Tan terribles i tan malastrugues, les flames

Hi ha por de pronunciar un mot, ara, perquè la comparació és esfereïdora: hi ha por de dir “falla”. El calendari no hi ajuda gens i quan es parla del barri de Nou Campanar i es repassen les imatges d’ahir a la vesprada amb el fum negre que s’escampava per la ciutat i tapava el Micalet, amb aquelles flames que abraçaven mortalment els dos blocs de pisos del complex residencial de luxe, el mot encara fa més mal. Falla és un paper de vidre a la llengua que esgarrinxa les genives. I després hi ha una olor que és tan recognoscible pels valencians que el cervell fa una associació d’idees massa obscena.

Però per damunt de tot això, hi ha una sensació que pesa i pesa. És la solitud de quan és fosc i els xiquets tornen de les extraescolars i la mare no els pot dir que córreguen cap a la dutxa mentre ella bull la verdura i arrebossa el pollastre, o posa una pizza al forn perquè avui és dijous. També pot passar, va passar ahir, que un home torne de córrer amb la gorra i les malles i les pulsacions disparades, alarmat pel fum que veu que emergeix de Nou Campanar, el barri on va comprar un habitatge encara no fa vint anys i on tants bons moments ha passat en la piscina i en les zones comunes, i passarà, va passar, que es trobe els veïns que li diguen el què. I que el què és que ho ha perdut tot i ja no té una dutxa ni la pomada que es posava contra l’escaldament i que li anava tan bé. I hi ha una parelleta jove, que sempre saluda els veïns. Fa poc que s’han instal·lat a la finca i van arribar pràcticament com es troben ara: sense res perquè fugien de la guerra d’Ucraïna. Sempre el foc. Tan bell i tan destructor alhora i… Cal frenar, perquè tornen els tòpics de les cendres i de renàixer per tornar a començar.

I encara hi ha el silenci i la mitja esperança de les famílies que recorren un hospital i un altre i un altre i a la llista d’admesos al servei d’urgències no hi ha el nom de l’amic o del familiar que viu rellogat en una habitació del complex i fa hores que no els respon al telèfon. Són hores feixugues perquè aquestes persones desaparegudes només van existir per als íntims, que pelegrinaven de centre en centre fins que ja no en queda cap més on anar a preguntar. Llavors, el nom d’aquest familiar o d’aquest amic que sempre saludava forma part d’una llista que anit va romandre amagada moltes hores. Tanta, que la gent es va fer desconfiada i va començar a comentar que els miracles no existien. Que era impossible que totes les 450 persones que residien en aquells pisos hagueren tingut temps de sortir de casa, que ningú no quedara atrapat perquè quan el fum va començar a penetrar la seua llar el va trobar dormint, o potser tenia un problema de mobilitat o, en el darrer moment, quan era a la porta, s’adonà que no havia agafat el llibre de família i va tornar arrere a cercar-lo.

En llegirem moltes, d’històries d’aquestes amb protagonistes que no ho van ser fins prop de la una de la matinada, quan la televisió va dir “quatre morts” i les autoritats van tardar a sortir i amb poques explicacions van confirmar i van dir “quatre morts”, però no van dir “dinou desapareguts”, encara que el diari sí que deia dinou desapareguts. I llavors el foc va perdre el poder evocador i va cremar el miracle i el somni i la utopia que havia nascut tot veient que els bombers van esmerçar tantes hores i tanta professionalitat a salvar dues persones refugiades en un balcó. Aplaudiments i nervis i llàgrimes. Allò que havia de ser el símbol de l’esperança, la imatge que havia de redimir els esperits enfonsats per la desgràcia, va passar a un segon pla. Quatre morts i dinou desapareguts que al matí han estat quinze perquè algú sembla que sí que va tornar una telefonada i va donar, més que mai, senyals de vida. I a la vesprada són deu. I…

I mentre això passava, als peus del cadàver de formigó, mentre el dron dels bombers els guiava en la nit, hi havia veïns que van desplegar tota la solidaritat. Botigues obertes per a rebre donacions de flassades, abrics, aigua, menjar o raspalls de dents. I somriures. Hi havia també la solidaritat d’aquells que ofereixen pinso per al gos i un sostre a qui no en té, o un sofà per a passar la nit. La primera de totes les nits –i tots els dies– que han de venir i que seran llargues, com llargues seran les vesprades d’hivern sense poder tornar a veure la cara de l’àvia que somreia dins aquell marc d’alpaca que era tan lleig, però feia tants anys que l’àvia ens observava des d’allà dalt…

Avui i demà, els diaris parlaran de les vides d’aquestes persones que han sobreviscut a l’incendi més paorós de la història de València, i també intentaran de reconstruir les vides d’aquelles que no han sobreviscut. De mica en mica, anirem sabent-ne els detalls. D’ací a uns dies, la policia, tan gelosa de la seua tasca que ha impedit fins i tot que els fotògrafs poguessen fer la seua, retiraran el perímetre plastificat. Per la rotonda immensa tornaran a passar-hi cotxes. I potser aquell espai que un dia va ser horta fèrtil s’omplirà de curiosos que voldran fotografiar les restes del naufragi. O voldran anar a veure en persona el mateix que han vist per televisió a l’hora d’esmorzar, de dinar i de sopar. Com en falles, que en aquest barri dissenyat a mitges en un despatx municipal i en el dels promotors urbanístics, van ser sempre fora mida. Fins que ja no van tenir ni mida ni falla.

Però llavors, la televisió ja no hi serà i els allotjats a l’hotel hauran de deixar-lo i cercar un sostre. Les autoritats han fet tot d’anuncis, avui. Pisos, subvencions i descomptes. Abraçades virtuals i solidàries amb les víctimes.

El calendari, que és tan antipàtic, avançarà de manera molt ràpida i diumenge no hi haurà la crida, però la faran algun altre dia i les banderes deixaran d’estar a mig pal i els petards i la pólvora i el fum negre de la cremada de les falles tancarà aquest cercle que va començar ahir a les 17.18 de la vesprada en un balcó d’una finca amb vistes a la nova València, a Nou Campanar.