El TJUE ja reconeix el perill que Puigdemont caigui en mans d’Espanya

La clau és que una resolució judicial de Luxemburg reconegui als exiliats una immunitat molt concreta de les que tenen com a eurodiputats

Josep Casulleras Nualart
Josep Casulleras Nualart
28.05.2022 - 21:40
Actualització: 29.05.2022 - 23:08
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de retornar cautelarment a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín la immunitat com a eurodiputats té una gran transcendència en la batalla judicial dels exiliats. Perquè el tribunal no solament els concedeix aquesta mesura cautelar que havien demanat mentre no es resolgués la demanda que van presentar contra el suplicatori del Parlament Europeu, sinó que aporta tot un gruix d’arguments i consideracions que pràcticament donen per feta la victòria en aquesta causa concreta. Però és ben possible que aquesta victòria judicial no els permeti, per si sola, de poder tornar a moure’s en llibertat i amb garanties jurídiques dins l’estat espanyol. El TJUE deixa clar que la immunitat que els ha restablert ara encara no els pot protegir dins el territori espanyol. I si la sentència del TGUE finalment es formula en els mateixos termes, si no va més enllà, no servirà als exiliats per a poder tornar sense ser detinguts. Però el tribunal, com es comprova en la darrera resolució, ja té clissat Pablo Llarena.

Aquest és un dels litigis que els exiliats tenen oberts a la justícia europea que ara comencen a entrar en fase resolutiva, i que els advocats confien que desbrossaran jurídicament el camí del retorn, que és complex i que probablement no arribarà amb una possible victòria en la causa contra el suplicatori. Perquè tindrien reconeguda judicialment una immunitat concreta de les diverses immunitats dels eurodiputats. La clau és que una resolució judicial de Luxemburg els protegeixi una altra immunitat que en aquesta causa, en principi, no és en litigi: la immunitat dins el territori espanyol.

Les tres immunitats

Tots els eurodiputats tenen tres menes d’immunitat a l’hora d’exercir el seu càrrec, d’ençà de la proclamació com a electes mateixa, i són definides en l’article 9 del Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la UE. La primera, la de l’apartat a), és la que els protegeix dins l’estat en què han estat elegits: “Gaudiran en el seu territori nacional [sic] de les immunitats reconegudes als diputats del parlament del seu estat.”

En segon lloc, hi ha la immunitat b), que diu que els eurodiputats “no podran ser detinguts ni processats en el territori de qualsevol altre estat membre”. I hi ha un darrer apartat de l’article segons el qual els diputats “gaudiran igualment d’immunitat quan s’adrecin al lloc de reunió del Parlament Europeu o en tornin”. És allò que es coneix com la “immunitat de desplaçament”. El suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena i que l’Eurocambra va aprovar amb molta divisió política i amb moltes sospites d’irregularitats els va retirar solament la immunitat de l’apartat b), és a dir, la que els protegia de ser detinguts i processats en tots els estats de la Unió tret de l’espanyol. Llarena no va demanar la retirada de la immunitat de l’apartat a) perquè va entendre que no li calia. L’argument era que com que tant Puigdemont, com Comín i Ponsatí van ser processats en la causa contra el Primer d’Octubre abans no esdevinguessin eurodiputats, ja no podien tenir aquesta protecció dins l’estat espanyol.

Però és un argument molt contestat per les defenses dels exiliats, perquè contravé el dret espanyol mateix, que preveu precisament que per retirar-los la immunitat dins l’estat cal que el parlament hagi aprovat un suplicatori. És una argúcia judicial que ja va posar en pràctica Manuel Marchena quan –amb la connivència de la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet– va forçar la retirada de la condició de diputats als presos polítics que havien estat elegits en les eleccions espanyoles de l’abril del 2019.

Vet ací l’argument de Llarena per a donar per descomptat que no tenen la immunitat a), i així ho assumia el Parlament Europeu en el dictamen del suplicatori que es va acabar aprovant: “No cal presentar un suplicatori de suspensió de la immunitat en aquells casos en què […] el parlamentari accedeixi al càrrec després d’haver estat processat; per tant, no cal demanar la suspensió de la immunitat prevista en l’article 9, paràgraf primer, lletra a).” Amb l’aprovació del suplicatori, el Parlament Europeu retirava tan sols l’apartat b) de les immunitats (el que els protegia en els altres estats de la UE), perquè considerava que l’a) (el que els protegiria dins l’estat espanyol) ja no el tenien quan van esdevenir eurodiputats.

Aquella decisió fou contestada per Puigdemont, Comín i Ponsatí amb una demanda al Tribunal General de la Unió contra el suplicatori, per les irregularitats que hi van detectar, per la parcialitat tant del president de la comissió parlamentària que el va tramitar com del ponent designat, per la contaminació política que tenia i per l’evident cas de fumus persecutionis (persecució política) que el motivava i que, segons el reglament de l’Eurocambra, l’hauria d’haver invalidat. La demanda continua fent camí, i difícilment es resoldrà enguany. Mentre no es resol, els afectats van demanar al TGUE unes mesures cautelars perquè els retornessin la part de la immunitat que els havien llevat.

Les euroordres no eren suspeses

Però el 31 de juliol de l’any passat aquest tribunal els les va denegar. Un dels arguments principals que va esgrimir era que no es podia demostrar que hi hagués un risc real de detenció de cap d’ells perquè les euroordres de Llarena eren suspeses d’ençà del moment en què el jutge espanyol va enviar unes preguntes pre-judicials al TJUE sobre la manera com s’havien d’executar. Aquest argument el va aportar l’advocacia de l’estat espanyol: volia impedir que els retornessin cautelarment la immunitat retirada amb l’argument que no calia. I se’n va sortir, perquè el TGUE el va assumir. En teoria, segons la normativa europea, les euroordres haurien d’haver estat suspeses, deia. Però la realitat era diferent: Llarena les mantenia vigents, i tenia activades les alertes de crida i cerca contra tots ells dins el sistema Schengen. Això va fer que Puigdemont fos detingut a l’Alguer, i que el jutge de Sardenya l’alliberés i deixés congelada la tramitació de l’euroordre pels dubtes evidents que suscitava la situació, tenint en compte els arguments amb què el TGUE li havia desestimat les cautelars al juliol.

Tot aquest panorama jurídic va canviar dimarts, amb la resolució del Tribunal de Justícia de la UE que acceptava el recurs de cassació que havien fet els eurodiputats independentistes en què tornaven a reclamar les mesures cautelars que el TGUE els havia denegat. Li recordaven el cas de l’Alguer, com a prova que el risc de detenció, de possible extradició i de perjudici en la seva funció d’eurodiputats era ben viu. El TJUE els ha donat la raó, però no pel precedent de la detenció de Puigdemont en si mateix, sinó perquè el tribunal ha constatat que Llarena tenia actives les alertes de detenció i les euroordres, i això era un perill ben evident que els poguessin vulnerar drets de representació política com a europarlamentaris durant el seu mandat i abans no es resolgués el fons de la qüestió del suplicatori. Per això els atorga ara les cautelars.

I els arguments amb què els les atorga clarifiquen un parell de qüestions. La primera, que no és cert que les pre-judicials haguessin de suspendre automàticament les euroordres. El vice-president del TJUE, que és qui signa la resolució d’aquesta setmana, afirma tot el contrari, i diu que si Llarena no les havia volgut suspendre, volia dir que restaven actives, i que això no era pas contrari a la normativa. Però precisament perquè continuaven actives, el risc de detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí era més alt. I la segona, i més important, és que constata (tal com els van fer veure les defenses dels exiliats) que les autoritats espanyoles donen per fet que no tenen la immunitat a) i que, per tant, els detindrien. I que si fos així, el retorn de la immunitat que els va prendre el suplicatori no els empararia.

El TJUE diu que calia retornar-los urgentment la immunitat en els altres estats de la Unió perquè, per més que acabessin guanyant la demanda principal contra el suplicatori, la detenció i posada a disposició judicial els hauria impedit “d’exercir plenament la seva funció durant una part substancial dels seus mandats”. I, afegeix: “En el supòsit que els recurrents haguessin estat lliurats a les autoritats espanyoles, el posterior restabliment de la seva immunitat derivada de l’article 9, paràgraf primer, lletra b), del Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la UE no tindria cap efecte concret, perquè aquesta immunitat no els empara en el territori espanyol.” La contundència d’aquests arguments porta el TJUE a retornar-los provisionalment la immunitat que tenien, per evitar que cap estat de la UE no els pugui detenir ni extradir, si més no fins que no es resolgui el litigi principal.

Una resolució esperançadora

El tribunal aporta més arguments, prou contundents per encaminar bé la demanda contra el suplicatori al TGUE. Perquè diu que veu plausibles els arguments dels exiliats catalans segons els quals el procediment del suplicatori fou irregular i contaminat políticament. I assenyala en aquest sentit el comportament inadequat tant del ponent de l’informe, el búlgar d’extrema dreta Angel Dzhambazki, com del president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez, de Ciutadans. “El comportament del ponent i del president de la comissió JURI al qual es refereixen els recurrents pot demostrar, prima facie una parcialitat o un prejudici personal envers ells”, diu el ponent, el danès Lars Bay Larsen. I afegeix que el fet que el ponent formi part del grup parlamentari de Vox és significatiu. “No es pot descartar que la pertinença del ponent a un grup polític en què s’integren els diputats del partit polític Vox pugui generar un dubte legítim sobre una possible parcialitat contra els recurrents.”

Després d’aquesta resolució, la causa contra el suplicatori queda molt ben encaminada, i seria un terratrèmol sense precedents al Parlament Europeu que la justícia europea els ordenés de revertir la decisió del març del 2021. Però aquesta victòria innegable i d’una gran transcendència política podria no concedir-los per si mateixa a Puigdemont, Comín i Ponsatí cap carta jurídica que els protegís en un hipotètic retorn a l’estat espanyol. Perquè mancaria encara que la justícia europea es pronunciés expressament sobre la immunitat a), que digués si s’ajusta al dret de la Unió el manteniment de les ordres de detenció estatals. Per això hi ha més causes obertes al Tribunal de Luxemburg mateix que poden portar-hi. Ara, de retop, en l’argumentació de Bay Larsen també rep Llarena (no només Adrián Vázquez i el búlgar neonazi), perquè li recorda que encara no ha pogut rebatre l’argument de les defenses dels exiliats segons el qual l’endarreriment en tot el procediment d’execució de les euroordres és culpa seva, del jutge espanyol, per haver-les retirat i tornat a presentar a conveniència, per haver-ne fet un mal ús. Bay Larsen és, per cert, el ponent de la causa sobre les pre-judicials de Llarena.

L’excepció amb Puigdemont en la comissió Pegasus

Mentre no tinguin explícitament reconegudes totes les immunitats, hi hauria una possible excepció en el cas de Puigdemont com a membre de la comissió d’investigació Pegasus del Parlament Europeu. El president n’és un dels membres titulars, i tindria dret de formar part d’una de les missions d’investigació que la comissió ha d’aprovar per fer durant els onze mesos vinents. N’hi haurà a Israel, Hongria i Polònia, i molt probablement també a l’estat espanyol. Si Puigdemont en formés part, en aquest cas estaria protegit per la tercera de les immunitats que el Protocol de Privilegis i Immunitats contempla per als eurodiputats: la de desplaçament. Com que seria una missió oficial del Parlament Europeu, li podria ser aplicada aquesta protecció en aquest cas concret, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb. Perquè aquesta tercera immunitat va restar intacta fins i tot després del suplicatori. Pablo Llarena no va demanar que els la retiressin, perquè es va cenyir a la retirada de la immunitat de l’apartat b), aquella que dóna cobertura a tots els estats de la UE que, en aquest cas, no són l’espanyol.

Ara, la situació és hipotètica, i caldria veure com actuarien les autoritats a l’estat espanyol, perquè podrien argüir que preval l’ordre de detenció que hi ha contra ell dins l’estat i la manca de protecció d’acord amb l’apartat a) del protocol. Seria un cas sense precedents a la UE, com tants més que han anat afectant els exiliats i els presos polítics, amb els quals es va obrint traça jurídicament.

Com podrien tornar amb seguretat jurídica?

Si els exiliats guanyen la causa contra el suplicatori, el cop per al Parlament Europeu serà molt dur. La resolució difícilment podria arribar abans de final d’any, tot i que encara es podria recórrer al TJUE. Però si la immunitat que els retornen és estrictament la que tenen ara provisionalment, no els protegiria pas dins l’estat espanyol. Per forçar judicialment Espanya a no detenir-los caldria guanyar unes altres causes judicials. Principalment, en el cas dels eurodiputats, caldria que es guanyés una demanda que van presentar al Tribunal General de la Unió Europea sobre la defensa de la seva immunitat. És una causa diferent de la del suplicatori que fa temps que és oberta, però de la qual s’ha parlat molt poc.

Es tracta d’una demanda presentada per Puigdemont i Comín al TGUE contra la decisió de la presidència del Parlament Europeu de denegar-los l’empara com a eurodiputats que havien demanat desenes de parlamentaris, encapçalats per Diana Riba (ERC), a començament del desembre del 2019, quan el TJUE encara no havia dictat sentència sobre Junqueras i no havien pres possessió dels escons. Era una petició perquè tant ells com Junqueras rebessin l’empara de David Sassoli com a president quan ja feia mesos que tenien els drets com a eurodiputats electes vulnerats. Perquè l’Eurocambra havia fet cas a les autoritats espanyoles i els havien tancat la porta.

Arran de la sentència Junqueras, Sassoli els la va obrir, però aquella demanda d’empara de totes les immunitats que tenien com a europarlamentaris no havia estat tramitada. I tots ells van presentar denúncies al TGUE per forçar la presidència del Parlament Europeu a fer-ho, perquè tramités la petició de demanda d’empara de la immunitat. La causa encara no s’ha resolt, i encara no se n’ha fixat la vista oral, però també hi ha temps encara que es resolgui abans no acabi l’any. Si el tribunal els donés la raó, la presidència del parlament hauria de tramitar aquella demanda d’empara per totes les immunitats, inclosa la de l’apartat a) de l’article 9 del protocol, és a dir, aquella que els protegiria també dins l’estat espanyol. La demanda d’empara es va presentar en aquests termes, per a la protecció completa de totes les seves immunitats, i en aquest litigi el tribunal sí que haurà de pronunciar-se tant sí com no sobre aquesta qüestió, és a dir, sobre si la immunitat que tenen d’ençà del moment que van esdevenir eurodiputats els protegeix a l’estat espanyol.

Si el TGUE els donés la raó, si es tramités la demanda d’empara i efectivament el Parlament Europeu els la concedís, tindrien una cobertura jurídica efectiva dins el territori espanyol. Però convé de recordar que la decisió del TGUE la podrien recórrer encara en cassació al TJUE tant l’estat espanyol com el Parlament Europeu. La demanda d’Oriol Junqueras en aquest sentit ha anat fent més via; el TGUE li ha anat denegant els recursos i la defensa del president d’ERC va presentar a començament d’any un recurs al TJUE que es resoldrà aquests mesos vinents. De fet, el 16 de juny se sabran les conclusions de l’advocat general en el seu cas, i això ja pot donar força pistes de com es pot acabar resolent. Unes pistes que serviran també als exiliats per saber si tenen més o menys opcions d’èxit en aquest front.

El trencaclosques judicial a Luxemburg del qual pugui sortir una via de retorn dels exiliats, si més no els eurodiputats, és lent i complex, tot i que va entrant, de mica en mica, en la fase de resolució. I sobrevolant totes aquestes causes hi ha el litigi sobre les pre-judicials de Pablo Llarena, en què els exiliats volen portar el TJUE a dictaminar que les euroordres contra ells no es poden admetre, que reconegui la singularitat del cas català com a exemple i precedent perillós de la persecució d’un grup o d’una minoria per raons polítiques. I que això pugui obrir una ferida que vagi més enllà de les euroordres, que deixi tocada tota la causa general contra l’independentisme. La causa de les pre-judicials és pendent ara de l’informe de l’advocat general, que se sabrà el 14 de juliol. La sentència serà probablement a final d’any. Totes les peces del trencaclosques, a poc a poc, aniran encaixant.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies