Obra de David Ribas.

El programa Biblioteques amb DO, que depèn del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, concentra les seves activitats cada mes en les biblioteques d’una Denominació d’Origen del país: DO Pla de Bages (gener); DO Costers del Segre (febrer); DO Alella (març); DO Conca de Barberà (abril); Priorat i Montsant (maig); DO Empordà (juny); DO Catalunya (juliol); Terra Alta (agost); DO Tarragona (setembre); Regió del Cava (octubre); i Penedès (novembre). Cada mes les biblioteques de cada denominació d’origen que hi participen organitzen un programa d’activitats vinculant lletres i vins.

Una de les activitats del programa de Biblioteques amb DO del mes de març, a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella, fou el tast narrat ‘Vinyoli, encén el vi’. El concepte de tast narrat, el vam idear una vegada ja fa temps en Jordi Ribas Boldú del Vinseum i qui signa aquest article, i consisteix a construir un relat vinculat amb el món del vi, al llarg del qual s’ofereix un tast de vins i, si la infrastructura ho permet, s’acompanya d’uns tastets gastronòmics.

Ja fa tres anys que oferim uns tasts narrats cada mes de març a la biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella. La responsable de l’equipament, Rosa Casas, s’encarrega de cercar un espai adient, vinculat amb el món de la restauració. Enguany, el local no podia ser més adequat: vam celebrar la sessió a l’espai Diví, antic celler d’una casa senyoria del poble, les Quatre Torres, que també havia estat la seu durant anys del Celler Jaume Serra. I la cuina la va gestionar el restaurant Can Cabús d’Alella.

El centre d’interès del relat era el poeta Joan Vinyoli, els seus paisatges i símbols poètics, així com les seves poesies més vinícoles. El relat anava acompanyat d’una lectura de poemes de Vinyoli a càrrec de la rapsoda i poetessa Anna Maluquer.

Anna Maluquer va iniciar la sessió amb la lectura de mitja dotze de poemes, entre els quals hi havia ‘Manobre’ (dins el volum A hores petites). La primera estrofa:

«Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.»

Paisatge boscà: els estius d’infantesa a Santa Coloma de Farners i els estius acabat de casar a Sant Fost de Campsentelles.

L’any 2014 va ser declarat Any Vinyoli, perquè feia cent anys del seu naixement a Barcelona i trenta de la mort. Amb motiu d’aquest esdeveniment em va tocar escriure alguns reportatges i articles sobre el poeta. I, entrant en la seva poesia, vaig adonar-me que Joan Vinyoli utilitzava molts elements del món del vi i el beure en la seva poètica: el vi, la copa, la vinya, el celler, la taverna… En la seva Poesia completa en vaig localitzar més d’una cinquantena. Dos són els llibres que m’han introduït en la vida i l’obra de Joan Vinyoli: La Poesia completa amb un pròleg extraordinari d’Enric Casasses i la biografia minuciosa i esplèndida que va escriure Pep Solà, La bastida dels somnis.

Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners. Fons Vinyoli-ACSE.

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona el 1914, en una família que tenia una bona posició. El pare era metge. Però la fatalitat va entrar en aquella família quan en Joan tenia cinc anys i el pare es va morir. Això va marcar la seva vida. Perquè Vinyoli, amb un suport econòmic al darrere, podem aventurar que hauria estat un home d’acadèmia, que hagués anat a la universitat i potser s’hi hauria quedat. Però amb la mort tan prematura del pare, la família, que eren la mare i una germana més petita, la Carmen, va quedar desprotegida econòmicament. Això va fer que Vinyoli no pogués anar a la universitat i a l’edat de setze anys entrés a treballar a l’Editorial Labor, d’on ja no en sortiria fins al cap de cinquanta anys (del 1930 al 1979), quan es va jubilar. Ell, que ben aviat va entendre que allò que volia era ser poeta. Que tota raó de ser passava per la poesia.

És per això que els estius de la vida de Vinyoli van ser molt importants, no només perquè era una època, les vacances, on podia dedicar-se exclusivament a la poesia, sinó perquè els paisatges d’aquells estius van marcar la seva poesia, paisatges d’on va treure molts dels seus elements simbòlics.

La infantesa i joventut de Vinyoli no va ser gaire esplèndida. Amb tot, els primers estius després de la mort del pare va viure’ls, gràcies a uns amics, a Santa Coloma de Farners. Allí Vinyoli va ser feliç i va fer la descoberta de la natura, un contacte que per a la seva poesia va ser essencial. Santa Coloma de Farners i els seus boscos, els seus llenyataires, el so de la destral, delicada, el so de les campanes, el gall… Tots aquests elements conformen la poètica dels primers llibres de Vinyoli. El primer vers de la seva obra completa diu: ‘I la natura em crida’. No és casual.

Tot i no anar a la universitat, Vinyoli va continuar estudiant com a autodidacta. Va estudiar alemany per poder llegir en l’idioma original els versos de Rilke, que després traduiria. Un dels que va traduir, el va publicar en un diari i Carles Riba el va llegir i li va cridar l’atenció. Així es van conèixer. Eren els anys trenta. Riba i Vinyoli van tenir molta relació durant un temps. Vinyoli considerava Riba el seu mestre. I Riba, una vegada, quan un periodista li va preguntar quin dels poetes de la generació posterior preferia, va dir Vinyoli.

Els primers llibres que Vinyoli va publicar: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948) i Les hores retrobades (1951). El 1945 es va casar amb Teresa Sastre, amb la qual va tenir tres fills: Joan, Albert i Raimon.

En la biografia de Pep Solà vaig fer un descobriment, que ens portarà al primer tast: resulta que el matrimoni Vinyoli va passar els primers estius de casats a Sant Fost de Campsentelles, de l’any 1945 fins al 1951, si fa no fa. I d’aquells estius Pep Solà ens descobreix que Vinyoli va enviar als seus amics una nota en què els explicava:

«Vaig començar un poema del qual tinc només els quatre primers versos, que només la Teresa coneix i ara vosaltres:

Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga, pres a dolls;
el seu escalf sega els genolls
i precipita el cor fins a morir.

Aquest poema l’acabaria i el publicaria amb el títol ‘Trasbalsa la bellesa com el vi’, dins el llibre Les hores retrobades.

Una hipòtesi: Sant Fost, poble que des de la dècada dels vuitanta forma part de la DO Alella, en aquella època de postguerra ja era ple de vinya. I aquest contacte amb el paisatge, així com la relació que Vinyoli va tenir amb un pagès del poble, Josep Torrents, que el va apropar al vocabulari de la terra, del món de la pagesia i del conreu, va marcar la seva poesia. També ho veiem en una poesia inèdita, que va escriure com a nadala per a la família i els amics l’any 1951, que pren el títol ‘Vinya i blat’.

«Lluny de joia segura,
per anhels i llangors,
entre somnis i flames
he retrobat uns pastors.
No tinc res sinó l’ampla
solitud de la nit
i el gran vent que penetra
fins al cor defallit.

M’han guiat a una Cova
pel camí del torrent,
a cobert de la fúria
deslligada del vent.
En la neu que fulgura,
de genolls, admirat,
sota un sol de migdia,
veig fruitar Vinya i Blat.»

D’aquell contacte amb Sant Fost i amb el pagès Josep Torrents, Solà explica en la biografia: «en qui descobriria, tal vegada, una saviesa tan antiga com propera, i una particular manera de veure el món lluny de la ciutat, suggerida amb un llenguatge fresc i genuí.»

És per això que el primer vi que tastarem és del Celler Can Roda, el Sauló, nascut d’unes vinyes de Santa Maria de Martorelles, que són ben a prop de Sant Fost de Campsentelles, i que ens recordaran aquell paisatge que Vinyoli va escriure per ser dit.

Pepi Milà, del celler Can Roda, va explicar el primer vi tastat de la sessió i el restaurant Can Cabús hi va posar el tastet, inspirat en un paisatge boscà i explicat per la responsable de Can Cabús, Maite Leon: coca de ruca, formatge i fruites vermelles. El So de Can Roda Sauló 2016 és un vi 100% de pansa blanca, amb dotze mesos de criança en bóta de roure francès i americà fent ‘batonnage’. Fermentació malolàctica i cinc mesos de criança en dipòsits d’acer inoxidable.

Els estius a Begur, un nou paisatge mariner i uns símbols nous

Un segon paisatge que va ser determinant per a Joan Vinyoli i la seva poesia, va ser el de Begur, la població marinera del Baix Empordà, a la Costa Brava. La família Vinyoli hi va passar vint-i-cinc estius, del 1954 al 1978. Allí Vinyoli va ser feliç i el contacte amb el mar i el món mariner va fer que la seva poesia també fes un gir en els símbols. El poeta definia així aquell indret: ‘És el més important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital.’

El filòsof begurenc Miquel Martín, especialista en el poeta, no deixa de destacar un vers d’aquella època amb el qual Vinyoli ens fa saber del canvi de símbols: «He naufragat en una mar profunda». Aquest vers correspon al Llibre d’amic, que Vinyoli va escriure en part a Begur, tot i que el volum es va publicar molt temps després, el 1977. I hi ha un altre poema que explica molt bé aquest procés. És del llibre El callat (del 1956, primer llibre que publica després de començar a passar els estius a Begur). El poema es diu ‘Algú m’ha cridat’. Els dos primers versos diuen:

«Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.»

Vinyoli va arribar a Begur quan tenia quaranta anys, en un moment de maduresa. El paisatge del mar i dels mariners l’impacta tant que és com una revelació. A partir d’aquell moment, el mar hi és sempre. El mar passa a ser un símbol que ja no deixarà mai. És un símbol ambivalent en l’obra de Vinyoli, perquè tant pot correspondre a la idea d’immensitat que extasia com, per contra,  al mar que et fa naufragar i et fa perdre. El mar entra en la seva poesia d’una manera immensa, el mar i tot el seu univers metafòric: les illes, els gavians, la figura del coraller… Amb la descoberta del mar, el poeta pren la forma del coraller, símbol d’aquell qui baixa cap al fons per trobar la veritat, la bellesa, el sentit.

Joan Vinyoli i la seva esposa Teresa Sastre, a Begur. Fons Vinyoli-ACSE.

Durant els vint-i-cinc estius que Vinyoli va passar a Begur va publicar vuit llibres, a més del volum compilatori Poesia completa 1937-1975. En són El Callat (1956), Realitats (1963); la trilogia dels setanta, Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975); i després Vent d’aram (1976) Llibre d’amic (1977) i El griu (1978).

En relació a la simbologia vinícola, mentre a El Callat no trobem elements vinícoles, a Realitats ja hi són presents a una quarta part dels poemes del volum i ja no deixaran d’aparèixer. Per a Vinyoli, el vi és un símbol de vida. En un vers parla de «vi de vida», i a Miquel Martín li fa pensar en el poema de Neruda ‘Oda al vino’, perquè és el goig de viure. Vinyoli també emparenta el vi amb la sensualitat, l’erotisme, la carnalitat. El llibre de poemes eròtics El griu és ple de referències vinícoles i la vinya sempre apareix com un espai on els amants fan l’amor.

En aquest temps, Joan Vinyoli ha patit una crisi religiosa i es torna agnòstic, sense perdre l’espiritualitat. A més, tal com apunta Pep Solà a la biografia, la crisi li afecta els àmbits fonamentals de la vida: ‘El conflicte que patia Vinyoli entre vida i somni, entre realitat i desig, començava a manifestar-se en diversos ordres de la seva relació social: la relació laboral, que li robava temps vital i que vivia cada vegada més com una condemna, la relació de parella, que començarà a debilitar-se, i la relació amb l’entorn literari que, des de la publicació d’El Callat, el feia sentir-se incomprès.’ I, una mica més tard, escriu Solà: ‘Vinyoli no creia “en els beuratges ni tampoc en els altres consols”. Tanmateix, potser podien ajudar-lo a suportar el pes del desajust entre la seva naturalesa anhelant i el que la vida li concedia. En aquests anys l’alcohol començava a tenir certa presència en la seva vida i, en conseqüència, en els poemes.’

A Begur, Vinyoli es passava moltes hores al bar Tothora, un cafè emblemàtic del centre de la vila. La seva dona, fent broma, deia que el cafè no s’hauria de dir ‘Tothora’, si no Tot és ara i res, perquè Vinyoli s’hi passava tot el dia.

Els deu primers estius a Begur van ser feliços. Però amb la mort de Joan Petit i el suïcidi de la seva dona, Margarida Fontserè, va començar la decadència. Vinyoli va quedar especialment tocat, perquè durant anys foren aquests amics (que formaven part d’un grup més ampli, entre els quals hi havia Eduard Valentí i Roser Petit, Francesc Gomà i Eulàlia Presas, Guillem Cosp i Remei Martínez) els qui van creure en la seva poesia.

Miquel Martín recorda: ‘Vinyoli era molt conscient que la vida es construïa a còpia de records. I el poeta retenia el record a través de la poesia, per evocar-lo quan aquell moment ja no hi fos.’ Tot i que sense caure mai en el sentimentalisme ni en la nostàlgia. L’estiu del 1978 fou l’últim que el matrimoni va passar a Begur. Mesos abans, Joan Vinyoli havia tingut una trombosi cerebral que l’obligava a fer repòs i no li deixava fer aquelles coses que més li agradaven: passejar a punta de dia i al capvespre, o anar al cafè i a la platja, tot bevent un got de ginebra gelada. I, en aquestes circumstàncies, va decidir de no tornar-hi. Però el record del mar de Begur no el va deixar mai, ni en l’enyor ni en la poesia.

Parem un moment en aquest punt, i tastem un segon vi i un segon plat, que per força han de girar entorn el paisatge mariner: la fideuà. Hem triat un vi del celler Quim Batlle, el Foranell garnatxa blanca 2013. El foranell és el vent que bufa de mar a muntanya i toca les seves vinyes i dóna als seus vins una salinitat especial. El mateix Quim Batlle ens explica que aquesta garnatxa reposa més d’un any amb les mares i després encara es guarda dos anys més amb dipòsit d’acer inoxidable, abans de treure’l al mercat.

Anna Maluquer torna a llegir una selecció de poemes, entre els quals hi ha ‘Maresmes’ (dins el volum Domini màgic):

«Als maresmes s’aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l’aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?»

La tardor del poeta, el savi que acaba essent el màgic

Dèiem que la salut del poeta amb els anys es va anar debilitant: primer va partir un infart i, anys després, una trombosi cerebral. Els Vinyoli van deixar d’anar a Begur i ell s’hi enyorava. També va haver de deixar de beure. Però foren aquells darrers anys quan va culminar una obra poètica d’alt voltatge, amb els seus dos darrers llibres Domini màgic i Passeig d’aniversari, tots dos publicats el 1984, mesos abans de la seva mort.

Espai Diví, on es va desenvolupar el tast narrat ‘Vinyoli, encén el vi’. ©Maite Leon.

Aquesta tercera i última part, vull dedicar-la a la manera com el poeta Enric Casasses ha entès Joan Vinyoli. La va explicar rebé en el pròleg de la Poesia Completa editat el 2008 i posteriorment reeditat el 2014 a Labutxaca.

Casasses diu que no hi ha hagut cap poeta des d’Ausiàs March tan compromès amb la poesia, amb el fer poètic, que mai no toca fons. I diu Casasses:

«Vinyoli, com Dylan Thomas, no escriu per ambició o per pa, ni pel tremp o el trull dels encants als escenaris d’ivori, sinó per al cor secret dels amants, per a l’home entre molts, per a tu. La seva obra és una grandiosa, delicada, subtil maniobra de generositat que arriba a produir resultats palpables. (…) Al final dels seus dies, en una de les seves últimes pàgines, sentencia amb cursiva i tot: ‘Només el tu val per entendre’ns en la immensitat de l’univers.’»

«A l’obra de Vinyoli s’hi troben veritats fondes que necessitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la paraula exacta, precisa. La majoria són perfectament clares, d’entrada s’hi entén tot. Ara, de fondària n’hi vas veient més a cada llegida (…)»

«L’evolució d’aquesta poesia, del primer al darrer llibre, és molt marcada, molt visible, i és una obra mestra. (…) La seva poesia completa és la història d’un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas per pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s’adona que s’ha convertit en un veritable màgic. (…) És el mag que feia segles que esperàvem.»

«Pel que fa al seu valor moral, a mi la poesia de Vinyoli és la que humanament se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu. En els versos, aquesta problemàtica hi ve indissolublement encadenada amb les sensacions de bellesa dels colors i les formes de la realitat: l’existència de la bellesa (sigui d’un cel, d’una pintura, d’una frase o d’un moment viscut) i la pregunta de què i com viure són dues coses que van juntes i encara més, són indestriables.»

Per maridar aquesta voluntat de totalitat del poeta, aquest savi que va arribar a ser un màgic, hem triat un vi dolç que no falla mai: el Dolç Mataró, que anirà acompanyat per un brownie ben gustós. Ens explica el vi la Valérie Veilleux, del celler Alta Alella: sis mesos de maceració, dos mesos de criança amb bóta de roure. Conté 175 grams de sucre per litre.

Acabem amb uns poemes dits per Anna Maluquer. Us oferim el darrer, Passeig d’aniversari (del llibre Domini màgic):

«Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb