Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La sala penal número 25 de Barcelona començarà avui el judici a Tamara Carrasco. El fiscal li demana set mesos de presó per un suposat delicte d’incitació al desordre públic. L’acusació és intolerable però molt diferent, significativament diferent, de la que la Guàrdia Civil va al·legar en el moment que la detingué. Aleshores la van acusar, a ella i a Adrià Carrasco –que continua a l’exili–, de terrorisme, rebel·lió i sedició, pel fet de ser dels CDR.

La detenció de la Tamara, una xicota normal, una més entre tantes, va ser un espectacle mediàtic i un exercici premeditat de terrorisme contra la població. La detingueren amb un desplegament de força armada absolutament desproporcionat i enmig d’un linxament mediàtic que algun dia requerirà les explicacions pertinents. La van tenir dos dies incomunicada en mans de la policia i després tretze mesos confinada a Viladecans, mentre les acusacions s’anaven desfent i desfent i la mentida i la injustícia creixia en l’evidència. Però ningú sinó ella no sap què ha hagut de suportar.

Ella i els qui han passat circumstàncies semblants. Com és el cas dels nou detinguts del 23-S. Que també varen veure com la policia creava un muntatge del no-res i com els mitjans, la immensa majoria dels mitjans catalans i espanyols, faltaven al deure professional i deontològic i s’apuntaven a explicar mentides sobre els detinguts i sobre les circumstàncies de la detenció. El mateix cas de Tamara, però amb presó i acarnissament afegits.

Perquè Tamara era un avís, una carta de terror adreçada a la població per mitjà d’ella, fent-la servir, a ella i l’Adri. I quan es va veure que no funcionava, que no ens acovardíem, que no renunciàvem a tot, van haver d’aixecar el nivell de l’agressió. Com passarà una altra volta i una altra i una altra fins al moment de la separació definitiva.

Ells, l’estat, el règim, la policia, el govern, poseu-hi el nom que vulgueu, fan la seua feina. Però nosaltres també. I per això us demane que avui em permeteu de recuperar, d’una manera molt especial, aquest vídeo d’un acte de l’any passat. Fou un debat que els subscriptors de VilaWeb van tenir amb Núria Cadenes, Ramon Piqué i Tamara Carrasco. Tres represaliats, de tres èpoques diferents. Tots tres han patit molt i tots tres continuen lluitant i essent un referent per a molts de nosaltres. Els heu de sentir per entendre com és que tanta repressió, a la fi, no serveix per a l’objectiu pretès.

Aquell dia tots tres eren per a nosaltres, com ho són avui de manera especial la Tamara i l’Adri, el símbol de la inutilitat de la repressió espanyola, derrotada una vegada i una altra pel valor de les extraordinàries persones normals d’aquest poble.

Molta gent ha viscut aquestes darreres dècades sense ser conscient de la repressió quirúrgica que punxava una vegada i una altra l’independentisme per a provar d’evitar que trencàs la pau socioconvergent, el règim del 78. D’ençà de la mort de Franco hi ha documentats als Països Catalans uns quants assassinats polítics (Miquel Grau, Gustau Muñoz, Guillem Agulló i més), milers de detencions i més de tres-cents casos de tortures.

Però, malgrat això i malgrat el dolor causat a tanta gent, l’independentisme, en compte de reduir-se a la marginalitat com ells volien, va saber saltar al centre de la vida política i constituir-se en majoria. I per aquesta raó un país, Espanya, acostumat a fer un ús indiscriminat de la repressió contra els nostres ciutadans, es va trobar obligat a abandonar la pràctica del terror quirúrgic i va haver d’atacar, de manera salvatge, la població sencera. El primer d’octubre de 2017.

D’ençà d’aleshores hi ha presoners polítics i exiliats i més d’un centenar de ciutadans encausats en judicis diversos, cadascun més esperpèntic que l’anterior. Fins i tot, avui mateix, el president de la Generalitat podria rebre la notificació de la seua inhabilitació, fruit d’un procediment absurd. Però tot això tan sols delata el pànic descontrolat que es viu al cor de l’estat espanyol.

Un pànic que entenc perfectament i que jo tindria si hagués viscut aquestes darreres dècades a l’altra banda de la barricada. Igual com els vells independentistes catalans som capaços de reconèixer quant de camí s’ha fet i quanta consciència i determinació hi ha per a guanyar la llibertat, quant i quant hem avançat, això mateix veuen els vells professionals espanyols que combaten contra l’independentisme. Nosaltres amb goig, malgrat el dolor i el cansament. Ells amb pànic.

Amb un pànic justificat. Que estic segur que no reconforta ningú que haja rebut els seus colps, les seues tortures, ningú que estiga tancat tot el dia en una cel·la com ho estan avui, d’una manera desproporcionada, els presoners polítics, ningú que resistesca a l’exili com l’Adri, ningú que haja de mirar a la cara d’un jutge parcial com Tamara o esperar un comunicat oficial com el president de la Generalitat. No, estic ben segur que el seu pànic no reconforta. Però justifica, si és que calia, tot això que hem fet i tot allò per què hem viscut. Com a individus, un a un. I com a poble, com a nació. No hem fet el camí debades ni ningú ens ha regalat res. Simplement, hem tombat, episodi a episodi, injustícia a injustícia, la seua determinació a impedir que ens separem, a impedir la llibertat.

Gràcies per tot, Tamara. Avui som tots amb tu.

 

PS. Us recomane d’una manera molt especial que llegiu l’entrevista que fem a Carme Barahona (‘Fas servir l’eutanàsia perquè necessites ser lliure, però no vols morir’). És una entrevista de Clara Ardèvol, molt impressionant, a una dona que lluita amb una tenacitat admirable pel dret d’una mort digna. El seu fill de quaranta-tres anys, que tenia ELA, s’hagué de causar la mort sense poder accedir a l’eutanàsia i el relat que en fa ella és dels que fan pensar de veritat i a fons.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.