nacionalistes. Perquè això, el nacionalisme, és allò que practiquem, li vulguem donar el nom o no, que la nomenclatura no canvia pas la cosa.

I consisteix en el fet que som un conjunt de ciutadans lliures que ens volem reconèixer a nosaltres mateixos com una nació i que volem que aquesta nació, i per tant els seus drets, siguen reconeguts pels altres. És així de senzill i la definició no crec que la discutesca ningú avui, es faça dir nacionalista, sobiranista o independentista. Els independentistes no nacionalistes, els nacionalistes independentistes, els sobiranistes i qualsevol altra de les tribus en què sembla que ens dividim signaríem aquest projecte ara mateix. La pregunta, doncs, és a què ve ara l’anatema dels uns pels altres si ens podem posar santament d’acord? A què ve ara la negació, als qui es volen definir com a nacionalistes, del dret de remar en la mateixa direcció?

En la polèmica que ens ocupa aquests dies hi ha per això mateix un parell de detalls que em criden profundament l’atenció i em preocupen fins a l’extrem d’haver-me obligat, sense ganes, a alçar la veu. El primer és l’intent evident de negar el dret de discussió, per tant el dret d’exercir aquella introspecció necessària per a definir-nos, un pas que és tant cridaner com nou.

Ara resultarà que hi ha independentistes que neguen el dret de pensar, discutir o opinar sobre si una Catalunya independent estaria en millors condicions de servir a la seua societat. Per exemple, de discutir si hauria gestionat la pandèmia millor o pitjor. Al president de la Cambra de Comerç de Barcelona se li ha tirat al coll un munt de gent per haver opinat que una Catalunya independent ho hauria fet millor. Jo no m’atreviria a ser tan taxatiu com ell, però em sembla que és molt raonable d’opinar que és difícil de fer-ho pitjor que com ho ha fet el govern espanyol. Molt difícil. I que, per tant, hi ha unes possibilitats molt altes que una Catalunya independent, unes Terres de l’Ebre independents, l’Empordà independent o un barri de Lleida independent, tant se val, ho haguessen fet millor.

Segons aquest punt de vista, matisat i prudent com ho podeu comprovar, no puc sinó dir que em sorprèn enormement la negació del fet mateix de poder opinar. Si fer aquesta pregunta, només la pregunta, ja es considera un comportament nacionalista rebutjable, hauré d’entendre, doncs, que tampoc no podem discutir sobre si una Catalunya independent gestionaria millor els trens de rodalia, invertiria més en Sanitat o redistribuiria millor la riquesa. I ja em deveu entendre, per tant, la reducció a l’absurd: si no podem pensar-nos alternativament ni discutir si el projecte independentista pot ser millor o no que restar a Espanya, aleshores quina eixida raonable ens queda sinó quedar-nos on som pels segles dels segles amén?

L’altra cosa que em crida l’atenció i de la qual naix bona part de la inquietud que aquests dies manifeste és el pas endavant que implica bescanviar allò que fins ara semblava una proposta per això que ara apareix com més va com una prohibició. Ara, com es veu, ja no es tracta només de proposar com a projecte col·lectiu ‘l’independentisme no nacionalista’, siga què siga això, sinó que ja es nega el dret, la validesa, l’opció, que hi haja independentistes que no tenen cap problema de dir-se, com marca la tradició i es reconeix fàcil arreu del planeta, nacionalistes. El pas, i la diferència, són molt grans. Especialment si es fa de la manera que es fa, parlant en abstracte, sense matisos i igualant el nacionalisme espanyol i el català amb una alegria conceptual tan feridora com insultant. Com si fossen la mateixa cosa.

És que resulta que el nacionalisme no és una sola cosa que es puga definir així de manera tancada. Depèn. Nacionalista com qui? Nacionalista com quan? Hi ha nacionalismes constructius i nacionalismes destructius i hi ha nacionalismes que han estat seqüencialment d’alliberament i opressors o viceversa. Com hi ha comunismes que han lluitat a mort per la llibertat i comunismes tirans. Com hi ha liberals preocupats pel bé comú i liberals rapinyaires. Com hi ha repúbliques on jo voldria viure i repúbliques on no voldria estar-me ni un minut. I si ja no entenem ni això i es vol reduir el debat a un nivell tan gallinaci que ni les paraules es poden fer servir amb propietat, potser millor anar plegant i deixar d’interrogar la nostra consciència. Deixar d’esforçar-nos per entendre el món. I encara més per canviar-lo.

Denigrar el nacionalisme només perquè és nacionalista, ja m’enteneu l’embarbussament, seria còmic si no fos perquè és tràgic que ho facen servir persones que al final ho són també. De nacionalistes. Aquesta és precisament la trampa que l’Espanya postfranquista ha bastit per recuperar el nacionalisme espanyol i persistir així amb el seu projecte de segles. Mort Franco, el nacionalisme espanyol feia nosa per arcaic i poc presentable. I l’han ressuscitat, dretes i esquerres, que ells en això sí que no tenen aquests problemes que tenim nosaltres, a còpia de fer veure que ells no ho són, de nacionalistes i que només ho som els altres, que som uns rars, una mena de degenerats. Demonitzant-nos si pretenem fer allò que ells mateixos fan cada dia amb normalitat ‒és allò de què parla Michael Billig‒, i obligant-nos en la pràctica a gairebé haver de disculpar-nos permanentment només perquè som com som i volem allò que volem. Per tenir-nos així ja del minut u en inferioritat de condicions.

Quan Hitler va arribar al poder, Goebbels va omplir Alemanya de cartells que deien ‘La culpa de tot la tenen els jueus i els ciclistes’. Estic segur que la majoria dels lectors ja deuen haver caigut en la trampa parada per aquell assassí que a la vegada era un geni del màrqueting. ‘I per què els ciclistes?’, us deveu haver preguntat molts de vosaltres sense adonar-vos que en la vostra ment aquesta operació transforma ‘naturalment’ i de manera automàtica els jueus en culpables. La maniobra té un paral·lel diari en les televisions espanyoles, en els debats polítics, en el paisatge cultural del país veí. La negació de l’existència del nacionalisme espanyol és la forma d’apuntar cap a nosaltres com a culpables de qualsevol mal. I els funciona tant que la majoria dels ciutadans espanyols han arribat a assumir que els nacionalistes catalans, bascs, gallecs, canaris, àdhuc castellanistes, som gent dolenta perquè som una cosa que ningú més en el món no vol ser. Sobretot perquè es creuen, contra totes les evidències, que ells no en són. Malgrat ser-ho més que ningú.

En els comentaris a l’article d’ahir, Pep Agulló ho resumia tot plegat amb una metàfora que em sembla molt adequada: és molt perillós i no és decent fer servir un argument contra l’adversari, tan independentista com tu, que al final no és cap altra cosa que la utilització de ‘l’ariet de l’enemic’. No és decent ni prudent, diria jo. Egoistament prudent i tot.

En el nacionalisme, com en qualsevol altra ideologia, allò que importa és l’adjectiu i no el nom. Franco era nacionalista. I Ho Chi Minh. I Fidel Castro. Muriel Casals era nacionalista. I Salvini ho és. I ho són els xiquets de Hong Kong que s’enfronten a l’autoritarisme xinès i ho és Xi Jinping. Nacionalista era Malcolm X. I Hitler. I Stalin, que era un tros de nacionalista rus, malgrat haver nascut georgià. I ho és Putin. I Castelao i tots els irmandiños. I Mandela, que va fundar una organització ‘terrorista’ que es deia la Llança de la Nació. I és nacionalista la reina Isabel i tots els monarques de totes les monarquies. Nacionalistes són les dones kurdes que lluiten a Llevant i també els soldats de l’Irac als quals s’enfronten. I els republicans irlandesos. I la presidenta del Taiwan que ha estat un cas d’èxit a l’hora de frenar la pandèmia. Nacionalista és José Mujica i ho és Lula. I ho són també Bolsanaro i Trump.

Com podem acceptar, doncs, reconeixent aquesta complexitat, que s’intente anatematitzar el nacionalisme, sense més matisos, sense cap més criteri ni interès que la batalla de partit, cercant de moure uns quants escons amunt o avall? Però quina mena de debat sense cap base ni trellat és aquest on ens volen portar? I sobretot: quin país volen que construïm a còpia de fomentar d’aquesta manera la ignorància i la demagògia? Que no érem ací per a fer, seguint la preciosa consigna d’Estellés, ‘una pàtria alta i lliure’?

Voltaire, que al cap i a la fi és com un analgèsic dels que miraculosament valen per a gairebé tot, com que creia en el poder transformador del coneixement, ens va explicar a la perfecció que ‘una vegada arriba el temps de pensar ja no es pot prendre als esperits la força que han adquirit’. Quan deia esperits, el senyor Arouet, crec que ja s’entén, volia dir persones, éssers humans. I aquesta extraordinària constatació escrita per un home del segle XVIII només puc dir que, efectivament, és així, encara ara el segle XXI. Una vegada penses per tu mateix no hi ha qui et puga prendre la força que et creix a dins. De fet, pots trobar-te sol com una rata contra el món i tanmateix ser fort. I, no cal dir com et sents de fort, feliç i lliure, si són molts al teu costat, com ho érem el Primer d’Octubre.

El ‘temps de pensar’ és, doncs, i per això, la clau de tots els futurs. Però això reclama el debat obert, valent i desacomplexat, del respecte a l’altre i el diàleg amb ell i no pot permetre de cap manera l’anatema propagandístic ni encara menys cap intent de censura, directa o socialitzada. I és d’això, ho vulguen entendre o no els protagonistes de la polèmica, de què tracta tot plegat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jaume Bosch
Jaume Bosch
25.04.2020  ·  22:17

“he deixat de ser espanyol, llevat del moment dels tràmits burocràtics”

Doncs jo també.

Robert Joan
Robert Joan
25.04.2020  ·  22:22

Totalment identificat amb el paràgraf que comença “jo vaig néixer …”

Robert
Sagunt, Camp de Morvedre
Barcelona, Barcelonès

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
25.04.2020  ·  22:23

Creieu que el senyor Sànchez allarga molt les respostes per poder ignorar la pregunta?

Xesco Canyelles
Xesco Canyelles
25.04.2020  ·  22:23

Editorial molt pedagògica, Vicent!

Montserrat Domingo
Montserrat Domingo
25.04.2020  ·  22:48

Comparteixo el contingut teòric d’aquest i l’anterior article d’en Vicenç, sempre lúcid i orientador. Però aquesta vegada no he sabut trobar el toc d’esperança que tant ens cal. I és que crec que l’esperança ens pot venir nomes posant-nos a ampliar i reforçar un comitè de defensa de la supervivencia de tothom, aprofitat tot el que existeix perquè venen mal dades.

LIDIA URREA
LIDIA URREA
25.04.2020  ·  22:53

Un polític que es nega al diàleg, al debat sincer, no val per a res. Potser per aquesta raó el nega, el debat, perquè té les perdre.
Com tu dius Vicent, jo , la realitat del dia a dia, m’ha allunyat d’Espanya. Ara soc un cas totalment perdut.

Josep Usó
Josep Usó
25.04.2020  ·  22:55

Quan penses i ho entens, mai tornes enrere. Per això els altres utilitzen tot el que tenen en contra nostra. També aquells que no han pensat i que només tenen al cap el partit com a mecanisme d’ascensió social. Pensen tan poc, que encara tenen al cap els quatre tòpics banals, com aquell del “no es pot votar igual que” o “és una qüestió de ser de dretes o d’esquerres” i no veure que són ells mateixos qui han tret l’exèrcit al carrer.

Josep Salart
Josep Salart
25.04.2020  ·  22:58

Tots sóm nacionalistes, el que passa és que uns més valents, decidits, units i capaços d’enfrontar-se a qui sigui, que d’altres.

A Catalunya, entre els nacionalistes espanyols, els catalans espanyolistes i els nacionalistes catalans espanyolistes, és per on peta l’assumpte. Ara be, tením la clau: al moment d’anar a votar, mirem be qui controla el partit polític que vols votar, doncs hi ha partits que tenen dues gàbies, una de garces i una de perdius.
Si no veiem això, si no recolzem en Canadell, per exemple, i si encara tením compte corrent a les entitats nacionalistes espanyoles o catalanes espanyolistes, estem d’una doble moral que no es pot aguantar. Serà doncs, un problema de cultura.
No cal esmentar grans erudits, tenim la culpa i la solució. Sóm la pera.

Jordi Isern, en el teu comentari d’ahir en parlàves molt clarament. Felicitats.

Gabriel Vives
Gabriel Vives
25.04.2020  ·  23:09

Brillant editorial. Felicitats i moltes gràcies un pic més, Vicent; per fer-nos pensar i no, per dir-nos que pensar, que és lo que volen fer alguns.

joan rovira
joan rovira
25.04.2020  ·  23:12

Efectivament, prendre consciència és prendre forma. La consciència humana avança amb els utensilis, primer individuals i, després, amb les organitzacions col•lectives en forma de nacions per a conviure de forma civilitzada; excepte a les colònies.

Actituds predemocràtiques:
-ERC: vigila, no fem ni deixem fer.
-PDeCAT: vés amb compte, no t’emboliquis.
-Comuns: buidem de continguts el comú català.
-PSC: aconseguim l’efecte sense que es noti l’atenció.
-C’s: ens posem ciutadans però som “ciudadanos españoles”.
-PP: no cal cap precaució, que això és nostre per dret de conquesta.
(La base colonial de la partitocràcia actual és la manca de drets i llibertats.)

El Primer d’octubre del 2017 la societat catalana va prendre “consciència democràtica” i va optar per recuperar una “forma de ser” que l’estat espanyol, amb la col•laboració de partits i persones subordinades, està impedint per la força com en anteriors ocasions.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
25.04.2020  ·  23:58

Les persones, en general, tendim a aixoplugar-nos en col-lectius per afinitats familiars, veïnals, culturals, etc.
Em sembla que això del nacionalisme és com l’argamassa que permet els estats, o projectes d’estats, de cohesionar les seves societats complexes mitjançant un conjunt únic que se sotmet a la seva autoritat.
I sí, tots/es som nacionalistes. I si n’ets de català no en pots ser d’espanyol, perquè els nacionalismes es conformen en contraposició als altres. Per tant, que no ens ensarronin: si ens diuen que no són nacionalistes catalans és molt probable que siguin nacionalistes espanyols.

Carles Cebrià
Carles Cebrià
26.04.2020  ·  00:06

Moltes gracies Sr. Vicent pel seu article.
Quan recordo que vaig fer el servei militar a l’exèrcit espanyol, penso com és possible que en aquella època no tingués el sentiment nacionalista del qual vostè parla. Ara, des de fa temps, també només em considero espanyol per fer els tràmits burocràtics indispensables. El pas per fer-me nacionalista independentista va ser lent però no té aturador. No recordo qui deia que quan se surt de la ignorància ja no es pot tornar enrere. Això és el que els que tenen el poder voldrien, que tornéssim a la ignorància. Els ignorants sons molt mes fàcils de manipular. Son com els xais que porten a l’escorxador.

Teresa Sala
Teresa Sala
26.04.2020  ·  00:19

És difícil explicitar d’una manera més clara i entenedora la demagògia i les argúcies argumentals, que en un gir incomprensible de l’aparell d’Esquerra Repúlicana, s’ intenti culpabilitzar i censurar l’existència del nacionalisme català, utilitzant un argumentari proper al que utilitzen els Comuns i el nacionalisme espanyol que ens nega el dret a existir. Moltes gràcies per aquestes editorials que ens donen força.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
26.04.2020  ·  00:26

Voleu dir que els “no nacionalistes Catalans” saben qui és el mestre Joan Fuster? Ni saben ni volen saber. Volen poder regional, ara mateix. Tot els esclafirà al damunt més d’hora que tard.

Joan Mollà
Joan Mollà
26.04.2020  ·  00:42

La batalla pel relat té en la manipulació del llenguatge una de les seves armes més potents. La paraula nacionalista té a Europa una molt mala premsa per referència al nacionalsocialisme alemany i, més recentment, al nacionalisme dominador de Sèrbia que va portar a la balcanització i desintegració de Iugoslàvia.
Per això des de l’altiplà tracten de desqualificar-nos dient-nos nacionalistes catalans. Ells no ho són! I com se n’amaguen? Doncs ells són patriotes, que queda molt més bé. O constitucionalistes. Però és el mateix. Amb una diferència important: hi ha diferents tipus de nacionalismes, com el català, que tracta de manifestar-se democràticament i d’alliberament, en front d’un nacionalisme invasor i imperialista com l’espanyol.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
26.04.2020  ·  01:26

Ilmo. Sr. Prsident del Parlament
D. Roger Torrent
Muy Sr. Mío,
Con toda franqueza, le supongo honrado. Me gustaría que por el cargo que ocupa fuera prudente, me refiero a medir las consecuencias y el alcance de sus obras y sus palabras.
Permítame por último el atrevimiento de exigirle que esté informado.
He analizado el comportamiento de los países europeos con una población comprendida entre el 85% y el 115% de la población de Cataluña. El resultado es el siguiente:
Países de Europa. Población está entre 85% y 115% de la Pobl. del Principat Cataluña
Concepto País Muertes por Muertes
100.000 hab Registradas
Media Ponderada (*) 7,85
PEOR Suiza 18,67 1.589
MEJOR Bulgaria 0,77 54
Total 3 Países 7.834
REINO ESPAÑA 48,13 22.524
CATALUÑA (Hospitales) 61,76 4.700
CATALUÑA (Domicilio, Residencias …) 4.486
(*) Estimado Cataluña (Hospitales) 7,85 598

Así mismo he realizado este mismo análisis para los países europeos con una población comprendida entre el 50% y el 150%, es decir entre la mitad y un poco más que vez y media la población de Cataluña. El resultado es el siguiente:
Países de Europa. Población está entre 50% y 150% de la Pobl. del Principat Cataluña
Concepto País Muertes por Muertes
100.000 hab. Registradas
Media Ponderada (*) 6,35

PEOR Suecia 21,15 2.152
MEJOR Eslovaquia 0,31 17
Total 16 Países 7.834
REINO ESPAÑA 48,13 22.524
CATALUÑA (Hospitales) 61,76 4.700
CATALUÑA (Domicilio, Residencias …) 4.486
(*) Estimado Cataluña (Hospitales) 6,35 483

He partido de datos públicos en internet, publicados por RTVE, supongo que no contaminados de “nacionalismo”. Las estimaciones para Cataluña, son mías a partir de suponer para el Gobierno de Cataluña un comportamiento similar (media ponderada) de los países analizados y excluida la estimación de fallecidos en Residencias y domicilios para hacer los datos comparables.

Estimado Sr. Presidente, a la vista de estos datos, créame, si fuera catalán yo sería independentista.
Por amor a mi vida, por responsabilidad con mi futuro, y si no le parece bastante, por amor a Cataluña.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
26.04.2020  ·  02:12

Em fa l’efecte que una cosa és analitzar el fons de la questió i un altre de molt diferent és el màrketing.

Està clar que el concepte de nacionalisme requereix aquest anàlisi, en aquesta profunditat, i molt més. Però precisament per això no serveix per a fer una bona campanya de màrketing.

I això ja ve de lluny. Es diu que Campalans li va explicar a Einstein el seu projecte de separar-se del PSOE i fundar un partit socialista nacionalista català. Que Einstein li va dir que això no lligava i que va necessitar uns quants dies per entendre-ho. Que al cap de uns dies li va dir que ja ho entenia però que no n’hi diguès nacionalista perquè nacionalisme tenia connotacions molt negatives a Europa. Que per això la unió socialitsta de Catalunya es va dir catalansita en comptes de nacionalista.

Per mi el problema no és que ERC digui que son independentistes però no nacionalistes. Des del punt de vista del màrketing és un plnatejament genial. El problema és que no siguin nacionalistes (catalans) i per tant que siguin naciionalistes (espanyols) . Com li diu Humpty Dumpty a Alicia, a les paraules sel’s port pagar doble i fer que signifiquin el que es vulgui. Em temo que el problema és que a can ERC no estiguin pagant doble a les paraules.

Pel que fa al article d’ahir, em fa l’efecte que al llarg de la història molts pobles que han aconseguit l’èxit en front d’enemics poderosos, primer han hagut de lliurar crues guerres internes fins a assolir una unitat forta per enfrotnar-se a l’enemic. Per exemple Alexandre va haver d’unificar als grecs abans de poder guanyar als perses.

Si a les properes eleccions els catalans fossim capaços d’atorgar la majoria més que absoluta al partit que ens posi damunt la taula el pla més clar i creible per a fer efectiva la república ho tindriem molt més coll avall tot plegat. Si tronem a repartir els vots entre els tres partits, se seguiran barallant com a gats i aliant-se amb els enemics de Catalunya per fer-se mal entre ells en comtpes de defensar els interessos del poble català.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
26.04.2020  ·  03:11

joan rovira
El Primer d’octubre del 2017 la societat catalana va prendre “consciència democràtica” i va optar per recuperar una “forma de ser” que l’estat espanyol, amb la col.laboració de partits i persones subordinades, està impedint per la força com en anteriors ocasions.

I, per no perdre el costum, ens va sortir MALAMENT…

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, ens tornaran a vèncer…Perdoneu l’alteració irònica, però crec que es la veritat

PAU BOLDU
PAU BOLDU
26.04.2020  ·  06:04

El que no es nacionalista no estima la seva terra, ni la seva casa, es un esclau d’un nacionalista que el té dominat i esclavitzat. La religió catòlica ha convertit en pecat atemptar contra els nacionalistes amb estat, que son qui alimenta els paràsits i el seu miserable que ha consagrat la unidad sagrada d’españa

Jordi Torruella
Jordi Torruella
26.04.2020  ·  07:17

Ja porto temps malparlant dels polítics per mercenaris. I com a mercenaris que són, el que els mou són els 155 monedes de plata. Si Lluís Companys veiés en què s’ha convertit ERC… I parlo del partit, no pas dels seus votants, que mereixen el meu màxim respecte. L’energia, ni es crea, ni es destrueix… CiUnió, ni es crea, ni es destrueix… ERC és avui el que abans era CiU.

Carles Serra
Carles Serra
26.04.2020  ·  07:23

Gràcies Vicent com sempre per la teva valentia i fer-nos reflexionar.
Ahir feia esment com es posible que persones amb coneixement històric (així ho crec jo) com la Sra. Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva militint en aquest partit ER?
Com ja ha dit un lector, com és possible que alçades d’ara una part importantíssima de la societat catalana encara segueixin se’n client de la puta Caixa, BBVA, Banc de Sabadell o d’Endesa i així una llarga llista de despropòsit; un altre exemple, com és possible que molts Ajuntaments i Diputacions contractin serveis a les empreses més significatives del nacionalisme espanyol més retrògrades com les de Florentino Perez.
Aquest Vicent són els Valors d’aquesta societat que té una cultura molt interioritzada de : que buena que es la alcaldesa que me da pan y el cura que me lo vendice o lluitar per tenir una renda de 450€ ; tela Vicent tela, quins valors de dignitat humana

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
26.04.2020  ·  08:29

Entre 1969 / 70 del passat segle vaig viure a Londres . A la pregunta que s’em feia d’ont era , sempre , sempre , la meva resposta era la mateixa ; sóc CATALANA. El mateix que dir sóc del planeta Mart. Ningú sabia ubicar Catalunya. I clar , amb més O menys sornegueria em feien avinent que el meu passaport em posava al lloc on jo negava ser. I el mateix he fet en altres indrets on he viscut .

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
26.04.2020  ·  08:38

Vibrant article Sr. Partal. Uns elements per a la reflexió. El Poder totalitari no és altra cosa que la capacitat de crear la realitat i imposar-la. La finalitat del poder és perpetuar-se. Assistim aquests malaurats dies a una manipulació gegantina de al realitat. I aquells que formen el govern i els que li donen suport son els que estan construint aquesta nova realitat lluny de la veritat. Cadascú té la seva funció, a casa nostra cal desprestigiar aquells que combatem la seva impostura des de posicionaments democràtics. I en aquest joc macabre a ERC li ha tocat desprestigiar l’independentisme.

Jaume Riu
Jaume Riu
26.04.2020  ·  08:45

Em sembla que Roger Torrent no es mereix tanta atenció, i jo no li faria tanta publicitat quan el que diu és la prova del seu desconeixement de la realitat.
El càrrec li va gran des del primer dia.
Per altra banda podem reflexionar tant bé com sabem fer-ho sobre el nacionalisme, però és només un mitjà i no és l’objectiu.
Com diu Vicent Partal, a tot arreu hi ha els exemples que volgueu de nacionalistes, cadascú a la seva manera, uns nacionalistes van contra els altres nacionalistes, per això és un debat estèril. Ni cas, sisplau.
La visió positiva és que el president del Parlament de Catalunya ha fet eviden, sense amagar-se’n, que ni el seu partit polític ni ell mateix, no saben quins són els objectius.
Per aquí no anem bé, i és bo saber-ho.

Marià Puig
Marià Puig
26.04.2020  ·  09:01

A bon entenedor, amb poques paraules, es suficient. Gràcies altre vegada, Sr. Partal.
Per cer, he llegit dues vegades el comentari del Sr. Josu Elorduy i no l’entenc. Em sap greu, doncs sembla que l’ha treballat força, no se si amb encert o no.

M. Isabel Carreras
M. Isabel Carreras
26.04.2020  ·  09:09

Jo crec que una Catalunya independent, si no és ètica, no la vull per res.

Ignasi de
Ignasi de
26.04.2020  ·  09:15

Gràcies per fer-nos reflexionar amb aquest magnífic editorial. Si us plau, allibereu el meu bloc.

J. Eduardo Polío
J. Eduardo Polío
26.04.2020  ·  09:20

Ho faré en forma de pregunta. Portugal i Andorra, estats independents, ho han fet millor que España?

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
26.04.2020  ·  09:20

El pitjor enemic que tenim són els col.laboracionistes acomplexats, i n’ hi ha molts. Molts militant en suposats partits independentistes, però que en el fons, no ho són. Són la veu de l’ amo.
Sóc nacionalista catalana perque així me’n sento, perque estimo la meva llengua, les nostres teadicions i cultura, i la nostra terra. I orgullosa que n’ estic. El nacionalisme català no va contra ningú ni contra altres nacionalismes. És un nacionalisme que sempre ha estat inclusiu. De fet hi ha molts estrangers que s’ hi han sumat.Per força hem de ser nacionalistes si volem la independència. Per pura supervivència. I sí, dic amb contundència que una Catalunya independent hauria gestionat molt millor la pandèmia. I taaant!! Com ho gestionaria millor tot. Des de la proximitat i el coneixement dels territoris es gestiona millor tot. I sobretot, és que és impossible fer-ho pitjor, tan desastrosament com ho fa tot l’ estat espanyol, governi qui governi.
I prou de complexes i de demanar perdó per ser catalans.

Juan Antonio Grau
Juan Antonio Grau
26.04.2020  ·  09:20

Jo també fa temps que vaig deixar d’ésser espanyol. Faré una confessió: va ocórrer al fer el servei militar. L’exèrcit de espanya em va ajudar a decidir. Que és qui encara mana a aquest territori. Aquest dies ho hem pogut constatar.

Pepi Borrego
Pepi Borrego
26.04.2020  ·  09:21

Brillant editorial que comparteixo plenament. Negar la nacionalitat és negar l’identitat, tots en formem part d’alguna part. Es cert que una part dels espanyols es neguen, a ells mateixos, aquesta pertinença però van errars perquè els agradi o no en formen part. Per això és molt cínic titllar els altres de nacionalistes com si fossin uns apestats, egoistes, insolidaris, intolerants, xenòfobs o supremacistes. Jo no veig als portuguesos, grecs, alemanys…en definitiva a tots els que formen part d’una tribu (com atribueix Dedéu als que comparteixen cultura, llengua i altres) o d’un país, que siguin tot això. En canvi que fàcil és anar contra aquells, ja siguin catalans, gallecs, bascos, andalusos…que tenen sentiments propis de pertinença que no és Espanya.

Albert Miret
Albert Miret
26.04.2020  ·  09:22

Té una certa lògica que una persona limitada de recursos que ha optat per posar-se al costat de l’opressor, utilitzi les mateixes paraules tergiversades de concepte que l’amo per a ofendre als antics companys. Personalment jo no l’hi regalaria tanta propaganda a aquest egòlatra rematat, perquè gent com l’alcaldessa, el ballarí i altres xupa càmeres s’apuntaran a dir les mateixes animalades ràpidament per sumar punts a la llibreta de l’amo.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
26.04.2020  ·  09:38

Moltes gràcies per aquestes magnífiques i necessàries reflexions.

Carme Soler
Carme Soler
26.04.2020  ·  10:02

Sento el mateix Sr. Partal. Gràcies per lles seves brillants disquisicions. Tinc l’esperança de que tot aquest trasbals ens faci reflexionar a tots per damunt de los nostres petites misèries. Seguirem endavant.

Carles Blas
Carles Blas
26.04.2020  ·  10:04

Des de que visc a Brussel·les he tingut l’ocasió de trobar gent de molts països diferents i quan els he demanat si al seu país estarien d’acord de fer part de l’unio europea si la seva llengua no es pogués fer servir al parlament, mai ningú m’ha dit que hi estarien.

Excel·lent reflexió del senyor Partal, i el meu condol a la humanitat que escolta cada cop menys als que articulen idees, i escolta cada cop més histrions com Donald Trump ( i un llarg etcètera dels polítics).

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
26.04.2020  ·  10:07

Quin regal aquest dos editorials extraordinaris i encara podrem gaudir del tercer. Temps per pensar, reflexionar… i encarar una resposta a Espanya que haurà de ser contundent. No podem perdre aquesta nova oportunitat.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
26.04.2020  ·  10:07

L’ultim en comentar es el snyr. Mascarella com sempre… fa pensar almenys per dir-nos què? Jo ho interpreto a la meva i simple manera… si el partit en el qual milita ho fa de conya, i els que comentem i no estem d’acord es perque no veiem la realitat politica i social tan bé com ho fa el seu partit, sobretot a l’hora de possar-nos d’acord si volem Republica nacional o Indepencia Catalana, la culpa no és del seu partit sinò dels que no volen votar seva hegemonia per dar-li continuitat en el temps per mantenir l’unitat independentista no nacionalista? Com es menja això, es clar, vivim dins d’espanya com nació)… no ens enganyi més… perque si lluitem per la nostra nació catalana es clar que som nacionalistes catalans, altre cosa es la independencia darrera una porta, la del pis de casdascù… llavors si reconeixem que volem una nació catalana ens deuriam preguntar si la volem independent a partir de les fronteres que protegeixen el territori on son les portes de cadascú o si volem una autonomia com autònoms que treballen per reforçar un paìs que es diu nació espanyola…

Aitor Quiney
Aitor Quiney
26.04.2020  ·  10:09

Gràcies per aquests primer i segon editorials sobre la censura i el nacionalisme. No havie participat mai amb cap comentari tot i que sóc subscriptor des de fa uns quants anys. M’he sentit molt reconegut bàsicament en aquest segon: soc canari i em sento canari, no pas espanyol, mai. El meu avi va ser desterrat d ‘Euskadi el 1939 a Las Palmas de Gran Canaria amb la seva dona i dos fills, entre els quals, la meva mare. Mai he tingut la sensació de sentir-me espanyol, mai. Només canari. I a Catalunya, on porto ja trenta anys visquent i per tant treballant, si no em sento català, perquè em sento canari, sí que sóc nacionalista català en el sentit de voler la independència per a Catalunya. Una cosa no pot existir sense l’altre, és absurd. I el president del Parlament no em representa amb aquestes idees tan peregrines sobre el nacionalisme. Visc a Catalunya, tinc fills aquí i vull el millor i el que és de justicia i crec que aquesta és la implementació de la República i d’un Estat propi que ens ajudi a seguir un camí com a ciutadans més digne i millor que no pas el que ens espera amb qualsevol govern espanyol sigui de les sigles que sigui. Gràcies Vicenç Partal per les editorals diàries i pel Vilaweb.

Pau Mompó
Pau Mompó
26.04.2020  ·  10:09

Ja feia temps que necessitava poder-me sentir nacionalista. Sense haver de patir pel ‘què diran’. Com si sentir-se part d’un poble que camina i que ningú podrà parar… Siga menyspreable. Hem de poder-nos sentir, individual i col·lectivament part del tot. Sóc i seré part de la nació valenciana (catalana) de la seua llengua, de la seua cultura, de la seua forma de ser. I a més a més vull la independència del meu poble (nació). I per això sóc, també nacionalista. Per usar i defendre’n l’ús de la meua llengua, la meua cultura, i la meua identitat.

La resta, l’espanyolisme, és per imperatiu legal. ‘Por justo derecho de conquista’. No és cap sentiment.
Em sent lliure de ser alcoià i valencià i dels PPCC. I formar part col·lectivament, de la Nació Catalana. Que tots junts gaudim.

Gràcies Vicent, per ajudar-nos a entendre’ns millor.

Antoni Mirabent
Antoni Mirabent
26.04.2020  ·  10:23

Venen eleccions i tenim a l’Iceta dient que no només no ens han retallat competències sinó que ara en tenim més, insultant la intel.ligència dels ciutadans, la Colau fent projectes de pintar ratlles per fer veure que promociona les bicicletes, com un Aznar qualsevol inaugurant primeres pedres i ara surt en Torrent apuntant-se al carro de carregar contra altres independentistes dient-los nacionalistes, sense matisos, com fan les autoanomenades esquerres, les quals no tenen cap problema a definir-se com a espanyoles sempre i en tot lloc. No era a en Torrent a qui van amenaçar els no nacionalistes espanyols, recordant-li que tenia fills petits, quan el van fer president del Parlament, si s’atrevia a investir president al llavors candidat Carles Puidemont?

Jaume Gras
Jaume Gras
26.04.2020  ·  10:25

Fa uns quants anyets, vaig conèixer, per televisió, l’economista Xavier Sala Martin. Per primer cop vaig observar com un català tenia la valentia de dir-li a una patum, com era Ernest Lluch, que Espanya ens pren 16.000 milions d’euros cada any que no sabem on van a parar. La cara de sorpresa de l’economista socialista va esdevenir colosal davant la “impertinència” del jove Sala Martin. Doncs bé, després de molt poc debat i molta moralina de solidaritat i bla, bla, bla, el jovencivol Sala va haver d’escoltar com se li deia que era un xenòfob (si, si…xenòfob per dir això dels 16.000 milions ! ) per denunciar aquest fet tan repressiu com és que et furtin el 8% de l’esforç fiscal de tot el país. Ras i curt.. La pràctica del quitrà contra tot aquell que s’atreveix a sortir del marc mental establert és molt freqüent a casa nostra quan es tracta de posar en tela de judici aquest marc de submisió. I quan et tiren quitrà al damunt tothom sap que costa molt de treure. Fregues i fregues i costa molt de treure. Ja quedes tacat per un temps. Sense anar més lluny, al segle XXI, a la Catalunya de Som República, es practica mobbing descarnat a investigadors que amb aportacions, tan o més raonades i lògiques que les oficials pretenen demostrar que aquest mateix Estat que ens fot 16.000 milions d’eurons, abans ens ha pres la nostra memòria. Un mòbing amb la graciosa col·laboració de centenars de catalans que, ves per on, com el senyor Torrent, volen la República. Molt malament. Salut i sort. Ens farà falta.

josep soler
josep soler
26.04.2020  ·  10:30

El relat gira envoltant el mateix punt: ERC S.A. avui es situa en el mateix espai on va estar CIU en les dues primeres decades del franquisme 2.0. Però amb un parell de problemes afegits: el Règim BorbonIBEX actualment ha d’eliminar totalment la minsa autonomia perquè sap que li cal una reducció del 50% de càrrecs polítics, i evidentment, es tria els seus. El segon problema que té ERC S.A. és que va dir-nos que no existien rerceres vies. Per tant, a l’entorn Convergent d’avui que és ERC SA, no li queda cap més remei que anar de burrada en burrada per allargar tant com pugui la paga de final de més.
Llista de burrades caducades:
No som prous-Eixamplar bases-Reforsar les institucions-
Ara toca la consigna “deixem-nos de nacionalismes”

Aquesta ja els situa a l’alçada dels COMUNS, quan la Colau diu que ella no és independentista perquè no és nacionalista.
Intenten fer-nos creure que no existeix el nacionalisme espanyol. El problema d’ERC SA és que això només s’ho creu la parròquia dels COMUNS.

Sinn féin.

Teresa Puig
Teresa Puig
26.04.2020  ·  10:33

Gràcies de nou, senyor Partal. Fins demà.
I aprofito per fer aquesta reflexió del comentari de la senyora Carreras: suposo que tampoc deu voler una Espanya no ètica, una Europa no ètica…Les persones que fan aquesta afirmació, en fan una altra al darrera –ni escrita ni pronunciada– que ve a dir tu si vols una Catalunya a qualsevol preu, no ets ètic. Gràcies! La seva afirmació que l’he sentida a moltes i moltes persones és tan absurda i falsa que fa feredat. Digui directament que vol el regne del cel i que si no, ja li està bé el que té.

Antoni Mateos
Antoni Mateos
26.04.2020  ·  10:44

Aquest i l’anterior, son uns excel.lents articles, tant en el fons com també per la forma, i l’oportunitat del moment. Sr. Partal l’hi quedo molt agraït, i com a subscriptor novell, només lamento no haber estat aportant la meva petita col.laboració des de avans.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
26.04.2020  ·  10:50

Catalunya és una terra d’acollida i ho sera si ens deixem de punyetes. Sols cal veure el munt i munt d’hectàrees que hi ha de terra erma que abans era cultivable. És clar que s’ha de conservar una part de bosc, faltaria més, el bosc hi era abans de que les malaïdes multinacionals d’aixó i d’alló i de més enllà es posessin a trinxar el territori i l’ànima dels pobles. Si no anem a una tots els que estimem Catalunya i tots els que poden venir a cuidarla ens ensorrarem tots. I aixó és el que ha vist el President de la Cambra de Comerç de Barcelona.
A les properes eleccions hem de votar tots a una, que caiguin de cul els que no creuen en Catalunya ni en un partit unitari.
Amen, ja he dit tot el que de moment calia.

Xavier López
Xavier López
26.04.2020  ·  10:56

El problema de l indepentisme català és la lluita pel poder que hi ha entre els partits que se n defineixen com a independentistes. Fins que no es dirigeixin tots plegats cap al mateix horitzó i deixin de banda els partidismes,la independència serà una utopia

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
26.04.2020  ·  11:06

el nacionalisme espanyol ,és el més abrupte, guerreja permanentment, anul·la la vida no és una teoria cultural, és nacionalisme autoritari com totes les dictadures conegudes, i dissortadament sofertes als Països Catalans, som una diana, que els justifica la “espada vencedora” els enlaire fins el Déu creador d’Espanya, hi ha noms Franco, Hitler, però no cal esmentar-los és la filosofia l’epigènesi espanyola prenyada d’enemics manten l’esperit imperialista que va aplicar sanguinàriament a Amèrica, dins la península, els catalans, són la gran motivació de la crueltat, el,78 elogiar la transició és de bojos, sendemà, a Ses Illes van crear el gonellisme, al País Valencià els blaveros, al Principat la falange va ser molt eficaç , la democràcia una falsedat monstruosa, el control ideològic de la monarquia, és quelcom del segle XV, però la mantenen i tenen el Felip V+I com a gran ídol.

JAUME GUIU
JAUME GUIU
26.04.2020  ·  11:16

Als que ens acusen de nacionalistes, els podeu dir allò de que “cap geperut es veu el seu gep”

Pep Agulló
Pep Agulló
26.04.2020  ·  11:19

FUSTER I TERRICABRAS

Recupero J. Fuster: ‘seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront’ i també el filòsof Terricabras quan defineix nació com “l’espai vital d’un grup humà suficientment heterogeni per ser un grup interfamiliar i suficientment homogeni per mantenir-se amb lligams forts”. Els límits són doncs nebulosos. És el que ens separa al món, del que ens resulta familiar, del que ja no ens hi resulta.

De petit quan m’obligaven a parlar castellà, vaig entendre que jo no em sentia espanyol, sense ser-ne conscient se’m va despertar la consciència de ser català.

Gairebé com diu el filòsof podríem pensar que Catalunya no té una posició nacional presa per activa, adopta automàticament, per passiva, la visió nacional espanyola. I és aquesta persistent acció criminal d’Espanya per aniquilar-nos el que ens certifica la nostra existència com a alteritat identitària.

J. Fuster ens desvela així aquest nacionalisme espanyol, banal o ocult, que en ser-ne reconegut en textos constitucionals, actua perversament fent passar per nacionalismes malvats, l’ase dels cops, aquells que en reivindiquen el dret, els nacionalismes oprimits: català, eusker, galec,…

Anatematitzar el nacionalisme català, és blanquejar el nacionalisme espanyol.

FUSTER I TERRICABRAS

Recupero J. Fuster: ‘seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront’ i també el filòsof Terricabras quan defineix nació com “l’espai vital d’un grup humà suficientment heterogeni per ser un grup interfamiliar i suficientment homogeni per mantenir-se amb lligams forts”. Els límits són doncs nebulosos. És el que ens separa al món, del que ens resulta familiar, del que ja no ens hi resulta.

De petit quan m’obligaven a parlar castellà, vaig entendre que jo no em sentia espanyol, sense ser-ne conscient se’m va despertar la consciència de ser català.

Gairebé com diu el filòsof podríem pensar que Catalunya no té una posició nacional presa per activa, adopta automàticament, per passiva, la visió nacional espanyola. I és aquesta persistent acció criminal d’Espanya per aniquilar-nos el que ens certifica la nostra existència com a alteritat identitària.

J. Fuster ens desvela així aquest nacionalisme espanyol, banal o ocult, que en ser-ne reconegut en els textos constitucionals, actua perversament fent passar per nacionalismes malvats, l’ase dels cops, aquells que en reivindiquen el dret, els nacionalismes oprimits: català, eusker, galec,…

Anatematitzar el nacionalisme català, és blanquejar el nacionalisme espanyol.

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
26.04.2020  ·  11:24

Qui és, aauest Torrent? Vull dir, què sap? De wuè entén? I, sobreto, qui li ha posat aquest vestit que li va tan gran i li penja per totes bandes, donant-li aquest aspecte de malmenjat capaç de matar qui sigui per menjar calent?
Quan els qui ho han de fer respinguin a tot això, podem començar a fer-li cas i parlar-ne. Mentrestant fum i fantasmades, com el ballarí i altres figuretes víriques del seu pessebre.

David Badia
David Badia
26.04.2020  ·  11:29

D’acord amb en Jaume Gras, com dius segons quines coses, et diuen com a minim mala persona i altres insults, La Vanguardia i El Periodico van en aquesta linia.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
26.04.2020  ·  11:31

Busco al diccionari del Institut de la llengua Catalana la definició de “nacionalisme”: ” Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”. I la definició de “nacionalista”, que en son dues : “relatiu o que pertany al nacionalisme” i una altra: “que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació”.
Miro al Maria Moliner les mateixes definicions:” Nacionalismo ” : “Intensa devoción por el país propio que llega a veces al exclusivismo, que se manifiesta por su grandeza y, especialmente, por su independencia en todos los órdenes. Puede constituir una doctrina, partido o sistema político. I l’altra: ” nacionalista” : “Aplicado a personas, agrupaciones, partidos, ideas, etc., adepto al nacionalismo”.
Son diferents.
Una cosa és la nació-estat, que potser podria ser l’objectiu del nacionalisme polític i una altra és el nacionalisme cultural.
Quan vaig ser conscient de la situació política, cap els seixantes, vaig tenir molt clar que jo era nacionalista cultural i que no volia de cap manera renunciar-hi. I al veure que no ens han deixat ni ens deixen de cap manera ser com volem ser, he anat veient que l’única possibilitat és la independència, i ara veig que soc dons una nacionalista.

Jordi Coderch
Jordi Coderch
26.04.2020  ·  11:34

Em temo que discrepo amb l’enfocament d’aquesta sèrie editorial i amb la majoria dels comentaris (be, reconec que no els he llegit tots). Per ara, crec que aquest debat academicista i caïnita, difícilment comprensible per a la majoria, no dur enlloc. Potser alguns dirigents d’ERC i altres indepes erren volguent-se destacar com no-nacionalistes, segurament perquè calculen que així atrauran més vots que no en perdran. Però veig igualment inapropiat voler apuntalar l’independentisme en base al ”nacionalisme”. El problema està en el que precisament es diu en aquest capítol d’avui: hi ha tants “nacionalismes” que aquest terme és sumament confòs, i fàcilment els nostres adversaris el poden utilitzar en contra nostre. Quan algú diu que ho és, o que no ho és, realment qué vol dir? Potser n’hauriem d’inventar un altre, per distingir els matisos d’estratègia (o horitzó?) independentista. I ja posats, si ens deixem de discutir per matisos i tactisme, i anem a una?

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
26.04.2020  ·  11:40

Estic totalment d’acord amb l’editorial. Gràcies Vicent. És un goig llegir les seves reflexions.

David Mascarella
David Mascarella
26.04.2020  ·  11:58

‘En els comentaris a l’article d’ahir, Pep Agulló ho resumia tot plegat amb una metàfora que em sembla molt adequada: és molt perillós i no és decent fer servir un argument contra l’adversari, tan independentista com tu, que al final no és cap altra cosa que la utilització de ‘l’ariet de l’enemic’. No és decent ni prudent, diria jo. Egoistament prudent i tot.’ remarca Vicent.

Subscric jo també, aquestes paraules, segurament amb una lectura diferent. també diu Vicent: ‘gràcies a un llarg procés ideològic d’introspecció personal i nacional i com a resultat d’un contrast, sovint dolorós, amb la realitat del dia a dia’.

Per aquest motiu ja fa molts, molts anys vaig descobrir que no volia viure de donar la culpa als altres. de què si la diversitat és la riquesa enfront d’una lectura monolítica, la lliçó era rebaixar la meva convicció de posseïdor de la veritat (la meva, esclar).

Tot i coses que es podrien haver fet millor, en alguns cercles gairebé es va creant l’enemic nº 1, enfortint la cacera. Al marge de la ofens a tanta gent, al menyspreu gratuït a tanta gent, a qui es perjudica és al conjunt. De plataformes, d’ampliacions, de fòrmules mil n’hi ha tantes com es vulgui, i això és ben legítim, faltaria més. Legítim per a tothom, el tema és com relligar aquesta pertinença de país. Sense collonades de quin nom hi posem. Petit país, el meu. Nació que ha de viure sense lluitar per ser.

enric arquimbau
enric arquimbau
26.04.2020  ·  12:12

Gràcies Vicent. Aquest editorial té la virtud de la claredat que tant ens manca a vegades.
Cal rellegir Joan Fuster i no deixar de llegir Vicent Partal. El nacionalisme i/o l’independentisme són expressions que utilitza una col.lectivitat que se sap NO lliure.
I punt.
La llibertat és l’estat natural de tots els mamífers. I la llibertat individual no existeix si no existeix també la llibertat col.lectiva. Qui se sent part i partícep d’un territori que no té poder ni organització pròpies perquè han estat usurpades per una altra territori, té, sent la necessitat de corretgir aquesta situació anòmala. El nacionalisme i/o l’independentisme, és pura ecolcogia. I l’eco-sistema emocional de l’individu se sent/se sap, violentat quan ell i la seva comunitat, forjada a ravés dels segles, perden la llibertat de sentir-se comunitat lliure. Aquest sentiment ecològic, visceral, se’n diu nacionalisme, perquè la nació, que és el nom convingut de les col.lectivitats, ha estat segrestada per la força. I la recuperació de l’equilibric ecològic, emocinal i de justícia primària, mena a recuperar la independència del grup/territori humà particular, únic – com tots els altres – . I aquest anhel, se’n diu Independentisme.

Toni Borrell
Toni Borrell
26.04.2020  ·  12:12

Estic molt d’acord amb tot el que dieu en aquests editorials, però tinc 2 objeccions. Com algú ha apuntat penso que el Sr. Torrent no es mereix una rèplica tan enraonada. La segona es refereix a la connotació internacional de la paraula “nacionalista”. A Escòcia el partit nacionalista es diu “nacional”, al Quebec s’anomenen sobiranistes. Globalment, l’expressió de suport positiu a la nació es diu “patriotisme” i el negatiu “nacionalisme”. Ara que Catalunya es coneguda arreu del planeta, potser hauríem de parlar de “patriotisme alliberador” o “patriotisme defensiu” perquè jo crec que, després d’haver viscut uns quants anys fora de la península ibèrica, reciclar la paraula “nacionalisme” és una tasca impossible.

Guillem Canet
Guillem Canet
26.04.2020  ·  12:26

Sempre m”ha sobtat que els partits catalans i bascos es.deixessin anomenar “nacionalistes” pels mitjants de comunicacio espanyols i en canvi no dir res quan anomenen els partits espanyols sense aquest qualificatiu perque es evident que tambe son nacionalistes pero nomes qualificant-los aixi als catalans i bascos es com un qualificatiu dolent.

Jordi Isern
Jordi Isern
26.04.2020  ·  12:55

Potser no calen tantes explicacions. El diccionari de l’IEC defineix nacionalisme com a “ideologia o moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”. Si ets independentista ets forçosament nacionalista. Els que es declaren independentistes no nacionalistes no saben de què parlen. Han caigut com uns passerells a la trampa del nacionalisme espanyol més ranci. Com dius fent referència a Voltaire: han perdut la capacitat de pensar.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
26.04.2020  ·  12:56

“De les banderes no es menja”. Això li he sentit diverses vegades a Joan Tardà i hi estic del tot d’acord. Convindrem que les banderes -totes les banderes- serveixen moltes vegades per a tapar tota mena de misèries. Però això no justifica aquest discurs d’enfrontar nacionalisme a independentisme. A no ser que abans especifiquis molt i molt bé què entens per una i altra, i perquè no lliguen. Jo sóc -estic- independentista. Però també sobiranista i també nacionalista. I el perquè és molt simple. Nacionalista perquè afirmo el caràcter nacional de Catalunya -Països Catalans. Sobiranista perquè ho afirmo amb totes les conseqüències de drets nacionals (res a veure amb les nacions culturals i aquelles martingales que s’inventen al PSOE). I independentista perquè, d’entre les opcions sobiranes possibles, prefereixo la independència, que és la única que ens pot permetre viure una verdadera interdependència (el que no sigui això és pura dependència). Certament moltes vegades s’ha dit, amb raó, que “nacionalista” és a la nació sense estat el que “nació ” és a estat, i que assumir això és un error. I que en conseqüència els sobiranistes catalans no som nacionalistes catalans sinó simplement nacionals catalans. Com veieu hi ha tot de matisos. Però aquests matisos no encaixen per enlloc al discurs de Torrent de l’altre dia.

Enric Emo
Enric Emo
26.04.2020  ·  13:18

Les persones tenim la necessitat de superar la nostra individualitat. De manera natural ens identifiquem amb grups de persones: la família, els amics, els aficionats al jazz o a l’òpera o a Rosalía, el barri, el poble o la nació. Tot pot ser millor o pitjor, fins i tot nefast, però aquesta identificació dona força i incrementa la solidaritat. El nacionalisme català modern ha estat i és profundamnet democràtic, dialogant i gens agressiu contra les altres nacions, a diferència de l’espanyol majoritari.

La negació del nacionalisme per posar l’accent en l’independentisme es legítim des del punt de vista de la llibertat ideològica i d’expressió, encara que jo penso que està molt equivocada.

La realitat sociológica i política de la Catalunya actual es que hi conviuen persones amb adscripció nacional diversa: catalans, espanyols i catalans i espanyols a l’hora. Hi podriem afegir persones d’altres nacionalitats que simultàniament s’han sentit propers a la nació catalana o a l’espanyola.

La identitat i el nacionalisme tenen un fort component emocional. Defensar que no s’és nacionalista sinó independentista per ampliar el cercle de votats cap a persones que no se senten catalanes de nació em sembla inútil. Una prova més de la gran mediocritat de molts polítics catalans. Només una minoría molt petita pot respondre a aquest plantejament i sentint-se només espanyols de nació votar als independentistes no nacionalistes. Alerta, he dit calanas de nació i espanyols de nació perquè la immensa majoria dels espanyols de nació es diuen a sí mateixos catalans i nosaltres, els catalans de nació, els reconeixem la ciutadania adminsitratica catalana, el dret de vor, etc però en realitat son enemics de la nació catalana doncs la volen destruir. I quina destrucció no és més gran que negar-ne l’existència!

Per tant, el gruix de persones que no sent-ho de sortida es poden decantar cap a l’independentisme rau en el grup mestís que viu dues identitats a l’hora. I aquí hi ha bastanta gent,

Finalment, esl polítics d’un sistema de comité central autoritari com en general és el nostre, son mediocres i ignorants. Em sembla increible que un professor universitari d’història contemporània no preveiés com actuaria l’estat espanyol i la Unió Europea davant de la proclamació de la independència (si es que es va produir!). I tot un govern i els partits que li donaven suport! Sabem que a tot el mon predomina l’eslogan i la demagògia. Essent d’esquerra com soc anyoro que no hi hagi més Angelas Merkel!

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
26.04.2020  ·  13:22

Avui la Sra.Tellechea (ER),en unes declaracions a EL Nacional, ha dit que les declaracions d’en Canadell son inoportunes,seguint l’estel-la del seu company de partit en Roger Torrent.No que siguin certas o falses,que estigui d’acord o en desacord,sinó que son inoportunes,que es el mateix que dir que son fetes per un nacionalista.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
26.04.2020  ·  13:23

Moltes gràcies per l’editorial, molt enriquidor. També subscric el comentari del Joan Ramon Gomà.

Fent d’advocat del diable, és possible que estar emmerdats en aquests debats, molt en el fons, sigui exactament el que el nacionalisme espanyol busca? El sol fet d’haver d’explicar-nos i justificar-nos a nosaltres mateixos sembra el dubte arreu. Jo no hi perdria més el temps. A aquestes altures, crec que ja sabem qui és cadascú.

No ho sé, segons com, penso que el contingut del debat aquest en realitat és irrellevant. Potser seria més interessant centrar el debat en entendre i anomenar específicament els interessos ocults darrera aquest voluntat castradora. Per fer servir material de l’editorial: dedicarem el nostre temps a descontruir el macabre Goebbels o més aviat a entendre les causes que l’enalteixen?

A vegades penso també que és molt més senzill de què sembla. El poder de qualsevol país no vol que res canviï i alimenta les estructures opressives i relats fatalistes ja existents per tal que la població accepti que no es pot canviar res de res. A Catalunya, no tocar res significa seguir amb la cantarella aquesta agredolça que barreja el “Espanya ens roba” amb el “no som nacionalistes.” El bucle etern. I això, amb la vènia, és força transversal.

Robert Mora
Robert Mora
26.04.2020  ·  13:56

Ens trobem amb la vella qüestió de noms, perquè la trampa semantica consisteix en posar sota el mateix epigraf el que es el nacionalisme, i el que és l’imperialisme com una forma particular de nacionalisme; i això és fals. En realitat el nacionalisme i l’imperialisme són manifstacions antagòniques, perque l’imperialisme no te res a veure amb la identificació positiva amb un grup huma, ni amb l’amor a trets col·lectius que ens defineixen i ens posen en contacte amb una tradició, un passat , una cultura, un grup humà o etnic, un territori o un paisatge, que son trets que hom assimila amb el concepte “nacionalisme”. L’imperialisme per contra és un metode de dominació, de dominació de pobles i de persones. Per això imperialisme i saqueig, imperialisme i capitalisme, imperialisme i violencia, imperialisme i depredació, van sempre intimament lligats. La primera víctima de la pulsió imperialista és el poble que fa servir de vehicle perquè perverteix la seua esencia nacional de tal manera que sovint el deixa inutilitzat per el futur, amb comptades excepcions.
El “nacionalisme espanyol” és SEMPRE agresiu perquè no és nacionalisme en realitat. El -feble, acomplexat i quasi anulat- nacionalisme castellà per contra no ho és, perquè es reivindica amb sentiments i emocions positives envers el seu poble, cultura i terra.
La trampa en la que hem caigut es en la d’identificar l’imperialisme amb el nacionalisme, la qual cosa ens ha deixat sense un concepte vàlid per reivindicar la “nació”, i als castellans profundament alienats al quedar identificats amb la pulsió imperialista. I a l’espanyolisme, es a dir a l’imperialisme espanyol ja li va be que el titllem de nacionalisme, perquè al fer-ho ens estem identificant amb la seua condició depredadora i per tant desqualifcant-nos i quedant-nos sense “nom”.
Cal tornar a reivindicar-nos com a nacionalistes.
El nacionalisme és exactent el contrari de l’imperialisme. L’imperialisme empresona nacionalitats fins l’ofegament. Un ver nacionalista respectuos amb la seua pàtria mai voldrà anular el nacionalisme d’una altra pàtria. L’imperialisme es aberrant, el nacionalisme creatiu. Per tant cal qu ens reivindiquem com a nacionalistes, i a qi no li agrade que li pose un floc com diuen al me poble.

Joan Pagès
Joan Pagès
26.04.2020  ·  14:05

Gràcies, novament, senyor Partal. Mentre hi hagi nacions, hi haurà nacionalistes, això és innegable. Nacionalistes que defensaran el seu estat consolidat malgrat que no coincideixi amb el territori habitat per una única nació, i nacionalistes que defensaran la seva nació que encara no s’ha constituït en estat. Perquè la nació és el poble, que no és el mateix que la població, ja que el poble té consciència de comunitat, i la població és només una xifra per a censos i estadístiques. Hi ha part de la població que no comparteix la consciència de poble, els famosos cosmopolitas no identitarios, que només ho són de paraula mentre trepitgen Catalunya, però es converteixen en espanyols quan el vol cap a Madrid s’enlaira. Que no comparteixen consciència de poble català, amb el que això comporta: la defensa dels seus trets definitoris vinculats a la llengua, la cultura, la història i les institucions. Abans prefereixen defensar la llengua, la història (manipulada), la cultura i les institucions del poble veí, les elits del qual fa tres-cents anys que lluiten per imposar-nos els seus trets d’identitat. Entre aquests, els Comuns, que estan condicionant el discurs d’ERC en vistes a un futur pacte “d’esquerres” (?), els comuns, que retreuen a ERC el seu pacte amb convergència i les seves mutacions, el seu pacte amb els corruptes i immorals “nacionalistes”… i ves per on, ja ha sortit la paraula que cal evitar. El debat nominalista es promou per les seves repercussions demoscòpiques, però no té res de debat racional ni resisteix la més mínima anàlisi. El resultat de tot això és l’evolució d’un partit històric, ERC, que ha anat de la defensa de la llengua, la cultura i les institucions catalanes al desinterès i menyspreu, quan ha vist que pot aconseguir més vots entre el col·lectiu dels que no tenen consciència de pertinença al poble català. Vist així, les desafortunades paraules del president del Parlament s’entenen perfectament. I fa molta pena. ERC s’apunta, amb PSC, Comuns i ciudadanos, a l’assimilacionisme castellà, i deixa els seus votants històrics orfes de representació política.

Conxa Gamón
Conxa Gamón
26.04.2020  ·  14:50

Brillant article. Efectivament com ja el nostre Joan Fuster assenyalava ,els espanyols i els mitjans de comunicació espanyols tenen bons mestres de marketing ,em caigut al seu parany en consentir que ens ” marquen”com a nacionalistes i tanmateix “ells” tant d’esquerres com de dretes (no ho son) ens diuen. Interessant reflexió metodes dels nazis/Goebbels,respecte les bicicletes i els jueus.Remat final en dur-nos al segle de les llums , als raonaments Volterians sempre actuals. Una vegada agafes l’hàbit de pensar , de questionar allò que t’han dit des de el poder front a altres dades ja no hi ha marxa enrere ,en paraules de Raimon ( T’adones company que fa molts anys que ens amaguen la historia i ens diuen que no en tenim ,que la nostra es la d’ells).Enhorabona Vicent,gràcies per l’article.

Gerber van
Gerber van
26.04.2020  ·  15:08

Molt d’acord amb LIDIA URREA 25.04.2020 | 22:53
‘Un polític que es nega al diàleg, al debat sincer, no val per a res’. Vull afegir que un polític així que és president d’un Parlement és un perill per la democràcia i per això ha de dimitir fulminant.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
26.04.2020  ·  15:12

Els de Franco (d’on ve la monarquia del 78), ells, s’anomenaren des del principi ‘nacionales’, mireu si en són o no en són, i d’un nacionalisme agressiu com els de Hitler i Mussolini. Personalment, quan he d’omplir papers a les fronteres, on diu nacionalitat sempre he ficat: ‘catalana (ciutadania espanyola)’, entenent com Fuster i Estellés la Catalònia integral de Salses a Guardamar, el país del ‘bon dia, mare’ i ‘bona nit, germans’. I amb la llibertat de pensament, expressió i debat sempre per endavant. Una democràcia com cal no l’entenc de cap altra manera.

Joan Ortí
Joan Ortí
26.04.2020  ·  15:15

Jo et demanaria Vicent, tu que coneixes tant be tots els nacionalismes europeus, -els vells i els nous-, que poguessis fer un dia un article de com han estat i com son, els sentiments de identitat, de tots els pobles d’Europa.
Si ni han, que han viscuts situacions molt semblants a la nostra o son completament diferents.
Espanya mai ha estat un país civilitzat perquè mai s’ha construït per a ser-ho. Des dels reis catòlics sempre han manat una oligarquia mes o menys nombrosa per viure be, a costa del seu poble o súbdits. La conflictivitat històrica constant que ha viscut la península espanyola sempre ha estat a base de garrotades i de conflictes bèl·lics. Mai ha reeixit o prosperat uns societat estable, benestant, culta i òbviament democràtica.
Aquesta anormalitat de no saber i ser, una “societat espanyola” amb uns nivells de cultura, de benestar i de democràcia ha fet que la seva identitat i el seu nacionalisme fos primari, xulesc, fanfarró i sempre amb un temperament del “ordeno y mando”.
El cop d’estat militar franquista va acabar de subliminar, i de perpetuar aquest sentiment espanyolista primari, xulesc, fanfarró i amb temperament “del ordeno y mando”. Convertint el nacionalisme espanyol en un nacionalisme de “pandereta i bandera con toro”; de flamenc i de proclamar “fiesta nacional” les curses de braus.
A Europa potser hi han 80 nacionalismes que no necessàriament estant enfrontats un davant de l’altre, com a mínim han a pres o estant aprenent a saber conviure.
A Espanya en canvi aquest nacionalisme espanyol i sobretot a partir del 1936, ha estat una maquina d’aniquilació de qualsevol altre tipus de cultura o de pensar que no fos com els dels colpistes vencedors.
Aquesta persecució especialment de la cultura i de la identitat catalana ha estat una constant des del 1936 fins avui el 2020, per tant, nosaltres els catalans com els bascos no podem dir que som un país normal, no ens hem pogut manifestar plenament i en total llibertat del que som a com a poble. El nostre nacionalisme mai s’ha desplegat i desenvolupat d’una manera total i normal.
Per altre banda l’època de los “planes de desarrollo”, l’inici de la societat de consum aquí a l’Estat; vam entrar en una voràgine esgarrifosa, de manca de concepte crític envers el poder. “L’estat del benestar” ens va portar a tots plegats a viure en un cercle viciós manat pel capital i sense cap consciencia critica.
La classe política i el sistema de partits espanyol, ha configurat una societat: amorfa, sense empatia, sense ideals, sense valors, sense esperit crític, amb crisis econòmiques profundes, on molts intel·lectuals, investigadors i científics han tingut de marxar perquè dins d’aquest tipus de nacionalisme espanyol no hi tenen cabuda.
Un país corrupte que mai ha sabut integrar el mon científic, la cultura dins del seus sistema econòmic i polític és troba ara, desarmat i sense saber que fer en la profunda crisis del COVID19.
Els 400.000 càrrecs polítics que te espanya com ha record mundial, no saben que fer amb el COVID19.
Els 615 diputats i senadors no han deixat de cobrar les dietes!
Els bancs no han tornat ni un euro dels 70.000.000.000 milions d’euros per ajudar al COVID19.
El ministre de sanitat no ho és pels seus mèrits en el mon de la medicina com a la majoria de països europeus, sinó què és ministre de sanitat perquè estava a la llista tancada del partit.
Catalunya no es pot identificar mai en un país que l’ha espoliat sempre. No se de quina manera, però com a independentistes hem de saber resistir i persistir fins a fer Catalunya una nació lliure.
Tots els que no tinguin aquest sentiment els hi exigeixo que facin un pas al costat.
Ja ni ha prou d’anar perdent el temps amb discussions banals partidistes.
A la memòria de Joan Fuster i molts altres……
Per uns Paisos Catalans Lliures i Republicans!!!!

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
26.04.2020  ·  15:19

Hay palabras como “nacionalismo”, “misericordia”, “caridad” … que están gafadas (y lo seguirán estando in sécula seculórum) porque han sido víctimas de un ataque viral ideológico.

Me he dado una vuelta (cuestión de eludir el confinamiento) por varios diccionarios de lengua castellana, vasca, francesa, italiana e inglesa y, la verdad, ha sido un viaje interesante.

“Nacionalismo” es de esos términos que enfrentan unos a otros a los lexicógrafos (porque la lexicografía no deja de ser un arte y, como tal, sujeto a interpretaciones y, sobre todo, a sensibilidades).

La definición del María Moliner (ya citada por la contertulia Lluïsa Miret) resulta que es prácticamente la misma que la del francés Le Grand Robert: “Exaltación del sentimiento nacional, apego apasionado a lo que constituye el carácter singular, las tradiciones de la nación a la que pertenece, a veces acompañado de xenofobia y un cierto deseo de aislamiento – léase -> chauvinismo”.

Los franceses como ya tienen acuñado su término de “La République” – marca registrada – muy similar (aunque ellos hacen como que no se dan cuenta) a la definición de nacionalismo de Le Grand Robert, pues como que prosiguen con su jacobinismo a ultranza y lo que, solapadamente condena Le Grand Robert al definir el término “nationalisme” concuerda con el de “La République Française”. En fin …

Pero curiosamente, la definición del término en el diccionario ideológico de la lengua española de Julio Casares, dice: “Apego de los naturales de una nación a los usos y costumbres de ella …” y, sorpresa, el diccionario de la RAE dice: “Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia. Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado.”

El de Euskaltzaindia dice (como no podía ser menos): “Doctrina o movimiento político que preconiza el derecho de una nación a obtener su soberanía o a crear su propio Estado”.

El diccionario Collins de lengua inglesa del Reino Unido dice (me encanta la definición): “Nacionalismo es el deseo de independencia política de las gentes que sienten que históricamente y culturalmente constituyen un grupo separado dentro de un país”.

El Merriam Webster (lengua inglesa del País sin Nombre), curiosamente, reproduce “in fine” la definición de Le Grand Robert: “Lealtad y devoción a una nación. Un sentido de conciencia nacional que exalta a una nación por encima de todas las demás poniendo énfasis en la promoción de su cultura e intereses en oposición a los de otras naciones o grupos supranacionales”.

Y, para finalizar, el diccionario italiano Treccani: “Exaltación de la idea de nación y todo lo que es una expresión de ella en la vida civil y política.”

Por supuesto, todos estos diccionarios en segunda y tercera acepción vienen a contar lo mismo. Excepto Julio Casares, curiosamente el DRAE y el Collins. La ideología del lexicógrafo queda impresa en su primera acepción.

Espero que alguien haya disfrutado de este pequeño viaje en los tiempos del confinamiento.

Dicho esto y, volviendo a nuestros asuntos, los que nos interesan (por lo menos a mí). El comentario de Roger Torrent es un comentario gremial con objetivo partidista gremial. Lo que sí considero inadmisible es que el President del Parlament de Catalunya, dedique su cargo, a hacer campaña electoral para que su partido rasguñe unos cuantos hipotéticos votos a los nacionalistas españoles residentes en Catalunya.

Eso no es de recibo.

Pero bueno, en el mundo de la política ni hay ética, ni moralidad, ni misericordia y menos caridad.

Salut i República de Catalunya.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
26.04.2020  ·  15:25

Admirat mestre Vicent Partal, desprès de llegir poc a poc dues vegades els 19 paràgrafs -si no m’he descomptat-, de la vostre editorial d’avui, trobo que va aflorant moltes coses o punts de vista o veritats com catedrals, que fins no fa gaire, -dic això per que a Vilaweb hi ha qualcú més que també ho fa-, fins no fa gaire deia, cap periodista s’atrevia a fer, i en això no puc més que felicitar aquest coratge, per empoderár al poble,-en certa manera espantat-, que tanta, tanta, tanta falta en feia i ens fa.

Entre tot i molt que dieu, crec personalment que la deriva d’ERC, es pot o la puc veure molt clara en la resposta a aquesta pregunta que feu, crec que es el pinyol de lo que passa a ERC, junt amb una ambició de poder immensa – encara que ho amaguin-, que qualcuns dels seus primers líders, es just aquesta……
“La pregunta, doncs, és a què ve ara l’anatema dels uns pels altres si ens podem posar santament d’acord? A què ve ara la negació, als qui es volen definir com a nacionalistes, del dret de remar en la mateixa direcció?”

La mateixa ambició de poder, de arribar a ser el partit hegemònic de Catalunya, els fa cometre varis errors, -evidentment parlo d’ERC-, per aquest fi, tenen l’estratègia d’aixamplar la base, i com no ho poden fer cap els ja conveçuts independentistes , ho volen fer cap aquells a qui la paraula..nacionalista…els hi fa tant fàstic com a Dràcula un cap d’alls, es a dir a la Sra. Colau i tota la seva tropa, es a dir, els Comuns, com també al petit sector més catalanista del PSC, i com ERC vol captar gent per aqui, -una gent que el poden ajudar a ser el partit hegemònic, però mai a ser independents, doncs sense cap pudor ERC, es despulla de la paraula , nacionalista, i de totes aquelles que facin falta per atraure a qui vol pescar, lo qual es un greu error, per que tal com va dir Raimon en una cançó seua,…”Qui perd els origents per la identitat” i avui per avui i cada vegada més ERC els te ben perduts…..hi ha tot una serie de gent dins ERC, que perfectament podrien estar als Comuns o al PSC, en puc dir els noms i cognoms, però no ho faré, i aquests amb el vist i plau de Oriol Junqueres, -crec que no de la Marta Rovira i del grup anomenat Ortodoxos-, qui tot i que mostra l’altre cara, -cosa molt típica amb gent educada de forma clerical-, amaga la cara de una gran ambició de poder, que coneix molt be i de primera mà el MHP Carles Puigdemont.

Doncs per anar tancant, només dir que si els deus ho volen, demà espero llegir el tercer capítol de aquesta gran reflexió-denuncia…..

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
26.04.2020  ·  15:52

un gran aplaudiment per a en Llorenç Marquès!!!!!!!.

Roser Caminals
Roser Caminals
26.04.2020  ·  16:03

Roger Torrent es fa ressó del PSOE. Un general diu obertament que l’exèrcit té la funció d’ofegar les crítiques contra el govern espanyol i Torrent s’adjudica la d’ofegar tot discurs nacionalista. El més intel.ligent és ignorar-lo.
Dit aixó, el mot “nacionalisme” històricament té l’estigma de ser utilitzat per les ultra dretes. Des del punt de vista tàctic, són preferibles altres alternatives. El problema de fons, però, és que Torrent no és ni nacionalista ni independentista.

Albert T
Albert T
26.04.2020  ·  16:28

El meu aplaudiment senyor Aitor Quiney, per animar-se a escriure i exposar com se sent i el que desitja, pel lloc on viu, sense complexos.
Per això costa molt d’entendre que a Catalunya hi visqui tanta gent, fins i tot nascuda aquí, que, amb tot el dret i els respectes del món per sentir-se d’on sigui, no pensi amb un mínim de coherència i no vulgui el millor per a ells i les seves famílies ajudant a millorar el lloc on viu, com evidentment seria fer realitat la República Catalana.
Només se m’acut que això és així perquè actuen tal com paràsits sense criteri amb una indigència cultural i informativa total i un desinterès, incomprensible per a mi, de saber com és la realitat del lloc on es viu i com millorar-lo en interès propi i col·lectiu!
Evidentment no és el mateix cas dels que ho saben, però per interessos mesquins actuen i parlen de manera perversa per que això no s’esdevingui, com és el cas del senyoret manaire d’allò que encara en diuen parlament i que, amb el seu comportament sectari i deslleial, ha generat aquests articles, així com molts altres que podem anomenar amb tota justícia botiflers, que per alguna cosa és una paraula que fa molt de temps que es va instaurar i tots sabem que significa.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
26.04.2020  ·  16:58

Causa molt de dolor tan de menysteniment envers a la nostra nació. Del tot incomprensible no voler el millor per a la teva nació.
Gràcies Sr. Partal per alçar la veu en un mar d’hipocresia i mediocritat.

Mònica Amorós
Mònica Amorós
26.04.2020  ·  17:00

Em guardo la frase de Joan Fuster, del tot encertada en el context que fou escrita. I us deixo aquesta del nostre president a l’exili:

Puigdemont, a Der Spiegel, agost de 2018: “Mai no parlem en termes de nacionalisme, sinó de sobirania. El que passa a Catalunya no és una tradicional lluita nacionalista per la independència. (…). El nacionalisme és un perill per a Europa.”

https://www.spiegel.de/international/europe/former-catalan-president-puigdemont-i-don-t-like-being-in-exile-a-1222545.html

Joan BOADA
Joan BOADA
26.04.2020  ·  17:28

Es força impropi aprofitar una relliscada d´algun dirigent per abocar sobre ERC tota la bilis “convergent” que porteu acumulada.

Jordi Oliver
Jordi Oliver
26.04.2020  ·  18:27

Lo del Torrent no es una relliscada, si no el seu pensamient, I els articles, no van contra E.R.C , Si no contra els pensaments I obres de alguns dirigents, Que la historia els posara el seu bloc, Força Partal ni un pas enrera.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
26.04.2020  ·  19:06

No pensavacescriure ni una lletra, però el comentari del sr. BOADA, m’ha obligat. Com a refundador d’ERC entre 1991-1992, el que ha tret Vicent Partal, no es tracta d”abocar mala fel sobre ERC, sinó desenmascarar la seua traïció. I no és un tema de “convergents” sinó de gent que no hem abdicat de fer awuesta nació lliure i radicalment democràtica.

Josep Blesa (València)

Josep Soler
Josep Soler
26.04.2020  ·  19:14

Segueixo dient que es llarg i pesat llegir -si es pot- la llarga llista de comentaris. Però hom ho intenta perquè omplen molt i complementen molt l’article introductori del Sr. Partal.
Veig que hi ha molta coincidència (naturalment el tema no dona per a entrar a parlar també del sexe dels Àngels) però amb tot, molta gent es desvia de l’objectiu, per fer la seva pròpia i a vegades original interpretació dels fets.
A mi em sembla clara la melidicéncia d’interpretar o modificar el sentit intim de sentir-se nacionalista, independentista, sobiranista, patriota, o el que sigui que manifesti un amor pel teu pais, per les teves tradicions, per la teva cultura i especialment per una llengua, que fa aigues i que està en clar perill d’extincio, en aquesta moments i tal com esta el pati , agradi o no.
No cal que ens confonguem, el nazisme es va fer fort a alemanya perquè al seu moment representava una esperança, també d’alliberament pels alemanys, per molts motius, però en bona part, per la pandèmia d’entre guerres (1914-1918 i 1939-1045).
Els resultats de l’experiment, van ser els que van ser i en consequència el concepte “nacionalisme” a Alemanya va entran en fallida (tambe per perdre la guerra, tingem-ho present) i evidentment per la magnitat del desastre consecuent. Per cert us vull dir que vaig viure una temporada a Wiesbaden i per culpa d’això, sempre i he volgut tornar.
Aqui en canvi, el “Nacionalisme” espanyol, diguem que franquista o no franquista, avui per avui gaudeix d’un credit endemoniat i a sobre a assolit que , el pobre nacionalisme (defensiu) de que fem gala els catalans (es a dir, abans que en Rufian i les hostes d’ERC el comensession de criminalitzar) que basa la seva expresio mes externa, amb fer grans manifetacions, sempre pacifiques i carregades de bones intencions, aixecant els braços enlaire, per tal de mostrar el lliri que portem dins del palmell de les mans, sigui aplaudit, reconegut i estimat. Donc no, per tant, aprofitem el moment per fer penitencia i dedicar unes quantes oracions, per tots els nostres pecats.
Acabo per a dir, que l’escrit que mes m’ha agradat: directe, concis, constructiu, sense retorica… es el del Sr. Joan Pages. Tambe el d’en Llorenç Marquès. Gracies a tots dos.

jaume vall
jaume vall
26.04.2020  ·  19:34

Si se’m permet, avui escriuré sobre els comentaris d’ahir dels companys lectors a la interessantíssima editorial d’ahir. I, a tal senyor, tal honor, els textos eren també d’una gran altura.
Destaco: J.Usó, quan fa referència a la memòria dels votants. J.Salart, proposa intel·ligentment una llista amb profussió de dones. Joan Benet constata que hi ha dèficit de gent preparada. F.X.Bueno incideix en els “alobunats”, especialment destacable la figura del poc honorable president Torrent, al capdavant de la Càmara legislativa. Ma. D.Figueras es refereix al canvi de discurs de molts polítics quan governen, respecte a quan no tenien altes responsabilitats. Joan Rovira ens aporta una biografia il·lustrativa del poc honorable president Torrent, i l’encerta en definir d’indignes, mesquins els partits empresa.
D.Crespo ens recorda com l’hemeroteca ens hauria de mantenir la memòria i retrata més d’un discurs incoherent. J.Poveda constata que “veient com es vota dubto si no tenen raó”, els polítics quan es preocupen només del seu benestar. Cristina Moscardó apel·la als límits de la nostra tolerància i a la necessitat de no oblidar els enganys que ens fan respecte al que havien promès. En aquesta línia, Oriol Roig lamenta que hi ha un vot independentista captiu. La clarividència de J.Blesa ens alliçona sobre la “dessignificació dels mots”, és a dir la banalitat en que s’utilitzen termes político-socials que haurien de ser unívocs. Caldria que es donés importància als fets. Berta Carulla ja acusa ERC d’estar farcit de gent curta. Si més no, de gent poc llarga, jo afegiria. Joan Ortí considera que el sistema actual de partits està caduc, i ha massa interessos personalistes i que s’hauria de recórrer a la netedat dels moviments cívics i jovenils.
Per anar acabant, tot i que me’n deixaré per falta d’espai, assenyalo : Carme Garcia, quan exclou Laura Borràs i Quim Torra de la mediocritat i falta de qualitat regnant, Carles Serra nota el silenci, si més no massa silenci, per part d’ANC, Omnium. Albert Miret constata la valentia de l’editorial i del temps i energia perdut quan es fa el joc a Madrid. Pep Agulló ens confessa el que ja alguns plorem, que cap partit independentista ens representa, observa com es va repetint en el temps que l’esquerra catalana prefereixen / accepten els burgesos espanyols abans que els burgesos catalans. També es resigna a votar malgrat tot (cosa que més aviat que tard hauriem de discutir, en la línia de la Pepi Oller i d’altres. És a dir, plantejar-nos fer un “toc d’atenció” als nostres partits, a base de votar nul, blanc, una llista cívica. Cridar ja la nostra indignació, i fer que no sigui estèril !! Fins ara el dilema ha estat, abans autonomistes que recentralitzats. Però és que ja estem sent recentralitzats. L’autonomisme, entès com a llibertat possible i descentralitzadora de l’estat espanyol, ja només són paraules !)

Juan M. Alegria, ens il·lustra sobre el cas de l’endogàmia política francesa, i la fàcil rèplica que es podria detectar entre els nostres.
Llorenç Marquès es desespera per la falta de coratge de la majoria dels nostres polítics i advoca per fets.
Roser Caminals l’encerta i en subscric tot el que diu sobre no posar tots els nostres polítics en el mateix sac. També Josep Soler posa la sal a la ferida del desengany que suposa ERC, el qual se suposava independentista i ens ha fallat. El centre-dreta català, senzillament s’ha clarificat, perquè abans no s’havia proclamat independentista, al contrari que Esquerra.
I malauradament Jaume Martínez té raó quan ens recorda :

“Vista l’opinió i nivell de la majoria de comentaris, resta clar. «Entre tots ho enfonsarem tot». Tanta bilis torna agra el caracter i els somriures. Disparem-nos entre nosaltres i insultem-nos a cor que vols. FEM FÀSTIC! Hivernem i ja vindran temps millors, o no. Som tan covards que com no tenim ni efectius suficients ni estategia revolucionària, ni personal als carrers, dia sí dia també, per dur-la a terme, els catals optem per la nostra millor característica: la violència caïnita”

Felicitats per les vostres reflexions, per la perspicàcia en l’anàlisi del que ens està passant i pel fet de compartir-ho. M’enriqueix molt llegir l’editorial i els comentaris de la majoria de company/es. Valents, subjectius però no parcials. Sovint engrescadors explícits, i quasi sempre implícitament en veure que hi ha massa crítica de ciutadans crítics, valgui’s el joc de paraules. Estic esperant el tercer episodi de la trilogia que ens servirà el nostre Director. Pel que digui ell, i el que diguem la resta, cadascú des de la seva posició respectuosa i respectable.
Ara bé, dit això, què més ? A part de ser lúcids en veure el problema, on posem les idees, les recomanacions, com ajuntem forces perquè hi hagi un impuls que sacsegi tot el tauler que ara sembla tan adormit, tan condescendent ?
Disculpeu els companys que no he anomenat.

Francesc Fortian
Francesc Fortian
26.04.2020  ·  20:29

Es interessant la polèmica de definir-nos d’una manera o un altre, un bon exersisi semàntic, però la realitat es que no es fan truites sense trencar ous.
Si volem la independència, ens la haurem procurar d’una manera o un altre.
Qualsevol objectiu que no sigui la conquesta de l’independencia es tindria que posposar, i anar tots a una, sinó al final tot serà foc d’encenalls i fustracio, com altres vegades a la història.

Jaume Palau
Jaume Palau
26.04.2020  ·  21:39

En l’article recomanat per Sala-i-Martín, que recull una conferència, Harari assenyala que el nacionalisme “té un costat brillant”, i que pot anar de costat de la globalització en comptes de contraposar-s’hi. També alerta del risc “de veure totes les formes de nacionalisme com inherentment dolentes”, cosa que al seu entendre la història i l’actualitat desmenteixen. “Cap democràcia pot funcionar sense algun nivell de nacionalisme”, indica.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
26.04.2020  ·  23:41

Totalment d’acord, Vicent. Ara, el que cal és assegurar-nos que als Països Catalans tothom pensi. I pensar, aclareixo, no és compartir memes a les xarxes socials, sinó ser un mateix qui escrigui i crei continguts nous. En tot cas, jo també sóc patriota català. I això és la clau de volta de tot.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €