L’exili pateix per fer valer el seu cas a Luxemburg però albira una gran oportunitat

Debat encès sobre les euroordres al TJUE amb la Comissió de bracet d'Espanya i un tomb sorprenent de Bèlgica

Josep Casulleras Nualart
Josep Casulleras Nualart
05.04.2022 - 17:33
Actualització: 05.04.2022 - 19:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Quan ha vist que ja hi havia a la Sala Gran del Tribunal de Justícia de la UE totes les parts en litigi, Gonzalo Boye s’ha alçat de la cadira i ha anat a saludar l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, i el fiscal del Suprem Fidel Cadena. Ha estat un gest per a fer-los veure que no eren al Suprem, que no s’hi assembla ni en l’arquitectura, ni en el disseny ni en el funcionament. Però a més d’expressar-los cordialitat també els deia que eren en un terreny de joc que ell coneix molt bé. I ho ha demostrat després, tot i que ha hagut de batallar amb el president del tribunal i tot que les preguntes d’alguns jutges no vaticinaven bons auguris per als exiliats.

Gonzalo Boye saluda Fidel Cadena abans de la vista sobre les pre-judicials de Llarena.

En aquesta vista sobre les pre-judicials de Pablo Llarena al TJUE hi ha molt en joc, cosa que s’ha vist amb les posicions que han tingut tant la Comissió Europea com Bèlgica, dues de les parts en la causa. Perquè la Comissió ha fet pinya absolutament amb el regne d’Espanya, representat en aquesta causa per l’advocada de l’estat, Andrea Gavela, i ha dit que la decisió de Bèlgica de denegar l’euroordre contra Lluís Puig no s’ajustava al dret de la Unió. I Bèlgica, que en les seves al·legacions per escrit havia defensat a ultrança la decisió del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, en la vista d’avui ha frenat, ha fet un tomb sorprenent perquè se n’ha desentès, ha dit que no volia entrar a valorar decisions de jutges per a preservar la separació de poders i ha deixat les defenses dels exiliats sense l’únic suport explícit extern que tenien en aquesta causa.

Espanya s’alia amb la Comissió

A què ha obeït aquest canvi de posició? El tribunal també se n’ha sorprès, i el ponent, el danès Lars Bay Larsen, ha inquirit repetidament l’advocada de l’estat belga perquè es manifestés, perquè no esquivés el debat sobre la qüestió central, fonamental, entorn de la qual ha anat girant la discussió jurídica avui a Luxemburg: en un cas com el de Lluís Puig en particular, i en el cas de la causa contra l’independentisme en general, és justificada la denegació d’una euroordre per risc de vulneració de drets fonamentals com va fer Bèlgica? De la resposta que hi doni d’ací a pocs mesos la Sala Gran del TJUE en dependrà el futur personal, judicial i polític dels exiliats. I el partit encara no s’ha guanyat. 

La pressió que ha fet, de bracet amb Espanya, la Comissió Europea i el gir inesperat de Bèlgica no són pas gens negligibles. L’estat espanyol –tant l’advocacia de l’estat com la fiscalia del Suprem, representada en Fidel Cadena i Consuelo Madrigal– ha arribat a aquesta vista amb males companyies, amb un partit d’extrema dreta, Vox, i dos estats en rebel·lia amb el dret de la Unió, Polònia i Romania. Però Cadena i Gavela han fet tenalla i s’han volgut desentendre de l’advocada de Vox, que ha fet una exposició gairebé insignificant, i s’han trobat amb l’alleujament de veure que ni Polònia ni Romania no intervindrien. Han fet un cordó, amb l’aliança amb la Comissió Europea, per separar els companys de viatge indesitjables, que esperen que convenci al tribunal.

El lletrat que ha parlat en nom de la Comissió és espanyol, Julio Baquero Cruz, i ha expressat amb molta claredat la seva posició: “Si no hi ha un risc de deficiències sistèmiques, no hi pot haver un risc acreditat en el futur de vulneracions de drets fonamentals, i no es pot estendre la situació al cas present, perquè no hi ha una analogia possible.” Baquero es referia a un dels casos que el ponent del tribunal, Bay Larsen, va assenyalar a les parts perquè tinguessin present a l’hora de presentar els seus arguments.

Era una sentència signada per Bay Larsen mateix, en què justificava la denegació del trasllat d’un demandant d’asil gambià a Itàlia perquè hi havia “motius seriosos i acreditats per a pensar que el sol·licitant patirà el risc de tracte inhumà i degradant”. En aquell cas, la denegació del trasllat es justificava sense la necessitat d’aplicar un doble examen sobre el risc de vulneració de drets que podria tenir l’afectat. Vet aquí el moll de l’os: en el cas de Lluís Puig s’hauria d’haver aplicat aquest doble examen, a diferència del que va fer la justícia belga?

Aquest doble examen és el criteri que ha establert fa poc el TJUE arran d’un cas de ciutadans reclamats per Polònia als Països Baixos amb l’argument del risc de violacions de drets. En aquell cas, el TJUE deia que la denegació era justificada si el jutge que havia de prendre la decisió fonamentava el risc d’aquestes vulneracions en un doble examen, primer de l’existència d’un risc sistèmic en l’estat emissor de l’euroordre (en aquell cas Polònia) i, segon, de les violacions de drets de què pot ser objecte particularment la persona interessada en el seu cas, cosa que ha de documentar i acreditar.

Però l’acreditació d’un fallada sistèmica del sistema judicial d’un estat, com en el cas de Polònia, no és aplicable a Espanya. La Comissió Europea ha dit que caldria que hi hagués un risc de vulneració d’un dret fonamental absolut, com el de la prohibició de la tortura o tracte degradant o inhumà. Però no pas, segons diu, en el cas del risc del dret del jutge imparcial i predeterminat per llei, que fou un dels esgrimits per Bèlgica en el cas de Lluís Puig. La Comissió i Espanya han dit repetidament que si no hi ha una situació de vulneració sistèmica de drets fonamentals el jutge que ha de decidir sobre una euroordre no la pot rebutjar per un risc concret de violació de drets fonamentals. Si més no, pel que fa a drets que no són considerats absoluts (com la prohibició de la tortura) dels que són considerats qualificats (el dret del jutge establert per la llei).

La singularitat del cas català

Aquesta afirmació ha originat una reacció molt contundent de la jutgessa italiana del tribunal, Lucia Serena Rossi, visiblement sorpresa perquè el lletrat de la Comissió hagués dit això. “Nosaltres dèiem que quan hi havia un risc sistèmic de vulneració de drets calia fer la segona fase d’examinar el cas concret, que no n’hi havia prou. No hem dit mai que calgui una violació sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una violació sistemàtica no es pot denegar. Perquè tenim un sistema de dret que protegeix els drets fonamentals, però és perillós dir que si no hi ha una violació sistemàtica no hi haurà mai una violació particular. El jutge té el deure d’examinar-ho.”

En aquest moment, la seguretat i fermesa que havia demostrat fins aleshores Julio Baquero s’ha trencat, ha començat a vacil·lar, a dubtar en la resposta, ha insistit que cal aquest doble examen quan es tracta de la possible vulneració d’un dret com el del jutge predeterminat per llei. Li ha donat suport l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, que ha afirmat que si no hi havia una constatació de disfunció sistèmica del sistema judicial d’un estat no hi podia haver el risc de vulneració del dret al jutge predeterminat per llei.

Fins a la intervenció de la jutgessa italiana semblava que el tribunal anava entomant (i potser assumint) aquest relat. Però Serena Rossi ha permès d’obrir una escletxa perquè els exiliats facin valer la particularitat del seu cas, és a dir, que formen part d’un grup o col·lectiu sobre el qual en un estat on no hi ha una disfunció general aparent del sistema judicial, sofreixen discriminació i vulneracions de drets, com els de la presumpció d’innocència i el del jutge predeterminat, i que això és precisament el que va constatar el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i que va fer valer la justícia belga per no extradir Lluís Puig.

I l’escletxa s’ha obert perquè Rossi ha invocat un considerando, el número 12, que es va afegir a la norma europea que regula el funcionament de les euroordres, i que preveu que un jutge pugui rebutjar una euroordre si veu un risc de vulneracions de drets per raó de nacionalitat, llengua, raça, orientació sexual… Serena Rossi ha preguntat a la Comissió i a Espanya quin significat té per a ells aquest considerando 12, i la resposta ha consistit a repetir que cal el doble examen. 

Aquesta és la gran oportunitat que tenen els exiliats, que el TJUE tingui en compte que ells són una excepció dins un estat que aparentment té un bon funcionament de la justícia, que l’independentisme ha sofert una repressió evident i documentada i que això justifica que un estat membre de la Unió, com Bèlgica, denegui una euroordre perquè els exiliats no es trobin com els presoners polítics. Per això el TJUE hauria d’aclarir i desenvolupar la seva doctrina sobre els casos en què es poden denegar euroordres, que són un sistema que es basa en la confiança mútua entre estats. Però, com deia l’advocada Isabel Elbal, “la confiança mútua no vol dir una confiança cega”.

Ha semblat que hi havia una certa visió compartida entre alguns jutges que es trobaven davant un cas diferent, una situació singular dins la Unió que requereix noves respostes, i uns criteris nous que previnguin situacions semblants en un futur, pel que fa als exiliats i a qualsevol ciutadà de la Unió que es pugui trobar en una situació semblant. És aquí on sembla que l’exili té l’oportunitat d’obrir una ferida en la causa judicial contra l’independentisme que va desplegar l’estat espanyol.

Debat encès i tensió Boye-Lenaerts

El debat dins el TJUE serà encès, perquè s’han pogut veure posicions força divergents. Tot i que el cas català pugui arribar a ser considerat un cas excepcional, que afecta un grup de persones que poden ser perseguides per motius polítics, hi havia una certa visió compartida que Bèlgica no havia procedit prou correctament. Han parlat molts jutges, a més del ponent i de l’advocat general, que presentarà les seves conclusions el 14 de juliol, que marcaran força el sentit de la sentència. L’advocat general, el francès Richard de la Tour, també ha parlat de la possibilitat de vulneracions de drets a un grup específic de persones, sense necessitat que hi hagi una deficiència sistèmica del poder judicial. Però també ha qüestionat precisament la manera com Bèlgica va denegar l’euroordre, en la pregunta que ha fet a Bèlgica. “És possible negar l’execució d’una euroordre basant-se en una jurisprudència dubtosa? Això no és suficient per a atemptar contra la confiança mútua i de cooperació lleial?”

És un dels punts que comprometia més l’advocacia de l’estat de Bèlgica, que ha optat per fugir d’estudi, cosa que ha fet suar més Gonzalo Boye, que s’ha hagut d’escarrassar com mai per fer entendre al president del tribunal, el flamenc Koen Lenaerts, que el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va fer bé de qüestionar la competència del Suprem. Lenaerts i Boye han tingut un intercanvi d’impressions força tens, perquè Lenaerts no entenia que el jutge belga la qüestionés si la defensa de Lluís Puig ja havia exhaurit tots els recursos interns espanyols, amb recurs al TC. Això voldria dir, en virtut del principi de confiança mútua, que la justícia de l’estat emissor de l’euroordre ja ha deixat clar quin és el jutge competent. “La meva pregunta és si un jutge de l’estat d’execució pot qüestionar les diferents etapes processals en l’estat membre d’emissió”, ha dit Lenaerts.

Boye mirava de donar-li entenent que el problema rau precisament en la particularitat del cas català, en allò que va documentar el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU, que era una constatació de vulneracions de diversos drets fonamentals, incloent-hi aquest, el del jutge predeterminat per llei. No ha semblat que convencés Lenaerts.

El debat és obert. El gran desafiament que té ara el TJUE és transformar les particularitats d’aquest cas de persecució judicial contra els exiliats en doctrina per a tota la Unió. Els advocats dels exiliats, Boye, Elbal, Paul i Simon Bekaert, Andreu Van den Eynde (en representació de Marta Rovira) i Benet Salellas (d’Anna Gabriel) s’han coordinat bé, i han fet arribar missatges complementaris als jutges europeus. Van den Eynde ha posat l’accent en el fet insòlit que la darrera vegada que va ser en aquesta sala, quan el tribunal havia de decidir sobre la immunitat de Junqueras, el Suprem l’acabava de condemnar a tretze anys de presó. “La realitat és que el Suprem va desobeir la sentència (posterior del TJUE) i no li va donar cap efecte, el Suprem va dir que en prenia nota. O sigui, que és important per a Rovira tenir clar que el dret de la Unió es protegeix. El TS s’aparta repetidament de les decisions d’òrgans internacionals.” I ha afegit que era important que l’autoritat belga tingués autonomia de valoració quan li presenten informacions com les del grup de treball de detencions arbitràries.

Benet Salellas s’ha adreçat al tribunal per dir-li: “És un afer d’especial rellevància que té processats un govern i un parlament, i que ha de ser tingut en compte com un cas excepcional. La qüestió del grup de persones és important, perquè és un criteri intermedi quan les vulneracions que s’invoquen no són sistèmiques o particulars, sinó d’un grup.”

La Comissió i Espanya han provat de donar-li unes claus interpretatives que no sembla fàcil que el tribunal assumeixi, perquè han capgirat el sentit del doble examen d’un cas per a denegar una euroordre. Però també hi ha hagut dubtes sobre si Bèlgica ho havia fet bé amb Lluís Puig. En tot cas, sembla improbable, per les preguntes que feien els jutges, que una resolució que digués que Bèlgica no va aplicar bé el dret de la Unió pogués derivar en una repetició de l’euroordre contra Lluís Puig amb un canvi de criteri que acabés amb l’extradició. El representant de la Comissió era qui més defensava aquesta opció, però el jutge txec Jan Passer li ha fet veure que això convertiria el TJUE en una mena de tribunal d’apel·lació que no és.

El cas és tan complex que l’advocat general s’ha agafat un mes més de l’habitual per a publicar el seu informe, i es preveu la sentència arribi més aviat cap al mes de setembre.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies