OPINIÓ > COOPERATIVISMEEDITORIAL
Sota control
«El referèndum ha estat una prova, em sembla que ben contundent, que el govern sap què fa, que com a país sabem on anem»

Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
La decisió d’establir per a dilluns, 9 d’octubre (Dia del País Valencià, per cert), la declaració d’independència, la proposta d’una mediació prèvia entre els governs català i espanyol i allò que alguns consideren que és una reacció europea massa tèbia a la brutalitat de diumenge han neguitejat alguna gent.
La situació, evidentment, és tensa. Falten quatre dies per a la proclamació de la independència. Què voleu? Com voleu que no siga tensa? Els nervis són comprensibles, però si emboiren la vista ja no ho són tant.
En aquests quatre dies vinents passaran moltes coses i algunes seran complicades d’entendre, potser. Per exemple, hi ha gent que pensa que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no haurien d’anar a declarar a Madrid, i encara menys el major Trapero. Les opinions sempre són lliures, però abans de deixar-se endur aniria bé de reflexionar sobre el punt on som.
Recordeu que molta gent deia que no arribaríem a fer el referèndum? Recordeu que molta gent afirmava, amb una gran seguretat, que els Mossos es migpartirien i no obeirien ordres? Recordeu que havien de tancar VilaWeb i els altres diaris que van publicar els anuncis oficials de la Generalitat? Recordeu?
El referèndum ha estat una prova, em sembla que ben contundent, que el govern sap què fa, que com a país sabem on anem. La repressió desfermada durant la campanya no va servir de res. No van trobar ni una urna i els milions de butlletes que van segrestar no van impedir la votació. Quants de vosaltres no us vàreu posar nerviosos, aleshores, quan entraven en una impremta o una altra?
Tanmateix, el govern anava fent. Amb una organització metòdica i eficaç. Es van comprar les urnes, es van guardar, es van distribuir, es van custodiar, es van estudiar totes les possibilitats i es va actuar quan calia i on calia. El cens universal va ser un colp impressionant que centenars de persones van guardar en secret fins menys de quaranta-vuit hores abans de la votació –com avui expliquem, en part, en aquesta entrevista. I el poble va donar una lliçó de dignitat i de valentia, de decisió, impossible de superar.
Ara tenim a quatre dies la proclamació i jo crec que la mateixa gent que ha fet això i que ha estat capaç d’esquivar la repressió més absurda que ens puguem imaginar mereix una mica de crèdit. No parle de tenir-hi fe cega, això mai, però sí de donar-los el crèdit que s’han guanyat en vista dels resultats de les seues accions prèvies. Si aleshores tenien totes les possibilitats previstes, per quina raó no les hi haurien de tenir ara?
Aquestes coses que ara poden desconcertar alguns van en aquesta línia. Portar a dilluns la declaració i no precipitar-se és un missatge de control adreçat a la comunitat internacional. Els diuen que la Generalitat fa allò que cal quan considera que cal i sense anar a remolc d’Espanya. Ser previsibles és molt important al món. Mentrestant, Madrid es negarà a acceptar cap mediació de ningú i intensificarà el nivell de violència i agressivitat contra la Generalitat. Catalunya podria acceptar perfectament una mediació per fer ara un nou referèndum acordat, però Espanya no. Què hi perdem, doncs, posant-los contra les cordes i demostrant al món qui en té la culpa? I, si per atzar acabassen acceptant un referèndum acordat, quin problema hi hauria?
Quant a Europa, dues consideracions. La primera, que estem sols. I que ho estarem mentre no declarem la independència i segurament un temps més, encara. Europa no ens ajudarà gens, en res. Com voleu que ens ajude aquesta Europa insensible a la crisi dels refugiats, insensible al referèndum grec i al Brexit, l’Europa que posa i trau primers ministres italians sense que els voten els italians, l’Europa que obliga a canviar constitucions en una nit per sacralitzar les mesures d’austeritat? Europa té l’ànima definitivament morta i és un club de cínics que només miren pels seus interessos.
Els interessos són la base de la seua política. Però escolteu –i aquesta és la segona consideració–, això també s’aplica per a nosaltres! Quan Catalunya proclame la independència ells, els mateixos estats que ara protegeixen Espanya, tindran uns interessos nous a defensar també. I és igual d’innocent creure’s que ara defensaran els catalans passe què passe com creure’s que després de la independència defensaran Espanya passe què passe. El món no funciona així i si algú s’ho pensa ja s’ho trobarà als morros. Com s’ho ha trobat tot aquests dies.
48 comentaris dels subscriptors

Adrià Arboix
04.10.2017 | 22:21
Gràcies per aquesta encertada reflexió. Tenim tanta pressa que a vegades la manca d’estratègia podria perjudicar-nos. D’acord doncs.

Josep Usó
04.10.2017 | 22:27
Certament, estar a quatre dies de la proclamació de la independència dificulta dormir amb tranquil·litat. Però també és cert que el president Puigdemont ha aparegut seré. Res a veure amb el Borbó d’anit.
I, fins avui tot ha acabat anant segons el pla del Govern. Estic disposat a creure que tenen perfectament calculades totes les possibilitats de les darreres jugades de la partida. Al cap i a la fi, si d’una cosa en podem estar segurs és del fet que Espanya mai acceptarà negociar res. És el seu tarannà. Mireu. Començaré un nou compte enrere. Per a la mitjanit del dilluns resten 96 hores.

Eduard Pertíñez
04.10.2017 | 22:46
Tenim encara 10 dies fins que la llei exigeixi presentar els resultats electorals. El govern farà servir les eines que cregui convenients. Potser fins i tot allargarà el termini.

Xavi Oliveras
04.10.2017 | 22:58
Jo crec que la possible mediacio nomes portara a enderrerir el proces.
Dilluns sens falta cal proclamar l” independencia.
Peti qui peti.
Jo particularment ja he esperat molts anys.
Som-hi……….

Antoni Oller
04.10.2017 | 23:05
Mil gràcies Partal, mil gràcies per l’editorial d’avui; soc dels que estan neguitosos (per cert, sort que aquest matí a can Terribas, en Tremosa ja ha avisat que lo de la tarda a Strasbourg seria una pantomima, així no hi he perdut gens el temps ni m’ha afectat gens), però ara estic una mica més seré després de llegir l’editorial. Per cert, soc també dels que pensen que el que cal protegir és el Parlament i el Govern, i amb tots els meus respectes i admiració per ells, el Major Trapero, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, deixem-los anar a Madrid, ja els reclamarem i ens els tornaran puntualment! No tinc cap dubte que dilluns, l’estat espanyol no podrà fer res contra el Parlament perquè hi haurà un milió de persones al voltant, i no només això, centenars de periodistes d’arreu del mon, que hauran tingut aquests quatre dies per preparar el viatge. El meu dubte i el meu temor és: i abans?, què passa si detenen Forcadell, i tot el Govern? … perquè l’astúcia de Puigdemont d’anunciar crípticament la DUI sense fer-hi referencia verbal explícita en cap moment, l’estat espanyol se la passarà per l’engonal i el voldrà detenir “preventivament”. En fi, fem confiança, si han decidit dilluns, per alguna cosa deu ser. Tinc el cava a la nevera des de dissabte, i encara s’hi haurà de quedar uns dies més. Per cert, la “caiguda del cavall” respecte a la visió de la UE, que jo celebro, ha sigut potser un pèl massa sobtada.

pep gaya
04.10.2017 | 23:06
Cap fred, ment clara, confiança en el Govern que fins ara ho ha guanyat tot fent anar a remolc els espanyols de forma quasi bé indignant, recordem allò de David i Goliat. Els espanyols no en saben més, sempre fan cara d’emprenyats i les diuen molt gruixudes i les fan encara més estridents, vivim les nostres il·lusions que ja tenim a tocar amb una gran joia interior i animem els que encara tenen petites pors i incerteses amb el ferm convenciment de que ja hi som. Nosaltres tenim al puigdemont-Messi, ells al Rajoy-Ronaldo i perdoneu el símil, a que no hi ha color….

Rosa Gispert
04.10.2017 | 23:29
Crec que ha estat molt bé rebaixar la tensió i que el President hagi donat una lliçó al rei de com fer discursos d’estat en moments de crisi. També crec que els catalans haurem de decidir si ens quedem o no a la unió europea, quan siguem independents. Econòmicament som contribuidors nets i per tant hi guanyarem. A més, qui voldria quedarse en un lloc on tampoc sembla que els importi gens com ens maltracten?.

jaume vall
04.10.2017 | 23:33
Gràcies Vicent.
Avui no penso afegir res a aquest lúcid i inspirador editorial.

Francesc Bofill
05.10.2017 | 00:05
Em pregunto, vist que el discurs dels drets a la UE no pesa com el dels interessos econòmics, sI no seria més eficaç començar ja a restar-los el protagonisme que els hem atorgat i en canvi mortificar el seu sentit d’autoimportància, mostrant que no són tan imprescindibles i cobejats festejant subtilment l’EFTA; una competència de nou en projecció.
Sabent que podem mantenir l’€ i d’arancels no n’hi hauran per molt que diguin, la perspectiva de prestar-se a ser un nou actor, lliure per poder adoptar per exemple les pràctiques de dumping fiscal que ara volen combatre dins del propi club (Irlanda) potser els faria mirar-s’ho d’una altra manera.

Anna Valls
05.10.2017 | 00:08
Penso que endarrerir una setmana la DUI no ens hauria de preocupar. Després del que ha passat fer-la el dilluns podria donar la impressió que actuem en calent i que ens precipitem. Ens convé transmetre just la impressió contraria: serenor, receptivitat. Busquem intermediaris, escoltem seriosament les seves propostes i solucions. I no us preocupeu, que Espanya ja s’encarregarà de esmicolar-les en segons i de pas quedar de nou ben retratada.

Josep Jallé
05.10.2017 | 00:12
Aquest resum, director, pels dies de transició, quatre, sintetitza que cal actuar amb la prudència final que ahir el President va exposar, sempre oberts a escoltar, intermediar amb diàleg, acordar el que sigui millor per a refer procediments. La serenitat de qui ho te ben apamat és fonamental perquè desprès, ja a la següent etapa, quan algú de l’Espanya, que es desfarà, lamente no haver agafat el guant hagi quedat, gravat, filmat i imprès, clar que no el van voler ells el diàleg. Dos monòlegs, si, però un amb el poble darrera, manta vegada expressant-se i empenyent. Com diu una lletra d’una mítica tonada, ho important no es arribar primer, sinó saber arribar. Tenim un Govern i un Parlament, de luxe o, si més no, a l’alçada nostra, el poble. Indesinenter.

Joan Rubiralta
05.10.2017 | 00:13
En aquesta moment complexos, més complexos del que alguns pensen, hem de creure que el govern sabrà què està fet i què farà els propers dies. Estic d’acord amb en Vicent quan diu que se li ha de donar tota la confiança atenent a com ho ha estat fent fins ara però no un xec en blanc.
Haurem de tornar a tenir més paciència i veure com acabarà tot el procés i quina determinació final s’acabarà prenent tenint en compte els resultats del referèndum passat.
D’entrada que hi hagi mediació internacional –o nacional- no ha de ser pas forçosament negatiu encara que endarrereixi uns dies el desenllaç. Un cop es produeixi sí que podrem dir si hi estem a favor o en contra però abans no és prudent desqualificar cap iniciativa governamental catalana. Penso també que si es pot arribar a un acord per tal que els catalans puguem decidir amb llibertat i sense cap mena de violència ni menyscabament de les seves llibertats el seu futur no seria forçosament una mala notícia. Un acord que hauria d’incloure l’anul·lació de tots els processos judicials oberts, inclosos els del 9M, la retirada immediata de les forces de la policia nacional i guàrdies civils i un acord pactat amb Espanya i amb Europa d’un nou referèndum el més aviat possible. I ho deixo aquí.

Roger Civera
05.10.2017 | 00:13
Ahir a mig escriure vaig esborrar el comentari que volia fer… estúpidament estava cabrejat per el discurs incendiari del Borbó… però que nassos esperava? O em creia???
Dit, o millor, escrit això, ahir a la mateixa hora que jo estava cabrejat com una mona va passar una cosa molt important. Ahir vàrem estar a un pas de “cagar-la”, estàvem tant cabrejats que s’ens podia haver anat de les mans la situació. Però les organitzacions i el govern (en la ombra) van “tocar el pito” i tots varen tornar cap a casa.
Aquest control de la situació és un gran avantatge que tenim front a l’enemic. Per tant, com diu l’editorial ho tenim tot sota control.

Jordi Balbastre
05.10.2017 | 00:14
La Generalitat ha marcat el “tempo” en tot moment i efectivament el cens universal ens va deixar amb la boca oberta a nosaltres mateixos. La veritat és que el govern ha actuat com el ” correcamins” i el PP com el “coiot”. Valga la comparança per allò del “piolin”. Estiguem segurs que els nostres governants ens tornaran a sorprendre. No tenim por!

Carme Vilella
05.10.2017 | 00:14
Avui estava trista després del discurs del rei (que per cert mai m’ha caigut be) però m’he animat, només veien la talla del nostre President , la seva serenitat, amabilitat i correcció, m’han fet pensar que Catalunya està serena i no li cal insultar a ningú.

Òscar Alegret
05.10.2017 | 00:15
Només et diré que, si no m’erro, el compromís era de proclamar la independència al cap de quaranta-vuit hores d’haver-se fet el referèndum si guanyava l’opció del “sí”. En cap moment no van parlar d’intermediació. Quina intermediació cal per a proclamar la independència? Si tots sabem que el Govern espanyol no voldrà intermediaris, per què el Govern català ho allarga?

Imma Gassó
05.10.2017 | 00:15
Ens hem passat anys argumentant que espanya no seria capaç d’oferir la imatge de la policia emportant-se urnes, perquè seria un escandol mundial i la UE no ho podria consentir. I a l’hora de la veritat , les forces represives no només s’han emportat les urnes, sinó que ha aplicat violència brutal vulnerant drets humans i que ha passat? Res.
Europa ens ha abandonat i ens voldria mesells.
Així doncs no tenim perquè anar llençant missatges de control ni tenim de fer accions destinades al que diràn fora. I si, es cert que impacienta sentir que fins dilluns no es posara en marxa el dispositiu per declarar la independècia perquè sabent el que hi ha ni al combregar serem a temps.

Amadeu Rovira
05.10.2017 | 00:30
Visc a Madrid fa tants anys que gairebé es podria dir que sóc d’allà.
Sempre patint, pensant que no ho assoliríem, desconfiant. Vicent ja n’ha parlat mantes vegades dels patidors en excés. No podia evitar-ho. Tot va ser rebre el cop del 20S i veure’n la resposta del poble, del qual em sento part malgrat no poder conviure-hi, que els neguits, que cada 11 de setembre es reduïen per anar surant fins la Diada següent, desaparegueren tot d’una. L’1-O he estat en una escola de Cerdanyola des de les 5 del matí, com tants, sense poder votar per no ser-hi empadronat però disposat a rebre tant com pogués aguantar, tal com podia veure que feien els meus compatriotes en els vídeos pel mòbil, tal com ens havien dit les nostres organitzacions que teníem que fer, per defensar el que sóc, català, tal com som, amb urnes i paperetes. El 2-O al carrer altre cop, cassolada inclosa el vespre, com cada jorn segons vaig aprendre de la família. El 3-O vaga pel país. Què se’n pot dir de més d’aquest meravellós espectacle de les masses autoorganitzades al carrer? Res que no haguem gaudit per milions. Els carrers ja sempre seran nostres o, al menys, de les generacions que enguany els hem sabut fer nostres.
Hauria d’haver tornat ja a la feina però no faig més que allargar la meva estada. No goso tornar, encara no, no voldria tornar. El 9, Diada del País Valencià, seré en aquesta capital de més al nord per celebrar que engeguem un nou projecte, per assaborir per primera vegada el futur col•lectiu d’un poble, per continuar lluitant però aquest cop no per ser lliures sinó per bastir la llibertat. Sé que no ens posarem a descansar car gran part dels nostres germans romandran en territori espanyol, encara ocupats. Una llibertat que ben segur que a partir del 9 ho tindrà més a prop, la resta del territori que fa que el nostre petit país sigui una miqueta més gran.

Pere Hernàndez
05.10.2017 | 00:48
La crida a la mediació internacional (o més local), és bona abans i després de la declaració d’independència. Perque caldrà moltes coses a endreçar i acordar. Respecte a l’anàlisi sobre Europa…, malauradament és molt encertat.

Joan Ortí
05.10.2017 | 03:55
Fa vergonya i riure sentir al vicepresident d’un país, dirigir-se als seus ciutadans per dir-los i recordar-los-hi, que no som una dictadura!? S’omplen la boca cada dia dient que som un estat de dret i democràtic, llavors?, perquè recordar que no som una dictadura?
El mes important de tot plegat és què en aquests moments hem superat els partidismes i tots anem a una. És molt important perquè voler ser independents no es cosa de partits ni de polítics, que també, una independència es cosa d’un poble i el poble ha demostrat la ferma voluntat de lluitar per la seva llibertat, pels seus drets i per la seva dignitat.
Desprès de vuit anys de manifestacions extraordinàries, úniques!, potser la mes bonica -per a mi-, va ser la cadena humana travessant tot el país de dalt a baix, agafats de les mans, quatre-cents kilòmetres!
Si tenim en compte aquestes mobilitzacions històriques, es pot entendre que en el moment calent, just i precís de defensar el referèndum, sortissin al carrer mes de tres milions de persones, i posteriorment una vaga general seguida massivament amb grans concentracions per protestar amb el cap ben alt contra la brutal violència gratuïta. Recordem que durant aquests vuit anys molta gent deia que això de la independència era com un suflé, que puja per l’onze de setembre i desprès baixa. Visca la república catalana!

Genís Vendrell
05.10.2017 | 03:56
Abans que res felicitar Vicent Partal per l’encert que ha demostrat en les seves últimes anàlisis, des de ja fa mesos. Dit això, només un petit comentari. Crec que pot ser que hi hagi una peça que s’ha deixat fora del text de l’última seqüència d’editorials, un possible suport d’alguna república federal important. Només és una especulació, però ajudaria a entendre la tranquil·litat i estranya cohesió que es respira dins del sector més conservador, enemic del risc i l’incertesa, de l’independentisme. Malgrat que al carrer es respira nerviosisme, neguit i dubtes, al govern la sensació és efectivament de control. Si realment és així com sembla i tot va bé, convé no encegar-se amb la seguretat i la sensació de poder- típic error de la dreta- i recordar que caldrà guanyar una propera votació que ratifiqui la república i que per guanyar-la s’haurà de saber convèncer que el nou statu quo beneficia tothom, tant els que estaven descontents amb l’anterior com els que ja els anava bé.

Lluís Paloma
05.10.2017 | 03:56
Aquí em centraré en l’observació sobre Europa. Jo també la crec morta, i la seva inacció deliberada envers nosaltres demana que en sortim, o no demanar d’entrar-hi de nou si ens en treuen. Més val una EFTA o un tractat bilateral amb Brusel·les. Però crec que he de dir que no es tracta que jo li tingui una tírria enorme a Europa com a conjunt polític i cultural. I de fet estaria encantat de formar-ne part si la Unió Europea fos un exemple de democràcia, integració política i cultural, i respecte als drets humans. El problema és aquest, que tot això no ho és. Llavors, per mirar cadascú pel seu compte no ens cal formar part de la Unió, no creieu? (De fet, el projecte estrella de la Unió, l’euro, és un fracàs de nivell històric, i no és que la idea d’una moneda única sigui dolenta en si mateixa, però es van cometre tants errors en el seu disseny i la seva implementació, que per si sol l’euro ha aconseguit matar la Unió.)

Florenci Maymó
05.10.2017 | 03:57
Certament hem avançat i assolit unes cotes que pocs imaginaven que poguéssim abastar fa molt poc temps.
Hem d’agrair la tenacitat i mesura dels dissenyadors d’aquest procés.
Però al mateix temps tenim ben present que ha estat l’anhel de tot un poble que, vigilant, ha assegurat que s’anés en la direcció correcta.
Precisament és aquest lideratge transversal el que fa que aquest procés, del que alguns s’han atrevit a fer paral·lelismes amb el 1789, desperti esperances en un món bloquejat pels interessos particulars.
És en aquest sentit que bull el sentiment d’evitar desaprofitar les sinèrgies i coordinaciò aconseguides com ha passat sovint en el passat i, en algun cas, ben recentment.
I d’ací que mantenint la confiança en els dissenyadors seguim mantenint la pressió.

Miquel Feixas
05.10.2017 | 06:54
Gràcies, Vicent!
Tenim alguna cosa indestructible que hem de preservar.
Ara veia les fotos que vaig fer l’1-O d’un amic de prop de 97 anys. Tinc una seqüència de quatre fotos en què amb decisió posava el sobre a dins de l’urna. Aquest gest no necessita paraules, però segurament tampoc no hi ha paraules per descriure’l. El gest de les àvies i els avis que amb pas decidit (o amb cadira de rodes, deixant si calia l’hospital per unes hores) han volgut anar a votar i han demanat als seus fills que els hi portessin. La logística que es va preparar perquè certa gent pogués votar ho diu tot. Aquesta fermesa ho diu tot. Aquesta revolució se l’han feta seva i han mostrat al món la dignitat d’aquest país.

Antoni Oller
05.10.2017 | 07:10
Ara llegint tots els comentaris, se’m va consolidant una idea que acaronava des de fa molts mesos: en menys de 25 anys, la UE, aquest club de cínics interessos d’estat, haurà perdut, com a mínim, tota la Mediterrània, només cal que cometin algun error més a Itàlia, cosa gens improbable.

Rafel Momplet
05.10.2017 | 07:39
Vicent, efectivament hi ha molt neguit i nervis. Sobretot veient l’odi contra nosaltres que han inculcat els del PP i mitjans espanyols, que fa pensar que puguin arribar a fer animalades contra nosaltres. Som com una mena de dimonis a destruir.
Els teus editorials ens tranquilitzen perque tens el cap més fred per analitzar la situació.
Et demanaria que si algun dia veus q la gent es posa nerviosa, facis algun editorial extra a mig dia per a que ens tranquilitzem.
Gràcies de tot cor.

Albert Miret
05.10.2017 | 07:41
Jo mantinc tota la confiança amb el nostre Govern i la total desconfiança amb Europa que mai ens ha ajudat. Que ningú es preocupi. Espanya mai acceptarà una mediació simplement perquè si ho fes estaria acceptant negociar amb un ens tan important com ell, i això no ho pot acceptar per la senzilla i filosòfica raó de sempre: Els seus “cojones”, que son la base de tota la seva política, i de tots els seus raonaments. Europa està tan acollonida com la seva filial Espanya. Si declarem la independència i espanya no vol negociar res, no cobrarà mai el que l’hi han prestat. La filial ha entrat en pànic quan ha fet comptes i ha vist que sense nosaltres no arriba ni a final de mes, i ni molt menys per a pagar la hipoteca.
Europa diu que ens vol fer fora de tot arreu, però resulta que te una quantitat important de la seva indústria automobilística, d’investigació i de tot tipus de negocis a casa nostra, i que si ens fan fora del mercat, hauran de traslladar-ho tot ràpidament. Algú es creu que son tan burros com per a fer-ho per a tenir contentets als seus deutors espanyols? Com molt bé diu en Vicent, l’Europa sense ànima només actua per diners, i igual que els “morts vivents” de les pel·lícules només caminen quan busquen sang, i a semblança d’Europa, tant se’ls en fot de qui és la sang. Si troben algú que en te, el cuiden i el mimen per a que en vagi fabricant, i a qui no en te el llencen. I resulta que nosaltres som impositors de la UE, mentre que a cal veí només demanen i prou. El que faran si ja som independents, és OBLIGAR a espanya a negociar el deute amb nosaltres i fer que es mengin un orgull exagerat i mai merescut.
A banda d’això, hi han bastants estats que ens recolzen, i també hi han altres mercats tan o més prometedors que el de la “Unió” Europea.
Per tot això, nosaltres hem d’anar endavant i no escoltar els fantasmes que ens volen fer por sense cap altre objectiu que tornar-nos a extorquir a gust com sempre i més que res, evitar els desfem el pastelet a la mafiosa llepra de l’oligarquia espanyola i els seus paràsits.
Gairebé hem arribat al cim. Ara acabem de pujar, gaudim del nostre èxit i comencem a construir la nostra República Catalana. Nosaltres a lo nostre!

Carme Vall-llosera
05.10.2017 | 08:30
Fa una setmana que tinc un pessic a la panxa, a estones més fort. Són nervis i por. Por a un estado que arribarà massa lluny per “fer-nos callar”, por a arribar tard a la Declaració….em passen moltes coses pel cap. I malgrat tots els pessics i por, confio amb el govern. Gràcies Vicent i a tots els comentaris.

montserrat ballesteros
05.10.2017 | 09:03
Gràcies Vicens per aixecar-me l’ànim aquest matí i molts altres.

Josep Maria Martín
05.10.2017 | 09:05
Ho miris com ho miris, Espanya no és un Estat de dret ni Europa és cap democràcia.

Pep Agulló
05.10.2017 | 09:10
Res no és ni serà fàcil i ens ho haurem de guanyar, això per endavant.
Del 20-S al 9-O, potser en direm els 20 dies per a la República, o les 3 setmanes que Catalunya va vèncer l’ Espanya neofranquista. Alguns els pot resultar un pèl agoserat, fatu, el que dic. Certament la repressió no s’ha pas acabat, però quan hi ha tanta gent desmoralitzada per la por al que vindrà, voldria fer-los veure (d’això se’n ocupa l’editorial) de el bé que estem fent les coses, de que estem portant la iniciativa i que la repressió no pot aturar la unitat poble-govern, per tant sigui la que sigui serà inútil. I això no és una frase èpica. Com més nivell de repressió més amplia resposta de la ciutadania. Ho hem vist el dia 3! Com podem pensar que està tot perdut !!! Detinguin a Puigdemont, anulin l’autonomia,… tot seguirà endavant, imparable.
La proclamació de la República el dilluns (si es fa), respon no només allò acordat al parlament, sinó a la necessitat de controlar el territori i canviar les regles del joc: nova legalitat. L’error seria anar deixant passar el temps.
… I diumenge tornarem a veure els fatxes desfilant per Barcelona, i veiem camions de l’exèrcit, i més policies, i com ens punxen les rodes de ràbia, i els diaris i les teles espanyoles, i…. Tranquil·les companyes-s, cada dia és un dia més nostre.

Gemma R.
05.10.2017 | 09:13
Gràcies Vicent, en mig de tant nerviosisme, la teva serenitat i positivisme és essencial. Especialment per la capacitat d’ anàlisi que has mostrar sempre, ja que tot ha anat succeint com tu deies. Així que tranquilitat, fermesa i confiança!

Pep Agulló
05.10.2017 | 09:19
Un comentari no pot ser un article. M’he deixat de parlar d’Europa. El referèndum ha fet caure dues caretes de democràcia: la de l’Estat franquista i la del pèrfid valor suprem del dringar monetari de l’UE.

Antoni Oller
05.10.2017 | 10:00
Com molt bé diu el Pep Agulló, un comentari no pot ser un article, i per tant, tot allò que em bull al pap ho he d’anar deixant fluir en petits comentaris. Va dir aquell de les potes sobre la taula a les Açores que “antes de romper España se romperá Cataluña”. Bé, han passat anys, i a hores d’ara ningú pot negar que aquesta afirmació ha estat rotundament desmentida per la realitat; però és que ara la situació va agafant justament el caire contrari: no només España corre perill de “trencar-se” sinó fins i tot la UE, a poc que es descuidin. La UE tem infantilment una “desestabilització” més, perquè ja en té prous; i potser sí deuen haver fet els contes ben fets, i si Catalunya deixa d’assumir el dèficit fiscal amb Espanya, qui l’haurà d’assumir serà la UE fins que Espanya passi a esser productiva, … és a dir, el dia del judici, cap a la vesprada … i això els “desestabilitzarà” pobrets! Estic segur que Espanya això ho sabia, només cal anar llegint els articles del benvolgut badaloní de can Godó: “el valor de cambio de la estabilidad española se cotiza alto en Europa” i coses per l’estil; i com que ho sabia, va decidir no fer cap esforç “innecessari”, cap concessió a Catalunya. I resulta que els catalans, tot just ara comencem a prendre consciencia de l’abast del nostre desafiament; però resulta que precisament amb la consciencia d’aquest abast, no tan sols no ens arronsem, sinó que fins i tot ens creixem. I resulta que s’està obrint una escletxa entre l’opinió pública europea fermament ancorada en arrels democràtiques, i els interessos del seu cínic club d’estats. Confiança i fermesa!

Gerber van
05.10.2017 | 10:23
El m’estranja més es que la EU, la Comissó i el Parlament, no volen mediar entre espanya i Catalunya. Això es molt gruixut: el problèma més gran que té la UE en aquest moment (i potser la seva última problèma perquè després ja no hi ha una UE), i no vol ajudar a resoldre’l. És incomprensible.
Una altra cosa. Molts, politics i la premsa, també internacional, utilitzen la poca participació com un argument que el referendum no és valid. Ja vam parlar molt d’això aquí i per nosaltres no hi ha dubte que es valid. Peró ningu allá dubte la legitimitat del Parlement EU que es va votar amb una partipació encara menys.

Josep Bautista
05.10.2017 | 10:35
Era europeista i estic deixant de ser.ho. Començo a veure clar que no ens interesa ser dins d’Europa, que no hi guanyem rés, que continuarem sent contribuents nets, que es sortir del foc per caure en les brases. Perteneixent a l’espai Shengen, a la EFTA, en tenim més que suficient i millor per desenvolupar un més ric pais, més lliure i més feliç.
Vicent algun dia ens podries parlar d’aquesta interesant posibilitat i aportar-nos el teus doctes coneixements i clarividència.
Gràcies per la teva editorial diaria que ens fa começar el dia plens de llum.

Llorenç Marquès
05.10.2017 | 11:05
Hola, en quant a lo que dius Vicent que hi gent que a cregut que….”els Mossos es migpartirien “, esperem a veure que passa un cop feta la proclamació de Independència, i rebin ordres de defensar a la població, d’atacs de militars o altres cossos espanyols, perquè llavors serà el moment clau. En quant a això que dius de que,…..”hi ha gent que pensa que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no haurien d’anar a declarar a Madrid, i encara menys el major Trapero. Les opinions sempre són lliures, però abans de deixar-se endur aniria bé de reflexionar sobre el punt on som.”, no veig o entenc que te a veure, el fet de que aquestes dignes persones, hi hagi qui creu que no tenen d’anar a fer res a Madrid, perquè es una trampa, perquè forma part de tot un pla del govern espanyol, per impedir la proclamació de la independència, i el fet de que reflexionem on som ara. Crec que son dues coses diferents, que no ens te d’impedir el ser astuts i prudents.

Jaume Calsapeu
05.10.2017 | 11:07
Es evident que estem sols malgrat molts creien en la UE, millor no recordar noms, només podem comptar amb nostaltres i només la determinació i persistència de la majoria del poble català ho farà posible, la mateixa majoria que ho ha impulsat desde baix desde fa temps (sobretot des del 2010) i que ha arrossegat els partits polítics i així serà fins al final, afortunadamente tenim en Puigdemont que està sent una molt grata sorpresa per molts, inclós jo mateix.
L’EFTA ens espera.

Josep Maria Martín
05.10.2017 | 11:14
El Govern controla com cal la independència.
Però..
Atenció. Ara mateix intenten, des de Madrid, demostrar que la violència va ser nostra i han creat un “Centro para unificar todas las denuncias contra la policia”.
Això també, el Govern, ho ha de controlar denunciant sistemàticament la mentida i intenció maligne.

Albert Miret
05.10.2017 | 11:58
Josep Bautista. Només has de buscar : “EFTA Catalunya” a Google i allà podras veure què és la EFTA i les ganes que tenen als paisos nòrdics i concretament Noruega de que ens en fem sòcis.

Dolors Tenas
05.10.2017 | 12:22
Vicent, jo només confio en tu i el teu bon criteri i el de vilaweb en general. Parlo de tots els grans periodistes que torneu aquest mitjà. I dels nostres polítics amb el President al capdavant. Un home que ha demostrat que és molt valent sinò que és un gran estratega.
En quant a Europa penso que caldria que els catalans féssim una consulta per veure si volem estar dins la UE o no. Per mi ja poden anar a passar fang. Ja ens vindran a pidolar. Tenim grans mercats que ens esperen amb els braços oberts. Personalment jo ja els faig el meu propi boicot. No penso fer més turisme als països de la CE. Ni un euro meu!

Frederic Schönhöfer
05.10.2017 | 12:42
Paciència, molta tranquilitat (litres de ti·la, si cal), fe en els nostres liders, estar a punt per quan els fem falta (com hem fet dins ara), EFTA i Schengen son el que necessitem!!!

Andreu Sancho
05.10.2017 | 13:24
Europa i el món van més enllà d´aquest club d´estats de la CE. L´EFTA em sembla una opció excel.lent!

ENRIC ROIG
05.10.2017 | 13:39
Quines lliçons de política i de timonatge del estado ezpañol li pot donar Puigdemon a Felipe (V+I). De què l’hi serviría parlar del “estado” de Lluis XIV a un borbó anquilossat, amb el rellotge parat des de fa 300 anys, i que dirigeix al segle XXI un estado español que encara es creu que “nunca se pone el sol”, encegat de tenir sempre el sol de cara, que la terra es plana i que Ezpaña n’és el centre?. Rosa Gispert, el que hem de demanar al President Puigdemón és que no perdi el temps ensinistrant elefants, i donar-li la seguretat de que tots anem a una i prescindim alegrement i conscientment dels nostres suministradors i entrenadors d’unitat de la Cola de mono (és fàcil d’identificar)

Jaume Fresquet
05.10.2017 | 13:55
Tal vegada perquè els que fan més soroll son els governants de Madrid, fins i tot els últims dies els d’Europa, ens fa l’efecte que el normal és no fer política. Doncs no, els nostres demostren que saben fer política. Els que ens ho mirem de lluny només veiem la punta de l’iceberg, en part per falta de dades, en part per la necessària discreció que el moment requereix. Una cosa son les declaracions públiques i altre molt diferent el que es parla en els passadissos o fins i tot als despatxos a porta tancada. El Sr. Romeva ha dit més d’una i de dues vegades que ells no han anat mai a demanar res, només han informat puntualment del que s’anava fent, no patim, no donarem cap pas que ens precipiti al buit.
Preparem-nos sense fer cara d’espantats pel que vindrà els propers dies i el següent pas, sense cap dubte, declarar la independència. D’Europa ja en parlarem, potser a fets consumats seran ells qui voldran parlar.

Josep Pasqual Gil
05.10.2017 | 18:28
Ara sí que va de veres!
Quin neguit, quina impaciència,
la Caixa i el Sabadell
ja olen la independència:
les rates són les primeres
d’abandonar el vaixell.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
05.10.2017 | 20:48
Ahir vaig sentir i escoltar el Parlament europeu i no m’ho podia creure. Me’n vaig indignar.
Avui ja amb serenor ho he tornat a fer. Ahir m’indignava sentirr un tal Guy (flamenc i líder dels liberals al qui tinc enllaçat per adscripció ideològica) i darrere d’ell Javier Nart pegant cabotades d’aprovació, i més enllà els populars espanyols con Gonsales Pons i tota la seua troupe traient espurnes de les mans de tant aplaudir.
I si, realment, al regne d’España li estigueren fent el llit?.. me n’he demanat hui amb major perspectiva. I se li concedeixen el desig com al rei Midas.
Fóra collonut, no ho creieu?

Teresa Vilalta
05.10.2017 | 22:19
Llegir en Vicent Partal sempre tranquil·litza, confio en el que diu i en que el nostre Govern ho tingui tot previst, perquè l’alternativa de seguir a aquest Estat fa por.,
S'ha afegit la noticia a Favorits