Una causa tapada a Luxemburg té les claus jurídiques del retorn de Puigdemont

El futur dels eurodiputats exiliats es decideix en dues vistes importants aquest mes al Tribunal General de la Unió Europea

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan Clara Ponsatí va travessar el coll de Banyuls abans-d’ahir i va entrar en territori administrativament de l’estat espanyol per primera vegada d’ençà de la seva sortida a l’exili, va assumir un cert risc. Per més que fos durant trenta minuts i havent travessat poques desenes de metres frontera. Perquè per més que Ponsatí és eurodiputada i té la immunitat recuperada de manera cautelar d’ençà del mes de maig per ordre del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), el Tribunal Suprem espanyol manté activa l’ordre de detenció espanyola contra ella, contra Carles Puigdemont i Toni Comín (també contra Lluís Puig i contra Marta Rovira, exiliats a Bèlgica i a Suïssa, respectivament). Però el cas dels eurodiputats és singular, perquè les immunitats que tenen reconegudes haurien de permetre que poguessin tornar a casa sense cap risc. Però no és així, i aquest mes de novembre hi ha dues sessions al Tribunal de Luxemburg, el 24 i el 25 de novembre, que poden ser cabdals perquè els eurodiputats exiliats recuperin plenament les seves immunitats: les que els van ser retirades pel controvertit suplicatori aprovat pel Parlament Europeu, i la que Pablo Llarena sempre va fer veure que no tenien, la que els protegiria dins l’estat espanyol i els obriria de bat a bat la porta d’un possible retorn.

El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) –la primera instància judicial del Tribunal de Luxemburg– ha convocat la vista oral de dos procediments judicials diferents, aquells dos dies, però força relacionats entre si. D’una banda, la demanda que van presentar Puigdemont i Comín al TGUE quan a final del 2019, i abans de la sentència sobre Junqueras que els va acabar obrint la porta de l’Eurocambra, el president David Sassoli no va atendre una demanda de protecció de la seva immunitat que van presentar en nom seu uns quants eurodiputats, encapçalats per Diana Riba. Perquè feia mesos que no podien exercir com a tals pel vet de les autoritats espanyoles acceptat pel Parlament Europeu d’ençà del començament de la legislatura.

I, per una altra banda, el dia 25 d’ençà de primera hora, hi haurà la vista per la demanda contra l’aprovació suplicatori aprovat pel Parlament Europeu per a llevar-los la immunitat a petició del jutge Llarena, i que es va aprovar després d’un llarg procediment amb molta divisió política i amb moltes sospites d’irregularitats.

Mentre no arriba la sentència del TJUE –la darrera instància judicial del Tribunal de Luxemburg– de la causa sobre la validesa de les euroordres de Llarena contra tots els exiliats, que és prevista per a final d’enguany, aquests dos altres procediments judicials al TGUE van fent camí, i són fonamentals perquè tota la UE, inclòs l’estat espanyol, respecti la immunitat dels eurodiputats. La causa de les pre-judicials de Llarena sobre les euroordres afecta el conjunt de l’exili; els exiliats batallen a Luxemburg contra Llarena, l’estat espanyol i la Comissió Europea per denunciar la repressió de què són víctimes i per invalidar la persecució contra l’independentisme. Aquestes dues causes al TGUE enfoquen la situació particular dels eurodiputats i han de resoldre els abusos de l’estat espanyol envers la seva immunitat.

Una qüestió d’immunitats diverses

Quan el Parlament Europeu va aprovar el suplicatori, Puigdemont, Comín i Ponsatí van presentar una demanda al TGUE en què demanaven que la part de la immunitat que els havia estat retirada els fos retornada. Perquè els eurodiputats tenen tres menes d’immunitat, segons l’article 9 del Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la UE. La primera, la de l’apartat a), és la que els protegeix dins l’estat en què han estat elegits, en aquest cas, l’estat espanyol: “Gaudiran en el seu territori nacional [sic] de les immunitats reconegudes als diputats del parlament del seu estat.”

En segon lloc, hi ha la immunitat b), que diu que els eurodiputats “no podran ser detinguts ni processats en el territori de qualsevol altre estat membre”. I hi ha un darrer apartat de l’article segons el qual els diputats “gaudiran igualment d’immunitat quan s’adrecin al lloc de reunió del Parlament Europeu o en tornin”. És allò que es coneix com la “immunitat de desplaçament”. El suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena i que l’Eurocambra va aprovar amb molta divisió política i amb moltes sospites d’irregularitats els va retirar solament la immunitat de l’apartat b), és a dir, la que els protegia de ser detinguts i processats en tots els estats de la Unió tret de l’espanyol. Llarena no va demanar la retirada de la immunitat de l’apartat a) perquè va entendre que no li calia. L’argument era que com que tant Puigdemont, com Comín i Ponsatí van ser processats en la causa contra el Primer d’Octubre abans no esdevinguessin eurodiputats, ja no podien tenir aquesta protecció dins l’estat espanyol.

I així ho assumia el Parlament Europeu en el dictamen del suplicatori que es va acabar aprovant: “No cal presentar un suplicatori de suspensió de la immunitat en aquells casos en què […] el parlamentari accedeixi al càrrec després d’haver estat processat; per tant, no cal demanar la suspensió de la immunitat prevista en l’article 9, paràgraf primer, lletra a).” Amb l’aprovació del suplicatori, el Parlament Europeu retirava tan sols l’apartat b) de les immunitats –el que els protegia en els altres estats de la UE–, perquè considerava que l’a) –el que els protegiria dins l’estat espanyol– ja no el tenien quan van esdevenir eurodiputats.


Però és un argument molt contestat per les defenses dels exiliats, perquè contravé el dret espanyol mateix, que preveu precisament que per retirar-los la immunitat dins l’estat cal que el parlament hagi aprovat un suplicatori. La tenalla entre Manuel Marchena i la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, va permetre de saltar-se aquest precepte quan van retirar la condició de diputats a les corts espanyoles sense el preceptiu suplicatori a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull –i Raül Romeva al senat– quan van ser elegits mentre eren presos polítics i en ple judici al Suprem.

Un suplicatori irregular

La demanda contra l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu sobretot té a veure amb les irregularitats que hi va haver, per la parcialitat tant del president de la comissió parlamentària que el va tramitar, l’espanyol de Ciutadans Adrián Vázquez, com del ponent designat, el búlgar d’extrema dreta Ànguel Djambazki; per la contaminació política que tenia i per l’evident cas de fumus persecutionis (persecució política) que el motivava i que, segons el reglament de l’Eurocambra, l’hauria d’haver invalidat. Hi ha centenars de pàgines d’al·legacions dels demandants sobre aquelles irregularitats, amb filtracions incloses de dins la comissió parlamentària, de declaracions fora de lloc de Vázquez, de la participació de Djambazki en un acte de Vox en què es cridava “Puigdemont, a la presó”, etc.

Mentre es tramitava aquesta demanda, el TGUE es va negar a concedir-los cautelarment la immunitat provisional que els havien retirat. Deia que no calia –fent seu en realitat un argument de l’advocacia de l’estat espanyol– perquè les euroordres de Llarena havien estat suspeses d’ençà del moment en què el jutge espanyol va enviar unes preguntes pre-judicials al TJUE –la segona instància judicial– sobre la manera com s’havien d’executar. En teoria, segons la normativa europea, les euroordres haurien d’haver estat suspeses, deia el tribunal. Però la realitat era diferent: Llarena les mantenia vigents, i tenia activades les alertes de crida i cerca contra tots ells dins el sistema Schengen. Això va fer que Puigdemont fos detingut a l’Alguer.

Una bona carta luxemburguesa per a Puigdemont, Comín i Ponsatí

En veient el risc evident de detenció que corrien, la defensa dels eurodiputats exiliats va presentar un recurs al TJUE perquè els concedissin les mesures cautelars que fins aleshores els havien denegat. I el TJUE finalment els va donar la raó, en una resolució del mes de maig d’enguany, signada pel vice-president del tribunal, el danès Lars Bay Larsen, que va més enllà i fa tot un seguit de pinzellades sobre els dubtes de la imparcialitat en el suplicatori. Diu que veu plausibles els arguments dels exiliats catalans segons els quals el procediment del suplicatori fou irregular i contaminat políticament. I assenyala en aquest sentit el comportament inadequat tant del ponent de l’informe, el búlgar d’extrema dreta Ànguel Djambazki, com del president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez, de Ciutadans. “El comportament del ponent i del president de la comissió JURI al qual es refereixen els recurrents pot demostrar, prima facie, una parcialitat o un prejudici personal envers ells”, diu Bay Larsen. I afegeix que el fet que el ponent formi part del grup parlamentari de Vox és significatiu. “No es pot descartar que la pertinença del ponent a un grup polític en què s’integren els diputats del partit polític Vox pugui generar un dubte legítim sobre una possible parcialitat contra els recurrents.”

Aquesta estirada d’orelles no ha tingut cap efecte envers Adrián Vázquez, que ha continuat aprofitant de manera descarada la seva posició institucional al capdavant de la Comissió d’Afers Jurídics per fer-ne un ús polític, i per tornar a demostrar el seu biaix polític a l’hora de tractar la situació dels eurodiputats catalans exiliats. Perquè Vázquez va provar de qüestionar la seva condició d’eurodiputats. Va voler aprofitar que hi havia una nova presidenta a l’Eurocambra, la conservadora maltesa Roberta Metsola –que substituïa el traspassat David Sassoli– per provar una argúcia que li ha acabat sortint malament. Li va dir que ni Puigdemont, ni Comín, ni Ponsatí, ni Jordi Solé –que no havia jurat la constitució espanyola i ocupava la vacant d’Oriol Junqueras– no tenien tota la documentació reglamentària necessària que enviaven les autoritats estatals per completar el procés de validació de les credencials. Li demanava que es posés en contacte amb la Junta Electoral espanyola per saber què passava amb aquesta documentació, si no és que resultava que no podien ser eurodiputats perquè no havien jurat la constitució.

L’error d’Adrián Vázquez

Vázquez volia tornar a deixar en mans de la JEC la capacitat de decidir qui pot ser eurodiputat, contravenint allò que va sentenciar el TJUE en el cas Junqueras. Però la jugada li ha sortit molt malament, perquè Metsola ha demanat a la JEC que Espanya cooperi amb el Parlament Europeu i notifiqui d’una vegada la llista completa de 59 escons que li corresponen, i no els 55 que va incloure en la llista tramesa després de les eleccions. Però l’efecte encara pot ser pitjor per als interessos de Vázquez: perquè no solament el deixa retratat, sinó que ha obligat Metsola a moure fitxa i a forçar el reconeixement explícit de la condició d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Ponsatí d’ençà del moment que van ser proclamats electes. Cosa que ja deia el TGUE en una altra sentència del juliol proppassat.

I aquest element és fonamental. Perquè si ja eren eurodiputats aleshores, el juliol del 2019, com pot ser que Pablo Llarena emetés unes euroordres contra ells l’octubre i el novembre del mateix any per fer-los detenir sense haver demanat el suplicatori pertinent? Llarena va vulnerar el dret europeu, perquè el suplicatori no el va demanar fins que Puigdemont, Comín i Ponsatí van poder seure als escons, tan bon punt Sassoli finalment els va haver obert la porta.

Aquests arguments seran la munició de la defensa dels eurodiputats en les vistes del 24 i el 25 de novembre, en què provaran de portar el TGUE a haver-se de posicionar sobre l’afirmació de Llarena segons la qual cap d’ells no disposava de la immunitat a), és a dir, de la que els protegeix de procediments penals dins el territori estatal. És probable que el tribunal acumuli totes dues causes en una de sola, i que faci un pronunciament conjunt tant sobre la validesa del suplicatori com sobre les menes d’immunitat que han de tenir reconegudes com a eurodiputats.

Si el TGUE els donés la raó, si forcés el Parlament Europeu a desfer el suplicatori aprovat –un fet sense precedents– i a tramitar la demanda de protecció de totes les seves immunitats, el terratrèmol seria enorme. Cal veure si serà així, i cal tenir en compte que tant si la sentència va en un sentit com si va en un altre, les parts encara tindran l’opció de presentar un recurs al TJUE, que hi tindrà la darrera paraula. Si guanyessin aquest litigi, tindrien cobertura jurídica per a poder moure’s per tota la Unió Europea com a eurodiputats, i per a tornar a l’estat espanyol, sigui pel coll de Banyuls o per qualsevol pas fronterer més.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes